Des de temps immemorial i fins no fa massa dècades, hom havia postulat les més diverses hipòtesis i s’havien fet multitud de càbales i disquisicions a l’entorn de l’origen dels castells. No és la nostra pretensió, en aquesta obra, esplaiar-nos massa en divagacions sobre el coneixement de les diverses teories que s’havien formulat sobre aquesta gènesi, entre d’altres raons perquè, finalment, els estudiosos s’han posat d’acord a assenyalar com a precedent casteller més immediat l’atàvic Ball de Valencians, una dansa ritual que, importada inicialment, segons tots els indicis, des de terres del País Valencià,¹ va arrelar pregonament a les nostres contrades, fins al punt d’esdevenir força habitual a les festes majors de tota una munió de pobles, no solament del Camp de Tarragona² i del Penedès,³ sinó també d’altres comarques de la Catalunya Nova, més o menys acostades al que podem considerar com a rovell de l’ou on es desenvolupava aquesta activitat festívola.

Del Ball de Valencians de Vilafranca se n’havia perdut el rastre, una circumstància que té molt a veure, ben segur, amb els dos incendis ocorreguts a la Casa de la Vila durant el segle XIX (especialment virulent aquell que tingué lloc durant la Segona Guerra Carlina), a conseqüència dels quals desaparegué una bona part de l’arxiu municipal; però el cas és que, sortosament, en el curt període de tres anys, a cavall entre les dècades dels anys 80 i 90 del segle passat, fou possible documentar fins a quatre notícies que hi feien referència. Totes quatre van ser recollides a les pàgines de El Figarot⁴ i en una de les ressenyes fèiem aquests comentaris: «Estem convençuts que no hi ha d’haver cap mena de dubte per part nostra que aquests Valencians fossin autòctons, és a dir, vilafranquins... [...] De sempre ens havia estranyat que, havent estat documentada l’existència d’un ball de Valencians a Santa Margarida i els Monjos —el qual, segons que explica mossèn Gaietà Vilaplana en el seu llibre “Notes històriques de la parròquia i vila d’Arbós” (l’Arboç, 1927), ja va actuar a la “vila del bon vi i les puntes al coixí” pel gener del 1770 — no hagués aparegut mai cap notícia, testimoniada en papers escrits, sobre els Valencians de la nostra vila...»⁵

Al llibre de l’esmentat historiador arbocenc (pàg. 217) llegim:

«Prèviament concertats, vingueren (el 22 de gener) els balls dits valencians; el del Catllar, que féu el castell de sis sostres, acompanyat de la dolçaina, es reputà pel millor; el de La Riera (de Gaià), el del Vendrell i de Santa Margarida dels Monjos...» 242 anys enrera..., amb el Baró de Maldà Doncs bé, com ja hem dit, quatre són les informacions de les quals vam poder disposar ja fa més de vint anys per tal de poder documentar degudament el nostre Ball de Valencians. Cronològicament, la primera correspon a l’any 1771 i ens ve de la mà del prolífic escriptor Rafael d’Amat i Cortada, més conegut com el Baró de Maldà (Barcelona 1746-1819) qui, en un dels seus manuscrits —que ell anomena Llibre de les Set Sibelles — de l’ampli dietari que es coneix amb el nom de «Calaix de sastre» (un títol que li donà el propi autor per significar el lloc on es guarden les coses més diverses), va descriure algunes de les festes majors que va tenir l’oportunitat de viure i conèixer a les contrades catalanes, entrats ja a l’últim terç del segle XVIII. En féu la transcripció la coneguda escriptora coetània vallenca Margarida Aritzeta —especialment vinculada al fet casteller, tant per raó de la seva ascendència com també de la descendència—⁶ qui aplegà els textos en una «Miscellània de viatges i festes majors»⁷ i en féu un estudi crític.

L’escriptor barceloní —que intitula la seva narració com a «Passeig a Vilafranca del Panadès ab lo motiu de sa festa major del gloriós màrtir presbítero sant Fèlix, patró de la vila, en lo any 1771» — explica, amb pèls i senyals, el seu pas per la nostra Festa Gran, però gairebé cenyint-se més a glossar les pròpies anècdotes i vivències i les coneixences establertes amb els vilafranquins amb els quals es relacionà, que no pas a descriure els diversos aspectes de la festa en si. Això fa que els balls populars —excepció feta del Drac, amb el qual s’esplaia al llarg de tot un paràgraf sencer— només siguin citats de passada. Així, dins del comentari que fa a l’entorn de la vigília de Sant Fèlix, 29 d’agost, precisa que «... Nosaltres, des de casa Vallès pujàrem a la del senyor administrador de la festa de Sant Fèlix y encontràrem a la sua senyora que enjoyaba a la imatge del sant que, col·locada sobre de un pulit tabernacle, devia portar-se en aquella tarde a la iglésia major ab los il·lustres regidors i sequentia dels balls de Bastons, de Santa Fe y dels Valencians, segons ús y costum en aquella vila, molt antes de solemnisarse las completas en la parròquia...». I pel que fa al pas de la processó de l’endemà, dia de la festa del Sant Patró vilafranquí, després de comentar de manera molt xiroia la impressió que li produí el nostre Drac, apunta que «...Después del drach seguían los balls de Bastons, de Santa Fe y lo dels Valencians. Lo trage de tals quadrillas no sé si algun curiós com yo lo haurà notat. A mi no’m recorda, per consegüent no’l puch escriurer en est Llibre de las Set Sibellas...». Convindrem, doncs, amb l’Antoni Ribas, que «Els Valencians no li van fer ni fred ni calor i en va passar del tot. En canvi, va descriure la mar de bé els exercicis pirotècnics que feia el drac...»⁸

