La primera temporada de la represa dels Castellers de Vilafranca podríem jutjar-la com a dispar, però amb una certa tendència cap al positivisme, sobretot tenint en compte les bones impressions que havien deixat les exhibicions a Barcelona, durant les Festes de la Mercè. A més, s’havien comptabilitzat vuit dies d’actuacions (comptant els dos dies de Festa Major vilafranquina i els dos de la barcelonina), la qual cosa feia pensar que el camí endegat es presentava amb unes perspectives força falagueres. Tanmateix, a l’hora de la veritat, res de tot això, sinó ben al contrari.
Encetat el 1958, ens trobem que ni tan sols per Sant Raimon se’ls va ocórrer de poder actuar i, si realment algú hi va pensar, és obvi que no se’n va sortir, atès que aquesta circumstància no es va arribar a produir. El cas és que només hem pogut constatar unes poques exhibicions durant l’any, quatre en total —Fires de Maig, Festa Major (dues) i el Dia de la Madre, aquesta última poc abans de Nadal—, totes fetes a la nostra vila. Ni una sortida fora de casa. No volem imaginar-nos el desconhort que aquesta situació devia comportar per a tots els que havien estrenat la camisa verda, tot dipositant en aquesta conjuntura una bona part de les seves il·lusions.
Poques coses a dir de les Fires
Al programa de les recuperades Fires de Maig —o dels Enamorats— que publicaven els dos setmanaris locals, s’anunciava l’actuació dels Castellers de Vilafranca al recinte firal, el dijous, dia 15; i un cop duta a bon ter-me l’operació, a Panadés (17 maig) hi trobem aquesta minsa gasetilla: «Exhibición de la colla de “Castellers de Vilafranca”.– Una vez más, nuestra Colla, pese a las dificultades, ha tenido una feliz actuación, en las Fires de Maig, durante su primera salida de la presente temporada. Felicitamos cordialmente al Cap de Colla, señor Pedrola, colaboradores inmediatos, así como al Patronato actual de la Colla, que al fin se halla eliminado de elementos inoperantes, que ésta debiera ser la tónica y norma general en todas las Comisiones que se forman en Vilafranca, ya que suelen ser la causa de muchas dificultades y fracasos». Ignorem, tot i que podríem suposar-ho, a qui es referia l’articulista en descobrir l’existència d’alguns elements inoperants en el si del Patronat, com tampoc no sabem si aquest ja funcionava degudament. D’altra banda, constatem, a tall d’anècdota, que és aquesta la primera vegada que veiem referenciat el cap de colla amb el renom de Pedrola; ja s’ha dit que el seu cognom vertader era Pedrol, però com que, a Vilafranca, hi havia altra gent que duia el de Pedrola, segurament a ell el deurien posar en el mateix sac.
D’altra banda, el mateix dia, Acción Católica feia saber que tots els actes de les Fires gaudien de bona salut i que «merece destacarse, entre todos, la valiente i vigorosa actuación de nuestros “Castellers”». A La Vanguardia española (21 maig), el corresponsal Santiago Abella feia una crònica resum de les Fires, en la qual deixava constancia de «la actuación de los “Castellers de Vilafranca” (fem notar que, per fi, als seus escrits havia transformat la villa en vila), agrupación local, única en la provincia, que levanta los castillos y torres humanos...», però ens quedem amb les ganes de saber quins foren els castells i torres aixecats en l’ocasió. No deurien ser de massa entitat si ens atenem a l’opinió de Fèlix Cusiné: «...els de Vilafranca ja varen sortir; feren castells modestets i, com que tenien el reforç d’en Batet —de Gavà—, veiérem el pilar de cinc».1
I molt poques novetats fins a la Festa Major
