Fidelitat a Sant Raimon
A Vilafranca, com era d’habitud, Acción Católica (2 gen.) publicava el programa d’actes de la Festa Major petita, anunciant, com sempre, a la sortida d’Ofici i després de la ja habitual traca ben potent, que «...los castellers de vilafranca levantarán sus atrevidos Castillos, Torres y Pilares», mentre que en un comentari adjunt sobre «El retorno de Vilafranca a San Ramón», hom destacava que «habrá unas fiestas populares que rematarán nuestros Castellers con su destreza...». Una informació calcada a l’anterior, amb textos idèntics, la trobem, el mateix dia, a l’altre setmanari vilatà, Panadés; i aquest mateix, set dies després, informava que «Pasaron las fiestas de más enjundia tradicional»; pel que fa als castells, però, tan poca cosa com dir que «...los demás actos fueron concurridísimos, tanto la exhibición de los “Castellers de Vilafranca” como el selecto concierto del “Orfeó Gracienc”»; i tampoc una gasetilla publicada en el mateix número deia res de nou: «...a pesar del frío, el público presenció los castillos por los “Castellers de Vilafranca” que demostraron su pundonor de vilafranqueses al colaborar en la fiesta». Unes setmanes després, també Panadés (6 feb.) informava que «En la revista no-do correspondiente a la pasada semana que se proyectó, salió como nuestros atrevidos y admirados “Castellers de Vilafranca” actuaban en el festival benéfico del campo de Las Corts de Barcelona».
El primer Patronat Casteller
Allò que ja havia anunciat com a previst, uns anys abans, l’Oriol Rossell —la constitució d’un Patronat Casteller— es faria realitat aquest any. Acción Católica (8 maig) titulava la notícia com «“Els Castellers”, de enhorabuena» i, tot seguit, informava que:
«El pasado sábado, día 1 de Mayo, en una reunión celebrada en el Ayuntamiento y presidida por el M. Iltre Sr. Alcalde, quedó constituído el Patronato de los “Castellers de Vilafranca”, quedando formada la Junta Directiva como sigue: Presidente: Iltre. Sr. Alcalde (que delegó sus funciones en el Concejal D. José Guarro). Vice-presidente: D. José O. Rossell Almirall. Tesorero: D. Juan Bolet Mateu. Secretario: D. Luis Solsona Llorens. Vocales: D. Ramón Sala Miralles, D. Félix Cusiné Martí, D. José Esteva Romagosa, D. Juan Trius Baltá.
Seguidamente dicha Junta eligió al “Cap de Colla”, cuyo nombramiento recayó en el vocal de la misma D. Ramón Sala, que con tanto acierto lo viene desempeñando.
acción católica se congratula sinceramente de este paso, que no dudamos ha de contribuir a dar realce y fortaleza a los “Castellers”, una de las tradiciones folklóricas que con tanto entusiasmo cultiva nuestra “Colla” vilafranquesa, merecedora de todo el apoyo oficial y privado.»
Panadés, el mateix dia, també publicava aquesta constitució del Patronat i finia la informació amb aquest comentari:
«...Este semanario que terció en la defensa y por el auge de nuestros “Castellers”, ve así colmado uno de sus propósitos y se felicita con toda la afición castellera panadesense, por tan grata iniciativa...»
Constatem la reelecció de Ramon Sala com a cap de colla i la confirmació de Joan Bolet i de Lluís Solsona en els càrrecs respectius de tresorer i secretari. I tampoc no ens pot passar per alt la inclusió de Fèlix Cusiné, germà d’en Vicentó, com a vocal, tal volta amb la sana pretensió de suavitzar les tensions que s’havien generat en el passat. El segon dels mascles d’aquella generació de la nissaga dels Cusiné gaudiria —ho veurem més endavant— d’un evident protagonisme casteller, com a Administrador de la Festa Major de l’any següent.
Argúcies subtils
I, tanmateix, però, les tensions continuaren. Vegem la versió que dóna el propi Ramon Sala sobre com rodaven les coses per a la colla, cap a mitjans del 1954:
«Aquest any, tocant als castells, seguírem la pauta de l’any 53, afegint-hi dos intents de torre de set, un a Vilafranca i l’altre al concurs de Tarragona.
Possiblement, a causa dels propòsits expressats en la reunió de la tardor passada, en Jan Julivert comprenia que les perspectives se li enfosquien. El seu enllaç ja no podria actuar amb tanta facilitat a la Vila. Per això se’n va empescar una de nova. Amb tots els mijans possibles al seu abast, va engrescar els dos germans Giménez, l’Antolín i el Ramonet, per tal que anessin a viure a casa seva, al Vendrell.
