Després d’un parell d’anys en els quals el monument vilafranquí «Als Castellers» s’havia endut un protagonisme molt per damunt d’altres notícies, els Verds encetaven una nova temporada que, més endavant, des del punt de vista casteller vilafranquí, vindria marcada per dos fets puntuals i de més rellevància que no pas d’altres: d’un cantó, un nou canvi de cap de colla, en la persona de Gabriel Martínez, Gabi, que rellevaria Joan Bolet, Garsa; i, de l’altre, la participació, per primera vegada, dels Castellers de Vilafranca, vestits de verd, en un concurs de castells, el que va tenir lloc a Barcelona, cap a finals de setembre, dins dels actes de la Festa Major barcelonina de la Mercè.
Dues sortides ben matineres
La festa de Sant Ramon de Penyafort tornaria a encetar, un cop més, l’any casteller a la nostra vila. Així ho anunciava Panadés (18 gener): «El próximo jueves, festividad de San Raimundo de Penyafort, nuestros bravos “Castellers de Vilafranca” participarán en la fiesta, levantando castillos y torres. El mediodía, en el “Grill” de la Fonda del Centro, tendrá lugar la tradicional comida de hermandad. Se invita a los componentes a los actos». El programa de la diada especificava, com sempre, la «...exhibición de los “Castellers de Vilafranca” que levantarán sus Castillos, Pilares y Torres». Una setmana més tard, en el mateix setmanari, Alfons Chulvi constatava que ja ens trobàvem «En la última curva...» del «monumento “als castellers”. La gran conquista popular de Vilafranca del Panadés, en 1963», al temps que feia saber que tan sols faltaven unes dotze mil pessetes per arribar a la xifra de les tres-centes mil, que calia recaptar per fer cau i net.
En el mateix número (25 gener) trobem una estrevista al ja esmentat vilafranquí Antoni Roig, resident a Màlaga, que havia guanyat el tercer premi en un concurs de pel·lícules de cinema amateur, amb un reportatge sobre la inauguració del nostre monument casteller; també conté una àmplia crònica de la «Germanor Castellera» que es va respirar en la Festa Major petita, sense especificar per res, però, quins havien estat els castells enlairats. Vegem-la: «Tras la actuación en la mañana del día de San Raimundo de Penyafort, los componentes de la magnífica Colla de Castellers de Vilafranca, se reunieron en un ágape de Hermandad en el Grill de la Fonda del Centro, como cada año de reafirmación “castellera”, brindándose por la prosperidad de la “colla” y la gran afición popular de los “castells”. Al simpático acto, en el que reinó la mayor animación, estuvieron presentes, además, don j. Oriol Rossell, fundador y primer “Cap” de la Colla vilafranquesa, ocupando la presidencia junto a Juan Bolet, actual “Cap de Colla”, los Administradores de la Fiesta Mayor pasada, inaugurativa del Monumento “als Castellers”, señores Mn. Ferrán Bueno y a. Chulvi, el joven Carlos Doménech, d. José Esteva Romagosa, d. Juan Piñol, d. Eustaquio Parrilla, d. José Vallés, acudiendo invitado a los postres, nuestro apreciado Alcalde y protector de los “Castellers de Vilafranca”, el Dr. d. Luis Melo Garcia. Mn. Bueno, en la bendición de la mesa, tuvo unas palabras de cálido recuerdo por su compañero de Administración y entrañable compañero nuestro, d. Félix Sabaté Güell, quien sufre en esos momentos de grave enfermedad, de la que fervientemente deseó una pronta y franca recuperación. La comida se desarrolló en el mayor ambiente de hermandad, pronunciándose, al final, varios parlamentos, mereciendo citarse un vibrante discurso del Alcalde quien subrayó la importante misión que incumbe a cada “casteller” de velar por la existencia, prestigio y engrandecimiento de la “Colla” que, con su presencia y actividad “castellera”, en nuestras Fiestas grandes y populares, fueron la inspiración, esencia y realización del primer y único Monumento “Als Castellers” existente en el mundo, y que airosamente figura en la Plaza de Jaime I, arengándoles a velar por ese prestigio y honor a que el mismo les hace acreedores. El entusiasta vilafranqués y “casteller” Milá, al fin, recogió entre los presentes una cantidad en metálico para su entrega a la benemérita institución “Beneficencia Vilafranquesa”. Con el mejor entusiasmo concluyó el acto con unas interpretaciones de “gralla” por los “grallers” que acompañaron a la “Colla” en su airosa actuación matutina, en esa gran solemnidad del co-patrón, San Raimundo de Peñafort, brillante en todos los aspectos».
La portada d’Acción (1 feb.) recollia gràficament els «dos aconteixements (sic.) més destacats de l’any 1963: la III Fira del Vi i l’inauguració del Monument als Castellers» i, a l’interior, Jordi Biosca, en una valoració sobre «La Festa Major 1963», també assenyala la inauguració del monument «Als Castellers» com un dels esdeveniments de l’any, «doncs és un fet que passarà a la història de la nostra vila». Al seu torn, Panadés (1 feb.) comunicava, a la portada, que la ja anunciada «Fiesta de la Liberación de Barcelona» tindria lloc l’endemà, i que s’havia hagut d’ajornar una setmana perquè la data prevista inicialment, el 26 de gener, coincidia amb la celebració, a Tarragona, de la cloenda del «Año Jubilar Paulino»; també informava que «Asistirán entre otros los Coros de Clavé, los “Castellers de Vilafranca”, “Nens del Vendrell”, masas corales de Tarrasa, diez “coblas” y cuarenta “collas” de sardanas, y una brillante exhibición del rico y variado folklore catalán...», a més, esclar, dels inevitables «Coros y Danzas de la Sección Femenina», amb la qual cosa es posava de manifest, una vegada més, la instrumentalització que el règim franquista feia dels elements festius més significatius de casa nostra; també es donava avís «...a todos los participantes de la “Colla de Castellers de Vilafranca”, que mañana domingo, día 2 de febrero, a las 8 de la mañana, se presenten a la Plaza del Generalísimo, para marchar a Barcelona a actuar por la mañana, entre diez y doce. Tarde, libre»; una gasetilla a l’interior repetia el mateix, alhora que afegia que «Los castillos se levantarán en la plaza de Cataluña al lado del cine del mismo nombre». I encara una darrera nota, en el mateix número, concreta que «Al final de la comida de Hermandad que celebraron los “Castellers de Vilafranca” se recaudaron 700 pesetas que fueron distribuídas en dos partes, una por un compañero enfermo y la otra a la Beneficencia Vilafranquesa».
A la setmana següent, el mateix Panadés (8 feb.) precisava que «Una vez más, ha actuado en Barcelona, nuestra “Colla de Castellers de Vilafranca”, y una vez más también ha sido publicada la noticia en toda la prensa barcelonesa, si bien hemos de lamentarnos de nuevo “La Vanguardia” equivocó el nombre de la “Colla” actuante»; i, una vegada més —afegim nosaltres— ens quedem sense saber res dels castells que van combinar l’actuació. I pel que fa a la presumpta equivocació de La Vanguardia, cal dir que, a la portada, entre d’altres fotografies, en publicava una d’un pilar de quatre vilafranquí del qual, efectivament, deia que era dels «“xiquets” de Vendrell»; però, en canvi, al complet reportatge escrit de la jornada consta que van actuar tant els Castellers de Vilafranca (ho escriuen bé) com els «Xiquets de Vendrell»; per tant, es pot ben dir que als Nens del Baix Penedès els tocaria de queixar-se, encara més, per la doble confusió. De fet, La Vanguardia española (31 gener) ja els havia anunciat també com a Xiquets, o sigui, que no els deuria venir de nou.
