Si pel que fa als anys anteriors ens dolíem de la poca activitat de la nostra colla fins arribar a la Festa Major, en el que pertoca al 1961 la qüestió encara es va agreujar més, per la senzilla raó que, com veurem, no solament no hi va haver cap mena d’interès, un cop més, per tal que els castellers poguessin actuar per la festivitat de Sant Raimon, sinó que tampoc van fer-ho per les Fires de Maig. I hem de creure que aquesta situació va influir en l’actitud del voluntariós cap de colla Josep Pedrol, tal volta decebut per no haver pogut reeixir més en el seu comès i també per les traves o alguna manca de col·laboració amb què hauria topat en la seva gestió, la qual cosa desembocaria en la seva renúncia a continuar encapçalant les files dels Castellers de Vilafranca, tot i que no se’n desvinculà del tot, sinó que, durant uns anys, encara va assessorar els caps de colla i va continuar lluint la camisa verda, com un casteller més, i pujant a segons fins i tot.
A les pàgines de Panadés (14 gener), apareix la secció «Nuestros lectores opinan», en la qual, amb motiu de l’edició del número mil del setmanari, diverses personalitats vilatanes donaven la seva visió sobre la manera com aquesta publicació havia enfocat la informació que les diferents institucions i entitats vilafranquines havien generat durant tot el període corresponent. En un dels apartats, «Oriol Rossell. Fundador y primer “Cap de Colla” de los “Castellers de Vilafranca”», manifestava, així, la seva opinió: «Por lo que respecta a las actividades de los “Castellers de Vilafranca”, el semanario “Panadés” ha tenido no sólo el constante aliento y apoyo moral a nuestra “colla”, sino también, en varias ocasiones ha recogido en sus páginas interesantes polémicas sobre el apasionante tema de nuestras actividades “castellísticas” y ha lanzado iniciativas que han redundado en la actual consolidación de nuestra “colla”, tal como Vilafranca requiere como plaza de primer orden en el complicado mundo del ancestral deporte de “castells”». Sobre això que exposava el nostre fundador, fa tot l’efecte com si la resposta ja hagués estat pastada de bell antuvi, ja que, coneixent l’Oriol, no concebim la possibilitat que s’hagués referit al fet d’aixecar castells com si d’un esport es tractés.
Al mateix setmanari (4 feb.) hi veiem una gasetilla que, amb el títol de «Homenaje a los “Xiquets de Valls”», diu el següent: «Durante las fiestas decenales que se están celebrando en Valls en honor a la Virgen de la Candela, tuvo lugar el pasado jueves un homenaje a los “Xiquets de Valls”. Concurrieron al acto representaciones de las “collas” de la provincia de Tarragona y también los “Castellers de Vilafranca”. En la plaza se levantó “un quatre de set” con “castellers” de todas las “collas” que con sus respectivas camisas, azul, morada, verde y roja (-hi mancaria encara la rosada, de la colla Vella local-) se juntaban en homenaje a los típicos “Xiquets”. Después de hacer algunos pilares, con un viento huracanado que hacía difícil la actuación, los de Valls levantaron los “tres de set aixecats per sota” y la “torre de set”, magníficamente ejecutada y que hace más de tres años no ha logrado ninguna otra “colla”. Durante la ceremonia de bendición de un pendón de los “Xiquets de Valls” (en realitat es tractava de la bandera de la Colla Vella), en la iglesia Arciprestal, levantaron un “pilar de cinc” dentro del templo». A la mateixa pàgina, trobem una altra nota que diu «Fiestas en Valls» i amplia, així, la notícia: «El jueves y viernes de esta semana, actuaron en la ciudad de Valls, con motivo de la celebración de sus tradicionales Fiestas de la Candelaria, nuestros típicos “Drac”, “Aguila”, “Panderos” y “Cercolets” habiéndose desplazado, además, una representación de los “Castellers de Vilafranca” para asistir al homenaje efectuado en honor de la “Colla de Xiquets de Valls” (la Colla Vella va rebre, en l’ocasió, una Medalla d’Argent al Mèrit casteller)».
De la seva banda, Pere Català ens informa que «Assistiren a la jornada —i per primera vegada pogueren ésser fotografiats conjuntament— els caps de colla de Valls, el Vendrell, Tarragona, Vilafranca, l’Arboç i Gavà1 (aquest darrer, representat pel seu fill Àngel) [...] “Juventud” (setmanari vallenc), en deixar constància d’aquestes festes [...] expressa: “Conjuntamente se levantó un ‘quatre de set amb el pilar de cinc al mig’(éste con elementos de las dos ‘colles’de Tarragona y la ‘Vella’de Valls), bello conjunto por el multicolor de sus uniformes; y al final cuatro ‘pilars’, uno por cada uno de los representantes de Vendrell, Arbós y Vilafranca, y Valls con el ‘pilar de cinc’por la ‘Vella’...”».2 En bona lògica, hauríem de donar més crèdit a la versió del fotògraf vallenc, sobre els castells aixecats aquell dia, que no pas a la que detallava el nostre Panadés, atès que se sap del cert que Pere Català fou present a la celebració.
Sense cap més notícia castellera, amb referència a Vilafranca, en els tres mesos següents a les Decennals vallenques, no serà fins a la segona quinzena del mes de maig que podrem reprendre el fil. Acción (20 maig), en parlar de «Les Fires de Maig 1961» demanava: «Lo que sí merece una explicación es el hecho de que no salieran a actuar los “Castellers de Vilafranca” a pesar de estar anunciada su actuación y cuando ya en nuestras ramblas se respirava el ambiente de la espera de la exhibición». En efecte, al programa de les Fires, l’actuació castellera estava prevista per al diumenge 14, a la una del migdia, a la Rambla de Sant Francesc. A Panadés (20 maig), en un dels «Globos de las “Fires de Maig”» que llençava «El Enano Zumbón», hom també manifestava que «No debe faltar nunca en las Ferias de Mayo, una exhibición de nuestro folklore. No deben faltar, por tanto, nuestros “Castells”, como en este año»; els motius reals pels quals no hi van ser, intentava desvetllar-los, d’una forma un xic arreglada, la crònica de Manelic Panadés que desglossem tot seguit.