L’Antolín hi va fer l’estada més curta; en Ramonet hi féu l’estada molt més llarga. Pràcticament, ja els perdérem del tot. Al temps de tenir-los de xerrics, els tindria a mà i segurs.
Com que no era possible tenir muntada una vigilància constant per part nostra, el Jan, de la manera que fos, de dia o de nit, mitjançant els contactes locals que, més o menys descaradament, anaven actuant, seguia la mateixa tònica de les temporades anteriors...»
Segons el testimoni del propi Ramon Giménez, Ramonet, ell s’hi va estar uns tres anys, vivint al Vendrell, mentre que l’Antolín només uns dies; per tant, caldria qüestionar allò de que «el perdérem del tot». Nogensmenys, ja es veu com, pel que explica en Sala, era molt difícil poder avançar i plantejar nous reptes. Això no obstant, aquest any, d’actuacions no en faltarien i, àdhuc, com veurem, es va poder descarregar per primer cop el quatre de set amb l’agulla al mig.
D’actuacions, força més
Si, tal com hem vist, en els quatre anys precedents les sortides de la colla havien estat escasses (quatre o cinc per temporada), no es pot pas dir el mateix pel que fa al 1954. Després de la primerenca de Sant Raimon, els Castellers «rosats» encadenarien un veritable rosari d’exhibicions: Sant Pere de Ribes, Els Monjos, Vilanova i la Geltrú, L’Arboç, Tarragona, Igualada,Vilafranca (29 i 31 d’agost), Sant Sadurní d’Anoia,Vilafranca (aniversari del Casal) i Barcelona.
Dotze actuacions en total, gairebé com els vendrellencs. Abans d’entrar a l’agost —en aquest mes en van fer la meitat— van anar, com sempre, a Sant Pere de Ribes. N’informava Acción Católica (3 jul.):
«La “colla” local actuó el pasado dia 29 en la Fiesta Mayor de San Pedro de Ribas, demostrando su magnífica forma en todos los castillos y torres levantados en esta primera actuación de hogaño» (de fet, era la segona, com ja s’ha reflectit).
El mateix dia, Panadés també hi deia la seva, errada inclosa: «El pasado dia 29 de junio hicieron la primera salida els “Castellers de Vilafranca” actuando en el pueblo de San Pedro de Ribas.
Les deseamos muchos aciertos en esta nueva campaña y esperamos verlos en toda su euforia en la próxima Fiesta Mayor.»
Unes setmanes després, el 20 de juliol, actuaren, per primera vegada, a la veïna localitat de Santa Margarida i els Monjos; i els dos setmanaris locals n’informaven (24 jul), sense precisar tampoc els castells realitzats. El comentari de Acción Católica deia que:
«En la Fiesta Mayor de Els Monjos, el dia de Santa Margarita, la “colla de Castellers” de nuestra villa hizo una brillante actuación que dió realce a los festejos populares», mentre que el de Panadés no diferia gaire:
«Los “Castellers de Vilafranca” han actuado en la pasada Fiesta Mayor de Santa Margarita y Monjos. Los diferentes Castillos fueron levantados con maestría y rapidez.»
A Vilanova, per primer cop
Vilanova i la Geltrú, com a plaça castellera, en aquells anys era un feu que s’anaven repartint els Xiquets de Valls i els Nens de Vendrell, tal volta amb més protagonisme per part d’aquests darrers. Però, vet aquí que el 1954, per qüestions de pressupost, els capitostos de la Marina penedesenca es van decantar pels Castellers de Vilafranca. Ho explicava el regidor vilanoví Josep Prat i Musté, al setmanari Villanueva y Geltrú (31 jul.), quan, a la pregunta que li feia el redactor de la publicació, Jaume Barceló: «—¿“Xiquets de Valls”?», responia: —«No. Como el entusiasmo no es el mismo de antes y el presupuesto es muy elevado (era d’unes 60.000 pessetes, aproximadament, per a tota la Festa Major), este año existe el criterio de prescindir de los “Xiquets” y ya se habían hecho gestiones para traer a Villanueva la “Patum” de Berga». Les dues preguntes següents són les que feien referència a la contractació dels vilafranquins: «—Así, nos quedamos sin “Castells”? — No. Habrá exhibición de dicho baile: “Els Castellers de Vilafranca”. —¿Muchas pesetas? —4.500. El pasado año 8000.». O sigui que n’estalviaven gairebé la meitat. Oidà! (cal objectar, això no obstant, que els que hi havien anat l’any anterior no eren els Xiquets de Valls, sinó els Nens del Vendrell; i, posats a ser equànimes, cal precisar que aquests hi havien carregat el quatre de vuit i descarregat la torre de set, el tres de set aixecat per sota i el quatre de set amb l’agulla; és a dir, una de les millors actuacions que es podien veure en aquells anys).