El Monument i les Fires retornen a l’actualitat
Ens hem de cenyir a les poques notícies esparses que ens ofereix la premsa local per poder seguir el fil del ben poc que podien aportar els castells en concret a la nostra particular història castellera, en aquells anys de penúria pel que fa a la periodicitat de les sortides de la nostra colla. Per acabar-ho d’adobar, el setmanari Acción havia estat suspès per ordre governativa —el darrer número havia sortit al carrer el 8 de febrer— i no tornaria a aparèixer fins per la Festa Major.1 Panadés (14 març) informava que la quantitat recaptada promonument «Als Castellers» era de 287.980’80 pts., i això volia dir que en els dos últims mesos ja no s’havia avançat gens en aportacions. Però, vet aquí que, en el número següent (21 març), hom exulta tot donant a conèixer la notícia que, gràcies a una coneguda firma comercial vilatana dedicada a la venda de mobles, es podia donar per finalitzada la subscripció; l’empresa referida era «Almacenes El Remate» i amb la seva munífica donació —que era exactament d’11.752’47 ptes.— més els interessos que havia generat el compte d’estalvi obert per a l’ocasió, s’assolia la xifra màgica de 300.000’- ptes., per la qual cosa «La Comisión pro-monumento “Als Castellers”, que fine su misión al ver colmadas con impresionante éxito, no sólo su gestión de construcción, sino la cobertura feliz de la suscripción popular, hace patente su profunda estima a cuantos han ayudado a hacer realidad, la gran conquista popular de Vilafranca: El monumento de homenaje a la raza, a nuestros “Castellers”! A todos, mil gracias».
A La Vanguardia española (8 març), el corresponsal tarragoní De la Fuente Torron parlava, a bastament, del monument que la ciutat de Valls pensava dedicar als seus Xiquets; i el cas és que, pel que ens afecta, cal dir que els seus comentaris contenien algunes incorreccions, com ara les que es desprenen d’aquest paràgraf: «...Valls va a tener un monumento a los “castellers”, que no tiene precedente en toda Cataluña. Como recordará el lector, no hace mucho tiempo fue inaugurado otro en Vilafranca, que también mantiene viva la tradición “castellera”, y en muchas ocasiones sus “colles” y las de los “Xiquets” han rivalizado cordialmente. Pero el monumento que va a erigir Valls es más ambicioso. Quiere perpetuarse en bronce un “castell” que hoy parece imposible levantar: el “quatre de nou sense crosses”...». Doncs bé, el mateix articulista ja ens aclareix que el monument vallenc no fóra el primer de la història, perquè ja s’havia inaugurat el de Vilafranca; però resulta que tampoc no seria finalment de bronze ni representaria únicament un quatre de nou.2 Sí que la maqueta que havia preparat l’escultor vallenc Josep Busquets representava un quatre de nou amb tota la seva volumetria —i, com a tal, havia estat presentada a Valls, per les festes de la Candela, en el marc d’una exposició de temàtica castellera—; però, més tard, fou variat substancialment el projecte i, finalment, el monument seria plasmat en forma d’un obelisc de tres cares, en una de les quals trobem la representació del susdit castell.3 D’altra banda, un parell de coses més a matisar: la primera, que a la nostra vila, llavors, només hi havia una colla, la nostra; i també que, encara que en l’època esmentada el quatre de nou no podia encara ni somiar-se, al cap de gairebé tres decennis i mig, ja tornaria a ser esplendorosa realitat.4
També Panadés (11 abr.) feia saber que del 13 al 18 del proper mes, Vilafranca tornaria a celebrar les seves tradicionals Fires de Maig o «dels Enamorats», que l’any anterior havien estat, en certa forma, substituïdes per la III Fira del Vi, mentre que, en el mateix número, es publicava una carta personal de «Gratitud», signada pel president de la Comissió promonument “Als Castellers”, Alfons Chulvi, en la qual es feia una breu sinopsi del que havia representat la pètria erecció, alhora que es manifestava, una vegada més, l’agraïment envers totes aquelles persones, entitats, empreses i institucions que l’havien fet possible.
Gabriel Martínez, Gabi, nou cap de colla
I, sense cap notícia sobre si la nostra colla havia actuat per les Fires (tot fa pensar que no fou així, si més no, el programa no en fa cap menció), avancem en el temps unes setmanes per trobar nova informació, quan el mateix Panadés (11 jul.) fa pública aquesta convocatòria: «El próximo lunes, a las diez y media de la noche en la Emisora Radio Vilafranca tendrá lugar una interesante reunión “Castellera”, junto con el “cap de colla” y elementos “castellers”. Se ruega la asistencia». No hi ha dubte que el fet d’haver estat convocada als estudis de la ràdio local, deixava entreveure que la mà de l’Alfons Chulvi hi tenia quelcom a veure i, tal volta, que l’assumpte era més seriós que no pas si es tractés d’una reunió o assemblea ordinària. Tot i així, el comentari del número següent de Panadés (17 jul.), no deixava entreveure encara cap novetat important digna de menció, sinó que es limitava a informar que «El próximo martes empezarán los ensayos de nuestros bravos “castellers” a las 10 de la noche, en el local de Coro “El Panadés”. Estos ensayos continuarán los martes y viernes que no sean vigilia a fiestas». En canvi, una setmana més tard, una gasetilla del mateix Panadés (24 jul.) confirma les sospites, quan dóna a conèixer les últimes «Actividades Castelleras», tasques que es concreten en el fet que «Con buen ritmo, y bajo la dirección del nuevo “Cap de Colla”, Sr. Gabriel Martínez, y con el asesoramiento de los expertos castellers Sres. Bolet, Sol, Doménech y Pedrol, la “Colla de Castellers de Vilafranca”, han iniciado los ensayos, teniendo anunciado en La Granada una actuación para esta noche, en la citada población vecina». Per tant, doncs, es consumava, així, el canvi en la direcció de la colla; després de poc més d’un any de lideratge, l’enyorat Garsa, hem de creure que per raons de tipus personal (sembla ser que havia acceptat el càrrec amb la condició que només fóra per un any), deixava les regnes de la colla en mans d’un casteller més jove, el Gabi —Gabriel Martínez i Escofet—, que havia de menar la nostra agrupació cap a la conquesta dels castells de vuit.
Aires de Festa Major
De l’actuació a la Granada no n’hem trobat cap rastre.5 En canvi, Lluís Solsona, en unes anotacions del seu arxiu i en relació amb la diada de Santa Anna (26 de juliol), al Vendrell, ens assabenta que «en aquesta actuació (dels Nens del Vendrell) hi van col·laborar alguns castellers de les colles de Vilafranca i Tarragona», una col·laboració que, en el cas dels vilafranquins, entrava ja, per sort, en els darrers capítols d’aquesta controvertida relació. El setmanari Panadés (8 ag.) anunciava l’aparició d’un nou llibre del Dr. Manuel Trens, pvre., de lectura indispensable i aconsellable per a tot bon convilatà: «Vilafranca, Senyora Vila», el qual no conté cap capítol dedicat específicament als castells —tot i que el mossèn sabia perfectament de què anava l’assunto —, per bé que hi trobem una puntual referència quan tracta del dia de Sant Fèlix, dins del capítol dedicat a la Festa Major. El text comença exactament igual que el que havia escrit per al programa festamajorenc de l’any anterior, però després canvia substancialment: «Acabada la Missa Solemne autoritats eclesiàstiques, civils i poble, es dirigeixen a la Casa de la Vila per a presenciar els balls populars i admirar el braó dels Castellers. Sota un sol implacable, que provoca l’aparició d’una virolada boletada d’ombrel·les, s’inflama el folklore i esclaten les competències entre danses i danses, entre castellers d’una i altra colla. Davant la balconada de la Casa de la Vila el Drac vomita foc; els Diables brinquen entre l’espurneig i la fumarada de la pólvora; l’Àguila fa quatre postures; els Gegants fan els gegants; les Danses populars s’afanyen en executar impecablement el repertori de llurs variacions. Però la gent s’impacienta. Si aguanta la soleiada, és perquè espera els Castellers. Si faran la Torre de vuit? Si aguantaran, apostrofats per les gralles, el Pilar de cinc? El moment d’alta tensió és quan l’Enxaneta, d’espatlla a espatlla, arriba dalt de la torre o pilar, i salta al balcó convertit en un parterre d’autoritats, d’Administradors de Sant Fèlix i de personalitats invitades, que li obren els braços i el reben amb forts aplaudiments...». Així mateix, val la pena de retenir alguns dels comentaris relatius a l’Entrada de Sant Fèlix: «...Com una catàstrofe de glòria tot succeeix en pocs moments. Els Castellers i el Gegants, el Drac i l’Àguila, que sobresurten per damunt d’aquesta marejada, acaben de donar la impressió de que es tracta d’una llampeguejant epopeia de titans...». També cal dir que el llibre anava guarnit d’una sèrie de dibuixos de l’eximi Pau Boada, molt interessants, un dels quals registra l’«entradeta» de la processó del dia 31, en la qual, segons el mossèn, «... Els Castellers aixequen un “Pilar”, mentre una pluja de foc va dient: Sic transit gloria mundi (Així passa la glòria del món)...», és a dir, la mateixa llatinada que el nostre cèlebre capellà ja havia deixat anotada en el susdit programa de Festa Major de l’any anterior.