Sobre el Ball de Valencians, compartim en bona lògica el criteri de Margarida Aritzeta quan assenyala, en relació amb les festes d’aquell any 1771 que «...no es fan castells a Vilafranca per aquelles dates. L’autor, que els coneixia, n’hauria parlat (els podria haver vist a Tarragona, uns anys abans). I no podem dir, com a pretext, que potser encara s’assemblaven massa al final d’una dansa: al darrer terç del segle XVIII, almenys segons el testimoni del Baró de Maldà, els castells tenien una entitat clara, diferent de les danses...».⁹ A aquests raonaments, cal afegir que, en cap moment de tota l’extensa narració, l’il·lustre lletraferit barceloní no apunta que els balls fessin alguna exhibició a la sortida d’ofici, com era de llei entrats ja al segle XIX. Pel que sembla, només es limitaven a fer guàrdia d’honor a la imatge de Sant Fèlix en les seves anades i vingudes de la parròquia, tot dansant els balladors mentre aquestes processons recorrien els nostres carrers i places o bé quan, un cop finalitzades i amb el Sant dipositat a la basílica, s’improvisava alguna petita demostració per tal d’homenatjar algun personatge rellevant que hauria estat convidat a la festa. De tota manera, no es pot descartar del tot la possibilitat que aquells Valencians ja fessin alguns castells o sostres d’homes, com també se’ls anomenava llavors.¹⁰ Com a mínim, deurien fer la típica torreta amb què culminaven llurs evolucions. Si més no, tenim constància documental del tot inequívoca, tal com veurem més endavant, que, pocs anys després, ja eren mestres consumats en l’art d’enfilar-se els uns damunt dels altres. També cal fixar-nos en la poca entitat que, des d’un punt de vista estrictament folklòric, deuria tenir llavors la nostra Festa Major, atès que el baró cita el Drac, certament —i, a més, li dedica un extens comentari—, però no diu res ni dels nostres Gegants, ni de l’Àliga, ni tampoc de les Cotonines, uns elements, tots aquests, que eren consubstancials amb la celebració de la diada del Corpus i que, paulatinament, s’anirien incorporant al seguici de Festa Major. Cal suposar que si haguessin desfilat aquell any 1771, el cronista els hauria fet sortir a la narració.

Els nostres Valencians, exterminats i prohibits?

La segona referència cronològica sobre el Ball de Valencians de Vilafranca fou la primera en el temps de la qual hem pogut tenir constància modernament. La va desempolsar, fa gairebé un quart de segle, el curós historiador vilafranquí Josep Colomé, de l’«Archivo General de Simancas» (AGS), una institució cultural, ubicada al magnífic castell d’aquesta localitat de la província de Valladolid, que depèn del «Ministerio de Cultura de España» i que fou fundat, el 1540, com a primer arxiu oficial de la Corona de Castella. La troballa va merèixer un interessant article del dilecte Antoni Sabaté Mill, que fou publicat a la revista El Figarot (núms. 8-9, abril 1989), i que ens plau de reproduir íntegrament atesa la seva inqüestionable vàlua documental: «Notícia del nostre desaparegut Ball de Valencians

Fa pocs dies, un jove vilafranquí especialment sensible al nostre patrimoni documental, Josep Colomé i Ferrer, dedicat actualment a la investigació històrica, va donar al fons de l’Arxiu Bibliogràfic «Pere Regull», del Museu, la fotocòpia d’un document del segle XVIII, procedent de l’original que es guarda a l’«Archivo General de Simancas». Cito nominalment la persona del donant per raó, primer, de la importància del document en ell mateix i, en segon lloc, perquè un gest de tan generosa i sol·lícita espontaneïtat no és cosa de tots els dies en aquests topants.

Es tracta d’un informe oficial de cinquanta folis manuscrits signats pel seu autor Manuel Llorca Agulló, advocat del col·legi de Madrid i de los Reales Consejos. Aquest lletrat madrileny exercí els càrrecs de Alcalde Mayor i de Corregidor interino de Vilafranca i pueblos vecinos des de 1782 a 1786. L’informe consta de vint-i-vuit capítols, en cada un dels quals s’exposen els aspectes més ordinaris i candents de l’actualitat municipal vilafranquina durant aquells anys del regnat de Carles III.

D’aquests capítols, n’hi ha un dedicat íntegrament a les actuacions –intrèpides unes vegades i d’altres no massa honestes– del Ball de Valencians, manifestació prototípica dels castellers actuals, i, per tant, l’antecedent més antic conegut fins ara dels existents a casa nostra, no ja al segle XVIII, sinó, com afirma el mateix informe, en tiempos más antiguos (en realitat, al dictamen s’hi pot llegir: en los tiempos pasados). En tant que ball popular, la seva missió comportava, segons l’alcalde i corregidor Llorca, anar al davant de tots els altres balls que precedien les processons solemnes. El títol del capítol 7 traspua tota l’enèrgica simplicitat d’una maledicció. Diu així: Sobre que se extermine el uso de los Castillos en los Vailes nombrados de Valencianos, y aun se prohiba absolutamente el uso de tales bayles. De fet, la decidida voluntat d’extermini que obsessionava l’alcalde major queia sobre mullat, ja que el Ball de valencians havia estat interdit molt abans, per la Reial Cèdula de 1777. No obstant això, el ball, pel que es pot clarament deduir, no va deixar mai de sortir al carrer. A l’hora de fer complir la Cèdula Reial, les autoritats menudes, pressionades per les amenaces de rebomboris i avalots populars, decidien fer l’orni i tirar al dret. Així és com la resistència del poble a obeir l’ordre reial es convertia, fins a cert punt, en una mena de motí de Squilacce a escala local.

Tècnicament, els castells constituïen una de les dues fases que integraven el Ball de valencians; l’altra fase consistia en uns moviments de dansa dels quals no ens ha quedat cap vestigi.

Durant un temps, una ingènua i beata versió d’un sector folklorista s’embadalia imaginat-se els membres components dels balls populars com gent pacífica i dòcil al dictat d’una utòpica societat patriarcal. Evidentment no es pot dir tampoc que, en sentit contrari, fossin per definició els més tabalots i díscols de cada casa. Per gent bronquinosa i de mala jeia, la del «Ball de Serrallonga». En canvi, els castellers del Ball de valencians, més que de bullanguers i busca-raons, tenien fama de ser propensos a practicar a la quieta una activitat poc honorable. Si l’autor de l’informe no exagera, cosa que no és probable, a l’habilitat de carregar castells afegien, quan venia a tomb, la de fer saltar les baldes de finestres i balcons i passar per damunt les tanques dels horts d’altri. Per tal de recolzar la seva mala opinió sobre els castellers i la recomanació d’extingir-los, l’alcalde major Llorca treu a relluir un fet concret: el «nefand» robatori de les faves de l’hort dels frares del convent de Sant Francesc. Acció reprobable sobre la qual, dada la cassussa que menaven molts vilafranquins en aquell temps de les casaques i perruques empolvades, no és exagerat de pensar que actes considerats escandalosos com el denunciat no fossin perpetrats per una inconscient voluntat de justícia compensativa. Per inconfessables que resultin alguns actes del seu passat llunyà, val a dir que la circumspecta civilitat dels castellers d’ara, que travessen una Edat d’Or, el redimeix absolutament.