El programa de la Festa Major vilanovina anunciava per al dijous, dia 5, festa de la Mare de Déu de les Neus: «A las 9 de la mañana: Llegada de los “Castellers de Vilafranca” y de la Banda de Música de la Policía Armada, de Barcelona» (fem l’acudit fàcil: la presència dels «grisos», no seria per tenir ben «controlada» la colla?), i «Sobre las 12... tradicional y brillante exHibición de bailes populares en la Plaza del 18 de Julio, a cargo de los Gigantes, “Mulassa”, “Drac”, “Ball de Nans”,“Diables”,“Bastons” y “Gitanes”, finalizando esta exhibición con la actuación de los “Castellers de Vilafranca” que levantarán sus atrevidas y espectaculares torres humanas», i, per últim, al final de la processó de la tarda: «se disparará un artístico ramillete de fuegos artificiales, y efectuarán sus exhibiciones la totalidad de Bailes Populares villanoveses juntamente con los “Castellers de Vilafranca”». Panadés (7 ag.), alhora que informava de posteriors sortides, publicà aquesta gasetilla:
«Felicitamos a nuestros “Castellers” por la magnífica actuación en la Fiesta Mayor de Villanueva y Geltrú.
Se nos dice que asistirán al concurso de “Castellers” de Tarragona y actuarán después en la Fiesta Mayor de Igualada.»
Per la seva banda, una setmana més tard, el setmanari vilanoví abans esmentat no feia cap mena de comentari sobre els castells de la festa major, però, en canvi, publicava a primera pàgina un reportage gràfic que incloïa la foto d’un pilar de cinc portat al balcó. A més d’això, la tradició oral assenyala que fou a Vilanova, precisament, on els castellers vilafranquins van descarregar per primera vegada el quatre de set amb l’agulla al mig, el qual esdevindria el castell més important aconseguit pels nostres «rosats» en la seva primera època, és a dir, quan van lluir aquest color a les camises. El mateix 14 d’agost, Panadés publicava en portada una «Carta de un compatricio a Vilafranca», un dels paràgrafs de la qual era tan anodí com aquest:
«Que los “Castellers de Vilafranca” están inscritos en el Concurso de Castillos del día 22 en Tarragona, ya lo sabía. Les deseo mucha suerte, y... que no les abandonen.»
I més picaresca, encara
Tornant a l’estira i arronsa que les relacions entre la colla vendrellenca i la vilafranquina generaven, l’Oriol Rossell també havia fet menció (una versió corroborada pel mateix protagonista principal) que, en una altra ocasió, precisament a la vigília d’una actuació important com ho va ser la del concurs de Tarragona, que veurem tot seguit, va haver de portar amb el seu auto (o bé amb un taxi, que pel cas fóra el mateix), ja de nit, al Vendrell, el pare del Ramonet —acompanyat del senyor Parrilla,118 cap de la policia municipal de Vilafranca— per tal de reclamar que en Julivert deixés anar el noi, el qual, com ja s’ha dit, vivia a casa seva. Es personaren, doncs, al domicili d’en Jan, i aquest, en veure en Parrilla, a qui coneixia prou bé i, a més, el pare del noi, no va tenir més remei que lliurar-lo... Però, al cap d’uns dies, en retrobar l’Oriol, li va retreure l’episodi, tot remugant: «Ja em vau ben fotre, ja. Si jo hagués sabut abans que el Parrilla no tenia cap mena de competència al Vendrell, ni pensar-ho que us l’hagués donat! No em passarà mai més...». L’estratègia emprada pels vilafranquins amb els dos menuts més aptes, el 1953, un any de conflictes i desavinences, encara va tenir repicó, el 1954. Tornem a donar la paraula al seu artífex, el cap de colla Ramon Sala:
«No recordo exactament quan, però un altre dia d’aquell any 54 vaig repetir l’operació. De bon matí vaig carregar els dos nanos a la camioneta i vam anar d’excursió. Els pares ja n’estaven assabentats. Enfilàrem la carretera de la Llacuna fins arribar a sota Font-rubí. Feia molta calor i ens situàrem sota una figuera, esperant que el temps anés passant. Donat el cas que jo sóc fill de per allí, ajagut sota l’arbre, em vingué a la memòria tota una munió de records de quan era petit. Divisava molt clarament la casa-escola on havia après les primeres lletres i també l’església on havia fet la primera comunió. En començar la tarda, considerant que ja s’haurien acabat els castells, retornàrem cap a casa, aquest cop baixant per Guardiola...»
