El 1969 havia estat un any que calia valorar en clau molt positiva per al món casteller en general i també per a uns Castellers de Vilafranca que havien accedit a un estadi superior en descarregar la torre de set i carregar el quatre de vuit. De portes enfora, podia semblar que tot plegat pintava prou bé per a la colla de les camises verdes i que aquesta vivia en una mena de bassa d’oli; però la realitat era, sens dubte, força diferent... El cert és que, cap a finals d’any, les aigües anaven un bon punt remogudes en el si de la junta directiva; de fet, ja havien començat a anar-hi immediatament després de la nostra Festa Major, quan en una de les reunions habituals algú dels presents, interpretant el sentiment general, va dir a Gabriel Martínez que, vistos els resultats dels dos intents anteriors, era millor que no pugés al quatre de vuit que la colla havia de tornar a provar pròximament i que més valia que cedís el seu lloc a un altre company.¹ Va costar de convènçer-lo, hi va haver discussions i un llarg estira-i-arronsa, però, a la fi, el cap de colla va haver de claudicar; i, com que el canvi en el pis de segons esdevingué positiu, fou aleshores quan els Castellers vilafranquins, havent carregat victoriosament el carro gros —coincidint amb la festa del Pilar— van poder escenificar la bondat de la decissió que havien pres la majoria dels components de la seva Junta.

Però no va acabar aquí la cosa, sinó que més d’un casteller es va adonar que la manera com es portava la colla potser no era la més idònia. En efecte, el Gabi, a qui ningú no podria recriminar mai una manca de dedicació al grup, podríem dir que era d’aquella mena de caps de colla xapats a l’antiga, és a dir, amb molt caràcter, un control gairebé absolut de la situació —si més no, amb una ferma voluntat d’abastar-lo— i sense donar gaire joc ni a les opinions d’altri ni al protagonisme de possibles col·laboradors. Enfront d’aquesta posició, cada dia anava guanyant més adeptes la figura emergent del casteller Lluís Giménez —el mateix que havia substituït Martínez en el quatre de vuit carregat del 12 d’octubre—, per mor de les extraordinàries dots de lideratge, perfectament contrastades, que havia fet paleses mitjançant la seva participació en diversos projectes lúdicosocials a Vilafranca. I així fou que en una reunió de la junta castellera, prèvia a la diada de Sant Ramon de Penyafort —aleshores el 23 de gener— del 1970, va tornar a sortir el sant Cristo gros, per fer efectiu el relleu; van tornar les discussions, els retrets i alguna frase pujada de to, però, a la fi, s’acordà que, un cop acabada l’actuació de la festa major petita, el Gabi posaria el seu càrrec a disposició de la colla.

La premsa vilatana es feia ressò de la presentació, pels volts de Nadal i després d’una llarga absència, de la revista parlada Perfil, en la seva sisena edició; per cert que un dels temes de la representació havia estat la punyent rivalitat entre les colles de Valls i el Vendrell. I a les envistes de la nostra festa major petita, Josep Miret oferia, a Panadés (17 gener), un detallat resum de la temporada anterior, amb referència als principals esdeveniments castellers protagonitzats per les colles més destacades, sota el títol de «1969 any històric dins l’història castellera» i amanit amb les fotografies de la torre de set vilafranquina del dia de Sant Fèlix i del quatre de vuit de la festa del Pilar. De la llarga crònica, ens interessa destacar un parell de paràgrafs. El primer parlava d’«Una verdadera “Majoria d’Edat” a Vilafranca» en aquests termes: «Sí, els 21 anys dels Castellers de Vilafranca, van ésser “ben complerts”, amb tots els aspectes. Sols cal dir que carregaren per primer cop en el seu historial els Quatre de Vuit, màxima glòria d’aquell XXI aniversari de la Colla, celebrat el 12 d’octubre. Cal esmentar que tots, tots eren de Vilafranca; fou un castell aconseguit sense cap “tutela”, com corresponia, i que juntament amb la Torre de set, realitzada tres cops aquest any (un d’ells inclús descarregada) assolint així la consecució dels dos “Castells Senyera” de la nostra època, amb una preparació récord, doncs és l’única colla, la nostra, de totes les existents que al tercer intent ha coronat ja Els Quatre de Vuit»; i el segon el titulava: «Esperant la nova temporada» i tancava la ressenya d’aquesta manera: «...augurem pel present 1970, una colla de gestes inversemblants. Esperem molt del III Concurs Anxaneta de Plata, inclús veiem que els castellers de Tarragona (possibles participants al igual que els vallencs) proben els castells de vuit, tot això i la combativitat demostrada dels Castellers de Vilafranca ens asseguren una encara superior temporada 1970».

Lluís Giménez, nou cap de colla

Per Sant Raimon, doncs, la colla va tornar a sortir al carrer i encara va poder dirigir-la Gabriel Martínez. El Tothom (17 gener) informava que, a continuació de l’Ofici Solemne a la basílica de Santa Maria, «La colla de Castellers de Vilafranca, aixecaran uns escollits Castells, Torres i Pilars»,² mentre que Panadés incloïa també l’acostumada actuació de la «Banda Municipal de Cornetas y Tambores» abans de l’exhibició castellera. Dels castells realitzats, no n’ha quedat gaire ressenya; el darrer dels dos setmanaris, l’endemà mateix, només deia que «fueron muy aplaudidos», però nosaltres ja vam poder constatar, el 1981, que «La primera actuació de l’any té els “Castellers de Vilafranca” com a protagonistes, amb “castells de set”, en la diada de Sant Ramon de Penyafort (23 de gener), festa major petita vilafranquina, avui ja dissortadament extingida».³ En acabar l’exhibició a la plaça, tots els membres de la colla van fer cap al seu estatge social, és a dir, al bar del Coro, on, a la sala del costat i a peu dret, es van aplegar per tal d’escoltar les explicacions del Gabi, tal com s’havia convingut. Malgrat els bons desigs, expressats prèviament, en el sentit que no hi hauria crits ni soroll i que el trapàs de poders es faria d’una manera civilitzada, el cas és que la reunió fou tensa i poc aclaridora, per la raó que el cap

AC Alt Penedès - de colla, envalentit per algun suport de darrera hora, encara va mostrar alguna reticència a deixar el càrrec. Llavors, amb bon criteri, s’acordà deixar l’assunto per a una altra ocasió, per a la qual tots els castellers serien convocats oportunament.

El nou encontre va tenir lloc a la sala d’actes de la Mútua del Penedès,⁴ en un ambient força més calmat si fem cas de la informació que, amb el títol de «La Colla de Castells», publicava el recordat Joan A. Ortiz a les pàgines del Tothom (7 feb.): «Divendres passat, 30 de gener, tingué lloc l’esperada reunió general dels “Castellers de Vilafranca”. Eren moltes les opinions que circulaven abans d’aquesta assemblea, ja que en el transcurs de la setmana s’havien produït diverses manifestacions per part dels principals protagonistes. Va començar la reunió, donant-se l’estat de comptes, i vam comprovar amb certa il·lusió que hi havia un superàvit d’unes 30.000 pessetes. Va venir després l’hora de la veritat. I es va pregar al cap de colla Gabriel Martínez, que donés una explicació del perquè deixava el càrrec. L’home va explicar-se tan clarament que la seva dimissió fou acceptada immediatament, i més d’un aplaudiment va ser dedicat al cap de colla dels “quatre de vuit” i la “torre de set”. Acte seguit, fou presentat el nou cap de colla, Lluís Giménez, amb l’assentiment de la nombrosa concurrència. Va explicar-se extensament i amb claredat, i va demanar l’ajut inicial de tota la colla, a la qual va prometre dedicar-hi la seva màxima atenció. En aquest parlament, insinuà que aquest any podria ésser l’any del “tres de vuit”. Només volem dir, per compte nostre, que enguany veurem encara més “castells grossos”, cosa que demostrà clarament el fet de la inquietud i preocupació que aquests dies regnava en els cercles castellers».

Cal dir que el 1970 no va ser encara l’any del tres de vuit, però sí que dos nous quatres de vuit (carregats) s’afegirien durant la nova temporada al del 1969. També és convenient fer constar que l’encastellament d’en Lluís Giménez com a nou cap va propiciar l’ingrés a la colla d’un bon grapat de joves, atrets per les noves perspectives que aquesta podia generar. Ho posava de manifest l’«Interviu al nou “cap de colla” vilafranquí», de l’amic Fèlix Plantalech, al mateix Tothom (7 feb.), que venia precedit d’aquests comentaris: «Últimament, malgrat ja s’havia acabat la temporada castellera, la colla de la vila ha viscut uns dies d’una tensió interna que ha trascendit als àmbits populars. Com passa sempre en aquestes coses s’ha dit de tot i força, però, què ha passat realment a la colla de castells de la Vila? Com tots sabem, la colla està estructurada orgànicament per una junta i un patronat que duen a terme la part organitzativa, burocràtica i tècnica. Aquesta junta designa com a cap visible de la colla un home que per les seves qualitats humanes i coneixements tècnics mira per la marxa dels assaigs, assenyala els homes mereixedors de pujar els castells, munta la pinya, etc. En diuen el “cap de colla”. Doncs bé, segons ens hem pogut informar el cap de colla que fins ara regia els castellers de Vilafranca va presentar la seva dimissió, uns dies abans de la festa de Sant Ramon, fent-ho saber als castellers un cop acabada l’actuació d’aquest dia. I així va ser com es va armar un bat-i-bull impressionant entre els membres de la colla, degut potser a falses interpretacions i actituds personals que produïren una tensió general. Finalment es decidí fer una reunió per acabar tot això i deixar clar l’assumpte. Es va fer el divendres, 30 de gener a la nit, al Saló d’Actes de la Mútua —dit de passada, perquè no es va fer al bar del “coro”, lloc casteller per excel·lència?— i allí es van treure els drapets al sol fins a posar la cosa en clar. S’acceptà per unanimitat la dimissió de l’antic cap de colla en Gabriel Martínez, i s’elegí nou “cap de colla” en Lluís Giménez.

És per això que he volgut acostar-me a casa del Lluís per parlar una mica de castells. Acostumat a veure com a caps de colla persones més aviat grans, amb expressió forjada per la duresa del treball, sense masses pretensions culturals i d’altres, m’ha costat d’avenir-se a la idea d’aquest xicot com a cap de colla...»; aquesta percepció d’en Fèlix Plantalech sobre la manera com ell imaginava la figura d’un cap de colla deuria encaixar més amb la imatge que oferia, per exemple, en Jan Julivert, el veterà cap de colla dels Nens del Vendrell, a qui, segons llegim al Tothom (31 gener), es tributaria un homenatge l’endemà, a Coma-ruga, amb motiu del qual «...“Castellers” vilafranqueses asistirán al homenaje, al hombre que desde tantos años viene a Vilafranca al frente de su “Colla”».

I entrant ja de ple en l’interviu al novell cap de colla, vet aquí les preguntes i respostes que oferia: «—Lluís, explica’m com ha anat aquest canvi de cap de colla tan sobtat? —Em mira i ha comprès que jo volia saber coses d’aquelles que no es poden dir i pausadament sento que diu, molt clar: el Gabi presenta la dimissió, la junta em presenta com a candidat en l’assemblea general i tothom va estar-hi d’acord. —Ho veig massa clar això que em dius. I a més ara que la colla començava a anar bé... —Sí —va tallar-me — la colla ha fet grans passos. —Matitza. —S’ha organitzat en tots els aspectes. El patronat hi ha aportat molt, sobretot a la part econòmica. S’ha fet una promoció i el més important és que se sap on es va i què es preten. —Ara que ets cap de colla, quin creus el pas més important que s’ha de fer? —Sí —diu després de rumiar una mica — el primer una bona cantera de personal. Per a això obrir les portes a tothom i donar el màxim d’oportunitats a tots els que s’interessin.

—Crec que tens raó. Hi ha gent que tenen ganes d’ésser castellers, però sembla que amb tantes “figures” no podran aspirar mai a gran cosa. —En aquest aspecte hi ha molts conceptes equivocats. Hi ha qui creu que per no tenir una estructura física desarrollada o adequada a les necessitats dels castellers, no hi té res a fer... Però és que un castell no està fet sols dels que es veuen als diferents pisos. Molts que no es veuen són els que el fan possible. Per altra banda, avui hi ha molta feina a fer: relacions públiques, publicitat... —Hem parlat de l’aspecte lucratiu. Ara què se’n fan dels ingressos i del professionalisme? —Últimament hom diu que els castells es revela com un esport; el més genuinament amateur. No es pot parlar d’un professionalisme ara. Perderia tot el caire folklòric i popular que tenen. —Enguany hi ha hagut una inflació castellera enor-me. S’han fet proeses de temps deixades pels records. Vilafranca hi ha tingut un bon paper? —Pensa que a Valls fa més de cent anys que hi ha colla, al Vendrell més de cinquanta (en realitat, hauria de dir més de quaranta). En canvi a la nostra Vila sols vinti-un. Pel novells que som les nostres realitzacions han estat extraordinàries. —La colla ara espera molt de tu. Però tu com trobes la colla? Què t’hi agrada i què t’hi sobra? —Me l’han deixat en el millor moment. Ara tenim molts elements de primera categoria. Tots hi entenem més. Tenim molta participació del poble —això és molt important—. Bon moment econòmic, ajudes d’entitats vilafranquines i col·laboradors. S’ha assegurat tota la colla. Veiem que podem anar molt més enllà, que podem aconseguir castells grossos i més segurs. En resum: tenim una gran colla castellera en potència. —Prou, Lluís, prou. Anem al que dèiem abans. Què t’hi manca?, sense por. —No m’hi manca res —em diu rient— no hi trobo a faltar res. —Escolta, això no s’ho creu ni... —Mira, la colla ideal no es pot trobar. Pel sol fet que diguessim que és ideal ja deixaria de ser real. Cal tenir sempre ganes per aconseguir el que no s’ha aconseguit. —Bé, veig que no hi ha res a fer. Quins objectius teniu propers? —Aixecar el “TRES DE VUIT” i tot el que es pugui. —Finalment, quines garanties oferiu als que vulguin participar-hi? —La colla està oberta a la gent, però cal demostrar amb fets les ganes de ser-hi. Això és el mínim per a guanyar-se un lloc. Volem fer una colla oberta i ampla, fidel a la tradició i a tot un poble que l’envolta. Per això necessitem que tot el poble hi aporti el seu esforç, que la Vila no deixi de viure i estimar els castells, com ha fet sempre»; lloables objectius, aquests, que no trigarien a acomplir-se, si exceptuem el tres de vuit, castell que hauria de trigar una mica més i que va ser un dels que ens donà la nostra primera victòria en un concurs, el de Tarragona del 1972.

Una de les primeres accions que impulsà el nou cap de colla fou l’edició, a recer del Patronat casteller, d’un díptic que —il·lustrat amb tres fotografies de castells vilafranquins (quatre de vuit, torre de set i pilar de cinc) i amb el títol de «Castillos humanos» — serviria per fer propaganda dels Verds a l’hora de cercar sortides fora vila. Segons llegim al Tothom (4 abril): «...En ell s’explica el que és la tècnica castellera des d’un angle publicitari, i amb tota la intenció de fer adeptes a la nostra manifestació folklòrica [...] La idea és bona per difondre i crear un corrent de simpatia envers les nostres coses...»; molt bona la idea, però l’idioma emprat, ai!, no va agradar tothom; per això, des del mateix setmanari es feia aquest petit retret: «Només podem objectar que s’hauria de saber a l’àrea linguística a que va destinat perquè de moment observem que està escrit en castellà, i sense tenir res en contra se’n ha de parlar en català perquè és un dels fenomens coesionadors de valors i, com diu molt bé el fulletó, “un magnífico exponente del genio y la fuerza de nuestro pueblo”».

Els Administradors de la Festa Major, del Patronat Casteller; i sortides a Navàs, Vilafranca i Martorell

A finals del mes de març, la premsa vilafranquina va donar a conèixer els noms dels tres Administradors que el consistori de la Vila havia escollit per organitzar la Festa Major. Juntament amb mossèn Maideu, foren designats —en representació del Patronat dels Castellers de Vilafranca— els bons aficionats i membres de la junta de la nostra institució Eudald Besolí i Freixedas, Max Miret i Voisín i Josep Pascual i Vivó, els quals, al cap de pocs dies, feien saber que ja s’havien compromès a participar en el III Concurs «Anxaneta de Plata» les colles, Nens del Vendrell i Castellers de Vilafranca, segons publicava Panadés (11 abr.), el mateix dia que anunciava que «Mañana por la tarde actuarán en la población de Navás, cerca de Manresa, los “Castellers de Vilafranca” donde levantarán sus clásicos Castillos, Torres i Pilares...». D’aquesta sortida, en donava fe, set dies després, al final de l’apartat «Festa Major 1970», el col·laborador del Tothom, Fèlix J. Cusiné: «Estem tot just obrint les portes a la primavera i per arreu en les tertúlies de carrer ja es respira ambient de festa major, pel que fa als castells. Aquest any era molt esperat per tots els aficionats pel fet de ser el dia 30 en diumenge, perquè en els passats concursos al ser en dia feiner mancaven algunes de les més importants colles. Tenim ja aquest any en ple mes d’abril una gran notícia per a tots els aficionats als castells: la colla “Nens del Vendrell”, colla vella “Xiquets de Valls” juntament amb “Castellers de Vilafranca” han confirmat en ferm la seva assistència per al concurs del dia 30, que serà esperat per tots els vilafranquins amb gran interès. Les dues primeres “colles” abans esmentades no s’han trobat juntes en una mateixa plaça des de l’últim concurs de Barcelona. També volem fer saber que la colla “Castellers de Vilafranca” va actuar el passat diumenge en les fires de primavera a navàs, amb un gran èxit, es van aixecar castells tan importants com el “Quatre de set”, “Torre de sis” i “Pilar de cinc”, entre altres». Com veurem més endavant, la Colla Vella dels Xiquets de Valls tampoc no es faria present aquell any al concurs vilafranquí, tot i que, des de Panadés (25 abril), hom encara insistia en el sentit que «Con la más grata de las satisfacciones, al igual que lo indicado en pasadas semanas para las “collas” de Vendrell y Vilafranca, los Sres Administradores de la Fiesta Mayor de Vilafranca, 1970, nos participan que la afamada “Colla Vella de Xiquets de Valls” ha aceptado la invitación formulada para participar en el III Concurso “Enxaneta de Plata”...». I pel que fa a la nostra primera sortida a la vila de Navàs, cal dir que, amb en Lluís Giménez com a cap, va debutar tot un estol de jovent i, si se’ns permet l’atreviment, deixarem constància que, entre els nous castellers a lluir la camisa verda, s’hi comptava aquell qui això subscriu. Al Tothom (18 abril) també es deia que «Segons rumors, el diumenge abans del concurs de Vilafranca n’hi haurà un altre a Tarragona, al qual es vol que assisteixi la flor i nata de l’afició i colles castelleres. Sense comentaris» (com veurem més endavant, el concurs tarragoní tingué lloc, finalment, el 27 de setembre); la notícia es completava amb l’anunci que «La colla de Vilafranca actuarà a la població de Martorell, amb motiu de les fires que celebra la vila veïna el vinent diumenge 26 d’abril. També té prevista una actuació a la nostra Vila el dia 19 en el curs de l’audició de sardanes que tindrà lloc aquest dia davant de l’edifici de la Caixa d’Estalvis». Aquesta última exhibició, tal com reflectia un anunci de la mateixa institució, tindria lloc amb motiu del «Dia del Llibre», però tant d’aquesta com de la de Martorell, no en tenim més dades.

Unes setmanes més tard, el Tothom (9 maig) avançava una notícia que, en aquella època, es podia considerar com a verament sensacional: «Els Castellers de Vilafranca a Perpinyà». En efecte, després d’uns contactes que havien dut a terme, a la capital del Rosselló, l’Oriol Rossell i el Lluís Giménez —sembla que fou al cèntric Hotel de France, on es van entrevistar amb Josep Maria Batista i Roca, president del Consell Nacional Català a l’exili— es va poder anunciar, tal com informava el setmanari nostrat, que «Els Castellers de Vilafranca tenen prevista una sortida d’actuació a la vila francesa de Perpinyà pels dies 25 i 26 de juliol propers. De moment és tot el que se sap entorn d’aquesta sortida, més endavant anirem informant». Una setmana més tard, al mateix Tothom, trobem aquesta notícia, diríem, una mica estrambòtica: «Hi ha rumors que la Federació Catalana de Gimnàstica està interessada a poder incloure dins seu a la Colla de Vilafranca. Això suposaria un avantatge com pot ser la de muntar un gimnàs aquí a Vilafranca. Creiem que podria ser molt profitós»; no cal dir que aquesta possibilitat no es va arribar mai a concretar.

