Tot un any en blanc per als Castellers de Vilafranca abans de la represa

L’any 1956, a Vilafranca, es pot ben dir que, castellerament parlant, havia passat gairebé sense pena ni glòria. Només l’actuació, pràcticament anecdòtica, de la nostra colla el dia 7 de gener, per Sant Raimon,¹ l’última que va veure a plaça camises rosades vilafranquines, i les de les colles forasteres per Festa Major —la Vella dels Xiquets de Valls anunciada tots tres dies i els Nens del Vendrell només a la diada de Sant Fèlix— havien omplert un buit que s’albirava molt més punyent. Però vet aquí que, entrats ja al 1957, un fet circumstancial esdevindria decisiu per tal de reconduir la situació i propiciar la refundació dels Castellers de Vilafranca.

Abans, però, i per tal de completar allò que ja exposàvem al final del primer volum de la nostra història, ens plau afegir el comentari que inseria Acción Católica (27-8- 956) a l’extraordinari de Festa Major, amb el títol «“Castells” en Tarragona», referent al concurs casteller² que s’havia celebrat en aquesta ciutat la tarda del dia 12 d’agost:³ «Notóse en Tarragona la ausencia de los “Castellers de Vilafranca”, y es el deseo de la mayoría de aficionados a esta viril demostración atlética que, en un futuro próximo, vuelvan a renacer en esta Villa las actuaciones pasadas y ello por el buen nombre de Vilafranca, cuya “colla” lleva la nitidez de su nombre por doquier, y por un esparcimiento sano, alegre y espiritual de todos sus componentes» (signat: e). Com podrem comprovar tot seguit, aquest comentari no podia ser més premonitori per tot el que succeiria mig any després.

Així mateix, cal dir que al programa de la nostra Festa Gran d’aquell 1956 figurava una «Salutación», ben eloqüent i amb missatge casteller: «Con el gesto amplio y alegre de “l’enxaneta”, ese chiquillo montaraz que corona nuestros castillos humanos, Vilafranca del Panadés brinda a todos su Fiesta Mayor, una de las vivencias más impresionablemente tradicionales de la geografia catalana». També publicava un parell de fotografies de castells (quatre de vuit i tres de set) i anunciava per al dia 2 de setembre la inauguració de l’emissora E.F.E. nº 9 Radio Vilafranca R.E.M., el director de la qual —en desvetllarem tot seguit la identitat— era un bon aficionat casteller.

Els primers passos cap a la refundació

L’explicació del per què, encetat ja l’any 1957, un fet eventual esdevingué categòric a l’hora de tornar a posar dempeus els castellers vilafranquins, cal trobar-la en la convocatòria feta des de la Diputació de Barcelona per a la celebració del «Día de la provincia», que havia de tenir lloc a Manresa, el dia 5 de maig. A l’hora d’analitzar tots els fets que concorregueren per tal de fer possible la represa de la nostra colla, creiem que és de justícia destacar el paper que, al costat d’altres elements significats, bregats ja en una i mil batalles —Oriol Rossell, Joan Bolet Garsa, Joan Sol, etc.—, hi van jugar tres personatges de la Vila, l’actuació dels quals cal considerar-la cabdal en tot aquest afer.

En primer lloc cal parlar de Manuel Guilamany i Poch, el batlle de Vilafranca aleshores i que, a l’ensems, era diputat provincial.⁴ El marquès de Castell-Florite era el president de la Diputació barcelonina i va demanar la col·laboració vilafranquina per tal de donar més lluïment a la celebració del «Día de la Provincia», atesa la circumstància que els Castellers de Vilafranca eren, llavors, «la única colla de la provincia de Barcelona». El que no sabien els mandamassos d’aquella institució era que els rosats vilafranquins havien plegat veles l’any anterior. Així i tot, el nostre alcalde va entomar la proposta i, tot seguit, es va plantejar el repte de redreçar la nau castellera local. Per això va comptar amb el recolzament de tot el consistori —sobretot amb l’ajut del concejal Josep Maria Saumell—⁵ i, encara més, amb la inestimable col·laboració d’altres dues persones que també van tenir una participació preponderant per tal d’aconseguir aquell lloable propòsit.

Una d’elles fou el comunicador i publicista vilafranquí Alfons Chulvi i Revoltós,⁶ qui, com si volgués fer honor al seu segon cognom, va organitzar tota una operació mediàtica certament impressionant —i amb dos fronts d’actuació que coneixia bé— per tal de conscienciar la ciutadania que calia tornar la colla dels Castellers de Vilafranca a la palestra. D’una banda, es va servir de la recent estrenada emissora radiofònica local Radio Villafranca E.F.E.- 9, de la qual era el director, per esbombar la notícia als quatre vents, i, de l’altra, des de les pàgines «oficialitzades» del setmanari Panadés —n’era un dels principals articulistes— va fer mans i mànigues per tal d’encomanar l’entusiasme necessari per tirar endavant aquell rejovenit i encoratjador projecte. L’altre factòtum que, en el més estricte compliment del seu deure, brindà tot l’ajut que calia fou el cap de la policia local, Eustaquio Parrilla Moreno.⁷ Coneixia la vila pam a pam i, amb ella, tots els seus conciutadans, i va dur a terme una lloable tasca, anant bo i casa per casa a la recerca de possibles adeptes a la nova aventura castellera que s’estava gestant, tot afavorint el boca-orella tan imprescindible en aquest tipus de conjuntures. A més, un cop constituïda de nou la colla, fou l’encarregat, no solament de que tot rutllés correctament —un home d’ordre com era—, sinó que també es dedicà a buscar sortides a pobles veïns per tal que el grup s’anés rodant i no veiés limitades les seves actuacions a la vila pròpia. I, a més, també es va fer càrrec de la tresoreria.

Petita crònica dels fets

Un cop exposada la nova situació que s’anava generant, estimem oportú de recolzar-la amb la transcripció del vibrant article que publicà l’Alfons Chulvi —sota el pseudònim de «manelic panadés», que li era habitual— a Panadés (6 abr.), amb el títol de «verde Y AZUL»: «En un emocionante acto de tres horas de duración, quedó entusiásticamente proclamada la reorganización de la colla de “Castellers de Vilafranca”. Fueron discutidos y aprobados por todos los numerosos asistentes al Pleno de «Castellers», los Estatutos por los que se acuerda el régimen interior de nuestra “colla”. Al igual que los “Castellers” asistentes, nuestro Alcalde y primeras Autoridades firmaron la ficha de compromiso con la colla de Vilafranca, al proclamárseles entre aplausos “Castellers d’Honor”. El pasado martes, dia 2 de abril, se ha abierto para la historia menuda de la Villa y para el gran volumen histórico de la noble tradición castellera en general, una nueva página, para la mútua colaboración entre los hombres de buena voluntad y nuestro mayor deseo es que continúe sin tacha, para beneficio de Vilafranca y su afición, del que nuestra Villa es palenque y abanderada. gestiones previas Nadie que sienta en su espíritu las puras esencias que encierra este bello rincón del Panadés, dejaba de consternarse al ver materialmente hundida y perdida la “Colla de Castellers de Vilafranca”, que tan buenos lauros había ya adquirido con sus pocos años de existencia. La pasión y el pecado, real o ficticio, había hecho grave mella en su carne joven —y por qué no decirlo—, inexperta, como la propia juventud. Nada, sin embargo, se ha perdido. Muy al contrario. Los evidentemente pasados errores que no han de reanudarse si estimamos en algo a Vilafranca y a sus cosas, han servido para analizar las causas y colocar el oportuno remedio que ha provocado la petición que, por parte de la Diputación Provincial, se ha hecho al Muy Iltre. Sr. Alcalde y Diputado provincial, Don Manuel Guilamany Poch, para que la única Colla de Castellers existente en la provincia de Barcelona, represente a este noble deporte tradicional en el «dia DE LA provincia», que este año se ha de celebrar en Manresa el próximo dia 5 de mayo. La verdadera desesperación e impotencia reflejada en los rostros nobles i rudos de nuestros adalides, al no poder complacer esta delicada petición, motivó como una serie de explosiones en cadena, que llevaron incluso al ánimo de personas ajenas a los propios interesados, a realizar un titánico esfuerzo de análisis y gestiones personales en la plaza y con otras collas vecinas y amigas, que trajeron la consecuencia de constituir nuevamente una agrupación autónoma de personas dedicadas al deporte casteller, radicada en esta Villa, dirigida por su “Cap de Colla”, y supervisada por un Patronato. alcance DE LOS estatutos de fecha 24 de marzo de 1957. La primera causa que se apreció, con la perspectiva que dá el desapasionamiento, fué una anarquía absoluta en el toma y daca de los “Castellers” y, sobre todo, la carencia total de una política castellera que al propio tiempo que defender los intereses de la colla, defendiera con elevado espíritu de colaboración, el prestigio y la categoría de ese gran espectáculo clásico, en su conjunto; trabajando al propio tiempo para su largo y bello historial, de la que Vilafranca no debe y no puede estar ausente. Para solucionar todo ello y evitar en lo posible naturales deslices de la memoria o de las palabras, que se las lleva el viento, se redactó todo un completo articulado en fecha 24 de Marzo de 1957 que se elevó a proyecto de Estatutos de la Colla, para ser sometido a la aprobación general del pleno de componentes de la misma, motivo de esta crónica, por lo que se acordó el régimen interior de dicha colla. LO QUE SON estos estatutos Nada absolutamente, si no hubieran merecido el calor de los que integran la colla y los que “hacen” los castillos, ya que no dejarían de ser papeles mojados si no cobraran la vida que proporciona toda obra humana emprendida con entusiasmo. Norma, ahora, primera piedra, vienen en costituirse, al acogerse y someterse, por propia y libre voluntad, los “castellers” a dichos estatutos. Prevén los mismos, las normas de Organización de un Patronato, el nombramiento, destitución o relevo de los “Caps de Colla”, la retribución de los castellers, la celebración de una “Diada castellera anual, en el día de su patrón San Antonio de Padua”, el vestuario, su amortización, previsiones económicas para accidentes, medicinas, la colaboración con otras collas para prestarse mutua ayuda, la creación de un “Tribunal de honor” integrado por los castellers más antiguos para juzgar los actos de sus compañeros, señalando las faltas graves y leves que motivan la expulsión de la “Colla”, la organización de la plantilla administrativa y de un Cronista Oficial de Castellers, la constitución y redacción de un “Código del Casteller”, la misión de “la Colla” que ha de estar al servicio de Vilafranca y su afición, etc. etc., procurando llevar adelante un espíritu de equipo, evitando individualidades que sólo conducen al fracaso de la colla cuando falla la individualidad, todo, lo cual acogido con amor e interés prevé incluso la posible necesidad de futuras variaciones totales y parciales que las circunstancias, la experiencia y el natural transcurso del tiempo aconsejen, para lo que será sin embargo imprescindible su sometimiento a la aprobación de otro Pleno. la ficha de compromiso Asimismo, y sin otra fuerza coercitiva que el compromiso moral de nuestros castellers, firmaron la siguiente ficha, en que aparte de unos apartados para anotar sus actuaciones individuales, premios y castigos, y dar su filiación y datos completos, consigna que, por propia voluntad, se compromete a actuar con la

“Colla de Castellers de Vilafranca”, durante los tres años (1957 a 1959). Asimismo, hace expresa mención de no actuar en otra colla en ninguna ocasión, a no ser en casos especiales en los que podrá hacerlo, pero con la autorización escrita firmada por el “Cap de Colla” en cada caso. Se somete en cualquier discordia o indisciplina a un Tribunal de Honor integrado por sus propios compañeros “castellers”, los cuales aplicarán rigurosamente las sanciones que señala el Reglamento de “Castellers de Vilafranca”, de 24 de marzo de 1957. Lo que leído, aprueba sin reservas y firma convenientemente en Vilafranca, el día 2 de abril de 1957. Constan la firma y rúbrica del casteller y también el Visto Bueno del “Cap de Colla”. palabras finales No podemos alargar más este escrito. Damos fe unicamente de que conforme a lo previsto, tuvo lugar la reunión en la que tomaron la palabra varios oradores y al final cerró el acto el Sr. Alcalde, quien recibió el aplauso de los “Castellers” anunciándose ya las fechas adecuadas para los entrenamientos, así como las correspondientes a las actuaciones inmediatas que D.m. serán la de Manresa, “Fires de Maig” y “Virgen de la Merced”, en Barcelona. Ellos, ahora, bajo su “Cap de Colla”, el excelente amigo y compañero, José Pedrol Boix, tienen la palabra. En la medida de la ayuda que le presten y preste toda la afición y expertos de Vilafranca, a estos abnegados artistas del equilibrio y la fuerza, así ellos, con el rojo o verde de sus camisas ¡qué más dá!, abrirán brechas heróicas en el azul del cielo. Lo eterno, a veces, es lo fugaz de un momento feliz. Ellos tienden sus brazos al cielo; ¡que el cielo nos los proteja!». «manelic panadés».