En efecte, Panadés (10 juny), acompanyada de la fotografia d’una torre de sis, donava a conèixer la novetat tal volta més important de la temporada: «La “Colla de Castellers de Vilafranca” tiene un nuevo “Cap”: carlos domenech»; i el text que seguia aquest titular deia així: «Cara al verano y a la Fiesta Mayor “más típica de Cataluña”, —la de Vilafranca—, nuevamente la sangre vuelve a hervir en las venas de nuestra brava “Colla de Castellers de Vilafranca”. Como perfectamente saben los aficionados, y aún los que no lo son, tras su eficaz reorganización, en que tomó la batuta el “cap de colla”, José Pedrol, —ese muchacho grande y buenazo—, los “Castellers de Vilafranca” han ido ascendiendo, de año en año, a esas alturas que supieron arrancar, por ejemplo, tan grandes aplausos en su insuperable actuación en la Plaza del Generalísimo, en la Fiesta Mayor del año pasado. Nuestra “Colla” se sintió sólida y firme y protegida por el entusiasmo popular demostrado en sus grandes actuaciones. Ahora, rumbo a la próxima Fiesta Mayor, ha habido relevo. Efectivamente, por razones totalmente de orden particular, y quizá también por aquello de que el mando desgasta, nuestro admirado Juan (sic, per José) Pedrol, artífice personal de la reintegración de los “Castellers de Vilafranca” ha pedido un descanso como “Jefe”, y eso, unido a que nuestros “enxanetas” habían crecido más de la cuenta, quedando cortos sus pantalones, impidió de manera absoluta el que pudieran presentar su anual exhibición de “castells”, durante las pasadas “Fires de Maig”, con el pesar consiguiente de aficionados y población en general, con todo y estar anunciada su actuación en los programas oficiales. Fué realmente una pena que nuestros bravos muchachos nos escamotearan en las “fires” una de sus deliciosas demostraciones de fuerza, vigor y equilibrio. ¡Qué le vamos a hacer! Otro año será, si Dios quiere! Esta pasada semana, tras una reunión habida de veteranos de la Colla y tras agradecer a José Pedrol sus valiosísimos servicios que quedan registrados en los brillantes anales de nuestro historial “casteller”, ha sido nombrado nuevo “Cap de Colla”, —y lo ha aceptado—, ese otro noble muchacho y popular Casteller que es, Carlos Doménech, un forzudo sobradamente conocido y aplaudido en sus actuaciones por la afición y que une a su juventud un entusiasmo y una ya importante experiencia que habrá de dar sus frutos inmediatos en la próxima Fiesta Mayor de Vilafranca, de 1961. Le asesorarán como amigos y como técnicos, Ramón Giménez Ojeda (“En Ramonet”), “uno de los hombres que saben más de Castells”, así como José Pedrol, Juan Bolet Mateu, Federico Camí, Félix Estadella, y nuestros grandes veteranos de la Colla. Desde estas líneas, al tiempo de felicitar a Carlos Doménech por la distinción en él recaída, hacemos un llamamiento a toda Vilafranca y muy especialmente a los componentes de nuestra aguerrida “colla” a que colaboren en la responsabilidad adquirida por Carlos, animándole a llevar adelante su difícil empresa, para la que necesita el concurso de todos y para la que ha empeñado su total voluntad de empresa. El va a organizar con independencia a la Colla y desde las columnas de “Panadés”, los chicos de la prensa, con cuyas simpatías cuenta, le deseamos suerte al tiempo de exclamar un jovial ¡Adelante, por els Castellers de Vilafranca!».
Redactors, conversadors, cronistes...
Els qui ho van viure, indiquen que l’adveniment del Mènec a les funcions de cap de colla, va donar un nou impuls al col·lectiu de camises verdes. Així i tot, una de les assignatures pendents era trobar sortides, i el cas és que aquest capítol, com veurem més endavant, ja va millorar una mica de cara a les festes de finals d’agost. Però abans ens cal parlar de l’escrit que sobre «Els Castells», signat per Lluís Giménez, publicava Acción (24 juny), dins del reportatge «Havent vist Tribuna»3; heus-lo ací: «Any 1 88 1 (sic. per 1880). Aquest any passa a la història com l’any de les proeses en el camp casteller. Castell de nou, tres de nou, els quatre pilars de vuit (hi manca l’agulla al mig), cinc de vuit i el titànic pilar de vuit, única vegada a Vilafranca. Per aquells temps, l’afició arribava al fanatisme; les colles de 150 a 200 homes, rivalitzaven amb entusiasme. Per aquells homes representava una vergonya fer una sortida de competició i no rendir el màxim o no aconseguir fer els castells més difícils. Any 1 960. Festa Major de Vilafranca; només ve una colla, i per tant no hi ha competició. Dos intents del quatre de vuit, el primer falla, el segon s’aconsegueix coronar-ho, però un instant després es plega com un joc de cartes, el tres de set aixecat per sota, el quatre de set amb l’agulla al mig i pilars de cinc força justets. ...Gran decadència. Degut a què? Avans, aquells 2 00 homes components de la colla, quan plegaven de treballar, el seu punt de reunió i esbarjo, en lloc del cafè, el cine o la taberna com ho és ara, era l’assaig de castells. Avui, si és que es fa un assaig algun dia, hi assisteixen els quatre més petits, i algun membre de la colla que encara hi té afició. ...Fet esperançador: l’actuació de la nostra colla de Vilafranca en aquest últim temps. Es va fer una sortida la passada Festa Major, amb un pilar de set (no caldria dir que deuria voler referir-se a un tres de set, tot i que també van fer el quatre de set amb l’agulla al mig), pilar de cinc i l’intent de la torre de set. Això demostra que hi ha gent bona, que hi han aficionats de veritat, que si es portés ben organitzat i amb ganes, es podria sustituir la línia decayent per una altra ascendent i començar aixís una època de ressorgiment dels castells amb tota la seva plenitud. ...El fomentar els castells no depèn només dels caps de colla o dels que la dirigeixen. Tots els que estimem les tradicions populars, i les sentim com a cosa nostra, tots els que tenim afició als castells, ens hem de sentir responsables i hem de patir pels mateixos».
Al cap d’un mes, Acción (29 jul.), publicava unes notes sobre la «festa major», que havien preparat tots els membres de la «Taula de redacció»; i, en l’apartat sobre «Castells», opinaven que «Es el que fa viure la festa. Una Festa Major en que hi han hagut bons castells és una festa que ens satisfà i ens fa tenir un bon record. Però des de fa uns anys la nostra vila no és digna del títol de “la millor plaça castellera”. La no presentació de dues colles fa que no hi hagi competència i per tant que no hi hagi bons castells. Els dies 2 9 i 31, la colla de Vilafranca ens ofereix el millor del seu repertori. Llàstima que no se la pugui veure amb les altres colles»; en el que concerneix la diada de Sant Fèlix, expressaven que «...el millor del dia és l’actuació dels castells al migdia, i sobretot l’indescriptible entrada de Sant Fèlix a la Basílica, a la nit...», mentre que, per al dia 31, «...els Castellers de Vilafranca donen tot el que poden».
Al mateix setmanari (5 ag.), J. Casanova, a la secció «El nombre y el hombre», interviuava «El “Pep de la llet”, cap de colla de la “Vella” dels “Xiquets de Valls”» i, entre d’altres qüestions, sortia el tema «... que ja solament es fan castells de set, i que la majoria de places ja s’hi han acostumat, però no a Vilafranca, doncs és la més important plaça castellera i també la més exigent. Les seves últimes paraules a aquest respecte són un xic pessimistes (almenys per a nosaltres, vilafranquins). Em diu: —La plaça de Vilafranca és exigent, però també us tindreu d’amotllar a les circumstàncies. Li pregunto si és que poden venir a Vilafranca, si faran castells de vuit (i quasi sembla que li demani per favor que els faci). Em contesta: —Hi ha problema per fer venir a Vilafranca els castellers a fer castells de vuit, doncs entre els jornals, fondes, autocars i altres gastos, queda poc de net apart que suposa un gran sacrifici [...] —Si venim a Vilafranca, enguany, el “quatre de set amb l’agulla al mig”, el “tres de set, aixecat per sota”, etc., els podem fer de resobres i inclús intentarem la “torre de set” que pensem coronar amb èxit...»4. El mateix dia, Panadés (5 ag.) informava que «Han empezado los ensayos los martes y los viernes nuestros simpáticos “castellers” los cuales quieren colaborar con sus castillos al tipismo de la próxima Fiesta Mayor».