No en va han merescut ser considerats, amb ample assentiment social, com un dels símbols de la identitat d’un país.

No era d’aquestes escenes pintoresques d’allò que ens havíem proposat donar compte. En realitat, el mòbil de la nostra informació es limitava a aquests tres punts, a saber: primer, certificar l’existència d’un Ball de valencians autòcton; segon, corroborar documentalment la denominació primitiva dels castellers, i tercer, remuntar de manera fefaent en segles l’antiguitat castellera. La golafreria de l’erudició històrica és insaciable. Què hi voleu fer!»

Fins aquí les dues notícies concernents al Ball de Valencians vilafranquí, documentades al segle XVIII, una en clau festiva i, l’altra, com a denúncia d’un fet delictiu concret en el qual, suposadament, s’haurien vist involucrats aquells incipients castellers de casa nostra. Ara, per trobar-ne de noves, haurem de girar full i saltar a la primeria del XIX, un segle que representarà, com veurem, l’esclat definitiu del fet casteller i la seva consolidació com a activitat folklòrica de rel popular, de primer ordre, arreu de les nostres contrades.

Dues notícies extretes d’un dietari

Després de la constatació de l’existència d’un Ball de Valencians, a Vilafranca, en el darrer tram del segle XVIII i, àdhuc «en los tiempos pasados», com afirma l’informe del corregidor Manuel Llorca, les informacions següents ens remeten, com ja s’ha dit, a començaments del segle XIX. Ens les proporciona un dietari escrit pel doctor en drets Salvador Miret i Coll (o Colí?), un vilafranquí que va viure a cavall dels segles XVIII i XIX i que fou regidor perpetu de l’Ajuntament de la Vila. Aquest llibre de notes es conserva a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona, conegut per «ca l’Ardiaca» (AHCB), i motivà un apreciat treball de l’estudiós Manuel Bofarull i Terrades (Badalona, 1923-Barcelona, 2009), un escriptor afincat a Albinyana, especialista en temes penedesencs. Amb el títol explícit de «Carles IV a Vilafranca (Notes d’un dietari)», fou publicat a la revista Gran Penedès (núm. 14, abril 1989) i la seva lectura ens menà de dret a la consulta del susdit dietari a l’institut on es guarda. Posteriorment, les dades recollides ens impulsaren a publicar a El Figarot (núms. 11-12, març 1990) l’article: «Més notícies sobre el nostre Ball de Valencians», en el qual destacàvem que: «…la narració més extensa que conté aquest dietari gira a l’entorn de la visita que féu a Vilafranca el rei d’Espanya Carles IV, acompanyat de la seva família, els dies 10 i 11 de novembre de l’any 1802. La comitiva reial, que havia sortit de Barcelona el dia 8 i que va pujar l’endemà a Montserrat, va arribar a la nostra vila a dos quarts de quatre de la tarda del dia 10 i fou rebuda per l’Ajuntament al portal de Nostra Senyora.¹¹ El senyor Miret explica així l’esdeveniment: “Lo Rey entrá per lo portal de Nostra Señora dret al quartel, luego rambla avall dret à la Cort, plassa Major i plassa del oli. En dit portal de Nostra Señora hi havia un ball de valencians, altre de pastorets i altre de muxiganga per acompañarlo devant del cotxe, per com anaba à la porta no pogueren ballar, pero junt ab la musica ÿ també lo Drach anaren a ballar y sonar devant de palacio...”. Aquest palau era la casa del marquès de Llupià, és a dir, l’actual Col·legi de Sant Ramon de Penyafort.¹² Continua el relat apuntant que “sobre lo cementiri devant de palacio hi havia un castell de foch q donava a frente al palacio. Se dispará a dos quarts de nou y aná moltíssim bé ÿ entretant los balls ÿ Drach feyan son deber devant de palacio ÿ a un quart de deu se acabá tota la funció...”. Estem convençuts que no hi ha d’haver cap mena de dubte per part nostra que aquests Valencians fossin autòctons, és a dir vilafranquins, més si tenim en compte l’època de l’any en què tingué lloc la visita reial.

Com bé diu el senyor Bofarull i Terrades,“aquesta visita tingué repicó, perquè el 3 de febrer del 1808, o sigui al cap de cinc anys, arribaren a Vilafranca, procedents de Barcelona i camí de Madrid, la reina d’Etrúria, vídua de 24 anys, i son fill el rei, de 8 anys, amb altres infants”. (La dama en qüestió era Maria Lluïsa, filla, precisament, de Carles IV, el mateix rei que havien rebut els vilafranquins cinc anys abans; i el petit rei que l’acompanyava era Carles II Lluís, fill del difunt Lluís de Parma, primer sobirà d’Etrúria, un reialme (situat a la regió italiana de la Toscana) creat per Napoleó el 1801, i que tingué efímera durada, puix que amb la renúncia de l’esmentada reina, el 1808, fou annexionat a França). Pel que ens interessa, retenim un altre fragment de la narració del senyor Salvador Miret: “Luego q la Reyna fou en palacio junt ab la demes comitiva acudiren allí en la plassa devant de palacio lo Drac, un ball de muxiganga y altre de valencians y à 2 quarts de set se tirá un castell de foch q estaba collocat devant de casa Tarrada ÿ la capella de musica també soná sempre fins q vingue ordre de plegar en un tablado q se collocá al cantó de casa Perlas”. Fem vàlid igualment el raonament exposat anteriorment, en el sentit que sembla del tot probable que aquest darrer grup de Valencians no presentés sensibles diferències en relació al que havia ballat uns anys abans i que, per tant, fos també vilafranquí [...] Ara, amb aquestes dues noves dades, manllevades del dietari de Salvador Miret, creiem que resta provat suficientment que el ball de Valencians era tan propi de Vilafranca com podia ser-ho de tantes i tantes viles del Camp tarragoní i del Penedès i, encara, d’altres comarques de la Catalunya Nova...».