En el mateix número del setmanari vilafranquí, el «bachiller Carrasco» entrevista el doctor Nemesi Pascual i Mestre, un dels tres metges que havien estat nomenats Administradors de la Festa Major —els altres dos eren Francesc Viarnés i Cortada i Joan Pedrerol i Güell, als quals acompanyava mossèn Josep Maideu i Auguet—. Vet aquí el que deia en una de les seves respostes aquell conegut traumatòleg ribetà, afincat a la Ràpita, primer, i a Vilafranca, més tard: «...a fines de esta semana vamos a Vendrell y a Valls para ponernos de acuerdo, para que las dos principales “collas de Castells” den un recital» (a la fi, com veurem, amb els del Vendrell no es deurien entendre, ja que no van actuar aquell any a casa nostra); i, preguntat sobre què pensava del monument «Als Castellers», contestava: «Aparte del gran valor artístico que ha sabido plasmar el escultor Sr. Cañas, es un canto al valor, a la habilidad y a la fortaleza de nuestros atléticos muchachos y además una joya que embellece en gran manera nuestra villa». Deixem constància també que en unes «Notas de la Fiesta Mayor» que publicava Panadés (14 ag.) es diu que «Ha sido ultimado el contrato para la actuación en esta villa de la “Colla Vella” de los Xiquets de Valls».
També a Panadés (22 ag.), hom informava, de manera parcialment errònia, que «Ha sido contratada la actuación de los “Castellers” de esta villa para los días 30 y 31 de agosto»; mentre que, precisament en el mateix número, resta corregida l’errada: «Ha sido convenida la actuación durante la Fiesta Mayor próxima de la colla de “Castellers” “Minyons de l’Arbós”, para el día 30, conjuntamente con la ya anunciada “Colla Vella” de Valls». Una setmana més tard, a la portada, novament una variant —o una recreació— del conegut dibuix del vilafranquí Josep Senabre, del cartell de la Festa Major de l’any 1926, il·lustra l’escrit «Al primer cohete...», de Manelic Panadés, on aquest s’ho fa venir bé per parlar, una vegada més, del monument que ell mateix havia impulsat: «Así como la Fiesta Mayor última, inaugurativa del Monumento erigido a los “Castellers”, podria clasificarse por la de la armonía y la amistad o la hermandad que la hubo con la presencia de todas las “Colles” de xiquets o castellers, que tanto monta [...] parece que ésta, la de 1964, se inicia bajo el signo de la polémica y precisamente por la Cripta del Santo en la Basílica...»; naturalment, aquesta problemàtica —la de la modificació de l’accés a la cripta de Sant Fèlix— no tenia cap mena de relació amb els castells, però va generar força controvèrsia al seu moment; precisament mossèn Trens fou un dels que es mostrà més bel·ligerant en contra de la decisió de la clerecia local. En el mateix número, una pàgina sencera, il·lustrada amb sengles fotografies retrospectives, recordava que «Ahora hace un año...» de la inauguració del monument «Als Castellers».
Una mica més de literatura castellera
L’extraordinari de Festa Major d’Acción (30 ag.) —després d’una colla de mesos que, com ja hem vist, el setmanari no sortia al carrer— publicava un altre dels articles de referència d’en Fèlix Cusiné i Martí: «Èpoques d’or dels Xiquets de Valls», en el qual, el prohom vilafranquí, enmig de reminiscències històriques prou interessants, s’erigia en ferm valedor del monument «Als Xiquets de Valls» que s’estava gestant al bressol casteller. Creiem que paga la pena de poder assaborir-lo íntegrament: «Era en el transcurs de l’últim terç del segle passat, com tots sabem, que les colles vallenques Vella i Nova portades pels famosos caps Isidre de Rabassó i Joan del Querido, secundats pels no menys famosos i també grans castellers Fèlix Fàbregas i Pau de Borràs, aconseguien aquelles grans proeses, gloria i orgull del nostre entranyable folklore. De totes aquestes gestes, tres sobresortiren per la seva magnitud. Foren els colossos: “Quatre de Nou sense forro”, “Cinc de Nou” i el “Pilar de Vuit”, fruit tots élls d’una aferrissada competència sostinguda per un esforç sublim de superació. El “Quatre de Nou sense forro” fet una sola vegada, hauríem de considerar-lo com el Castell senyera de la castellística, i ja que està predestinat a ésser molt comentat arran del monument que projecta aixecar la ciutat de Valls, procurem rodejar-lo de totes les dades històriques que feren possible la seva consecució. Bo és se sàpiga el nom de tots els components, cosa molt interessant cas de plasmar-se, ja que mai seran uns castellers anònims les figures allí representades. En Vives de la Cirera ens conta, que aquest Castell va fer-se en rèplica al “Quatre de Nou amb agulles” que va plantar poc abans la Colla Nova. Doncs bé, quan visitàrem l’exposició de fotografies i motius castellers que tant acertadament organitzà Valls,6 vàrem topar-nos amb un vellet que diu viu al carrer de Santa Úrsula, 10, que contemplava emocionat els retrats allí exposats de l’Isidre de Rabassó, el de l’Anton de l’Escolà i el del Fèlix Fàbregas. Entràrem en conversa i al dir-li que aquells tres homes pujaban en el “Quatre de Nou sense forro”, ens digué:“Prou ho sé, perquè jo el vaig veurer aquell Castell”. Al preguntar-li (perquè ens confirmés lo que’ns diu en Vives de la Cirera), quin castell havia fet abans l’altre colla vàrem quedar sorpresos al sentir: el “Tres de Nou amb manilles”. Per veurer si anava confús li demanàrem ens digués, cas de recordar-los, els noms dels segons i terços d’aquest Castell, i tot fent memòria anava dient: “a segons en Pau de Borràs, en Tirano i en Pau de la Poma, i a terços en Jaume Morros, en Nassot i en Ramonet de Borràs”. Ens trobem doncs, en una divergència que seria convenient mirar d’esbrinar per deixar-ne constància.7 És, per aquesta cursa olímpica de les dues colles que fou considerada aquesta època, com la d’or de la Castellística, centrant-la alguns comentaristes entre el 1875 i el 1885. Per les dades que anem rellegint de les quals en ressenyarem algunes, ens portarà potser el convenciment de què va haver-hi amb anterioritat una altre època àuria. D’altre manera hauríem de recular unes dècades d’inici d’aquella. Ens deia l’amic Pere Català i Roca, gran apòstol del nostre folklore, que té notícia que a l’any 1852 l’Ajuntament de Reus oferia una recompensa de dos mil rals a la colla que logrés el “Quatre de Deu”. No sabem si aquest Castell va ésser intentat, però, ho fem constar perquè ens dóni a comprendrer la categoria de castells que es feien en aquell temps. En Pep de Janillo contava a Buenos Aires, la gran alegria que va haver-hi a la Colla Vella quan ell i els seus germans Joanet i Miquel, entre altres, varen fer a Altafulla per allá el 1879 “el Pilar de Vuit i que aquesta alegria era produïda per que feia trenta o quaranta anys que no s’havia aixecat. Prosseguint el seu relat explica:“De més antigament hom recorda el Pilar de Sis que un cop alçat va pujar les escales de la Seu”. I no és que en la seva època no s’hagués provat, doncs l’Isidre de Rabassó l’havia intentat més d’una vegada, i el gran cap de colla es justificava dient:“No puc pujar-les totes perquè no em poden servar bé les cames”. El que fou gran periodista en Joan Mañé i Flaquer, un dels més il·lustres propagadors dels nostres Castells, escriu que éll estava present en les festes de Santa Rosalia a Torredembarra l’any 1853, a on les dues colles vallenques varen fer-hi una memorable exhibició. D’aquesta gran diada castellera destacarem: el “Quatre de Nou”, “Dos de Vuit”, “Pilar de Set sense forro” i el “Pilar de Set amb forro” caminant aquest fins a catorze passes. Evidentment, els castells que feien a mitjans del segle passat les dues colles vallenques eren d’una importància extraordinària, i és per això que al fer-los relluir, volem enmarcar aquella època com a pròpia dintre l’historial castellístic. Un castell dels nostres Xiquets és passió, és sentiment, és vida (són paraules de l’amic Català). Valoritzem-les i ajudem a Valls a aixecar aquest soberb monument que, a la vegada que serà un homenatge perdurable a la raça castellera servirà per rendir tribut d’admiració a aquells homes que tant alt situaren a aquest folklore tant nostre i aixís élls tindran ocasió de reafirmar la formosa parèmia: ¡Gent del Camp, gent del llamp!».