I ja que hem parlat d’anècdotes i d’estratègies, tampoc no podem ometre de parlar d’una altra de les «tàctiques» que —segons havia comentat manta vegades l’Oriol Rossell, sense que ningú li ho repliqués— havia posat en pràctica el Jan Julivert tantes vegades com havia pogut: la de tenyir les camises rosades d’aquells vilafranquins que actuaven amb els Nens (cal tenir en compte que, moltes vegades, es desplaçaven al Vendrell vestits de paisà i també que, en ocasions, hi havia sortides de dos o més dies, fet que comportava que les camises es quedessin al Vendrell per fer-ne la bugada). El color resultant era, inevitablement, el vermell; per això, durant els tres últims anys de la primera etapa dels Castellers de Vilafranca, a les actuacions d’aquests, van conviure a plaça ambdós colors: el rosat i el vermell, un poti-poti que es va veure «afavorit» també pel fet que cada vegada es feia més difícil de trobar peces de roba del color rosat original i llavors, inevitablement, es van haver de fer les camises noves de color vermell.
Fer l’agost
Així, doncs, tot i la satisfacció que generava el fet de disposar de més actuacions que no pas en passades campanyes, la colla vilafranquina seguia immersa en la problemàtica que generava l’ús aprofitat que els vendrellencs feien de la canalla. Tot i això, la temporada anava seguint el seu curs i, després de Vilanova, encara quedaven uns quants compromisos per complir, dins del mes d’agost. A banda de la Festa Major de Vilafranca, el concurs de castells de Tarragona era esperat amb interès; amb ganes d’oferir una bona actuació i de donar un pas endavant. Panadés (21 ag.) avançava que:
«Los “Castellers de Vilafranca” actuarán mañana, en la fiesta mayor de Arbós y por la tarde, tomarán parte en el concurso de castillos que se celebrará en Tarragona.
Les deseamos buena suerte.»
El programa de la vila de la Giralda anunciava que «A las diez, la “Colla Castellera” de Villafranca del Panadés levantarán su primer castillo frente el Ayuntamiento»; i també que «A las doce treinta [...] Actuación de los “castellers” de Villafranca, que después de los éxitos conseguidos en sus actuaciones en San Pedro de Ribas, Monjos, Villanueva y la Geltrú, etc. se presentarán por primera vez en esta plaza y levantarán sus atrevidos castillos, torres y pilares».119 D’aquesta actuació a l’Arboç en donava compte Panadés, al cap d’una setmana:
«El pasado domingo se celebró la Fiesta Mayor de Arbós, una de las más típicas del Panadés. Estuvo muy concurrida de público. Actuaron los “Castellers de Vilafranca” junto con las danzas y bailes de dicha villa.»
Manllevem d’una altra crònica el comentari següent:
«Recordem que coincidí la data del Concurs, efectuat a la tarda, amb la festa major de l’Arboç, el Quart Diumenge d’Agost. La vila arbocenca vol veure castells, per la seva diada gran, i, no podent fer-hi presència, com cada any, els castellers de Valls, foren els “Castellers de Vilafranca” els que, arribats a mig matí a l’Arboç, plantaren tot just finit l’Ofici Solemne, dos o tres castells (el “quatre de set”, el “dos de sis”) i, amb un pilar fet ja un xic a corre-cuita, s’acomiadaren, en ruta cap a Tarragona, de l’entusiàstica població, satisfeta ja. La publicació arbocenca “Fe i Vida” (5 set.) pogué destacar, entre les “pinzellades de Festa Major”, que “els castellers de Vilafranca” quedaren com uns homes. Hom invertí l’ordre d’actuació per facilitar-los la participació al Concurs de Tarragona»120 (això d’invertir l’ordre fa referència al fet que Gegants, Nans, Diables i Bastoners es van haver d’esperar).