I ara, un quadern

Amb posterioritat a la notícia divulgada per Manuel Bofarull i de la qual ens férem ressò, l’incansable investigador casteller Pere Ferrando i Romeu va publicar el treball «Ball de Valencians, Moixiganga i gralles per rebre la visita del rei Carles IV a Vilafranca el 1802»,¹³ en el qual amplia a bastament la informació referent a aquesta visita reial, mercès a la troballa d’una «Relación de los festejos con que la villa de Villafranca del Penadés aplaudió a los Reyes y Príncipes nuestros señores y real familia en el día 10 de noviembre del presente año 1802, en que hicieron noche en ella, y el 11 que salieron continuando su camino para Valencia»; com bé diu l’amic vendrellenc, «aquest és l’esbombat títol d’un quadern de 24 pàgines fet per Francisco Vilalta, impressor, i que ha estat localitzat fa pocs mesos pel vilafranquí Jaume Trius, Pinzellets...». Per la narració de Vilalta, sabem que la visita era prevista inicialment per al dia 5 i que es va haver d’ajornar fins al dia 10; i l’impressor s’esplaia a ressenyar els preparatius, no solament per a l’acomodació de la família reial, sinó també per a la jornada de cacera que li era reservada al monarca (es veu que era un gran aficionat a la cinegètica); i també informa de tot allò que va succeir el dia de la seva arribada a la Vila. Pel que ens interessa, retenim que quan arribaren els reials personatges «...Se hallaba el Ayuntamiento formado a la parte de afuera (del Portal de Nostra Senyora) con todos sus Oficiales, y la música, para recibir a SS.MM. [...] con las danzas, que estaban prevenidas, que al llegar SS.MM. desahogaron sus corazones». Aquest fervor monàrquic es deuria repetir al vespre quan «A las 8 y media de la noche, dio la orden S.M. que empezasen las diversiones, á que se dió principio por los fuegos artificiales, dispuestos en un gran Castillo de tres estados [...] Siguieron luego las danzas de Pastores, Mogiganga y otras, delante de Palacio, con sus musicas de gaytas, zampoñas y las demás acomodadas [...] Abrió la función, y plaza á los Bayles, el Dragón tan celebrado en el pais, con coetes y fuegos artificiales, y como en todo se procuraba agasajar, y lucir el festejo, no se excusó esta diversión tan antigua, como del gusto de los naturales». De Valencians, ni rastre; però entenem, amb Ferrando, que cal incloure’ls dins l’expressió «y otras». Relacionada també amb aquesta visita reial i amb els Balls de Valencians, l’amic vendrellenc ens ofereix una altra notícia interessant,¹⁴ extreta del llibre titulat Puerto de Tarragona. Acontecimientos notables en su construcción (1802-1829) (Tarragona, 1995), de José Sánchez Real (Gaucín, Màlaga, 1918-València, 2008), que havia estat catedràtic de l’IES tarragoní Martí Franquès; el text de la publicació inclou una explicació detallada de les festes que la ciutat de Tarragona va organitzar, de l’11 al 15 de novembre del 1802, amb motiu de la visita del rei d’Espanya, Carles IV, acompanyat de la seva esposa Maria Lluïsa i altres familiars. Es tracta, com és fàcil de deduir, d’una continuació del viatge reial que, des de Barcelona, els havia de portar fins a València i durant el qual ja havien fet parada i fonda a Vilafranca. El document original al qual va tenir accés el professor malagueny, el signa el canonge tarragoní Pau Domingo Arnau i en un capítol que titula «Danzas populares» passa revista als diferents balls que van actuar davant dels monarques en aquella ocasió; retenim, pel que ens interessa, una part d’aquell text que fa referència als Valencians: «Amás de todas estas quadrillas, se veían otras muchas de las que llaman danzas de Valencianos que valieron brincando motu propio, et de plenitudine bonae voluntatis [...] en la difícil maniobra de las torres, que forman subiendo, y manteniéndose en pie con el mayor equilibrio unos hombres sobre otros hasta el número de siete, y a veces de más...». Si aquesta darrera afirmació es pogués certificar, faria trontollar segurament una bona part de la història pretèrita de la castellística. En qualsevol cas, sembla voler demostrar, nogensmenys, que, en alguns casos, els exercicis practicats pels components del Ball de Valencians no eren peccata minuta i que els seus sostres d’homes podien arribar a assolir una entitat prou manifesta.

Una altra notícia del «Calaix de Sastre»

No hi ha dubte que la seva visita a Vilafranca, el 1771 —i, més concretament, la nostra Festa Major—, degué plaure força al Baró de Maldà, puix que l’any 1805 retornà per tal de conèixer-la més a fons. La notícia d’aquest seu segon pas per la Vila la vam poder consultar, ja fa uns anys, a l’arxiu de l’Esbart Català de Dansaires¹⁵ i correspon al volum XXXVII del seu extens dietari i, tot i que posa més èmfasi a descriure els exercicis que executaven els components de la Moixiganga vilafranquina, els Valencians tampoc no li van passar per alt, malgrat que —com ja hem vist en el capítol corresponent a la visita que féu a Vilafranca el 1771 — no devien ser sant de la seva devoció. La descripció que vam poder documentar diu textualment: «Els balls dels Valencians, dels Gitanos, la moixiganga (ho posa en majúscules, a posta, fins a tres vegades) ab atxes a les mans al só de ses dolsaines, gralles y tabals, aquells mossos de Vilafranca ab gran destresa pujant uns sobre altres, formen castells, habilitat ben difícil sostenintse uns ab els altres sobre dels muscles fins alló de tres o quatre sostres ab un noi al cap d’amunt y la il·luminada moixiganga ab ses rares habilitats vestits tots blancs ab faixes blaves en la cintura ab trossos de atxes enceses a les mans de dos en dos comensaven la moixiganga ab sos cops de peus en ses posicions y habilitats de peus pujant uns y baixant altres desde els muscles a terra en ses variades posicions que figuraven amb les atxes enceses com representant alguns passos de la Sagrada Passió del Senyor en l’«assotament» y «devallament de la creu», figurant en braços y mans palmatories ab atxes enceses el tot ben reeix parant la música tambors y gralles quan paren tots aquells dansaires.

Després el Ball d’en Serrallonga ab sos enraonaments de contrabandistes, parlant de valenties, de sabres y escopetes que durá més de mitja hora.

