Tornem-hi, per Sant Raimon

En començar l’any i a manca d’altres oportunitats per anar fent història, la diada de Sant Ramon de Penyafort, Festa Major petita de Vilafranca, brindava de nou l’oportunitat als Castellers per encetar un nou curs, sempre amb l’esperança que vinguessin temps millors. Acción Católica (12 gen.), com tantes altres vegades, es limitava a informar que:

«A la salida de oficio, las plazas y calles de la villa eran una pura delicia, de sol y de animación. La traca dió la señal de actuar los castellers, que desarrollaron frente a la Casa Comunal, un juego de torres, castillos y pilares que nada tienen que envidiar a los de otros campos.»

En definitiva: molt de patriotisme i poc parlar dels castells fets a plaça. Al seu torn, Panadés, en la mateixa data, no anava més enllà; i en el seu comentari sobre «La pasada fiesta de San Raimundo» es limitava també a dir que:

«Al mediodía en la plaza del Generalísimo se disparó una fortísima traca y seguidamente los “Castellers de Vilafranca” levantaron sus atrevidos Castillos y torres. El numeroso público allí congregado admiró y aplaudió la valentía y agilidad de nuestros conciudadanos.»

I altre cop a Barcelona

De nou Panadés (21 jun.) anunciava per a l’endemà, diumenge, un bigarrat «Festival Folklórico de Barcelona» —sota els auspicis de la «Cámara Oficial Sindical Agraria»— el qual tindria lloc al Pavelló Agrícola de la Fira de Mostres de la Ciutat Comtal, amb la participació, a més dels Castellers, del Drac, els Cercolets, les Gitanes i els Panderos, tots de Vilafranca, i els Bastoners de Gelida. De cada una de les danses, la ressenya dóna una puntual, però minsa, informació; ens crida l’atenció la que va dedicada als Castellers de Vilafranca, que diu això:

«Los “xiquets” tienen su origen en la época romana y concretamente en el siglo IV de nuestra era.»

Com es pot apreciar, el columnista de torn, a més de tirar pel dret, no podia filar més prim quant a l’antiguitat del noble art de fer castells. A l’entremig de les actuacions de les «danzas típicas» hi hagué audicions de sardanes, mentre a l’estand de la «Cuarta Zona Agrícola de la comarca del Panadés», hom podia degustar alguns vins dels nostres cellers. Com a fi de festa, es va disparar una forta traca i a continuació totes les danses van fer una ballada conjunta. En acabar, també s’anunciava una cercavila des de la plaça de Sant Jaume fins a la de Catalunya.

Una setmana després, el mateix setmanari vilafranquí inseria un comentari sobre «El “Día del Panadés” en la Feria de Muestras de Barcelona», força més entenedor pel que fa als horaris d’aquella jornada:

«...se desplazaron a la capital, el “Drac”, Bailes de “Gitanas”, “Cercolets”, “Panderos”, “Castellers de Vilafranca” y “Els bastoners de Gelida”, que por la mañana en visita de cortesía actuaron en la plaza de San Jaime, desfilando después acompañados por la Guardia Urbana de gala por la calle de Fernando y las Ramblas hasta la plaza de Cataluña donde repitieron su actuación.

Las evoluciones de todos los bailes fueron seguidas con verdadero interés por el público, particularmente los “Bastonets de Gelida” y los Castellers de Vilafranca por la limpieza con que estos ejecutaron sus castillos y torres.

Por la tarde en el Pabellón Agrícola hubo un festival Folklórico a cargo de los citados conjuntos, amenizando los intermedios la cobla “Els Escolans de San Sadurní de Noya” con una selecta audición de sardanas. La actuación de los bailes constituyó un verdadero éxito siendo muy aplaudidos por el público que llenaba a rebosar el recinto...»

Per sort, acompanya aquesta crònica —al costat d’una altra del Drac, desfilant per les Rambles barcelonines— una fotografia d’un perfecte quatre de set aixecat al bell mig de la plaça de Catalunya; a peu de foto, hi llegim:

«Els “Castellers de Vilafranca” levantando “Els quatre de set, nets” en la plaza de Cataluña de Barcelona, los cuales obtuvieron un grandioso éxito.»