Del llarg parèntesi entre les Fires de Maig i la nostra Festa Major tampoc no hem trobat cap informació castellera rellevant2 ni, encara menys, cap referència d’alguna actuació dels nostres Castellers. Només alguns fets anecdòtics relacionats amb les colònies d’estiu que es feien a la recentment inaugurada casa de Penyafort —a l’indret conegut com el Molí de Baix, prop de Pontons— i alguna senzilla col·laboració literària a l’entorn de la més típica, contribuïen a mantenir el caliu. Així, llegim a Panadés (26 jul.) que «El pasado domingo por la tarde, fué inaugurada la casa de Verano “Penyafort”, perteneciente a las parroquias de nuestra villa. Los actos que se celebraron con tal motivo fueron muy concurridos»; l’autor de la gasetilla afegia «Una nota simpática: los muchachos de la J. O. C. (Joventut Obrera Catòlica), junto con entusiastas de los “Castellers de Vilafranca” montaron improvisadamente un magnífico “pilar de cuatre”». De manera semblant, Acción Católica (16 ag.), publicava el cinquè d’una sèrie de «Reportatges de Penyafort» (els signava TON EL cronista, amb tota seguretat el vicari de la parròquia de la Trinitat, mossèn Antoni Verdura i Roger), del qual manllevem aquest comentari simpàtic: «...Quan tornen a Penyafort (es refereix als nois que venien de banyar-se en una bassa de la Casota, un mas proper a l’església parroquial de Santa Magdalena, de Pontons) hi ha exhibició de Castellers. Els nois munten la torre de tres, la de quatre i el pilar de tres. Bon planter, no fa? L’anxeneta oficial és en Lluís Torres que s’emparra força bé i sempre cau com els gats. El dilluns va entrar a la casa per la finestra i el varen rebre els representants de l’Ajuntament, en Manuel Guilamany i en Lluís Monsarro que adoptaren un bon posat de circumstàncies. Aquesta afició castellera és una “constant” a la Colònia que es manifesta arreu i a tothora: a la bassa, a la font, al bosc, davant la Casa, però, sobretot, al prat on hi ha bon coixí d’herba i les caigudes no tenen conseqüències. Entre els “castellers empedernits” cal comptar-hi en Frederic Aranda, en Josep Galofrè, l’Antoni Berdié, l’Antoni Parés, en Josep Lluís Hernández, en Jordi Giralt i l’Anton Mª Domingo...»; no ens pot passar per alt aquesta primigènia referència a un encara molt jovenet Josep Galofrè qui, anys a venir, adquirirà força protagonisme en el si de la nostra colla, en la qual ocuparà, durant molts anys, càrrecs de responsabilitat.
Amb data 3 d’agost del 1958, el nostre benvolgut poeta i recordat amic Antoni Massanell i Esclassans va compondre aquest original cal·ligrama, dedicat a la torre de set, que fou inclòs en el seu llibre de poemes Del meu terrer (1985).
De nou ens remetem a Panadés (16 ag.) per trobar alguna notícia més: d’una banda, a l’article «La salsa de nuestra Fiesta Mayor. Los Administradores», Manelic Panadés feia una comparació sobre les despeses que havien ocasionat diversos elements de la Festa Major en els anys 1952 i 1957 i, així, en el capítol corresponent als «Xiquets», apuntava que s’havia passat de les 15.000 ptes. a les 36.800, és a dir, més del doble; per un altre cantó, hi trobem un «Aviso a los “Castellers”» que sembla indicar que l’ambient casteller local no era com per fer volar coloms precisament: «El martes y viernes de la próxima semana, tendrán lugar los ensayos. Se ruega la asistencia a los mismos». Aquest mateix anunci el trobem calcat a l’edició del mateix setmanari de la setmana següent. Els Administradors d’aquell any, per cert, eren Ramon Font i Batlle, Daniel Pich i Giralt i Tomàs Puig i Guasch, amb mossèn Josep Maria Colomé i Torrents, vicari de la parròquia de Santa Maria.