Seguidament los balls de Valencians...». Destacàvem, a més, en el nostre escrit, les evolucions «...realitzades per “aquells mossos de Vilafranca”», i també que «Tot plegat no fa sinó corroborar la vigència de balls de Valencians autòctons a casa nostra, tal com plantegen notícies anteriors corresponents a l’últim terç del segle XVIII i començaments del XIX...».

La darrera visita reial a la Vilafranca vuitcentista, la de la reina d’Etrúria, tingué lloc, com hem vist, a primers de febrer del 1808. Només tres mesos després, esclataria l’anomenada «Guerra del Francès», que va assolar Catalunya i la resta de la península ibèrica per espai de més de sis anys (1808-1814) i, durant la qual, ho veurem tot seguit, els vilafranquins, com és de suposar, no deurien estar per massa folgances.

Els Valencians «passen comptes» amb Sant Fèlix

Amb posterioritat al coneixement de les quatre referències citades, que demostraven la plena vigència del Ball de Valencians a casa nostra, va veure la llum, el 1999, el llibre Passant comptes amb Sant Fèlix Màrtir, una transcripció magnífica, a cura del vilafranquí Antoni Ribas, de l’anomenat Llibre de l’Administració del patró de Vilafranca del Penedès, que fou escrit entre els anys 1778 i 1876, un llibre de comptes —a voltes també fa una mica la funció de dietari— que aporta informació referent a setanta-nou festes majors i en el qual, per sort, també hi trobem algunes informacions relatives als Balls de Valencians, tant del que, presumiblement, hem de considerar com a autòcton —la primera referència és del 1802 —, com dels que eren contractats a Valls, ja més avançada la centúria vuitcentista.

«Pmo. per los valls de valencians… 9 (lliures) 2 (sous) 4 (diners)». Aquesta partida figura a l’estat de comptes de la Festa Major de Vilafranca del 1802. D’entrada, allò que crida més l’atenció és la pluralitat —«los valls de valencians»— que denota, la qual cosa podria fer pensar que n’hi havia més d’un; però no deuria ser així, sinó que deu referir-se als balls que feien els Valencians i, a més, també hem de creure que, en aquell supòsit, hi hauria més d’una partida anotada. Sobre aquesta notícia, Ribas fa una sèrie de conjectures i hi dedica força atenció, ja que és la «Primera vegada que es fa esment del ball de valencians, o castellers, a la festa major (al Llibre de l’Administració, s’entén). Com l’entrada en activitat d’altres balls populars, s’anota sense fer soroll, com si fos la cosa més natural d’aquest món. Cobren molt poc, com els homes que vigilaren les graelles durant la novena... No es diu si són de la vila o vénen de fora [...] La hipòtesi amb més fonament pot ser que el ball de valencians sigui vilafranquí, perquè tres mesos després de la festa major estarà present en les festes que van tributar-se al rei Carles IV quan va fer estada a Vilafranca...».¹⁶ No cal dir que compartim plenament aquesta darrera possibilitat, així com allò que expressava, un bon grapat d’anys després, el programa de la Festa Major de Vilafranca de l’any 1979: «Durant el segle XIX, la presència més sovintejada va ser la del ball de Valencians, que gradualment rep l’anomenada de Castellers o Xiquets de Valls. Van venir 41 anys a Vilafranca»; retenim, així mateix, un altre dels seus comentaris: «És el 1802 —abans que arribessin els francesos— quan trobem que van ser presents els Valencians a la Festa Major. Des de llavors la seva constància ha estat gran.

També al pas dels anys són els que cobren més de l’administració i desbanquen a la Moixiganga que era el ball més car durant el vuit-cents».

Un any més tard, 1803, l’anotació al Llibre de l’Administració tampoc no està massa ben escrita, atès que diu textualment: «Im. per lo vall de la valencians...». Aquests cobren 9 lliures justes, una mica menys que l’any anterior. Saltem ara al 1805 per trobar un redactat més correcte: «Im. per lo que se donà al vall de valencians...»; i tornen a cobrar el mateix. La novetat d’aquell any rau en el fet que van sortir dues moixigangues, una de les quals, que deuria ser «l’oficial», cobrava tres vegades més que l’altra. Ja hem dit que aquells anys els balladors de la Moixiganga —que apareix citada, per primera vegada al llibre de comptes, el 1798 — cobraven bastant més que els Valencians —el doble, el 1803 — (no és estrany, doncs, que impressionessin tant al Baró de Maldà); per això, amb raó postil·la en Toio Ribas: «Les quantitats pagades són una de les proves més consistents en favor dels valencians vilafranquins i de la modèstia aparent de les seves actuacions, pel nombre de balladors que podem intuir».¹⁷ El 1806, el redactor de torn ens despista amb un nou canvi: «Item per lo que se dóna per lo ball de la muxiganga valenciana...» (hem de creure que es refereix al Ball de Valencians), mentre que el preu varia molt poc: 9 lliures i 8 sous, encara bastant per sota de les 14 lliures que «...se doná als balls de muxiganga», és a dir a la Moixiganga, diríem, autèntica. De fet, no ens hauria de sorprendre massa aquesta mena d’embolic que succeeix a l’entorn d’aquests dos balls que cohabitaven llavors a la Festa Major vilafranquina i que presentaven alguns trets més o menys acostats. Sense anar més lluny, Pere Català, a Món Casteller, cataloga ambdues danses com a «precedents immediats dels castells», mentre que Joan Amades, a Els Xiquets de Valls (Barcelona, 1934), assenyala que «La Moixiganga, amb variades corrupcions de nom, com Muixattanga, Muixeranga, Moixaranga, havia estat molt comuna per terres de València. En el “Novísimo Diccionario general valenciano-castellano”, de mossèn Joaquim Martí Gadea (València, 1891) es llegeix en el mot Moixiganga:“Mena de joc d’alcides, que de molt antic es feia a València a tall de festeigs en les grans solemnitats, i consistia en una piràmide colossal, composta d’homes sostinguts uns en les espatlles dels altres; solia efectuar-se de nit, i sostenien tots ells, a les mans, atxes enceses, que oferien un grandiós espectacle, com el que presenten avui els celebrats Xiquets de Valls, que han ressuscitat aquest joc a Catalunya”». D’altra banda, al programa de la Festa Major d’Igualada del 1855, es fa esment de «...la divertida mogiganga ejecutando los más atrevidos y sorprendentes pasos del baile de Valencianos», una expressió que presenta analogies evidents en relació amb el que hem vist en allò que pertoca a la Vilafranca del 1806.¹⁸