En aquest escrit, amarat d’aquell to rimbombant tan habitual a l’època de postguerra, ja s’hi detecten algunes novetats. A banda de tot el procés de refundació del grup, de la redacció d’uns Estatuts adients i de la creació d’un nou Patronat, ens descobreix la figura del cap de colla designat per dur-ne les regnes, així com la possibilitat d’un canvi de color en les camises —«rojo o verde»— diferent del rosat de la primera època.

L’endemà mateix de la publicació d’aquest escrit, el corresponsal a Vilafranca del periòdic barceloní La Vanguardia española, Santiago Abella, ja es feia ressò de la notícia, parlant de la «Colla Els Castellers» en aquests termes: «Villafranca del Panadés es la única población de la provincia que ha conseguido formar una “colla de xiquets”⁸ con la denominación de “Els Castellers de Villafranca”, que ha podido competir con los “Xiquets de Valls”,“Xiquets de Tarragona” y “Nens del Vendrell” en la formación de sus atrevidos y espectaculares castillos, torres y pilares humanos levantados en las fiestas populares catalanas, no sólo en esta localidad, sino también en la Ciudad Condal y otras poblaciones, y en reñidos concursos con aquéllas. Cuando más floreciente era la actuación y rotundos éxitos de dicha agrupación villafranquina surgieron algunas desavenencias y deserciones de componentes, que motivaron su completa disolución. A petición del teniente de alcalde don José María Saumell Gili, secundado por el director de Radio Villafranca don Alfonso Chulvi Revoltós, en el salón de sesiones de las Casas Consistoriales se ha celebrado recientemente una interesante reunión del “Patronat dels Castellers” y simpatizantes quienes, bajo la presidencia personal del alcalde don Manuel Guilamany, acompañado del teniente de alcalde señor Amadó y de los concejales señores Galofré y Guarro, en el transcurso de la cual fueron exponiéndose diversas iniciativas para la reorganización de la “colla” dándose lectura del nuevo reglamento. Fueron nombrados “castellers” honorarios el alcalde y demás concejales del Ayuntamiento, entregándose a los mismos la correspondiente ficha individual y designándose “cap de colla” a don José Pedrol Boix. Por unanimidad, a petición del alcalde secundando deseo superior, se acordó que la reaparición en público de “Els Castellers de Villafranca” y su primera salida fuera en el próximo dia 4 (sic, per 5) de mayo a Manresa con motivo de la concentración del “Día de la Provincia”, para poder figurar exclusiva y genuinamente de población de la provincia los castillos y torres humanas, en unión del típico “Drac” y “Ball de gitanes” (finalment, aquest no hi va arribar a anar i, en canvi, sí que ho féu el Ball de Diables) de esta localidad, que en el transcurso de los años y con otras comparsas y danzas locales vienen formando los espectáculos populares de la fiesta mayor de Villafranca, conocida como la “más típica de Cataluña”, repetidamente glosada en estas páginas de la vanguardia».

Una bona acollida

La reacció dels vilafranquins fou del tot positiva davant l’anunci que els Castellers de Vilafranca tornarien a l’activitat. Fins i tot, des de Barcelona, el bon aficionat Josep Durich⁹ escrivia, amb data 12 d’abril, aquesta carta, que fou publicada a Panadés (17 abr.): «Como lector y suscriptor del semanario “Panadés” y además vilafranqués de corazón, al leer el número del citado semanario de fecha 6 del mes en curso, he tenido una gran alegría al ver que al fin se ha resuelto lo dels “Castellers de Vilafranca”, ya que con orgullo, que creo merecido, puedo decir que soy un componente de la antigua colla que tuvo Vilafranca en tiempos del buen compañero (e. p. d.) Rabasó. En Barcelona, somos bastantes aficionados, tanto vilafranqueses como de la comarca del Panadés, aficionados y seguidores de corazón als “Castellers”, que cuando nos enteramos que vienen a ésta para celebrar alguna fiesta con sus castillos, sin comunicarnos mutuamente, casi todos nos encontramos en los sitios correspondientes prestando nuestra ayuda, tanto moral como espiritual, gozando de unos momentos de aquel típico orgullo nuestro de “Vilafranquí” mientras una lágrima resbala por nuestras mejillas, porque ha penetrado en lo más hondo de nuestro ser, el sonido armonioso e inconfundible de nuestras “gralles”, por lo tanto, felicito al buen amigo y Alcalde d. Manuel Guilamany, que con todos sus componentes, han sabido sacar a flote lo que siempre ha sido, es y será el alma de Vilafranca. Sólo me resta saludar a todos los “Castellers” desde estas cuatro letras, caso de que “Panadés” desee publicar esta carta, cosa que le autorizo, y esperar con impaciencia ver la actuación de la “colla” y ya que hablo de deseos, no pierdo la esperanza de que de seguir como hasta ahora, ver pronto formada la Casa del Panadés en Barcelona.¹⁰ Un vilafranquí de cor. José Durich.»

Resulta fàcil d’entendre que els de Panadés tenien la paella pel mànec a l’hora de tenir accés a la informació que anava generant la represa del grup. Nogensmenys, els de l’altre setmanari vilafranquí no van voler restar-ne al marge i, així, Acción Católica (20 abr.), en comunicar la imminent recuperació de les Fires de Maig, afegia que «...se habla de la probable salida o reaparición de los Castellers de Vilafranca». I no solament això, sinó que en el mateix número publicava un encoratjador article amb un títol ben eloqüent: «Seny i Tradició castellera de Vilafranca». Vegem-lo: «Vilafranca té, de bell nou, i gairebé a punt de combat els seus castellers. L’assenyada intervenció d’uns bons vilafranquins ha fet possible la seva reorganització i, malgrat la mort aparent, —moral i física— de la colla, és un fet, una realitat sarallola (sic) que sens dubte ha de donar-nos a tots, d’una manera generosa, els fruits d’aquesta segona collita, que els bons aficionats sabrem saborejar amb daler i emoció. Si Vilafranca s’enrogia de vergonya i impotent callava la desfeta de la colla, avui, mercès al seu seny, l’efecte denigrant que representava la pèrdua castellera, ha sigut superat, reivindicat; la colla alçarà més amunt que mai l’ensenya arborada als quatre vents pels braus castellers i que tornaran a revestir els seus cossos amb el vermell o verd de les seves virils camises castelleres. Vilafranca sent tradició per l’art casteller. El sent i l’estima i, en conseqüència neix la tradició, que el temps fortifica, dóna solidesa i caràcter. S’ha dit “Vilafranca és plaça castellera” i és cert. No n’és per pura coincidència, sinó que aquest art ha filtrat de mica en mica, convertint —sense donar-nos-en compte— a cada fill de Vilafranca en una base on aixecar un castell. No en som per força d’aficionats, sinó per tradició. Mentre hi hagi aquell vilafranquí capaç d’escoltar l’estrident tocador de les gralles sense alterar-se-li el sistema nerviós, Vilafranca serà amb tota propietat la plaça castellera per excelència, i dels seus fills se’n podran esperar les més inversemblants yertes (sic, per gestes?); mentre hi hagi el vilafranquí que s’emociona davant del moment viu d’un quatre de vuit, Vilafranca serà per tradició, castellera. I, quan passats els anys no quedi ni l’ombra d’un senzill pilar de quatre; quan les gralles s’hagin extingit; quan aquest art hagi passat ben bé a la Història, hi haurà aquell vilafranquí que sentirà —qui en dubta!— el pessigolleig d’unes llàgrimes traidores que assenyalaran aquest com una supervivència de la tradició castellera de Vilafranca. Mentre això no arribi, mentre rebulli la sang en les venes, s’ha d’arborar ben alta la senyera que posseïm. El que han fet aquests bons vilafranquins, no és un acte de justícia? Havien de contemplar indiferents la nostra tradició enfonsada? És per això que ha sorgit de nostra humil ploma aquest articlet, modest, que dediquem a tots els components de la colla, per animar-los, esperant que no defalleixin en el seu intent de ressorgir la colla que tants plaers i goig ha donat a Vilafranca, i en la que hem posat totes les nostres esperances, mercès al seny d’uns bons vilafranquins i a l’abnegació tradicional dels braus i nobles “Castellers de Vilafranca”.» (signat: e.).

No ens pot passar per alt tampoc, en llegir aquest escrit, que el canvi de color de les camises encara generava uns certs dubtes. I, d’altra banda, ens ha de plaure el fet que la visió, un bon punt apocalíptica, que traspua una part del redactat no s’hagi concretat amb el pas del temps, ans el contrari; perquè, qui podia albirar, l’any 1957, que, mig segle després, els castells assolirien el gran nivell que hem pogut viure darrerament?

Més ressò mediàtic

A més de tota la informació que aportaven els setmanaris de casa nostra, la sortida a Manresa va merèixer l’atenció d’altres mitjans informatius. D’una banda, com sigui que el «Día de la Provincia» l’organitzava la Diputació provincial, i per mor que aquesta disposava d’una revista pròpia —San Jorge— de periodicitat trimestral, és lògic que, en el número 26, corresponent al mes d’abril, publiqués l’article «Ante el Día de la Provincia de 1957», signat per Carlos Font Llopart (alcalde de Granollers i diputat provincial), en el qual, sense fer referència explícita a Vilafranca, indicava que «...serán así por la mañana, los bailes folklóricos representativos de todas las comarcas, los que darán una nota de color, de tipismo, de hermandad y de vibración, a la celebración del Día, que adquirirà de esta manera un carácter netamente popular».

Un mica més concloents són les informacions que incloïa el periòdic Manresa, que sortia uns tres cops per setmana. En l’edició del 15 d’abril ja avançava el programa d’actes, entre els quals hi hauria: «A las 12: Festival folklórico provincial en la plaza de los Mártires,¹¹ con la colaboración de conjuntos de bailes y danzas». Uns dies després (20 abr.), ja era més aclaridor, tot anunciant que «Quince ciudades y pueblos participarán en un gran festival folklórico el “Día de la Província”...», i, entre els elements que hi prendrien part, citava: «...El “drach i diables”, de Villafranca del Panadés y “Els Xiquets”, de dicha ciudad». La vigília de la festa, el mateix Manresa (4 maig) inseria, com a titular principal: «Mañana, Día de la Província», i, en segon terme, acompanyat d’una fotografia d’un quatre de sis aixecat a la plaça de Sant Jaume barcelonina, i amb el subtítol:«16 agrupaciones en el festival folklórico», aquest text: «...En total actuarán dieciséis agrupaciones folklóricas, catorce venidas de distintos pueblos de la provincia y dos pertenecientes a los “Esbarts” locales. El festival se iniciarrá con la actuaciób conjunta en la plaza y fuera del tablado del “Ball de bastons” de Villanueva y Geltrú; el “Cap de llúpia” (un capgròs), de Vich; el “Drac i diables” y “Xiquets”, de Villafranca del Panadés, éstos últimos montarán sus típicos “castells”; el “Aliga” de la Patum de Berga y los gigantes de la ciudad. Estas comparsas una vez abierto el festival recorrerán las calles de la ciudad para efectuar sus exhibiciones. A continuación y por el mismo orden que se indican tendrán lugar las actuaciones siguientes:“Ball de nans” y “ballet de Déu” de Berga;“Suite de montanya”, por “Dansaires Manresans”;“Ball de cascabells”, de Rellinás; “Dansa” de Castelltersol;“Ma morratxa”, de Gironella;“Ball” de San Pedro de Premiá; “la moixiganga”, de Sitges; “la cuadrilla”, de Martorell;“la dansa”, de Arenys de Mar;“Ball de faixes”, de San Martín de Tous;“Ball de gitanes” del Vallés, de Martorellas;“Contrapás de San Genís de Palafolls”, de Malgrat y “La gallarda del pou”, por la Agrupación Manresana de Folklore. La actuación de los “Esbarts” será acompañada alternativamente por las coblas locales “Farrés” y “la Principal de Bages”. El número total de actuantes se calcula que se elevará a trescientos cincuenta aproximadamente por lo que el conjunto ha de cobrar gran animación y colorido. Cada colla participante recibirá después de su actuación un banderín recordatorio de la fiesta». Cal afegir que també hi va haver un «Concurso de Bandas» a la plaça de toros local. Al seu torn, Panadés (4 maig) indicava que «Mañana con motivo de las fiestas de clausura del “Día de la Provincia” actuarán en Manresa después de su reorganización los “Castellers de Vilafranca”. Les deseamos un rotundo éxito...».