I, un cop més, arriba la Festa Gran
El programa de la Festa Major presentava, com a pòrtic, un motiu casteller: la fotografia d’una torre de set en construcció; i, dins dels actes, anunciava els Castellers de Vilafranca per a actuar els dies 29 i 31; pel que fa al primer d’aquests dos, també trobem la indicació que, tal com era de ritual llavors: «A las 3 de la tarde, las típicas danzas, comparsas y “castellers” efectuarán el tradicional saludo domiciliario a las Autoridades, Administradores y Prohombres» (mal ho tindrien avui dia per complir amb aquesta «obligació» —que reportava uns beneficis econòmics necessaris— si tenim en compte que, a les tres de la tarda, els castellers encara som a plaça). I ja a punt d’esclatar el primer coet del dia 29 d’agost, Panadés feia una glossa de «Las Fiestas de San Félix. 1700-1958», en la qual destacava que: «... San Félix ha sido el centro de la devoción intensa y colectiva de la piedad vilafranquesa y el paso de su imagen por las calles de la población ha hecho revivir todos los años el fervor y entusiasmo de todo el pueblo. De esta inclinación y culto nació la Fiesta Mayor de nuestra villa, que no es las danzas populares, ni el fragoso “Drac”, ni las mágicas ruedas de fuego, ni las torres humanas de los “Xiquets de Valls”, ni las procesiones callejeras, ni la entrada del Santo a la Basílica [...] sino todo junto, unido, compenetrado, ensamblado, fundido, enlazado...». Al susdit periòdic trobem la coneguda fotografia del pilar de sis quasi coronat per la Colla Nova de Valls, per la nostra Festa Major del 1934, amb la indicació que un grup d’aficionats vilafranquins oferien un premi de 3.000 pessetes a la colla que aconseguís carregar el pilar de sis el dia de Sant Fèlix.
El mateix dia, Acción Católica (29 ag.) publicava, de la mà de Josep Victor Gay, un interesant recorregut festamajorenc que titulava «La Festa Major per dintre», del qual manllevem el seu capítol: «Visita a l’assaig» (el dels castellers, esclar): «Seguim el nostre peregrinatge. Un ball perquè surti perfecte requereix no pos assaigs. Però sens dubte de totes les comparses la que requereix més assaig és la dels “Xiquets”. El centre “casteller” de Vilafranca és “El Cafè del Nen” situat en la tipíssima plaça de l’Ajuntament. A les deu de la nit em trobo prenent un cafetó dins el “Cafè”. Amb puntualitat vilafranquina, a prop de les onze sortim al pati. Les expressions que se senten són veritablement curioses. «—Neteja’t els cascos! Podríem berenar tots amb el teu formatge. Els personatges que intervenen són també originals. Veritables amants de què a Vilafranca existeixi una autèntica “Colla de Castellers”, no com alguns, sempre derrotistes, que pretenen menysprear als nostres pel sol fet d’ésser vilafranquins. Cada castell, però, que els nostres enlairen representa un triomf per aquests defensors de les nostres coses».
De l’actuació castellera de Festa Major en donava compte Manelic Panadés en unes «Postales de la Fiesta Mayor» —porten també el títol de «La Ronda de los Niños» — publicades a Panadés (6 set.), en les quals posava èmfasi en la «batalla campal» que, després d’una pluja persistent, havien sostingut alguns membres de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i dels Nens del Vendrell (ambdues colles van descarregar el quatre de vuit, però la victòria es decantà a favor dels vallencs, que també completaren la torre de set i els vendrellencs no); el text s’abona també en la que fou «una bochornosa y colectiva discusión y pelea». I pel que fa als vilafranquins, parla de la «Recuperación de nuestra Colla de Castellers», tot indicant que: «El “pilar de cinc”, los “tres de set”, la “torre de sis”, los “quatre de set” y los “tres de sis net aixecats per sota” y otros, han hecho vibrar de emoción y entusiasmo a los millares de espectadores que en los días 29 y 31, presenciaron la brillante actuación de la “Colla de Castellers de Vilafranca”, que camina hacia una franca recuperación moral que provoca en ellos el calor y entusiasmo de aficionados y público en general, por lo que felicitamos al “Cap de Colla” Pedrola, así como a todos “castellers”, estando en proyecto un justo homenaje a nuestra “Colla”, por su afortunada actuación y rápida recuperación, que si no se malogra, pronto hará notar su paso firme entre las otras collas que cuentan con más años de historia y actividad continuada». No cal dir que aquestes darreres apreciacions encara trigarien un decenni a concretar-se. I, pel que fa a l’homenatge esmentat, no hem trobat raó de si va fer-se o no. Afegirem que, segons comenta la mateixa crònica, la Colla Vella vallenca va rebre, com a premi a l’actuació més destacada de la festa, una prima de dues mil pessetes que oferien els Administradors, a més d’altres dues mil, d’aquelles que havien estat recaptades entre diversos aficionats, «por haber intentado el “pilar de sis”, con mayor eficacia, ya que el mismo es por el momento irrealizable por ninguna “colla”»3; i encara afegia que «Las otras 1000 ptas. sobrantes de esta elogiable suscripción de entusiastas, fueron entregadas a la “Colla” local por su voluntariosa y esforzada actuación...» (hem d’entendre, doncs, que els Nens del Vendrell no deurien rebre cap prima supletòria, malgrat que la seva actuació no va desmerèixer pas la diada, tot i que la Vella va estar millor). També creiem interessant d’incloure aquí el comentari de Manuel Güell4 sobre les trifulgues hagudes el dia de Sant Fèlix: «Va ser un any de molt caliu casteller, que de tant caliu va escalfar-se massa, arribant a les mans (Bona experiència en va treure el “Cabo-niño”5 de la Guàrdia Municipal)».