Del 1807, no hi ha constància de cap anotació al Llibre de l’Administració i tampoc se sap si hi va haver Festa Major. A partir d’aquest any, amb l’esclat de la «Guerra del Francès» i per espai de tot un sexenni, es van haver d’aturar les celebracions folklòriques festamajorenques a casa nostra, tot i que no les de caire religiós: novena, oficis, processons, tal com es pot comprovar en el detall de les despeses anotades en els capítols corresponents; i àdhuc s’imprimien estampes commemoratives. Amb tot, aquell llarg període de bel·ligeràncies no ens deixa orfes del tot d’alguna notícia relativa als castells, amb Vilafranca de rerefons; en efecte, al llibre El Invicto Conde del Llobregat y los Hombres de Cataluña en la Guerra de la Independencia (Barcelona, 1961) —l’autor del qual és Isidre Clopas i Batlle (Martorell, 1913-2001) qui fou, durant molts anys, conservador del Museu de Ceràmica de la seva vila— hi podem llegir (pàg. 35) que el general Josep Manso i Solà (Borredà, 1785-Madrid, 1863), el dia 19 de març (el del seu sant, precisament) del 1811, havia d’assistir a la presa del castell de Montjuïc, aleshores en poder dels francesos; i, referent a aquest episodi, apunta aquest insòlit comentari: «Es interesante consignar que una de las noches que precedieron a los hechos reseñados, Manso había estado con una escasa pero escogida fuerza en los fosos de Montjuich. Quería conocer bien el terreno, recorriendo los fosos de la fortaleza. Los tiradores de Villafranca se ofrecieron para escalar la muralla por medio de un castillo humano, de los que suelen levantar en los festejos populares del Panadés». Amb raó, postil·la Pere Ferrando que «En aquest episodi també hi trobem similituds en un altre de posterior, quan el General Prim va ordenar a un escollit grup de soldats escalar la muralla de la ciutat de Tetuan per plantar-hi la bandera i esporuguir els enemics. La gesta va tenir lloc el 1860 i fou protagonitzada pels catalans durant la guerra amb el Marroc, fent una construcció de quatre pisos per escalar l’esmentada muralla».¹⁹

De Vilafranca o de Valls?

Acabat el conflicte, el 1814, el Ball de Valencians tornarà a la palestra: «Im. pagat per lo vall de valencians...», amb la particularitat, però, que el preu es dispara fins a les 22 lliures i 10 sous, tot i que per sota, encara, del que va cobrar la Moixiganga (33 lliures i 15 sous). No serà fins l’any següent quan aquesta última (amb 22 lliures i 10 sous) quedarà per sota, per primera vegada, quant a les retribucions que rebien respectivament, dels Valencians, que foren remunerats amb 26 lliures i 5 sous. Ens hem d’aturar un bon punt en aquest 1815 perquè, a banda de l’anotació esmentada, n’hi ha una altra que ens desvetlla una curiositat extrema quan apunta: «Ym. pagat al home que anà de propi a Valls, a desdonar lo vall foraster… 1 (lliura) 17 (sous) 6 (diners)». La pregunta esdevé inevitable: quin era aquest «vall foraster»? Si sabéssim segur que es tractava d’un ball de Valencians, tindríem la certesa que ja llavors s’haurien pogut llogar colles forasteres que fessin castells; de Valls, en aquest cas (el 1815, ja hi havia dualitat castellera, Menestrals i Pagesos); i, encara més, que el fet de desdonar-lo, acompanyat de l’anotació que palesa l’actuació d’uns Valencians en aquella Festa Major, menaria al supòsit que, probablement, encara hi havia un ball autòcton a la nostra vila en aquelles dates. Vet aquí unes incògnites que, ara per ara, se’ns representen absolutament indesxifrables.

Contràriament al que havia succeït en els dos anys precedents, el 1816, el Ball de Valencians veu rebaixada la seva quota fins a les 15 lliures, una altra vegada per sota de la Moixiganga (que en cobra més de 16); i es refà una mica, un any després, 1817, en rebre poc més de 22 lliures, altre cop per sobre dels moixiganguers (que en cobren més de 18). Amb relació al 1818, no podem fer comparacions entre ambdues danses, atès que només figuren anotats els «valls de Valencians» —en plural— que cobren exactament el mateix que l’any anterior; pel que fa a aquesta pluralitat, tot i admetent la possibilitat d’anar errats, entenem que no podem considerar com a versemblant l’actuació de més d’un ball; si hagués estat així, pensem que veuríem desglossat el que cobrava cadascun d’ells en el capítol corresponent (com passa, per exemple, en el cas de les dues Moixigangues que havien sortit el 1805). Una nova puja la trobem el 1819: 28 lliures i escaig, ja a una certa distància de la Moixiganga (15 lliures); i, encara més, el 1820, quan el «ball de balencians» (així ho veiem anotat al Llibre en qüestió) rep 33 lliures i 15 sous, gairebé el quàdruple que aquella, la qual restarà molt revaloritzada (més de 20 lliures), el 1821, tot i que menys que els Valencians, que també es disparen fins a poc més de les 45 lliures.