De nou ens fixem en l’Acción (12 ag) perquè hi trobem l’interessant i extens article «Castells i Castellers a Vilafranca», que signen conjuntament dos bons amics, falconers i futurs castellers de pro: Josep Miret i Lluís Giménez, i en el qual passen revista, en clau de resum, a diferents aspectes de la història castellera vilafranquina, perquè «...al recollir la manera de pensar de diferents cronistes que han anat describint fets relacionats amb la vida castellera, ens donem compte que existeix entre ells un criteri comú, i un mateix anhel, el d’enlairar i fer sentir al poble l’afició i l’entusiasme propis d’aquesta tradició popular tant nostra...». A continuació, donen una ullada a l’origen dels castells, a l’Època d’Or i a la decadència castellera (expressada amb el curiós subtítol de «Moren uns castellers», per una errada tipogràfica, evidentment); cal que ens aturem en l’apartat que parla de «La primera plaça castellera» (es veu que allò de la plaça més castellera encara no havia calat a fons) per conèixer els batecs més íntims del patriotisme casteller d’ambdós companys: «La nostra vila, ferm baluart d’aquesta tradició, ni en aquella crisi va deixar de protegir els castells [...] Vilafranca ha contribuït a esperonar a les colles fent-les venir a competir noblement en la nostra plaça. Les competicions a Vilafranca han ajudat molt als castells. Per tant és necessari continuar-les. La nostra colla [...] ha confirmat amb les seves actuacions l’essència castellera de Vilafranca, i les grans possibilitats que hi ha de que Vilafranca, ademés d’ésser la plaça castellera per excel·lència tingui una de les més potents colles»; tot seguit, fan un incís sobre la novella colla que s’havia format a Barcelona, tot indicant que «...La tradició castellera de Vilafranca arriba arreu on hi ha un vilafranquí...»; i, finalment, tanquen la seva col·laboració amb una crida a «La unitat», que desglossen així: «Què millor per parlar de la unitat en els castells, que aquelles paraules extractades d’un article aparescut en accion sota el seudònim E. en el número extraordinari de la Festa Major de 1955? Diuen així: “El castell és tot ell unitat; els que s’enfilen i els que no s’enfilen”. I diu més avall: “Jo sol no puc fer un castell, haig de sumar el meu esforç amb el dels altres, i tot junt fer-ho en col·laboració” [...] la difícil tasca d’aixecar l’afició no l’hem d’exigir als tres o quatre que van al davant, sinó que és cosa de molta envergadura i tots hi hem d’aportar la nostra col·laboració. Amb aquesta unió de tots, deixant apart egoismes que sols porten a la devallada, hem de fer que aquesta època d’argent es converteixi en una nova època d’or castellera»; aquesta última, tanmateix, encara trigaria uns quants anys a arribar.
A Pontons i a Igualada, abans de la nostra Festa Major
L’Alfons Chulvi, sempre disposat a trencar una llança en favor dels Verds, publicava, a Panadés (19 ag.), la columneta «Els Castellers de Vilafranca», en la qual feia saber que aquests disposaven de dues sortides imminents. I, a més, en proposava una altra que, finalment, no s’arribaria a concretar. El text deia això: «Bajo la dirección del nuevo “Cap de Colla”, Doménech, vienen celebrándose todos los martes y viernes, por la noche, los ensayos de nuestros aguerridos “Castellers de Vilafranca”, que practican y levantan en su local social del “Coro”, sus castillos, torres y pilares, cara a proporcionarnos en la próxima Fiesta Mayor, una buena actuación superando a ser posible las excelentes a las que ya nos tienen acostumbrados. A pesar de que muchos de nuestros menudos se han hecho grandes, parece que la “Colla” está en “buena forma”, y han conseguido, no sin dificultades, algún pequeño “enxaneta” y algún otro valeroso elemento, cosa siempre tan difícil de lograr y, —a veces,— conservar. Lo importante es que tiene ya dos “salidas”, una en Pontons, mañana domingo, día 20, y otra en Igualada para el día 24, donde podremos ya apreciar lo que, en grande, nos proporcionarán por la Fiesta Mayor. A quien corresponda: ¿No podrían contratarse para la próxima Fiesta de la Vendimia, a celebrar a mediados de septiembre, en ésta, supliendo con ello el que no pudieran actuar en las pasadas Ferias de Mayo?».
De la sortida al pintoresc poble de Pontons —on estiuejava una nodrida colònia de famílies vilafranquines— n’ha quedat referència escrita a les pàgines de Panadés (26 ag.), on es parla del «Segundo Festival de Verano “Pontons Melody”»; la notícia la signa «El Corresponsal» i en ella s’expressa que «El pasado domingo día 20, Pontons celebró su Segundo Festival de Verano con un éxito total [...] Por la mañana la “Colla de Castellers de Vilafranca”, se desplazó a dicho pueblo, contratados por los vecinos y Colonia de veraneantes para actuar en distintos puntos de la población. A la salida de oficio, se levantaron dos “pilars de cuatre” ante el portal de la Iglesia, que se halla enclavada a uno de los puntos más altos de aquellos contornos. Acto seguido ante el Ayuntamiento se hicieron varias exhibiciones, como fueron los “tres de sis nets” y dos “pilars de cuatre”. Se probaron la “torre de cinc neta”, y otros muchos castillos los cuales fueron aplaudidísimos; buen debut del “nou Cap de Colla” que tuvo siempre a su lado a los experimentados “castellers”. El público siguió con entusiasmo toda la actuación hasta el final aplaudiendo calurosamente...». Davant l’Ajuntament fou plantat un quatre de sis i també disposem d’algunes fotografies de castells petits que va tirar en Josep Galofrè i Tomàs —qui va ser, precisament, un d’aquells estiuejants vilafranquins a Pontons durant molts anys—, de les quals es desprèn que el contingent de castellers desplaçats deuria ser més aviat minso, si fem cas de l’escassa entitat de les construccions que mostren les fotos.
I pel que fa a l’actuació a Igualada —que es degué lligar a darrera hora perquè no la trobem anunciada al programa5 — Panadés (26 ag.) reportava que «A media tarde del día 24, Fiesta Mayor de Igualada, ya se conocía en nuestra Villa, el notorio éxito alcanzado por la “Colla de Castellers de Vilafranca” y que habían merecido la efusiva felicitación del Alcalde de aquella ciudad.
