Per Sant Raimon, un cop més; i també a l’aplec de Muntanyans
El dia 7 de gener, a Vilafranca, per la Festa Major petita, els Castellers, un any més, estrenaven activitat. Uns dies abans, Acción Católica (31 des.) assenyalava que «...con las típicas sardanas, “Els Castellers de Vilafranca” se suman con entusiasmo a las fiestas populares». Passada la festa, a Panadés (8 gen.), el seu director Alfons Chulvi, que signava com a Manelic panadés, titulava així el seu comentari sobre la diada: «Bajo un cielo espléndido, la recia fortaleza de nuestros propios “Castellers”, montaron guardia de honor a San Raimundo de Penyafort en el dia de su pequeña fiesta Mayor de Vilafranca»; dels castells assolits, però, res de res.
També a Panadés (16 abr.), el corresponsal, J. Soler informava que: «Tras 40 años del más completo olvido, este año se ha vuelto a celebrar “L’aplec de la Mare de Déu de Muntanyans”, con gran brillantez. Por la mañana, una cabalgata de carros, llevó la nueva imagen de la Virgen, desde la Iglesia parroquial a la Ermita, hoy en ruinas, donde fue bendecida y seguidamente se celebró un Oficio cantado por el coro parroquial de San Marsal y a la salida de éste actuaron los “Petits Caramellaires” y a continuación “Els Castellers de Vilafranca” levantaron atrevidos castillos y torres, por lo que fueron largamente ovacionados...».
No dubtem que en aquesta nova presència castellera a la rodalia de Sant Marçal hi va tenir a veure l’interès i l’afecte que sentia envers aquest indret l’Oriol Rossell (la seva finca es troba a uns pocs centenars de metres, en línia recta, de l’ermita de Muntanyans).
Una Festa Major molt moguda
A diferència de l’any anterior, l’estiu fou pobre en sortides per als vilafranquins. Ni tan sols la que era més habitual, la de Sant Pere de Ribes, va poder figurar al calendari. Els Castellers de Vilafranca figuren anunciats al programa de la Festa Major de Santa Margarida i els Monjos.128 Així, sense més novetats, ens cal remetre’ns als preparatius d’una Festa Major de Vilafranca que esdevindria força conflictiva. Vegem la versió que dóna Ramon Sala sobre la qüestió:
«Encetat l’any 55. la problemàtica nostra va anar rodant amb poques variacions fins a arribar a la diada de Sant Fèlix. A la Festa Major d’aquest any es va produir l’esclat final d’una tensió des de ja feia temps comprimida.
Direm d’entrada que els administradors (algun d’ells molt vinculat a la part enfrontada a nosaltres, contrària a les nostres necessitats) varen contractar la colla vendrellenca i la Nova de Valls per venir el dia 30; i també actuaríem nosaltres, a diferència d’altres anys que, en aquest dia, només ho feien les colles foranes...»
Una de les «Notas de la Fiesta Mayor», que publicava Panadés (6 ag.), ja avançava aquesta darrera possibilitat:
«Han sido contratadas por los señores Administradores, las collas “La Muxerra” de Valls y “Nens del Vendrell” para actuar el día de Sant Fèlix, que en noble lid vendrán a disputar el trofeo de desempate de la espléndida actuación del año 1953.129 Se gestionará como es deseo de todos, que los días 29, 30 y 31 podamos admirar los “Castellers de Vilafranca”.»
Dues setmanes més tard, en el mateix setmanari (20 ag.), Alfons Chulvi publicava un extens article —«Cuando Vilafranca del Panadés reúne a sus atletas castelleros...», era el seu títol— que ocupava tota la portada i posava l’accent «...en el plato fuerte: el de la lucha, en noble lid, ante la casa del Concejo, de las mejores “Colles” de “castellers” de Cataluña, que, en Vilafranca, mejor que en parte alguna, tienen éstas el prurito de demostrar que son las mejores...». Transcrivim, així mateix, l’apartat titulat: «Vilafranca, palestra de “Castellers”»:
«Es fama que, desde antiguo, las distintas collas de “Xiquets de Valls” o “Castellers”, que existen en las comarcas del alto y bajo Panadés, Valls y Tarragona, acudan a la Fiesta Mayor de Vilafranca para levantar sus difíciles y atrevidas torres, que, aquí, alcanzan proporciones inauditas, y que tanto llegan a apasionar. Digno de ser rememorado e historiado es el desafío que en Vilafranca tuvieron en el año de 1881,130 la colla “Vella” y la “Colla Nova” de los “Xiquets de Valls”, hecho que, como es de presumir, se repetirá este año por cuanto existe una pugna extraordinaria, entre la colla “Nens del Vendrell”, con la más reciente de los “Castellers” de Vilafranca, que, a su vez se revuelven contra ellas las “dels Xiquets de Valls”, que por cuestiones internas de “Colles”, quieren hacerse morder el polvo, unas a otras, el día 30 de agosto, fecha cumbre de la fiesta grande.
En ese día, Cataluña tiene puesta su mirada en Vilafranca, que vivirá en esta tierra de espléndidos viñedos, una de las más grandes proezas castelleras, que admirarán asombrados el gran número de turistas extranjeros que como todos los años vendrán a visitarnos...»