Castells de set pisos

Dels anys 1822 i 1823 no hi ha constància que tinguessin lloc actes folklòrics de cap mena per celebrar la Festa Major; el primer, a causa de la sequera i, en conseqüència, una mala collita (cal tenir en compte que una bona part dels calés que es destinaven a sufragar les despeses de les festes s’obtenien mitjançant la capta per les eres on els pagesos de la Vila trillaven el blat); i, el segon, perquè va prevaler, per damunt de tot, l’adquisició d’un retaule per a la capella de Sant Fèlix. Així i tot, també cal tenir en compte que, en aquest darrer any, el país va patir la invasió de les hordes franceses dels «Cent Mil Fills de Sant Lluís». És al 1824 quan trobem referenciat el primer castell de set a Vilafranca o al Llibre, que pel cas és el mateix: «Per lo ball de balencians per fer lo castell de set... 30 (lliures)»; i aquí cal fer esment que, el 1819, la ciutat de Valls ja havia pogut contemplar sengles castells de vuit a càrrec de les dues colles locals. El 1825, trobem una altra notícia concreta: «Im. al ball de valencians perquè feren lo castell de set espedat...» i la remuneració torna a enfilar-se fins a les 40 lliures; hom ha especulat fins a tres possibilitats al voltant d’aquest castell espedat: una, que es tractés d’un pilar (espadat) de set; la segona, que fos un quatre de set amb l’agulla al mig; i, la tercera, que fes referència a un castell format per espadats (tres, segurament) degudament engalzats; amb el pas del temps, sembla que aquesta darrera és la que ha guanyat més adeptes i que pot ser considerada com a més plausible, sobretot si tenim en compte que els castells que aixecaven inicialment els Valencians potser no seguien unes normes prèviament establertes i que aquests, segurament, es deurien limitar a pujar els uns damunt dels altres, tot mirant de diversificar —tant com els fos possible, això sí— la torreta inicial que els caracteritzava; més endavant, els castells, torres i espadats anirien creixent en alçada i s’anirien estructurant progressivament, tot variant-los en relació al nombre de castellers que formaven el tronc principal de cadascuna de les diferents figures que anaven inventant (també es pot objectar a la primera de les tres possibilitats que, pel que fa a Valls, no consta que s’hi hagués fet cap pilar de set abans del 1835). El 1826, l’assignació per als Valencians torna a baixar, aquest cop fins a les 23 lliures i escaig, mentre que en el que concerneix el 1827, al Llibre de l’Administració, hi trobem una anotació ben definitòria: «Im. per anar un home a Valls per llogar los miñons y hòmens per lo vall de valencians... 5 (lliures) 1 (sou) 3 (diners)»; per contra, no hi figura cap partida destinada als components del ball i, davant d’això hom es troba amb la incertesa de si realment van venir Valencians, des de Valls, o bé, com ja havia passat el 1815, es va haver de desestimar el seu concurs; indueix a creure aquesta darrera viabilitat el fet que el país es trobava immers llavors en un altre conflicte seriós: la Guerra dels Malcontents, i és segurament per aquest motiu que no hi ha constància d’haver-se fet algun pagament a cap dels elements folklòrics participants a la Festa Major. Dels dos anys següents, 1828-29, no hi ha res a destacar que no sigui el salt quantitatiu en les retribucions que reben els Valencians: més de 56 i 45 lliures, respectivament. Cal arribar al 1830 per trobar una altra novetat: els Valencians són contractats per actuar tres dies i la retribució puja fins a més de 71 lliures. El 1831, torna a baixar fins a poc més de les 58 lliures i, baixa encara, fins a 45 lliures, el 1832, mentre que un any després remunta una mica fins a les 56 lliures i escaig. Ens fixarem una mica més en aquest 1833 perquè és el primer any que la Festa Major de Vilafranca surt anunciada a la premsa, concretament al Diario de Barcelona (24 ag.), el degà de la premsa barcelonina:²⁰ «... la villa de Villafranca [...] celebrará el dia 30 la fiesta [...] El dia 29 pasarán los Sres. Administradores por la tarde con un lucido acompañamiento a la casa de uno de ellos para llevar en procesión la imagen del Santo, precediéndole a cierta distancia los gigantes, dragón, caballetes, danzas y una mojiganga con disfraces de colores blanco y azul Cristina (per la reina regent) que ejecutarán varios y vistosos grupos [...] El dia 30 [...] luego algunos valencianos formarán un castillo de siete estados cuando menos...». Per l’octubre d’aquell any, esclata la Primera Guerra Carlina, també coneguda com a Guerra dels Set Anys; del 1834 fins al 1837, per la Festa Major, només hi va haver funcions religioses, però en el bienni 1838-1839 tornen els actes més populars, la qual cosa comporta la reaparició del Ball de Valencians, amb sensibles diferències en allò que perceben aquests dos anys: 40 i 86 rals de billó, respectivament, unes quantitats per sota de les que havien cobrat els anys anteriors; pel que es veu, la primera carlinada deuria afectar molt més, aleshores, les terres de la Catalunya Central i de més al Nord, que no pas les del Penedès i el Camp tarragoní.

Castells de vuit

La dècada dels anys 40 comporta un salt qualitatiu en el que pertoca als castells de la Festa Major vilafranquina. El 1840, l’anotació que trobem en el Llibre susdit torna a ser força aclaridora: «Per los valencians ab la obligació de fer la torre, aspedats & c de set...»; se’ls donen 41 lliures i 5 sous, un preu més acostat al d’anys anteriors, mentre que, el 1841, a més de cobrar 38 duros, van merèixer un comentari a banda de l’administrador/redactor de torn quan, abans de l’estat de comptes, feia aquests comentaris: «Se tiraren dos castells de foch, y hagué dos saraus y vàrios valls, distinginse sobretots el de valencians, el que féu lo castell de vuit devant de la Casa de la Vila, may vist en esta vila». Som del parer que deu tractar-se del tres de vuit, atès que, en aquella època, el quatre de vuit se’l coneixia, de manera més sovintejada, com «els quatre pilans de vuit».

