Introducció

Teniu a les mans, benvolguts lectors, el primer volum d’una llarga història castellera vilafranquina, una allargassada crònica que, fins a arribar a l’esclat pletòric que ens ha tocat de viure en els darrers decennis, s’ha anat desgranant, pas a pas —amb molts èxits, però també amb frustacions— en el transcurs de més de dos-cents anys; un període en el qual la nostra Vilafranca no solament ha esdevingut un dels escenaris més privilegiats on el noble art de fer castells ha trobat terreny assaonat, a redós d’una tradició immemorial, sinó també el cap i casal que ha sabut donar acollida secularment a les colles vingudes de fora vila i, alhora, en el moment precís, de rebre també, amb els braços oberts, una colla pròpia que li ha donat notorietat i que ha portat amb dignitat el nom de la nostra estimada ciutat, no només arreu del nostre país, sinó també a molts altres indrets de l’esfera terrestre ben allunyats; fins al punt que s’ha erigit en un veritable referent vilafranquí, plenament acceptat i consolidat: la colla dels castellers de vilafranca.

És aquest, com dèiem, un volum dedicat als annals del fet casteller a casa nostra, el primer que fa referència, singularment, com diu el títol, als Castellers de Vilafranca. Ens afanyarem a dir, però, que sobre la colla que va néixer el setembre del 1948 només hi trobareu el bocí que registra els primers anys de la seva singladura (1948–1956). Des d’un primer moment, vàrem tenir ben clar que volíem diferenciar aquest període inicial —que va marcar el primer tram, feixuc i difícil, a voltes, de la nostra agrupació— del corpus global de tota l’obra en si, per dues raons fonamentals que, alhora, ens semblen fàcils d’entendre: la primera que, com podreu comprovar al final del llibre, els Castellers de Vilafranca —per diverses raons que comentarem en el moment oportú— van haver de plegar veles, malauradament, a la primeria de l’any 1956 i, després de passar-se poc més d’un any en blanc, completament inactius, no van reaparèixer fins a la primavera del 1957; la segona —encara més convincent, potser— que durant les nou temporades que va durar aquesta etapa primerenca, el color distintiu a les camises de la colla no fou el verd que l’ha fet famosa, sinó el rosat clar (més tard, d’un to tirant a vermellós) que els seus dirigents van escollir aleshores, tot procurant de diferenciar-lo un xic del vermell intens o del rosa més clar que altres agrupacions —de Valls i/o del Vendrell— lluïen en el moment just que es va concretar la constitució de la nounada colla vilafranquina (les causes que menarien, més tard, al canvi d’aquell color que li era propi seran exposades, així mateix, en el moment que pertoqui).

Això no obstant, ens va semblar també que tan sols amb la crònica d’aquells primers anys de castells netament vilafranquins —tot i que hem procurat de fer-la el més exhaustiva possible— no n’hi havia prou. I així, vam creure adient de precedir aquesta tan curta com preada història amb el report de tots aquells antecedents que hem trobat sobre castells realitzats a la nostra vila, així com altres informacions paral·leles que hi fan referència, abans, precisament, de la gestació de la colla dels Castellers de Vilafranca. D’aquesta manera, hem volgut retre homenatge —pensem que era de justícia fer-ho i que el fet de ser agraïts és sinònim de bona educació— a totes les colles que han anat desfilant per actuar a la nostra plaça al llarg d’un parell de segles mal comptats; des d’aquells atàvics i precursors Balls de Valencians —vilafranquins, primer, i vallencs al pas del temps— fins a la Festa Major del 1948, que esdevingué la darrera (llevat de la del 1956, com és fàcil de suposar) en la qual la presència d’elements forasters no va anar de bracet amb les exhibicions d’una colla pròpiament vilafranquina. Un respecte del qual s’han fet creditors, sobretot, els Xiquets de Valls, omnipresents a Vilafranca, on van sentar càtedra, al llarg de la més que centenària història castellera de l’època que ens ocupa; uns xiquets vallencs amb una àmplia gamma de versions o, si voleu, de denominacions que identifiquen les diverses colles que s’han anat succeint: Pagesos, Menestrals, Muixerra, Roser, Vella, Nova, Joves; i no solament els de Valls, sinó també aquells altres Xiquets que, ni que fos una sola vegada, també van poder gaudir de carta de naturalesa a casa nostra en temps antics: els de Montblanc (Torraires) o els barcelonins de l’exvila de Gràcia; i sense deixar de racó tampoc aquelles altres colles que, ja més cap aquí i fins al 1948, gaudiren, així mateix, d’un protagonisme ben contrastat a la nostra plaça: les del Vendrell —Xiquets, Mirons, Nens —, uns quants anys, i àdhuc la de Tarragona, tot i que aquesta darrera també hi actuà només en una sola ocasió.