Dels castells vilafranquins de la Festa Major del 1958 també en parlava Fèlix Cusiné,6 en una carta adreçada a Pere Català, amb data 2 de setembre: «Ha passat Sant Fèlix i la Festa Major, i tot ha anat bé; molt bé. En ço que pertoca els Castells, Vilafranca ha tornat a ésser la plaça gran per excel·lència, on les competicions assoleixen més magnitud i les passions arriben a sobreeixir-se [...] Els “Castellers de Vilafranca” sortiren el 29 i 31, amb felices actuacions, i, més important que això és la cohesió que vaig observar en la colla; de continuar d’aquesta manera, persistirà la colla i probablement se superarà. El 29 varen fer: “quatre de set”, “dos de sis” i “pilar de cinc”. I el dia 31: “tres de set”, “tres de sis pujat per sota”, deixant-lo “net” un cop coronat, “pilar de cinc pujat i baixat” i, per últim, dos “pilars de quatre al balcó”. No en va caure cap...». Com podrem comprovar més endavant, aquells bons auguris del prohom vilafranquí, finalment s’acabarien complint del tot. Finalment deixem constància del poc espai que Acción Católica (6 set.) va dedicar als castells; ho féu en un dels capítols de l’article «Després de la Festa Major», que duia per títol: «Saba autèntica»; vet aquí el que deia: «... saludem amb entusiasme la irrupció de saba nova en la nostra festa. Els balls “espontanis” apareixen forts i nous. I els nostres mateixos castells, fruit de l’esforçada voluntat d’aquells nois que els atreu i dels que amb el seu entusiasme ho fan possible. Cal aquí fer l’elogi dels que constitueixen l’anònima base. Ells ens proven com la Festa Major és viva entre nosaltres...».
Una nova colla a Barcelona amb arrels vilafranquines
Poques setmanes després de la Festa Major, a Acción Católica (27 set.), la gasetilla «Nuevos grallistas» informava que «...Vilafranca cuenta ya con dos grallas, y por la afición con que se lo han tomado, podemos esperar que también con 2 grallistas. Se trata de Luis Giménez y de Antonio Rubires, de la Penya Karburo. Después de haberse lanzado a los “Balls de bastons” no han cesado hasta hacerse con estas grallas, procedentes una de La Granada y otra de Villanueva...»; aquests dos novells grallers, amb el seu amic timbaler Pere Bayer, acompanyarien, poc temps, a més dels Castellers de Vilafranca, una nova colla castellera que s’estava formant a Barcelona. Precisament, el mateix número del setmanari esmentat publicava —amb el títol còmic de «Nueva Bolla (ja es veu que es tracta d’una errada tipogràfica) de “Castellers”»— aquesta informació: «En la ciudad de Barcelona y como sección de la Agrupación Folklórica “Ballets de Catalunya”, presionados y animados por un grupo de vilafranqueses, se ha formado una nueva colla de “castellers” cuyo Cap de Colla es el también convilatano Ramón Sala, que ya había ocupado dicho cargo en la colla de Vilafranca. Es de destacar la labor de su Delegado, el también vilafranqués D. José Durich». La iniciativa havia partit d’aquest darrer —gran aficionat als castells i, com ja hem vist, a la fotografia, tal i com es pot comprovar en aquest mateix volum— i, com és natural, l’experiència adquirida per Ramon Sala en anys anteriors, com a cap de colla dels rosats vilafranquins, el feia la persona més idònia per portar les regnes de la nova agrupació, la primera reunió de la qual va tenir lloc, el 6 d’octubre, al Palau de Llió del barceloní carrer de Montcada.