Fires de Maig: primera torre de set descarregada a Vilafranca

Al programa de les Fires dels Enamorats s’anunciava, per a les 13 hores del diumenge, 17 de maig, la «Extraordinaria actuación dentro del Certamen de los “Castellers de Vilafranca” donde levantarán sus atrevidos Castillos, Tor-res y Pilares». Aquell any, el complex d’estands d’exposició fou instal·lat al camp de futbol de la Creu de Sant Salvador i no a la Rambla de Sant Francesc, com era més habitual; i l’actuació dels Verds va merèixer altres qualificatius en clau positiva, tal com demostra la crònica sobre la «Torre de Set» que publicava Panadés (23 maig) —a la portada hi veiem una fotografia amb dos pilars de quatre aixecats al recinte firal—:«De memorable actuació hem de qualificar el que executaren els nostres braus “Castellers de Vilafranca” el passat diumenge dintre el nou recinte de les tradicionals Fires de Maig. Ens sorprengueren ja amb aquell sòlid “Quatre de set net”, que a pesar del “precipitat” descens dels petits que’l coronaren, fou desfet amb gran destresa. Celebrem la gesta, com a prometedor auguri d’un ferm “Quatre de vuit” que ja esperem admirar. La part emocionant de la jornada començà quan s’intentà la “Torre de set” amb un “Pom de dalt” improvisat a causa de que un dels “dosos” titulars no volia pujar; a pesar de l’esforç no es coronà aquesta primera Torre. En Lluís Giménez, el flamant cap de colla, decidí per calmar els nervis i recuperar la seguretat, aixecar un “Tres de set” que resultà perfecte. Finalment es pogué convèncer el jovenet “dos” que titubejava de pujar i comptant llavors amb tots els components s’assatjà de nou la “Torre de set”, que aquest cop pujà impecable, es coronà magestuosament enmig de l’aplaudiment i crits dels incondicionals de la Colla que mai deixaren d’animar-la, i amb tota seguretat fou descarregada solemne i alegrement. Els “Pilar de cinc” i de “Quatre”, de ritual, clogueren l’actuació. Felicitem efusivament a tots els Castellers que pujaren aquest primera “Torre de set” feta i desfeta a Vilafranca per la nostra Colla, i especialment al “cap” Lluís Giménez que’ns demostrà una clara visió i una gosadia molt lloable al decidir de tornar a probar la “Torre” a pesar de la primera caiguda. Enhorabona a tots» (signat: N.N.). Recordem que l’any anterior ja havíem descarregat la torre de set, a Igualada, però les dues coronades a Vilafranca, per la Festa Major, només s’havien pogut carregar; per això, en una altra publicació reblàvem que «...els “Castellers de Vilafranca”, a les “Fires de Maig o dels Enamorats”

de la capital penedesenca, descarregaren també la “torre de set” (primera descarregada a la vila pròpia)», i afegíem, a més, que «plantaven, també amb èxit, un “quatre de set” completament net; un bon auguri de cara al “quatre de vuit” que, tanmateix, no descarregarien fins a l’any següent».⁵

També al Tothom (23 maig) trobem informació sobre les «Fires castelleres 70», de la mà d’en Fèlix J. Cusiné: «...la “colla” de Vilafranca, va aconseguir el diumenge en el recinte de les fires, per segona vegada, carregar i descarregar una fantàstica i sobèrbia “Torre de set” [...] Dotze són tan sols els homes que composen una “Torre de set”, però molta és, en canvi, la gent que s’apinya fent mans o simplement mirant, però tenint en compte que el seu esperit està dintre d’aquells braus “castellers” que ajunten els seus braços i amb la seva força i experiència poden fer possible aquella titànica obra [...] voldria també recordar-vos la importància que té per la nostra colla la consecució del “Quatre de set” net, que va aconseguir-se el mateix diumenge de les fires. Es va aixecar també un fort i ben fet “Tres de set” per acabar aquesta actuació amb un majestuós “Pilar de cinc”». Els de Panadés (30 maig), es feien ressò de l’article «Els castells i el seu valor estadístic» —amb text de Salvador Poch i dades de Josep Maria Pros, ambdós vendrellencs— que havia estat publicat al periòdic Baix Penedès (23 maig); en el que pertocava a la nostra colla, el text feia aquesta valoració: «Aquesta colla, que és ben novella, als pocs anys de la seva existència ha aconseguit situar-se entre les grans del Vendrell i Valls. L’any 1969 és històric per a ells, puix que per primera vegada han donat un gran pas i se’ls ha obert l’època de grans castells...». A continuació desgranava els èxits, encara recents, amb el quatre de vuit i la torre de set, per acabar amb aquests altres comentaris elogiosos sobre Vilafranca i els seus Castellers: «...al fet d’ésser la plaça més castellera han unit el de tenir la seva pròpia colla, i situar-se entre les millors. Aquest any 1970 ja no seran només les colles de Valls i de Vendrell les que rivalitzin, sinó que caldrà tenir cura de les actuacions dels vilafranquins...». Una gasetilla del mateix Panadés (repetida el 20 de juny) indicava que el nostre Patronat casteller havia adreçat cartes a diversos sectors de l’afició castellera vilafranquina a la cerca de col·laboracions econòmiques per afavorir la nostra colla.

Més sortides: El Prat de Llobregat, Sant Pere de Ribes, Sant Feliu de Guíxols

Ja dins dels mesos de juny i juliol, els setmanaris locals anunciaven noves actuacions dels Castellers de Vilafranca. Així, Panadés (13 juny) indicava que «Mañana domingo, la “Colla de Castellers de Vilafranca” actuará en la villa de Prat de Llobregat, efectuando a la vez una interesante visita al Aeropuerto de Barcelona...», mentre que el mateix dia, el Tothom publicava un article sobre «La colla de Castellers de Barcelona» (signat: G.N.; presumiblement, Giménez i Noguera), del qual destaquem que es tractava d’«Una Colla que va néixer d’una cèl·lula vilafranquina resident a la capital: la família Sala-Mañé, i els amics Durich, Grases i Pallarès, entre altres...», i també que «Aquesta agrupació, actualment, ha tornat a reemprendre amb forta embranzida una nova campanya de promoció, captant una colla de jovent entusiasta i decidit que treballen i assajen, i que ben aviat donaran ja fruits notables. Hi ha un grup de vilafranquins que estudien o treballen a Barcelona que han acudit també a augmentar el nombre de la Colla. I se n’hi van sumant d’altres...». Sobre l’anada al Prat de Llobregat, el Tothom (20 juny) només diu que «...el passat diumenge, dia 14, va actuar la colla de castellers de Vilafranca, amb motiu de les festes de la vellesa que aquella població va dedicar als avis».

La setmana següent, aquest mateix setmanari indicava que «La colla de castellers de Vilafranca actuarà a la veïna localitat de Sant Pere de Ribes el dia de Sant Pere al migdia. Esperem una nova gran actuació de la colla vilatana». La informació de Panadés (27 juny) era en termes molt semblants, afegint que l’actuació es feia «con motivo de la Fiesta Mayor». També hem pogut comprovar que sí que es va dur a terme l’exhibició, mercès al treball, ja esmentat, dels amics ribetans Pere Coll i Salvador Miret: «El 1970 els Castellers de Vilafranca tornen a actuar a Ribes per Sant Pere...»,⁶ però no coneixem el detall dels castells realitzats. Unes setmanes més tard, Panadés (11 jul.) assegurava que les càmeres de tve es farien presents a la nostra vila, el 30 d’agost, amb la intenció de captar imatges de la Festa Major i del concurs de castells «Anxaneta de Plata»; també informava que el diumenge anterior, dia 5, s’havien casat, a l’església parroquial d’Albinyana, el cap de colla Lluís Giménez i la vilafranquina Maria Elisa Rafecas; per aquest motiu, uns quants castellers amics, d’una manera espontània, ens conjuràrem per tal de brindar a la parella un pilar d’homenatge, per bé que ho haguérem de fer lluint camises blanques, per la raó que quan un antic cap de colla s’assabentà del propòsit, ens va recomanar —excés de zel, tal volta?— de no fer-ho amb camises verdes per si de cas això pogués molestar algun casteller en no haver estat avisat. Encara el mateix dia, el Tothom confirmava que a Tarragona també es faria un concurs de castells, que ja s’havien fet públiques les bases per les quals es regiria (que, com veurem, foren distintes de les del certamen vilafranquí) i que l’actuació tindria lloc a la plaça de toros de la ciutat.

Finalment, al Tothom (18 jul.), hom deixava constància que «La colla vilafranquina actuarà a Sant Feliu de Guíxols el dia 25 de juliol, continuant a Perpinyà on oferirà una interessant actuació del nostre genuí folklore, que no dubtem acollirà aquella capital rossellonenca amb el seu bon aplaudiment»; de l’actuació, amb castells de set, a la polida i turística vila ganxona de la Costa Brava, en parlarem en tractar la sortida a terres de la Catalunya del Nord. Mentrestant, ens aturarem a exposar una de les respostes que un dels Administradors de la Festa Major, l’Eudald Besolí i Freixedas, oferia en l’interviu que li féu l’Alfons Chulvi, a Panadés (24 jul.), acompanyat d’una caricatura realitzada per Joan Esteve: «...Siendo componentes del “Patronato de los Castellers de Vilafranca” procuramos dar un esplendor máximo al tema casteller; así se ha convocado el concurso “L’Enxaneta de Plata” (per primera vegada ho veiem així, amb canvi d’inicial: la e, per la a) a todas las collas castelleres, con la novedad de la participación, fuera de concurso, de la Colla de Castellers de Barcelona...».

Castells a la Catalunya del Nord: a Perpinyà i a Toluges

I arribà un dels moments més esperats per tots els castellers que en aquella època formàvem als rengles dels Verds: el primer desplaçament de la colla dellà de la frontera estatal,⁷ una sortida que, en els temps que corrien, adquiria una significació especial i també unes dificultats evidents que ara no tindrien raó de ser. Per començar, seguint les normes de l’«autoridad competente», s’havia de presentar al Govern Civil de Girona —ja que el pas fronterer corresponia a aquesta província— i amb la deguda antelació, una llista amb la filiació de tots els expedicionaris. Per això, uns dies abans, amb els amics castellers Josep Galofrè i Joan Perelló —delegats, tots tres, pel cap de colla, Lluís Giménez— anàrem anotant els noms i els números del carnet d’identitat dels castellers per preparar, per duplicat i juntament amb els permisos paterns per a la canalla, l’inventari definitiu. I quan el viatge ja era imminent, acompanyant l’Oriol Rossell, ens vam desplaçar fins a Girona per tal de presentar tota la paperassa requerida. Quan, de bon matí, a l’oficina de l’esmentat ens estatal a la capital gironina ens va rebre el funcionari de torn, el primer bon dia que ens va adreçar a tots dos va ser que aquelles llistes que aportàvem no servien per a res; que s’havien d’omplir per triplicat i en un document oficial, cosa que nosaltres desconeixíem, segurament perquè no se’ns havia informat correctament. A l’Oriol, li van caure unes gotes de suor que haurien omplert tota una palangana. Tot semblava perdut... però, tot d’una, se’ns va ocórrer una possible solució, quan vam recordar que un dels bons amics amb qui, cinc anys abans, havíem compartit tres mesos de mili al campament de Sant Climent Sescebes, tenia una gestoria familiar a la cèntrica Rambla de la Llibertat gironina. Vam agafar, doncs, a corre-cuita, els papers —els oficials i els no oficials— i vàrem fer cap a l’esmentada oficina. Vam tenir la sort de trobar en Josep Maria Vallmajó i Madrenas,⁸ l’amic al·ludit, al peu del canó, i ell, amb tota l’amabilitat del món, cosa que no podrem acabar d’agrair-li mai, va posar una secretària a la nostra disposició, a la qual vam dictar puntualment totes les llistes perquè les mecanografiés (ens hi vam estar una hora llarga). I així va ser com aquell bon cirineu ens va estalviar la problemàtica d’haver de tornar a Vilafranca amb les mans buides. Però no s’acabarien encara aquí les nostres peripècies... ja que, retornats al Govern civil, el mateix funcionari d’abans ens va inquirir quina era la nostra destinació; i nosaltres, tal com constava en la documentació, vam respondre que anàvem a Perpinyà i a Toluges. «Ah! no, a Perpignan bueno, pero a (.....) no!», va respondre. Segon transvassament de suor a càrrec de l’Oriol, que no gosava preguntar el perquè de la negativa... Ell sabia prou bé que el motiu principal de la sortida no era pas per actuar a Perpinyà, sinó a la veïna vila de Toluges, on els membres de la direcció del Consell Nacional Català a l’exili —amb Josep Maria Batista i Roca, al capdavant—, en connivència amb l’Ajuntament del poble —presidit per Albin Abelanet, un batlle de reconeguda catalanitat—, tenien previst de celebrar una nova edició de les «Festes de Pau i Treva», amb un marcat accent, no solament catalanista, sinó decididament separatista. Als dos ambaixadors vilafranquins ens semblava trobar-nos encallats i en un autèntic atzucac... fins que, després d’algun estira-i-arronsa, vam arribar a la conclusió que aquell home no ens havia entès prou bé; li vam repetir que el que volíem era anar a Perpinyà i a un poble del costat que es deia Toluges i, llavors, sorprenentment, se`ns van obrir les portes i es va fer la llum: «Ah! bueno, entonces no hay problema. Yo creia que querían ir Vds. a Toulouse; y eso en el mismo día no podía ser».⁹

A la fi, amb els papers a la mà, ens vam desempallegar tan aviat com vam poder d’aquell personatge i posàrem rumb a Perpinyà, on també calia concretar altres qüestions relatives al viatge. Arribats a la capital del Rosselló, vam fer cap a la farmàcia del nostre recordat col·lega i amic Josep Deloncle, catalanista convençut i un dels pròcers de la cultura catalana dellà dels Pirineus. L’enganxàrem en plena feina a l’apotecaria i, a primer cop d’ull, ens va semblar que potser no s’havia cuidat prou de fer els contactes pertinents. L’Oriol no les tenia totes i, amb un aire de certa preocupació, anava repetint en veu baixa: «aquest paio és un artista; no ens en sortirem». Poc després, però, es demostraria tot el contrari: el benvolgut confrare Deloncle ens va acompanyar fins a l’Ajuntament de la ciutat i, allí, ens confià a l’atenció de dos simpàtics i atentíssims funcionaris (quina diferència amb el de Girona!) que responien a dos cognoms tan curiosos com els de Rossignol i Roquefort (o Rossinyol i Rocafort, que pel cas és el mateix). Ells ens van assegurar que tot estava sota control, que no tindríem cap problema per poder actuar davant del Castillet i també que a Toluges tot era a punt, així mateix; que hi hauria recepció, dinar i llocs per actuar. Sortint de la batllia perpinyanesa —a la concorreguda plaça de la bonica i catalaníssima Llotja— se’ns va eixamplar tot d’una el cor i, ben contents, encara ens va sobrar temps per anar a celebrar l’èxit de les nostres gestions al ja desaparegut i acreditat restaurant Rally —un autèntic santuari dels fruits de mer, especialitat de la casa—, a tocar del llarg passeig —el boulevard Thomas Wilson — que surt del darrere del Castillet, un indret, aquest, per cert, prou conegut per moltíssims catalans en aquells anys, ja que, en una de les seves cantonades, hi feien cap tots aquells que, es pot ben dir, eren uns bons amants del cinema. I ja ens entenem...

L’Indépendant, el rotatiu per excel·lència de Perpinyà, va informar a l’avançada del programa de la festa que es faria a Toluges, en el qual consta que, a les dotze del migdia del diumenge, 26 de juliol, es ballaria una sardana a l’atri de l’església, seguida d’una exhibició de torres humanes a càrrec dels Castellers de Vilafranca, una demostració que es repetiria, de sis a set de la tarda, a la plaça Louis-Esparre, conjuntament amb un «Ballet dels Països Catalans», acompanyat de la cobla La Principal del Bages, de Manresa. I en l’edició del mateix diumenge anunciava: «A 9 h 30,“Els Castellers de Vilafranca” devant le Castillet», tot indicant (traduïm) que: «De pas per Perpinyà, en ocasió de les festes de Toluges, els Castellers de Vilafranca muntaran avui diumenge, davant del Castillet, les seves extraordinàries torres humanes que des de l’època romana no han deixat de perpetuar-se, any rere any, constituint així una de les mostres més boniques i més virils del nostre folklore català. Sortint a les 9 del matí de la plaça del Coronel Cayrol, davant del Cinema Castillet, els 100 components d’aquesta prestigiosa agrupació desfilaran pels carrers de la ciutat, precedits dels músics [...] per gaudir de la joia de muntar el seu “Castellet” davant la “senyera catalana” de la nostra Casa Pairal». També detallava l’itinerari d’una cercavila que a l’hora de la veritat, per necessitats horàries, es va haver d’escurçar. Tanmateix, com que la gasetilla no duia signatura, no podem saber d’on havia tret l’autor allò de «...des de l’època romana», una circumstància aquesta del tot impossible, entre d’altres raons pel fet que, en temps dels romans, Vilafranca encara no existia.

Retalls de premsa: d’aquí i d’allà

La sortida a la Costa Brava i al Rosselló esdevingué un èxit absolut (en parlem també en un apartat especial) i deixà un grat record entre tots els expedicionaris. Retornats de l’experiència francesa, els dos periòdics de la vila oferien sengles cròniques de com havia anat l’excursió. La de Panadés (1 agost), sense signatura, duia per títol «Castells a França» i deia això: «Un fet important és l’anada dels nostres Castellers a les veïnes localitats franceses de Perpinyà i Toulouges. Aquest viatge es considerava com un premi als Castellers de Vilafranca per l’esforç i dedicació demostrats al llarg de tota la present temporada, i també com a estímul de cara al futur. Realment s’ha de reconèixer que tothom tornà amb satisfacció palesa d’aquest viatge, que podríem definir com excursió-actuació, ja que tan a Sant Feliu de Guíxols on es va actuar el dia 25 a la tarda com a Perpinyà on s’alçaren magestuosos castells al peu del “Castillet”, com també a Toulouges, es va deixar un molt bon record dels Castellers de Vilafranca, no desmereixent gens les qualificacions que sempre se’ls hi han atribuit de fer els castells més valents i elegants que ningú. A Sant Feliu, intercalat amb el Concurs de Sardanes, realitzaren el “Quatre de set”, el “Tres de set”, la “Torre de sis”, el “Pilar de cinc” i tres “Pilars de quatre”. A Perpinyà després d’un recorregut per la vila escoltats per la policia de tràfic, arribàrem al “Castillet” on s’alçà un soberbi “Quatre de set” i “Pilar de cinc”, flamejat (sic. per flanquejat) per dos de quatre. A Toulouges després de varis castells al matí, es dinà satisfactòriament i es realitzà una brillant actuació amb “Quatre de set”, “Dos de sis” i “Pilar de quatre” alçat per sota que saludà al públic congregat, el qual dedicà als nostres castellers una atronadora ovació. Després, ja de retorn, un cop arribats a Caldes de Malavella, havent-se remullat a la piscina de l’hotel i havent sopat, s’inicià la ruta vers la nostra vila. Bon record guardaran els Castellers del seu viatge, i bon record en servaran d’ells els francesos que varen presenciar les actuacions de la Colla vilafranquina».