Un combinat Valls-Vilafranca
Segons que ha transcendit de llavors ençà, per tal que els Castellers de Vilafranca poguessin actuar el dia de Sant Fèlix, els Administradors131 haurien posat la condició d’intentar, almenys, un castell de vuit. Davant d’aquesta imposició, algú —l’Oriol Rossell, segons tots els indicis— va tenir la idea de proposar un tracte als capdavanters de la Colla Vella de Valls per tal que, sumant forces, donessin un cop de mà als vilafranquins el dia central de la Festa Major; i més tenint en compte les bones relacions que, com ja hem vist, sostenien aleshores ambdues colles. O sigui que, amb el nom de Castellers de Vilafranca, actuaria un combinat de camises rosades amb la pretensió de poder bastir el quatre de vuit. Als «rosats» vallencs —encapçalats per Josep Gasque, Pep de la Llet — això els anava de perles, perquè així podrien actuar a Vilafranca, tot i no haver estat contractats; per això, no van dubtar a donar la seva conformitat. I prou que els va saber greu als seus rivals de la Muixerra —coneguda popularment també, sobretot a Vilafranca, com a colla Nova—, que ja es veien els únics xiquets vallencs a ser presents a la plaça més castellera. Ho explica, un cop més, Ramon Sala:
«Les dues colles de Valls, com és sabut de sempre, es tenen entre sí, a causa de la rivalitat, molt poca simpatia. La Colla Nova, per aquelles dates, passava per uns moments un bon xic apurats. Nosaltres, en l’actuació d’aqueix dia, representava que, pràcticament, érem rivals directes de les altres dues, principalment dels Nens. A l’interior de l’Ajuntament, abans d’encetar la tasca, ja vaig haver de sostenir una petita picabaralla amb en Llorençó, cap de la Colla Nova per aquells temps. Efectivament, ja s’havia adonat que seríem ajudats per l’altra colla rival. Els nervis ja van començar a brotar...»
Atenent a tot el que hem explicat, cal donar ara una ullada al programa de festes per adonar-nos que, pel que fa al 30 d’agost, diu: «A las nueve, llegada de los “Bastoners” de Gelida y de las “Colles de Xiquets” “Muxerra” de Valls y “Nens del Vendrell” quienes saludarán a las Autoridades»; és a dir que «només arribaven» les colles prèviament contractades. En canvi, quan fa referència a l’anada a Ofici, parla de les «Colles de Xiquets», a seques, mentre que per a l’actuació a la plaça, després de la passada de la Banda i de les danses, assenyala que «A continuación, las tres “Colles de Xiquets” levantarán sus emocionantes Castillos, Torres y Pilares». Naturalment, el nom de colla Vella no apareix enlloc, però, sorprenentment, tampoc el de Castellers de Vilafranca, si més no, en allò que pertoca al dia 30. Això pel que fa al programa d’actes, diríem oficial. No obstant, el que publicava Acción Católica (27 ag.), demostra que el redactor de torn coneixia prou bé tots els intríngulis, atès que se salta allò de l’arribada de les colles i anuncia una anada a Ofici una mica «arreglada»: «A las diez, los bailes, danzas,“Castellers de Vilafranca”, “Muxerra” y “Nens del Vendrell” y la Banda de Música acompañarán a las Autoridades y Jerarquías, a la Basílica de Santa María...»; quant a l’actuació a la plaça, també generalitza, fent ús de la mateixa expressió: «las tres “Colles de Xiquets”». També a les vigílies de la festa gran, Panadés (27 ag.) publicava en portada el pregó que, «ilustrado con música castellera», havia pronunciat el farmacèutic vilafranquí Antoni Amador, a través de diferents emissores de Barcelona i el Penedès, en el qual assegurava que:
«Esta música suele poner la carne de gallina a los buenos vilafranqueses, al finalizar Agosto...»; i també que «En el balcón del Concejo se recibe al “anxaneta” orgulloso de su triunfo, tras haber rematado la atrevida torre, al tiempo que en la calle, el pueblo apretujado, suda, se blandea y conmueve bajo la quemazón del sol canicular, y los dulzaineros y tamborileros lanzan al aire sus agudas y estridentes notas, y ríen y gozan de que a los “castellers” les haya acompañado el éxito, que fue premiado con los entusiastas vítores de la concurrencia que se amalgama en la plaza.»
En el mateix número, descobrim una relació de «Figuras para nuestra historia típica» en la qual es passa revista als encarregats o caps de colla dels diversos balls o danses que actuarien per la Festa Major, entre els quals:
«Ramón Pallarés y Lorenzo Fabra.— Representantes de la “colla de xiquets” “La Muxerra” de Valls, Juan Julivert:—“Cap de colla” de los“Nens del Vendrell” y Ramón Sala.—“Cap de colla” de los“Castellers de Vilafranca”.»
També incloïa una mena de «prèvia» —que esdevé, així mateix, aclaridora— de l’exhibició castellera, amb aquest títol: «Atención a esta fecha: ¡30 de agosto de 1955!», i el comentari següent:
«La luminosa rueda multicolor de las Fiestas Mayores de Cataluña termina, virtualmente, con la máxima de Vilafranca del Panadés, donde las mejores “colles” de castellers se juegan el “panís” o echan la carne al asador, como se dice vulgarmente.
Valls, Tarragona,Vendrell, Sitges, Igualada, etc., etc., son simples escenarios de tanteo y preparación donde, cautelosamente, mide sus fuerzas la milicia castellera, para alcanzar luego, en Vilafranca, con la estrategia de su código y a los sones de vibrantes grallas, la alta licenciatura que confiere desde antaño el aplauso de Vilafranca, convertida en un, a modo de Tribunal de las Altas proezas castelleras de raza.
Este año de 1955, con la actuación de rival de “Nens del Vendrell”, Colla Nova de Valls (La Muxerra) y Castellers de Vilafranca, presagia lides competidas y la posibilidad máxima de obtener ante la Casa Consistorial, en la fecha del día 30 de agosto, tres castillos de “quatre de vuit”.
¿Quién logrará el mejor?
El ambiente está caldeado. Ciertos forcejeos, ciertas diplomacias susurradas al oído de los vilafranqueses, les hacen aguardar con los ojos entornados, el esperanzador día de San Félix...».