Dues setmanes més tard, l’amic vilafranquí Joan Terrades —actualment casteller de la nostra colla— ampliava la notícia, alhora que donava pistes sobre una possible denominació de la colla: «Nois de Barcelona», a la qual afegia un interrogant que esdevindria premonitori, per la raó que aquest nom, com podrem comprovar més endavant, no arribaria pas mai a concretar-se. Del seu escrit, publicat a Acción Católica (11 oct.) i que feia referència a la seva assistència a la reunió suara esmentada, destaquem el següent: «...Cap a dos quarts d’onze de la nit hi vaig fer cap, a on vaig trobar-hi gent força coneguda. Al entrar vaig veure hi molta activitat en aquell Casal. En un recó un grup que discutien. M’hi acosto. —Bé, són tres quarts d’onze i no ens han dit res. Què hi fem aquí? —Espera home, que hi falten els “cabecillas”. No cal dir que el grup era vilafranquí, de residents a ciutat. Salutacions per arreu. Per fi arriben els caps i comença l’assamblea. Semblava que seríem pocs, però s’omple la sala. La presideix el senyor Durich, com entusiasta emprenedor d’aquesta idea i el senyor Sala, com a tècnic i cap de colla dels “Nois de Barcelona” (?). S’hi veuen vilafranquins (la major part) i representacions de Valls i El Vendrell. Hi veiem l’escultor penedesenc Canyes i el periodista Català Roca de “Destino” [...] El cap, Sr. Sala, i els seus fills, comencen a ensenyar pràcticament la forma de pujar i baixar amb el pilar, torre, castell i quatre, als nous castellers.
Són dos quarts de dotze de la nit del dia 6 d’octubre quan es comença a formar el castell. Quan aixecarà la mà l’anxeneta...?».
El «Día de la Madre» a Vilafranca
El bagatge casteller de la nostra colla —ben minso, per cert— pel que fa al 1958, es completaria amb una darrera actuació que podríem qualificar com de fora de programa. El cas és que des de Panadés (16 nov.), el conegut Manelic Panadés es feia ressò d’una iniciativa que partia d’ell mateix i d’altres gestors de Radio Vilafranca i consistia a celebrar d’una manera un xic extraordinària el «Día de la Madre», el 8 de desembre, amb una cursa infantil en la qual els nens i nenes participants anirien proveïts de tota mena de vehicles propis de l’edat. I així, animava per tal «...Que Vilafranca, unida, rinda tributo sumándose a este pueril acto infantil, de tamaña trascendencia!», alhora que afegia: «En la Emisora se reciben regalos e inscripciones de los niños, así como a los “Castellers de Vilafranca” y a los voluntarios que deseen hacer de cordón en la carrera...».
L’esmentat Panadés (22 nov.) publicava a la portada una gasetilla tot anunciant que «La “colla de castellers Minyons d’Arbós”,7 actuará en Vilafranca, el Día de la Madre», i ho explicava així:«Invitados por Radio Vilafranca y la Colla hermana de los “Castellers de Vilafranca”, que también exhibirán sus castillos y torres en un homenaje a las madres vilafranquesas, en la Festividad de la Purísima, la Colla “minyons del arbós”, levantará, durante la carrera infantil de triciclos, sus andamiajes humanos, para exhibir su arte y hacer su presentación de la nueva colla, ante la gran afición vilafranquesa...». Davant d’aquesta contingència, no ens ha de semblar estrany que en el mateix número figurés un «Aviso a los “castellers”», en el qual es feia saber que «Se notifica a todos los componente de los “Castellers de Vilafranca” que el próximo martes, dia 25 y el viernes dia 28 tendrán ensayos para la actuación que tendrà lugar el Día de la Madre, junto con la “colla de castellers Minyons d’Arbós”». Una setmana més tard, inseria el programa d’actes, en el qual constava que «De carrera a carrera, exhibición de la “Colla Bastoners” del Aspirantado de A. C., collas “Castellers de Vilafranca” y “Minyons de l’Arboç” (per fi ho veiem ben escrit), en un homenaje a todas las Madres vilafranquesas...». I encara el mateix Panadés (6 des.) destacava que «...siguen sumándose a la organización entidades, centros y particulares, amén de los 100 castelleros “Minyons de l’Arboç” que vendrán acompañados casi —o sin casi— por toda la población hermana de Arbós del Panadés. Colaboran en la presencia de Xiquets, por los de Vilafranca, el Muy Iltre Ayuntamiento; para los de Arbós, la prestigiosa firma La Teresita, S. A....»; així, doncs, la pasta per als de Minyons la pagava... una fàbrica de pastes!
També Acción Católica (6 des.) anunciava per al dia 8:«A las 12, sardanas, festival en la plaza del Generalísimo, organizado por Radio Vilafranca, en homenaje a las madres: Carreras de triciclos, bicicletas... participación de los castellers de L’Arboç y exhibición del Ball de bastons del Aspirantado de A.C.». Ja es veu que, sense voler, es van deixar en el tinter l’actuació dels nostres castellers i, en canvi, eren encara més explícits sobre els arbocencs, ja que en referir-se a la missa que tindria lloc prèviament a la basílica de Santa Maria, deixaven anar que «...A esta Misa asistirán también los castellers de L’Arboç». Amb raó, algú podria haver aplicat per als nostres dilectes veïns allò de «Vilafranca bé val una missa». I el cas és que la sortida a la nostra vila havia generat una gran il·lusió i una certa expectació, si ens atenem a allò que publicava la revista arbocenca Fe i Vida (30 nov.): «No cal dir que el poder desplaçar-se a la veïna població, tan entesa en castells, per exhibir i pregonar la gesta que la nostra colla ha portat a terme,8 ha creat un ambient d’eufòria entre tots els components, superant, si cap, l’entusiasme que ja hi havia»
El cas fou, però, que, finalment, els actes lúdics de la festa no es van poder celebrar. Panadés (13 des.) aclaria, amb un cert toc d’humor, que «...la lluvia impidió la celebración de los mismos, consistentes en exhibiciones de Collas de “castellers” de Vilafranca y “Minyons del Arboç”, Bastoners del Aspirantado de A.C., y gran carrera infantil de triciclos, patinetes, patines, auto patines, bicicletas, etc., además del sensacional lanzamiento del cohete Atomium nº 1 (como los americanos, tuvo que suspenderse el lanzamiento) y la presentación a los niños del “robot”, hombre mecánico, que efectuará el disparo a distancia...» (temps era temps!). Tanmateix, allò que sí que van poder celebrar els castellers el dia 8, tal com indicava el mateix setmanari, fou una «Comida de Hermandad Castellera»; la informació corresponent era aquesta: «En el restaurante Domingo de esta villa se reunieron el pasado lunes los componentes de la colla “Castellers de Vilafranca”, en unión de algunos simpatizantes y amigos, a fin de celebrar un almuerzo de hermandad y camaradería. Durante la comida y después de un cambio general de impresiones se acordó reanudar los entrenamientos de la “colla” con vistas a su próxima actuación prevista para el domingo día 21 de los corrientes, en que se celebrarán los distintos actos del “Día de la Madre” que tuvieron que suspenderse debido a la intensa lluvia caída durante la Festividad de la Purísima. Finalizado el acto se efectuó una recolecta entre los asistentes con destino a la Beneficencia Vilafranquesa, habiéndose recogido la cantidad de 208’35 pesetas que han sido entregadas a dicha entidad benéfica» (oidà!, pels temps que corrien llavors, no és cert?).
Castells el dia de Sant Tomàs
A la fi, la doble exhibició castellera es va poder dur a terme el dia 21 de desembre, festa de Sant Tomàs, tot i que cal precisar que aleshores encara no s’havia recuperat d’una manera festiva, com ara, la tradicional Fira del Gall (es limitava a la venda d’aviram, més profitosa que de costum, el dissabte més pròxim a la diada). Panadés (20 des.) l’havia anunciada com a «Simpático acto» i, quatre dies després, parlava del «triunfo en las exhibiciones de castillos por “els minyons” de L’arboç (com es pot comprovar, cada cop ho escrivien diferent), “Castellers de Vilafranca”...». També se’n féu ressò el barceloní La Vanguardia española (23 des.):«...con asistencia de numerosísimo público que llenaba por completo la amplia plaza de las Casas Consistoriales, reaparecieron los “Castellers de Vilafranca” que en franca competencia con los noveles “Minyons de l’Arbas” (sic) levantaron sus atrevidos castillos y torres humanas...».