Per un altre cantó, el programa de la Festa Major presentava un nou poema casteller de l’Antoni Massanell, i, com diu el seu títol, dedicat als: «Castellers de Vilafranca»: «Ai las!, temps de jugar-se un vas de vi a la morra, entre l’herba i els núvols ja han bastit una torre. No els fa enveja l’ocell ni el poder d’altres ales: per collir un tros de cel, voleu millors escales? El més xic de la Colla, veiéssiu com s’hi enfila! diríeu que el seu cos té absències d’argila. Un crit, quatre gambades, i al mig del cim ja es planta. Victòria!, victòria!, el cor del poble canta. mentre, trencant el ritme, com ja és de ritual, les gralles ho anuncien —les gralles i el timbal—. Llavors, alçant la destra, que és mà que té bandera, arrenca un tros de cel, se’l posa a la pitrera i emprèn la davallada com un esperitat, (És un heroi, murmura la veu d’un convidat). I del botí en fa ofrena a propis i a forans perquè un mateix perfum cremi en totes les mans.
Poc ressò casteller de la Festa Major
A diferència d’anys anteriors, els dos setmanaris vilafranquins no oferien cap mena d’informació sobre els castells de la Festa Major del 1964. Acción encara no s’havia refet de la «censura», mentre que a Panadés (5 set.) només podem constatar la ja tradicional apreciació «patriòtica» de l’Alfons Chulvi, quan, a la portada, destaca la «Calidad en la interpretación de bailes, danzas y comparsas típicas, destacando “los Castellers”», i també que «La máxima atracción de la Fiesta Mayor 1964, la constituyeron los “Castellers de Vilafranca” y la Banda de Liria». I, encara més, posa l’accent en el «Emotivo acto, el día 30, a la salida de Oficio, frente al Monumento “Als Castellers”, consistente en la elevación de tres pilares “de cinc” por las “colles” actuantes por la Fiesta Mayor, Valls, Vilafranca y Arbós». D’aquesta manera, s’encetava un ritual de «conmemoración del acto inaugural» (tal com deien els programes), davant del petri pilar de cinc, que ja no s’ha estroncat mai més; si més no, fins al moment present. Gràcies a les anotacions de Lluís Solsona, podem documentar que, el dia 29 d’agost «Els Castellers de Vilafranca descarreguen el tres de set (a segons: Rossell, Garsa i Domènech) i dos pilars de cinc (amb Domènech a segons). També carreguen i descarreguen el quatre de set amb l’agulla al mig, sense coronar el castell, ni el pilar, per negar-se a pujar l’anxaneta»; i pel que fa al dia 30, que «...aixecaren pilars de cinc davant del monument i a l’entrada de l’Ajuntament a la Casa de la Vila». Finalment, l’actuació del dia 31 va ésser més aviat per oblidar, ja que els nostres castellers, deprés d’un bon inici en el que, ara sí, van poder carregar i descarregar el quatre de set amb l’agulla al mig, van fer dos intents molt magres del tres de set aixecat per sota i caigueren dos cops amb la torre de sis, carregada en ambdues ocasions, però sense que poguessin descarregar-la; i per completar l’infortuni, també van fer llenya dos intents del pilar de cinc, amb la qual cosa van haver de cloure l’actuació amb un pilar de quatre; tanmateix, diu Solsona, «s’ha de fer constar que a la tarda van descarregar quatre pilars de cinc»; també sabem que la Colla Vella dels Xiquets de Valls, per Sant Fèlix, va fer llenya en el seu intent de quatre de vuit i va carregar, en l’últim alè, la torre de set.
Al cap de dues setmanes, el mateix Panadés publicava el pregó de la nostra Festa Major que havia pronunciat l’alcalde vilanoví Antonio Ferrer Pi, en el qual oferia una particular visió dels castells, un cant a la «unidad», escrit amb un llenguatge molt en consonància amb les directrius que imperaven aquells anys. Ve-t’ho aquí: «... Vosotros lo sabéis bien y haréis que la unidad perdure, aunque la Fiesta Mayor, la fiesta de vuestra unidad, termine, porque por ello tenéis entre vuestros tipismos algo que nos puede servir de símbolo de aquella unidad: vuestros “castellers”, a los que, ahora hace un año vosotros quisísteis levantar un artístico monumento, que es algo más que la exaltación a la fuerza y a la destreza; monumento que es, como lo son los castillos humanos que ellos elevan, un símbolo de la vida de los hombres y de los pueblos. Porque nada que valga la pena se nos da de prestado, sino que es nuestro propio esfuerzo el que debe conquistarlo; porque nada conseguirá el apático, sino el que mantiene actitud vertical; porque no alcanzará su ideal el timorato, sino el audaz que sabe correr el riesgo; porque nada logrará el atolondrado, sino quien da a su actuación el ritmo y la medida de la “gralla” y del “tabal”; porque ninguna fuerza colectiva camina, si no es en plena unión y solidaridad. Mucho se ha escrito —vuestros autores y los que no lo son— sobre vuestros “castellers”; dejad que yo os lo cite, porque ya vosotros lo conecéis y porque yo quiero seguir pensando y diciendo mi idea y mi símbolo, el mensaje que, a mi modo de ver, año tras año, en vuestras calles y plazas nos dan los “castellers” de Vilafranca. Vedlos como se agrupan, como se estrechan, formando una sólida masa para elevar, uno a uno, el castillo de sus ideales. Ninguno desierta, porque la deserción es traición y cobardía, porque la traición individual puede quebrar el quehacer colectivo. Así con riesgo y esfuerzo, con unidad, los vemos elevarse, del suelo, de la masa, de la mediocridad, de la vulgaridad, de la tristeza, de la comodidad y de la ruindad mostrándonos el camino del quehacer diario, como hombres y como pueblo, dándonos ilusión y anhelo que en las alturas de su consecución tiene el arrebol de las rosas rojas que en ellos está simbolizado por sus rojas barretinas y el laurel del triunfo del que son símbolo vuestros aplausos...». Si no fos pel detall de les barretines (que, per força, hem d’identificar amb els mocadors castellers), diríem que aquest discurs podria haver estat manllevat d’alguna arenga d’un dels capitosts de «la Legión o, si més no, per assuavir-ho una mica, potser el podríem imaginar en boca del General Prim quan, el 1860, va manar a un grup escollit de soldats de la seva tropa d’escalar les muralles de la ciutat de Tetuan, en un dels episodis de la Guerra del Marroc. I no se’n parli més!...