Aquest homenatge l’hem de fer extensiu, nogensmenys, a tots els vilafranquins que en el decurs de tots aquells anys van donar el seu suport incondicional i valuós a les diverses colles de Xiquets que actuaren a la nostra plaça; i també, d’una manera tangible, als que esdevingueren coratjosos protagonistes dels primers anys de la nostra colla —alguns, per sort, encara ara comparteixen les nostres dèries castelleres—, sense oblidar-nos tampoc, per descomptat, dels entusiastes components d’aquella tan anecdòtica com efímera colla vilafranquina de cal Noi-Noi que, malauradament, no va acabar de quallar, en plena renaixença castellera del segle XX.

Així, doncs, aquest volum l’hem configurat amb dues parts ben diferenciades: la primera abraça, pràcticament, tot allò que, en matèria de castells, hem pogut trobar i consultar, amb referències a Vilafranca, des de la primera notícia — 1771 — que concerneix el Ball de Valencians nostrat, fins a la Festa Major vilafranquina del 1948, després de la qual es començarà a gestionar la fundació de la colla dels Castellers de Vilafranca; la segona part, com ja hem dit, és la que comprèn l’estudi, any per any, de les nou primeres temporades de la nostra agrupació, des del seu debut a Sant Cugat Sesgarrigues —14 de setembre del 1948 — fins a la seva temporal dissolució, a començament del 1956. I per bé que hem mirat d’incloure el màxim d’informació possible, també hem de dir que tant de bo vagin apareixent nous documents i noves informacions que puguin ajudar a completar tot el que s’exposa, ara i aquí, en aquests textos primerencs, als quals n’hauran de seguir d’altres en el futur.

Hem volgut dedicar aquest volum a la memòria del mai prou recordat Oriol Rossell, el nostre fundador; ell, més que ningú, ens va inculcar la necessitat d’escriure aquesta història; i, a hores d’ara, allò que més ens reca, sens dubte, és el fet que no l’hagi pogut veure enllestida. L’Oriol, com podreu comprovar, és el protagonista principal de la segona part d’aquesta obra i va viure, en primera persona, tots els successos —falaguers o desplaents, segons les circumstàncies— que es van generar, a redós de la nostra colla, durant aquells anys que el rosat (a la fi, més aviat vermell, com veurem) era el seu color distintiu. També en va viure molts altres vestit de verd —començant pel fet que va ser un dels que van tenir la bona pensada de dur a terme el canvi pertinent— fins que ja no va poder seguir els castells a peu de plaça. Es pot ben dir que la colla la duia no solament al cor sinó també, tothora, al pensament, i fins al darrer moment. La llavor que va sembrar, ja fa seixanta-cinc anys, ha donat fruits ubèrrims, gairebé fins a la sacietat; però també és cert que ni en el seu ànim ni en el seu vocabulari casteller no hi cabia la paraula defallir; i que, per tant, haurem d’anar sumant trumfos, en honor seu i per al gaudi de tots nosaltres, al palmarès de la colla, ja de per si prou espectacular. La nostra dedicatòria —l’Oriol segur que ho hauria volgut així— també volem fer-la extensiva, tanmateix, a totes aquelles persones —castellers o no— que, amb el seu esforç i la seva contribució, han fet possible que els Castellers de Vilafranca, talment com un enxaneta victoriós, hàgim arribat al capdamunt del nostre castell de somnis tot enaltint la Vila i fent honor a la noble condició de castellers compromesos i experimentats, que ha anat forjant tostemps la nostra història. Així volgué expressar-ho, d’una manera que ens sembla francament immillorable, el nostre bon amic badaloní Joan Argenté —reconegut escriptor i poeta, a més d’un gran aficionat als castells— quan el nostre Ajuntament volgué honorar-nos amb la concessió de la Medalla de la Vila: «Damunt el color verd de les camises, damunt el símbol de la vida que s’obre, l’honor s’enlaira. I carrega i descarrega...».