Cap a Manresa, com a preludi de les Fires de Maig

I arribà el 5 de maig i la colla féu cap a Manresa —juntament amb el Drac i els Diables vilafranquins— amb tota la il·lusió del món i renovades esperances. L’actuació, però, no respongué del tot a les expectatives que s’havien generat. De la celebració del «Día de la Provincia» també n’informà tant la premsa vilafranquina com la barcelonina i, àdhuc, la manresana.

En efecte, Manresa (7 maig) posava l’accent en una «Magna jornada en el “Día de la Provincia”» i explicitava que «Todos los actos revistieron singular brillantez.- El tiempo, se asoció también a la fiesta». De l’àmplia ressenya que feia el periòdic, manllevem els següents comentaris: «...la ciudad engalanada en sus principales calles tenía aspecto de fiesta mayor, y el público manresano se congregó en masa an aquellos lugares donde se celebraron los actos del día...»; i, a la sortida de la missa que se celebrà a la Seu, «numeroso gentío presenció el paso de las autoridades mientras levantaban en su honor torres y pirámides humanas los “Xiquets” de Vilafranca» (ja es veu com el nom de Castellers no acabava d’arrelar).

D’altra banda, la revista San Jorge —de la Diputació, com ja hem dit— va publicar, unes setmanes després, la separata «Día de la Provincia 1957», amb diverses fotografies del festival folklòric, una d’elles amb el nostre Drac, una altra amb el Llucifer del Ball de diables, bufant la metxa per encendre un coet, i una de la torre de sis dels nounats Castellers davant l’Ajuntament manresà. En el text hi llegim aquest comentari: «Torres humanas —verdadero alarde de fuerza, equilibrio y destreza—...», a més d’incidir de nou en la presència de «el “Drach” y “Diables”, de Villafranca del Panadés, y los “Xiquets” de dicha ciudad». La referència als tres grups folklòrics vilafranquins, calcada però sense tantes cometes, havia aparegut també a El Correo Catalán (7 maig) quan el cronista es feia ressò de «El día de exaltación a la Provincia en Manresa».

Panadés (11 maig) destacava, amb aquest titular, que «Durante la celebración del “Día de la Provincia”, Manresa vibró a la emoción de los “Castellers de Vilafranca”», mentre que, com a subtítol, afegia que «Nuestro legendario “Drac” y el “Ball de Diables”, se enseñorearon de paseos y calles entre el asombro, la simpatía y el susto de la multitud, que prorrumpía a su paso con grandes aplausos». El mencionat article, signat per A. Chulvi, continuava així: «El “Día de la Provincia”, que tuvo lugar este año el pasado domingo en Manresa, la bella capital de la comarca de Bages, fué una jornada memorable bajo sus varios aspectos y el amplio programa ha sido comentado justa y elogiosamente por toda la prensa de la provincia, por lo que nuestra Diputación se anotó, dentro de su fecunda misión provincial, el éxito de un acontecimiento que rebasa lo común y lo extraordinario. Aparte lo expuesto, tan grato para todos, cúmplenos en deber informativo para con nuestros lectores, y, singularmente, para los amantes de nuestro folklore, que se realizó ya, por tanto, la tan esperada primera actuación de la Colla de “Castellers de Vilafranca”, tras su feliz reorganización del pasado mes. Y nuestros muchachos, a pesar del poco tiempo de que han dispuesto para los entrenamientos, cumplieron como buenos, con febril entusiasmo, seriedad y eficacia, ante los ojos admirados de toda una provincia convocada en la plaza de los Mártires, de Manresa y presidida por las Autoridades. Para darles a Vdes. idea de la emoción que despertaron los “Castellers” en sus actuaciones del “Dos de sis”, “Tres de set” y pilares, baste decirles que jamás vióse público tan enfervorizado y atento a sus movimientos ni oído aplausos tan nutridos, máxime tras el gran grito de la multitud que atronó la plaza, cuando al ir a ser coronado por “l’enxaneta”, se derrumbó estrepitosamente el “tres de set”. Sin lugar a dudas, gustó la actuación; y, no es vano descubrir, que la caída contribuyó aún más a que la simpatía popular se volcara en favor de los “castellers”, gustándole al profano la pirueta y el espectacular descenso que “Ramonet” efectuó en la “torre”. Otra nota simpàtica fué el estreno de las nuevas camisas verdes que tanta gracia y vistosidad dieron a la fiesta, con lo que, a partir de ahora, se distinguirán —para bien y para mal—, de las otras “collas” existentes en la provincia de Tarragona. Anécdota curiosa digna de mención, ya que jamás oímos nada semejante, fué la que presenció el joven Alcalde de La Granada, que junto con sus colegas de la comarca acudieron con nuestro Alcalde y Diputado Provincial, a Manresa. Se trata, que cuando el referido Alcalde de La Granada presenciaba las actuaciones desde uno de los balcones del Ayuntamiento de Manresa, florido y atestado de endomingadas señoritas, se le pusieron los pelos de punta al oir exclamar, cuando la caída del “Tres de set”, a una de aquellas lindas muchachas: —¿Por qué no harán, Dios mío, esos castillos, con un mástil en el centro para agarrarse al caer?.¹² Huelgan los comentarios, pero sí habla ello elocuentemente de los encontrados sentimientos que supieron despertar nuestros aguerridos “castellers”, en su primera salida que, como las de Don Quijote, han sido dos. Por lo demás, ni que decir tienne que el “Drac”, con sus danzas de fuego y también el “Ball dels Diables”, destacaron con su reciedumbre y estampidos, contrastando con las otras danzas y bailes “más de salón”, que son típicos del resto de la Provincia de Barcelona. En suma, la estancia en Manresa fué del orden que gusta de repetirse y si bien el viaje de vuelta tuvo sus incidencias, como el patinazo y consiguiente despiste de la carretera del comúnmente conocido “Coche de la carn”, acarreando a nuestro “Drac” —que sólo sufrió leves y reparables contusiones—, y una avería en uno de los ómnibus que conducían a nuestros “castellers”, ello sirvió para redondear más la emoción de la Fiesta, que finalizó con un pilar humano de la “Colla” de “Castellers de Vilafranca”, sobre el fondo majestuoso de las montañas de Montserrat, que elevaron como una muda oración a la Virgen, en esa hora siempre un poco triste y romántica del anochecer».

Per la seva part, Acción Católica (11 maig) també encoratjava els renascuts castellers amb aquest titular: «Castellers de Vilafranca, endavant!» i explicava d’una manera potser no tan emfàtica «El Día de la Província a Manresa». Vegem-ho: «La disparitat —més aparent que real— de criteris referents a la colla de “Castellers”, gràcies a la primera sortida, s’han vist unificats, agrupats en una pauta on descansaran les il·lusions de tot aficionat. És innegable el triomf de la colla i faltaríem als més elementals principis de la ètica si volguéssim treure mèrits a aquest triomf que podríem mirar-lo baix diferents aspectes. Barrejats a la colla, hem constatat l’unitat dels components on feien parella l’harmonia i germanor dels mateixos: un goig poques vegades experimentat veure l’esmentat detall. Els manresans feien objecte a la colla de clares manifestacions de simpatia —a part de l’aspecte crematístic que segons impressions fou insuperable— victorejant, aplaudint, contagiats per l’ambient, aquell tres de set que pujava amb aplom i que no havia de veure’s coronat, fent sorgir aquell crit d’angoixa d’una multitud profana però noble que sabé, ratllant el deliri, fer més patent encara la seva solidaritat vers la colla al veure com, sense conseqüències, sols quedava una pila de carn humana d’aquell castell que, de passada sigui dit, fallava, no per entusiasme, sinó per poca maduresa encara d’algun dels seus components. Després d’aquesta sortida sols ens queda repetir una vegada més que no es defalleixi ara que tot marxa: que aquesta unitat operada —i no volem pecar de taumaturgs— gairebé miraculosament, es vegi superada constantment baix la direcció del cap de colla que ha demostrat posseir autoritat, noblesa i sacrifici. Vilafranca ha estat representada per vosaltres, castellers, i sou vosaltres l’espill on s’hi reflectirà en endavant el conglomerat de virtuts que Vilafranca posseeix i que en les vostres futures sortides en sereu dipositaris vestint les verdes camises, el verd color dels pàmpols de les nostres vinyes penedesenques». (signat: e.).

El què i el com del color verd i d’un patró que no fou

Com hem pogut comprovar, tant un setmanari com l’altre volien treure ferro a la caiguda del tres de set, a la vegada que qualificaven de gran èxit l’exhibició. Ara, a nosaltres no ens ho sembla tant, acostumats com estem a les grans gestes que ens han tocat de viure en les darreres dècades, però també hem de tenir en compte que en el debut de la colla, l’any 1948, la cosa havia anat encara més discreta i ni tan sols els rosats vilafranquins d’aleshores s’havien arribat a plantejar en l’ocasió la torre de sis, que, en canvi, sí que aconseguirien completar els seus successors, ja verds, a la capital de la comarca del Bages.

Un altre aspecte en el qual coincidien els dos periòdics era, precisament, destacar el color verd de les camises com el nou distintiu que s’havia triat i, en aquest sentit, excel·lia el comentari d’Acción Católica en comparar-lo amb el dels pàmpols dels nostres vinyars; era la primera vegada que això succeïa, tot i que després s’ha repetit fins a la sacietat. Però, d’on o de qui va sorgir la idea d’escollir el nou color? Vet aquí un dilema que ara és impossible de dilucidar. El cas és que tant l’Oriol Rossell, com en Josep Maria Santacana, Tiburon, com l’advocat i bon aficionat vilafranquí Lluís Mas, s’atribuïen aquesta paternitat; nosaltres, si més no, ho havíem sentit explicar en boca de tots tres. Deixem-ho, doncs, com si ho haguessin parit en amical conciliàbul i així no prendrem partit per cap dels tres personatges, entre d’altres raons perquè encara trobaríem qui volgués atorgar la bona pensada a l’Alfons Chulvi —que potser també podria dir-hi la seva—, a causa de les múltiples vegades que s’havia referit als «verdes pàmpanos». Segons una altra versió, també hi deuria jugar el seu paper l’opinió de la Magda Sans, perquè fou precisament a la botiga dels seus pares, la del carrer dels Ferrers, on es cuidaren de confeccionar les primeres camises amb el color verd.

Una altra bona crònica d’aquest renaixement dels Castellers de Vilafranca ens ve de la mà del conegut aficionat local Fèlix Cusiné i Martí. Porta la data de 13 d’abril del 1957¹³ i vet aquí el seu contingut: «Sortosament, Vilafranca torna a tenir Colla. Acaba de reorganitzar-se, sota un Patronat d’elements dirigents de la Vila, acceptant l’alcalde el títol de Casteller d’Honor. L’afició local es resistia a perdre definitivament la Colla, i ha calgut un toc de clarí per tornar-se a reagrupar. La primera sortida serà a Manresa, el dia 5 del mes entrant, amb motiu del “Día de la Província”, i, seguidament, a Vilafranca, per les Fires de Maig. Han assignat un Patró de la colla, que és Sant Antoni de Pàdua, ço que vol dir que el 13 de juny faran la tercera actuació. Ja està bé per començar. Aquestes sortides els donarà ocasió de bregar-se i establir acoplaments. No sé quina empenta prendran, però sí que existeix molt d’entusiasme. La nostra convicció que els Castells perduraran, queda refermada amb aquest rebrot espontani, que demostra els corrents de vitalitat que existeixen i que més bé tendeixen a generalitzar-se. Els Castells han entrat per la porta gran al camp del folklore català, ocupant-hi un lloc preeminent, i no hi haurà manifestació d’importància que pugui prescindir-ne. Potser sí que tornarem a viure un període que ens privarà de veure els grans castells, però no hi ha dubte que la divulgació de la castellística anirà cada dia en augment».

No ens pot passar per alt aquesta nova referència —ja ho havia comunicat també Manelic Panadés — al fet que s’hagués triat Sant Antoni de Pàdua com a patró de la colla. El cas és, però, que aquest patrocini no va arribar mai a tenir vigència; i ni tan sols es va celebrar la seva festa, el 13 de juny, com s’havia anunciat. És més, quan al cap de tretze anys, el 1970, nosaltres vam suggerir el nom de Sant Miquel com a patró dels Verds, ningú no va argumentar que abans ja se n’havia escollit un altre. I tampoc no es pot adduir que s’hagués desestimat el patronatge de Sant Antoni per tal d’evitar possibles confusions, atesa una probable vinculació amb les nostres cotonines, ja que a la confraria que havia tingut cura antigament d’aquest ball —la de Sant Antoni, Sant Llorenç i Sant Isidre, tots tres patrons del gremi dels pagesos— el primer d’aquests sants no era el de Pàdua, sinó que es tractava de Sant Antoni Abat (la seva festa és el 17 de gener), popularment Sant Antoni dels rucs.