D’aquesta manera podem documentar un dels castells aixecats en l’ocasió, tot i que allò de «nets» cal posar-ho, per força, en quarantena. D’altra banda, Solidaridad Nacional (24 juny) també publicava una instantània (del fotògraf Pérez de Rozas) d’un quatre de sis fet a la plaça de Sant Jaume, amb aquest peu de foto:

«Los “castellers” de Villafranca, que actuaron en la Feria de Muestras con motivo del “Dia del Panadés” haciendo uno de sus arriesgados ejercicios ante el Palacio Municipal», mentre que la crònica general de la festa es limitava a dir que «Los Castellers de Villafranca... levantaron sus torres humanas en el centro del recinto causando la admiración de los asistentes, quienes premiaron su labor con ensordecedores aplausos de homenaje.»

Un altre quatre de set, ara a Sant Pere de Ribes

La quarta actuació a Ribes dels vilafranquins no podia faltar tampoc en aquesta temporada del 52, després de les bones sensacions que l’any anterior havia deixat pel que fa als castells en general. No dubtem que la dèria castellera dels dos ribetans, socis de la firma Rovira i Jacas, establerts a Vilafranca i amics personals de l’Oriol Rossell, deuria influir poderosament a l’hora de poder desplaçar la colla vilafranquina fins al peu del Montgròs i a mig camí del massís del Garraf. Ja hem vist com, en alguna altra ocasió, els castellers havien viatjat a Sant Pere dalt del camió de l’empresa, i també es coneguda l’anècdota que Josep Rovira havia parat una torre compartint amb l’Oriol Rossell el pis de segons. Dels castells fets en l’ocasió n’ha quedat constància documental i àdhuc una bona fotografia del quatre de set —el primer castell de set fet a Ribes en tota la història castellera—; altres castells realitzats foren el quatre de sis net, la torre de sis, dos pilars de cinc i tres pilars de quatre.⁹³

Lirismes de Festa Major

Ja a les envistes de la Festa Major vilafranquina, Panadés bon (23 ag.) publicava els cèlebres versos del nostre compatrici Festa Joan Regull (enviats des de Nova York, on residia) sobre seus «La Festa Major de Vilafranca de fa més de quaranta aliena; anys», aquells mateixos dels quals ja hem parlat⁹⁴ en coque mentar l’atàvica arribada dels Xiquets de Valls, amb carros, per la carretera de Tarragona —una imatge que es perd en el túnel del temps— i que comencen amb la referència a les campanes del cloquer de la basílica de Santa Maria:

«L’Assumpta, la Sargantana i la Miquela repiquen d’allò més bé bajo la experta batuta de l’Ignasi Campané.

A les dotze encén la traca l’Elies, el coeter...»⁹⁵

Acción Católica (27 ag.) a l’extraordinari de Festa Major recollia la idea/projecte de crear «Un Museo de la Fiesta Mayor» i feia elucubracions d’aquest tipus:

«Basta figurarse por unos momentos lo interesante que va a resultar poder ojear, por ejemplo, el libro monumental que se proyecta sobre “els castellers”. Su historia, introducción en la villa, las exhibiciones de los “Xiquets de Valls”, de los “Nens del Vendrell”, de los “Castellers de Vilafranca”, con fotografías a gran tamaño, unido a todo lo que sobre ello se ha escrito, pintado y dibujado.»⁹⁶

En el mateix número hi trobem un dels articles presentats al concurs literari de l’any anterior: «El primer minut de la nostra Festa Major», del vilafranquí cobrim Josep Santacana i Tusquelles, en el qual l’autor afigura «Els trobar-se dalt del campanar i que, en aquell lloc alterós: torre