Aquella eufòria castellera a l’entorn del primer castell de vuit aixecat a Vilafranca tindria doble repicó, el 1842, donat que foren les dues colles presents a plaça les que l’aconseguiren de nou (recordem que els dos grups ja l’havien fet, a Valls, el 1819); la petita crònica que apareix al Llibre ho aclareix: «...y en fin hi hagué molts valls, entre los cuals se distinguiren dos de valencians, que uns y altres feren lo castell de vuit, la torre de set y los espedats de sis y moltas altres operacions dificultosas [...] y sens dir res més de lo que és, se pot dir que no hi ha persona en esta vila que may hàgia vist lo que traballaren los valencians molt y bé, que ya será mol que de molt temps se vègian iguals operacions». El pagament que se’ls fa és de 48 duros, deu més que l’any anterior, però és evident que resultaria sensiblement inferior en cas que se l’haguessin hagut de repartir les dues colles, cosa que no s’especifica en l’estat de comptes que apareix en el Libre; tot fa pensar —i no fóra l’única vegada que així succeiria— que una colla podria haver estat cridada per l’Administració de la festa i l’altra pels seus partidaris més acèrrims. En un altre ordre de coses, en una «Llibreta de Consueta o règimen de la present parroquia —es refereix, naturalment, a la de Santa Maria— feta en lo any 1842», hom advertia, amb referència a l’Entrada de Sant Fèlix, que «...se tinguia cuidado de què quan arriba la profesó en la iglésia, pues tanta és la alegria y algazara que haya cuan entra lo sant cridan viva St. Fèlix que sens recordarse de la veneració que se deu en lo temple ha succeït en algun any haberhi entrat lo castell y també la Moixiganga».²¹ Sobre aquella Festa Major del 1842 també cal dir que la trobem anunciada al periòdic barceloní El Constitucional (22 ag.), on s’esmenta que «los bailes de mogigata, valencianos y demás se esmerarán en divertir al público y los valencianos ejecutarán dos castillos de á ocho de mucha dificultad»;²² de manera més àmplia, constatem també, com a curiositat literària, l’anunci que de la festa feia el periòdic madrileny El Católico (30 set.): «Al toque de las doce del día 29 la sonorosísima campaneria parroquial anuncia á todo el vecindario que san Felix es el dulcísimo objeto á quien proclaman aquellas armoniosas lenguas de metal. Chiquillos de varias edades estasiados de gozo, claman á voz en cuello por las calles, viva san Felix. En seguida siete bailes de valencianos, pastores, etc, al estilo del pais, los famosos jigantes, dragon, águila y otras antigüedades que recuerdan la espulsión de la morisma, recorren las calles divertiendo al numeroso pueblo, y al anochecer una lucida procesion acompaña al santo desde la casa del administrador á la parroquia iluminada y ricamente adornada, donde con la asistencia del ayuntamiento, música brillante del batallon nacional, varios músicos de Barcelona, Villanueva y otros aficionados se cantan solemnísimas vísperas y novena del santo».²³

El 1843, la revolta republicana de La Jamància, esdevinguda a Barcelona, a mitjans d’agost, no va afectar Vilafranca, ja que observem que hi actua el Ball de Valencians —tot i que el seu cost és 4 duros més baix que el de l’any anterior—, sense que ens hagi pervingut, però, cap detall dels castells que portaren a plaça. No així el 1844: «...y agué de particular que se tragué lo ball del Serrallonga y en son lloc y posà lo vall dels set pecats mortals, acompañat de sas virtuts, y hagué dos muxigangas, una de menestrals y una altre de pagesos, y sobretot y hagué lo vall de valèncias que se esmerà de tal modo que sorprengué als espectadors per haber fet cosas que may se habian vist en lo decurs dels anys passats com són entre altres lo castell de vuit», una informació, aquesta última, que no s’ajusta a la realitat, puix que els Valencians —que aquell any cobraren 42 duros— ja havien fet castells de vuit, com ja s’ha dit, els anys 1841 i 42. I pel que fa al 1845, no hi ha anotacions al Llibre, però El Fomento (27 ag.) parla de «la celebridad de que goza en Cataluña» la Festa Major de Vilafranca.²⁴ El 1846, «...los bailes lucieron otra vez su habilidad delante del Ayuntamiento, habiendo los del “ball dels valencians” formando torres y castillos, cual jamás se habían verificado».²⁵ Pel setembre d’aquest any s’inicia la Segona Guerra Carlina, coneguda també com a Guerra dels Matiners, que va durar tres anys; i, com postil·la l’Antoni Ribas: «Tot sembla indicar que no va fer-se festa major, però al Diario de Barcelona del dia 26 d’agost de 1847 es publica a la secció d’“Avisos”

que es fa festa a Vilafranca.“Se hace saber al público que la fiesta mayor de Villafranca se ejecutará como los otros años, que es el día 29 de agosto”...».²⁶ Del 1848, també coneixem l’anunci del Diario de Barcelona (25 ag.): «...a cuyo efecto tienen ya los administradores de presentar las danzas populares propias del país y la tan celebrada de “valencians”, en la cual se forman grupos de habilidad y equilibrio de 8 hombres de elevación colocados unos sobre otros».²⁷ Aquest any els pagaments es fan en reales vellón i consta que els Valencians en reben 960; es dóna el cas, tanmateix, que, d’aquest total, 100 els van aportar dos aficionats vilafranquins, a raó de 40 (Fèlix Via) i 60 (Joan Mestres). Com hem pogut comprovar, la segona carlinada no deuria afectar massa els interessos dels festers vilafranquins, atès que el 1849, encara en plena lluita, torna a fer-se Festa Major i els Valencians —que cobren una xifra ben rodona: 1000 rals— no deixen de participar-hi. El Diario de Barcelona (26 ag.) inseria el programa de la festa, en el qual s’anuncia per al dia 30 que «...se harán las bien combinadas torres y castillos de valencianos hasta la elevación de ocho hombres», mentre que El Barcelonés (5 set.) publicava una crònica, en la qual hom destacava: «...y por último lo que era digno de llamar la atención eran las cuadrillas que forman castillos de hombres, cosa más atrevida, siendo ejecutada con la mayor destreza, hasta el punto de subirse los hombres de pie unos sobre otros a la altura de un segundo piso, caminando así por las calles haciendo ostentación de agilidad y atlética fuerza».²⁸ L’any 1850, no hi va haver Administradors que s’encarreguessin de la Festa Major i foren els membres de la Junta d’Obra de la parròquia de Santa Maria els qui la van tirar endavant; així, «fueron llamados los Sres. obreros...», els quals, al seu torn, «... hallaron una sociedad de jóvenes que cediéndoles el producto de los bailes y limosnas que se recogen por la villa se encargarian de los bailes de Mogiganga, Valencianos y todos los demás bailes de costumbre...». Tot i aquestes vicissituds, els Valencians no van faltar a la cita festamajorenca vilafranquina —el Diario de Barcelona (22 ag.) assenyalava que farien «torres y castillos» — com tampoc no va mancar la seva presència, pel maig, a les festes de la Mare de Déu del Roser; el programa d’aquesta, publicat a El Barcelonés (19 abr.) i també a El Bien Público (24 ab.), precisava que, el dia 5 del susdit mes de maig, «se dirigirán todas la danzas frente a la casa capitular, donde efectuarán sus peculiares bailes, entre los que no faltará el conocido con el nombre dels Nois de Valls en cuyas atrevidas torres y castillos de hombres se admiran por su destreza y agilidad».²⁹