Tornant al color verd de les camises, és prou sabut que es va triar aquest color per tal de diferenciar-les clarament de les rosades i vermelles de les colles de Valls i el Vendrell, que eren les que acostumaven a actuar per Sant Fèlix i, encara més, per tal d’evitar les col·laboracions no volgudes amb els del Baix Penedès, que havien generat conflictes en anys precedents, així com la possibilitat de poder tenyir-les més fàcilment. I, a més, es degué escollir el verd, no solament per allò del color de les vinyes en plenitud, sinó també perquè de camises blaves ja n’hi havia a Tarragona, i també, segurament, perquè altres colors podrien semblar més estrafolaris. Anys a venir, al programa de la Festa Major vilafranquina del 1980, Manuel Güell i Barceló —amb l’assessorament pertinent— ho explicava d’aquesta manera: «Els Castellers de Vilafranca reapareixen, tots nous i cofois, amb llurs polides, netes i flamants camises verdes, per allò de no canviar fàcilment de camisa...».

Reneixen les Fires

A la nostra vila, seguint l’exemple de l’Ajuntament republicà del 1932, el consistori que manava el 1957 va decidir de recuperar de nou les Fires de Maig. L’ocasió s’endevinava, llavors, el més propícia possible per tal de fer un bon paper en el que pertocava als castells; perquè si Manresa havia estat com una mena d’aperitiu, el certamen firal podia esdevenir, com si diguéssim, la consagració de la colla i el marc millor que es pogués triar per presentar-la als seus convilatans.

L’oficialista Panadés (11 maig) anunciava a la portada que «El próximo miércoles, día 15, a las 10’30 de la mañana, tendrá lugar la solemne Bendición e inauguración de las “fires DE MAIG”», mentre que el programa oficial assenyalava per al diumenge, dia 19, «A las 12’30. Actuación de la colla de “Castellers de Vilafranca” en el recinto de la exposición». També, Acción Católica (11 maig) emfatitzava, amb un bon titular, que «¡Resucitan “Les Fires de Maig”!», i afegia un «Alegrem-nos!», seguit d’aquest text emotiu: «Alegrem-nos, vilafranquins, alegrem-nos: les arrels jovençanes d’aquell bell arbre caigut, han tret fèrtil brotada. Alegrem-nos! Sí, alegrem-nos!: sota el cel de Manresa en festa —un cel endomassat amb núvols blancs i boires— els nostres castellers han aixecat de bell nou els seus pilars i torres arrencant una pluja d’aplaudiments. Voleu joia més alta pels qui estimem les nostres coses!

Dintre uns dies, per les Fires de Maig, novament els nostres ulls podran esbatanar-se davant de semblant gesta. No els hi neguem ni ajut ni admiració. Siguem-hi tots allí com un sol home! I l’arbre verd florit dels castellers treurà nous tanys i creixerà en robustesa. Oh!, però, com ens plauria, estimats castellers, que un jorn, enduts pel vostre amor i entusiasme, acudíssiu a Montserrat i allí als peus de la Mare, com altre cim endintsant-se entre la boira, com a nova torre d’homenatge, hi enlairéssiu —bandera de pau— la vostra columna verd blanca...».

No cal dir que la presència dels castellers a Montserrat, formant part del tradicional Romiatge, es faria ben palesa anys a venir, tot i que no es concretaria fins al 1968, de la mateixa manera que ja s’hi havia anat l’any 1948. I cal recordar que fou precisament a la Santa Muntanya quan els nostres predecessors van lluir per primer cop la camisa de color rosat. I per tancar aquest recull de premsa prèvia a les Fires de Maig, encara cal afegir que Panadés (18 maig) indicava que «La afición castellera de nuestra villa y comarca, espera con interés la actuación que mañana efectuarán los “Castellers de Vilafranca”. L’endemà, el corresponsal vilafranquí de El Correo Catalan, Josep Sellarès, també parlava de la «Actuación de la “Colla de Castellers de Vilafranca” en el recinto de la exposición».

Una nova decepció

L’actuació a les Fires tampoc no va respondre a les expectatives que s’havien generat; ens ho demostra una de les «Apostillas a las “Fires de Maig”» que publicava Panadés (25 maig):«La tan esperada primera actuación de nuestra reorganizada “Colla de Castellers”, no respondió en resultados al esfuerzo y la voluntad de nuestros bravos muchachos. Pueden hacer grandes cosas, pero con orden y quizá era prematuro intentar los castillos que en un alarde de desear cumplir ante la afición intentaron. Perfecto, por otra parte, el colorido de su indumentaria y la belleza de las Ramblas durante su actuación se vió favorecida, con el verde intenso de sus camisas, hojas de nuestros árboles. Sorprendió a todos el titánico esfuerzo que realizó el “casteller” Doménech que después de ladeársele el pilar de cinc, volvió a incorporarlo sobre sus fornidos hombros, aunque en la segunda sacudida no pudiera sostenerse materialmente. Una gesta imborrable para el espectador atento, a la que no está ajeno el entusiasmo demostrado por el “Cap de Colla”, Pedrol, secundado por el entusiasmo demostrado de los “castellers”, Oriol Rossell, Bolet, Sol, Rosendo y los demás castelleros que pusieron en juego toda su buena voluntad y bravura». Ja es veu com, davant la impossibilitat de poder cantar les excel·lències d’un tres de set, que es féu esquiu una altra volta, el cronista s’havia d’acontentar en posar èmfasi en el color verd de les camises i en contar l’anècdota del pilar de cinc redreçat pel Mènec, a qui, al cap de pocs anys, li tocaria de substituir al Pedrola com a cap de colla. Per cert que, si no fallen els comptes, fou en aquest pilar quan es produí el debut com a enxaneta d’un altre casteller que, al pas del temps, també esdevindria cap de colla: Francesc Moreno Luque,¹⁴ arribat feia poc de Melilla, la ciutat que acabaria cedint-li el nom com a renom. Ell mateix responia així a l’entrevista que li va fer, anys a venir, el cronista i amic Joan Beumala:«De seguida vaig anar amb els meus cosins (els de la família Cantón-Luque) a fer castells amb els Castellers de Vilafranca. Jo no tenia ni idea de què era allò dels castells, però com que era un nen inquiet i, per dir-ho clarament, una mica trinxeraire, allò d’enfilar-me em va fer gràcia».¹⁵

Prèviament a l’actuació a la Rambla —l’actuació es va fer davant del monument a Milà i Fontanals per tal de donar rellevància al certamen firal—, els castellers van anar al parc Tívoli on van enlairar un tres de sis que deuria ser la prova per a l’intent del tres de set; a la fi, però, la torre de sis va tornar a ser la construcció més important aconseguida per uns Verds encara en fase experimental. D’aquests castells ens n’han pervingut unes belles imatges fotogràfiques —que van ser captades per a la posterioritat pel bon aficionat Josep Galofrè i Tomàs,¹⁶ qui, com a concejal de l’Ajuntament vilafranquí, desenvolupava les funcions de president del «Fomento de Ferias y Mercados»— i que, al moment d’escriure aquest capítol i fins que no es pugui demostrar el contrari, esdevenen les més antigues que es coneixen en les quals els castellers llueixen el color verd a les camises. I es dóna la circumstància, a més, que —després de les dels també castellers vilafranquins de l’any 1950, amb camisa rosada— són anteriors igualment a qualsevol altra fotografia coneguda, en color, de tota la resta del món casteller.

Les «Consideracions Castelleres» que publicava Acción Católica (25 maig), dins l’apartat «Reliquias de las “Fires”», corroboraven la malastrugança que semblava haver-se apoderat de la nostra colla. I així, l’habitual columnista que signava e., s’expressava en aquests termes: «Si en la passada crònica al·ludíem a la poca maduresa de la colla, avui hem d’afirmar que no anàvem equivocats al creure-ho així. Malgrat, però, aquesta dissortada actuació, una vegada més Vilafranca, davant l’elevada moral que demostraren tenir, es solidaritza amb vosaltres, castellers! El vostre tremp, per aquest motiu, ha de veure’s més i més unit al sosteniment que no us ha regatejat la nostra vila. No s’ha d’esmortuir el vostre sentit casteller per una contrarietat eventual, encara que hagi sortit de boques vilafranquines —trist vilafranquinisme!— aquella censura irònica, destructora, com destructora és la sempre eterna missió de la fogina (sic)... No ens permet l’espai dedicar-vos, incansables paladins, més glosa que aquestes breus consideracions castelleres».

Pel que es desprèn d’aquest escrit, encara no s’havien apagat del tot les veus que, furgant en la ferida, es mostraven contràries als bons desigs, compartits per la majoria de vilafranquins, per tal que la nostra colla pogués tirar endavant, sense perdre el rumb.

Dalí i els castells

Després de la decepció que havien portat les Fires de Maig, els nostres castellers no tornarien a la palestra fins al cap de tres mesos; sense deixar d’assajar, això sí, però també sense que s’hagués rebut cap més proposta d’actuació, segurament a causa de la seva inexperiència i també pel fet que la colla encara era força desconeguda per a una gran majoria de persones acostades al món casteller. Durant aquest període postfiral, hem trobat molt poca informació castellera a la premsa vilafranquina. Per començar, algunes preguntes i respostes que manllevem de l’entrevista que l’omnipresent Alfons Chulvi va fer, per als lectors de Panadés (13 jul.), al pintor Salvador Dalí, a la seva casa de Port Lligat. Ho transcrivim: —«¿Por qué no viene usted a Vilafranca, en la próxima Fiesta Mayor?; también contamos allí con una “Colla de Xiquets de Valls”. Si mal no recuerdo se refirió usted a ella, en Barcelona, en su conferencia sobre el arquitecto Gaudí; celebraríamos que ese tema lo tocase usted estando entre nosotros. —Es que no puedo ir. Y ¿cuándo sería esto? —Por Agosto; y, a fe que sería usted muy bien recibido. —No sé lo que son los meses. —Además, las danzas y comparsas, son calificadas como las más típicas de Cataluña; a la vista de las tres “colles de Castellers” que tiene la región catalana, don Eugenio hubo de exclamar, admirativamente:“Aquéts son els nostres toros”. —¿Es de veras que hay allí mucho folklore? —No lo dude usted. —El 13 del próximo Agosto, tengo que ir a Elche, en el yate de los Duques de x..., ¿donde podríamos detenernos a nuestro regreso? —En Sitges, adónde iríamos a buscarlos, ya que sólo dista unos kms. de Vilafranca. Vamos, que por lo que veo se anima usted a venir... No le defraudará nuestra Fiesta Mayor, se lo aseguro. —Pues si me es posible combinar las fechas, les haré una visita...». Per descomptat, malgrat les bones intencions de l’amic Chulvi, sembla que aquesta visita daliniana no va arribar a produir-se mai. En canvi, sí que sabem que el pintor de Cadaqués coneixia força bé els Xiquets de Valls arran d’una visita que féu a la capital de l’Alt Camp, on, fins i tot, el consistori de l’època li regalà una vella Àliga de festa major per al museu de Figueres que porta el seu nom. Una altra informació és la que trobem al mateix Panadés (10 ag.), quan dóna compte d’una projecció de pel·lícules del cineasta vilafranquí Martí Quer, que va tenir lloc a la sala d’emissions de cara al públic de «Radio Vilafranca»; era sobre temes locals, entre els quals la Festa Major, i a la gasetilla hi llegim aquest paràgraf: «Al acto, que organizado por la Emisora tuvo lugar, asistió numeroso público y estaban especialmente invitados los directivos y componentes de la colla de “Castellers de Vilafranca” y socios de la Radio, todos los cuales salieron gratamente impresionados de las películas».

A Sitges, per primer cop

En el mateix número de l’esmentat setmanari hi trobem aquesta altra notícia: «Ha sido firmado el oportuno contrato entre el Ayuntamiento de Sitges y los “Castellers de Vilafranca”, para la actuación de los últimos en dicha población el día 24 de los corrientes, día de la Fiesta Mayor». Segons recordava Ramon Giménez, aquesta sortida la va gestionar Eustaquio Parrilla, que es va desplaçar expressament a la Blanca Subur amb la seva moto; el Ramonet anava de paquet. A El Eco de Sitges (4 ag.) hom ja havia avançat el compromís: «Entre los bailes populares ha sido contratada la colla de Xiquets de Villafranca del Panadés». D’altra banda, el programa oficial de la Festa Major sitgetana feia saber que per al «Sábado, 24. Festividad de San Bartolomé», hi hauria: «A las 7: alegre matinal, tomando parte los bailes populares, a los que se unirán el grupo de Xiquets de Villafranca del Panadés, la Banda Militar con cornetas y tambores y la Banda de la localidad. A las 12: terminada la misa solemne, esplendorosa salida de oficio [...] con exhibición de Castillos, torres y pilares a cargo de los Xiquets de Vilafranca...» (tornem a incidir en el fet que el nom de Castellers encara feia de parent pobre a les informacions foranes). A casa nostra, Panadés (24 ag.) comunicava que «Hoy, sábado, y con motivo de la Fiesta Mayor de Sitges, se han desplazado a dicha villa los “Castellers de Vilafranca” dispuestos a ofrecer a los aficionados una buena actuación».