«Arriba fins a nosaltres, amb la gràcia inigualable de que l’aiguabarreig misteriós, el so del flabiol i del timbal, vilafranquí de la gralla i de la gaita. I la gent corre i salta com cop petits pardals quan veuen el pare. La festa és arribada barrejades amb exultants cridòries i amb l’arremolinament hu-Santacana. manitzant. Fixeu-vos, fixeu-vos: per allà on el carrer Major de Sant Joan xoca amb la Rambla de Nostra Dona, el subtítol ara passa el mosquit del drac, i els minúsculs gegants, to i els mitjos anells dels cercolets, i els escuradents dels del bastoners i l’arc iris que enrotllen les gitanes i els cano valls de joguina de les cotonines i els soldats de plom de de la Banda i l’esforç sobrehumà per humans semblar dels xiquets. Però no, que no! Que si la distància els fa veure diminuts l’esperit els veu agrandar-se fins a l’alçada de les coses sublims...», i també, des d’aquell mirador privilegiat, insistia:

«Mireu-los. I escolteu-los. Des de l’altura del campanar, sentiu la veu de la gent. Aquesta veu que sempre diu l’última paraula, la duradora, per sobre la veu de cada u. Nosaltres la sentim barrejada amb els sons ancestrals de les nostres danses i amb els crits encoratjadors dels nostres Xiquets. I tots fan una música mil vegades nova. I tots diuen unes paraules mil vegades sorprenents. És la música incomprensiva i és la paraula impenetrable de la nostra Festa Major...»

Encara dins la mateixa publicació, hi trobem un recull de poemes, aplegats en un títol plural: «La

Major més típica de Catalunya a través dels poetes», en el qual la temàtica castellera no hi és n’hem triat un, de Fèlix Casanova,⁹⁷ que és el més hi aprofundeix: «els castells La plaça de la Vila està atapeïda de gent i castellers. Fa un sol roent. Les crosses ja són fetes i pren vida el cos del ferm castell, obert al vent. Igual que un ideal buscant fugida s’enlaira cada volta més valent i van pujant amb la mateixa mida terços i quints per fer un cloquer vivent. Ja puja l’anxaneta i des del cim que agafa un tros de cel amb la mà avisa, més ai! que un fort brandeig deix l’alè prim —tancar les dents i els muscles els precisa— i de l’esforç en redreçar l’abim li han deixat un tremolí de brisa.». Al mateix número del setmanari Acción Católica, desuna altra pàgina amb un titular prou significatiu:

castells dels Xiquets de Valls» i la fotografia d’una de set dels Nens del Vendrell a la plaça de la Vila, serveixen per guarnir uns versos del recordat poeta

Antoni Massanell⁹⁸ i en els quals, a primer d’ull, s’hi poden endevinar unes certes influències d’entre Roman de Saavedra i Josep Maria

El poema porta per títol: «Instant de Festa

(Entre les tretze y les quinze)» (no dubtem que que inclou el parèntesi està pensat un xic en burlesc, si es té en compte el domini de la llengua qual feia gala l’estimat Ton, a qui, evidentment, mai se li acudiria de parlar de les «tretze del migdia» o les «quinze de la tarda»); vegem-ne uns fragments: «Sol. Remor de multitud. Balcons que vessen de gent i de suor. Plaça atepeïda com una presó en temps de revolta. I un grandiós rellotge —senyala les tretze dinou— presidint esperat enrenou. Plora una gralla. Ronca un timbal. (Ram pataplam, plam, plam...) Mans que s’aferren a muscles i peus que pinten amb fang el blanc d’uns pantalons, la sang d’unes camises.

Plora que plora la gralla.

Ronca que ronca el timbal,

[…]

Mans que s’arrapen com crancs a muscles i cames.

Peus que s’aferren com mans a faixes i espatlles.

(Ram pataplam plam plam...)

La plaça es mig guarneix d’angúnia enmig d’una remor agonitzant.

(Ram! pataplam! plam! plam!...)

Lentament van encelant-se les mirades...

(Ram pataplam plam plam, ram pataplam...) Un crit i un devessall d’aplaudiments desborden per moments el ritme del timbal.

El graller se n’aprofita i fa un badall.

(Les busques del rellotge, a pocs minuts de les catorze, apar que aplaudeixin la gesta)

Prompte els gegants tornaran a saber-se alta la testa...»