L’arbocenc Esteve Cruañes, anys a venir, ho recordava de manera semblant:
«...el 1954, la nostra Festa Major va coincidir amb un concurs de castells a la plaça de braus de Tarragona, motiu pel qual no vingué cap colla vallenca. Fou la primera vegada en la història que els de Valls faltaren a la nostra cita. En canvi, el dia 22 d’agost, de pas cap a Tarragona, on havien d’ésser a la tarda pel concurs, els Castellers de Vilafranca actuaren per primera vegada a la Festa Major de l’Arboç, i, encara que molt a corre-cuita, gentilment van aixecar el 4 de 7, el 2 de 6 i el pilar de 5. El concurs fou guanyat per la Colla Vella de Valls.»121
A Tarragona, les coses no van acabar d’anar del tot bé per als vilafranquins, els quals havien dipositat serioses esperances en la torre de set, com a principal objectiu. El concurs fou convocat amb motiu del I Centenari de la Rambla tarragonina i, en aquesta ocasió, no hi hagué impediment de cap tipus per tal que hi pogués participar una colla que no fos de la província de Tarragona. La Colla Vella de Valls, que carregà el tres de vuit, fou la guanyadora i els Castellers de Vilafranca es van classificar en el quart lloc d’entre les cinc colles que hi competiren;
només hi mancà la Muixerra que es trobava en període de reorganització, malgrat que part de la colla volia anar-hi de totes totes.122 Només puntuaven tres castells per colla, i les quatre rondes dels vilafranquins van anar així: 1a: tres de set, descarregat; 2a: quatre de set amb l’agulla al mig, carregat; 3a: torre de sis, descarregada; i 4a: intent de torre de set. Total: 1.250 punts. El comentari «Els castellers de Vilafranca en Tarragona» a Acción Católica (28 ag.) respirava un excés de patriotisme:
«Dentro de los festejos conmemorativos del Centenario de la Rambla Tarraconense tuvo lugar una reñida competición entre “Colles de Castellers” en la que nuestros “Castellers de Vilafranca” obtuvieron destacadamente el Cuarto Premio frente a las veteranas “Colles” participantes. Nuestra enhorabuena por el éxito, que ha de redundar en hacer más destacada su actuación en nuestra Fiesta Mayor.»
També a l’entorn del concurs, el tarragoní Jordi Jaria comenta que:
«Normalment, els concursos s’havien realitzat després de Sant Fèlix, la qual cosa ja donava mesura de les possibilitats de les colles. Aquell any, però, la contesa es duia a terme abans de la festa major de Vilafranca, fet que hi afegia un element d’incògnita extra [...] la Vella va ser la millor de les colles de Tarragona, mentre que la Nova va tenir una participació més aviat fluixa, ja que no només va perdre el que havia guanyat al concurs del 52, sinó que va ser desplaçada pels Castellers de Vilafranca, que debutaven al concurs, a la darrera posició.»123
El cas és que, segons diversos testimonis, l’actuació podria haver anat millor si no hagués estat per l’errada «tècnica» que va suposar el fet que un dels quarts de l’intent de la torre de set no es trobava en les millors condicions de sobrietat; i... deixem-ho així, que tampoc no cal precisar massa, per tal de no incomodar ningú. I, per cert que, en aquesta jornada, a Tarragona —tal com recull també Pere Ferrando— el Ramonet va pujar amb les dues colles, la vendrellenca i la vilafranquina124 i es va haver de canviar la camisa diverses vegades, segons la circumstància del moment.
Dos dies després del concurs tarragoní, per Sant Bartomeu, la colla encara féu cap, com tenia previst, a Igualada, que celebrava la seva festa major. Era la primera actuació dels vilafranquins a la capital de l’Anoia, un feu habitual, aleshores, dels Nens del Vendrell i, anteriorment, també dels Xiquets de Valls. Unes setmanes abans, el setmanari Igualada (31 jul.) publicava una gasetilla en la qual s’assegurava que «La Fiesta Mayor no pierde su aspecto típico»; i, per tal de fer-ho palès, entre d’altres participacions, «se anuncia asimismo la actuación de los “Castellers” de Vilafranca del Panadés». Al programa oficial de la festa, pel que fa al 24 d’agost, diada de Sant Bartomeu, hi consta que «A la misma hora: (les 9 del matí) llegada de los típicos “Castellers de Vilafranca” que saludarán a las Autoridades y vecindario...», i també que «a las 12, 30: en la Plaza del Generalísimo: Frente a la Casa Consistorial, las comparsas populares harán gala y alarde de sus típicos ejercicios y evoluciones. Actuarán por primera vez en nuestra ciudad los “Castellers de Vilafranca”. Se disparará una estruendosa traca...». Per la documentació fotogràfica de què disposem, podem afirmar que hi foren plantats dos pilars de quatre a la sortida d’Ofici i després, a la plaça, el quatre de set, el tres de set i la torre de sis; cal suposar que tampoc no hi deuria faltar el pilar de cinc de cloenda, així com altres castells menors. D’aquesta primera sortida a Igualada podem contar una anècdota que té l’aleshores casteller vilafranquí Gabriel Ruiz com a protagonista. Resulta que l’àrbitre que havia de dirigir el partit de futbol de Festa Major, entre el Centre d’Esports Manresa i el Club de Futbol Igualada —reforçats ambdós equips amb alguns jugadors de la primera divisió—, va patir un accident (o va tenir «pana», no ho sabem del cert) al coll del Bruc i no es va poder presentar a la cita; els equips eren ja als vestidors, però l’encontre no podia començar sense el «referee» obligat; i fou llavors quan algun igualadí es recordà que entre els castellers vilafranquins n’havia vist un que era àrbitre de futbol; aquest era l’esmentat Gabriel Ruiz, el qual es trobava, amb la colla, en un restaurant de la ciutat, a punt de dinar; es va fer pregar inicialment, però els directius de l’equip local li van assegurar que lo del dinar ja ho arreglarien; i finalment, equipat amb un maillot negre de porter, va accedir a fer sonar el xiulet els noranta minuts reglamentaris.