El primer «Concurs de Castells-
I Trofeu Jorba Preciados»
L’esdeveniment casteller més important de l’any es produiria el dia 27 de setembre, quan, dins dels actes de les Festes de la Mercè, a Barcelona, se celebrà el primer d’una sèrie de tres concursos de castells que, amb caràcter anual, foren convocats per l’acreditada firma comercial Jorba-Preciados, que era resultant de la fusió dels coneguts magatzems barcelonins Jorba (o «can Jorba», com acostumava a dir tothom) amb l’empresa forana «Galerías Preciados» (aleshores radicada a Madrid). Participaren al certamen les set colles del món casteller existents llavors: les dues de Valls, les dues de Tarragona, la del Vendrell, la de Vilafranca i la de l’Arboç. El nostre Panadés (12 set.) ja parlava del «Gran concurso “Casteller”», tot dient: «Deseamos que en el concurso de “Castellers” que se celebrará en Barcelona, el próximo día 27 de septiembre, nuestros bravos “castellers” sabrán levantar sobre sólidos castillos y pilares el prestigio y buen nombre de Vilafranca. Esperamos que en estos últimos ensayos no falte ninguno para la mejor compenetración en la “colla”». A la setmana següent, amb fotografia d’una torre de sis vilafranquina, anunciava que el concurs tindria lloc, a les 11 del matí, a l’avinguda del Portal de l’Àngel (davant per davant, doncs, dels magatzems suara esmentats); desgranava, a més, els noms de les agrupacions participants i concloïa la informació, fent constar que es trobarien: «En total, siete famosas “Colles” por primera vez en competición en Barcelona».8 I encara va quedar temps perquè el mateix Panadés (26 set.) acabés d’engrescar el personal: «Mucho sabemos en Vilafranca de las Fiestas de la Merced y del entusiasmo popular y auténtica devoción mercedaria existente en la Ciudad de los Condes y de toda Cataluña. Nos importa hoy subrayar de estos festejos el que mañana, la “Colla de Castellers de Vilafranca”,“integrada” completamente por todos los vilafranqueses y partidarios de nuestra “Colla”, medirá sus fuerzas, su habilidad y su poder de equipo, con otras Collas rivales, —que lo son únicamente en el palenque de lucha—, en un Concurso “casteller” organizado por una Empresa barcelonesa, cuyo amor y afecto por nuestras cosas tradicionales, tenemos buena constancia los vilafranqueses. Que la presente nota, sirva de heraldo, para convocar a los “Castellers” de la camisa verde como nuestros campos de viña, para que dejen en el concurso y bien alto, el pabellón vilafranqués. Nos gusta hacer constar en este acto, que entre los miembros del Jurado, figura el gran escultor Cañas, el único escultor que ha hecho un Monumento a los “castellers”, por lo que los “castellers vilafranqueses” no podrán esperar ninguna otra cosa que exigencia y esfuerzo, y pensar que todo Barcelona, estará pendiente de la actuación de la “Colla de Castellers de Vilafranca”, la que sirvió de modelo y elección para la instalación del Monumento del artista universal que mañana ayudará a calificar la mejor actuación castellera, en los brillantes festejos de la Merced». Renoi, entre poc i massa, senyor ac. (el firmant de la columna); que ja hi havia un altre monument en curs i, a més, que la nostra colla no figurava pas entre les favorites al triomf... Fem un incís per dir que, gràcies al testimoni d’en Lluís Solsona, sabem que la colla vilafranquina, no va actuar a la capital catalana només un sol dia d’aquell mes de setembre, sinó dos, atès que, tal com es pot comprovar a La Vanguardia española (25 set.), hi van haver «“Castellers” en la plaza de San Jaime» el dia abans, diada de la Mercè, Festa Major de Barcelona; aquest rotatiu publicava una fotografia d’un pilar de cinc portat al balcó de l’Ajuntament barceloní, que Solsona adjudica als Castellers de Vilafranca; i al peu de la imatge trobem aquesta curiosa i inusitada explicació: «...En la citada plaza y frente al Ayuntamiento actuaron “castellers” de varias poblaciones de Cataluña. La foto de Pérez de Rozas recoge el momento en que desde lo alto de una torre humana de “cinc d’un”, “l’angelet” trepa por una “faixa de pagés” para llegar al balcón principal de la Casa de la Ciudad y saludar al alcalde, quien le ayuda en este difícil ascenso»; no caldria dir que les expressions “cinc d’un” (referida al pilar de cinc) i “angelet” (per enxaneta) demostren que el redactor no era pas un expert, que diguem, en matèria castellera.
El quart lloc, per als Castellers de Vilafranca
La victòria en aquest primer concurs barceloní de la dècada dels 60 fou per a la Colla Vella dels Xiquets de Valls, que va descarregar la torre de set, com a castell més valuós, però no va poder amb el quatre de vuit (obtingué 1.195 punts); en segon lloc es classificà la Colla Vella dels Xiquets de Tarragona (950 punts), i, en el tercer, els Nens del Vendrell (695 punts), que tampoc no van poder amb el carro gros. Els Castellers de Vilafranca accediren al quart lloc, amb 570 punts, després de descarregar els tres i quatre de set i carregar el quatre de set amb l’agulla al mig; a continuació es classificaren —ex aequo— els Minyons de l’Arboç i la Colla Nova de Tarragona, Xiquets de Sant Magí (375 punts); i, finalment, el darrer lloc l’ocupà la Colla de la Muixerra, de Valls (195 punts), que només va poder reeixir amb un sol castell.9 Cal fer esment que s’aplicaren descomptes del 10% en el cas dels castells només carregats i de 5 punts pel fet d’haver fet ús, algunes de les colles, d’una quarta ronda per tal de completar les seves respectives actuacions.
En els titulars de l’extensa crònica que oferia Panadés (3 oct.), l’amic Lluís Solsona es mostrava també, tal volta, un xic massa patriòtic quan manifestava que «Nuestros “Castellers de Vilafranca”, entre los mejores, alcanzan el cuarto puesto»; vet aquí alguns dels seus comentaris: «Si bien es cierto que la forma en que se organizó el Concurso de “Castells” celebrado en Barcelona el dia 27 del pasado mes de Septiembre hacía prever su espectacularidad, al considerar la escasa solera “castellera” del escenario en que se iba a desarrollar y la circunstancia de que una firma comercial financiara y patrocinara su organización nos hizo temer su desnaturalización. Sin embargo, a fuer de sinceros, hemos de reconocer que presenciamos un magnífico concurso en el que se realizaron e intentaron los más difíciles “castells” a que se puede aspirar en la actualidad y en el que se respiró siempre a pleno pulmón “casteller”. Po mi parte, creo que debemos buscar la explicación de su grandiosidad en el desplazamiento, que se produjo, de una gran parte del pueblo “casteller” del Panadés y Campo de Tarragona a la Ciudad Condal, en donde, rodeando a las “colles”, supieron infundirles la confianza en su rito y en su ambiente, al tiempo que todos juntos atraían, asombraban y convencían, al gran número de barceloneses concurrentes, de la grandeza y autenticidad de nuestros “castells”...»; més endavant, Solsona entra en més detalls sobre el desenvolupament del certamen i els castells aconseguits per les set colles participants; i, en el que pertoca a la nostra, expressa: «...queremos hacer resaltar el “Tres de set” y el “Quatre de set” cargados y descargados por los “Castellers de Vilafranca”, de los que es obligado decir que fueron los “castells” más fuertes y seguros de todo el concurso...»;10 també esmenta que hi havia un jurat qualificador —integrat per Antoni Pruna, Josep Cañas i Pere Català— i un jurat tècnic, amb set representants, un per colla, de les agrupacions que competiren, les quals van ser «recompensadas con sendas copas, banderines y premios en metálico». Segons informa Vendrell (10 oct.), la colla vilafranquina fou retribuïda amb 11.001 ptes.