I pel que fa a la crònica dels castells aixecats pels Castellers de Vilafranca el 31 d’agost, no podem dedicar-hi un capítol a banda per la senzilla raó que no els trobem consignats enlloc. La «Breve crónica de Fiesta Mayor» que publicava Panadés (7 set.) era tan breu que tan sols precisava que:

«A las 10, reunidas las danzas, comparsas, banda y los “Castellers de Vilafranca” acompañaron al M.I. Ayuntamiento y demás Autoridades al Oficio. Después delante de la Casa de la Villa, los “Castellers de Vilafranca” levantaron sus atrevidos Castillos y Torres.»

En canvi, la mateixa crònica explica que, el dia 29, els Nens del Vendrell ja van fer el quatre de vuit i la torre de set; i també que, el dia 30, la Vella de Valls començava la seva actuació amb els cinc pilars de set; els vendrellencs repliquen amb un primer intent de tres de vuit que va fer «llenya»; els vallencs també el proven i els passa el mateix i, acte seguit, descarreguen la torre de set; els Nens tornen a intentar el tres de vuit i aquesta vegada aconsegueixen carregar-lo, però els cau a la davallada; també assoleixen la torre de set; els de la Vella tampoc no van reeixir en el seu intent de pilar de sis. En fi, ens queda el consol que en aquest tres de vuit dels vendrellencs —el primer que es coronava a Vilafranca en el que portàvem del segle XX — la participació vilafranquina, a l’igual d’altres castells, havia estat important, tan notable com ho havia estat l’any anterior quan fou descarregat. Tampoc no trobem cap referència concreta de castells realitzats a l’escrit «Los admirables “castells”», signat per Juan Tierra, que publicava Solidaridad Nacional (2 set.) i en el qual venia a defensar la vessant esportiva del fet casteller amb frases com aquestes:

«...los “Castells” constituyen una exhibición de atletismo colectivo sin par hoy en el orbe [...] ¿Sería posible que los“Castells” figurasen en las competiciones olímpicas? [...] Viendo la admirable labor de los “castellaires” dentro de su marco apropiado, en Villafranca del Panadés, por ejemplo [...] queda uno boquiabierto y emocionado. Muchos extranjeros, amantes y cultivadores de lo deportivo, han expresado, frente a los “Castells”, su más profunda admiración y han dicho que son algo único.»

També del Sant Fèlix del 1952 és una crònica castellera del prolífic Emili Miró —publicada a Vendrell (6 set.)— en la qual, entre d’altres apreciacions, hi llegim:

«...Totes les carreteres que aflueixen a Vilafranca són un formigueig de gent i més gent que acudeixen a la Capital de l’Alt Penedès. Al migdia la plaça està plena de gom a gom [...] Tot Vendrell té els aparells de ràdio a mitja veu esperant... sembla que els infants tan enjogassats altres dies avui són més entenimentats, més dòcils. Hi ha una afinitat de cors i ànimes en aquell moment entre els que han restat al Vendrell i els que estan a la plaça que són molts i que esborra les edats i les classes socials. Joves i vells, jornalers i propietaris a tots el cor els batega i un sol pensament els uneix: ¡Vendrell! Sembla que els pobles i els homes necessitin aquest contacte en moments únics. ¡Tot i tots plegats pel Vendrell! [...] l’Àngel, des del cim del nostre campanar, guaita vers Vilafranca i diu: vendrellencs, sóc ací, penseu en mi i tots contesteu, decidits, en una sola veu: sí, sí, pensem amb tu...»

Aquest és el primer escrit que es coneix de l’Emili Miró parlant de castells, ens indica Pere Ferrando, qui, a més a més, ens fa saber que «els segons del tres de vuit carregat dels Nens eren: Jaume Mosso, Pepito Pastor i Fonsu dels Monjos».