Sobre l’actuació a Sant Feliu, el diari Los Sitios de Girona (29 jul.) informava que «La actuación dels castellers de Vilafranca fue una nota de gran colorido dentro el gran espectáculo folklórico, ya de por si pleno de color y vida. Sus “pilás” fueron premiados con aplausos y con vivas y el punto culminante fue su actuación al final de la gran sardana de germanor, plasmándose en carne viva la poesía de la sangre de un pueblo que unido camina hacia lo alto». I els comentaris que nosaltres publicàrem llavors al Tothom (1 agost), ens fa una especial il·lusió de rememorar-los per una circumstància especial: es tractava, aquell compendi, de la nostra primera col·laboració, en matèria castellera, de totes les que hem anat divulgant, amb més o menys fortuna, al llarg de més de quaranta temporades, que no són poques. Demanem comprensió per la llicència que ens autoconcedim de tornar a oferir ara aquell text en la seva íntegritat. El seu títol: «Camises verdes a Perpinyà»; i duia com a subtítol: «Els Castellers de Vilafranca per terres del Rosselló». Amb el nomenclàtor català que li escau, heus-lo ací: «En la primera sortida dels castellers vilafranquins més enllà de la Catalunya peninsular, just és que dediquem aquesta ressenya a glossar llurs actuacions i m’afanyaré a dir-vos que es veieren coronades per l’èxit més sorollós. L’excel·lent campanya que els nostres ardits castellers dugueren a terme en la passada temporada en que carregaren tres Torres de set (la primera d’elles descarregada a Igualada), que culminà en l’aixecament d’un majestuós Quatre de vuit en la diada de commemoració del XXI aniversari de la fundació de la colla i que continuà en la present amb la primera Torre de set descarregada a Vilafranca, en el marc de les nostres tradicionals Fires de Maig, bé mereixien una recompensa i heus ací que vingué com anell al dit la possibilitat primer i la confirmació després, d’actuar en terres de la veïna França (ara posaríem de l’Estat francès) i tan germanes a les nostres com són les del Rosselló. Àdhuc al travessar llurs ben conreades vinyes semblava talment de trobar-nos al nostre Penedès i amb l’afany de quedar bé, les ànsies de deixar ben alt el pavelló vilafranquí augmentaven per moments. L’excursió fou programada amb molta cura per uns quants castellers resolts a afrontar, amb reconeguda paciència, els obstacles que evidentment sorgiren a l’hora de projectar i aconseguir la sortida d’un centenar d’homes¹⁰ a l’altra banda dels Pirineus, però, malgrat les dificultats hagudes i comptant amb l’ajut del nostre Ajuntament, l’afer es resolgué, a la fi, positivament. La sortida fou el passat dissabte 25 de juliol, a les 7 del matí davant del “Cafè del Nen”, per anar a dinar a Sant Feliu de Guíxols que ens acollí en plena frenesia estival. A la tarda, l’actuació fou a la plaça de braus de la ciutat, on es bastiren els Quatre de set, Tres de set, Torre de sis i Pilar de cinc i dos pilars de quatre (tots tres alhora) i un pilar de quatre aixecat per sota i baixat pel mateix camí. La plaça, quasi plena i naturalment amb un bon nombre de turistes entre els espectadors, esclatà en repetides ovacions i es donà la nota simpàtica i curiosa que el darrer pilar aixecat fou voltat per diverses anelles de sardanistes que omplien el rèdol i contribuiren a donar un tò de vistositat a la popular manifestació. Després s’aixecaren altres castells en el passeig marítim que culminaren en un pilar de cinc que deixà bocabadats als qui encara no coneixien aquest màxim exponent tan nostre del folklore català. El sopar i allotjament tingueren lloc a Caldes de Malavella, la major part de nosaltres instal·lats al Balneari Vichy Català que ens demostrà que si anys enrera gaudí de reconeguda reputació com hotel de primera, ara resulta un xic antiquat.¹¹ La resta de la colla féu nit en un hostal de nova construcció¹² prop del novell aeroport de Girona-Costa Brava. A l’endemà ens va tocar matinar novament i a les sis tothom de peus a terra. La ruta Caldes-Girona-Figueres-La Jonquera es féu ràpidament, es passà la frontera sense novetat i deixant a mà esquerra la majestuosa silueta de l’enyorat Canigó, ens plantàrem en un no res a Perpinyà, capital del Rosselló, on després de desfilar pels carrers principals de la vila davant la música de les nostres típiques matinades, férem parada davant del famós “Castillet”, seu de la Casa Pairal de la cultura catalana i actualment convertit en Museu Català d’arts i tradicions populars. Allí, entre la sorpresa i admiració de la concurrència, es bastí un ben plantat Quatre de set, finint l’exhibició amb un pilar de cinc i dos pilars de quatre simultanis. El cap de colla signà en nom de tots els castellers en el Llibre d’Or de la institució. Des d’aquestes ratlles, fent un incís, vull fer constar el reconeixement de la colla Castellers de Vilafranca a l’amic i gran enamorat dels castells, Mnr. Josep Deloncle, conservador de la Casa Pairal, que amb el seu peculiar dinamisme ens aplanà el camí que féu possible la nostra actuació davant del “Castillet”. A continuació sortida cap a Toluges (deixem el Toulouges per als no catalans), a 5 kms. de Perpinyà, per tal de participar en les tradicionals festes de “Pau i Treva” que instaurades per l’abat Oliva en l’any 1065, venen celebrant-se des d’aquesta data. Hi hagué castells i pilars a l’entrada i sortida d’ofici i després un esplèndit dinar de germanor, regalat amb excel·lents vins de la comarca i que es clogué amb parlaments emocionants a càrrec de personalitats senyeres que, per més goig nostre, alabaren les proeses castelleres amb mots dels més escaients. El nostre cap de colla contestà, en nom de tots, amb un dels acostumats predicots tan castellers. No puc deixar tampoc d’expressar, en nom de tota la colla, el nostre agraïment a Mnr. Abelanet, batlle de Toluges, que féu possible la nostra assistència a la festa. A la tarda, a la plaça major del poble es muntaren els Quatre de set, Torre de sis i Pilar de quatre aixecat i baixat per sota. I ja des d’aquest moment emprenguérem el viatge de retorn. Breu parada al Pertús (le Perthus, en gavatx) i sopar de nou a Caldes de Malavella, continuant després ruta cap a Barcelona per arribar a Vilafranca sobre les dues de la matinada. Cares en general cansades però amb la satisfacció d’haver escampat per terres forànies aquest art tan viril i tan nostre com és l’art de fer castells. Que aquests dies passats en franca companyonia ens serveixin d’estímul i afany de superació per tal d’assolir amb èxit els objectius més vinents que col·loquin la nostra colla en el lloc que sempre ha merescut. Amunt, Castellers de Vilafranca!».

També L’Indépendant, en la seva edició del dilluns, 27 de juliol, dedicà uns breus comentaris a la festa catalana, amb el títol: «Toulouges a commemoré hier, la Trêve de Dieu» («Toluges va commemorar ahir la Treva de Déu»); traduïm part de l’escrit que seguia: «La Cinquena Treva de Déu fou celebrada diumenge a Toluges. Aquesta festa de la pau ha tingut una particular expectació [...] Al capdavant del seguici, el batlle de Toluges, senyor Abelanet, i el doctor Bautista (sic. per Batista) i Roca, president del Consell Nacional Català, a més d’altres nombroses personalitats [...] Els grups folklòrics “Joventut” i “L’Esbart Dansaire de Manresa” oferien una nota de color [...] m. Abelanet va dipositar un pom de flors al peu de l’estela commemorativa de la Treva de Déu, darrera el campanar de l’església. Toluges ha recreat en aquesta ocasió, com ja féu a l’Edat Mitjana, el dret dels homes a viure en pau [...] a la terrassa del cafè, prop de la plaça pública, turistes i veïns de la localitat han assistit després (de la missa) a una exhibició de piràmides humanes pels “Castellers de Vilafranca del Penedès”. Cap a finals de la tarda, la cobla de Manresa i els dos grups folklòrics han ofert un veritable recital de danses catalanes. Noves piràmides humanes foren construïdes i es van dreçar en el cel com un signe de pau...». L’endemà, dimarts, el mateix periòdic també es féu ressò de la nostra presència a Perpinyà, la capital rossellonesa, amb la publicació d’una fotografia del quatre de set a punt de ser coronat, encapçalada per la llegenda: «A l’assaut du Castillet» («A l’assalt del Castillet»), i amb aquest text traduït: «Diumenge al matí,“Els Castellers de Vilafranca” han aixecat les seves torres humanes al peu del Castillet, davant la “Senyera” catalana de la Casa Pairal. Abans, havien desfilat per alguns carrers de la ciutat». I per tancar aquest capítol, ens cal fer referència a la nota d’agraïment que, uns mesos després, els Castellers publicarien, a Panadés (17 oct.), per «les notables facilitats i concessions que per part de l’Ajuntament vàrem rebre amb motiu del viatge que la Colla va realitzar a França el passat mes de Juliol...».

Unes noves i controvertides bases per a l’Anxaneta de Plata

El Tothom del primer dia d’agost confirmava, a la portada, que «No ve la colla de Valls al concurs de Vilafranca», i també publicava un interviu —a càrrec del duet Trini i Frederic— a qui qualificaven com «Un administrador jove» i que no era altre que Josep Pascual i Vivó. Aquest avançava algunes notícies que es podien considerar com a novetats: un programa sense anuncis i amb una recopilació de cròniques de castells i de la Festa Major, i també que la televisió es faria present al concurs de castells del dia 30. Preguntat precisament sobre com es presentava aquest certamen, la resposta del metge vilafranquí era concloent i, en certa forma, decebedora per a molts: «Us puc avançar que, una vegada més, els castellers de la “Colla Vella de Valls”, no han acceptat de participar en el concurs d’aquest any, ja que diuen que les bases del concurs, segons la seva opinió, són “descaradament” favorables a la Colla de Castellers “Nens del Vendrell”. I així es veuen en la impossibilitat de guanyar-los...»; d’aquestes bases, n’haurem de parlar tot seguit amb més deteniment. Abans, però, recollim una altra notícia que oferia el mateix setmanari i que feia referència a la celebració de la festa veïnal «Màrtirs Street», tot anunciant per a les 10 de la nit d’aquell mateix dia 1 l’actuació dels Castellers i Falcons de Vilafranca. De si es va fer o no l’exhibició, no n’hem trobat cap notícia; només podem dir que, si realment va tenir lloc, es tractaria de la darrera exhibició dels castellers vilafranquins abans de la Festa Major, perquè aquell any no en van tenir d’altra. A Panadés (1 ag.), «Castell Tort» —pseudònim del vilafranquí Josep Planas— passava revista a la situació de les tres colles capdavanteres un cop iniciada ja la temporada del 1970, i postil·lava a favor de la nostra que «...No omitim que la nostra colla a les Fires, va carregar, i moralment descarregar el quatre de vuit...» (de fet, hem d’aclarir que el carro gros ni estrictament fou carregat, ni moralment, encara menys, descarregat).

El dimecres, 5 d’agost, els Administradors van convocar una roda de premsa de la qual es feien ressò, tres dies després, els dos setmanaris locals. A Panadés, un dels redactors habituals —que signava amb el pseudònim de Lleansi — confirmava que el programa de la Festa Major inclouria «un librito destinado a un solo tema: “Castells”, con una recopilación de artículos y crónicas de las más arriesgadas gestas en nuestra Plaza, escritas por plumas eminentes en literatura o en el arte “casteller”...»; també deia «...que el “Concurs de Castells” se procurará de comienzo lo más pronto posible, a fin de que no finalice muy entrada la tarde, más teniendo en cuenta la actuación por primera vez en Vilafranca, de cinco “Colles”...»; i afegia encara que «...a medida que la continuïdad del Concurso se afianza, podemos ver castillos que sin Concurso no nos era posible; que sea por el Trofeo “Anxaneta de plata” o por lo que fuese, la afición ha renacido del letárgico período que atravesaban las “Colles”; y por último que la no participación de Valls nos confirma claramente que las promesas de realización de grandes castillos en años anteriores eran pura palabrería; en muchas ocasiones se nos prometía “intentarán...” que ni a eso llegaba, lo cierto es que un Concurso es más que palabras...». Com es pot deduir fàcilment, a molts vilafranquins els havia pujat la mosca al nas en comprovar com en el concurs d’aquell any 1970, tot i que Sant Fèlix queia en diumenge, tampoc els xiquets vallencs hi serien presents.

La primera pàgina del Tothom (8 ag.) també posava el dit a la llaga, ja que en un dels seus titulars, «Valls i els Castells», posava en boca dels rosats aquesta frase punyent i definitiva: «...Amb els de Vilafranca no volem saber-hi res»; l’editorial del nostre setmanari no parava de fer-los retrets: «La colla de Xiquets de Valls no ve per la Festa Major. Finalment s’ha conegut aquest punt decisiu. I ara un cop sabut queden estranyats per unes paraules que ens van dir l’any passat...». No cal dir que es feia al·lusió a l’entrevista que, un any abans, havia tingut en Jaume Viñas i el Pep de la Llet com a protagonistes i en el decurs de la qual havien pronunciat frases com aquestes: «Si voleu firmem enguany el contracte de l’any que ve. I no sabem com estarem l’any que ve. [...] Nosaltres potser donem massa importància a un concurs, però és criteri de la colla. I no la doblegaran per “calés” ni per res. Un diumenge tots els concursos que vulguin». L’articulista es preguntava on quedaven allò de l’honor casteller, la paraula donada o les promeses fetes, i acabava de forma categòrica: «...en definitiva és una llàstima que no vinguin els de Valls, després dels èxits tinguts en la temporada passada, perquè el concurs “d’enguany” hauria sigut apoteòsic en enfrontar-se unes colles —tant el Vendrell com Vilafranca estan en una magnífica situació— que per separat han demostrat tenir raça castellera. Realment, la por a l’enfrontament fa dir paraules grandiloqüents al costat d’uns fets minsos». Sobre aquests comentaris, escrivíem, ja fa més de trenta anys, que «La reprimenda és prou enèrgica i deguda, segurament, entre d’altres raons, al fet del que es desprèn del que llegim en una altra pàgina del mateix exemplar i en forma de titular, al que no manca, evidentment, un cert to de sensacionalisme; diu: “Castells – Valls – Persecució al nostre interviuador – L’incident no tingué greus conseqüències pel nostre col·laborador que retornà sa a la Vila”. El que va passar, en realitat, fou que alguns capdavanters de la “Colla vella” es negaren a fer declaracions per a l’esmentat periòdic. Encara el “Tothom” (22 ag.) tornaria a la càrrega».¹³

En un altre espai del mateix Tothom (8 ag.), «La Festa Major des de la tramoia», trobem un altre dels quids de la qüestió quan, també amb relació al concurs de castells i després de confirmar la participació de les cinc colles que s’havien inscrit prèviament, s’explica que «La puntuació elaborada a suggeriment de cada una de les colles és la següent:

2 Torre de sis

4 Pilar de cinc

6 Quatre de set

8 Tres de set

10 Quatre de set, amb pilar de cinc

12 Cinc de set

14 Tres de set aixecat per baix

16 Torre de set

18 Quatre de vuit

20 Tres de vuit

22 Pilar de sis

24 Cinc de vuit

26 Quatre de vuit amb pilar de sis al mig

28 Torre de vuit amb forro

30 Pilar de set amb forro

32 Quatre de nou amb forro

34 Tres de nou amb forro

36 Tres de vuit aixecat per baix

38 Torre de vuit

40 Quatre de nou

42 Tres de nou Un castell no descarregat serà penalitzat amb un punt

Aquesta puntuació ha estat acceptada per tots els participants. Únicament la colla de Valls ha estat disconforme en una de les puntuacions: al cinc de vuit li confereixen més (sic. per menys) puntuació que al quatre de vuit amb el pilar de sis al mig. Segons diuen és per això que no venen». No entrarem ara a valorar la bonesa d’aquestes puntuacions; cal tenir en compte que van ser formulades en una època ja força llunyana i en unes circumstàncies ben diferents de les d’ara. A més, un simple cop d’ull a les que es fan servir actualment pot esclarir força més que no pas qualsevol comentari que nosaltres puguem afegir. Sí que voldríem, si més no, citar una anècdota que ens pot situar prop de l’epicentre de la polèmica que van generar aleshores. Els protagonistes van ser dos pròcers castellers de primera fila, ve-t’ho aquí: s’esdevé que, un cop s’havia fet pública aquella taula de puntuacions, una tarda assolellada i xafogosa del mes d’agost, en un cafè de la Rambla petita vilafranquina, vam ser testimonis d’una petita topada —sense conseqüències, això sí— entre el Lluís Solsona i l’Oriol Rossell. El primer estava convençut que darrere la introducció d’una llista de punts tan diferent de les habituals, hi havia hagut la intervenció del segon, cosa que no era certa. Solsona, visiblement contrariat, davant d’en Rossell va arribar a qualificar les bases com «aquest engendro que has promocionat tu!», la qual cosa va deixar astorat el nostre fundador. Cal recordar, tanmateix, que, com a membre del Secretariat Sant Fèlix Màrtir, l’advocat torrenc tenia la missió de vetllar pel bon funcionament dels concursos castellers, i, per tant, li semblava que les puntuacions que es proposaven no eren les més adients. Per això va carregar contra l’Oriol, pensant que aquest havia tingut alguna cosa a veure en el canvi. Després de les explicacions oportunes, tot es va aclarir —no podia ser d’altra manera, tractant-se de dos bons amics— i van tornar les aigües a mare. Afegirem que aquelles controvertides bases ja mai més no van tornar a tenir vigència, ni en el concurs del 1971 ni en cap altre, i recordarem també que van constituir el motiu principal, com ja s’ha dit, que van esgrimir els vallencs per no venir a concursar a Vilafranca, malgrat que la diada de Sant Fèlix s’esqueia en diumenge.

Cal dir també que passats uns anys, el 1982, el mateix Lluís Solsona i Llorens, conjuntament amb Rafael Català i Dalmau, oferien una versió una mica diferent sobre les discrepàncies que mantenien fora de concurs els de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, «...la qual considerava que el folre no estava reglamentat “degudament” i el “5 de 8” quedava devaluat respecte al “pilar de sis”...», i a continuació recollien una de les pulles que fornien els versots del Ball de Diables vilafranquí d’aquell any 1970: «Els de Valls han fet el bot i no volen concursar. Ai no et fot!, tenien por de guanyar».

Ambdós cronistes qualificaven també de «puntuació atípica» aquella que regí al III Concurs «Anxaneta de Plata».¹⁴ Sobre aquest, també en va parlar un altre dels Administradors de la Festa Major, en Max Miret i Voisín, en l’interviu que publicava Panadés (8 ag.), acompanyat de la sempre simpàtica i escaient caricatura de Joan Esteve i Albet. El text aporta llum pel que fa a alguns punts, però no aclareix gaire quin paper havia jugat el Secretariat Sant Fèlix Màrtir a l’hora d’aprovar les bases, sobretot si tenim en compte l’opinió que d’aquestes tenia Lluís Solsona. Vet aquí alguns dels comentaris de l’administrador: «Desgraciadamente tenemos que confirmar que los “Castellers” Colla Vella Xiquets de Valls, no quieren acudir al Concurso [...] La parcial opinión de los “Castellers” de Valls es de que con las Bases de este tercer Concurso no se ven capaces de poderlo ganar, por considerarlas desfavorables, como si todas las “Colles” no pudieran hacer todos los “Castells” [...] Se convocó en su día una reunión con todos los “caps de colla” existentes en el momento actual y el Secretariado permanente del Concurso; al no ser cumplido el requisito del número de asistentes por parte de los representantes de la “Colla Vella” de Valls, la reunión quedó sin efecto práctico al retirarse de ella dicha Colla. Ante la imposibilidad de sacar provecho de este tipo de reuniones se acordó que cada Colla enviara un proyecto de bases. Tras cotejar estos proyectos y después de consultar a diversas personas entendidas en la materia, así como a Castellers representativos de las principales Collas y aprobadas por el citado Secretariado, se llegó a las bases que regirán en el Concurso de este año. Puedo asegurar que dichas bases son completamente imparciales y la discrepancia con ellas no pueden ser motivo de la no asistencia al Concurso»; a continuació, Max Miret donava compte de les puntuacions que ja hem exposat i reblava el clau sobre les discrepàncies dels vallencs al voltant del cinc de vuit, «...puntuado insuficientemente, si bien aceptan el lugar que le corresponde en la escala ordinal citada, y además están en desacuerdo con la ilimitación del número de Castellers que pueden formar el forro»; i afegia que «La “Colla Nens del Vendrell” considera que el “Pilar de set amb forro” debe estar situado por delante del “Tres de nou amb forro...», tot i que aquesta observació no havia estat motiu suficient per als del Baix Penedès per no acceptar les bases. Si avaluem fredament aquestes darreres manifestacions, conjuntament amb les expressades anteriorment amb relació a d’altres divergències que s’han apuntat, podem arribar fàcilment a la conclusió que, a més d’un clima certament enrarit, hi havia un cert confusionisme general a l’entorn de la qüestió. També ens sembla més que probable que l’autoria de les controvertides bases, sobretot pel que respecta a la taula de puntuacions, s’hagi de carregar exclusivament en el compte dels tres Administradors de torn —membres de la junta del Patronat de Castells, recordem-ho, en la qual també figurava l’Oriol Rossell—. Només aquesta darrera circumstància explicaria la desaforada reacció de Lluís Solsona quan volia encolomar els neulers de tot aquest afer al Mascle de Sant Marçal.