Pacte incomplert
A l’hora de la veritat, tanmateix, allò dels «tres quatres de vuit» no es pot pas dir que quedés en un no res; però sí que, pràcticament, a la meitat. Com veurem més endavant, el carro gros fou descarregat pels Nens del Vendrell i només carregat per la Muixerra, mentre que el vilafranquí va quedar en intent. Abans, però, de comentar la triple exhibició, caldrà aclarir el que realment succeí a l’entorn del tracte que havien tingut els Castellers de Vilafranca amb els de la Vella de Valls. En un principi, s’havia quedat que es faria una alineació mixta; és a dir, que els castellers vilafranquins que el Pep de la Llet considerés més adients pujarien al tronc i que també disposaria d’alguns baixos, crosses i gent a la pinya. Per això, caldria fer abans, aprofitant l’hora de l’Ofici, les proves convenients en un lloc més o menys arrecerat de la Vila (a voltes, aquests assaigs d’última hora es feien a la placeta del Campanar). Quina no va ser, però, la sorpresa quan, a l’arribada dels vallencs, el seu líder va canviar el guió i es va desdir d’allò que s’havia pactat! Deixem que ho expliqui l’Oriol Rossell:
«El Pep de la Llet era molt llarg i, quan va veure el panorama, ho va anar aprimant, va dir que en pujarien tres o quatre, només, de Vilafranca, i al capdavall només hi va anar el Pastoret132, em sembla que a baixos.»133
Ramon Sala, en les seves memòries castelleres, també hi diu la seva, obviant, però, —hem de creure que, a posta, pel greu que li sabia l’engany del qual, ell i els seus castellers, havien estat objecte— de parlar d’aquella manca de fidelitat a la paraula donada, feta palesa pels de Valls:
«Portats per la dinàmica que l’ambient generava, decidírem donar un do de pit, engegant un castell de vuit. Crec recordar que va caure en posar dosos. Dels castells més petits en sortírem bé [...] A l’electricitat de l’ambient, s’hi va afegir el malhumor que les caigudes van generar. Envoltats per una crispació que ens ofegava, van començar a desfermar-se les passions, produint-se una espècie de batalla campal, amb cops i empentes, entre castellers i simpatitzants.»
El que deien les cròniques
La «Crónica de la Fiesta Mayor» que publicava Panadés (3 set.) també tirava pilotes fora i no entrava en el joc de descriure, amb pèls i senyals, les trifulgues:
«Bajo un sol canicular, el público amalgamado en la grandiosa Plaza del Generalísimo y calles adyacentes celebró con entusiasmo indescriptible las incidencias de la competición castellera entre las tres “colles” rivales de “Nens” del Vendrell, “Castellers de Vilafranca” y “Colla Nova de Valls” (La Muxerra), que, como estaba previsto, realizaron el máximo esfuerzo para conseguir la mejor torre humana, quedando, sin embargo, una vez más difícil de calificar cual de las tres brillantes actuaciones fue la mejor.»
Home!, difícil de qualificar no ho deuria ser, tenint en compte que els vendrellencs van descarregar tots els seus castells (entre els quals, el quatre de vuit) i les altres dues colles, no. Fem un incís, tot aprofitant la mateixa crònica, per dir que, el dia 29:
«...los “Castellers de Vilafranca” levantaron sus primeros castillos y torres con maestría de buenos. Estos bravos atletas se han ganado la simpatía de casi todos los vilafranqueses y hemos de alentarlos y protegerlos para que una institución folklórica de esta clase no desaparezca de nuestra villa. Nuestra felicitación y adelante...»
Poc s’ho devia pensar, el cronista, que, just al cap de pocs mesos, aquesta desaparició seria un fet. D’altra banda,tampoc no ens pot passar per alt el fet que, amb la puntualització de «casi todos los vilafranqueses», tirava amb bala cap a algú en concret.
Molt més explícites són altres cròniques que també fan referència a la diada de Sant Fèlix d’aquell 1955. El vallenc Juventud (3 set.) reporta una «Victoria castellera de las “colles” de Vendrell y Vilafranca sobre los “Xiquets de Valls”», en la crònica de la qual s’explica que «...con motivo de la Fiesta Mayor de Vilafranca del Panadés, tuvo lugar una exhibición conjunta de “castells” entre las “colles” de Valls, Vendrell y Vilafranca, cuya rivalidad es bien conocida y que en aquella ocasión se hallaba al rojo vivo y en consonancia con el acaloramiento que provocaba la soleada plaza frente al Ayuntamiento [...] La “colla” de Vendrell ejecutó el “3 de 7 aixecat per sota”, en el segundo intento; el “4 de 8” y un inmejorable “2 de 7”. La “colla” de Villafranca un estupendo “2 de 7”, fracasando en el “4 de 8”, del que llegaron a colocar “els dosos” y el “3 de 7 aixecat per sota”. La “colla” La Muxerra de Valls ejecutó el “4 de 8” que se desplomó al bajar “els dosos”. Fracasó en el “2 de 7” a pesar de la resistencia de los ejecutantes por no haber querido rematar el “castell” la “enxaneta”, habiéndose realizado sólo con “l’aixecador”, y luego ejecutaron el “3 de 7 aixecat per sota”. Se remató la fiesta con los correspondientes “pilars de cinc”, doblados por los de Vendrell, en uno de los cuales se practicó la fantasía del porrón. Los de Valls tuvieron la desgracia de no poderlo desmontar después de haber ejecutado alguna magnífica fantasía.
En resumen, que de los dos castillos de fuerza: 4 de 8 y 2 de 7 (los máximos de la ejecución), los de Vendrell sacaron tajada completa; los de Vilafranca se quedaron con el 2 de 7 y los de Valls no pudieron satisfacer cumplidamente ni con el uno ni con el otro.