Després d’unes setmanes d’un nou silenci informatiu casteller, Acción (3 oct.), de la mà del casteller i amic Josep Sala, també publicava una àmplia ressenya del «Concurs de Castells a Barcelona», de la qual destaquem aquests avinents comentaris: «A les onze del matí amb un temps esplèndit, fort sol i calor propis d’una diada castellera, l’aspecte que oferia el Portal de l’Angel era extraordinari. Una gran gentada esperaba el començament del concurs, primer des de les aceres com espectadors, més tard barrejada amb els castellers ja com a participants. L’organització molt bona, acertada en tot moment, facilità la puntualitat en el començament i el que tot el concurs es desarrotllés amb ordre i agilitat. Cada colla en el seu lloc determinat. La de Vilafranca en el cercle senyalat amb el número 2. I a l’entorn dels colors característics de cada una d’elles, un munt d’acompanyants, d’incondicionals que anaban a ajudar als seus. Era com si 7 places castelleres en pés s’haguessin traslladat a Barcelona. Tot aquell carrer era una Festa Major castellera. Un gran nombre de vilafranquins junt a la nostra colla, agermanats com en les grans ocasions, tal com ha d’ésser. Només per això ja valia la pena haver-hi anat. La tònica general del concurs va ser de poca «llenya». Potser va predominar la moderació, cercant la seguretat de puntuar. Es notaba en quasi totes les colles la preparació que en vistes al concurs havien efectuat. No van haver-hi improvissacions. La colla de Castellers de Vilafranca va actuar amb gran seguretat i coneixent les seves possibilitats. El “quatre de set”, “tres de set” i “quatre de set amb l’agulla” varen demostrar la seva preparació. Si els castells haguessin puntuat també per la seva netedat i bellesa d’execució, la nostra colla es mereixia encara millor premi doncs tots els castells varen quedar molt forts i ben dibuixats. Tant sols en el “quatre de set amb l’agulla” va haver-hi la pega de caure el pilar una vegada carregat i net. Cal tenir en compte que en aquest castell de gran mèrit, el més difícil és el moment en que el pilar resta sol. Va ser una pega que reduí un xic la puntuació. Per cert, que avans d’engegar aquest castell hi havia el propòsit de fer la “torre de sis” com tercer castell de concurs. No obstant, tenint en compte que la “torre de sis” no estaba gaire valorada, els nostres varen ser decidits i pujaren el “quatre de set amb l’agulla”, per a guanyar més punts, la qual cosa és digna d’elogi i pròpia dels homes amb gènit [...] A la fi i fora de concurs cada colla va aixecar un pilar de lluiment. Els nostres el “pilar de cinc” que després d’aguantar-se una bona estona va caure al baixar l’anxeneta, però que amb molt de sentit de l’honor casteller el tornaren a fer i desfer amb èxit complert demostrant aixís novament el seu gènit [...] Els premis en metàl·lic per a cada colla foren valorats a 19’30 pessetes el punt [...] van haver-hi obsequis en diners per a diferents colles, entre elles la de Vilafranca, i també uns premis per als anxenetes, donats per aficionats. Un èxit complert aquest concurs que ha de servir per a estimular la preparació de les colles i la repetició tot el més sovint possible de competicions de castells. Es mereix els millors elogis la iniciativa que ha fet possible aquesta diada de castells a Barcelona. Varen ser moments de molta emoció, d’aquells que fan vibrar d’entusiasme el nostre poble, que demostran el gran valor d’una cosa tant nostra com són els castells. Lluny de cap síntoma de decadència el diumenge es va veure molta vitalitat. Amunt sempre, doncs»; no cal dir que els organitzadors, potser sense voler-ho, es van fer seus els bons desigs del casteller vilafranquí, afincat a Barcelona, i, un any més tard, hi tornaria a haver concurs.
Reflexions postcertamen
També Manelic Panadés va voler dir-hi la seva en el que pertocava al concurs; i així, a Panadés (10 oct.) aplaudia el fet que «se congregaran “Colles” castelleras, aficionados y mostrar ante la absorta Barcelona, la grandiosidad plástica del viril ejercicio de levantar torres humanas, por lo que Vilafranca, que tanto estima y tanto ha hecho y gozado por los mismos, desee expresar su más efusiva felicitación a través de panades, tradicional paladín de los “castells” y su “Colla local”, a organizadores, concursantes y Jurado [...] En esta ocasión, nos tememos, una vez más, que Vilafranca haya tenido que ver en este festejo, no sólo con la participación de su brava “Colla de Castellers”, sino en la sugerencia indirecta de tales festejos...». Alfons Chulvi basava la seva argumentació en el fet que la Casa Jorba s’havia interessat pel fet casteller, arran de la col·laboració que els seus directius havien brindat, amb vistes a l’erecció del nostre monument «Als Castellers»; i, a la fi, acabava felicitant «...muy cordialmente a la “Colla de Castellers de Vilafranca”, que quiso corresponder acudiendo a concursar a Barcelona, con todos sus hombres, y logrando una actuación espléndida, y un puesto digno y aceptable en el fallo del Jurado del concurso. Tampoco queremos dejar de felicitar al nuevo “Cap de Colla”, que les llevó a realizar un brillante papel como triunfo y del que esperamos grandes cosas: nuestro amigo G. Martínez. De esta suerte, Vilafranca y sus “castellers” a veces tan injustamente silenciada por la prensa y radio barcelonesas, habrán cooperado de nuevo, en primera línea, a fomentar y dar a conocer ante la gran urbe, nuestra práctica, entusiasmo y amor por los “castellers”».
En el mateix número de Panadés, trobem un parell de gasetilles que també parlen del concurs; d’una banda, aquest agraïment: «Los “Castellers de Vilafranca” agradecen a todos los simpatizantes que tuvieron la amabilidad de trasladarse a Barcelona, a los vilafranqueses residentes en la Ciudad Condal y demás personas que con su presencia animaron y colaboraron a levantar castillos el día del concurso»; i, de l’altra, aquesta constatació: «La prensa de todas las plazas “castelleras” ha publicado artículos y reseñas sobre el éxito del Concurso y su organización, expresandose la capacidad de cada “colla” y los propios elementos con que cuenta, notandose en los “Castellers de Vilafranca” más juventud, pero faltandoles hombres de edad y con veterania. En los castillos levantados demostraron que si tuvieran esos “castellers” de edad, podrían hacer castillos de más envergadura y realizar algunas proezas»; no caldria dir que aquestes proeses, tanmateix, acabarien arribant, tot i que més endavant. I parlant d’agraïments, també ens plau deixar constància de la carta que va rebre el casteller vilafranquí Joan Sol, a la seva esparteria/ sinagoga del carrer de Montserrat, de part d’un representant de la firma Jorba-Preciados, en resposta a una altra que aquell havia adreçat a la citada empresa per tal de felicitar els seus directius i agrair la bona organització del concurs casteller; a la carta, enviada des de Barcelona, el dia 3 d’octubre, es deia que «...Somos nosotros los que le damos las gracias por su carta. Hemos hecho un esfuerzo para poder presentar a ustedes este concurso de “Castellers” pero gracias a ustedes se ha visto correspondido por el éxito alcanzado. En el próximo año procuraremos volver a complacer a usted y a tantas otras personas que se han interesado por este gran concurso...»; la postdata també tenia el seu cantó positiu: «Le ruego acepte como recuerdo esta fotografia en la que aparece, entre otras, la “colla” de Vilafranca».