Concurs a Tarragona, sense els Castellers de Vilafranca

El 28 de setembre fou convocat un concurs de castells a Tarragona, dinou anys després de l’últim que s’hi havia celebrat. El cas és que la colla de Vilafranca no hi va participar; i no pas perquè no fos del seu interès poder fer-ho, sinó perquè no hi fou convidada. Segons que sembla, hi va haver pressions per tal que la competició fos restringida a un àmbit provincial, amb la qual cosa els vilafranquins en restaven automàticament exclosos. Arran d’aquest fet, s’ha especulat sobre la possibilitat que la colla dels Nens del Vendrell estigués molt ben posicionada pel que fa a les relacions amb les Administracions que aleshores manaven al país. Això explicaria el bon nombre d’actuacions de què disposaven i també aquesta exclusió dels Castellers de Vilafranca de la convocatòria. Els tarragonins Carme Oriol i Albert Pallarès confirmen:

«...el caràcter “provincial” del concurs del 1952, que va impedir la participació dels Castellers de Vilafranca. Aquest qualificatiu de provincial va desaparèixer a les bases de la segona edició...»⁹⁹

La vigília del certamen, Juventud (27 set.) ja avisava que: «Participarán los “Xiquets de Valls” (colles La Muxerra y Vella), las dos colles de castellers de Tarragona y la de Vendrell conjuntamente con la de Villafranca».

Després del concurs —que acabà amb la victòria ex aequo de la Muixerra i els Nens, amb els mateixos punts— el mateix Juventud (1 oct.) publicava un extens article, «Al margen del 6 º Concurso de “Castells”», amb un subtítol ben eloqüent: «No éramos partidarios de concurrir a él. ¿Por qué?», i en el qual, en l’apartat «No participaban, en beneficio de una colla, todas las existentes», el columnista (anònim) s’esplaiava en la denúncia:

«Y aún teníamos otros motivos para ser partidarios de no ir al concurso [...] hay seis colles de “castellers”: cinco en esta provincia y una en la de Barcelona: dos de Tarragona de reciente creación o reorganización; una de Vendrell; dos de Valls y una de Villafranca, la que como tal colla ha actuado en distintas y varias ocasiones.

Pues bien, en el Concurso que comentamos quedó excluída esta última. ¿Por qué? ¿Por qué se le dió en llamarlo provincial? Bien. ¿Pero es que no podía ser total, mayormente quedando solamente al margen una colla?

Precisamente nosotros entendíamos que habiendo las seis colles actuado, debían todas participar, medir sus fuerzas.

Si por un lado se quiere, cuando a alguien interesa, hacer constar que existen seis colles, ¿qué razones podrán alegarse para que una de ellas quede al margen? Entendemos que no podemos oponernos que se creen aquí y allá colles; todas pues en las glorias, y todas también a correr el riesgo de un concurso y a enseñar una razón de existencia y su potencialidad. Queríamos que todas las colles que, se dice allá y acullá, existen fuesen al Concurso, sino no había tal.

Resulta, no obstante que el “pom de dalt” y otros elementos son indispensables a la “colla” de Vendrell, ¿acaso fué por esto que alguien lograra la no participación de los de Villafranca como colla? Hubiéramos pasado por alto esto si se hubiese dicho entonces que dos collas se unían para formar una sola y que unidas así iban al Concurso. Pero que constara así: Valls con dos; Vendrell y Villafranca unidas y Tarragona con dos también.

No se hizo ni creemos que se intentara. Estamos seguros que si se llegó a expresar este intento quedó desechado seguidamente por... no conveniente. ¿No confirma todo ello nuestras prevenciones?

Creemos que una colla puede tener elementos de aquí y de allá, pero que estos elementos un día actúen con personalidad propia, como una colla, y otro día se confundan con otra, no.»