Como es de suponer, entre los seguidores y aficionados de Vendrell y Vilafranca reina un gran entusiasmo por esta victoria, por haber superado la hegemonía de los “Xiquets de Valls”, cuya ciudad parecía tener el permanente liderato, del que ya se le ha desposeído, a pesar de haber sido la cuna de los “castells”»; tot un toc d’atenció, doncs, des del bressol i per als del bressol.
Tanmateix, el Diario Español, de Tarragona (4 set.), s’inclinava, amb bona lògica, per adjudicar els castells, presumptament dels vilafranquins, a la Vella de Valls: «...“Vella” de Valls: “Torre de set”, “Tres de set per sota”,“Pilar de cinc”. Intentaron sin éxito el “Quatre de vuit”...»; la crònica, amb el títol de «Triunfo de los “Nens del Vendrell” en Vilafranca del Panadés», la signava l’entès aficionat vendrellenc Miquel Castellví, i aquest treia pit amb aquests comentaris:
«...considerando los castillos ejecutados se comprende el merecido triunfo que obtuvieron los vendrellenses frente a sus antagonistas, los “Xiquets de Valls”. Por eso ahora suenan a cosa extemporànea esas manifestaciones, asaz presuntuosas, a que la “Muixerra” ya nos tiene acostumbrados, al afirmar que los vendrellenses “parlen molt i no fan res” y “que les úniques colles de prestigi són les de Valls” [...] Nosotros nos reservamos la opinión acerca de quienes sean los mejores. Díganlo sólo los miles de aficionados que este año, como los anteriores, estaban en Vilafranca, ciudad que por sus méritos obtuvo y sigue poseyendo “la càtedra dels Castells”.»
El mateix comunicador publicava, al periòdic Vendrell (10 set.), l’article: «Vilafranca, palenque de castells», en el qual matisava la col·laboració entre vallencs i vilafranquins:
«Este año Vilafranca presentó tres “colles” de “Castellers” [...] La “colla Vella” de Valls, en la que colaboraron destacados elementos vilafranqueses, además de otros Castillos inferiores, erigió una “Torre de set” que, ciertamente, en ningún momento dió sensación de peligro»; se’ns fa avinent de destacar, així mateix, altres paràgrafs del text que presenten, al nostre entendre, un cert deix literari:
«Cuando agosto toca a su fin, llega con San Félix, la Fiesta Mayor de Vilafranca y como antaño, como un siglo ha, la escenografía popular de danzas y comparsas se desborda en una catarata de color y luz. El aire se estremece en alegre polifonía de chirimías y tamboriles, cohetería y airosos compases de la Banda.
La ciudad obra el milagro en este día, de resucitar escenas antañonas del más puro costumbrismo. Por la mañana, aún en la Basílica no han terminado los litúrgicos rezos que ya en la calle, entre la plaza de “l’Oli” y la de Jaime I, un incontenible y desacorde murmullo de paloteo de “Ball de bastons”, alborozo popular y estridencia estremecedora de “gralles” anuncia la proximidad de la hora meridiana.
Y el Oficio termina. Entonces comienza el emocional desfile de estampas localísticas que encabezan la pose hierática de los Gigantes y el horrísono “drac”, siguen “diables, cercolets, gitanes...” y cierran el cortejo —sinfonía cromática en cal y clavel— los “Castellers”.
La efervescencia popular llega a su punto culminante cuando las “colles”, en la Plaza se aprestan a entrar en liza. Es la hora de tensar los músculos, es la hora de “fer feina”...»; el discurs acaba així:
«En el rostro de algunos vilafranqueses —los que acusaban la huella del tiempo— se adivinaba el recuerdo de prístinas gestas y rememoraban las hazañas de sus coterráneos: “l’Hereu Batllet, els Cartiés, el Noi Jordi...” que en el pasado siglo, con los “Xiquets de Valls”, sin formar “colla” propia, colaboraron en las más grandes proezas “castelleras”.
Y como colofón, vaya una anécdota reciente que por su significado vale lo suyo.
Cuando los vendrellenses desmontaron su “Quatre de vuit”, el júbilo y alborozo de los participantes no tuvo límites, premiando el público con grandes aplausos la labor, y mientras los “baixos i les crosses” entre mutuas felicitaciones se libraban de su férreo abrazo, no era advertido en el suelo un mozalbete de ocho o diez años que entre hipos y sollozos no acertaba a expresarse cual quería. Preguntado acerca de lo que motivaba su dolor, a duras penas contestó: “ploro d’alegria perquè és el primer quatre de vuit que he fet”»; allò que no podem concretar, però, és si el «nano» en qüestió era vendrellenc o bé vilafranquí, possibilitat, aquesta última, que no podem descartar del tot per tal com anaven de repartides les prestacions castelleres en aquells anys convulsos, en els quals, els estira i arronsa entre les colles havien estat —i eren encara— una realitat inqüestionable, de la qual, els vilafranquins s’haurien endut la part pitjor.
La polèmica, que no hi falti!
Precisament, dies després, Diario Español (23 set.), publicava una carta anònima, que havia enviat un «aficionado a los “castells”», amb el títol de «Nens i Xiquets» i en aquests termes:
«...EntreVendrell i Vilafranca hay discrepancias sobre la posesión de unos cuantos “castellers” que forman el “pom de dalt”, cuyas discrepancias se remontan desde que los de Vilafranca tienen constituída su colla. Dichos castellers son de Vilafranca pero hacen castells con los de Vendrell. Sobre quien tiene razón no es de mi incumbencia discriminarlo...»; sí que és la nostra obligació, nogensmenys, objectar que les discrepàncies no venien de tan lluny, si tenim en compte la bona entesa que havia caracteritzat les relacions entre vendrellencs i vilafranquins fins pràcticament dos anys abans; en la mateixa carta, hi trobem algunes curiositats, com ara quan assegura que:
«Por otra parte la “colla vella” de Valls, que en la Fiesta Mayor de San Juan tuvo una desgraciada actuación frente a su eterna rival “La Muxerra” quiso sacarse la espina ayudando a la colla de Vilafranca y poner en ridículo a “La Muxerra”, acto este que no ha causado muy buena impresión en Valls [...] por tratarse de dos colles de una misma población [...] esta ayuda molestó mucho a los de Vendrell y aumentó las discrepancias entre Vilafranca y “vella de Valls” por un lado y los de Vendrell por otro, quedando “La Muxerra” al margen de este enredo.