El quinzenal Vendrell (10 oct.) també publicava una crònica del concurs, en la qual ens adonem del detall curiós que suposa el fet que el sotasignat, J.U.B. (Josep Urpí i Baldrís), es mostra crític amb la conducta dels capdavanters dels Nens del Vendrell envers altres colles que havien de suportar la política de captació de castellers forans que aquells duien a terme, encara llavors, i de la qual se’n resentia no solament la nostra colla, sinó també la Vella de Tarragona. Vegem el que deia: «Els “Nens del Vendrell”, dirigidos por su “cap de colla” Jan Julivert, lograron un buen tercer lugar. Y, si miramos la cosa tal como es, hay que reconocer que en este magnífico “5 de 7” de Barcelona, nuestros “Nens” lo han logrado por sí solos, o sea, sin la ayuda del amigo de aquí, el pariente de allá o el compañero de más allá. Eso tiene más importancia que si por las Ferias se lograra el “4 de 8” ayudados por todos a quienes se pueda “pescar”...», la qual cosa demostra que les «maniobres» del Jan no deurien ser massa ben vistes per part d’alguns aficionats vendrellencs, que no combregaven amb la seva forma de procedir. El cronista també explica que el quatre de vuit que intentaren els Nens no s’havia aconseguit perquè era verd (i això que no hi pujaven vilafranquins!), que li faltaven assaigs «y que la unión lograda para dicho concurso se hubiese realizado mucho antes»; d’aquesta manera, diu, haurien pogut aconseguir de nou el quatre de vuit «...y nosotros solos!». Malgrat els bons desigs d’aquest articulista de bona fe, cal tenir ben present que el tràfec de castellers vilafranquins cap al Baix Penedès encara duraria algun temps més...
Com a contrapunt a aquesta darrera consideració, ens plau d’inserir aquí la carta que, amb data 19 de juny d’aquell any, la Colla Vella dels Xiquets de Valls —la redacció es deu, novament, al que era llavors el seu secretari, en Francesc Piñas— havia adreçat a «José (sic. per Juan) Bolet» (és a dir, el nostre Garsa, que encara no deuria haver estat rellevat del càrrec de cap de colla) i que torna a demostrar, de manera fefaent, que, sense tripijocs, les bones relacions entre colles —àdhuc en un tema tan delicat com el de la canalla — eren possibles; vet aquí l’escrit: «Muy señor nuestro y amigo: Unas líneas solamente para confirmarle cuanto le manifestó n/ compañero Viñas, en el sentido que por San Juan, os esperamos a Vd. y al “dos” Francisco, pero, os encarecemos que vengais ya el día 23 por la noche, toda vez que el “Pep”11 lleva algo de cabeza y precisamos de vuestra colaboración. / No dudando vernos complacidos, os anticipamos gracias y os saludamos muy atentamente»; hi trobem, a més, una curiosa postdata que torna a incidir sobre la manera com el noi en qüestió que, evidentment, no era altre que Francesc Moreno, Melilla (i que ja no feia d’enxaneta, sinó que anava a dosos), podria dur a terme el desplaçament: «Caso de que le fuera imposible venir Vd. por lo menos que venga Francisco, que podría hacerlo con el coche de línea que viene de Barcelona», la qual cosa posa de manifest que el tal «Francisco» continuava essent molt sol·licitat des de Valls, fins al punt que, segons manifesta Piñas, sense el seu concurs, la Colla Vella no podia fer el quatre de set amb el pilar de cinc al mig. Joan Bolet era sempre l’intermediari entre els vallencs i la nostra colla, i quan convenia i no hi havia res que ho impedís, carregava el Paco a la seva moto i... cap a Valls s’ha dit!12 Melilla s’adormia i és obvi que
El darrer dels articles castellers d’en Fèlix Cusiné
Novament Acción (3 oct.), fou el bressol escollit pel bon aficionat Fèlix Cusiné per donar a conèixer la darrera de les seves col·laboracions literàries al voltant dels castells. El seu títol: «Vilafranca i els “Xiquets de Valls”»; l’il·lustrava la coneguda fotografia d’un pilar de set amb folre, del segle XIX, i, en el text, s’hi barregen anècdotes que l’autor deuria haver escoltat de boca dels seus ancestres —l’avi i el pare—, amb fets històrics que tenen les colles vallenques com a protagonistes. Alguns paràgrafs ja els hem transcrit en capítols precedents,13 però considerem que és de justícia oferir-lo, també en tota la seva integritat, atès el seu valor documental: «Els vincles que fa temps uniren Valls i Vilafranca a través dels seus Xiquets arrelaren fondament, persisteixen en la nostra generació i hem de desitjar assoleixin aquests la perennitat, cosa probable amb l’erecció del nostre Monument. Al transformar Valls les quadrilles dels “valencians” en colles castelleres eren conegudes aquestes amb els noms de la dels pagesos i la dels menestrals. Més endevant es va voler donar un nom propi a cada colla i foren preferits els de: la Roser i la Muxerra, noms aquests eminentment vilafranquins, lo que’ns donarà idea de l’influència que ja en aquell temps tenia Vilafranca dintre l’àmbit de les colles vallenques. De temps secular i quasi sense intermitències ells han vingut a enriquir i alegrar les nostres festes, fins a un extrem que no podríem prescindir de les seves exhibicions. Els Castells són l’ànima de les nostres manifestacions folklòriques, i pels apassionats, sense ells no hi hauria festa. Fóra trist veurer el nostre estimat patró Sant Fèlix pels carrers de la Vila sense l’aureòla dels espadats. No recordem cap Festa Major sense Castells. Dues vegades, però, anava a produïr-se la dissort. L’any 1907 la colla Nova estava desorganitzada i l’Isidre de Rabassó cap de la colla Vella valent-se d’aquesta circumstància a l’hora de la contracte es va posar intransigent en les seves pretensions. Un dels administradors d’aquell any, el senyor Pepe Ros que portava la veu cantant, no va cedir, desestimant el seu concurs. A Vilafranca va haver-hi en aquells dies gran estupor en saber-se que no hi haurien Castells. Una “colla” improvisada de Gràcia va resoldre la situació, i malgrat tot, es feren castells de set i pilar de cinc. L’altre vegada va ésser l’any 1921 que en motiu de la guerra a l’Àfrica, a on hi havien alguns vilafranquins, l’Ajuntament fent-se ressò de l’angoixa, va acordar que la Festa Major es limités als actes religiosos, sense el bullici folklòric, Els vilatans acceptàren l’absència de tots els balls populars amb resignació, però tocant a els Castells, no vàren poder prescindir de l’acte del migdia del dia 30, i uns espontànis vilafranquins hi varen aixecar castells amb el consentiment i satisfacció de tothom. Recordo que en el “Pilar de Quatre” hi anava d’anxaneta l’actual degà del nostre Ball de Panderos. Fem remarcar aquestes dues efemèrides per accentuar el nostre convenciment de que serà difícil veiem una Festa Major orfe de Castells. Tots sabem la cooperació dels vilafranquins en les colles vallenques. No cal que citem noms perquè de sobres son coneguts per tota l’afició. Significarem, però, algun fet poc conegut; Va haver-hi un temps que a Valls escassejaven els segons pel “Pilar de Set” (que de fet son els terços per ésser castell forrat) i a Vilafranca es simplificava el problema perquè sabien podien comptar amb el més gran dels germans Cartié, i és molt probable que el “Pilar de Set” que presentem en fotografia sigui parat per ell, ja que l’hereu Cartié era dels poquíssims castellers que pujaven sense faixa. Més endavant, quan ja es feia difícil portar el “Pilar de Cinc” fins a l’Ajuntament a la sortida d’ofici, un any