Tampoc no podem passar per alt el nostre agraïment a tots els que ens han ajudat a fer camí en la realització d’aquest volum, començant per aquells que tenen cura dels arxius i hemeroteques —encapçalats per l’amic Josep Maria Masachs— que hem pogut consultar a bastament. Ha estat més de mig any de tasca feixuga —tot remenant dades i dates, llibres i papers—, però enriquidora i gratificant com la que més; però no hauríem arribat a bon port sense la col·laboració de tota una munió de correligionaris que l’han fet possible. Així ens cal citar, en primer lloc, l’amic Pere Ferrando —un vendrellenc afincat a Vilafranca— estudiós infatigable del fet casteller, autor de diverses monografies sobre aquesta temàtica i amb qui, molt per damunt d’alguna discrepància castellera, ens uneix tot un gavadal de bones sincronies; ell ha tingut el detall i la paciència de llegir-se tots els textos i de fer les aportacions i els suggeriments oportuns per tal que no hi manquessin —si més no, aquesta ha estat la nostra intenció— ni el rigor indispensable ni la solvència que cal en aquests menesters. També ens ha estat de bon profit la contribució que hem rebut d’altres persones amigues, igualment vinculades al món dels castells, com ara l’historiador i graller vilanoví Xavier Güell, un altre escorcollador insaciable i també gran divulgador dels castells, com a prolífic autor de tot un caramull de textos, a més d’alguns llibres, sobre el tema; o el també graller, musicòleg, filòsof i autor vilafranquí Joan Cuscó, conservador i arxiver del Vinseum, que ens ha facilitat l’accés a un bon nombre de documents espargits; o el casteller arbocenc (més conegut per la seva faceta d’actor) Joan Vallès, que també hi ha dit la seva; o el competent filòleg tarragoní Jordi Bertran, un veritable tot terreny en el camp de la cultura popular nostrada, en l’estudi de la qual ha aprofundit notablement amb tot un reguitzell de llibres i d’articles de la seva autoria; o el diligent professor Joan Solé Bordes, historiador de tota una collada d’assumptes culturals de casa nostra; o el company vilafranquí, amic de tota la vida, Josep Miret, condeixeble i casteller, que també s’ha llegit la segona part del volum i ens ha enriquit el treball amb algunes indicacions convenients; una tasca, aquesta, que ha dut a terme semblantment el també casteller —mig vilafranquí, mig barceloní— Josep Sala, fill, precisament, d’aquell qui fou el segon cap de colla dels Castellers de Vilafranca, en Ramon Sala, la testificació del qual ens ha estat de suma utilitat, puix que també gaudeix d’un protagonisme notable en els capítols corresponents; i tampoc no podem deixar en l’oblit el testimoni del recordat Lluís Solsona —que fou secretari de la colla cap al final de l’època que tractem—; la seva tasca d’investigació ha servit per engruixir el contingut d’una bona part d’aquesta obra. Altra gent diversa ens ha aportat informació puntual, però davant la impossibilitat de recordar-los tots ens agradaria que es sentissin representats en la persona del qui fou un excel·lent i finíssim casteller, en Ramon Giménez, Ramonet, que conserva una memòria força lúcida sobre l’entrellat casteller que es va viure a la nostra vila, a mitjan segle passat; i també en la de l’amic Josep Colomer, que ens ha ajudat a identificar un bon nombre de castellers i personatges d’aquells anys. Amb el risc evident, però no desitjat, de deixar-nos algú en el tinter —per la qual cosa demanaríem d’antuvi les necessàries disculpes—, no podem oblidar-nos tampoc de tots aquells que, a banda de l’Oriol Rossell, ens van encoratjar, en el seu dia, a emprendre la impagable comesa d’historiar tota l’epopeia castellera vilafranquina que conté aquest volum; començant pel Toni Rossell, fill del nostre fundador, que ens féu un prec ben explícit en incorporar-se a la darrera Junta dels Verds; i bo i passant per tots i cadascun dels que han estat o són presidents de la nostra colla: en Josep Just —el “nostre mai prou alabat president”, com li deia l’Oriol—, en Josep Mestres, en Pere Regull —que la presidí quan la celebració del nostre cinquantenari—, en Miquel Ferret —nebot i fillol, per més senyes, a més d’obstinat promotor del fet casteller vilafranquí de color verd— i en Josep, Jou, Cabré; i sense negligir, així mateix, el paper d’en Carles Domènech, que fou el cap de colla per a qui això subscriu —i també per a molts d’altres— durant vint anys; encara una altra persona a tenir en compte: en Josep Galofrè, qui, amb la seva insistent persuasió per tal que els amics ens acostéssim a la colla, ens encomanà una afició pels castells molt més poderosa que la que ja sentíem com a mers espectadors. I, per acabar, aquest nostre regraciament l’hem d’estendre, així mateix, a l’editor Ramon Nadal, per la seva pacient comprensió, i també, evidentment, al curós casteller Martí Ferré i als dilectes bessons Jaume i Ricard Rafecas, per la seva tasca de disseny i de correcció, tan eficaç com desinteressada.

Finalment, encara uns darrers mots de reconeixement envers la persona del bon amic Josep Bargalló, filòleg, professor, casteller i polític, que ens ha fet l’honor de prologar aquest primer compendi d’història castellera vilafranquina, amb les paraules sàviament precises que hem d’agrair, tant personalment com en nom de tota la colla. I no caldria dir que aquesta gratitud la fem extensiva també, és clar, a la Montse, el Jordi i l’Aleix, pel seu suport incondicional i la comprensió que han tingut mentre ha durat aquest tan perllongat —i esperem que satisfactori— part sense dolor, que ha fruitat, de moment, en el present volum que teniu a les mans.

I així acabem, tal i com havíem començat. Un Visca! ben merescut pels Castellers de Vilafranca i... fins aviat.

Eloi Miralles i Figueres

Nit de Sant Joan del 2013