A “La Muxerra” momentos antes de actuar se le presentó un problema al producirse un ataque de apendicitis al “enxaneta” que dicho sea de paso y en honor a la verdad era de la “colla nova” de Tarragona, y ello motivó que tuviera que subir otro “enxaneta” de “La Muxerra”...»; es dóna compte també dels resultats castellers corresponents a la diada de Sant Fèlix i hi veiem consignat el següent:
«“Muxerra de Valls, sin ayuda del enxaneta de Tarragona... (segueix el detall dels castells realitzats). “Nens del Vendrell, ayudados por la “colla vella” de Tarragona... (també consigna l’actuació). “Castellers de Vilafranca”, ayudados por la colla Vella de Valls: “Dos de set carregat i descarregat”, no consiguiendo coronar el “quatre de vuit”. Ahora pregunto ante esta mezcla de castellers y colles, ¿Quienes vencieron?. Desde luego hay un hecho evidente. Los de Vendrell en el concurso del año pasado sin la ayuda de los castellers de Vilafranca no se atrevieron siquiera a intentar el “quatre de vuit” ni el “dos de set”...»
La rèplica, a càrrec del susdit vendrellenc Miquel Castellví, no es féu esperar; la seva carta, amb el títol de «Más sobre “castells” y “castellers”» fou publicada al mateix periòdic (29 set.) i en ella contesta que:
«Cabe ahora consignar, que el anónimo “Aficionado”, que nos acusaba tendencias localistas al citar el resultado de los Castillos levantados en Vilafranca dice que los “Nens” de Vendrell fueron ayudados por la “colla vella” de Tarragona, los “Castellers” de Vilafranca por la “colla vella” de Valls y silencia que la “Muixerra” lo fue a su vez por la “colla nova” de Tarragona» i, a més a més, que: «Los del Vendrell en el concurso del año pasado sin la ayuda de los castellers de Vilafranca no se atrevieron a intentar ni el “quatre de vuit ni el dos de set”. Ignoraba acaso mi sagaz Aficionado que este año los vendrellenses carecieron de la ayuda de aquéllos? Además, puestos a dar tanta importancia a este capítulo de la ayuda forastera, digamos también que los tarraconenses que subieron con la “Muixerra” fueron más del doble de los que lo hicieron con los “Nens de Vendrell” y que entre los “Castellers de Vilafranca” —rara paradoja— apenas vimos a alguno de esta ciudad».
Finalment, Panadés (8 oct.) publicava una altra carta, datada el 22 de setembre i signada també pel mateix Castellví, en la qual, tot replicant la crònica de Panadés del 3 de setembre i per tal de demostrar encara més la victòria vendrellenca, aplicava les puntuacions del concurs de Tarragona anterior als castells aconseguits el dia de Sant Fèlix; a més, no s’estava de considerar, amb raó, que:
«A nosotros, que como cada año, inveteradamente, presenciamos la competición y observamos el claro triumfo de los vendrellenses, nos duele que una pretendida dificultad de enjuiciamiento trate no ya de empañar sino de escamotear un éxito tan justamente logrado por aquellos.
Comprendemos claramente que la tendencia de un periodista local va siempre dirigida a sus coterráneos, en este caso los “Castellers de Vilafranca”, pero cuando el localismo desvirtúa la realidad, cabe acudir entonces a la fría elocuencia de los números...»; en el detall de les puntuacions, el portaveu vendrellenc es decanta, en aquest cas, per adjudicar als Castellers de Vilafranca un total de 1400 punts (els vendrellencs en sumaven 2200 i la Nova de Valls 1710), sense fer constar, però, la «col·laboració» amb els de la Colla Vella vallenca, i acaba el seu escrit amb aquesta demanda:
«A Vilafranca, que a través de los años, tradicionalmente, continúa siendo, con razón, la plaza castellera por excelencia, cabría pedirle un criterio más objetivo y explícito en lo que atañe a este tema.»
I posats a fer gala, ara nosaltres, de l’objectivitat més absoluta, cal dir que els Castellers de Vilafranca, en bona lògica, mai no hem inclòs aquesta torre de set del 1955 com a nostra —només faltaria!— dins del palmarès de la colla, per més que Ramon Sala hagués signat (era la seva obligació com a colla contractada) —per nou mil pessetes— el rebut corresponent, i en el qual hi figura aquesta nota aclaridora:
«Se hace constar que el contrato ascendía a ocho mil pesetas pero como quiera que el mismo se decía que caso de hacerse el “quatre de vuit” y la “torre de set” se gratificaría con mil pesetas cada uno de estos castillos y teniendo en cuenta que hicieron la “torre de set”, se aumentan por ello las mencionadas mil pesetas».