Quatre colles a competir i una altra fora de concurs

Després dels contactes oportuns per part dels Administradors, Panadés (1 ag.) podia informar que «Han aceptado participar en el “Concurs de Castells” – III Trofeo “Anxaneta de Plata” [...] las “Colles” de “Castellers” de Arbós del Panadés, Barcelona, Tarragona, Vendrell y Vilafranca. La de Valls es la única que parece sigue en su clásica negativa a competir». Alerta!, però, que algunes d’aquestes dades no eren del tot certes. Per començar, cal dir que la Colla Vella de Valls competiria, al cap d’un mes, al concurs de Tarragona; també es pot veure que la informació no especifica quina era la colla d’aquesta última ciutat que es faria present a la nostra vila, i, finalment, tampoc no es fa constar que els Castellers de Barcelona actuarien fora de concurs, la qual cosa, segons llegim al Tothom (8 ag.) «...es deu a que no estan en condicions d’aixecar castells de competició a nivell del que poden fer les restants colles...». També sobre el concurs, a La Vanguardia española (9 ag.), el corresponsal vilafranquí j.(Josep) m. (Martí) s. (Soler) es queixava: «... Por celebrarse en domingo se contaba que la colla de Valls asistiría ya que en años anteriores sus alegaciones se basaban en que por ser días laborables no podían concurrir. Pero los cálculos han fallado y los “xiquets” de Valls han eludido venir a disputar la primacía castellera. Los que apreciamos a la colla vallense sentimos su ausencia [...] Se pone de manifiesto, un año más, la inoportunidad de celebrar concurso “casteller” en el día de San Félix, ya que nuestra plaza tiene tal prestigio que sin concurso ya se intentaba lo mejor, por cada colla, y ahora con el concurso nos hemos quedado sin el enfrentamiento de las collas de Vendrell y Valls...».

Cinc dies més tard, a Panadés (14 ag.), també era entrevistat, ara per l’Alfons Chulvi, l’administrador Josep Pascual. Vet aquí el que deia sobre els castells: «...Se dice actualmente que estamos viviendo una nueva época de resurgir “casteller” pero a mi me da un poco de miedo, pues todos estos grandes castillos que actualmente estamos viendo no creo que sean producto de una gran afición y afán de superación existente en el momento, sino más bien son causa de un prurito y una rivalidad mal entendida. Hay que considerar también cierta falta del noble sentido de la deportividad, teniendo en cuenta que lo importante es participar... Y que deben ganar los mejores no siendo para los demás ninguna deshonra ni ofensa el no quedar clasificados en primer lugar...». Per cert que en aquest mateix número del setmanari trobem una portada del programa de la Festa Major, que porta la data del 1970, amb una parella de sardanistes i la imatge d’un castell al fons (i també un diable, el Drac i el Gegants). No obstant això, cal aclarir que es devia tractar d’una adaptació d’un dibuix força més antic (l’any es nota retocat), ja que la il·lustració per a la portada del programa oficial d’aquell any —que era la mateixa del cartell mural festamajorenc— havia estat encomanada al vilafranquí, resident a Barcelona, Joan Alayo i Rovira —de Cal Claret, de la Parellada— i no presentava cap motiu casteller, sinó una parella de pagesos endiumenjats a punt d’anar a la festa.

Parlant del programa, tampoc podem obviar el fet que una separata d’aquest, a més d’unes quantes fotografies de castells diversos i la reproducció d’una partitura de «Los Xiquets de Valls. Tocada dels castells», oferia una interessant i curosa «Selecció de textos sobre els Castells de la Festa Major», un recull literari que havia dut a terme —qui, si no?— l’erudit Antoni Sabaté Mill, el qual, a més a més, n’havia redactat el pròleg, en el qual justificava la tria (sense poetes, com Àngel Guimerà i Anselm Clavé, en tractar-se de proses), a la vegada que indicava que en «la nòmina d’autors» s’haurien pogut incloure altres escrits, com, per exemple, el del bisbe Torras i Bages),¹⁵ del qual diu: «...parla dels “xiquets” en la seva famosa “Tradició Catalana”. Però el text és curt, i el nom dels “xiquets” hi figura d’esquitllentes, com a simple reforç d’un allegat ètnic i sociològic. Compara els “xiquets” amb la festa de toros, punt de vista que [...] repeteix Eugeni d’Ors en el seu text, per bé que en un aspecte purament estètic...». Aquesta magnífica antologia reunia signatures tan representatives com les de Manuel Milà i Fontanals, J. Valero i Ribes, Gaietà Vidal i Valenciano, Lluís Via, Bartomeu Robert, PereY nglada, Francesc Pujols, Eugenio d’Ors, Felipe Pedrell, Fèlix Cusiné i Pere Mialet, i ens cal recordar que una bona part d’aquests escrits ja els hem anat incorporant en aquest nostre compendi d’història castellera vilafranquina. En el mateix pròleg hi ha un altre apartat, que el Ton Sabaté titula «La colla de Vilafranca», del qual manllevem aquest contingut: «...amb raó que els sobrava (els Administradors) consideraren que els nois de Vilafranca no necessitaven justificació de cap mena. Els castellers o “xiquets” —tant se val— són tan legítims ací com a Valls, a Tarragona i al Vendrell. Hi hagué un moment al segle passat que els castells es preparaven a Valls i es muntaven a la plaça de Vilafranca. Tant és així, que les denominacions de les colles nova i vella de Valls —“la Muxerra” i “la Roser” (fem notar que aquí els noms estan intercanviats) — els les donaren les rivalitats de dues confraries vilafranquines. I es muntaven moltes vegades amb l’ajuda de bregats i nerviüts vilafranquins, els noms dels quals —els Cartié, els Tiessos, el Pirro Basques, el Fèlix Guatlle, el Tremendo, el Tronja— tenen en la colla nostra d’avui una esperançadora continuïtat...».

I un altre cop a Panadés (14 ag.), algú que signava amb les inicials v. r. tornava a insistir sobre el «Tema “casteller”» i el concurs, tot assegurant que «...acudirán todas las collas excepto la de Valls...». També comentava que podia ser diferent l’actitud d’una colla davant d’un concurs o d’una simple exhibició, perquè «...en el Concurso, siempre sale, oficialmente, un ganador; y en la exhibición, el ganador se lo hace cada cual a su gusto...», i també entrava a sac en un altre tema que havia desvetllat interès i que encara avui dia (ara només amb relació a les festes de Valls) porta cua: «El que el Concurso no debe realizarse en el día de San Félix y si en otra fecha, induce a pensar si debemos imitar o no a nuestros amigos de Valls, Vendrell y Arbós, que en sus Fiestas Mayores el “coto casteller” está cerrado a cal y canto y allí no actúa más Colla que la suya. ¿Seremos tan patriotas como ellos, y apoyaremos exclusiva e incondicionalmente a nuestros estupendos “Castellers de Vilafranca”, que han entrado en terreno compatible con los de Valls y Vendrell?...». Els del Tothom (22 ag.) també hi deien la seva, emparant-se en les manifestacions del corresponsal de La Vanguardia española que hem transcrit «...Ell opinava que enguany amb la negativa de no venir la colla de Valls [...] es posa de manifest un cop més la “inoportunitat” de la celebració del concurs casteller el dia de Sant Fèlix. S’afirma que si la nostra plaça té el prestigi màxim de ser “la plaça més castellera”, amb l’assistència de les colles —totes o les dues més rivals de Valls i El Vendrell— ja es feia el millor programa de cada colla, sense necessitat d’entaular una competència pel guardó [...] Però també és cert que quan es va instaurar el concurs, Vilafranca tenia de fer quelcom per representar la plaça més castellera, cosa que quedava una mica marginada amb els concursos de Barcelona o on poguessin sorgir. Potser també podria convocar-se el Concurs de Vilafranca —per donar la preuada Enxaneta de plata— un altre dia dins la temporada sense necessitat que fos la festa major. Però les dificultats serien les mateixes...», i mantenien també que els vilafranquins: «...al fiblar fort en l’honor de cada colla, no hem vist enfrentada l’encesa rivalitat que es manifesta a Valls i El Vendrell», alhora que concloïen: «L’única cosa que ens cal —i això deu ser molt difícil de demanar— és esperar que les coses es situin en un punt favorable perquè una negociació, aprofitant honors i febleses, faci possible el temut i esperat enfrontament de les dues colles. Quan serà possible?». En el mateix número, l’administrador Max Miret manifestava, amb relació als actes programats per la Festa Major, que «...a part de la no vinguda de la colla Vella de Valls, s’ha complert tot el previst».

I a La Vanguardia española (25 ag.), novament el corresponsal J.M.S. tornava a la càrrega: «...este ambiente, este amor de Vilafranca a los “castellers” merece un respeto y una correspondencia de las “colles”. Por esto no se pueden aceptar los motivos que la “colla” de Valls esgrime para eludir su participación en el concurso de San Félix. Parece que hoy otra colla le disputa, con ventaja, su secular supremacía. El entendido público vilafranqués sabría apreciar la noble disputa de la actual hegemonía, gane quien lo merezca, con la seguridad que si levantasen buenos castillos ello no mermaría su prestigio». També per aquelles dates, al Diario de Barcelona, el redactor Enrique Moreno Parés parlava de Vilafranca i del seu concurs casteller en un article que titulava «Villafranca del Panadés, plaza “castellera” por excelencia», en el qual també feia referència als nostres vins (amb una fotografia de la premsa de biga de l’avinguda de Tarragona), al Museu i a la Festa Major. A banda del fet demostrat que encara no estava al corrent de la grafia correcta del nom de la nostra vila, cal dir que acompanyava l’escrit la imatge d’un tres de vuit vendrellenc, plantat a la nostra plaça, que duia aquest peu: «Entre respiraciones entrecortadas y tensos músculos se ha coronado un tres de vuit». I en el text tampoc no demostrava estar gaire bregat en matèria castellera quan, després de postil·lar que «...las autoridades todas deben poner de su parte cuanto sea necesario para difundir a los cuatro puntos cardinales la pureza plástica de estos castillos humanos que son como un símbolo de la hermandad catalana», afegia aquesta vivència no exempta d’anècdota: «Hemos visto cómo sin prisas pero sin pausa se va formando la piña que formará la base del “castell”; después tres hombres puestos de pie sobre las espaldas de los pilares inician lo que será una columna humana que estará sostenida en su parte más delicada por el “terç”. Puede decirse que el éxito de un “castell” depende del equilibrio, la fuerza y el afán de superación del “terç” de la colla. El editor del periódico “Panadés” me decía que aunque parezca mentira la parte más peligrosa de la ascensión está encomendada a los más pequeños de la agrupación y, por supuesto, la más escabrosa y difícil debe realizarla “l’anxaneta”, que remonta todos los pisos hasta llegar a la cúspide. La explicación de cómo se levantan estos castillos humanos venía dada por este hombre que, en su juventud, perdió buena parte de su dentadura, precisamente en un accidente de “Castellers”, al derrumbarse y recibir un fortísimo golpe en la boca...» (és de suposar que volia referir-se al Papitu Esteva, bon aficionat als castells, ja que la seva impremta era on s’estampava el rotatiu esmentat). Una tercera foto que figurava a la mateixa pàgina oferia una visió del campanar de la basílica de Santa Maria des de la seva base, i, a sota, aquest curiós comentari: «Llegarán algún día a alcanzar la cima del campanario los “Castellers de Vilafranca”? Agallas no les faltan».

No va faltar una sola colla, sinó dues

Dèiem, ja fa uns quants anys, que «Al concurs vilafranquí, el tercer “Anxaneta de Plata”, la “Colla Vella dels Xiquets de Valls” no fou l’única absència. L’altra “Colla Vella”, la de Tarragona, tampoc no hi participà, tot i que el qui això subscriu va fer, d’acord amb els administradors de la Festa Major vilafranquina d’aquell any, els passos necessaris per aconseguir-ho...».¹⁶ En efecte, un matí de diumenge de començaments del mes d’agost, dies abans de la Festa Major tarragonina de Sant Magí, ens desplaçàrem a la capital per tal de contactar amb algun cap visible de la Colla Vella dels Xiquets de Tarragona, la de les camises blau marí i la mateixa que —recordem-ho— havia participat, set anys abans, amb l’enlairament d’un pilar de cinc, en l’acte inaugural del monument «Als Castellers» vilafranquí. Feia estrany que cap dels seus elements no hagués donat cap mena de resposta, ni afirmativa ni negativa, a la invitació que, a través de l’Ajuntament de Tarragona, haurien rebut mesos abans, tot convidantlos a participar al nostre concurs. Donava la sensació que, si la colla no estava dissolta del tot, poc n’hi faltava... I així fou que, personats a la part alta de la vella Tàrraco, algú ens indicà que en un bar de la plaça del Fòrum s’hi solien trobar alguns castellers, a l’hora del vermut, per fer petar la xerrada. Allí vam contactar amb Vicenç Balaguer, Pardalete, que era un històric de la colla Vella i que, fins i tot, ens assegurà que n’era el cap... Però, quan li explicàrem el motiu de la nostra visita i en dir-li que els volíem a Vilafranca, es va desdir d’aquesta darrera afirmació i ens adreçà a on vivia el seu afillat, l’Esteve Sesplugues —Ros de Pardal o també Pardalete —, que aquest sí que era realment el cap de colla. L’Estevet ens va rebre amb gran cordialitat, va dir que la colla estava molt malament i que veia difícil de poder complaure’ns, però que, si més no, ho intentaria; la cara que va posar quan ens acomiadàrem transmetia optimisme... Els Administradors ens havien dit que es trobaven ja fora de pressupost, però que, tractant-se d’un tema que afectava els castells i el concurs, podien arribar a oferir als Xiquets de la Vella tarragonina la qüantitat de 35.000 pessetes per tornar a Vilafranca, la qual no era gens menyspreable tenint en compte la condició de precarietat en la qual es trobava la colla. Segons que sembla, Sesplugues va arribar a reunir la gent suficient per explicar-los la proposta i hi hagué consens per poder venir a concursar... fins que algú s’assabentà que l’altra colla de la ciutat, la Nova de Xiquets de Sant Magí —que no passava per cap tràngol ni cap desfeta, això cal tenir-ho en compte— en cobraria 50.000, tal com s’havia pactat prèviament. I aquí s’acabà l’assumpte... «O com els altres o res!», digué més d’un, i d’aquí ja no es van moure.

Avui, escolats quaranta-cinc anys des d’aquella aventura castellera, encara ens reca el fet de no haver pogut ser més esplèndids i de no haver estat més espavilats per caure en la possibilitat que es podrien haver trobat uns quants paganos que aportessin les 15.000 de l’ala que haurien fet falta. Però el cas és que, gairebé sense voler-ho, d’aquella experiència, se’n derivà un fet positiu: el dia de Sant Magí, la Colla Vella de Tarragona tornava a ésser dempeus i actuà, per darrera vegada com a tal, a la plaça de les Cols, al peu de l’escalinata que mena al pla de la Seu tarragonina i al costat de la seva rival d’aleshores, la Colla Nova, en un adéu temporal de les camises blaves i liles a l’afició tarragonina.¹⁷ D’aquesta encara doble exhibició, n’informava el Tothom (22 ag.), alhora que postil·lava: «...valdria la pena fer un esforç i mirar de portar també la “Colla Vella” (de Tarragona, esclar) a la nostra vila, ja que a més de que augmentarien la vistositat de la Festa amb llurs camises blaves, s’hauria aconseguit de fer venir totes les colles... totes menys una...!».

El cap de colla i d’altres tenen la paraula

No li costava gens al novell cap dels Castellers de Vilafranca de fer sentir la seva veu, quan convenia, als mass media locals. Però, fins a les envistes de la Festa Major, només

AC Alt Penedès - l’havien interviuat els del Tothom. Per això, Panadés (22 ag.) no es volgué quedar enrera i «Ante el Concurso “L’Anxaneta de Plata”» —el cartell que incloïa, per cert, era el mateix d’anys anteriors— publicà, que ja tocava, una «Entrevista con el Cap de Colla Lluís Giménez Noguera», amb la consabuda caricatura de l’acreditat Joan Esteve. Començava amb aquest «Perfil» a càrrec de l’Alfons Chulvi: «Luís Giménez, es un joven de 27 años. Es el jefe o el “Cap” de Colla de “Castellers de Vilafranca”, desde el 30 de Enero del presente año, en sustitución de Gabi Martínez, el hombre que logró con la Colla de Vilafranca bajo su mando, y sus sucesores (?), la “Torre de set” y cargar por primera vez el “Quatre de vuit” —el día 12 de octubre 1969 —, lo que significó un hito importantísimo, vital, dentro de nuestra problemática castellera. Giménez, es característico de la nueva generación castellera, un nuevo estilo, unos nuevos modos, forma y fondo. Con él quedan atrás los viejos tiempos duros de las tensiones internas, improvisaciones y diferencias de opinión, propias de todos los comienzos siempre difíciles. Giménez, pretende y cultiva un mismo espíritu único de Colla, una ampliación de personal, la dignificación de la misma, aspirando obtener los máximos resultados alcanzables de las enormes posibilidades reales y latentes de la Colla. El estudia junto a su Comisión Asesora técnica, consultiva, integrada por los grandes “castellers” de solera: “Garça”, Sol, Domènech y Polo y Junta Directiva de la Colla estas posibilidades, dando directrices y normas, que habrán sin duda de dar sus frutos. En esta ocasión, le hacemos una simple entrevista cara a la Fiesta Mayor, pero en la que esperamos anhelantes ver los resultados de sus primeros contactos, de organización y ampliación que lleva ya efectuados en la Colla, singularmente tras su éxito alcanzado en las últimas “Fires de Maig” en que levantaron el “Quatre de set” net y cargaron y descargaron la “Torre de set”. Le deseamos suerte, vista y... al toro, en el Concurso “Anxaneta de Plata”». L’interviu, pròpiament dit, és fet en català i, per tal de no allargar-nos, n’oferirem tan sols les respostes, començant per aquella que assegurava que a la colla es vivia un moment amb: «—Joventut experimentada, valenta i amb autèntica sang castellera i que comptava amb cent vint castellers, amb el neguit de «—Mantenir-nos fidels a la tradició castellera de la vila». Sobre el concurs, opinava que «—Malgrat els fets ocorreguts, pot constituir una jornada castellera extraordinària. De les que fan història. —És una veritable llàstima que no acudeixin (els de Valls) a la nostra plaça. Ells tenen un deute moral amb Vilafranca... En fi, els Concursos es convoquen i tothom és lliure d’inscriure s’hi. No obstant una cosa és ben clara: no presentar-se vol dir perdre [...] —És que pel sol fet de que falti una Colla ha de minvar l’entusiasme casteller a la nostra plaça? És que sense ells es penseu veure poca cosa? Confío en que hi hagi més d’una sorpresa. A més, fora d’ells totes les Colles acudiran. No faltarà caliu. —En quan als forros, cal pensar que la calor els dificulta molt, i de les grans sorpreses que últimament s’han comentat pot ser que s’en vegi alguna. No obstant considero que el “Quatre de vuit” i la “Torre de set” continuen sent proeses. —La Colla “Castellers de Vilafranca” està en un moment formidable. Anirem a la plaça amb el coratge de sempre i amb ganes de trepitjar fort. I no penso solament en el Concurs, sinó en que la nostra és una Colla que compta amb una joventut de molta vitalitat i amb un futur esplèndit [...] —farem el que podrem». A l’afició local, en Lluís els demanava «el seu cor» i als castellers «confiança en ells mateixos, coratge i amor a la vila»; finalment, afegia: «—...hi ha un sector de la Colla que semblen els més ignorats: són els “Baixos”, “Grossos” (sic., per “Crosses”) i tots els del “Rotllo”. Al seu lloc no són admirats ni aplaudits, i ben cert que la seva tasca és importantíssima. Aprofito l’ocasió per retre un sincer homenatge a tots aquests homes que calladament saben patir i donen el seu esforç perquè estimen a la Colla i els castells. Són dignes d’admirar. —Tot el demés s’ha d’explicar amb fets, que en realitat és el que compta. A la plaça ens esperen...».