Tant la premsa escrita vilafranquina com la sitgetana van informar puntualment de l’actuació: Acción Católica (29 ag.) feia saber que «El día 24 de los corrientes, la “Colla de Castellers” de Vilafranca, levantó en la vecina villa de Sitges con motivo de la Fiesta Mayor, los siguientes castillos: el “Tres de sis aixecat per sota”, la “Torre de sis” y el “Pilar de cinc”» (també es va completar un quatre de sis), mentre que Panadés (29 ag.) no era gaire més explícit: «En la actuación de los “Castellers de Vilafranca” que tuvo lugar en Sitges con motivo de su Fiesta Mayor, nuestra “Colla” realizó con gran perfección numerosos castillos, destacando entre ellos por su seguridad y limpieza un airoso “pilá de cinc” y un magnífico “tres de sis alsat per sota” que causaron la admiración de los espectadores». El Eco de Sitges (1 set.) feia palès un cert desconeixement de la nomenclatura castellera i, encara que enganxant més lletres, sota el titular de «Pasó la Fiesta Mayor», es limitava a comentar el següent: «El día de San Bartolomé amaneció con un sol esplendoroso y en seguida la Matinal dió su clarinazo recorriendo la mayoría de calles de Sitges. Además de los típicos bailes sitgetanos aquí se juntaron los Castellers de Vilafranca»; i afegia que, a la sortida d’ofici: «Es de subrayar la actuación muy lograda de los Castellers de Vilafranca que causaron admiración y vivos aplausos con sus “Aixecat per sota”,“el Pilar” y la “Torre de cinc”...». Com es pot comprovar, a la fi hom s’havia après el nom correcte de la colla.

A les envistes de la Festa Major

I arribà l’hora de tornar a debutar en el marc de la Festa Major. Aquesta vegada, però, a diferència del que havia succeït vuit anys abans, les actuacions van ser els dies 29 i 31, no només aquest darrer. La diada de Sant Fèlix seguia reservada a les colles forasteres (i aquesta situació es perllongaria, com veurem, fins a l’any 1965, quan les camises verdes van poder sortir, per primer cop, el dia 30). Els dos setmanaris locals van publicar sengles números extraordinaris, que eren d’habitud amb motiu de les festes, i en els quals trobava cabuda alguna peça més o menys literària relativa als castells. Així, a Panadés (29 ag.), Alfons Chulvi, amb el títol de «Al punto de las doce», fa una síntesi del que representa la cercavila inicial de la vigília, en la qual no manca una referència final a la nostra colla —de fet, ell va ser-ne tostemps un incondicional— quan indica: «Cuando la alborozada comitiva llega ante la Casa Consistorial, las danzas saludan a las Autoridades, levantando entonces los “Castellers de Vilafranca” sus primeros castillos y torres, presenciados y aplaudidos por la población en masa...»; i encara afegia que, després del primer àpat festamajorenc, «...vuelven a sonar las grallas y los tamboriles de las típicas danzas, comparsas y “castellers” en su tradicional saludo domiciliario a las Autoridades, Administradores y Prohombres. Con ello ha dado ya comienzo la Fiesta Mayor que, todos los años, con mayor esplendor si cabe, se inicia al punto de las doce, del día 29. Unos hechos y un paisaje, dignos de nuestra tierra y sus ancestrales tradiciones».

En el mateix número de Panadés, trobem un interessant escrit de la professora Sara Kirchner sobre la nostra Festa Major, molt especialment sobre l’Entrada de Sant Fèlix, de la qual destacava que «...Dos “Pilars” (pilares humanos, simplificación del “castell”), se levantan uno a cada lado de la puerta principal de la Basílica, formándose del pie, o base, a la cima siguiendo el orden de las generaciones, de las más viejas a las más jóvenes...». Un altre article feia referència a «Las “Colles” y los distintos colores de sus camisas», i en aquest cas hom expressava que «La tradición creada por el arte y sabiduría de todo un pueblo, —que és el supremo arte—, ha producido, raramente por cierto, esta modalidad de los “castillos”; y, la mera observación, hace apreciar que las diferentes “colles” han adoptado los mismos calzones y calcetines, los mismos pañuelos de color rojo con picos blancos, pero... distintos colores para sus camisas»: més endavant, passava revista a les tonalitats distintives de totes les colles existents aleshores: el blau i el morat de les colles tarragonines i el vermell dels vendrellencs, mentre que adjudicava erròniament un color «rojo atenuado» a les dues colles vallenques (sense diferenciar el rosat de la Vella del vermell de la Muixerra). Pel que fa a la «colla de castellers de vilafranca», feia constar que «Recientemente, han adoptado el color verde para sus camisas; color de esperanza, en juego con el azul del cielo, verde como las ansias, como sus campos que llevan a la meditación y al ensueño». Davant d’aquests comentaris, podem afegir que potser sí que ens deuria caldre meditar molt per tal de poder arribar a bastir els castells de somni que avui dia figuren al nostre palmarès.

Acción Católica (29 ag.) també ens ofereix alguna informació més o menys relacionada amb els castells: d’una banda, la reproducció del vibrant i celebèrrim article «Plenitud i decadència dels Xiquets de Valls», d’Antoni Martorell i Panyelles¹⁷, amb la referència a un bon nombre de castellers vilafranquins del segle XIX; i de l’altra, un questionari adreçat a gent diversa de casa nostra sobre temes de «La Fiesta Mayor de Vilafranca»: què era el que els agradava més, què canviarien, i si tenien pensada alguna iniciativa de cara al futur. L’entrevistador era Josep Maria Mercader i d’entre les respostes rebudes destacaven: l’Entrada de Sant Fèlix com a moment estel·lar —ho deien Fulgenci Mestres, Núria Giró, Magadalena Cabré i Josep Estalella—, i la imatge de Sant Fèlix com a element a canviar —Montserrat Torrents, Fulgenci Mestres, Antoni Massanell i Ernest Giralt coincidien en aquesta opinió—; i pel que fa a iniciatives, Fulgenci Mestres advocava per «estudiar la possibilitat que els balls no fossin assalariats», Ernest Giralt deia que «caldria exigir dels balls populars que ho féssin bé, una vegada s’accepta com a mal menor el professionalisme. Qui paga mana...», i també posava l’accent, com a nota anecdòtica, en l’efecte xocant que li produïa «la sorpresa de trobar-te amb les Gitanes o els Castells al tombar una cantonada, o sentir les gralles tocant les matinades des del llit estant»; i Josep Estalella apostava per «la creació d’una Comissió per ajudar als administradors»; qui més hi deia la seva, tanmateix, era l’Antoni Massanell, que destacava com una de les coses que més li agradaven de la festa «les Matinades per les gralles durant el seu pas pels carrers encara deserts de la vila...» —temps era temps!—, i, a la vegada, suggeria que «Una de les dues actuacions dels Castellers de Vilafranca, anunciades pels dies 29 i 31 d’agost, passar-la al dia 30, festivitat del nostre Sant Patró. Aquesta absència en el dia principal de la Festa Major (facin castells grossos o no), crec que no pot ésser comprensible a qui estimi dir-se vilafranquí. O és que d’aquests ja no en queden?» (com ja hem avançat, encara haurien de passar vuit festes majors per tal que aquest lloable desig del Ton, aficionat incondicional i impertèrrit, es fes realitat); finalment, després de recomanar que els Administradors fossin nomenats amb un any d’avançada per poder disposar de més temps per a organitzar la Festa Major (d’això se’n diu visió de futur, sí senyor), agafava un to més crític en advertir que calia «procurar que hi hagi algun expert que cuidi de realçar i donar vida als nostres balls populars, que més d’un ja se’n va de tentines...Aquesta, penso que no és cosa que es pugui deixar passar per alt, ja que no ens estem de llençar als quatre vents que la nostra Festa Major és “La més típica de Catalunya”. I no creieu, amics, que és molt trist que et donin gat per llebre?».

Del programa oficial de la Festa Major —administrada aquell any per Francesc Biosca i Jordà, Antoni Ribas i Martí i Jaume Sauleda i Roca, amb mossèn Joan Vinyeta i Romeu— destacava, a la portada, una il·lustració amb la silueta d’un graller —cobert amb barretina i l’escut de Vilafranca dibuixat al pit—, acompanyat d’uns altres apunts, més petits, dels nostres balls populars, entre els quals destacava el d’un pilar de sis; l’autor era el dibuixant vilafranquí Francesc Colomer i Garrigó. I a l’interior, ocupant tota la pàgina, incloïa la ja coneguda fotografia —tractada amb una coloració d’un to sèpia— de la torre de sis de les Fires de Maig, que havia retratat l’avi Galofrè. A banda de les actuacions dels castellers vilafranquins en els dies esmentats (el dia 29, a més, havien de participar al «pasacalle», fer el llevant de taula i anar a la processó) anunciava per al dia 30 la presència dels Nens del Vendrell i els Xiquets de Valls. Una bona part del programa d’actes festamajorenc la va transcriure J. S. (Josep Sellarès) a El Correo Catalán (29 ag.) en un escrit que titulava «La fiesta más tradicional de Cataluña».

Castells de set els dies 29 i 31 d’agost

A diferència del que havia passat a Manresa i a Vilafranca, el mes de maig anterior, el dia 29 els Castellers de Vilafranca van sortir airosos en el seu comès, ja que es van anotar plenament, per fi, el tres de set —el primer castell de set descarregat amb camises verdes—, mentre que, el dia 31, van aconseguir el quatre de set, també descarregat, tot i que també cal dir que ambdós dies van patir alguna caiguda. El nostrat Panadés (7 set.) publicava a la portada la crònica: «La Fiesta Mayor de Vilafranca asombro de propios y extraños», i en l’apartat «Els Xiquets», a més de certificar les actuacions de la Colla Vella de Valls i dels Nens del Vendrell (aquests van tornar a superar els seus rivals amb el quatre de vuit i la torre de set descarregats), desgranava les dels Verds: «dia 29,“tres de set”,“torre de sis”,“tres de sis alçat per sota nets” y “pilar de cinc portat al balcó”; dia 31,“quatre de set”, “tres de set alçat per sota” (no coronado), “torre de sis”,“dos pilars de quatre” y “pilar de quatre portat al balcó”»; més endavant, afegia: «expresamos nuestros más calurosos plácemes a la Colla de Vilafranca a los que bien se puede aplicar aquello de que “nunca tan pocos hicieron tanto”. Enhorabuena que alcanza a nuestro Muy Ilustre Sr. Alcalde que ha sabido reagrupar a lo mejor de los castellers locales que sabe le aprecian, méritos a los que no está ajeno el teniente de Governación José Mª Saumell.

Enhorabuena también, sin distinciones, a toda la afición local que sabe asistir y alentar a nuestros muchachos que, si ningún percance les detiene, en nada habrán de desmerecer de las demás Collas, más antiguas y más duchas». Com a nota curiosa, cal fixar-nos en la gasetilla que publicava, el mateix dia, el citat periòdic: «En el castillo levantado, “els quatre de set” el día 31, subieron a segundos por primera vez dos jóvenes vilafranqueses recientemente incorporados a la Colla de “Castellers de Vilafranca”, Carlos Doménech y Francisco Gallofré (sic, per Mallofré). Les felicitamos por su magnífica actuación». Afegirem que en el tres per sota hi degué pujar l’excel·lent terç de la Colla Vella de Valls, Àngel Batet; i això explicaria la seva presència, ja uns dies abans, a Sitges, juntament amb el seu cap de colla, Pep de la LLet, la qual cosa venia a dir que les relacions Vella-Vilafranca continuaven en la bona sintonia que ja s’havia fet palesa a l’època anterior de la nostra agrupació. Segons explicava Fèlix Cusiné —en una carta dirigida a Pere Català, després de la Festa Major vilafranquina— referint-se al dia 30 d’agost: «... en Batet, que el dia abans era a Vilafranca reforçant la colla local, va tenir de marxar, diuen que a casament d’un germà...»;¹⁸ cal suposar que deuria tornar el 31 per tal de poder pujar al tres per sota esmentat.