Efectivamente, nuestros bravos representantes, lograron entusiasmar a los igualadinos, levantando aquí y acullá sus torres, castillos y pilares, luciendo el verde de sus camisas y levantando los briosos “3 de 7”, “torre de sis”, y el “pilar de cinc”, que una vez cargado, saludó a derecha e izquierda y fué llevado con portentosa seguridad al balcón del Consistorio. Felicitamos cordialmente al “Cap” Doménech, a sus veteranos compañeros que le asistieron y al grueso de nuestra Colla, que tan bien y tan alto dejaron el nombre de Vilafranca y a la afición castellera en la industriosa ciudad catalana de Igualada».
Protagonisme festamajorenc, per partida doble, de la família Cusiné
Atès que tot això succeïa a les envistes de Sant Fèlix, bo serà consignar que per a organitzar la Festa Major d’aquell any 1961 van ser escollits uns administradors molt joves, tal volta perquè hom no havia pogut trobar-ne de més madurs. Vet aquí els seus noms: Fèlix Josep Cusiné i Via, Joan Jané i Arrufat i Joan Monsarro i Rafecas, als qui acompanyava mossèn Joan Vinyeta i Romeu, com a representant de la cúria eclesiàstica. Acción (19 ag.) ja havia avançat que «Els “Castells” será plato fuerte de la fiesta; a lo menos los jóvenes administradores tienen ganas de que así sea. Veremos...»; i a la vista de la tria i atès que el seu fill era un del integrants del quartet, era del tot lògic que el bon aficionat Fèlix Cusiné i Martí es volgués lluir amb un dels seus acostumats escrits castellers, aquell que figura en el programa de mà de les festes. Duïa per títol: «En la castellera plaza» i l’acompanyava la coneguda fotografia dels dos tresos de nou simultanis del segle XIX a la nostra plaça; també cal dir que, en el text (tot i que no hi figura la seva signatura, se n’endevina l’autoria), el recordat prohom vilafranquí, a banda dels seus evidents coneixements castellers, feia palesa una bona visió de futur, sobretot pel que concerneix la nostra colla. Vegem-ho: «Dos “tres de nou” simultáneos. Uno con los “sextos” erguidos y bien asentados; el otro, con “l’aixecador” colocado ya. He aquí el espectáculo que perpetúa la fotografía. Plaza: Vilafranca. Fecha, imprecisa: entre el 75 y el 80, según cálculos de la más afinada erudición “castellera”6. ¿Hace falta decir que los protagonistas de la hazaña son “les colles Vella y Nova de Valls”, capitaneadas respectivamente por “l’Isidre de Rabassó i Joan del Carido”, nombres de guerra “dels dos caps de colla” más famosos en la historia finisecular “dels Xiquets”, flor de leyenda ya para las generaciones actuales? Temeroso de que no se le escapara la presa, y, demás, es de suponer que por contagio del nerviosismo y emoción ambiental, al precipitarse en dar gusto al objetivo, —¡tiempos de trípode a cuestas, paño negro y Roskof en mano!— nuestro fotógrafo acabaría por dejar perpleja para siempre la posterioridad. ¿Se coronaron los dos castillos?
Para sacarnos de dudas, viven todavía quienes oyeron contar a sus abuelos que, aquí, en Vilafranca, exactamente el día de San Félix de 1881 (en realitat, sabem que va ser el 1 880), dos inverosímiles “tres de nou”, enhiestos, trepidantes y acabados, enmarcaron “l’entrada a Ofici” de la Corporación municipal. —“Mireu-se’ls bé, que no els veureu mai més”, dijo un entendido de la época a los espectadores que tenía al lado. La frase, que es histórica, resultó ser, además, casi profética. Lo más que se hizo posteriormente, fue bisarlo. Corrobora históricamente este recuerdo, el hecho de que, aún no transcurrido un año, en Tarragona se remontara por todo lo alto un titánico “quatre de nou sense forro” que no ha tenido, que sepamos, segunda edición en el posterior historial “dels Xiquets” (no cal dir que aquest parágraf, escrit avui dia, no tindria raó de ser). ¡Gran época “castellera” los años ochenta! Lo fue, incontestablemente, en la originaria almáciga de “castellers”, el Camp de Tarragona; pero también en tierras del Panadés, concretamente en Vilafranca, su capital. Corrían aquellos años cuando, por unánime y tácito concenso popular, la afición de ambas comarcas, que es tanto como decir la única en todo el orbe de las tierras, convirtió Vilafranca en olímpico escenario a donde “les colles” pudiesen acudir a jugarse el resto en olor de multitud y con digna gloria. ¡Tanto pudo la afición del Panadés! La afición, sí; pero también el espléndido marco de la Fiesta Mayor más genuina y sonada de Cataluña. Dígase todo. Vilafranca había dejado de ser una plaza “castellera” más. Era ya la plaza por antonomasia, la arena de los grandes retos, el ágora que legitimaba famas de potencia, agilidad y destreza. Hubo un momento en que un “tres de nou” o un “quatre de vuit” no podían abrir época si no eran levantados ante el balcón de nuestra Casa Consistorial y en el febricitante ambiente de los días 30 y 31 de agosto. Una primacía que la capital del Panadés, al ritmo forzado de los altibajos del tiempo, ha procurado conservar hasta nuestros días. Aparte de su condición de primerísima plaza, ¿está llamada a ser Vilafranca la forjadora de una potente “colla” capaz de iniciar la novísima estirpe “castellera” de un futuro próximo? Quienes tienen autoridad sobre el particular aseguran que en la actual “colla de Castellers de Vilafranca” hay entusiasmo, músculo y nervio suficiente para que se les conceda un crédito ilimitado. De lograrlo, la gloria sobrevendría a sus componentes por partida doble. Primero porque con ello lograrían asegurar la continuidad y pervivencia de una tradición típicamente catalana a la que las viejas estirpes históricas ya no son capaces de infundir, según parece, el vigor y esplendor de antaño. Y, en segundo lugar, porque asegurarían la persistencia de una de las características más espectaculares y emotivas de nuestra Fiesta Mayor.
Salvo ésta, a Vilafranca ya no le queda otra contribución por prestar “als castellers”. Individualmente, siempre ha habido vilafranqueses de gran clase “castellera” que han reforzado “les colles” de Valls y Vendrell, dicho sea sin el menor demérito para ambas. Una de esas contribuciones, que dice mucho y vale por todas, fué la de “l’hereu Cartié”, un “segón” —me aclaran— sin cuyo concurso durante algún tiempo no hubo “colla” en Vilafranca que pudiese lograr el “pilar de set”. En lo que atañe a su divulgación a través de las artes y las letras, la “gens” vilafranquesa concurrió desde primera hora con inmejorables calidades. Para componer “Els Xiquets de Valls”, J. A. Clavé vino a inspirarse a Vilafranca de la mano de e. Vidal y Valenciano. Además de éste y de su hermano Cayetano, escribieron páginas memorables Milá y Fontanals, Torras y Bages, ll. Via, e. d’Ors, Francesc Pujols, Pere Ynglada y tantos otros cuya relación se haría interminable, todos ellos hijos de nuestra villa o a ella vinculados por lazos de sangre y entrañable afecto. “Xiquets de Valls”, “Nens del Vendrell”, “Castellers de Vilafranca”. Tres denominaciones que compendian toda una ejecutoria de folklore vivo. Tres “colles” cuya vida y fama tanto deben a la “castellera plaza de Vilafranca”; tanto, por lo menos, como la Fiesta Mayor debe a ellas».