Als extraordinaris de Festa Major dels dos periòdics vilatans, no hi faltaven referències castelleres en clau vilafranquina. Panadés (29 ag.) parlava de «L’Entrada de Sant Fèlix», en la qual «...els castellers de Valls, de Vendrell i de Vilafranca alcen els “Pilars” de cinc», uns espadats que veiem en dues imatges fotogràfiques sobre allò que inspirà al doctor Josep Estalella aquests dos rodolins: «El millor de lo millor, / veure entrar la processó» i «Perquè ho vegi més bé encara, / posen Sant Fèlix de cara». L’Entrada també es feia patent amb la ja coneguda variant de la bonica il·lustració de Josep Senabre que serví com a cartell de la Festa Major de l’any 1926. En unes altres pàgines, hi trobem la reproducció dels magnífics versos que el vilafranquí Joan Regull i Pagès havia enviat des de Nova York, abans de la més típica de l’any 1952,¹⁸ i també, sobretot, un documentat estudi del prolífic Josep Maria Masachs que «En vísperas de la Fiesta Mayor» i amb el títol de « », dedicava «A doña Maria Dolores Serrano, entusiasta y amena divulgadora de la fiesta castellera» (i que, el dia abans, havia fet el pregó). El text s’endinsa en un tema una mica complicat, aleshores, com era el dels possibles orígens dels castells, amb referències a la llegenda dels Titans que volien escalar l’Olimp, el temple dels Déus; també a les terres de la llunyana Mesopotàmia, amb la bíblica Torre de Babel, o als jocs que es practicaven a la Roma imperial o a les pràctiques guerreres de diverses tribus de la Gàl·lia. Així mateix, hi trobem la citació d’altres exercicis emparentats amb els castells: de Tauste, de Cetina, d’Algemesí —tot i que aquí detectem una confusió evident entre la Muixeranga i el Ball dels

Tornejants—, de Peníscola i fins i tot del Nord d’Àfrica. No hi manca tampoc la informació referent a diversos historiadors i estudiosos, des de Joan Amades a Julio Caro Baroja, passant per Francesc de P. Bové, el Pare Masdéu, Pedro Antonio de Mantares, Cèsar Martinell, Coroleu, Clavé o Blasi i Vallespinosa. Finalment, feia un petit repàs a les colles de Valls, Tarragona, Montblanc, el Vendrell, l’Arboç, Barcelona i, per últim, Vilafranca, de la qual diu que «...si bien intentó formar una colla por los años veinte, no la organizó debidamente hasta después de la guerra civil, siendo conocida por “Castellers de Vilafranca”. No obstante, nuestra villa es considerada como la población donde más se “siente” la fiesta castellera y la plaza del Ayuntamiento el lugar idóneo para medir sus fuerzas las “colles” rivales...». L’article anava guarnit amb tres dibuixos de castells —un dels quals, un quatre d’onze!— extrets del Costumari Català (vol. I) de Joan Amades.

I per acabar la transcripció del contingut casteller que oferia el setmanari degà, també hem d’incloure un retall —amb el títol de «Castells» i sense signatura— en el qual l’autor pixava descaradament fora del test en consignar que «Mañana, por primera vez en la dilatada historia de nuestra “plaça més castellera” veremos actuar conjuntamente a seis “Colles”. El mayor contingente de “castellers” a la disputa del máximo galardón de la universalidad castellera: l’“Anxaneta de Plata” [...] Vilafranca, que ha sido siempre la que ha marcado la pauta en el estado de plenitud o postración de una “Colla”, verà reunidas en un solo día, en una sola actuación, tal número de castellers como jamás...». O bé l’articulista no sabia comptar —eren cinc i no pas sis les colles que s’aplegarien a la nostra plaça— o bé era un desmemoriat, atès que si al Concurs Jorba del 1964 hi havien participat set colles (i sis als de 1965 i 1966), no costa gaire d’endevinar que la participació en nombre de castellers devia superar, amb escreix, la que s’esperava a casa nostra. Per sort, la minsa col·laboració acabava amb més fortuna: «¡¡¡Animo “Castellers de Vilafranca” la afición espera mucho de vosotros, el aliento, el aplauso “i les mans” no van a faltaros!!!».

De la seva banda, el Tothom (29 ag.) tampoc no anava curt d’informació relativa als castells. Per començar, una separata, pulcrament editada, en part en color, amb algunes fotografies històriques dels Castellers de Vilafranca i unes breus referències als sis que n’havien estat caps de colla, anava encapçalada per un vibrant text d’en Lluís Giménez, que el llavors lider titulava «Amunt!», un escrit enaltidor per damunt de tot. Vegem-lo: «Vilafranca, plaça vella, meravellós museu de tradicions, amb una corprenedora densitat d’història recolzada al damunt d’immens coixí de pàmpols, sap també sortir al carrer a pregonar als quatre vents que la força d’aquest poble, l’equilibri, la gosadia i el seny vilafranquins, tot això al servei d’una tradició, ha arrelat profundament a la nostra entranya.

Quan Vilafranca es vesteix de festa vol al carrer i a la plaça la familiar i sempre nova presència dels braus castellers. Si no hi ha castells no tenim festa. Si Vilafranca, sempre defensora de l’art casteller, que ha propulsat i revitalitzat fins i tot a les colles de fora, lluitant a capa i espasa per tal de tenir sempre castells a la nostra Festa, i, sobretot s’ha abocat a la Colla de casa, ajudant-la i animant-la per tal que es promocionés i arribés a la talla que avui té, nosaltres, els castellers, no podem per menys que enaltir l’afició vilafranquina. Els Castellers de Vilafranca, actualment amb un ferm esperit de Colla i amb una autèntica disposició de conquesta, ofereixen a tota la Vila la més preuada i enardidora senyera: EL SEU coratge. Castellers, les gralles ja són a punt... Tots a la una!».

A les pàgines centrals i amb el títol de «Al so de la gralla», publicàvem una «Síntesi històrica dels Castellers de Vilafranca»,¹⁹ de la qual, per no ser reiteratius, destriem únicament el paràgraf final:²⁰ «Vilafranca, després de donar tan eximis castellers al llarg dels darrers segles i haver guanyat a pols el títol de “Plaça més Castellera”, amb la seva constància en convocar any rere any a les demés colles castelleres, veu ara com es realitza l’única aportació que li mancava completar: la de brindar a tota l’afecció catalana una gran colla de castellers, una jove colla amb prou caixa i nervi per a emular a les més ancestrals nissagues castelleres». En una altra pàgina, el tresorer Josep Miret, fidel a les seves conviccions, mirava de fer proselitisme tot explicant «Què és el Patronat de Castells?» i comentava, entre altres temes, que ja es comptava amb prop de 200 col·laboradors i que les aportacions d’aquests servien per tapar forats i per «...organitzar assaigs generals de la Colla, cobrint les despeses dels desplaçaments de castellers vilafranquins que avui resideixen en altres poblacions»,²¹ per cloure la seva exposició tot donant ànims al personal: «Cal que no regategem la nostra col·laboració, aportant la nostra ajuda econòmica al Patronat i així farem possible per mitjà d’ell la continuïtat d’aquesta floreixent època dels Castellers de Vilafranca». També trobem al Tothom un requadre amb les puntuacions i penalitzacions que regirien al Concurs i unes «Acotacions a l’actualitat castellera», signades pel vendrellenc Salvador Palau i Rovira —tot resseguint la petja d’Andreu Nin, de seixanta anys abans—²² i encapçalades per aquests mots de lloança dedicats a la nostra plaça: «Vilafranca, com cada any per la Festa Major, “la més típica de Catalunya”, rendeix culte fidel a les més pures i estimades tradicions penedesenques. I als penedesencs, particularment, l’anunci de la Festa Major de Vilafranca ens porta suggestives ressonàncies castelleres. Ens evoca diades inoblidables. La Festa Major de Vilafranca sempre ha sigut història castellera [...] A Vilafranca no s’hi pot anar a sortir del pas, a quedar bé. S’hi ha d’anar a fer el màxim, tot el que estigui a l’abast de la colla. Perquè la plaça ho sap apreciar, perquè l’actuació a Vilafranca és comentada i valorada en tota la seva trascendència...». Després de passar revista al moment que vivien les colles que l’endemà es trobarien a plaça,²³ el recordat advocat i amic —qui, unes setmanes més tard, tal com ja expliquem en un apartat dedicat als comunicadors castellers, encetaria una crònica, d’efímera durada, al diari esportiu Dicen — acabava la glossa amb aquesta arenga: «...la crida castellera de la Festa Major de Vilafranca, amb el pas dels dies, ha anat caldejant l’ambient. Mentre l’afició, amb l’esperit tens, viu jornades d’impacient expectació, els castellers vetllen les seves armes disposats a tot. Endavant! Toc de gralla... i que guanyi el millor». També el barceloní Solidaridad Nacional (29 ag.), de la mà del seu corresponsal a la vila Ricard Barqué Arnaldo, informava, amb un bon punt de xovinisme, sobre «El Concurso de “Castellers”, el más famoso de España», com si se’n celebressin molts altres a la geografia hispana. En el mateix número, Lluís Solsona tractava sobre la «Consolidación de los “concursos de castells” de Vilafranca», tot ensenyant la imatge del trofeu «Anxaneta de Plata», alhora que feia una mica d’història dels dos certamens anteriors i postil·lava sobre el que podia deparar el tercer. També ponderava, una vegada més, «la plaça més castellera» amb afirmacions tan categòriques com aquestes: «... era tanta la savia “castellera” de nuestra villa, que en 1948 dio el fruto de su propia “colla de castellers”, que se cuenta entre las mejores de la actualidad y que ha conseguido ya realizar el “Quatre de vuit” y la “Torre de set”. En esta titularidad y en estas razones se encuentra la legitimidad de origen de los “concursos de Castells de Vilafranca».

Tercera victòria vendrellenca i un altre carro gros dels vilafranquins

Efectivament, va guanyar el millor i es van complir els pronòstics. Els Nens del Vendrell van brindar un bon ventall de castells, tot i que no se’n van sortir amb el tres de vuit i que els seus números forts, els pilars —de sis i de set— no els van poder descarregar; sí que van completar, però, el quatre de vuit i la torre de set. Els Castellers de Vilafranca no vam poder donar cap sorpresa i ens va quedar el consol de tornar a carregar el quatre de vuit i de descarregar la torre de set. Els Minyons de l’Arboç i els Xiquets de Tarragona, Colla Nova de Sant Magí, amb castells de set, van compartir el tercer lloc. Sobre la diada de Sant Fèlix, el Tothom (5 set.), de la mà d’un dels seus factòtums, l’amic Antoni Ribas, oferia aquesta interessant i completa «Crònica de Festa Major»:²⁴ «El 30 d’agost va ser de color vermell, verd i blau.²⁵ Quasi multicolor. El dia afavoria les tonalitats i també feia pujar el caliu personal a nivell d’ambient general del dia. I les arrels castelleres del vuit-cents tenien enveja d’una jornada que des de les set del matí prometia ser d’antologia.

El concurs, esperat i comentat, estava ja a la seva hora definitiva, i tots els cates que es feien abans, transcurrien amb aquella impressió de lentitud pròpia de l’espera dels grans combats i dels grans moments. A les matinades una generació impressionant ja passejava mocadors “castellers” a tall de contrasenya, i s’acompanyava als grallers amb un ritus també “casteller”, menjant esmorçars i piscolabis “castellers”: pa amb tomàquet, vi negre, llonganissa, botifarra blanca... Camises verdes i faixes, espardenyes i mocadors, eren les notes primordials. A l’acabar les matinades, mentre pintaven a la plaça els cercles de cada colla, prop de les nou, ja començaren a venir els primers castellers d’arreu: gent del Vendrell i de Barcelona, de l’Arboç i Tarragona. Al comprar el diari —“El Correo Catalán”— descobrir amb grans títols i fotografies els textos de l’Espinàs que explicaven la festa i nota irònica: les fotos castelleres eren de la colla de Valls, els ausents, els... etc. L’anada a ofici va ser també per aquest estil. I mentre l’ofici feia via, a la plaça les colles es preparen: darrera el campanar el Llorençó —el cap de colla de la Muxerra de Valls— ensenya a pujar i baixar enxanetes de l’Arboç. Repartidors del tothom, amb jerseis virolats, escampen el setmanari amb el full a colors de la colla de Vilafranca. Els de Tarragona fan la descoberta de la Vila, i també preparen i proven “poms de dalt”. Els del Vendrell esmorcen i la gent els contempla amb l’esperança de descobrir el secret dels seus “sonats” castells; els de Vilafranca, coneixedors del terreny, esperen la sortida d’ofici esmorçant per la plaça. L’acte davant del monument als castellers —que gent inquieta diuen serà, anys a venir, la substitució de l’ofici...— és fet amb proeses per part dels de Barcelona, ja que proven un pilar de cinc caigut i aconsegueixen per primer cop descarregar-lo. Estaven tots contents. Els Falcons —escola castellera que aquest any han fet el seu deu aniversari— intenten el pilar de cinc. I l’aconsegueixen coronar; l’endemà —el dia 31 — amb traça el carreguen i descarreguen. Bona colla de jovent! I s’engega el concurs després d’una breu desfilada dels balls tradicionals. La rifa dels llocs ha col·locat les colles de manera rítmica: Tarragona, Vilafranca, l’Arboç i el Vendrell. Així veurem castells de tots els ordres de manera acompassada. Surt Tarragona amb un quatre de set. Vilafranca arrenca de quatre de vuit i fa un castell segur i sòlid. No el pot descarregar perquè al baixar l’enxaneta es desploma el castell. L’Arboç emula Tarragona amb un quatre de set. I el Vendrell —situats a la part baixa de la plaça— engega amb el pilar de sis, coronant-lo i caient al baixar el nen. En aquest moment diu el Pep de la Llet —que viatjava d’incògnit...— que el Vendrell té el concurs guanyat i li han regalat al puntuar tant el pilar de sis, volent encetar una conversa a nivell d’entesos... Però de nou Tarragona distreu els arguments dialèctics engegant amb un tres de set, i Vilafranca surt de torre de set carregada i descarregada —és el moment de les emocions a la pinya que estava atapeïda—. L’Arboç, perseguint de nou a Tarragona, fa el tres de set amb dificultats per descarregar-lo. El Vendrell ens mostra un quatre de vuit soberbi. La tercera ronda és la més esperada. Les colles s’han mesurat a l’hora de la veritat. I ara s’ha de fer palpable allò que s’ha dibuixat sobre el paper. Els rotlles bullen de comentaris. Tarragona fa el pilar de cinc per assegurar-se quatre punts. Vilafranca fa el tres de set. En aquells moments hi havia qui opinava sobre l’oportunitat de fer un tres de vuit, però també es deia que no podia aventurar-se perquè la caiguda del quatre de vuit havia copejat a algú essencial. El tres de set va ser ferm: sòlid i definitiu, i ens fa pensar que és un castell amb esperances. L’Arboç fa el pilar, igualment, de cinc. I el Vendrell tira de tres de vuit. És un moment tens i els ulls estan quiets. Llàstima, ja que per pocs segons el castell no es corona. Repeteixen l’intent amb una molt bonica i aplomada torre de set. L’última ronda ja era cosa decidida. Els que volen encara mesurar-se són Tarragona i l’Arboç, que per totes dues parts fan una torre de sis, quedant empatats. Vilafranca suma quatre punts amb un pilar de cinc, i el Vendrell mostra que el seu pilar de set és una realitat. Va ser el gran moment del dia, ja que a la plaça es va poder veure una repetició dels castells grossos del segle passat. Pot dir-se el que es vulgui de castells amb forro, però hem d’afirmar que és un gran castell. I bonic. I queda guanyador de la tercera Enxaneta de plata, la colla del Vendrell. Vilafranca amb un merescut i guanyat a pols segon lloc, i en tercera situació les colles de l’Arboç i Tarragona. La colla de Barcelona no va prendre part al concurs, però va demostrar que l’afició d’uns vilafranquins residents a Barcelona pot ser el ferment d’un grup de castellers, i també ens va fer creure que la vinguda a Vilafranca va ésser una jornada enriquidora, perquè aquí es fan castells de gust i amb ganes. I ja tenim un concurs més passat. El dia, ja ho hem dit al començar, es va presentar amb una tensió castellera impressionant. I tothom va saber apreciar els esforços realitzats, la valentia dels grans castells, i el bon èxit de les colles. Passat el concurs la plaça era un niu de comentaris. Per tots els gustos. A la pinya de Vilafranca, hi havia entusiasme. A la del Vendrell, alegria. A les altres satisfacció. Només va quedar a l’aire una pregunta. ¿Per què no ha vingut l’altra colla de Tarragona? Perquè llavors es podria dir amb més exactitud el que ara ja és manifest, que a Vilafranca hi havia totes les colles de castells amb voluntat de concursar. Esperem l’any vinent».

La pregunta que es feia el Toio del per què no havia participat la colla Vella dels Xiquets de Tarragona al concurs vilafranquí, entenem que ja resta explicada de manera suficient en un dels capítols immediatament anteriors a aquest. I en el mateix número del Tothom, trobem publicats els versos que els components del ball de Diables vilafranquí havien recitat dalt l’entarimat, el dia 31 d’agost. Vet aquí aquells que tenien contingut casteller: «Els de valls han fet el bot i no volen concursar. Ai no et fot! tenien por de guanyar. Els xiquets de Valls quan firmen és damunt paper mullat: i no els fan baixar del burro perquè mai no hi han pujat.

De la seva banda, Panadés (5 set) publicava en portada les fotografies corresponents a la torre de set i el quatre de vuit vilafranquins i posava èmfasi en «el enorme gentío, nota destacada de la fiesta» (recordem que el 30 d’agost queia en diumenge), mentre que a l’interior donava compte dels resultats i puntuacions²⁶ que havien assolit les colles participants al certamen i oferia les imatges dels pilars —de sis i de set— coronats pels vendrellens; també hi trobem uns rodolins sobre la «Festa Major 1970» —que signa un anònim x. x. x. — els quals, pel que fa als castells, si més no, destil·len un excés de xovinisme i no fan honor a la realitat: «...El Concurs fou pel Vendrell, carregant sols un castell. I si bé varen guanyar, donin gràcies al pilar. Vilafranca, el “Tres de set”, ben bé el podrien fer net. Amunt, anxaneta, amunt!!! que el rostit ja quasi està a punt...»

També en aquest número, Manelic Panadés donava tombs a «“lo casteller” en la Fiesta Mayor 1970», article que anava acompanyat d’un dibuix còmic. Els trets de la festa que destacava com a més castellers eren: el pregó de Maria Dolors Serrano; el cartell mural de l’il·lustrador vilafranquí Joan Alayo; les Matinades, amb tres colles de grallers i molts mocadors vermells al coll dels participants; les exhibicions castelleres a la plaça, en especial les del dia de Sant Fèlix, i, singularment, el castell col·lectiu que es va muntar amb castellers de totes les colles participants; el dibuix d’un tal «Gin» que il·lustrava la pàgina; la premsa, la ràdio i la TV que van glossar la Festa Major; també els Administradors, i encara algunes coses més... I allò que no trobava gens casteller era, d’una banda, el fet que no es parlés del seu monument «Als Castellers» en el programa i, de l’altra, l’absència a la plaça dels Xiquets de Valls.

Una setmana més tard, el mateix setmanari a més d’informar de l’estrena d’un reportatge sobre el III Concurs «Enxaneta de Plata» que havia estat inclòs en una edició del no-do (portava el núm. 1.444-a) que s’havia exhibit a totes les capitals de província espanyoles, publicava una crònica més curta, amb el títol de «Recital casteller a Vilafranca», signada amb el pseudònim de «Castell Fort» (que en realitat hauria de dir «Castell Tort» i que, com ja hem dit, corresponia a l’aficionat Josep Planas), en la qual tornem a trobar l’afirmació, equivocada, que amb quatre colles i una altra fora de competició, el concurs vilafranquí havia estat el de més participació fins aleshores. També convenia que «Els aficionats als castells han estat d’enhorabona al poguer presenciar en una sola actuació els més tremendos castells que nosaltres hem conegut...»; per això, precisava que «La Colla “Nens del Vendrell” han posat la seva bandera al pal més alt de la nau castellera, erigint-se en la capdavantera de les Colles de castellers de la regió, que és com dir del món...», i també que «La Colla de “Castellers de Vilafranca” ha escrit també el seu nom, aquesta vegada, amb lletres d’or al Concurs. Els nostres castellers, els de la camisa de color verd, han demostrat una vegada més que tenen un lloc entre els millors. Els seus castells de gran precisió, tenen un segell inconfusible...». També des del Vendrell, ens arribaven comentaris tan falaguers com aquests: «El crédito de Vilafranca como plaza castellera es de los más cotizados. Un gran gentío, un entusiasmo contagioso y un día espléndido fueron un marco ideal para un certamen de este tipo [...] Valor, agilidad y nervios de acero derrochan los castellers. El espectáculo está demostrado que moviliza masas ingentes de público. Y así ha sucedido en Vilafranca...»;²⁷ una altra anotació de la mateixa procedència ens descobreix, així mateix, la realització d’un castell que, com ja hem vist, no figurava a les cròniques: «Entre castellers de todas las colles se levanta un “castell de germanor”, el “quatre de set”, que constituye el abrazo de hermandad de la gran familia castellera...». I el Diario de Barcelona destacava: «Anxaneta de Plata para Nens del Vendrell», amb dues fotografies del seu triomf i una altra, amb la plaça plena de gom a gom, del quatre de vuit vilafranquí.