Déu n’hi do! A la vista d’aquestes manifestacions, no costa gaire d’endevinar que l’ambient casteller deuria estar força remogut. No dubtem tampoc que la no participació al concurs tarragoní deuria fer meditar els capdavanters vilafranquins que calia capgirar la situació. Per completar tot el corrent d’opinió que aquest concurs va generar, afegim els comentaris que, sobre aquest, fa el vallenc Pere Català:

«De les sis colles aleshores existents, hi mancà la dels “Castellers de Vilafranca”, en certa manera exclosa per no ésser “provincial de Tarragona” (determinació que podria fer trontollar l’índole oberta que han de tenir els concursos). De Valls, algú protestà de l’exclusió, majorment perquè els vilafranquins ajudaren —en no poder competir com a colla— els “Nens”...»¹⁰⁰

Massa poques actuacions

Repassant la trajectòria de la colla en les seves primeres cinc temporades, ens adonem que un dels handicaps principals amb què es trobaven els Castellers de Vilafranca deuria ser la manca de més actuacions, sobretot en les dues darreres (1951-1952), a raó de només quatre en cadascuna d’elles. Si això ho comparem, per exemple, amb les quinze que van fer els Nens del Vendrell durant tot l’any 1952, podrem certificar la validesa d’aquelles consideracions. Prou que es queixaven també des de Valls —Juventud (11 oct.)— en repassar les actuacions de vendrellencs i vallencs, fora dels propis àmbits, prèvies al concurs:

«Los “Nens” han actuado [...] en Igualada, Barcelona, Villanueva, Bisbal, Torredembarra, Vilafranca... que sepamos.

¿Y las de Valls?

La vella en Barcelona, Sitges y Vilafranca.

Y la Muxerra solamente en Arbós.» (caldria afegir que els vendrellencs, a banda de les exhibicions a la vila pròpia, també ho havien fet a Terrassa, Sabadell, Flix i Sant Sadurní d’Anoia).

I si, a més, dels tres dies de Festa Major els vilafranquins tan sols podien actuar en un, encara resta més que reforçada la teoria. De fet, després del 31 d’agost, els vilafranquins ja no van fer cap més sortida en el que quedava d’any. No és que Vilafranca donés l’esquena a la seva colla, ni molt menys, però sí que potser es podria haver fet quelcom més. A tall d’exemple, podem preguntar-nos: per què els Castellers no van tornar a Montserrat? Precisament, Acción Católica (18 oct.) feia un repàs a les «XXV Romeries de Vilafranca a Montserrat» i, en relació a la del 1948, fa constar que:

«La XXII Romeria tingué lloc el mes d’octubre de l’any 1948, havent de destacar l’actuació de la llavors recent constituïda colla de “castellers de Vilafranca” durant l’Entrada de la Romeria al Monestir.»

Per contra, les tres romeries següents —1949-1950 i 1951 — com tampoc les que seguirien, encara dins de la primera època de la colla, ja no registren presència castellera de cap tipus.

Canvis en la direcció

Un any després de l’èxit clamorós del tres de vuit vendrellenc, la situació de supeditació d’un bon nombre de castellers vilafranquins envers la colla del Baix Penedès es mantenia dintre dels mateixos paràmetres que havien condicionat els anys precedents. Calia donar un gir categòric a la situació i cercar solucions concloents que ajudessin a «normalitzar» els respectius estatus de les dues colles que —més de grat que per força, fins aleshores— s’havien vist abocades a una interdependència que, en aquells moments, ja només podia beneficiar el més fort i afeblir el dèbil. Ras i curt, els Nens treien bon profit dels castellers vilafranquins de més vàlua i, en canvi, la colla de la Senyora Vila s’havia d’acontentar amb anar tirant, sempre a remolc de les necessitats d’aquells que havien estat els seus mentors. Així les coses, fou convocada una assemblea per tal que els Castellers de Vilafranca decidissin sobre el camí que calia emprendre per tal d’encarar el futur d’una manera més engrescadora de la que fins llavors havien pogut gaudir. Del resultat del conclave n’informava Acción Católica (8 nov.):

«El pasado día 31 de octubre la “Colla de Castellers de Vilafranca” se reunió en íntimo acto al que asistieron los señores Trius,Valero y Esteve,¹⁰¹ como representantes de la más rancia solera local de “castellers”.

Durante el acto se informó a los asistentes de la renovación de cargos directivos, notificando el cese de los señores Rosell, Gol (sic, per Sol) y Cusiné en los cargos que venían ostentando de “cap de colla” y asesoramiento técnico respectivamente. Se dió a conocer la decisión de unificar la dirección en el señor R. Sala como “cap de colla” ejecutivo y de que el señor O. Rosell pasara a ser “cap de colla” honorario.

Es de esperar que la nueva dirección dará a la “Colla” nuevos bríos que hagan alcanzarle mayor éxito, si cabe, que los logrados hasta ahora.»

Una informació gairebé calcada l’aporta Panadés (8 nov.), amb petites diferències, ja que posa Trias en lloc de Trius i, en canvi, documenta bé Joan Sol, en lloc de Gol (coses del follet de la impremta, que diuen); aquest setmanari també ens fa saber que els castellers es van reunir aquell divendres, 31 d’octubre, «celebrando la tradicional castañada» (altres castanyes, però, vindrien més endavant).

Hi ha qui diu que aquesta solució de consens ja havia estat pactada prèviament en el si de la junta dels «rosats» i, caldria pensar, que amb el beneplàcit de tots aquells que hi ocupaven càrrecs de responsabilitat. Sobre aquesta avinentesa, Rossell explicava que:

«...a primers del 1952 (aquí detectem una errada per part de l’Oriol —comprensible a causa del temps transcorregut—, perquè aquesta reunió no va tenir lloc, segons el testimoni de Ramon Sala, fins a la primavera del 1953) vàrem tenir una reunió en “petit comitè” els qui aleshores portàvem les regnes de la colla de Vilafranca: Joan Sol, Vicenç Cusiné, Ramon Sala i jo mateix; i vàrem convenir d’anar al Vendrell a parlamentar amb el “Jan” per dir-li que amb la col·laboració nostra al cobejat castell¹⁰² i a d’altres anteriors, nosaltres crèiem que ja havíem “pagat” amb escreix els inicials ajuts rebuts dels vendrellencs i que, a resultes d’això, fóra convenient d’anar “cadascú per ell” des d’aquell precís moment, amb l’amistat i consideració de sempre, per descomptat, però sense haver d’estar pendents de passades dependències. Fins i tot jo vaig renunciar al càrrec de cap de colla a favor d’en Ramon Sala perquè la coneixença d’aquest amb els vendrellencs era ben diferent de la meva i, d’aquesta manera, ens semblava a tots que no estaríem tan condicionats els uns als altres. De molts és sabut que en aquella època el “Jan” i jo, per motius estrictament castellers, ens sentíem molt “obligats” mútuament i fruit de la nostra amistat personal les colles respectives s’havien vist abocades a la mútua col·laboració de què fins ara he parlat...»¹⁰³

En canvi, el pare Sala, en les seves memòries castelleres, dóna una versió un pèl diferent i més precisa pel que fa a l’època en que es féu aquell necessari «traspàs de poders», que tingué lloc, com no podia ser d’altra manera, al bar del Coro:

«A la tardor del 52, es van cridar tots els membres a una reunió general. El punt que més interessava era nomenar una persona per substituir l’Oriol Rossell com a cap de colla. Diferents qüestions d’ordre particular li feien difícil continuar la feina que, des del naixement de la colla, venia desenvolupant.

Passat aquest punt a discutir, es van fer algunes propostes que no reeixiren. De sobte, en sortí una que m’assenyalava a mi. Acte seguit, s’hi afegí la majoria. Serà bo que digui la gran sorpresa que va ocasionar-me aqueixa proposta envers la meva persona. Fonamentalment, considerava que no estava prou preparat tècnicament per poder dur a terme una tasca positiva.

Després d’algunes consideracions per part meva, vaig acabar acceptant, amb la condició que es nomenés una comissió tècnica a fi i efecte que em pogués assessorar sempre que fes falta. Jo, per la meva part, allò que més podria —i m’esqueia— aportar-hi, eren uns petits coneixements adquirits en la meva joventut dins d’organitzacions de tipus social. O sigui, mantenir la cohesió, a uns nivells acceptables, d’un grup d’associats amb idees i propòsits per a un mateix fi: Fer castells.»