I, per acabar, una exhortació
Cal tenir en compte, així mateix, pel missatge que conté, l’article «Mirant la Festa Major», publicat a Acción Católica (3 set.), signat amb pseudònim (Espectador) i escrit, tot ell, en català, cosa força inusual, com ja hem anat veient, en aquells anys. Dels dos apartats de què consta, només transcrivim el primer, el que porta per títol: «Els Castells, signe d’unitat» i que, tot sermonejant, a tall de prèdica, pica una mica les crestes als protagonistes castellers de la diada de Sant Fèlix viscuda quatre dies abans, alhora que confirma el testimoni d’en Ramon Sala en el sentit que, certament, sí que hi va haver força remor:
«Un castell —un quatre de vuit, posem per cas— és obra de tots. És obra de tots els que s’agermanen i treballen vers una mateixa fi. Crossa i soca, primers i segons, terços i quarts s’enfilen enlaire —veritable torre humana— i a la fi assoleixen l’encimbellament de l’anxaneta: tenim el castell fet.
Quina unió de cames i braços! Quina col·laboració! Quin lligam més estret! El castell és —tot ell— unitat. És unió d’una pila d’homes —els qui s’enfilen i els qui no s’enfilen— que cerquen una mateixa fi.
Ara, davant aquesta realitat dels castells —unitat humana realitzada— hi trobem una nota discordant els qui hem assistit a la Plaça de la Vila el dia de Sant Fèlix, acceptant el bany de sol que hi queia. Ens hi sobraven els crits i soroll, les desavinences i les xiulades, les discutides, amenaces i cops. Certament que no en coneixem totes les rels ni volem destriar-ne incidents ni senyalar responsabilitats; però la cosa és així als ulls de tots.
No noteu el desacord? Quan tot proclama la unitat als quatre vents hem de ser nosaltres els qui ens dividim? Els mateixos que ens dónen una lliçó d’unitat i col·laboració, han d’ésser els qui, després, es barallin i divideixin?
Contemplem, altra volta, el quatre de vuit i mirem la col·laboració d’homes que el fa possible. Col·laboració és unió, germanor. És, també, renúncia a les mires particulars i egoistes. Jo sol no puc fer un castell. Haig de renunciar al meu egoisme isolador i unir-me amb els altres, sumant l’esforç.
Tots portem a dintre un jo tancat, egoista, terrer; és veritat. La col·laboració i la unitat es fan difícils. Però, no serem capaços d’assolir-la quan som capaços d’encimbellar castells?
Repetim-ho: els castells de Sant Fèlix varen tenir una nota discordant. Hem de posar-nos la mà al pit i reconèixer la nostra culpa. No, no i no. Davant la unitat d’esforços que representa un castell no hi posem el contrapès de l’egoisme. Bo és que tinguem un interès pel nostre, però que no sigui un interès egoista i tancat que cerqui la separació i el trencament amb el dels altres. No separació i trencament, sinó unió de tots.»
Fèlix Cusiné, amb el cor dividit
Com ja s’ha dit, un dels administradors de la Festa Major del 55 fou en Fèlix Cusiné i Martí, qui, l’any anterior, havia estat nomenat, com a vocal, membre del Patronat dels Castells vilafranquí. A diferència del seu germà Vicenç, en Fèlix no havia estat beligerant en el contenciós casteller obert entre els Nens del Vendrell i els Castellers de Vilafranca; ho demostra, de manera fefaent, tant la seva acceptació per formar part d’aquella institució, com el fet que cap dels altres membres que la integraven no posés oposició de cap mena a la seva nominació. Només hi va haver una mica de tibantor —arran de la seva actuació com a Administrador— a l’hora de contractar els castellers vilafranquins. I ben segur que aquestes tensions que havia pogut copsar abans de les festes deurien influir en el seu estat d’ànim; per això, en una carta enviada al seu amic Pere Català, el 10 de setembre següent, explicava que:
«…a l’hora dels Castells vaig escapar-me de l’Ajuntament i vaig tenir necessitat d’estar sol. En els preliminars i en l’organització dels Castells de tota la Festa, vaig tenir alguna divergència en la Colla local i em produïren algun disgustet, i en aquella hora vaig voler evitar violències. Afortunadament, va resultar més bé del que em creia i esperava, perquè, com ja vàreu poder presenciar, fou un dia gran en Castells. No així el dia 31.»134
Aquí caldria objectar —amb tots els respectes, per descomptat— que, efectivament, la diada de Sant Fèlix havia estat un «dia gran en Castells»... però, també hem de dir que segons per a qui; perquè, per a la colla de casa, no van ser flors ni violes, ni molt menys. D’altra banda, aquesta versió topa amb la d’en Ramon Sala, qui, com ja hem vist, parlava de les picabaralles que hi havia hagut a peu de plaça.
Sigui com sigui, el que sí que és cert és que de batusses —i grosses!— n’hi va haver després de dinar. Segons explicava Rossell, quan en Sol i ell passaven per la plaça de Sant Joan, camí del Coro, uns quants castellers vendrellencs, en to burleta, els van retreure el paper, més aviat galdós, que els havia tocat de fer al migdia. Deixem, però, que ens ho expliqui el cap de colla que dirigia els vilafranquins:
«A la tarda, a l’hora del cafetó i la fària, al Cafè del Nen, es reproduí la gresca. Alguna taula girada, cadires enlaire, etc. Afortunadament no passà res greu.»
Allò més greu, potser, —afegim nosaltres— fou que, a partir d’aquell moment, el Jan Julivert i l’Oriol Rossell (que havien participat més o menys directament en la disputa) van trencar relacions i una amistat de vora quinze anys; i no es van dir mai més res fins l’any 1970, quan, amb la intervenció d’en Lluís Giménez —cap de colla dels Castellers de Vilafranca, aleshores— van fer les paus, el dia de Sant Fèlix, sota els porxos de la plaça de la Verdura, i es van reconciliar del tot.