I per tancar aquest apartat dedicat als castells de la Festa Major vilafranquina, creiem que ve a tomb d’inserir aquí un dels paràgrafs que vam escriure, ja fa més de tres decennis, destinats a la magna obra que llavors era considerada com una mena d’Enciclopèdia castellera: «Pocs dies després de la diada de Sant Fèlix, el periòdic gironí “Los Sitios” publicava una fotografia del “quatre de vuit” aixecat pels vilafranquins a “la plaça més castellera”, amb el títol de “Los «Sanfermines» catalanes”, un eslògan que l’articulista posa en boca d’Eugeni d’Ors, de qui coneixem, ja, que pronuncià també a Vilafranca allò, tan controvertit, de “estos son nuestros toros”».²⁸ Escolat ja tant de temps des que aquella publicació veié la llum, ens decantem, ara i aquí, per precisar que mentre que, de l’autoria orsiana d’aquesta darrera frase, ningú no en pot dubtar, de l’eslògan que fa referència als «Sanfermines» navarresos aplicats als castells, opinem que es devia tractar d’una llicència periodística del redactor de torn.

Castellers o europeus?: el leitmotiv del pregó de Maria Dolors Serrano

L’excel·lent i perspicaç escriptora lleidatana Maria Dolors Serrano, columnista habitual de La Vanguardia, rotatiu des del qual —a la secció «Del país y de su gente», que ella mateixa va encunyar— havia manifestat un interès evident pel fet casteller, va ser l’encarregada de fer el pregó de la Festa Major del 1970. Fou, la seva, una prèdica ben reeixida, amb una barreja de tocs d’erudició i de vilafranquinisme, ben ajustats, i que conformaren un text que fou del grat majoritari de la concurrència que s’aplegà al peu de les escales de l’antic palau dels Babau. Tanmateix, hem de destacar que, tal volta, per allò que ha estat més recordat és per haver-hi inclòs una disquisició que, en els temps que corrien, va fer força fortuna: «Castellers o Europeus?».

Aquesta era la qüestió que presentava el Tothom (5 set.), amb comentaris com aquests: «Diuen que ser casteller vol dir ser honrat, lleial, amb paraula, autèntic, del país, enfront del que pot ser artificial, superposat o publicitari. Diuen que ser casteller pot significar el contrari de ser europeu [...] Casteller s’oposa a europeu quan europeu representa una massificació, o uns interessos determinats que no són de tots, sinó d’una èlite de poder o de guany...».²⁹ Dins del context, l’articulista s’esplaiava en d’altres consideracions sobre el tema, amb el mateix denominador comú, però sempre inspirades en allò que Maria Dolors Serrano (que va morir dissortadament i prematura, l’any 1986, víctima d’una cruel malaltia) havia deixat dit, el 28 d’agost anterior, en un fragment important de la seva proclama, quan parlava «...d’una altra manifestació que em fa vibrar les fibres més fondes i sensibles d’aquest cor social i unànime que tots tenim de tant en tant quan els déus antics, ajeguts en tendres núvols resplendents, dormen i deixen en pau les seves criatures. Parlo de la dèria castellera. És gairebé un deure que jo tinc amb Vilafranca. Aquí, a Vilafranca, vaig rebre el meu bateig casteller. Jo ja n’havia vist, de castells, potser un parell de vegades. Però una cosa és veure els castells i una altra viure els castells. Aquella nit —perquè va ser una nit— vaig saber de llavis de Joan Sol què vol dir ser casteller. Ser casteller no vol dir fer, sinó ser. Però ser què? Definir-ho en paraules, com si definíssim la importància-de-la-assignatura, abans d’entrar en matèria no és gens fàcil i jo diria que tampoc no és casteller. Els castells, com tota religió —que molt sovint n’és una—, té unes normes, un joc de regles potser mai escrites però que tots els castellers porten dintre. Jo vaig trobar llavors un expedient metafòric. Un home, posem per cas, que fuma un caliquenyo o “caldo de gallina”, aquest és casteller. Un que fuma tabac ros americà amb filtre, aquest és europeu. Un que porta espardenyes i obert el coll de la camisa, aques és casteller. Un que porta uns pantalons pota d’elefant, corbata a to i camisa calada, aquest és, en el millor dels casos, europeu. Un que beu vi de la terra, i millor amb porró, aquest és casteller, i un que beu gin-tònic, europeu. Un que és decent, bon company, sincer, fàcilment emocionable; un que té sempre la butxaca i l’espatlla al servei de l’amic; un que estima la terra on ha nascut, la llengua que ha mamat, encara que de vegades sigui una mica ingenu, una mica tarambana o una mica energumen, doncs tots aquests són castellers. I tots els que no, no ho són. Hi ha menges castelleres: com és ara la botifarra, les mongetes, l’amanida, les arengades o la síndria. I hi ha menges europees, com és ara el consomé, el llenguado amb mantega o el pernil dolç. Resumint: tot el que és autèntic, senzill, honrat, net, és casteller. I del contrari més val deixar-ho estar... Em sembla que queda prou clar. D’aquell sopar encara n’he après un xic, de castells. N’he vist bastants, he patit el que cal, he cridat el necessari, he llegit tot el que m’ha caigut a les mans i sempre he escrit intentant comprendre, estimar i, sobretot, no ferir. Si de vegades no me n’he sortit, no ha estat pas per falta de bona voluntat, sinó perquè no en sé més. Finalment us diré que jo, que no porto al cotxe cap rètol de night club, ni de discoteca; cap eslògan de platges ni de costes —us diré que per no portar no porto ni tan sol allò de “I... un altre de Lleida”, i això que sóc de Lleida, i ser de Lleida em fa moltíssima gràcia—, perquè jo al cotxe no hi porto enganxat més que un rètol que diu “Vilafranca, la plaça més castellera”. I no és que l’hagi enganxat per venir aquí, que ja fa uns anys que me’l va enganxar el vostre cap de colla. I el porto perquè em sembla que Vilafranca i castellera són dues paraules que no veig la manera de desenganxar...».

Vet aquí com, de la mà de la il·lustre pregonera, Lluís Giménez i Joan Sol —dos caps ben visibles de la colla, llavors— compartien protagonisme en el predicot. Aquest, a banda d’algunes notícies històriques que ja hem tractat en el volum precedent, continuava amb altres comentaris sucosos que val la pena destacar: «Aquesta fama, Vilafranca se l’ha guanyada ben a pols. Quan les vaques vénen grasses, tothom s’hi apunta, als castells o al que sigui: no hi ha res que tingui més partidaris que la bona estrella. Ara, quan les vaques s’aprimen, tothom és a girar l’esquena. Els vilafranquins, però, són d’una altra pasta. A Vilafranca s’han fet castells sempre: tant si la ratxa era bona com si no ho era...»; o bé quan, si el que es tractava era de destriar si els castells eren folklore o només un simple esport, deia: «...El que m’interessa és el que jo, i altres que no són com jo, sentim quan s’alça un castell. És l’emoció, la voluntat compartida. És fer part d’un ritus, d’una manera de sentir, d’una dolça cadena humana; home social, part d’un tot. I que aquestes sensacions, normalment enutjoses, prenguin de sobte una significació primitiva, exaltant i autèntica. Si la feina d’equip és la manera de treballar d’avui, els castells són una tasca moderna, plena de pervindre, no ho dubteu. No en són, no, d’arqueologia, els castells. Són vius els castells i, com tot el que és viu, engendren vida. Els castells fins i tot podrien ser la prefiguració d’un món millor, d’una societat no compartimentada entre pobres i rics, vells i joves, propis i estranys. Dins un castell no n’hi ha pas de compartiments. El baix és un home madur, però l’anxaneta és un nen, i el quint un adolescent. Al castell són barrejats, tal com pinta, rics i pobres, gent de solera i gent d’al·luvió. I més encara: als castells, els homes tornen a ser nens i els nens aprenen a ser homes. I entorn d’aquest equilibri humà tan fràgil que és un castell, hi ha representats altres elements: la pinya, la seva nodridora del poble, trampolí del miracle...».

Cap al final de la seva exhortació, Maria Dolors Serrano es feia ressò d’un text casteller que havia llegit quan preparava el seu pregó, sobre l’emotiva cerimònia del soterrament, l’any 1949, del cèlebre cap de colla vallenc Ramon Barrufet, àlies el Blanco; segons que reportava l’escrit, l’enxaneta que coronà el pilar de cinc de comiat a les despulles del capdavanter que li oferí la Muixerra, la seva colla, va deixar anar un bon grapat de pètals de roses, des del cim de l’espadat, damunt del fèretre que havia estat dut fins al cementiri pels seus companys. Aquest simple gest, carregat de sentiment, li serviria per arrodonir el pregó amb aquest simbòlic i no menys emotiu final: «I ja que aquesta vol ser una Festa Major castellera —especialment castellera, vull dir—, em permetreu un moment que lliuri allò que els retòrics en diuen la “vena metafòrica” i faci de Vilafranca un gran castell? Doncs si Vilafranca fos un gran castell, a sota hi hauria, pinya i plataforma, les vostres tradicions, els vostres mites: el Drac, les Cotonines, els Cercolets, els Bastons i les Gitanes, i, al mig, l’Entrada de Sant Fèlix, aquesta nit terrible, plena, diferent de totes les nits. Si Vilafranca fos un gran castell, tots vosaltres seríeu castellers, és a dir, companys. I no hi faltaria mai l’anxaneta —el sant, el poeta, el savi— que fes l’aleta o, potser, desfullés roses».

Al voltant de «la plaça més castellera»

Al Tothom (12 set.), algú —que signava a. m. —, un cop vist el desenvolupament del tercer concurs «L’Enxaneta de Plata» (sic.), es feia la pregunta: «Tarragona, serà aviat la “plaça més castellera”?». No és que l’articulista ho desitgés, però sí que —després de fer un exhaustiu repàs a d’altres esdeveniments precedents i prou coneguts que havien condicionat el certamen—, posava l’accent en el fet que, mentre que a Vilafranca no s’havia pogut aconseguir el consens necessari per dur a plaça totes les colles del món casteller, a Tarragona havien estat més espavilats; i així, per bé que amb data 5 de setembre regnava un «...Pesimisme quan a la participació al Concurs de Tarragona de les colles de Valls i Vendrell, que d’anar bé tindria lloc el 27 de setembre», només un dia després, ja havien canviat les tornes i, per tant, es podia afirmar que «...Amb diplomàcia per part dels organitzadors s’ha arribat a un acord, i a Tarragona hi seran totes les colles...». L’ignot redactor volia posar el dit a la llaga en el sentit que «...ens hauríem de desprendre de l’actitud passiva i conservadora mantinguda, per passar a una altra més emprenedora [...] (si) volem que Vilafranca continuï portant el slogan “plaça més castellera”. Com hem vist, aquest any s’han fet una sèrie de declaracions, no deixant massa ben parat aquest nom, així com els dels organitzadors del Concurs i de la població de Vilafranca [...] nosaltres en cap moment hem presentat cap aclaració, ni s’han posat els punts sobre les is, del que va ser la convocatòria i realització del III Concurs. No s’hauria de donar una nota explicant els fets objectivament a la premsa i ràdio? I preguntem, és feina dels Administradors, de l’Ajuntament... o de qui? D’altra banda, veiem que la publicitat del Concurs de Tarragona ve de la mà dels rotatius regionals i la ràdio, anomenant-lo “el concurs del segle”,“el millor concurs de tots...” i que Diputació de Tarragona i Ajuntaments dels pobles interessats de la seva província, han jugat un paper important en aconseguir la participació de totes les colles. És que l’interès i el centre de gravetat dels castells ja està marxant de la nostra plaça? No n’hi ha prou en què nosaltres, els vilafranquins, ens ho creiem i pretenguem ser-ho, si a l’hora de la veritat això es queda amb una calificació purament vilafranquina, i falta gent que promocioni el slogan i el faci realitat. Fora molt difícil, que un grup que estés desvinculat a totes les colles, i prescindís de partidismes, fos el responsable i encarregat de cuidar per aquesta “plaça més castellera” aconseguida a base d’anys i anys d’esforç?».

I esclar que ho era, de difícil, afegim nosaltres; tot i que ens afanyarem a dir que és precisament en els darrers mots d’aquest comentari on rau l’essència del nostre més preuat eslògan casteller, que s’ha fet palès «a base d’anys i anys d’esforç» i també de resultats. I la convocatòria d’un renascut concurs a Tarragona —amb totes les colles al rèdol de la seva plaça de braus, això sí— no havia d’enterbolir allò que la història castellera havia reservat secularment per als vilafranquins. Així ho copsà també, una setmana més tard i també al Tothom (19 set.), Fèlix J. Cusiné, en un escrit d’avantguarda del concurs, en el qual defensava: «La plaça més castellera: Vilafranca»; i per justificar tan categòrica afirmació, acudia a la història amb exemples prou fefaents i no menys coneguts, com ara els noms, típicament vilafranquins, de «Roser» i «Muxerra», amb els quals foren batejades les colles de Valls al segle XIX; o bé l’ajut pecuniari que el seu avi brindà al Gravat de Rabassó, cap de la Colla Vella vallenca, per tal que aquesta es pogués presentar dignament a l’Exposició de Barcelona del 1929, uns diners que serviren per adquirir camises noves.

L’amic Cusiné, però, no en tenia prou i, tot seguit, postil·lava: «És ben cert que a Vilafranca no van néixer els castells però la gent del nostre poble els hi ha donat el pa perquè creixessin i el remei quan han estat malalts», i, tot seguit, rematava: «I arriba la nostra època i els vallencs no s’en recorden o no volen recordar el que nosaltres hem fet per ells i per a tots els castells...», alhora que recriminava als Xiquets —que ja havien adduït la raó del dia feiner per no acudir als dos primers concursos vilafranquins— haver trobat un altre pretext per no participar en el tercer, tot i que s’esqueia en diumenge: la dienda que les bases afavorien descaradament una determinada colla «quan Vilafranca no ha fet sinó agafar les últimes bases existents a Barcelona i ampliar-les, doncs els castells que es fan actualment són de més categoria...». Aleshores, el qui fou novament representant vilafranquí en el jurat d’un concurs es feia aquesta pregunta: «Si una determinada colla no vol venir a actuar a la nostra plaça ha de deixar aquesta de ser “la més castellera”?, quina culpa té Vilafranca de què aquests senyors no vulguin participar en el nostre concurs? Ara Tarragona ha aconseguit de la manera que sigui reunir a totes les colles, però no per aquest motiu ens prendran l’orgull de què la nostra plaça és i serà sempre “la més castellera”. ¿O és que més de 100 anys d’història no compten a l’hora de sospesar uns fets? [...] Una plaça pot arribar a aquesta denominació, quan durant vàries generacions ha viscut intensament un ambient “casteller” com Vilafranca, quan els castells són el plat fort de les seves festes, quan les seves actuacions ja són comentades sis mesos abans, quan el deliri i entusiasme en el coronament d’un gran castell, es converteixen en llàgrimes que rellisquen cara avall de set o vuit mil persones que es congreguen el dia 30 a la nostra plaça. ¡Això!, sí això, que té Vilafranca i moltes altres coses, per tant gosem anomenar-la amb tot el dret “LA MÉS castellera”».

Han passat més de quaranta anys i, durant aquest període, hom ha intentat encara en alguna ocasió posar en dubte la bonesa del nostre eslògan, però ha estat debades. Ni alguna diada vallenca de Santa Úrsula recent, certament brillant, ni l’empeny tarragoní de potenciar, a banda del concurs, les festes de Santa Tecla, han pogut bandejar allò que els vilafranquins hem sabut encunyar al llarg de dos-cents anys d’història castellera a la nostra vila. A nosaltres i a les futures generacions de castellers de casa nostra, ens toca vetllar perquè aquesta consideració de plaça castellera de primeríssim ordre continui essent penyora d’aquella inviolable afició que ens llegaren els nostres avantpassats i que ha permès —i esperem que sigui per molts anys— que Vilafranca sigui, indiscutiblement, «la plaça més castellera».

I cap a Tarragona, s’ha dit

Ja hem vist com al Tothom (12 set.) ja s’havia informat de la diplomàcia exhibida pels membres dels Patronat dels Castells de Tarragona per aconseguir reunir les sis colles aleshores existents (recordem que les dues de Tarragona ja s’havien fusionat). En una gasetilla del mateix setmanari i dia, hi llegim: «Sembla definitiva la participació de 6 colles castelleres al concurs que se celebrarà a Tarragona el proper dia 27, trencant amb aquest esdeveniment el tibant ambient que hi havia particularment entre les colles de Valls i el Vendrell, així que han estat convocades a la plaça de Tarragona les colles de: Minyons de l’Arboç, Sant Magí, de Tarragona,³⁰ Vella de Valls, Nens del Vendrell, Colla de Barcelona i Castellers de Vilafranca». Al seu torn, Panadés (19 set.) també informa de la «Cita castellera a la plaza de toros de Tarragona», de la qual «Castell Fort» (sic. per «Castell Tort») afirma, de manera errònia, que «Com en les dues (realment eren cinc) edicions anteriors Tarragona celebra el tercer (sisè) Concurs de Castells a la Plaça de toros de la ciutat, amb aquest iguala (supera encara més) a Barcelona (Jorba Preciados) i Vilafranca (la plaça més castellera) que també són tres els Concursos que porten celebrats (en realitat eren quatre a totes dues poblacions, ja que es deixa el del 1902 a la Ciutat Comtal i tampoc no compta el del 1935 a Vilafranca). Tarragona condicionaba el seu Concurs, a la participació segura de les Colles de Valls, Vendrell i Vilafranca. Si alguna d’elles s’inhibia no hi havia Concurs. Darrera la Colla de Tarragona, la primera en donar la seva conformitat fou Vilafranca, puix els tarragonins estigueren presents a la nostra plaça i gentilesa obliga, nosaltres no ens hi podíem negar, a més de que els “Castellers de Vilafranca” sempre hem anteposat la deportivitat a tot altre interès. Després d’un estira i afluixa, que ha durat algunes setmanes, a la fi les Colles de Vendrell i Valls s’han posat d’acord...». El col·laborador s’estén a exposar els punts de divergència, pel que fa a les bases, entre ambdues agrupacions, que se centraven en el fet de deixar o no fora de concurs els castells amb folre; d’equiparar la torre de vuit folrada amb el pilar de set també folrat, o en el descompte que s’havia d’aplicar als castells només carregats, tenint en compte que ens els concursos anteriors havia estat al voltant d’un 10% i que els de Valls proposaven que es reduís al 5%. A la fi, es va arbitrar una solució salomònica, i el descompte va quedar fixat en un 7 i mig%. Castell Tort també especulava sobre les possibilitats de les dues colles capdavanteres, tot reconeixent, però, que els números que havia fet no eren «ciències exactes», per bé que «...el que sí és cert, que Vendrell, jugant-se el prestigi guanyat últimament amb tanta honradesa (tres “Anxanetes de plata”) ha aconseguit que Valls surti de la seva fortalesa i presenti batalla. Els “Nens” jugaran fort per enderrocar el pedestal on estan erigits els “Xiquets”, mentre aquests, han de demostrar que no són solament un mite...». Finalment, no oblidava la referència, diríem que patriòtica, als nostres Castellers «...que estaran a l’aguait de qualsevulla relliscada...».

Tornem al Tothom (19 set.) on trobem una carta d’agraïment «...a l’entesa afició vilafranquina, la qual amb motiu de la recent presentació de la Colla de Castellers de Barcelona a la plaça de Vilafranca, ha volgut dispensar-nos l’afecte, ajudant-nos i estimulant-nos en les nostres actuacions, que, encara que modestes, han establert (i no ho dubtem) un ferm lligam de col·laboració». També incloïa el poema «Pilar de set», d’Antoni Massanell, dedicat al que havien coronat els Nens del Vendrell el dia de Sant Fèlix, i la redacció aprofitava l’ocasió per constatar que tot era «A punt pel Concurs de Tarragona» i que «els castellers s’estan preparant aferrissadament»; mentre que, sobre la circumstància de com havia estat possible la inscripció de totes les colles, hom es demanava: «...¿Què ha passat que això fos possible? Del cert no es sap res, ja que fins a última hora les notícies van ser contradictòries i incertes. La festa major de Vilafranca va fer decidir a algú, vist com estava el panorama, també el poder fer una puntuació diferent de la que va regir aquí, i a posar-se d’acord...». Un altre anònim redactor — signava amb la inicial b. — passava revista a la situació de les colles, a les bases, a les puntuacions, i també es feia algunes preguntes: «¿Com pot haver-hi tanta diferència de puntuació? ¿Com poden acceptar-se unes bases de Vilafranca on cap castell puntuava igual i ara les de Tarragona amb la igualtat de castells tan decisius? Segur que deu ser difícil puntuar-los, però (si) en el fons de cada colla o de cada entès hi ha fet un esquema de valoració que no admet cap igualtat, per què no traduir-lo en unes bases?...» (cal tenir en compte que també s’havien equiparat en puntuació —temps era temps!— el cinc de vuit i el pilar de sis). Així mateix es fixava en els assaigs de les colles que ostentaven la primacia —que si els de Valls anaven a assajar, amb autocar, al Pla de Santa Maria; que si els del Vendrell, a casa seva, feien uns assatjos modèlics...— i finia l’explicació amb aquest tro final: «La tornada a Tarragona es prepara. Serà dura. Algú afirmava rient que es veuran castells grossos i potser també alguna bofetada. Veurem... Mentre pensem que a Vilafranca ens hem perdut tot això».