A les pàgines d’Acción Católica (7 set.) també hi trobem la informació pertinent, més aclaridora, en part, que l’anterior, a l’escrit «Els Castells de nostra Festa Major» (signat: e.), que assenyala la «meritòria revifalla dels vilafranquins»; i després de referir-se a les actuacions de les colles foranes, desgrana les exhibicions dels castellers locals en aquests termes: «Mereix capítol a part la “sortida” dels Castellers de Vilafranca. Tanmateix hom ha palpat que Vilafranca els ha demostrat agraïment. Agraïment pel ressorgiment d’aquesta Colla tan vilafranquina, tan nostra que gràcies al punt d’honor dels seus components avui encara Vilafranca té Colla; avui encara podem aplaudir-los, i amb més joia que mai perquè els havíem perdut i els hem retrobat. El dia 29, amb el cel clar, aixeca la nostra colla un “Tres de set” que no es veu coronat. La virilitat dels mateixos però, fa que tot seguit de bell nou, s’alci altra vegada el “Tres de set” que és victorejat pels bons aficionats. Un “Tres de sis net aixecat per sota” i el “Pilar de cinc” fóren aclamats tots. El dia 31, nova “sortida” amb el majestuós “Quatre de set”, enlairat per primera vegada pels nostres braus castellers, el “Tres de set aixecat per sota” que no s’ha de veure coronat malgrat l’entusiasme de castellers i públic. Com a detall s’ha de remarcar que és la primera vegada en la història d’aquesta Colla que es prova aquest difícil castell. Com a rematada final la “Torre de sis” i el corresponent “Pilar” dónen per acabada aquesta situació i amb ella la festa major castellera de Vilafranca amb sorollós èxit».

«Ni un, ni un, ni un, ni un...!»

Així explicava com havia anat la sortida a la vila veïna de Sant Sadurní d’Anoia, el dia 8 de setembre, el bon casteller vilafranquí Cosme Milà —agulla indispensable, en aquell any i molts altres de successius, de tants i tants castells—, sempre amb un bon punt de sornegueria i el seu bon humor habitual. Es referia al fet que a l’actuació de les Fires i Festes de la capital del xampany no s’havia pogut descarregar cap castell; «fins i tot queien els pilars de quatre», assegurava. Així i tot, es van poder carregar el quatre de set, el tres de sis alçat per sota i la torre de sis. Aquest episodi malastruc el veurem confirmat a la crònica de final de temporada que tancarà la ressenya d’aquest any 1957. Cal suposar que aquesta actuació es deuria lligar pocs dies abans de les Fires santsadurninenques, atès que a Panadés (29 ag.), en donar compte de la contractació per a l’actuació a Barcelona que veurem tot seguit, hom afegia que estava «pendiente de ultimación el contrato para el desplazamiento a San Sadurní de Noya con motivo de su Fiesta Mayor» (cosa inexacta aquesta darrera, ja que es tractava, com hem dit, de les seves Fires i Festes). D’altra banda, també cal dir que tampoc l’única publicació que hi havia a Sant Sadurní no va parlar de res al respecte.

Cap a Barcelona per la Mercè

A diferència del que havia succeït a la riba de l’Anoia en l’actuació anterior, la que duria la colla a Barcelona per tal de participar a les festes de La Mercè (durant dos dies) sí que va trobar ressò als setmanaris de casa nostra. En efecte, ja gairebé un mes abans, Panadés (29 ag.) indicava que «Ha sido firmado el contrato para la actuación de la “Colla de Castellers de Vilafranca” en Barcelona por las fiestas de Nuestra Señora de la Merced...». I, un parell de setmanes més tard, La Vanguardia española (11 set.) publicava el programa oficial de les festes, en el qual constava per al dilluns, dia 23, «A las 22’30.– Concierto de música de “cobla”, con la colaboración de los Coros de Clavé y el grupo de “castellers de Villafranca”, en la plaza de la Catedral». Tres dies després, el mateix Panadés (14 set.) ampliava la notícia i tornava a insistir amb aquest titular: «Los “Castellers de Vilafranca” actuarán en Barcelona», tot afegint aquests comentaris: «Nuestros simpáticos “castellers” actuarán en Barcelona en las próximas Fiestas de la Merced. El lunes día 23, a las 10’30 de la noche, en la plaza de la Catedral, participarán en el festival de concierto de “cobla” con la colaboración de los coros de Clavé. Y el martes, a las 11 de la mañana, tomarán parte en el desfile de gigantes, cabezudos y otras danzas populares típicas de diversas poblaciones catalanas. En este desfile asistirán también el “drac”, los gigantes, los panderos y las gitanas, de nuestra villa».

De l’actuació a Barcelona en van donar compte puntualment els dos setmanaris locals. Acción Católica (28 set.)

ho feia per mitjà de la crònica: «Els nostres castellers a la ciutat comtal»; el comentari deia així: «S’ha fet tradicional la sortida castellera de Vilafranca i el concurs de la colla a les festes de la Mercè que, enguany com cap altre, ha enlairat el nom de la nostra vila alt, més alt que mai, cosa que amb goig pregonem als quatre vents. Previst com era en la programació dels actes oficials, en la revetlla de la mercedària festivitat, en la barcelonina plaça de la Catedral, hi hagué, als volts de les dotze de la nit (pel que sembla, l’actuació prevista s’hauria endarrerit força en relació a l’horari previst), l’emotiu acte on els Chors de Clavé interpretaren unes selectes audicions. La nostra colla de castellers, en el transcurs de les mateixes, enlairà, damunt l’escalinata de la bella Seu, un clàssic pilar de cinc, magestuós, ferm, que diverses vegades fou girat a un i altre cantó en obsequi al públic que omplenava la plaça i com a preludi de la seva encertada actuació. El simpàtic tres de set, net (sembla clar que es tractava d’un tres de sis), i, pulit, fou llargament aplaudit i aclamat. Quan més gran fou l’espectació, quan més pregon calà l’encomanadissa emoció, fou a l’aixecar el meravellós quatre de set en un marc tan emotiu com al bell peu de les catedralícies agulles que, agraïdes, recollien les sempre agradables notes de de les gralles en mig d’un profund silenci, d’un respectuós i monàstic silenci; a la vegada que les veus cantores arrencaven del poble la més estranya emoció amb les notes d’“Els Xiquets de Valls”, de J.A. Clavé, composició inspirada en la nostra castellera plaça de Vilafranca. Un sorollós aplaudiment del públic embriagat per l’ambient, trencà el silenci d’aquesta nit barcelonina, obsequi a la Federació de Chors de Clavé i als nostres braus i nobles castellers. En la Diada de la Mare de Déu de la Mercè, la també tradicional cavalcada que recorre el sumptuós Passeig de Gràcia i carrers més cèntrics de la ciutat, fou aprofitada per la colla per enlairar diversos i vistosos castells i pilars que anaven guanyant simpaties del públic. Cal destacar l’artístic tres de sis aixecat per sota i net al bell mig de la Plaça de Catalunya, que fou victorejat pels entesos i aplaudit pels milers de profans que no duptaven en demostrar als nostres castellers llur espontània adhesió; a aquests castellers que dia darrera dia aixequen, ensems la puresa castellera amb el pabelló de Vilafranca i que representen, amb llurs camises verdes, les ubèrrimes terres penedesenques» (signava, com gairebé sempre llavors: e.).

De la seva part i el mateix dia, Panadés informava de la «Feliz actuación de los Castellers de Vilafranca en Barcelona» en aquests termes: «Algunas de nuestras típicas danzas y bailes han actuado en las Fiestas de la Merced en la Ciudad Condal. Como en años anteriores, los vilafranqueses que residen allí, tienen la satisfacción de ver a sus gigantes, al “drac”, a los bailes de panderos, gitanas..., recordando sus tiempos mozos. Pero este año, la satisfacción ha sido mayor porque han visto actuar sus “castellers”, los “Castellers de Vilafranca”, que de un modo impecable, han levantado castillos y torres, saliendo airosos de sus actuaciones y haciéndose aplaudir en todas ellas. En el festival de la plaza de la Catedral, por la noche de la vigilia de la Merced, entre un selecto y numeroso público allí congregado, levantaron el “quatre de set”, mientras las voces escogidas de los Coros de Clavé cantaban los “Xiquets de Valls”, obra que fué inspirada por el mismo Clavé, una vez que vino a pasar los días de la fiesta mayor en Vilafranca. También levantaron otros magníficos castillos y el “pilar de cinc”. El dia de la Merced actuaron de nuevo en la plaza de San Jaime, delante de las autoridades barcelonesas levantando un “pilar de cinc” al empezar y terminar y entre otros castillos, un magnífico “tres de set”. Durante el desfile de danzas y bailes levantaron castillos en el Paseo de Gracia, Plaza de Cataluña y Ramblas. Nosotros como vilafranqueses felicitamos a todos los componentes de la colla de “Castellers de Vilafranca”, que han demostrado una vez más que Vilafranca es “terra de castellers”».

També cal dir que El Correo Catalán (25 set.) publicava a la portada diverses fotografies de la Festa Major barcelonina, una de les quals reproduïa un pilar de cinc dels nostres Castellers. D’altra banda, el fotògraf vallenc, afincat a Barcelona, Pere Català i Roca, en una «Carta oberta als caps de colla dels Xiquets de Valls i el Vendrell», publicada a la revista Destino (19 oct.), en la qual els recriminava que haguessin prestat les respectives colles per a un anunci publicitari, manifestava que «... hem de vetllar per la dignitat i per la puresa del nostre folklore»; i afegia que «...poguérem tots reconèixer-les, per exemple, en el “pilar de cinc” i en el “quatre de set amb el pilar” aixecats, durant les passades festes mercedàries, amb el fons magnífic de la Catedral barcelonina il·luminada. Nit bella!...». No cal dir com hauria agradat als nostres castellers poder posar l’agulla al bell mig del seu quatre de set, però ja hem vist que això no succeí. Amb tot, fent volar la imaginació, ens quedem amb el grat record que deuria deixar als ulls del cronista i als de tots aquells que pogueren presenciar-la, la imatge d’aquell ferm quatre de set, amb un teló de fons extraordinari i en el marc d’una nit inoblidable. Sense apartar-nos del tema casteller, cal deixar constància, a més, que a la portada de Panadés (28 set.) hi figura una entrevista de l’Alfons Chulvi a l’escultor banyerenc Josep Cañas —tota una premonició d’allò que s’esdevindria uns pocs anys més tard a l’entorn del nostre monument «Als Castellers»—, aprofitant l’avinentesa que l’artista havia pronunciat una conferència (a la sala d’actes de la llavors «Caja de Ahorros del Panadés») sobre la seva estada a Mèxic; «Siete años con lo indígena de Méjico» era el tema de la xerrada, mentre que del contingut de l’interviu cal destacar el següent: «...cuando llegué de América hace dos años, la primera cosa que hice fué un boceto de los famosos “castells”; a seguido hice otro más grande. Momentáneamente, por circunstancias inherentes a mi profesión, lo he tenido que abandonar; no obstante, persiste en mi la idea —mantenida vivamente durante años—, y sueño con ese boceto de casi tres metros de altura, en el que plasmaré el extraordinario “quatre de vuit”. Al estar vinculado al Panadés, desde mis inicios como escultor, abrigué la esperanza de poder realizar algún día ese ideal; con esto pretendo recoger todas las enseñanzas logradas en el transcurso de mis múltiples obras, y fundir en ello todas mis aspiraciones». A tot això, Chulvi afegia: «Lo que hace suponer que serà su obra cumbre, o resumen y compendio de toda su obra escultórica»; i responia Cañas: «Efectivamente, este es mi objetivo». I encara cal tenir en compte aquesta pregunta: «¿Tendremos la suerte de poder ver pronto terminado ese “quatre de vuit”?», amb la seva consegüent resposta: «Hace ya muchos años que lo tengo en marcha: cuando la planta está a flor de tierra, es que ya hace tiempo que la semilla tomó vida; ahora sólo hace falta que crezca y se desarrolle...». Vet aquí el que deuria ser l’inici d’una gran coneixença, una relació que hauria de fruitar, gairebé sis anys més tard, per tal de donar vida al primer monument als castells de la història.