A Fèlix Cusiné li deuria quedar un rau-rau a dins després d’aquella Festa Major, una barreja de sensacions agradoses i desencisants. Això explicaria la publicació, per part seva, a Panadés (10 set.), d’un escrit, un bon punt conciliador i encoratjador a la vegada, que enaltia «Los “Castellers de Vilafranca”», amb aquestes paraules:
«Una vez más, nuestros Castellers han hecho acto de presencia en la plaza de Vilafranca. La misma plaza en que de cien años acá se viene escribiendo lo grande en “castells”. Tras su primera actuación en San Cugat Sesgarrigues, el 13 (sic, per 14) de septiembre de 1948, todos los años han cooperado en dar brillantez a nuestras fiestas, y hemos podido observar con honda satisfacción, al correr de este corto espacio de tiempo, que han llegado a una cierta perfección en los castillos que ejecuta, importantes con relación a la mocedad de la “Colla”. No seria justo pedírseles más.
La actuación del pasado día 29, ha de ser motivo de gozo y orgullo para todos los vilafranqueses. Al mencionar perfección, nos referimos al “tres de set” que se realizó; imposible de superar en belleza y plasticidad, ni en los tiempos no muy lejanos cuando éste era el castillo de mayor importancia. Fue una lástima que la pasión desorbitada, privase el día 31 de bisarse esta magnífica actuación.
Sabemos que la pasión es el único estimulante que tienen los “castellers”, pero no debe sobrepasarse el límite. Sin ella, es probable no existieran. Como tampoco hubiera sido posible el formidable ciclo casteller del pasado año, entre otras poblaciones, en Arbós, Tarragona y Vilafranca.
Los que amamos de verdad los “castells” y les damos aliento, formamos una família que precisa estar bien unida, procurando por encima de todo, la subsistencia de los mismos. Decía mi buen amigo Pedro Catalá: “Els Castells, amb totes les rivalitats i amb totes les petiteses o, millor dit, amb totes les trivialitats, no deixen d’ésser una escola de companyerisme i d’enaltiment de virtuts humanes”. Por eso, hemos de saber transigir y dispensar roces verbales, casi siempre producidos por extremados partidismos, si bien, reconozcámoslo, repercute en favor de nuestro bien amado folklore.»
Un 31 d’agost compromès
Ens quedem amb aquella darrera frase de la carta anterior d’en Fèlix Cusiné, en la qual afirmava que el dia 31 de la Festa Major les coses no havien rutllat massa bé per als Castellers locals. Efectivament, els resultats del dia
30, amb tot l’enrenou que van generar, no convidaven a l’optimisme de cap manera, Les memòries castelleres d’en Ramon Sala entren de nou en escena:
«...Després dels esdeveniments que es produïren en aqueixa jornada (es refereix al dia de Sant Fèlix), la moral de la colla s’enfonsà del tot.
El dia 31 (darrer dia de castells) havíem d’actuar novament, aquest cop, sols. Teníem un compromís firmat prèviament i l’havíem de complir. Així ho manava el contracte. El contrapès d’aquest aclaparament va fer que me les veiés morades per tal de mobilitzar la gent. Vaig aconseguir reunir una part de la colla (força esquifida). El senyor Parrilla, cap de la policia municipal —qui, el dia abans, havia hagut d’intervenir per posar pau— fou requerit pels Administradors a fi que es personés en els domicilis d’alguns castellers, pregant-los que s’integressin a la colla per poder sortir del pas. I així fou que, amb castells de sis i pilars de quatre, vàrem poder cloure les tasques castelleres en aquella festa major, certament poc gloriosa per a la colla vilafranquina.
La gran afecció als castells de la plaça més castellera, no podia explicar-se el que passava. Dos dies abans, havien vist bons castells de la nostra colla i, de sobte, una ensorrada total. Molts ignoraven els intringulis de la qüestió...».
La crònica de Panadés (3 set.) no explicava res de res de tot el que havia passat. Dissortadament, com en la majoria d’ocasions, no passava de dir allò de «...elevaron sus atrevidos castillos los “Castellers de Vilafranca”», això pel que fa al migdia; i que a l’entrada de Sant Fèlix a casa de l’Administrador de torn «...los “Castellers de Vilafranca” levantaban sus últimos pilares».
A Barcelona, de nou per la Mercè
Tot i el desencís i el cúmul de decepcions, la colla vilafranquina encara va poder fer una última actuació aquella temporada. Fou a Barcelona, novament amb motiu de les Festes de la Mercè. Curiosament, aquesta vegada, Panadés (1 oct.) hi dedicava una llarga i sucosa crònica: «“Els Castellers de Vilafranca” en las Fiestas de la Merced» (sense especificar-hi, però, tots els castells realitzats), acompanyada d’una curiosa entrevista un bon xic peculiar, perquè el bo del cas és que porta la signatura de «Els Castellers de Vilafranca». Vet aquí el seu contingut:
«Es ya nota clásica, en las Fiestas de la Merced de Barcelona, el desfile de gigantes y cabezudos junto con otras comparsas de pueblos de la Provincia; también es ya clásico dentro de dichos festejos el que en la plaza de San Jaime actuen dos collas de “castellers”. Este año al igual que en los anteriores, figuraron en dicho desfile, los gigantes, el “drac”, con los bailes de gitanas y los panderos, los cuales junto con la colla de “Castellers de Vilafranca” figuraban en la representación de nuestra villa.
Bajo un fuerte sol otoñal, levantaron los “Castellers de Vilafranca” y la colla “Nova de Valls”, sus castillos en una demostración de virilidad y fortaleza siendo aplaudidos por los miles de espectadores que llenaban la gran plaza de S. Jaime.
Los“Castellers de Vilafranca”, coronaron felizmente un “tres de set”, el cual fué muy aplaudido tanto por la destreza y limpieza del mismo, como por su seguridad. Los innumerables vilafranqueses que en aquel momento estaban en la plaza, muchos de ellos residentes ya de largos años en la Ciudad Condal, pudieron ver con gozo que su Villa estaba dignamente representada en dichos festejos.