Segons la informació que devem al bon amic Antoni Rubires i Vinyals, sabem que els grallers vilafranquins que van tocar en aquesta sortida (tal com es pot comprovar en la fotografia que adjuntem, feta segurament per mossèn Antoni Verdura i Roger, vicari de la Trinitat) van ser Lluís Giménez i Noguera, el mateix Ton (ambdós eren els músics dels bastoners de la vila) i Josep Ferret i Julià, amb l’acompanyament de Pere Bayer i Milà com a timbaler. Explica Rubires que Josep Ferret «...per tal de substituir els flabiols que el Lluís i jo tocàvem amb la Penya Karburo (i que no se sentien, amb el terrabastall dels bastons) es va basquejar i no va parar fins aconseguir dues gralles. Una la van anar a recollir, ell i en Miquel Conesa amb bicicleta, a la Granada. L’altra, un home de Vilanova li va portar al Miquel Conesa a la feina [...] I va ser ell, el Josep, qui amb la seva gralla seca (de fet, una dolçaina) ens va ajudar i acompanyar la major part de les hores que vam passar assajant als locals d’Acció Catòlica. Ens va fer de mestre i ens va fer costat en la primera actuació...». Sobre la primera d’aquestes gralles, Josep Ferret explica que un cop la va tenir a les mans i com que no hi havia espera per veure com sonava, amb el seu company es van arribar fins a la font de Baldús per remullar l’inxa i, de passada, per netejar-la a fons, perquè ves a saber per quantes boques devia haver passat... I pel que fa a la segona, concreta que la va portar un gitano —vilanoví, efectivament— al Miquel Conesa Gil, a l’oficina del banc Hispano Americano, on treballava, embolicada amb paper de diari; i que la va estendre damunt del taulell d’aquesta entitat bancària de la Rambla de Nostra Senyora, davant l’estupor i l’expectació del personal i la clientela que hi havia en aquell moment.
Paradoxalment, una informació molt més completa de l’actuació castellera d’aquell 21 de desembre la trobem al quinzenal arbocenc Fe i Vida (5 gener 1959) i ens ve de la mà del recordat Esteve Cruanyes: «Actuar a Vilafranca, plaça castellera per excel·lència, era una responsabilitat que als “Minyons” si per una part els feia molta il·lusió, no podien amagar un cert temor per l’altra. Fou el natural nerviosisme, la causa de la caiguda del 5 de 6 quan ja s’estava descarregant. Però superant aquest contratemps inicial, la seva actuació va ésser brillant en tots conceptes i entusiàsticament aplaudida i elogiada pels vilafranquins amants d’aquest difícil folklore. Els castells van ésser aixecats alternant amb la colla de Castellers de Vilafranca». I, com veurem tot seguit, pel cas que sigui, l’exhibició dels castellers arbocencs superà de passada la d’uns poc afortunats vilafranquins; vet aquí com va anar tot plegat: «L’Arboç: 5 de 6 (caigué quan baixava), 3 de 6 per sota, Torre de sis, 4 de 6 amb el pilar de 49 i dos pilars de 4 alhora. Vilafranca: Torre de sis (caigué quan baixava), 3 de 6, Pilar de 5 (no va coronar-se) i Pilar de 4».10
A la vista de la progressió deIs arbocencs, no ens ha de semblar estrany el comentari que els va dedicar Pere Català en el seu article «Castellerías 1978», publicat a Destino (3 gener 1959): «Ahora, cuando se celebre otro concurso de “castells”, habrá que contar, además de los “castellers” de Valls, Vendrell y Villafranca, y de las “colles” de Tarragona, con los “Minyons de l’Arboç”. Afegirem que la informació que aportava Acción Católica (24 des.) sobre la celebració del «Día de la Madre» era tan exigua que es limitava a deixar constància de la participació a la festa de les dues colles penedesenques, «cuya actuación fué muy aplaudida».
I així, sense massa pena ni glòria, els Verds vilafranquins tancaven la temporada tot esperant temps millors; el fet d’haver pogut mantenir el caliu, però, ja era un signe positiu que feia albirar una consolidació definitiva. Tanmateix, encara els esperava tot un decenni —una «llarga travessia del desert»— per començar a plantejar-se, amb cara i ulls, el repte que suposaven els anhelats castells de vuit.