Com podem comprovar, un vibrant i magnífic article, molt per damunt de molts que eren consuetudinaris en aquells anys que la dictadura franquista imposava les «cometes» a tots els mots que respiraven català. Pensem com li hauria agradat a Fèlix Cusiné i Martí poder viure i veure l’època actual de grans castells, que ell ja intuïa —i gairebé vaticinava— per una trentena d’anys més tard, i amb un més que probable lideratge vilafranquí! D’altra banda, no ens ha de sorprendre gens que el seu amic, Pere Català i Roca —en la sovintejada correspondència epistolar que mantenien aleshores—, fes aquestes afalagadores reflexions al voltant de les col·laboracions literàries del nostre dilecte vilafranquí: «No seré jo, és clar, qui es sorprengui de la competència castellera que demostreu, però sí que vull ésser jo qui us empenti a què, més tard o més d’hora, afavoriu la bibliografia dels Xiquets —massa pobre, encara!— amb la història dels Castells a Vilafranca... Així els vallencs aprendrem molta lletra menuda que ens cal. Cada article vostre és una lliçó vívida i, per tant, inapreciable»7.
El quatre de set amb l’agulla al mig, castell estrella dels vilafranquins
Tant a la primera època de la colla —la de les camises rosades— com en els quatre anys que el Pedrola n’havia portat la direcció, el quatre de set amb el pilar de cinc al mig havia estat la màxima consecució dels castellers vilafranquins. I per la Festa Major del 1961 reeditarien l’èxit, tal com ho demostra la columna «nuestros atlantes»
que —un cop més— l’Alfons Chulvi presentava a Panadés (9 set.), acompanyada de la fotografia d’un tres de set: «La arquitectura que de las torres, castillos y pilares nos hace día a día nuestra “Colla de Castellers de Vilafranca”, es más sutil y más perfecta. Reproducimos aquí esa firme columna, esbelta, segura, del imponderable “tres de set”, que cargaron y descargaron tan diestramente durante la Fiesta Mayor, nuestros “Castellers”, modernos atlantes que sustentan sobre sus hombros y en la plaza, el peso —y la vigencia— de la más pura e íntegra afición castellera, a que tan dada es nuestra tierra de verdes viñedos, —el verde de la camisa de nuestra brava “Colla”, única existente en la provincia de Barcelona—8. Regalo para los ojos es ese recuerdo que nos ha efectuado para la “Colla”, el señor J. M., junto con otra gran fotografía de otro momento estelar de su actuación, que figurarán en el local Social de “El Coro”. En los últimos años, desde su reorganización, los “Castellers de Vilafranca” han demostrado una fir-me voluntad de querer superarse, y lo demostraron palpablemente con el “cuatre de set, amb l’agulla al mig”, y los “pilars de cinc”, inderribables, con que nos obsequiaron, entre otros, por la Fiesta Mayor, y que los hacen ya con tanta soltura como gracia y seguridad. Creemos ya llegado el momento de que se constituya un Patronato para la “Colla de Vilafranca”, un patronato eficaz, operante, para que les apoye no sólo moral, sino también económicamente. Deseamos que la Colla actúe y propague la afición a los “Castells”, en toda la provincia de Barcelona, emulando a las magníficas de la provincia de Tarragona. Que sean pasmo de quienes les vean, naturales y extraños. Al fin, es también una forma de hacer patria y llevar y ostentar el pabellón de Vilafranca del Panadés a los cuatro vientos, para admiración y respeto de las gentes. Por su voluntad, por sus sacrificios y esfuerzos, por su labor vilafranquesa y “Castellera”, felicitamos a los nuestros y lanzamos un efusivo ¡Visca! por nuestra colla, rogando a un tiempo a autoridades, vilafranqueses y amigos a que les alienten en su camino emprendido, recto como una flecha. Pronto, no muy lejos, anda el día en que habrán de merecer premios y lauros por su continuado esfuerzo. Vaya por delante, nuestra simpatía y el agradecimiento por su labor». No anava desencaminat del tot l’amic Chulvi en els seus averanys. Tanmateix, també cal dir que aquells bons desigs, expressats amb el seu llenguatge altisonant habitual, encara haurien de trigar força temps a concretar-se. D’altra banda, la seva continuada demanda d’un Patronat estable i eficaç no fa més que palesar que gairebé tot el que s’havia fet fins llavors en aquest capítol havia estat poca cosa més que un foc d’encenalls. Afegirem que a la mateixa pàgina on figura el text que hem transcrit en la seva totalitat, un dels habituals «Globos de Fiesta Mayor»
era així de rotund: «Las actuaciones “Dels Castellers de Vilafranca”. Excelentes».
També relativa a la nostra colla és aquesta informació que aporta Pere Català: «Quant a la colla vilafranquina, el 24 d’agost plantà castells a Igualada i set dies després, per “Sant Fèlix” (sic. per Sant Ramon), maldà pel “dos de set”, dues vegades, a la pròpia vila; a “terços” de la torre hi anava l’Àngel Batet de la colla de Valls...»9. I pel que fa als castells del 30 d’agost, cal dir que el màxim aconseguiment fou el quatre de vuit que coronaren els Nens del Vendrell i que, tot just feta l’aleta, s’esllavissà.
Unes setmanes després, als del mateix Panadés (14 oct.) no els quedava més remei que publicar la carta que, des de Barcelona, els havia fet arribar Ramon Sala, en la qual, per tal de desvirtuar que la vilafranquina era l’única colla de la província de Barcelona, precisava: «...informarle que hace tres años (octubre de 1958), varios vilafranqueses secundados por otros señores de Barcelona fundamos una “Colla” de Castells que tomó el nombre de “Cos de Castellers de Catalunya”. Durante este lapso de tiempo hemos actuado, aunque modestamente y de acuerdo con nuestras fuerzas, en diferentes puntos y ocasiones de la ciudad Condal, fe de ello dieron en su día periódicos y revistas. Cabe pues señalar que nuestra modesta “Colla” lleva un adelanto de 3 años en sus buenos deseos de fomentar y propagar la afición “Castellera” por los ámbitos de nuestra provincia...».