I una altra Festa Major vilafranquina
Al programa de la Festa Major de Vilafranca del 1954 ens tornem a trobar amb la sorpresa —com ja va passar amb el del 1951 — que hi són anunciats els Castellers de Vilafranca per actuar el dia 30. La diferència és que, aquesta vegada, la colla convidada era una altra, la Vella de Valls, mentre que el 1951, com ja hem vist, ho havien estat els Nens del Vendrell. Així doncs, figurava que, després de l’Ofici i de la passada dels Balls, «Los “Xiquets de Valls” y “Castellers de Vilafranca” levantarán sus atrevidos Castillos, Torres y Pilares». El cas és, però, que l’actuació dels vilafranquins només va tenir lloc els dies 29 i 31, com ja havien fet l’any anterior. Enllestida la festa, Panadés (4 set.), en una «Nota castellera», signada amb el pseudònim d’anxaneta, destacava que:
«En el presente año, continuando la serie de estos últimos, también hemos visto una magnífica exhibición castellera. La Colla Vella de Xiquets de Valls nos deparó una “torre de set”, magnífica de seguridad y ejecución y un majestuoso “quatre de vuit”, que aunque luego al desmontarlo cayó, antes nos había ya sorprendido por su extraordinaria belleza. Un segurísimo “tres de set aixecat per sota” fué el digno colofón de ésta por todos conceptos memorable actuación de la “Colla Vella de Xiquets de Valls”, a quienes desde estas líneas, felicitamos efusivamente.
También la “Colla de Castellers de Vilafranca”, por nosotros tan querida, hizo sentir su presencia por nuestras calles y plazas, demostrándose fieles servidores de ésta nuestra entrañable tradición. Técnicamente, la “Colla” da la impresión de encontrarse en un “impasse” del que le es muy difícil salir y que se trasluce por cierto nerviosismo y vacilaciones que no le son nada favorables, aunque no hemos de olvidar que en cierta manera esto es un proceso lógico en una “colla” que ha pasado la época de la infancia y se encuentra en la crítica de la pubertad. Nosotros les damos un margen absoluto de confianza, puesto que les hemos observado vitalidad, ánimos y decisión de seguir, cualidades que les han de conducir a la perfección que todos deseamos. Vaya nuestra felicitación por el valiente intento de la “torre de set”, que aunque no conseguido, éste es desde luego el camino, intentándolo varias veces y no con vanas combinaciones, teóricas de nombres, y por los magníficos “pilars”, el de la entrada en la Basílica y en la del Ayuntamiento, especialmente éste último de una duración asombrosa.
Adelante pues, y que sepan que tienen la adhesión unánime de todos los viejos aficionados a nuestra castellística.»
Pel que fa als castells, no disposem d’altra informació, doncs, que la relativa a un altre intent no reeixit de la torre de set, el dia 31. A la portada de Panadés (4 set.), la crònica de Festa Major signada per Miguel Gutiérrez, un redactor de l’època, es limitava a ponderar:
«Muy bien los “Castellers de Villafranca”, acusando indudables progresos.»
L’actuació castellera del dia de Sant Fèlix fou presenciada, des d’un cafè de la plaça de Sant Joan, per l‘Eugeni d’Ors, qui va aprofitar l’avinentesa per declarar solemnement:
«El Panadés, solar de antiguos sabores y añejos vinos, es una comarca de corte clásico que yo he elegido para mi postrera morada.»
No és que aquest comentari tingui gaire d’especial, i menys des del punt de vista casteller; però sí que cal recordar que l’il·lustre filòsof i escriptor —en català i en castellà— és l’autor de la magnífica «Pindàrica tercera en honor de l’Isidro de Rabassó», un escrit —lloant la figura d’aquest llegendari cap de colla vallenc— que incorporà al seu cèlebre Glossari (1916) i que acaba amb aquesta emotiva sentència: «Fer castells és necessari; viure no és necessari». Xènius roman enterrat al cementiri de Vilafranca (l’Ajuntament li havia cedit una parcel·la del nostre fossar), tot i haver mort a Vilanova, poques setmanes després d’haver-se fet present a la nostra Festa Major. D’una gasetilla apareguda a Panadés (18 set.), copiem aquest paràgraf:
«En la pura poesía, el tema de la muerte obsesiona y don Eugenio —poeta, poeta y poeta— en la vida, sin miedo y serenamente, caminó, sin frondas, por las alamedas de lo poético y en la Villafranca renacentista, que en la Fiesta Mayor tira cohetes, construye humanos castillos y se estremece de ruidos, encontró la paz, que es lo más bello cuando se puede gozar.»