Resum de la temporada

Ja hem anat desgranant, fil per randa, el devenir d’aquest primer any dels Verds vilafranquins. Però ja que els de Panadés (5 oct.) es van prendre la molèstia de fer una sinopsi completa de tot el que havia donat de si aquesta singladura, creiem que paga la pena de transcriure-la, la qual cosa ens servirà de repàs a tot allò que ja s’ha explicat, i, a més, podrem comprovar que també aporta algunes novetats interessants. L’escrit, pel qual no van regatejar espai, passava revista a «Las actuaciones de los “Castellers de Vilafranca” durante la temporada 1957» i anava guarnit amb aquella coneguda fotografia de Josep Galofrè, la de la torre de sis de les Fires de Maig. Vet aquí, com a «apuntes de un diario», el seu text sencer: «Domingo, día 24 de marzo. Se pretende reorganizar nuestra colla. A iniciativa del m Iltre. Sr. Alcalde, don Manuel Guilamany, trátase de reorganizar la antigua “Colla de Castellers de Vilafranca”, que tantos éxitos había cosechado desde su fundación en septiembre del año 1948, gracias al gran aficionado Sr. Oriol Rossell y otro grupo de entusiastas a los «Castells». Hace más de dos años que la Colla está desmembrada, por disensiones internas. Como primera providencia se han redactado unos estatutos que están siendo sometidos a los más expertos en la materia, quienes hacen las oportunas enmiendas para una definitiva aprobación y aceptación de todos los que quieran que Vilafranca siga poseyendo su “colla” propia, como corresponde a su tradición castellera y a la categoría de su Provincia. Martes, día 2 de abril. Pleno de “Castellers” y reorganización. Los proyectados estatutos han constituído un éxito y cláusulas como la décimo cuarta que transcribo, han tenido la virtud de aplacar ánimos, resolver diferencias y ser aceptadas y aplaudidas por los asistentes al pleno, declarándose con ello constituída de nuevo nuestra antigua “Colla”. La clàusula de referencia, auténtico talón de Aquiles, es la siguiente: decimo cuarta.- Si bien es de todo punto interesante e imprescindible la personalidad de la colla, así como el espíritu combativo en noble lid con la “colles” de otras poblaciones, es siempre aconsejable, en el bien supremo del espectáculo de los castillos y de su tradición, el poder ayudar a otras “colles” foráneas cuando nos demanden auxilio, por lo que deberán recabarlo del Presidente del Patronato, si bien el único que autoriza este favor especial será el “Cap de Colla”, quien extenderá por escrito, la autorización para el castellero solicitado, para cada caso especial y concreto, y siempre que ello no pueda perjudicar a nuestra colla, por estar la misma comprometida para actuar previamente, por no convenir a su espíritu y moral de equipo, o por actuar conjuntamente dos o más collas, ya que entonces puede ser motivo de extorsión y castigo y expulsión del propio “Cap de colla” por el Patronato, a través del tribunal de Honor, de referencia anterior»... Al igual que los “Castellers” asistentes, nuestro Alcalde y primeras Autoridades firmaron la ficha de compromiso con la colla de Vilafranca, al proclamárseles, entre aplausos, nuestros “Castellers d’Honor”. Domingo, día 5 de mayo. Manresa: Primera salida. La primera salida ha constituído una jornada memorable. En Manresa, durante la celebración del día de la Provincia, un público enfervorizado ha aplaudido y vitoreado el “Dos de sis”, “Tres de set”¹⁹ y pilares. En esta primera salida el “Cap de Colla” ha causado buena impresión entre los compañeros. Pedrola, secundado por Eustaquio Parrilla, en su calidad de Tesorero han llevado la excursión magníficamente. Actuaron en los diferentes castillos, los conocidos Oriol Rossell, Pedrola, Bolet, Rosendo, Sol, Sala, Piñol, Polo, hermanos Hill, Ramonet, “Garçelló”, “Gimenall”, Doménech jr.,“Ull de pop”,“Cabreta”, en suma, casi todos los componentes de la antigua Colla. Domingo, día 19 de mayo. Actuación durante “Les Fires de Maig”. El color verde, para las camisas de nuestra Colla, adoptado ya desde Manresa, lucía magníficamente durante las fiestas y ferias y ha sido gratamente aceptado por el público y castellers. Desde las primeras horas, un nerviosismo se ha apoderado de todos en esta primera presentación “en casa”. Los hados no nos han sido propicios, a pesar de contar con los mismos elementos que en la salida a Manresa.

Hemos caído hasta el agotamiento. Los ánimos, sin embargo, anduvieron firmes. Se prepara una excursión a Menorca, pero se ha acordado desestimar la invitación.²⁰ Sábado, día 24 de agosto. “Castells” en Sitges. Sitges, durante la Fiesta Mayor, está más bonita que nunca. Actuación muy buena. Con seguridad y limpieza se ejecutaron ante las cámaras fotográficas de los turistas, el “pilar de cinc”, “tres de sis net, aixecat per sota”,“torre de sis”, y el “quatre de sis” sin registrarse ninguna caída. Han colaborado con nuestra colla el “Pep de la llet” de Valls y el magnífico “terç” Batet. Buenos ánimos y perspectivas para la Fiesta Mayor de Vilafranca. Jueves y sábado, días 29 y 31 de agosto. ¡Fiesta Mayor de Vilafranca! Hoy han subido por primera vez en “els quatre de set” Carlos Domènech y Francisco Colomer (nova errada!, ja hem vist que hom volia referir-se al Siscu Mallofrè), incorporados a la colla. El día 29, elevamos el “tres de set”, “torre de sis”, “tres de sis alçat per sota” y “pilar de cinc portat al balcó”, y tras una primera caída (amb el tres de set), se han recobrado bravamente los esfuerzos, que el público ha cantado y vitoreado. El día 31, elevamos un “quatre de set”,“tres de set alçat per sota” (no coronado), “torre de sis”, “dos pilars de quatre” y “pilar de quatre portat al balcó”. Se ha recuperado la moral, al poder actuar con éxito en Vilafranca, Fiesta Mayor y con el aplauso y colaboración de todos los aficionados, entre los que destacan por sus alientos, el Sr. Esteva y el Sr. Trius, fanáticos a todo tren, de nuestra colla. Domingo, día 8 de septiembre. Salida a San Sadurní. Esta salida ha sido la peor de todas. Caídas, golpes, contusiones, sustos. Hemos notado a faltar un Patronato, para analizar debidamente estos casos que han sucedido. Se han realizado un “quatre de set” hecho y no descargado, un “tres de sis alçat per sota”, “torre de sis” y pilar. Doblemos la hoja, para ese día negro por varios conceptos. Lunes y martes, 23 y 24 de septiembre. Brillante actuación en las Fiestas de la Merced, de Barcelona. El reverso de la medalla, de lo acontecido en San Sadurní. Una actuación brillantísima, muy superior a todas. Algo inaudito. En la vigilia de la Merced elevamos frente a la catedral un fenomenal “quatre de set”, verdadera pirámide de músculos, el “pilar de cinc” y una “torre de sis”, trajana torre humana, y a la mañana siguiente, en el Paseo de Gracia, dos “pilars de quatre”; en la plaza de Cataluña, un “pilar de cinc” y “tres de sis aixecat per sota net”, y en la Plaza de San Jaime, “dos pilars de cinc”, “els tres de set y la “torre de sis”. Felices y contentos, aunque con apetito. ¡Lástima que por la tarde no fuéramos a levantar castillos al Pueblo español, donde amablemente fué invitada a ir la colla por un representante del Ayuntamiento de Barcelona, a la vista de nuestro gran éxito! Uno de octubre. Fin de temporada y conclusión. La temporada, puede calificarse en general de buena, o de muy buena teniendo en cuenta que es la primera de esa segunda época de la “Colla de Castellers” de Vilafranca y que estaban divididos y sin entrenamientos ni jefes. Muchos “castellers” se han venido lamentando que el “Cap de colla” siga prestando “castellers” a otras collas, si bien es cierto que nosotros intercambiamos con la de Valls. De cara a la próxima temporada necesitará constituirse ya el Patronato, que se responsabilice de la política que necesita nuestra Colla para su justa continuidad ya que la cosa está bien arrancada. Estos grandes aficionados a nuestra Colla, deben tener presente los siguientes Artículos de los Estatutos de la Colla, referentes al Patronato que textualmente dice: octavo.- “El Patronato estará regido por un Presidente y un Vice-Presidente nombrados por el M. Iltre. Ayuntamiento, y formarán parte de aquél el “Cap de Colla” y tres asesores técnicos, aparte de los vocales que se elegirán expresamente, y, en su día, por el Presidente del Patronato. noveno.- “Los vocales que hayan de formar parte del Patronato, serán, preferiblemente, elementos de la “Colla”, que, tanto por su edad, como por su experiencia, puedan aconsejar y asesorar debidamente al Patronato, y defender los intereses de la “Colla”, al ser uno de sus más directos representantes. decimo.- El Patronato tendrá asimismo un representante que, bien personalmente o por Delegación expresa en otra persona, cuidará de la creación y funcionamiento de una plantilla administrativa que cumpla las necesidades del momento y los intereses económicos de la “colla”, considerándose necesarios en el momento de redactar estos Estatutos, el nombramiento de un Secretario (Juan Antonio Acero), un Tesorero y un Gestor de contratos (Eustaquio Parrilla), que pueden ser la misma persona, y un cronista oficial de los “Castellers de Vilafranca” (Antonio Masanell). Que el más lisonjero de los éxitos acompañe en ello a nuestra Villa, a la colla y a sus dirigentes, es lo que desea...».

Aquesta llarga crònica mereix, per part nostra, algunes consideracions. D’entrada, fer palès que anava sense signatura, malgrat que, pel seu estil, creiem que potser caldria atribuir-la a l’Alfons Chulvi, tot i que sense descartar la possibilitat que algú més —el Xato Piñol, tal volta?— hi hagués pogut posar una mica de cullerada. Constatar, d’altra banda, que la forma grandiloqüent d’algunes expressions de la contalla ens situen de ple en una època ja oblidada, ben diferent de l’actual. Dels cèlebres Estatuts no n’hem trobat ni rastre; només les quatre coses que figuren en aquest escrit, malgrat que una bona part del que devia ser el seu contingut ja resta expressat a manera de resum. I pel que fa al desitjat Patronat, ja es veu que encara era una assignatura pendent al final de la temporada del 1957 i, segurament, difícil de resoldre a curt termini. Tampoc no ens ha pervingut cap notícia que pugui donar credibilitat a la implicació de Joan Anton Acero —que sí que era el secretari de l’Ajuntament i, com a tal, complia les tasques que li eren encomanades des de l’alcaldia— com a secretari de la colla, ni de l’Antoni Massanell com a cronista oficial, tot i que, com ja veurem manta vegades, sí que, aquest, es va dedicar posteriorment a glossar, en vers, molts dels castells dels Verds vilafranquins. D’altra banda, es dedueix que el caràcter de trànsfugues d’alguns castellers locals encara era a l’ordre del dia. Finalment, una altra cosa que ens crida l’atenció és l’èmfasi que posa el cronista a destacar les actuacions a Barcelona, per la Mercè; es veu ben clar que, després de no pas poques caigudes durant l’any, ja tocava de poder dur a terme una sortida plenament exitosa. I, sobre aquesta sortida de dos dies, podem afegir que el recordat Ramonet —autèntica memòria històrica— ens confirmà que, després de sopar a prop de l’Estació de França barcelonina, tot i l’hora avançada de la nit en la qual van finir la seva actuació de la vigília, no es van quedar pas a dormir a la capital, sinó que van tornar a la vila, de matinada, per descansar unes hores i retornar, l’endemà, a la Ciutat Comtal. Finalment, una darrera qüestió que no ens pot passar per alt: d’acord que no hi hagués castells per Sant Raimon, perquè la colla estava dissolta; però, un cop reorganitzats, per què els Castellers de Vilafranca no van fer com el 1948, quan pujaren a Montserrat, tal com havia demanat, uns mesos abans, un dels redactors d’Acción Católica? Cal suposar que la problemàtica d’índole econòmica, perfectament comprensible en aquells anys encara de penúria, devia ser-ne la causa.

A l’entorn d’una opinió controvertida de l’Emili Miró

En contrast amb allò que explicava la crònica vilafranquina que hem transcrit, el vendrellenc Emili Miró, poques setmanes després, expressava un parer completament contradictori, segurament pel fet de viure a Terrassa i no estar massa al cas del moment casteller que es vivia a Vilafranca. En efecte, al seu llibre Història dels castellers «Els Nens del Vendrell» (1926-1957), dedica tot un capítol a explicar «La situació actual de les colles» referida, precisament, a l’any 1957; i tot i que expressa —hem de creure que amb bona voluntat— que «En fer la crítica de les “Colles” tindrem cura de fer-ho d’una manera objectiva; és a dir, tal i com les veiem en realitat, i no tal com desitjaríem que fossin...», en el que pertoca als Castellers de Vilafranca diu: «La “Colla” de Vilafranca no fa honor a la història d’aquesta població ni a aquella gloriosa plèiade d’avantpassats seus, que eren els suports més ferms amb què comptaven les “Colles” vallenques, durant la plenitud de l’època d’or. Aquesta “Colla” ha quedat estancada en els castells de set, tot i fer qui-sap-los anys que els té consolidats. Amb el temps que porta fent-los, hauria d’anhelar i ambicionar castells de més envergadura. El fet de no provar-los, vol dir que la “Colla” no prospera, cosa que, al nostre entendre, no és de bon averany. Hom diu:“El que no va endavant va endarrere”. Referint-ho a castells, és una veritat incontrovertible. Per tant, la “Colla” de Vilafranca perilla per manca d’iniciativa i de puixança».