Un «resum de la temporada»
Al confrare Josep Miret li havien entrat ganes d’escriure i, fins i tot, diríem que hi havia arribat a trobar un cert gust. Per això, a l’Acción (4 nov.), va publicar el segon dels articles que li coneixem (el primer és el que va signar conjuntament amb en Lluís Giménez i del qual ja hem donat un tast). En aquest nou treball, que duia el títol de «castells», feia un repàs força resumit de la temporada castellera, amb referència a d’altres colles a més de la nostra. Centrant-nos en els Verds, manifestava el següent: «Després de l’actuació de la colla de “Castellers de Vilafranca” a Igualada, amb el nou “cap de colla”, fent i desfent els notables “tres de set”, “torre de sis” i “pilà de cinc”, actúa a Vilafranca el dia 29 d’Agost, fent amb molta seguretat els mateixos castells que pocs dies abans havien realitzat a Igualada [...] El dia 31, la colla de Vilafranca desfà un magnífic “quatre de set amb l’agulla al mig”, dos intents de la “torre de set” sense sort però molt prometedors, un estupendo “tres de set (sic. per de sis) alçat per sota i net” i un altre dels seguríssims “pilars de cinc” que gira net, molt bé. D’aquesta actuació de la Festa Major de la colla de Vilafranca es despren que a pesar de no haver pogut sortir per les Fires de Maig, posseeix un elevat grau de maduresa...». De la mateixa crònica deduïm que, en tota la temporada, els Nens del Vendrell havien estat l’única colla que havia pogut descarregar el quatre de vuit —per Santa Teresa—, mentre que la Muixerra havia reaparegut a Valls —per Santa Úrsu-la—, després de gairebé quatre anys d’absència de les nostres places. Finalment, de l’apartat «Mirant el futur», destaquem: «Aquesta temporada s’ha acabat amb unes clares senyals de superació i augment de potencialitat de les colles, amb comptes al disminuiment que caracteritzaba a les últimes. Entre aquestes senyals hi podem destacar la reaparició de “La Muxerra” [...] el descarregament dels “quatre de vuit” per la Colla del Vendrell, la brillant actuació de les colles de Valls, el passat dia 22. L’esplèndida forma de les Colles de Vilafranca, Arboç i Tarragona. La de Barcelona, que continúa les seves actuacions, així com la de Gaià (sic. per Gavà), de recent formació. Aquests èxits d’enguany ens prometen una continuació per a la vinent temporada, essent d’esperar que sigui esplendorosa com les d’anys enrera».
Cap a l’erecció del monument «Als Castellers»
Ja hem vist que en alguna ocasió anterior hom havia fet menció que calia dignificar la categoria de Vilafranca, com a primera plaça castellera, amb el bastiment d’un monument en el qual totes les colles de castellers poguessin sentir-s’hi representades. Un cop més, Manelic Panadés va prendre la iniciativa i, així, des de les pàgines de Panadés (9 des.) anunciava un «Monumento alegórico “Als Castellers”, en la Plaza del Generalísimo» (per als més joves, cal aclarir que aquest era el nom que duia aleshores la plaça de la Vila, per raons òbvies que no cal exposar ara i aquí). I a l’entorn d’aquesta proposta escrivia: «¿Cómo debería ser ese monumento? Si la “afición als castells” y la población de Vilafranca y comarca nos corresponde en la medida razonable que se espera, sumando adhesiones económicas y entusiasmo, entre los que aguardamos el de Vd. amigo lector, deberá someterse a principios de año la idea a algún escultor de reconocida fama o prestigio, para que bocete un anteproyecto para la consideración oficial y pública que habrá necesariamente de sancionarlo. Soñar no cuesta nada, aunque si llevar a feliz término una idea. ¿Cómo debiera ser ese monumento, caso de poder llegar a realizarse? Repetimos que eso es misión del artista mandado a efectuarlo, pero nos gusta imaginarlo situado en la plaza del Generalísimo, ejecutado en dura piedra de granito, como parecen cortados los hombres que culminan los “castells”, y apto para una adecuada iluminación nocturna. Nos gustaría sobre un parterre verde, o elevado sobre anchas e irregulares losas que dejen asomar la hierba, en cuyo centro se eleve un macizo bloque de piedra, compacto como una “piña” castellera, sobre la que se asiente una columna granítica labrada con simbolismo o figuras castelleras proyectándose hacia el cielo, al que saludan nuestros ágiles enxanetas. Nos encantaría también un grupo escultórico de un fornido y estilizado “casteller” que tenga a su lado o sobre sus hombros un menudo muchachito “casteller”, con alegre sonrisa y gesto de triunfo. Nos parecería bien igualmente un gran bloque de piedra trapezoidal que muestre a las claras un expresivo bajorrelieve con figuras castelleras y un texto que dijera más o menos: “vilafranca del panades A LA noble y tradicional aficion castellera. 30 de agosto 1 96 2”. O algo que expresara más elocuentemente que va dedicado a las “colles” que tantas jornadas memorables nos han proporcionado en la reconocida “plaça més castellera”. Observen que en la dedicatoria arriba expresada se ha fijado la fecha del 30 de agosto de 1 96 2, que es para cuando creemos debiera estar inaugurado el monumento alegórico “als castellers”, dando más tono y señorío aún a nuestra hermosa plaza del Generalísimo. Pero, eso, amigos, por el momento, es soñar. Aguardamos sus adhesiones... ¿Nuestro sueño será sólo... un sueño? Ustedes, tienen la palabra, amigos».
El mateix dia, el susdit Panadés ja publicava una llista de «Adhesiones a la Campaña pro Monumento alegórico “Als Castellers”», tot fent constar, al final, que «Estos importes sólo se recaudarán en el caso de llevarse a efecto el monumento al alcanzar un mínimo de adhesiones indispensable, demostrativas del interés de la masa de la población por el proyecto». El primer a adherir-se, o sigui, el primer que figurava a la llista de donants, era —no podia ser d’altra manera— el company Josep Miret, mentre que el segon era un altre factòtum casteller de la vila, el nostre fundador Oriol Rossell; i en tercer lloc hi trobem conjuntament «Semanario Panadés y Radio Vilafranca», que, pel que es veu, anaven en un mateix paquet.
Un cap de colla valent i decidit
Encara el mateix Panadés (9 des.) publicava un altre dels seus «Santo y Seña», amb aquest titular: «Don Carlos Doménech Soler. Donde se entrevista al actual “Cap de Colla” de los “Castellers de Vilafranca”»; signava, un cop més, «el bachiller carrasco i una bona caricatura del personatge, obra de l’excel·lent dibuixant vilafranquí Joan Esteve i Albet, acompanyava la conversa. Vet aquí el seu contingut: «Como sobradamente conocen nuestros lectores, Carlos Doménech, se hizo cargo de la Colla de Castellers de Vilafranca, en el pasado Junio, y ahora, tras la temporada “Castellera”, nuestra colla suponemos va a celebrar su fiesta anual, que últimamente venía celebrándose en el “Día de la Madre”. Con este motivo, sometemos a entrevista rápida al amigo Doménech. —¿Por qué no ha actuado la Colla en el “Día de la Madre”, como otros años?