Al terminar la exhibición, el fotógrafo y periodista Pedro Catalá Roca nos solicitó para que en la histórica y milenaria plaza del Rey levantásemos un “pilá de cinc” al objeto de hacer varias placas fotográficas. Este “pilá” fué uno de los mejores de la temporada, y dichas fotografías serán publicadas en varias revistas españolas y extranjeras.
Más tarde se levantaron también varios castillos y torres en las Ramblas y Plaza Real, siendo captados todos ellos por innumerables máquinas fotográficas, las cuales no cesaron de funcionar.
Eran ya las tres y media de la tarde cuando decíamos adiós a los vilafranqueses que nos seguían: al estrecharles las manos nos hicieron innumerables preguntas sobre nuestras actuaciones en la presente temporada y la marcha de la “colla” en nuestra villa.
En el turno de preguntas, respondimos a las siguientes: —¿Cómo es que con tan poca gente habéis levantado un “tres de set” tan perfecto? —Esto es cuestión de mucho entusiasmo y amor propio y además de.... suerte. —¿Qué pasó el día de San Félix en Vilafranca? —… (no hi ha resposta escrita) —No se puede creer. —Pues es verdad.
También nos fue enseñado el periódico barcelonés El Correo Catalán del día 15 de septiembre en el cual hay una reseña de Vendrell y nos leyeron varios párrafos, en uno de ellos se citaban los asistentes a la comida de hermandad castellera que se hizo en dicha población, destacando entre los mismos“el cap de colla” Juan Julivert, y los señores Gual, Martorell, Totosaus, Masip de Sitges y Cusiné de Vilafranca, contando también en dicha crónica la lectura de una emotiva carta de adhesión a dicho acto de don Félix Cusiné.
La última y unánime pregunta: —¿Qué es lo que pensáis hacer?
Y la respuesta también fué unánime, ya que salió espontánea de todos los presentes. —Seguir adelante a pesar de todas las ingerencias extrañas y posibles malas voluntades. Seguir adelante hasta dar a Vilafranca una “Colla de Castellers” de acuerdo con la importancia y afición de nuestra querida Villa.»
Poc es podia pensar aquell qui va escriure aquestes ratlles, que l’esperançada voluntat que posa de manifest aquest últim paràgraf, es veuria truncada al cap d’uns pocs mesos. Ah! i una altra cosa es desprèn d’aquesta lectura: que l’ombra castellera dels dos germans Cusiné
«Les bones relacions amb els amics vilafranquins, —per a algun sector casteller de casa nostra, no pas per sempre les he sostingut molt bones i quan, en la nova a tothom— per la raó que sigui, era molt allargada...
fase de la colla, ens fou demanada l’ajuda, per a les primeres sortides, molt contents hi anàrem: els meus fills, a pujar; jo, a fer mans».
Se’n va el cap de colla
La sortida a Barcelona semblava que hauria servit per a asserenar els ànims i reconduir el devenir de la colla; i això és, tal volta, el que hauria passat en circumstàncies normals. Tanmateix, un fet inesperat per a molts va anorrear aqueixa possibilitat: Ramon Sala, a finals d’any, va deixar la Vila per anar-se’n a viure, amb tota la seva família, a Barcelona. Vegem les reflexions que es feia al voltant d’aquesta nova circumstància i, també, sobre tot allò que, com a cap de colla, li havia tocat de viure:
«Jo, en xerrades d’aquelles que mai no s’acaben, sostingudes amb prohoms vilafranquins, m’havia adonat que, a la Vila, des del primer terç del segle, s’havien format capelletes, simpatitzants d’una o altra colla135 que, en certa forma, servien de pal de paller, aglutinant més o menys al seu voltant, l’afecció local. Des d’aquest punt, des del vèrtex, es llençaven consignes i es repartien benediccions i condemnes. Repassant tot allò que havíem viscut —pensava jo— ¿no hauríem estat víctimes d’alguna maledicció llançada des d’aquestes altures amb el propòsit de conservar aquell protagonisme, encara que fos a costa de la desfeta de la nostra colla?
Com era de preveure, els fets esdevinguts en aqueixa eventualitat (es refereix, sobretot, als ocorreguts els dies 30 i 31 d’agost del 1955), ocasionaren el final d’una malura que arrossegàvem des de feia vora dos anys. La sensació d’abandó i el poc interès de certs estaments vilatans van fer forat, produint-se una ensulsiada total. Semblava que la cosa ja no tenia remei...»
Aquestes paraules semblen denotar, a part d’un desencant inqüestionable, una certesa evident que el futur de la colla estava en joc i, també, una certa temença davant la impossibilitat de trobar el desllorigador d’aquella situació; i tampoc podem obviar la denúncia que fa sobre l’escàs interès que pels castells mostraven alguns sectors de la Vila. Cap al final de les seves sucoses memòries, Sala explica que:
«...tal com ja tenia previst i per circumstàncies de la vida, vaig domiciliar-me a Barcelona, deixant amb molta recança Vilafranca i la colla [...] Ja situat, amb tota la família, a Barcelona, sempre que fou requerit, sobretot al principi, el nostre concurs, ajudàvem els nostres amics vilafranquins, sobretot els meus fills...»
Una mena de resum d’una part d’aquestes memòries d’en Ramon Sala —la que pertoca a l’any 1955 — fou publicat a Món Casteller. I uns fragmens d’aquesta, els que fan referència a l’anomenada «guerra dels enxanetes» —un terme encunyat pel propi cap de colla vilafranquí—, els reproduïm en la columna que acompanya aquestes ratlles. El final del resum complet, en termes semblants als que hem vist abans, diu així:
