La llarga temporada del 1971 s’havia clos enmig d’un clima exultant per als Castellers vilafranquins, amb el coronament tardoral del pilar de sis i després d’haver descarregat per primer cop, el 30 d’agost, el delerat quatre de vuit. El Tothom (1 gener) feia volar coets i no s’estava d’assegurar que «La Colla de Castellers de Vilafranca, volen probar per la propera temporada el pilar de set, tres de vuit aixecat per sota, la torre de vuit i si això els surt bé potser el quatre de vuit amb el pilar de sis al mig. Això és ser optimista»; el que sí que deuria ser molt optimista —massa!— a més d’un somniatruites integral, era el redactor de l’esmentada gasetilla, perquè, tot i que alguns d’aquests castells —el pilar de set i la torre de vuit, ambdós amb folre— sí que la nostra colla els provaria a curt termini, el quatre de vuit amb l’agulla hauria de trigar encara uns quants anys, mentre que el tres de vuit per sota encara resta inèdit per a nosaltres, tot i haver-lo assajat més d’una vegada (amb tot, creiem que el periodista deuria voler referir-se al tres de set aixecat per sota, un castell que, aleshores, encara no teníem al sarró, malgrat haver-lo intentat en més d’una ocasió). En el mateix setmanari es passava revista als fets més rellevants dels «365 dies de la vida de Vilafranca» de l’any anterior i, entre aquells, figuraven com a destacats dos esdeveniments castellers: d’una banda, «...Els castells, concurs sonat. Sobretot la cridada reclamant els premis al balcó. Decepció en no fer-se», i la pregunta: «on es farà enguany?»; i de l’altra, el «pilar DE SIS. Gran fita castellera. Emoció a la plaça més castellera. Lloc d’honor per la colla local. Es posarà una placa a la façana de l’Ajuntament, a l’estil del Vendrell? I ara cal pensar en el concurs d’aquest any. Quant puntuarà el pilar de sis? I els de Valls?». Naturalment, a començaments d’una nova temporada, ningú no es plantejava la possibilitat que l’«Anxaneta de Plata» deixés de celebrar-se. Un repàs similar el trobem també a Panadés (8 gener), amb l’afegit que destacava, a més, la celebració del XXIII aniversari dels Castellers de Vilafranca.

No se surt per Sant Raimon, però sí que es va a Moja

El nou any casteller vilafranquí, tanmateix, hauria de començar de manera diferent als anteriors, atès que, entrat ja el segon semestre del 1969, els rectors de l’Església Catòlica havien decidit de retornar la celebració de la festivitat de Sant Ramon de Penyafort al dia 7 de gener (anteriorment ja s’havia festejat en aquesta data); això no obstant, com ja hem vist, en els anys 1970 i 1971 encara no havia tingut lloc oficialment el canvi i la festa se celebrà el dia 23. Però el 1972 ja s’havia acordat la mutació; i aquest fet va motivar que els actes festius dedicats al nostre compatró, segurament per no allargar més les folgances pròpies de les festes nadalenques, en fer-los l’endemà de la festa dels Reis Mags, restessin reduïts a les celebracions religioses.¹ Així, doncs, contràriament a allò que havia vaticinat en Crossa, no hi hagué castells a Vilafranca per Sant Raimon; i, en canvi, sí que n’hi va haver a Moja, per la festa de Sant Macari, que s’havia de celebrar a mitjans d’aquell mateix mes. Al Tothom (15 gener), llegim que «Demà diumenge la Colla de Castellers de Vilafranca començarà la seva temporada a la veïna població de Moja, amb motiu de la seva festa major d’hivern», mentre que tant el setmanari progre de la vila com el Penedés² del mateix dia presentaven el programa de la diada mogenca, en el qual s’anunciava per «...a las 12, 30 del migdia: Gran exhibició Castellera amb les colles NENS DEL vendrell i castellers de vilafranca». El degà penedesenc oferia, a més, la fotografia del pilar de sis gairebé coronat a Vilafranca, el 1934, acompanyada d’aquest comentari: «Una exhibición que abre la temporada para ambas “colles” a las cuales y especialmente a los “Castellers de Vilafranca” deseamos esté llena de triunfos consecutivos. La euforia y la perfecta forma por la que atraviesa nuestra “colla” local, así lo hace suponer y esperamos que no decaiga. Una vez más repetimos... ¡Amunt Castellers!!!»; i en un altre apartat del periòdic s’assegurava que, a Moja, «...las dos “Colles” más en forma del momento, de Vendrell y Vilafranca, dirimirán la supremacía. Mañana, al mediodía, la Rambla vilafranquesa, sin duda, estará desierta». A l’hora de la veritat, però, la pluja va impedir la doble actuació i aquesta va ser ajornada amb la intenció de dur-la a terme el diumenge dia 30, tal com reporta Penedés (22 gener), a la vegada que destacava «...la gran concurrencia de automóviles que se desplazaron a la vecina población y que constituyeron una caravana que casi podemos calificar de “operación retorno”».