—Este año intentaremos celebrar íntimamente la “jornada castellera” anual, lo que tendrá lugar, posiblemente, en la Festividad de San Raimundo de Penyafort. —¿Tenéis ya hecho el programa? —No, pero seguramente consistirá en una comida de “germanor”, como en años anteriores. —¿Con cuantos elementos cuenta la Colla? —De 70 a 75 elementos activos. —¿Qué opina el Cap de Colla, de su propia colla de castellers? —Opino que la “Colla de Castellers de Vilafranca”, prosperará debido a que la mayor parte de sus componentes són gente joven y con mucho entusiasmo, sin despreciar a los más antiguos que constantemente nos apoyan con su técnica y activa participación. —¿Es fácil obtener “salidas” para actuar? —No es fácil debido a la cuestión monetaria, ya que movilizar a tantas personas entraña un presupuesto considerable, que muchas poblaciones no pueden permitirse. Aunque nadie es profeta en su tierra, nosotros en Vilafranca hemos tenido desde nuestra reorganización, toda clase de facilidades, como lo demuestran nuestras repetidas salidas en las Fiestas Mayores,“Fires de Maig” y “Día de la Madre”. —¿Qué proyectos tienen para la Colla? —En primer lugar ver de crear un patronato operante, que patrocine a la Colla moral y materialmente. En cuanto a “Castells”, tengo en proyecto entrenar todo el año, con un poco de preparación física para los “enxanetas” que también practicarán anillas, poleas y “plintong” adaptado a la práctica de los “Castells”. Igualmente esperamos efectuar “salidas”, iniciando la temporada posiblemente en las próximas Ferias de Mayo. —¿Tiene la “Colla” dificultades económicas? —Sí, ocasionado principalmente a que muchas “salidas” que nos solicitan coinciden en días de trabajo, y entonces salen los presupuestos muy elevados. —Existiendo tantos aficionados a los “Castells” en Vilafranca, ¿por qué no se crea una “cuota protectora”, que permita atender a vuestros gastos, festejos de la jornada castellera, seguros, ropa, etc? —Pues yo creo que hasta ahora no ha habido nadie que pensara o se preocupara de ello; pero no obstante, me parece una feliz idea y una vez creado el patronato puede estudiarse su implantación ya que creo existen muchas personas que sienten amor a los “Castells”, o son simplemente vilafranqueses que tienen a honor proteger todo lo local. —¿Qué opina de la iniciativa lanzada de erigir un monumento “casteller” en la Plaza del Generalísimo, dedicado a todas las “Collas” existentes, que han dado fama a nuestra plaza? —Sinceramente creo que es una cosa que está muy bien para fomentar, y apoyar als castells, y dejar constancia de la afición que siempre ha tenido por ellos nuestra Villa. —¿Algo más que añadir amigo, Doménech?
—Sí, quisiera mencionar a mi compañero Ramón Giménez, asesor técnico de la “Colla”, que tantos esfuerzos pone en ella, así como a los veteranos que constantemente prestan su colaboración y ayuda. Por mi parte me ofrezco a toda la afición de Vilafranca, esperando correspondan a los esfuerzos que realiza la “Colla de Castellers de Vilafranca”, con lo que protegen también la práctica “dels castells”, creyendo es un momento muy adecuado para secundar los proyectos, iniciativas y entusiasmos que siente nuestra “Colla” y están en marcha».
Una setmana més tard, tant Acción com Panadés publicaven una nova llista de donants per al monument, entre els quals trobem diversos castellers, així com un donatiu de la «Agrupación Falconers de Vilafranca». El darrer d’aquests dos setmanaris incloïa, a més, una carta oberta —signada per «Un amic dels castells»— dirigida a l’afició en general, en la qual posava èmfasi en el fet que, apropant-se les festes de Nadal i Reis, festes d’alegria, de cordialitat i d’amor entre els homes, fóra bo de destinar algunes pessetones al projectat monument; hom apel·lava als sentiments de cadascú, com a bons vilafranquins, com a afectes a la nostra Festa Major, o també, simplement, com en record d’algun familiar absent que hagués sentit una especial predilecció pels castells, a l’hora de procurar la donació pecuniària precisa per poder tirar endavant l’empresa. I en un apèndix final es feia constar que «El proyecto será sometido oportunamente a nuestras autoridades y expuesto públicamente, por lo que podemos asegurar o garantizar que encomendado a un artista de fama, la obra será una noble empresa vilatana. Cuando tantos países ofrecen tan excelentes monumentos y obras de arte, Vilafranca del Panadés que va siendo gracias al Museo y a su magnífica red de comunicaciones, un importante centro de atracción turística, creemos que este monumento puede ser un grato motivo más de satisfacción y atracción de visitantes. Poco a poco, hemos de llenar vacíos». Cal afegir que al llarg de les successives setmanes que seguiren aquesta, van anar apareixent noves llistes de donants, amb les aportacions dels quals s’anava avançant cap a una xifra prou important com per ser optimistes de cara a la realització del projecte.
Una petita gran història
Abans d’acabar l’any, un bon afeccionat als castells, Joan Surià10 —que també sentia una certa predilecció per la història— va publicar al nostrat Panadés (23 des.) una interessant i «Breve reseña histórica de la colla de Xiquets “Els Castellers de Vilafranca”», que ens anirà bé per anar fent memòria, una vegada més, del nostre passat casteller i que ens plau de reproduir-la íntegrament en tots i cada un dels seus capítols. Tanmateix, hem de dir que hi detectem, tal volta, un excés de xovinisme, molt en la línia de les cròniques que ens oferia en Chulvi, tot i que no dubtem que ambdós escrivien en funció de la situació castellera anòmala que es vivia a Vilafranca i amb un desig evident d’afavorir la nostra colla. Ve-t’ho aquí: «Antecedentes históricos y fundación de la “Colla”.– La “Colla de Castellers de Vilafranca”, integrada en la actualidad por un centenar de miembros, se fundó en el año 1948. Fue la cristalización de las ansias castelleras vilafranquesas, que llevaban ya más de un siglo de existencia y cuyos únicos cauces de salida eran la colaboración en su plaza con las antiguas collas vallenses, y, últimamente, cualquiera que actuara en Vilafranca. La categoría de primera plaza “castellera” a Vilafranca ha sido siempre notoria e innegable. El indiscutible clima casteller existente, se tradujo ya desde antiguoen aportaciones castelleras históricas, pudiéndose citar a familias como los Cartiés, los Vasques, los Tiessos y los Mingues y a otros muchos.»Por tanto, se ha podido apreciar en Vilafranca, dos fuerzas o tendencias de distinto orden, que podríamos calificar en, una centrípeta o de atracción, para actuar sobre nuestra geografía, y otra anímica o motriz capaz de activar a los elementos de las collas que levantan castells en su suelo. Con todo lo antedicho, queremos demostrar que con el nacimiento de su “Colla de Castellers”, Vilafranca pasó a ser principio y fin de vida castellera. Así era natural y deseado que fuese. Tuvo ya Vilafranca su primer antecedente en una colla local a principios de siglo, por desgracia de existencia efímera, puesto que lo único que se conoce de la misma es que tenía su sede en la entonces llamada “Taberna del Noi-Noi”, y que efectuó esporàdicas salidas a varios pueblos de la comarca11. Hemos creído indispensable esta larga introducción para darnos cuenta de la razón del nacimiento de la floreciente “Colla de Castellers de Vilafranca”. «Oriol Rossell, fundador “dels Castellers de Vilafranca”.