varen oferir-se dos vilafranquins, un a cada colla, per intentar-ho. Foren el “Xamaní” el gran ballador del Drac i el “Josepet de l’Hort d’en Salvador”. Es carregàren el Pilar al començament del carrer de Santa Maria i seguits d’un entusiasme gran varen arribar en front de la casa de la Vila. Allí varen fitarlos mentres desfilava les Autoritats i Prohoms enmig d’uns aplaudiments delirants. Cap va superar a l’altre en distingiment, doncs, acte seguit varen caurer com segats pel mateix llamp. Havien exhaurit a l’hora llur ressistència física. En el transcurs dels anys vint els Xiquets varen conèixer la més espantosa crisi. No podien fer els castells de set, i lo més alarmant era que a Valls es perdia l’afició. A la nostra plaça, però, no varen faltar-hi mai i era a l’únic lloc que s’els aplaudia. Recordo que’l meu pare preguntava al Peret Poblet: ¿Què provareu els de set aquest any? Ramon de Rabassó i Vilafranca varen remontar la crisis. Era l’any 1929 quan els dirigents de l’Exposició Internacional de Barcelona estaven interessats perquè els Xiquets actuessin a una festa folklòrica en el Poble Espanyol. Ramon de Rabassó com a cap de colla va ésser convocat a Barcelona amb aquest fi, i no trobant el suport necessari a Valls per portar a terme aquestes gestions, va recorrer a Vilafranca. No va mancar-li la nostra ajuda en tots els aspectes i Barcelona en aquelles grans diades varen veure Castells. Aquesta anada a Barcelona va causar un feliç impacte a Valls. La manca d’interès i poca afició que hi havia en aquells anys, va convertir-se sobtadament en un entusiasme general. Fruit d’aquella eufòria va ésser:
castells de set a Vilafranca l’any 1930, coronació del “Quatre de Vuit” i consecució del “Dos de Set” l’any 1932 i coronació del “Tres de Vuit” i “Pilar de Sis” l’any 1934. Era tant l’agraïment d’en Rabassó a Vilafranca que va voler que’l representant de la seva colla en el Jurat del primer Concurs de Castells a Tarragona l’any 1932, fos el meu pare. I aquí comença el redraçament dels Xiquets, encetant-se lo que podríem dir la nostra època, per obra i gràcia d’un home: el mai prou ben ponderat en Ramon Barrufet (a) el Blanco, artífex dels Castells i el que més els ha dignificat. Un “Quatre de Vuit” dirigit per ell era considerat perfecte. En la seva mort la Castellística va experimentar una pèrdua incalculable. Ferem constar que’l poble de Valls va saber correspondrer la immensa labor d’aquest home que va dedicar el reste de la seva vida en pro dels Castells, tributant-li el més sentit homenatge pòstum. Al seu enterrament, fou portat el cadàver a espatlles de tota la Colla uniformada. En arribar dintre el recinte del Cementiri fou aixecat al peu mateix del fèretre un “Pilar de Cinc” sense gralles, enmig d’un silenci impressionant. Una vegada redreçat l’anxaneta dalt al castell, va treure’s de la faixa unes roses desfullades que anava desparramant sobre la caixa. ¡Quantes llàgrimes relliscaren! Ja veiem doncs, després d’aquestes narracions, que Vilafranca ha jugat un paper important en l’historial dels “Xiquets de Valls” i els homes ja madurs seran els menys sorpresos si diem que Vilafranca deu tant als Xiquets, com els Xiquets deuen a Vilafranca».
De patronats i patrocinis
Amb data 8 d’octubre, el ple de la Diputació Provincial de Tarragona havia aprovat una moció en la qual s’expressava que «Por su auténtica dimensión popular y provincial, la actividad de los “Castellers” merece el apoyo, el estímulo y la ayuda de la Diputación, que en este sentido cumplirá con una noble función enraizada en las mejores tradiciones de la tierra que representa».14 Davant d’aquesta resolució, el periodista tarragoní «Petrófilo» —pseudònim de Lluís Maria Mezquida— va demanar, a través de Diario Español (9 oct.), que «tal mecenazgo se haga extensivo a els “Castellers de Vilafranca” del Panadés», puix que «Es francamente ridículo que unos límites provinciales, trazados a capricho por los leguleyos de principios del pasado siglo, separen una comarca perfectamente definida, con costumbres propias y la misma personalidad». Aquesta enraonada opinió va comptar amb l’oportú recolzament —tot i que a mitges, com veurem tot seguit— de l’Alfons Chulvi, Manelic Panadés, a les pàgines del setmanari que ell mateix dirigia; així, doncs, a Panadés (24 oct.), expressava que el compromís que havien pres els gestors de la Diputació tarragonina era «Un acuerdo pro práctica castellera que aplaudimos incondicionalmente».
El comunicador vilafranquí aprofitava per recordar, una vegada més, una bona part de les vicissituds que els Castellers de Vilafranca havien viscut des de la seva refundació, de la qual ell mateix havia estat un personatge clau: «...quiso el destino fuéramos llamados personalmente, y a fuer de desapasionados e imparciales, a intentar coordinar y a reorganizar la “Colla de Castellers de Vilafranca” lo que tras peliagudas gestiones se logró felizmente [...] y así tuvimos el gozo de verlos actuar en el día de la Provincia celebrado en Manresa [...] En tal ocasión, como en ninguna otra que recordemos, dejaron de faltar el entusiasmo de los castellers que acaudillan Oriol Rossell y los “Caps” Pedrol, Doménech, Bolet, Cirilo (no hem pogut esclarir a quin casteller, amb aquest nom, al·ludeix l’autor de l’escrit) y otros vilafranqueses de reconocida solera y afición, a los que podríamos añadir Sol, Solsona y Surià —las S.S., pero en excelente—, Piñol, Esteva, Trius entre otros muchos que sería muy largo enumerar»; tot seguit, Alfons Chulvi fa esment d’altres temes que havien estat de la seva incumbència, com ara la redacció dels estatuts castellers —«primeros de la historia» i que, segons ell, van ser adoptats també pels Minyons de l’Arboç—, les fitxes de compromís dels membres de la colla, el ja arxicomentat «Decálogo casteller» i, evidentment i per damunt de tot, l’erecció del nostre monument «Als Castellers»; finalment, advocava, un cop més, per «que debe crearse un Patronato local, que apoye, asesore y proteja a los “Castellers de Vilafranca” y que una entidad —poseemos ya la tácita del Municipio local—, como la Diputación de Barcelona, cuide y patrocine a nuestra gran “Colla de Castellers de Vilafranca”, que con la existente en Barcelona (en realitat, cal tenir en compte, però, que aquesta ja no actuava aleshores), mandada por vilafranqueses también, son las únicas en la Provincia».
Ja es veu que Manelic Panadés no era partidari de saltar-se les «normes» i que, per tant, per a ell, la província —cadascú amb la seva, esclar— estava per damunt de tot, encara que la nefasta divisió provincial, que denunciava el seu col·lega «Petrófilo», hagués fraccionat, de mala manera, la nostra comarca (en el seu sentit més ampli). Per tant, li semblava «...de perlas, que sea la Diputación colega de Tarragona la que haya dado el paso de patrocinar ya a las (colles) existentes en la (provincia) de Tarragona, todas buenas amigas de la nuestra, y que se logre lo mismo para las de la Provincia de Barcelona...», opinió amb la qual es distanciava clarament de la d’aquell bon confrare tarragoní que apostava per un patrocini més d’acord amb la globalitat.
I així finia una altra temporada, amb un nou canvi de cap de colla; any de concurs, també, però amb una problemàtica principal, ja coneguda: la manca de sortides. I encara passarien uns anys fins a poder posar-hi remei.