Aquests comentaris sempre ens han semblat excessivament punyents i un bon punt desmesurats en les apreciacions que l’autor postil·la, sobretot venint d’un personatge que, més endavant, va ser un adalil de la germanor castellera i que sempre va mantenir una relació excel·lent amb molts castellers vilafranquins, entre els quals, el mateix qui això subscriu.²¹ Sobta, però, que no hagués tingut en compte que els castellers vilafranquins s’havien reorganitzat aquell mateix any —1957 — i que, per tant, no podien aspirar a gaire cosa més que els castells de set bàsics, com també sorprèn que no hagués parlat de tot el llarg any i escaig que s’havien passat en blanc. Anys a venir, el 1985, manifestava: «Va ésser tot l’hivern a la vora del foc que anava escrivint sense cap pensament que s’hagués de publicar; tant és així que vaig tardar quatre anys a fer-ho.²² La meva idea inicial en escriure era de deixar constància del que havien fet totes les colles fins llavors...».²³

Una polèmica, per damunt de tot, amistosa

El cas és que, cap a finals del 1975, en una conversa amical al Vendrell, un dia de castells, li vam fer saber la nostra disconformitat amb aquella opinió, amb el benentès que consideràvem que, tal volta a causa del seu exili terrassenc, no deuria estar massa a la pàgina d’allò que passava a la nostra vila, en matèria de castells, quan va escriure l’esmentat capítol. L’Emili, aleshores, no va voler mullar-se i va sortir per la tangent... Testimoni d’aquell curt diàleg, en fou l’amic casteller arbocenc Joan Vallès i Figueras, el qual, en una altra ocasió, tot parlant de la vella problemàtica castellera entre vendrellencs i vilafranquins, ens assegurà que, uns anys abans, havia estat present en una tertúlia que sostenien un grup de castellers vendrellencs; es veu que alguns d’aquests havien posat en dubte que la seva colla s’hagués pogut servir mai —amb una certa traïdoria, tot s’ha de dir— d’elements vilafranquins per a les seves necessitats, amb el conseqüent disgust per part dels dirigents de casa nostra; i, aleshores, el veterà casteller i polític vendrellenc Josep Vidal i Riembau, Pep Jai, un dels interlocutors, els advertí: «No cal que hi doneu més voltes, que els de Vilafranca tenen tota la raó del món». Diem això perquè, al cap d’uns pocs dies de la trobada al Vendrell, l’Oriol Rossell —que també havia estat present en la conversa— va adreçar una carta a l’Emili, en la qual manifestava:«Quan el diumenge al Vendrell parlaves amb l’Eloi del teu llibre, vaig estar temptat d’intervenir per tal d’aclarir alguns conceptes que no em semblen prou nets», i, entre d’altres coses, el nostre fundador argumentava que «Si la colla de Castellers de Vilafranca [...] va quedar “estancada en els castells de set” fou, no per conformisme, sinó perquè els Nens del Vendrell disposaven del nostre pom de dalt quan era bo i sempre que els convenia i també d’algun altre casteller ja foguejat. Ho demostra el fet que quan renunciaren a fer-ho va ésser quan els de Vilafranca vàrem poder afrontar els castells de vuit [...] tampoc no és molt exacte dir que en el període anterior al 1958 estiguérem estancats, ja que en quatre ocasions es va provar la Torre de set [...] també es va intentar el tres de set aixecat per sota». En el paràgraf següent, continuava la queixa: «No parles que en el Tres de vuit de l’any 1951, el primer descarregat d’aquest segle, hi pujaven sis castellers de Vilafranca (o, si ho prefereixes, cinc de Vilafranca i un de la Muixerra de Valls, l’Alfonso dels Monjos) o sigui, quasi tot el pom de dalt i el segon que portava la rengla. Ja recordaràs, encara que no se’n faci esment en el teu llibre, com el Julivert em va parlar de que era capaç de muntar el Tres de vuit però li faltava un segon, l’Alfonso. Jo vaig arreglar l’afer, com també vaig solventar el problema de la canalla que, a l’hora de la veritat, no volia pujar quan ja s’estava enlairant el castell, amb el Julivert a segons, impotent per a arreglar-ho. A l’entrada de l’Ajuntament es va fer el “miracle”...».

Un parell de setmanes més tard, l’Oriol rebia una llarga resposta, molt conciliadora per cert —«el que has fet —i fas— pels castells és digne de tots els elogis», deia l’Emi-li—, no solament amb el nostre fundador, sinó també amb la nostra vila: «Vilafranca, per a mi, és com una segona pàtria xica castellera [...] A mi, de Vilafranca, que no em parlin dels seus vins ni de les seves indústries. Per a mi, Vilafranca són els castells». Tanmateix, no afrontava de ple el quid de la qüestió, és a dir, si realment la colla vilafranquina s’havia fet mereixedora d’aquells comentaris que la menystenien. Vet aquí algunes de les explicacions del popular vendrellenc: «Tot el que em dius en la carta ho trobo naturalíssim, perquè com a bon vilafranquí i casteller defenses allò que tan amorosament duus al fons del cor. Els castells van de dret al sentiment i, per això, cada u els sentim a la nostra manera de ser. Jo, per exemple, sempre he defensat la germanor castellera i, anant més lluny, dic que tots formem una gran família. D’aquesta sembra que a totes les places que he anat sempre he propagat, oidà del fruit que he recollit, ja que s’han fet alguns castells de germanor [...] Tot el que sigui un acostament amical entre castellers sempre faré per un. Convé aquesta comunicació entre nosaltres, no per donar-nos alè per fer castells —que de ganes sempre en tenim—, sinó per fomentar la nostra amistat [...] En bona hora una sana rivalitat. Però aquesta rivalitat ha d’ésser solament a la plaça [...] És natural i humà, doncs, que estimem i desitgem el millor èxit i glòria per la nostra població, però, així i tot, hem d’exalçar les virtuts de tots els castellers i suavitzar tan com sigui possible una actuació desafortunada d’una colla. Vet aquí on comença i condueix el camí de la germanor [...] Retreure-li a una colla un desmereixement d’allò que ells més estimen és tocar-los-hi la corda més profunda i sensible de la seva ànima...».

Entenem que, d’alguna manera, Miró, amb aquestes frases —tot i no reconèixer en cap moment, de manera comprensible, que tal volta havia estat massa dur en la percepció del moment de la nostra colla, el 1957 — no pretenia altra cosa que redimir-se d’aquelles, per a nosaltres, desafortunades acusacions. I encara afegia: «És que haig de trobar estrany que defensis els Castellers de Vilafranca? Si no ho fessis m’estranyaria!». Finalment, intenta respondre als retrets que Rossell li havia fet: «De la meva bona fe dels castells, qui em coneix més bé que ningú és en Giménez (es refereix al Lluís Giménez, cap de colla vilafranquí des de començaments del 1970 fins a la primavera del 1974), degut a les cartes que ens escrivíem quan era cap de colla. Ell sap tot el “mal” que jo he volgut amb els Castellers de Vilafranca! També recordaràs els “mals” consells que et donava a tu quan havies de pujar amb el de vuit, dient-he que l’entrenessis amb molta duresa, etc., etc. [...] Ara posa’t al meu lloc quan faig “la situació actual de les colles”, si havia de posar tot això que em dius. Jo vaig posar tal com estàveu en aquell moment, que eren els castells de set. La duresa que hi pogués haver en la crítica era més aviat allò de que “val més els cops de qui t’estima que els petons de qui t’odia” [...] Posa’t la mà al pit i posa’t al meu lloc en historiar la gesta més gran que s’havia fet fins llavors (el tres de vuit del 1951), si havia de desmerèixer la proesa dient:“que va ser gràcies a l’ajut de Vilafranca i els Monjos”...». Nosaltres entenem que aquesta darrera afirmació no hauria de portar implícita cap mena de desmereixement, i també que, tot plegat, no posa de manifest, en cap moment, una volença explícita de rectificar aquells comentaris punyents que en el llibre de l’Emili ja s’havien formulat gairebé vint anys abans. I encara si ens endinséssim en qüestions semàntiques, podríem rebatre que potser no calia haver parlat d’ajut i sí, en canvi, de col·laboració; la mateixa que van tenir els Nens del Vendrell envers la colla dels Castellers de Vilafranca en els primers anys de vida d’aquesta —tal com vàrem recollir en els capítols corresponents del primer volum de la nostra història— i que els va ser retornada, amb escreix, mitjançant la participaciò vilafranquina en els èxits castellers més sonats dels vendrellencs a l’època que ens ocupa, una contribució que, si l’haguéssim de jutjar pel que diu el llibret de la història dels Nens, no hauria existit mai, perquè no la trobem reflectida enlloc.

Nogensmenys, aquestes discrepàncies amb l’Emili Miró, tant per part de l’Oriol Rossell com de qui això subscriu, s’han d’entendre, únicament i exclusiva, dins del context d’una rivalitat noble i sana, tal com el mateix autor vendrellenc pregonava. L’amistat per damunt de tot i una bona relació que va perdurar fins a la seva mort. No debades, l’Oriol també li feia saber, en la carta al·ludida, que «el teu llibre el considero magnífic i de gran interès casteller», mentre que el patriarca, en la seva contesta, li tornava la floreta, després d’aquella correspondència, tot dient que «la nostra amistat quedarà més entranyable que mai». I, per si això fos poc, un parell d’anys després, reblava el clau de la seva admiració per la nostra vila amb aquesta afirmació categòrica: «En mi, el nom i la imatge de Vilafranca sempre ha anat unida a castells».²⁴ En honor a la veritat, cal dir que ja s’havia expressat en termes semblants en el mateix llibre del 1961 quan, en el capítol dedicat a la «Festa Major de Vilafranca», ens adreçava frases tan elogioses com aquestes: «...El dia 30 d’agost és una data que els castellers i tota l’afició haurien de venerar com a dia del “súmmum” castellístic. Vilafranca és la “Plaça Reina” entre totes. Diríeu que les Colles de prestigi orienten, durant l’any, llur preparació i llurs proves per tal de fer un paper lluït en aqueix dia. Si teníem a mà una estadística de tots els castells fets aquest dia, veuríem amb claredat el meravellós procés ascendent, així com també la davallada gradual, fins a arribar als senzills castells de sis. Vilafranca ha estat sempre la guia i el termòmetre que marca l’estat de plenitud en què es troben les colles. La conquesta d’aquesta plaça no es fa amb enganys, ni planys, ni discursos, sinó amb l’acció ardent i la lluita aferrissada. Els combatents més arriscats menyspreen els perills per tal d’imposar-se, ja que saben que la victòria allí assolida retrunyirà, en eco instantani, a través de les comarques i places menys importants. És el resum de fi de curs castellístic, sense diplomes ni llorers, però amb el seu desenllaç tot aficionat sap quina “Colla” té més potencialitat [...] Encara avui dia perdura aquell esperit de noble competència, i per això, les “Colles” porten el bo i millor dels seus efectius i, esperonats pel caliu de l’afició, s’arrisquen i rendeixen el màxim de llurs possibilitats. La Festa Major de Vilafranca no té pariona. És única. És la presència perenne dels nostres costums íntims, i no solament perquè sempre hagin fet costat als castells quan més amenaçaven d’extingir-se a casa nostra, sinó pel fet d’haver sabut conservar intactes la diversitat de “balls” avui ja esfumats arreu de les nostres contrades. Vilafranca, doncs, és el baluard i el vent que infla les veles del nostre folklore i persuadeix els castellers (senyera de tots ells) que la situació de prestigi i de grandesa dels nostres avantpassats es mantingui en el mateix pla d’esplendor i de grandesa».

És evident, doncs, que aquesta lloa a la plaça de Vilafranca no té res a veure —perquè fins i tot entra en contradicció— amb el paràgraf que Miró dedica a la nostra colla en el seu llibre. Quedem-nos, per tant, amb el seu rast d’elogis i deixem de banda passades desavinences, entre d’altres raons perquè després de gairebé mig segle ja ha passat molta aigua per sota els ponts i el temps mena a l’oblit. Només hem volgut deixar constància d’aquelles trifulgues perquè formen part d’una època en la qual no tot eren flors i violes, quan els castellers vilafranquins havíem d’estar ben amatents i amb l’orella ben dreta per tal de no veure compromesa la nostra identitat com a colla ni aigualida tampoc la nostra trajectòria castellera.