Encara al Tothom (26 set.), trobem més informació de la mà d’un anònim T.G. que oferia aquests titulars: «Demà a tarragona – 24 hores abans del Concurs – Més de 2.000 vilafranquins es desplaçaran per veure el concurs del segle». D’entre els seus comentaris destaquem aquest: «...cal aplaudir a Tarragona l’interès que ha tingut en fer venir a Valls al seu concurs. El que no és tan plausible és fer-los venir mitjançant concessions». Finalment, afegirem que a Panadés (26 set.) els Administradors de la Festa Major passada publicaven un documentat escrit amb el títol de «¿Porqué la “Colla Vella dels Xiquets de Valls” no participó este año en el Concurso de Vilafranca?», en el qual feien una comparació entre la puntuació del certamen vilafranquí i la del que tindria lloc l’endemà a Tarragona, per demostrar que les diferències eren mínimes i que no acceptaven les excuses donades pels xiquets vallencs per justificar la seva absència en el concurs de casa nostra.

Guanyen els Nens del Vendrell i tercer lloc per als Castellers de Vilafranca

I per fi va arribar el gran dia: 27 de setembre. El duel entre vallencs i vendrellencs fou emocionant i aferrissat, i gairebé es va limitar —com ja es va dir en el seu moment— a una competició de torres i pilars i poca cosa més. En efecte, tant els Nens del Vendrell com la Colla Vella dels Xiquets de Valls van puntuar amb els mateixos castells: la torre de vuit amb folre, el pilar de sis i el pilar de set amb folre; però, la diferència consistí en el fet que els vallencs només els van carregar (invertint. però, l’ordre dels pilars, és a dir, el de set folrat —que feien per primera vegada— abans del de sis), mentre que els del Baix Penedès van carregar el pilar de set amb folre després de descarregar el de sis, i van confirmar la victòria completant la seva també primera torre de vuit folrada (alguns van gosar dir que gairebé contra pronòstic, atès que, a priori, aquest havia de ser el trumfo principal que podien esgrimir els de l’Alt Camp —que també la coronaven per primer cop— després d’aquell prometedor però infructuós intent de la Santa Úrsula de l’any anterior). I aquí cal afegir allò que escrivíem ja fa més de trenta anys: «Encara es produí un rabiós i coratjut intent, per part de la “Vella”, del titànic “quatre de vuit amb el pilar de sis al mig”; arribaren a col·locar l’aixecador en el “quatre” i la caiguda segà d’arrel les darreres esperances dels vallencs...».³¹

Una crònica molt completa de la magna jornada és la que brindava Salvador Palau al periòdic esportiu Dicen (2 oct.), en la primera d’unes col·laboracions que s’allargarien durant unes quantes setmanes.³² En el que pertocava a la nostra colla, aquesta era la seva opinió: «... Los castellers de Vilafranca del Panadés evidenciaron una vez más la gran categoría de su colla que ha pasado, por méritos propios, a alinearse con las dos primates, realizando, junto a aquellas, los habituales “castells de vuit” que han marcado la época. O sea, el quatre de vuit y la torre de set. Esta la montaron y desmontaron y el primero consiguieron coronarlo al segundo intento, demostrando con ello su magnífica preparación y la gran cualidad castellera de saber vencer las dificultades. Redondearon su actuación con un espléndido cinc de set. Ha sido calificada como la colla del futuro y con razón. Atención a esta colla que, sin duda alguna, en brevísimo plazo será el tercero en discordia junto a las dos tradicionales grandes collas de Vendrell y Valls...».

El Tothom (3 oct.) oferia, a la portada, la fotografia de la torre de vuit amb folre (o amb forro, com dèiem aleshores) dels vendrellencs, acompanyada d’uns versos ben travats del Ton Massanell que ell mateix titulava: «Matx Valls – El Vendrell (Crònica castellera versificada)»; i, en pàgines centrals, una crònica amb aquests titulars: «En l’arena de Tarragona. Victòria del Vendrell. Davant 17.000 persones, es desfà el mite de Valls». És fàcil d’endevinar que els gestors del nostre setmanari no devien tenir gaire simpatia per la Colla Vella, després de les entrevistes —les que sí que es van poder fer i aquella que va restar avortada a les envistes de la nostra Festa Major— sostingudes amb alguns dels seus capdavanters. De l’escrit —és del tot recomanable la seva lectura—, ens quedem amb l’anècdota (per poc coneguda, si és que realment era certa) que assegurava que «...Un altre nen —un xiquet— aguanta un paper gros evidenciant que és una pancarta. Nosaltres temem que potser la veurem desplegada... després ens asseguren que van poder llegir el text que deia, ni més ni menys: “Els castells és cosa d’homes i no de nens”...»;³³ i també cal retenir una de les reflexions finals: «Què passarà ara? Serà el panorama més tractable o per contra tornarem a veure les coses en pugna dialèctica. No es pot dir, però sí es pot afirmar que la victòria ha estat merescuda». El llarg text acabava encara amb la referència als versos xirois d’una de les vinyetes de l’auca que el Diario español, de Tarragona, havia publicat el mateix dia del concurs: «Jo us garanteixo, amics meus, / que heu de veure en esta data / homes amb l’ànima als peus / i allò altre per corbata». També hem de consignar que en tota la ressenya —en nom de la imparcialitat més estricta— a penes si es parla de la nostra colla; només per deixar constància que «...Vilafranca —primera ronda— carrega el quatre de vuit, però té una caiguda.³⁴ I es lamenta [...] Vilafranca —segona ronda— no es llença per pilars i fa la torre de set [...] Vilafranca —tercera ronda— fa el cinc de set, molt segur...».

Sí que hi posava més èmfasi Fèlix J. Cusiné en el seu escrit «L’opinió d’un jurat» —que figurava en la mateixa pàgina—, quan afirmava que «...hem de destacar de manera especialíssima la fabulosa actuació dels “Castellers de Vilafranca”, que després de caure en el primer intent de “Quatre de vuit”, tingueren la valentia de tornar-hi carregant aquest castell i completant una “Torre de set” i un “Cinc de set”. Aconseguiren un brillant tercer lloc». El jurat vilafranquí aprofitava l’avinentesa per denunciar la irregularitat que suposava el fet que al Jurat del Concurs de Tarragona, a més del president, el secretari i el delegat de la colla local, hi havia també dos vocals —i tots cinc eren tarragonins!—, la qual cosa donava molt d’avantatge, en cas d’alguna votació, i feia «...decantar la balança considerablement. Aixó va passar en el cas del “Tres de set aixecat per sota” de la colla “Xiquets de Tarragona” que va ser considerat vàlid pel Jurat amb 6 vots a favor i 4 en contra...». Per sort, aquesta decisió no va tenir conseqüències de cara al podi, però sí pel que fa a la classificació final, en quedar els tarragonins per sobre dels Minyons de l’Arboç.

A Panadés (3 oct.), hom pot consultar la taula de realitzacions del certamen, amb les corresponents puntuacions, i alguns dels comentaris, un bon punt partidistes, que publicava, com ara aquests: «“Els Nens del Vendrell” ganadores del Concurso de Tarragona superaron en las realizaciones a sus más directos rivales – “Els Xiquets de Valls” pagaron a justo precio su tributo de no participar en los Concursos “Trofeu Anxaneta de Plata” – “Els Castellers de Vilafranca” con las más bellas realizaciones de “castells”, coparon merecidamente el tercer puesto...». També hi trobem una relació dels concursos de castells que s’havien celebrat fins aleshores (tot i que n’hi falta algun) i un més aviat fictici «Diari d’un Administrador de Festa Major» (pel que pogués ser, amb l’aclariment que qualsevol semblança amb la realitat era mera coincidència), alguns dels apartats del qual tenien a veure amb els castells: «...15 maig: La gran nova ha sortit a la premsa! Els Xiquets de Valls ens han dit que vindran a Concurs aquest any, per Vilafranca! Ja els tenim tots al sac... Què es creien, doncs? Per què encara no han posat el meu nom en lletres de motllo? – 1 juliol: Ara sí. Per tot arreu en va ple. La premsa barcelonina, la televisió, tot, tot funciona. L’organització es va perfilant. Els de Vendrell, aquest any volen trepitjar com mai. El pilar de sis, de set...Apa animat, noi!! La festa serà gruixuda – 10 juliol: Bomba! Els Xiquets de Valls ara resulta que no venen a Festa Major. Diuen que no venen perquè som lletjos... Jo lleig? – 20 juliol: Viatges amunt, a Valls...! Dinades i sopades. Que no, que els lleons de Valls, no volen passar l’aro. Ben pensat, això és propaganda. Amb ells o sense varem fer Festa Major. Visca Sant Fèlix màrtir nostre patró! – 2 setembre: Els de Valls només escriuen cartes gruixudes i ens ho diuen tot. Es igual. M’ha conhorta l’èxit dels Nens de Vendrell, i el gran paper de la Colla vilafranquina. Quina llàstima, avui s’acaba la festa!! Adéu, adéu-siau, Festa Major meva. Adéu i Sant Fèlix màrtir, ens dongui glòria...! – 22 setembre: La Festa Major s’ha acabat fa 20 dies, però encara porta cua... Comptes, factures... i el Concurs tarragoní. Mira que si ara guanyessin els de Valls!! – 27 setembre: No. Han guanyat els que s’ho mereixien...».

Encara al Tothom del mateix dia, el cronista vendrellenc S.(Salvador) Palau i Rovira —qui, aleshores, es mostrava molt pròdig en col·laboracions— publicava una «Glossa al triomf dels “Nens del Vendrell” en el concurs de Tarragona», en la qual deia coses tan interessants com aquestes: «...I va guanyar la colla vendrellenca per dues raons essencials. Primera, que —seguint la veritable tradició castellera— quan prepara un castell ho fa amb la intenció de descarregar-lo. Recordem haver llegit que en l’època de rivalitat de les dues colles vallenques, quan una colla “feia llenya” després d’haver carregat un castell, el tornava a repetir.³⁵ Creiem, amb raó, que era una feina a mig fer...»; la segona raó era que «...va saber guanyar en camp contrari, amb les armes dels adversaris...», cosa ja més discutible, al nostre entendre, per mor que els més especialitzats en pilars no eren pas els vallencs, i, a més, tant els vendrellencs com els vallencs eren de la mateixa província. I pel que fa als nostres Castellers afegia: «La colla de Vilafranca va tenir una esplèndida actuació. Junt amb les dues colles punteres va anar pels castells “de vuit”, coronant el quatre de vuit i descarregant amb tota seguretat la torre de set i el cinc de set. Amb menys del que va fer s’ha guanyat més d’un concurs anterior...». Finalment, feia aquest toc d’atenció: «Abans no es perdi definitivament el seny, convindria aclarir, d’una vegada per totes, un reglament definitiu de concursos [...] S’aconseguiria simplement donant al fet de descarregar un castell la seva autèntica importància, la que li dóna l’aficionat amb els seus aplaudiments. Aleshores el seny recuperarà el seu lloc bàsic junt a les altres tres determinants essencials dels castells: força, equilibri i valor».

I per tancar aquest apartat, ens cal tornar a fer-nos ressò de la nota que la colla va fer publicar a Panadés (17 oct.) en la qual, a més d’agrair el suport del nostre Ajuntament amb motiu del viatge realitzat a la Catalunya del Nord, celebrava també «l’entusiasme popular i encoratjament de l’afició local que ha dispensat en tot moment i sobre tot, en les nostres més decisives actuacions com són Fires de Maig, Festa Major i Concurs Casteller de Tarragona».

Tot escollint Sant Miquel com a patró, «Els Castellers fan festa!»

Amb aquest darrer titular anunciava el Tothom (10 oct.) que els Castellers de Vilafranca es trobaven immersos en la celebració del XXII aniversari de la fundació de la colla. El dia abans, al Casino vilafranquí, un dels que havia participat en les primeres sortides del grup, en Josep Maria Santacana, àlies Tiburon, havia pronunciat el primer predicot casteller amb motiu d’aquesta festa. Cal afegir que fou presentat —d’una manera divertida, que fou del grat de tota la concurrència— pel també casteller Joan Sol (ambdós esdevindrien, temps a venir, membres de la Colla Rabassons). Santacana va fer al·lusió al primer article que, sobre la colla, amb el pseudònim d’Ecali, va publicar a Panadés (25 set. 1948),³⁶ i va acabar la seva prèdica amb aquestes paraules: «...Jo crec que a nosaltres ens toca la tasca de fer que cada nom —el nom de casteller— tingui la seva cosa: la colla de vilafranca».

Uns dies abans, a finals de setembre, s’havia anunciat la convocatòria, per part del nostre Patronat de Castells, d’un concurs periodístic de tema casteller, d’àmbit local, en el qual un Jurat qualificador —integrat pels vilafranquins Antoni Sabaté Mill, Josep Maria Santacana i Serdà, Antoni Massanell i Esclassans, Lluís Mas i Graells i Joan Morera i Castellet— valoraria tots els articles que durant l’any s’haguessin publicat sobre el fet casteller a casa nostra. Un cop fetes les deliberacions oportunes, s’aprofità l’acte del Casino per donar a conèixer el veredicte i atorgar les distincions corresponents. Els articles premiats —als quals ja hem fet referència en apartats anterios— foren aquests tres: primer premi: «Al so de la gralla», segon premi: «Crònica de Festa Major», i tercer premi: «Castells i Castellers» (els dos primers els publicà el Tothom i el tercer Panadés). També s’aprofità l’ocasió per fer una projecció de diverses pel·lícules de la temporada castellera i per anunciar públicament que els Castellers de Vilafranca ens posàvem sota l’advocació de Sant Miquel com a patró de la colla.

Aquest fet, tanmateix, mereix per part nostra una explicació ben detallada. Així, hem de dir que durant diverses tertúlies sostingudes durant l’any amb altres membres de la colla, i donat el fet que en els dos anys anteriors s’havia fet una actuació a la vila a cavall dels mesos de setembre i octubre, cada vegada anava guanyant més força la idea que calia institucionalitzar aquesta sortida que, més o menys, coincidia amb l’aniversari fundacional de l’agrupació. Cal tenir en compte que els Castellers de Vilafranca, després de Sant Fèlix, no disposàvem de cap altra diada castellera important dins l’àmbit estrictament vilafranquí, mentre que els de Valls tenien, com a mínim, Santa Úrsula (que se celebra, majoritàriament, el quart diumenge d’octubre) i els del Vendrell, Santa Teresa (15 d’octubre). Per si això fos poc, aquests darrers encara s’havien inventat una altra diada, la de Sant Zacaries, al qual s’havien acollit com a patró. També cal tenir present que tant els uns com els altres eren convidats habituals a la nostra Festa Major. En canvi, nosaltres, per descomptat, no ho érem ni a Valls ni al Vendrell (per postres, tant la diada vallenca de Sant Joan, com la vendrellenca de Santa Anna, eren més tardanes —i, per tant, bastant més favorables, castellerament parlant— que les nostres Fires de Maig). Per això, si volíem arribar a competir, més o menys, en igualtat de condicions calia buscar solucions. Aleshores, se’ns va ocórrer que, si escollíem Sant Miquel com a patró, podríem disposar d’una diada força escaient dins del calendari i que ens podria permetre de fer alguns deures que haguessin quedat pendents per Festa Major.³⁷ A més, la tria ens semblava ben idònia, pel fet que podíem considerar el nostre sant arcàngel com un veritable enxaneta dels campanars. Ho vam parlar amb els capdavanters i altres castellers amics i a tothom va semblar bé. I així fou com Sant Miquel restà lligat ja, per sempre més, a la nostra colla (i d’això ja fa més de quaranta anys).

Això no obstant, també cal dir que no va faltar alguna crítica al fet que els Castellers de Vilafranca tinguéssim un sant patró. Al Tothom (17 oct.) aparegué un escrit, sense signatura, que tirava d’ironia —i amb un punt de mala bava, també, tot s’ha de dir— per tractar d’un tema tan transcendent com el de «Castellística: nova ciència». Per començar, parlava «...d’una estranya simbiosi: la castellística, o el que indica l’art de fer castells, i la badella (sic.) amb pèsols» (amb clara al·lusió a un dels aspectes del pregó, encara recent, de la Festa Major). Després barrejava la consideració que hom pogués tenir per aquest plat, amb alguna qüestió política, com ara les eleccions municipals més o menys imminents, les quals, suggeria, podrien estar presidides per una bona menjada d’aquesta suculenta vedella (ara, sí) amb pèsols, tan típica i tan casolana, i acabava dient que potser això no fora convenient i que, nogensmenys, «...es prefereixi reduir la badella (sic.) amb pèsols al plat dels homenatges castellers, el plat que faci les delícies gastronòmiques després d’una torre o un pilar», i que el possible candidat «se’l mengi amb tanta quantitat que dongui un ensopiment digestiu que allunyi les eleccions del cap». I era al final de la filípica on feia aparèixer Sant Miquel: «Llavors aquest plat “nostrat” i constructiu, quedarà en el quadre general de les patums històriques que de tant en tant ensenyem, vanagloriem, i entre nosaltres ens les recordem emocionats i prou. Si passa això, menjar badella (sic.) amb pèsols, cantar els goigs a Sant Miquel dels Castells i fer-se pessigolles un mateix, estaran en la mateixa línia. Déu, n’hi doret!».

Al mateix número del setmanari trobem una carta anònima, amb la pregunta:«¿Quina tradició hi ha de patró a la nostra colla i perquè Sant Miquel?», alhora que, tot reclamant modernitat, el seu autor afegia: «...Això d’ara ha recordat de seguida els gremis medievals, tots posats sota l’advocació d’un Sant Patró», i encara reblava el clau afirmant que això només s’havia de fer «... per motius de tipus estrictament religiós...». No serem pas nosaltres els qui entrem ara a discutir-ho, però sí que ho va fer, una setmana més tard, també al Tothom (24 oct.), l’inquiet i compromès J.(Jaume) Casanova, qui, gastant encara més ironia i amb «agraïment de cor», adreçava una carta al director, tot felicitant-lo per l’articlet sobre la castellística: «Molt ben escrit, breu, concís i brillant. Llàstima que estigués escrit en clau...», alhora que aprofitava per «agrair-els-hi el servei informatiu pel reportatge sobre la recent festa de l’aniversari de la colla castellera —i del seu patró Sant Miquel— aparegut en el mateix número...» (ja que només se’n parlava, mínimament, en els titulars de la portada). Finalment feia referència a aquella carta sense signatura, en la qual «...efectivament l’invisible autor endevina el motiu pel qual hi ha patró...».³⁸ Per acabar-ho d’adobar, després de la diada, el mateix setmanari s’avançava en la publicació de la lletra d’uns inèdits «Goigs de Sant Miquel, Patró dels “Castellers de Vilafranca”», amb text original del vilanoví d’adopció Ricard Vives i Sabaté i música de Mn. Josep Maideu i Auguet, prevere;

uns goigs que, tanmateix, no veurien la llum fins l’any següent, però que confirmaven que la decisió presa sobre el patrocini casteller havia quallat plenament.

El nostre setmanari degà, Panadés (10 oct.), també informava sobre la festa d’aniversari i aprofitava per fer una mica de propaganda, diríem oficialista, incloent la fotografia d’un castell vilafranquí en presència del «Sr. Ministro de Gobernación y otras Autoridades»,³⁹ alhora que feia aquests comentaris abrandats:«...A buen seguro que la afición castellera, vibrante de satisfacción por el estado de plenitud de nuestra “Colla” sabrá corresponder con su presencia y su aplauso al tesón y entusiasmo que nuestra “Colla” ha demostrado en sus últimas actuaciones [...] Esperemos que con su esfuerzo y buena voluntad, mañana —y sinó en un plazo breve— nuestros “Castellers de Vilafranca” repitan una de sus singulares hazañas o cuando menos la intenten, y celebrar con un hito más en su historial la conmemoración de éste su vigésimo segundo Aniversario».