I àdhuc cal recordar que, de la seva autoria és també aquella coneguda frase al·lusiva als castells: «estos son nuestros toros», una dita que bé es podria titllar de poc afortunada si no coneguéssim les circumstàncies en les quals fou pronunciada.125 Jaume Mercader-Miret, un any després, explicava que:
«Estos últimos años don Eugenio ya no subía al Ayuntamiento debido a su enfermedad que iba inmovilizándole. En la pasada Fiesta Mayor vió y vivió a sus toros, nuestros toros, desde un café de la plaza; la “entrada de San Félix” desde el interior de su automóvil y no desde el balcón del Museo, como antaño. La misma mañana de aquel día, y en una sala del Museo, precisamente, había desarrollado su postrera declaración de amor a Villafranca a un mes de distancia de su muerte. El 30 de agosto del año pasado era el paradojal “enxaneta” del castillo glorioso de su propia vida fecunda. Simultáneamente casi con el último toque de “gralla”, debía producirse su ascensión definitiva...»
Encara des d’una vessant també literària, cal tenir en compte, en aquest apartat, l’article «L’últim minut de la nostra Festa Major», del vilafranquí Josep Santacana i Tusquelles, aparegut a Acción Católica (28 ag.) i del qual transcrivim aquest fragment:
«Perquè tots —uns més, altres menys— en aquell precís moment en què la imatge de Sant Fèlix —la palma encara tremolenca d’emoció contagiosa— entra en el portal, mentre una salva de coets fendeix l’espai i el Drac espetega i tota la demés comparseria evoluciona febrosa al volt i en honor del Sant i els castellers aixequen les últimes torres —autèntiques torres d’homenatge—, nosaltres, el poble, sentim plenament que aquell moment no el podem copsar mai més amb tanta bellesa, amb tanta d’unció, amb tant d’aquest no sé què que remou totes les fibres del nostre cor.»
A Panadés (4 set.), també hi trobem una col·laboració de l’aleshores prevere vilafranquí Lluís Serrano, que titula «El Amén de un pueblo» i que aporta algunes consideracions de tipus religiós a l’entorn de la festa; una d’elles és aquesta:
«Quizá nunca hayamos pensado que lo tradicional de nuestra Fiesta Mayor, sus “gigantes y cabezudos”, su “drac”, sus “cotonines i figuetaires”, su baile de gitanas, sus “Castellers”, etc., etc., e incluso... su “ball de dimonis”, pueden loar a Dios.»
Efectivament: Amén!
Retorn a Sant Sadurní i a Barcelona
Feia quatre anys que els Castellers vilafranquins no actuaven a Sant Sadurní (recordem que hi havien anat els anys 49 i 50), ja que els Nens del Vendrell també hi tenien força tirada. Com gairebé sempre, poca cosa n’ha transcendit, d’aquesta nova sortida a la vila del xampany, que veiem reflectida, en un sentit un pèl metafòric, a les pàgines del mensual sadurninenc Joventut Cristiana (set., 1954), amb un títol, ja de per si, un xic burlesc: «Viejas Ferias, siempre nuevas, siempre alegres». Vet aquí alguns dels comentaris que destil·la:
«...Y la murga constante de pitos, flautas y chirimías en los portales de todas las casas, proclamando la excelente capacidad pulmonar de nuestra grey infantil y... la resistencia enorme de nuestros tímpanos.
Y los Gigantes y los Cabezudos y los “Bastoners” danzando la “xim-xim”, la “tum-tum” y la “clec-cleccataclec” tradicionales, tecnicolor real de la Feria.
Y los “Castellers” levantando torres y pilares, no terroríficos y sí algo “passa com puguis” i ¡Ja està bé!...»
A Panadés (18 set.), en un escrit que porta per títol «Lo que dice el pueblo», també hi trobem una minsa referència:
«Cronista honorario (no creemos que a tanto la línea) de las pasadas fiestas de San Sadurní de Noya nos comunica que han resultado magníficas y que atraídos por un magnífico programa anunciador fueron muchos los forasteros que se dieron cita en el champañero lugar y sigue diciéndonos que el ruido fué mayor que las nueces —refranero castellano— y si efectivamente los Castellers paisanos actuaron en trance superatorio, las audiciones sardanísticas fueron un poco menos de lo que se leyó en lo programado...».
De l’actuació a Barcelona, el dia de la Mercè, Festa Major de la ciutat, n’ha quedat la fotografia d’una torre de sis —sota l’atenta «mirada» del Gegant de la Ciutat— que publicava, a la portada, Diario de Barcelona (25 set.).