– Fue el fiel intérprete de este sentimiento, el vilafranqués Oriol Rossell, quien supo ver y encauzar esta razón, pasando a fundar y ser alma de la misma, así como el primer “cap de colla”, gracias al cual los vilafranqueses han visto realizada la ilusión y el orgullo de poseer una colla propia. Tuvo lugar su primera salida, en un luminoso día de Septiembre. Era esto en el año 1948, siendo su primera actuación en la plaza del Ayuntamiento del vecino pueblo de San Cugat Sasgarrigas. Iban todos animados de un alto espíritu “casteller” y de mejor voluntad. Antes de cumplirse su primer aniversario y después de haber actuado por toda la geografía del Panadés, el día 31 de Agosto del año 1949, en la Fiesta Mayor de Vilafranca nos levantan en su plaza y ante el clamor entusiasta de sus paisanos el “cuatro de set” y el siempre difícil “pilar de cinc”. Fuéronse repitiendo las salidas en año en año, hasta llegar a 1952, en que el fundador y primer “cap” Oriol Rossell, dejó el mando de la misma entregándolo al ya probado casteller d. Ramón Sala. «Ramón Sala, segundo “Cap de Colla”.– Durante el mandato de este segundo “cap de colla”, fué cuando se adquirió mayor madurez. En su sexto año de actuación ininterrumpida se recibió la alternativa en la cual actuaron con reconocido éxito y en igual plazo que otras de reputado historial y prestigio, levantando el “tres de set”, el difícil “cuatre de set amb l’agulla”, e intentándose en aras de la más cruda temeridad, la inverosimilmente frustada “torre o dos de set” (es deuria referir a la del concurs de Tarragona del 1954), que sólo otra colla aparte de la ganadora osó levantar con idéntica fortuna. Este mismo año se constituyó por primera vez un patronato con intervención oficial, con objeto de tutelar y responsabilizar a la “colla”. Ramón Sala, acaudilló por tanto con éxito a nuestros “Castellers” hasta el año 1957 (en realitat ho va haver de deixar a finals del 1955; l’any següent, la colla només actuaria per Sant Raimon), que por tener que trasladarse a Barcelona, cesó como tal, no acabando aún su actividad castellera, puesto que le corresponde el mérito y honor de fundar en la Ciudad Condal otra agrupación castellera. «Disolución de nuestros bravos.– Al marchar Ramón Sala y debido a divisiones internas y apasionamientos con otras collas, se produjo un colapso y la disolución de la misma. El bache producido parecía insalvable. Las divisiones internas eran cada vez más profundas, agravadas por el hecho de que valiosos elementos de la misma eran constantemente solicitados para reforzar collas vecinas, a las que proporcionaron notorias actuaciones. «Reorganización. Segunda época.– En este estado de cosas, el director de Radio Vilafranca y semanario panades, don Alfonso Chulvi Revoltós, secundado por valiosos elementos (cal recordar aquí també el paper que hi van jugar l’alcalde Manuel Guilamany, el regidor Josep Maria Saumell i el cap de la policia local Eustaquio Parrilla) y veteranos “castellers” inició unas gestiones que felizmente cristalizaron lográndose la reorganización de la colla, en un acto público celebrado, estableciéndose unos regímenes interiores, unas fichas de compromiso y una especie de “decálogo del casteller”, que sirvieron para ponerse en marcha en el “Día de la Província”, celebrado en la ciudad de Manresa, que estrenaron en la primera salida de esta 2 ª época la nueva camisa de color verde, como nuestros campos de viñedos en flor. «José Pedrol, hábil “tercer Cap de Colla”.– En esta segunda época se confió el mando al joven y experto vilafranqués, don José Pedrol, el cual, con tacto y voluntad supo limar las últimas asperezas, brindándonos excelentes actuaciones y la novedad de que se actuara por primera vez en las concurridísimas “Fires de Maig de Vilafranca” y efectuando en el Día de la Madre, final ya de la temporada, una salida con carácter benéfico y celebrar a la vez su día de “hermandad castellera”, todo ello con gran alegría del pueblo de Vilafranca, que veía nuevamente en marcha su querida “colla”. En 1961, y a petición propia solicitó el cese a los veteranos de la misma que habían asistido a la reorganización José Pedrol, al cual se debe el mérito personal de unas excelentes actuaciones. «Relevo. Nombramiento de Carlos Doménech,“Cap de Colla”, con iniciativa.– Actualmente tiene a su cargo la dirección el animoso joven y verdadero atleta casteller d. Carlos Doménech, quien ya en la Fiesta Mayor de este año ha ofrecido una espléndida actuación, que empalideció incluso la actuación de otras más veteranas collas, lo que hace presumir unido a la incorporación de juveniles elementos, excelentes frutos que habrán de situarla en primera línea de combate. Se da la paradoja que Vilafranca se ha convertido en “escola castellera”, ya que muchos castillos grandes que levantan otras collas, no serían posibles sin la ayuda y refuerzo de muchos de los castellers formados en sus filas, así como también ayudó a formar la nueva “Colla de Castellers d’Arbós”. “Els Castellers de Vilafranca”, han actuado con éxito aparte de casi todas las poblaciones del Panadés, en Tarragona, Igualada, Sitges, Villanueva, Manresa, Mataró, Comarruga, Montserrat y en Barcelona repetidas veces, entre ellas en las Fiestas de la Merced, en el Campo del Club de Fútbol Barcelona, etc. Sería injusto acabar esta breve reseña, sin nombrar a d. Juan Sol y a d. José (sic. per Juan) Bolet (a) “El Garsa”12, los cuales como técnicos de la colla han sido respectivamente en los dos períodos de la misma los fuertes puntales que han ayudado su ascendente marcha, juntamente con otros muchos que sería largo enumerar. Así como también al Iltre. Ayuntamiento, miembros del Patronato, emisora y prensa local, todos los cuales con su amor a la villa y a su “colla” han logrado que no se malograra la feliz iniciativa y empuje del fundador y primer “cap de colla” Oriol Rossell. Actualmente el Semanario “Panadés”, lleva a efecto una interesante encuesta pública, para ver la posibilidad de erigir un monumento en la Plaza del Generalísimo, dedicado a todas las collas de castellers existentes, como reconocimiento por las gestas realizadas en la vilafranquesa plaza, reconocida como la “más castellera”».
Una mica de fred de peus, a Valls
L’anunci d’un possible monument als Castellers, a càrrec de la gent de Vilafranca, deuria despertar una certa alarma a Valls. Així semblava voler demostrar-ho el setmanari local Juventud (1 6 des.) quan, sense citar per res la iniciativa vilafranquina —xovinisme en estat pur!—, n’emprenia una de calcada: «Radio Valls y “Juventud”, recogiendo diversas sugerencias, se proponen, bajo el patrocinio del Excmo. Ayuntamiento, dedicar un monumento a los Xiquets de Valls, que perpetúe la estima de la ciudad hacia aquellos que tanto prestigio y renombre así como honor y gloria le han dado i dan. De momento ofrecemos esta breve noticia. La idea ha de ir cuajando con la colaboración de todos». A Pere Català i Roca no se li escapava que aquest sobtat interès vallenc hauria estat induït en sentir tocar les campanes vilafranquines, i, anys a venir, tocava el voraviu als seus conciutadans quan concloïa: «Acabà, doncs, l’any amb aqueixa competència monumental. L’anhel vilafranquí s’orientava a homenatjar els castellers d’arreu; l’enfocament vallenc es limitava als Xiquets de Valls. La brúixola de la capitalitat castellera oscil·lava...»13.


