De la celebració castellera pròxima a portar-se a cap, també se’n féu ressò Salvador Palau a l’espai Actualidad Castellera que publicà a Dicen (8 oct.), on destacava la «Fiesta castellera en Vilafranca del Penedès», en la qual «Los “Castellers de Vilafranca”, clasificados en honrosísimo tercer lugar con los importantes “castells de vuit”, acreditando con ello su consagración como colla puntera, anuncian la celebración del XXII aniversario de su fundación el próximo domingo, dia 11, homenajeando a su patrón San Miguel —l’enxaneta dels campanars— [...] El pregón de la festividad será pronunciado el viernes [...] por el conocido divulgador don José María Santacana, proyectándose a continuación documentales cinematográficos castellers. En este acto se premiarán los artículos más destacados sobre el tema, publicados este año en periódicos locales».

Castells de set i... pluja!

Els actes celebrats el diumenge, dia 11, van començar, a les vuit del matí, amb les típiques i ja molt concorregudes matinades. Després, cap a missa d’onze, en aquesta ocasió a l’església de Sant Francesc, amb la tradicional ofrena d’una cistella amb fruits de la terra. Al final es va repartir la primera estampa castellera de Sant Miquel, la que havia dibuixat gentilment l’eximi i enyorat artista vilafranquí Pau Boada —que representava el sant vestit amb la indumentària castellera i esclafant el dragó infernal—, amb uns versos del Ton Massanell al dors.⁴⁰ L’exhibició castellera es veié deslluïda a causa de la pluja. Tot i així, encara es van poder veure un quatre de set i un cinc de set, mentre que, per contra, el pilar de cinc va caure fins a tres vegades. Aquest fet va motivar uns versos humorístics del mateix Antoni Massanell, que el poeta posava en boca de la Marededéu del Pilar; així ho publicava el nostrat Tothom (17 oct.): «Hem rebut, datada a Saragossa, una carta versificada la qual transcrivim. Va dirigida als castellers de vilafranca Ja que no m’heu fet Patrona i és amb gust que heu confiat a un altre sant la corona, us retiro l’amistat. Podreu fer el castell, la torre, més del pilar no en parleu puix veureu com se us ensorra els tres cops que el provareu. Com que el gest vostre em molesta us aigualiré la festa i, per veure un bon pilar, si és que us cal prendre’n exemple, haureu de venir al meu temple: Miquel us hi guiarà. jo, la verge del pilar». (cal recordar que la colla havia celebrat el seu 21 è. aniversari en la data del 12 d’octubre de l’any anterior). Una petita crònica de la jornada la trobem a Dicen (22 oct.) a cura de Salvador Palau: «...La lluvia dificultó el desarrollo de la jornada, si bien no impidió que se levantaran los meritorios castells 4 de 7 y 5 de 7, ambos con elementos jóvenes, de cara a la próxima temporada que, según todos los auspicios, será tremendamente competida. Se celebró una comida de hermandad, al final de la cual hubo diversos parlamentos, felicitando a la colla por el brillante papel realizado a lo largo de toda la temporada, creciéndose en momentos de dificultad, para terminar finalmente el “Cap de colla”, Luis Giménez agradeciendo la colaboración y espíritu de sacrificio de todos, haciendo votos para que en la próxima temporada la colla siga en la actual línea de ascendente superación». Acabarem la ressenya corresponent a la diada de la colla fent constar que el dinar de germanor, a causa de la pluja, es va haver de servir a l’interior del cafè del Coro i no a la plaça de Sant Joan, com s’havia previst.

Més sortides: Montserrat, Girona, Vilafranca, Sitges

No en tenien prou els nostres Castellers amb tot el que havien fet durant la temporada, que abans d’acabar l’any encara van poder dur a terme unes quantes sortides més. Per començar, a Montserrat. El Tothom (24 oct.) ho explicava amb un pèl de repulsa: «Després de l’actuació l’anterior diumenge en la diada d’aniversari de fundació de la colla, en què la pluja va restar la brillantor que requeria l’acte, els Castellers de Vilafranca aixecaren els seus castells, torres i pilars, davant el Monestir de Montserrat el passat diumenge, amb motiu de la tradicional romeria vilafranquina. Amb sol, carregaren i descarregaren sense cap inconvenient els quatre de set, torres de sis i pilars de cinc, que aglutinaren al seu voltant les mirades dels visitants. La qualitat dels castells, però, no es veié compensada a l’hora de formar la “pinya”, ja que estava faltada de mans que donessin duresa i força al castell, les mans que fan el “tots a l’una i amunt” a l’hora de la plaça». A la portada de Panadés (24 oct.) es pot veure una fotografia en la qual l’abat montserratí, dom Cassià m. Just, parla amb el cap de colla, acompanyat d’alguns enxanetes, durant la recepció a les nostres autoritats i membres del Cos de Portants del Sant Crist, amb els quals «departió largo rato mientras presenciaba, desde el balcón principal, las actuaciones de los “Castellers de Vilafranca”, cuyas exhibiciones se alternaban con la audición de sardanas...»

Uns dies després, Los Sitios (28 oct.) informava que el dia de Tots Sants, a Girona, hi hauria «A las 11 – En la Plaza de España, levantamiento de los típicos castillos por la Colla Castellers de Vilafranca del Panadés», mentre que tres dies després el mateix rotatiu insistia que l’endemà «els Castellers de Villafranca del Panadés [...] deleitarán al público asistente con su típico y variado programa»; i el mateix dia 1 encara reblava el clau: «Como novedad en el presente año, actuarán los Castellers de Villafranca del Panadés, que obsequiarán al público asistente con sus difíciles castillos». Al seu torn, a Dicen (29 oct.), Salvador Palau postil·lava que «Siguiendo en la brillante etapa de expansión castellera que estamos viviendo, el próximo domingo actuará en Gerona la acreditada colla de Vilafranca del Penedés», notícia que reblava el Tothom (31 oct.): «Demà diumenge, i dins el programa d’actes organitzats amb motiu de les Fires Comercials (de Sant Narcís), els Castellers de Vilafranca es desplassen a la immortal ciutat de Girona, per oferir una actuació dels arriscats castells...»,⁴¹ i el mateix Tothom (7 nov.) ens posa al corrent de quines foren aquestes «agosarades» construccions: «En el desplaçament a la ciutat de Girona, la colla vilafranquina aixecà a la plaça de braus els seus acostumats castells entre els que podem destacar un quatre de set, la torre de sis i pilar de cinc». A la portada de Los Sitios (3 nov.) es publicà una fotografia d’un castell vilafranquí (sembla ser que era la torre de sis) al centre d’unes grans rotllanes de sardanistes que havien participat en el concurs de colles a la plaça de toros gironina; i, a l’interior, hom precisava que «...cabe señalar la actuación de la Colla Castellers de Vilafranca del Panadés, que iniciaron sus demostraciones frente a las Casas Consistoriales, y que recorrieron después toda la ciudad, levantando sus famosos castillos humanos en diversos puntos. Se trata de una vieja costumbre, que en Gerona tenía algo de novedad y que además aporta interés y emoción»; de fet, l’única novetat era que els castellers vilafranquins era la primera vegada que actuaven a Girona, on amb anterioritat ja hi havien passat altres colles, sobretot les del Vendrell; i encara en una altra pàgina, una foto del quatre de set a la plaça de toros il·lustrava un comentari presidit pel títol «Brillante actuación de los “castellers” de Villafranca del Panadés», en el qual s’assegurava que «Un número que dió más aliciente al festival folklórico fue la magnífica actuación del Grupo “Els Castellers de Vilafranca del Panadés”, que con gran acierto ha contratado el Ayuntamiento de Gerona...».

I saltem ara poc més d’un mes per trobar, també al Tothom (12 des.), la notícia d’una nova actuació a Vilafranca. Fou amb motiu de la inauguració d’una magnífica i vistosa taverna típica —can Tabola — ubicada en una de les cantonades del carrer de la Parellada amb el de Ribera i malauradament desapareguda al cap d’uns anys. L’acte havia tingut lloc el vespre del dissabte anterior, dia 5, i la gasetilla informa que els Castellers «Aixecaren i descarregaren amb tota perfecció els quatre de sis net, la torre de sis i quatre pilars de quatre en el moment de descobrir el vitrall de la Taverna en la que s’hi veu la torre de set dels “camises verdes”» (una torre, la silueta de la qual —ja ho havíem dit— era calcada a la que els Castellers havien descarregat a Igualada l’any anterior). En un publi-reportatge del mateix setmanari, juntament amb altres fotos del local, en trobem una de la torre de sis —«homenatge mutu dels Castellers i Can Tabola», com diu el peu—, a més d’aquest comentari: «...s’esperen els “Castellers” de la nostra Vila, que convidats especialment junt amb els Tastavins, volen contribuir amb la seva actuació a la ressonància de l’acte [...] els “braus” Castellers enlairen les seves sempre impressionants torres humanes i la música envaeix tot el veinat. I la gent va convergint al lloc, atrets pel to festiu que aquí es respira. Després es descobreix el vitrall artístic que representa amb bonics colors una Torre de set dels nostres Castellers, mentre s’enlairen quatre pilars de salutació. Acabats els Castells, s’obren les portes del local i... Ah, renoi! L’assistència de gent és tant nombrosa que la feina és nostra per poder-nos moure; els entrepans, tapes, vi i xampany circulen amunt i avall sense respir i tot va en dança...». A la informació de Panadés (12 des.) es destacava que «los “Castellers de Vilafranca” realizaron una breve pero emotiva actuación» i també, la setmana següent, parlava de «la vidriera policromada en la fachada lateral representando una escena castellera muy lograda».

Finalment, deixem constància que els dos setmanaris vilafranquins informaven que el dimarts, 15 de desembre, els Castellers de Vilafranca havien actuat a Sitges, davant les càmeres de tve, amb la finalitat que la filmació formés part del programa «España en directo», que no s’emetria —vet aquí la paradoxa!— fins al diumenge 27, i en el qual també es passarien imatges d’altres realitats tan espanyoles com poden ser un esbart dansaire o diverses escenes de la Passió d’Olesa. No cal dir que el fet de tractar-se d’un dia feiner i, a sobre, el caràcter d’urgència amb el qual fou convocada la colla, motivà que l’afluència de castellers a l’exhibició fos més aviat minsa. També caldria dir que, a mitjan octubre, el «no-do que es projectava als cinemes havia ofert noves imatges de Vilafranca, entre d’altres, les del monument «Als Castellers» i una exhibició castellera a la plaça de la Vila.

Algunes consideracions finals

A banda de la ressenya d’aquestes darreres actuacions, als dos setmanaris vilatans trobem encara alguna altra informació castellera digna d’esment. Al Tothom (10 oct.), un bon aficionat —que signava amb les inicials A.M.C. — publicava tot decidit, amb el títol de «Siguem castellers», unes endevinades reflexions postconcurs de Tarragona, en les quals, de forma enraonada, es dolia, entre d’altres coses, del fet que les dues colles classificades en els primers llocs havien puntuat només amb torres i pilars (cosa que ho permetien les bases, tot s’ha de dir) i no s’havien vist castells com el tres de vuit o el quatre de vuit descarregat (recordem que el dels vilafranquins només fou carregat). Amb una clara visió de futur, proposava:«...Solució? Jo crec que hi és i fàcil de dur-la a terme. Només cal incloure a les bases un apartat que indiqui que cap colla no pot fer dos exercicis d’una mateixa estructura [...] i el concurs quanyaria en bellesa, en diversitat i, fins i tot, en noblesa. Fóra, per donar-li un adjectiu, el concurs ideal...». I sense voler restar cap mèrit a la colla guanyadora —la qual, recordem-ho, a Tarragona va plantar una torre i tres pilars diferents—, postil·lava: «Espantem-nos el dia que una colla, amb l’ajuda de Déu o bé d’un doble folre, aconsegueixi de fer el pilar de vuit [...] no veuríem més que pilars. Amb solament vuit homes claus guanyarien el concurs. Fóra de raó, això?...». També deia alguna altra cosa curiosa, com ara aquesta: «ser casteller també vol dir saber perdre. Voler guanyar en tot moment, doncs, és el contrari de ser casteller i potser caldria catalogar-lo d’europeu. Però, no, jo ho consideraria americà»; i es carregava força de raó amb aquesta altra: «Un altre problema a resoldre és el dels castells que cauen un cop han estat coronats. Hem de reconèixer que un castell així és només un castell mig fet. Em costaria de creure que la persona o persones que van idear els castells vagin pensar només en carregar-los i prou. No tindria sentit. No fóra humà [...] Cal, doncs, donar una penalització més forta al castell coronat però no descarregat. M’atreviria a parlar d’un 30%. Hem de pensar que un castell com més alt més es fa difícil de descarregar-lo. És que aquest esforç, doncs, no ha d’ésser compensat degudament?». Finalment, sentenciava: «... Que l’equilibri que cal perquè un castell es mantingui dret, faci presència també a l’hora de mesurar aquests problemes. Balancejar-se a un costat o a un altre és per fer perdre l’equilibri, és per fer caure els castells».

Sobre aquesta necessitat de descarregar els castells, l’aficionat vendrellenc Rossend Poch, afincat a Vilafranca, s’erigia en fervent abanderat de la proposta —seguint els passos de l’Emili Miró— en publicar al Tothom (17 oct.) una «Estadística de Castells, Torres i Pilars», relativa a les colles del Vendrell, Valls i Vilafranca, corresponent a les temporades del 1969 i del 1970 (fins al primer dia d’octubre). Aquest còmput feia esment únicament dels castells descarregats, amb la qual cosa l’avantatge dels Nens del Vendrell sobre les altres dues colles era més que considerable, De tota manera, mirava de quedar bé amb la parròquia castellera vilafranquina mitjançant aquest afegitó: «...degut a la precissió per considerar un castell fet de manera total comptant els que s’han descarregat, la colla de Vilafranca sembla que quedi esquifida al no poder consignar cap quatre de vuit, no obstant després d’intentar-ho 6 cops n’ha coronat 3».

A Panadés (10 oct.), Manelic Panadés —o sigui, l’Alfons Chulvi— publicava un article sobre «Cuestión de pareceres», amb el títol de «El barranco de los “Xiquets”» i dedicat «Al amigo Juan Piñol, casteller de soca». El text, amb un cert to apocalíptic, incideix, sobretot, en la importància que havien adquirit els pilars, a redós de la preparació exhaustiva amb la qual, sobretot la colla del Vendrell, els havia afrontat i, de retruc, en la presumpta davallada dels de Valls a causa de no haver pogut guanyar el concurs de Tarragona. Vegem-ho: «... Si, Piñol, creo que dentro la “castellística” ha concluído una era. La línea divisoria fue, según mi opinión, el último Concurso “casteller” celebrado en Tarragona. Los “Xiquets de Valls”, conocieron las hieles de su derrota. Tocaron más alto, “en puntos y comas” los vecinos: los “Nens del Vendrell”. Ambos estimados por Vilafranca, que tanto ha hecho por la perduración y vitalidad de sendas “Colles”, mal que les pese a más de uno [...] Sí, requiem por los “Xiquets” en Tarragona. Responso en el sentido familiar de reprimenda [...] Hemos caído en el único barranco que podíamos precipitarnos. Pasamos de eso tan “casteller” y tradicional de levantar nuestros típicos castillos, torres y pilares humanos —por ese orden— a un ejercicio muy parecido, pero distinto, como es el de ir preparándose para grandes “pilars” de laboratorio, muy puntuables, eso si...». Es preguntava Manelic si el certamen tarragoní havia estat un concurs de castells o de pilars, perquè «...con una planificación estratégica y tácticas preconcebidas, estamos a riesgo de perder la magia “castellera” que a tantas generaciones encandiló [...] con tanta preparación —no práctica de “cap de colla”—, sinó casi científica de preparador “inglés” [...] me temo que hemos perdido aquella vieja estampa idílica castellera en que nuestros payeses, artesanos, gentes del campo o del mar reunidos en día de fiesta, y tras comer “butifarra amb mongetes” y beber los buenos vinos del Panadés, se abrazaban fuertemen-te, improvisadamente casi, y levantaban sus grandes “Castells” lo más alto posible, que coronaba ese ángel sin alas que es un “enxaneta” [...] No digo que sea mejor o peor, pero los “Xiquets”, al ser vencidos en el sentido tradicional que yo entiendo, pasaron ya a la historia y no me refiero —tú me entiendes— a los de Valls, ciudad, precisamente. Parece es llegada la hora de los “Pilars” valerosos en puntos y en pesetas, o “Castells” y “Torres” preparados con meticulosidad y asepsia [...] Ya no se trata de que los muchachos del pueblo suban decidida y entusiásticamente a la “cucaña”, o crucemos un paso difícil y resbaladizo deportiva y espontáneamente, entre la emoción, el jolgorio y el divertimiento colectivos; entramos en una época de “equilibristas” perfectos [...] Espero que no estropeemos el interés humano que tradicionalmente despertaron por doquier los “Xiquets” antañonamente [...] para lo humano, entre la ciencia que es cálculo y el arte, hay una línea divisoria. El abismo. cruzada esta línea, cuando todo va milimetrado y “sin fallos”, deja de interesar, deja de ser humano, grande y hermoso en el propio sentido “casteller” que es lo que a uno gusta más. Pero los tiempos mandan...».

Durant un parell de setmanes, el Tothom (5 i 12 des.) es va fer ressò d’un sopar-col·loqui que havia tingut lloc a Valls, uns dies abans —amb Pere Català i Roca com a principal protagonista, però també amb Josep Gasque, Pep de la Llet, l’arxiver i fotògraf local Alfons Galimany i altres—, en el qual es va passar revista a molts temes candents de la temporada castellera, molt especialment als concursos. Als articles que en parlen hi veiem aquests titulars: «Converses a Valls – Reflexions sobre el que ha passat – Hem anat al terreny de El Vendrell – El Concurs de Vilafranca». I pel que feia referència a Vilafranca, n’extractem diverses qüestions. En primer lloc, l’afirmació de Pere Català quan assegurava que un vilafranquí li havia dit que «Vilafranca no és la plaça més castellera sinó la que es gasta més diners en castells»; que sapiguem, aquell any se n’havia gastat molts més Tarragona amb el seu concurs. Sobre el certamen vilafranquí, l’estudiós casteller va gosar plantejar aquesta temàtica: «Lamentem que Valls no anés a Vilafranca. Es va dir que es firmaria en blanc, i una paraula té molt valor», a la qual cosa altres van objectar: «Les bases eren diferents a la norma castellera. A Vilafranca s’hi anava a perdre...»; i Català també incidia en el fet que «A Vilafranca perdíem el concurs, ara hem perdut la gallardia... Hi ha vilafranquins partidaris de Valls que ara ens han girat l’esquena [...] AC Alt Penedès Valls s’hi va jugar el tot pel tot per Vilafranca, ja que quan eren al començament de la colla els anàvem a ensenyar» (aquí hem de matisar que en els primers anys dels Castellers de Vilafranca van ser els del Vendrell els seus mentors; després vindrien els de Valls...). Finalment, el Pep de la Llet despatxava el tema amb aquestes conclusions: «Els senyors de Vilafranca van ser una mica absoluts. En les reunions de sempre per preparar un concurs hi anàvem els que hi anàvem. Però allà en volien tres i nosaltres vam baixar quatre... Per això no vam anar al concurs. Més tard em van proposar una reunió a Cal Rossell. Però... Els Administradors no eren per fer les bases, això és feina dels caps de colla... ells són per les pessetes. Vilafranca no ho ha sabut fer». El redactor del rotatiu —que signava B.R.— acabava destacant una altra opinió en el sentit que, per tal de fer avançar la castellística, calia establir unes bases definitives, és a dir, «...de redactar la “Declaració Universal dels Drets dels Castells”».

I per acabar aquest recull informatiu, creiem adient d’incloure el poema «Crit casteller», de l’Antoni Massanell i Esclassans, que havia estat publicat al Tothom, el 12 de setembre anterior.⁴²

Així, doncs, tot cridant, acabem l’any; i demanant que el vinent sigui més profitós, que ho serà. No es pot pas dir que la temporada del 1970 hagués estat dolenta, ni molt menys, però sí que és cert que no s’havien assolit tots els objectius castellers que hom, prèviament, s’havia prefixat. La torre de set se’ns presentava com a força consolidada, això és cert, però el quatre de vuit, tot i haver-lo coronat dos cops, restava pendent de descarregar. L’any següent hi posaríem remei.