Amb l’aniversari del Casal, cloenda de la temporada
El dia 26 de setembre, els Castellers farien, a Vilafranca, la darrera actuació de l’any, amb motiu del Cinquantenari de la fundació de la Societat La Principal, el popular Casal vilafranquí. Joan Solé Bordes explica que:
«...Els actes centrals, el diumenge 26 de setembre, es van iniciar amb ofici solemne a Santa Maria a les 10 del matí, cantat per l’Escolania.126 A les dotze es va tirar una bona tronada que va obrir una cercavila amb el Drac, els Gegants, els Nans i els Castellers de Vilafranca, que van enlairar diverses construccions a la Rambla de Nostra Senyora...»127
Sabem que s’hi va fer el tres de set i un intent de la torre de set que caigué amb l’aixecador encavalcat.
Abans de cloure aquest capítol, ens cal fer-nos ressò de la doble pàgina que publicava Panadés (23 oct.). «Catorce vilafranqueses opinan sobre la Vilafranca actual», titulava l’Alfons Chulvi un conjunt d’entrevistes sobre l’actualitat vilatana —que consistien en una sola pregunta—, una d’elles adreçada a Ramón Sala, cap de colla vilafranquí:
«—¿Con qué elementos intentaria usted un “pilar de sis” con probabilidades de éxito? Resposta: —Contestando escuetamente a esta pregunta, sin mencionar siquiera a elementos muy capaces, encuadrados en nuestra “colla”, por el momento, y en la eventualidad de combinar puntos de otras “collas”, el “pilar de sis”, según mi criterio, que con mayor probabilidad de éxito se puede intentar, es bajo la siguiente formación: Baix: Camí (Castellers de Vilafranca). Segon: Erasme (Colla Vella de Valls). Terç: Batet (Colla Vella de Valls). Quart: Ramonet (Castellers de Vilafranca). Quint: Ximenall (Castellers de Vilafranca). Anxaneta: Manolín (Castellers de Vilafranca).»
Finalment, ve a tomb d’inserir aquí, a tall de resum, l’escrit que sobre «El sexto año de los “castellers de Vilafranca”» va aparèixer a la portada de Panadés (5 des.): «Conocidas razones y el transcurso del corriente año de 1954, justifican un breve análisis de lo que el mismo representa para los “Castellers de Vilafranca”.
En la perspectiva que nos ofrece este período, dos acontecimientos polarizan la intensa vida de nuestra “colla”. El primero, de signo más bien político, se manifiesta en la constitución del Patronato, que por iniciativa y al cobijo del Ayuntamiento, ha de responsabilizarla y tutelarla. El segundo —universalizando la típica voz— nos complacemos en considerarlo como “alternativa” que nuestros “Castellers” reciben en el Concurso celebrado en Tarragona, en el cual, si bien a lógica distancia de la “colla” vencedora, actúan con reconocido éxito y en igual plano que otras de reputado historial y prestigio. Exponente de ello, en el orden estético y técnico —digamos ejemplar— lo fueron el equilibrado “tres de set” y el difícil “quatre de set amb l’agulla”; en aras de la más cruda temeridad, la inverosimilmente frustada “torre de set”, que sólo otra “colla” —aparte la ganadora— osó levantar con igual fortuna.
Las plazas en que nuestros “castellers” han actuado hablan bien claro de su extraordinaria actividad (a nuestro creer, inigualada en la presente temporada). Éstas son: San Pedro de Ribas, Monjos,Villanueva (donde también se levantó el “quatre de set amb l’agulla”), Arbós (de rancia afición “castellera” y en donde sumaron al éxito el fervor popular), Igualada, en nuestra “Festa Major” (eje “casteller” de cien años) compitiendo con la “Colla Vella” de Valls, en difíciles “castells”, San Sadurní, las capitales de Tarragona (en cuyo concurso alcanzaron 1.250 pesetas en premios y una digna clasificación) y Barcelona (en las famosas fiestas de “La Mercè”), cerrando este ciclo, la nueva actuación en nuestra villa, con motivo de las bodas de oro del “Casal”.
Mencionemos aparte, sus tres tentativas de “torre de set” (una en Tarragona y dos aquí), en la última de las cuales se llegó a colocar “l’aixecador”. Ello nos revela su afán de superación y el iniciado tránsito al nivel de honor en el arte “casteller”, salvando el conocido escollo en sus diferencias con otra “colla”.
Digamos finalmente, que si en Arbós, nuestra “colla” supo sorprender con un magnífico “pilar de cinc”, levantado al cerrar la procesión, los que en Vilafranca y el día 31 de Agosto, la vimos aguantando este mismo “espadat” durante más de seis minutos, depositamos nuestra confianza en su próxima plenitud.»