I fou llavors quan hi hagué espès i menut i un estirai-arronsa entre els vendrellencs i la comissió de festes. D’una banda, els Nens no s’avingueren al canvi i s’oferiren per a qualsevol diumenge del mes de febrer. Sembla cert, així mateix, que no els deuria fer gaire gràcia l’estat de forma dels vilafranquins i el gran desplegament d’efectius dels Verds que havien pogut copsar en aquell matí plujós de diumenge; també cal dir que els nostres tampoc no acceptaren les dates que proposaven els vendrellencs.³ Per un altre cantó, els membres de la «Sociedad Cultural San Jaime», l’organitzadora oficial de la festa, no van voler esperar tant i, davant la negativa vendrellenca, van optar per contractar la colla Joves Xiquets de Valls. No cal dir que, llavors, els dos setmanaris vilafranquins es van fer ressò del comunicat de premsa que havien rebut de part dels de Moja, on explicaven com havia anat tot aquell afer i confirmaven la doble exhibició. És així, per tant, que Penedés (29 gener) expressava que «No dudamos que toda la afición castellera de la comarca del Penedès se dará cita a la vecina población de Moja, para presenciar la primera actuación del año de dos jóvenes “colles de castellers”» (és clar que la del Vendrell no era una colla tan «joven» com la nostra ni molt menys com la de Valls).

Fem un incís per dir que en el número anterior del darrer setmanari esmentat, també s’anuncia, pel que fa als nostres Castellers, que «El próximo martes día 25, con motivo del VII Aniversario de la Academia Tastavins Sant Humbert y a las 9’30 de la noche, habrà la actuación de los mismos frente al Museo del Vino, cuyo acto será presidido por las más altas Autoridades de la región y los representantes de la comarca vitivinícola de Jerez». El Tothom (29 gener) també comunica que «Els “Castellers de Vilafranca” hi acudiren per aixecar els seus castells, torres i pilars»; segons que sembla, fou bastit en l’ocasió, com a mínim, un pilar de cinc.

Es carrega un altre pilar de sis vilafranquí

El detall de l’exhibició a la vila veïna, del municipi d’Olèrdola, el trobem al Tothom (5 feb.): «Les colles “Nova de Valls” (sic.) i “Castellers de Vilafranca” varen ser els protagonistes el passat diumenge de la competició castellera que tingué lloc a Moja. En les seves respectives actuacions varen aixecar els següents castells: Colla Nova de Valls: intent de quatre de set que fallà per no pujar l’anxaneta, el tres de set, la torre de sis i el tres de sis aixecat per sota. Colla Castellers de Vilafranca: quatre de set amb l’agulla que cau abans de descarregar-se, el pilar DE SIS que també cau un cop coronat, la torre de set que de nou s’enderroca en començar a descarregar-se i que és intentada de nou aquesta vegada amb èxit. Per acabar es munta un quatre de set de germanor —o tempora o mores!— amb intervenció de castellers de les dues colles participants. El recinte ple de gom a gom malgrat el fret que deixava empedreïts els peus i mans dels assistents». L’acudit fàcil ens mena a pensar que, amb la llenya acumulada, la qüestió del fred s’hauria pogut resoldre fàcilment. De l’actuació mogenca n’havia parlat també en Crossa a la Crónica Castellera de El Correo Catalán (1 feb.), fins i tot del «...“castell de germanor” —el quatre de set—, que con el contraste de las camisas rojas y verdes dio el remate final...».

Els de Penedés (5 feb.) no es van voler quedar enrere i també van oferir informació de la jornada —que titllava d’assolellada, però amb bastant fred, i molt concorreguda—, tot destacant «Otro “Pilar de sis” de nuestros Castellers». Donava fe d’alguns dels castells aixecats pels vallencs i també que els Castellers de Vilafranca havien plantat «...el “Pilar de sis” (cargado y muy superior al primero y único que habían cargado en nuestra villa), intento de “Torre de set”,“Torre de set”,“Quatre de set amb agulla”...». També parla del «Quatre de set de germanor» en el que intervinieron dos castellers de cada colla en los distintos pisos...». Finalment, llegim que «La exhibición castellera fue un éxito y la Comisión organizadora piensa reeditar por San Jaime aunque les cueste otras 40.000 pesetas como la presente».

Per aquelles mateixes dates la premsa de casa nostra informava també de l’organització d’una exposició de fotografies, acompanyada de la projecció de pel·lícules, sobre el tema «Castellers de Vilafranca», promoguda pel Patronat de la colla, amb la col·laboració de les seccions Fotogràfica i de Cinema Amateur del Casal. A més, Penedés (19 feb.) publicava unes «Normes castelleres», extretes del pregó de Maria Dolors Serrano a la Festa Major del 1970, del qual ja hem parlat en el capítol corresponent. Així mateix, es confirmava el rumor que ja havia aparegut uns mesos abans en el sentit que, a Vilanova i la Geltrú, s’estava gestant una nova colla castellera, de la qual ja es coneixia que els castellers lluirien camises de color groc i que farien la seva presentació el dia de Sant Jordi, mentre que encara es discutia sobre el nom que adoptaria. El Tothom (8 abril) assegurava que «...Comencen amb ganes, per això no els hauria de mancar l’aplaudiment dels castellaires vilafranquins».⁴ Una minsa crònica castellera apareguda el mateix dia a Penedés indicava, així mateix, que també es rumorejava sobre la possibilitat de creació d’una altra colla a la Bisbal del Penedès (on un grup de castellers locals ja havia actuat abans de la guerra del 36), una notícia que no s’arribaria a concretar.

La «colla Rabassons»

El que sí que es concretaria, però, fou la constitució d’una altra colla, no pas castellera, peró formada per un grup d’amics vilafranquins,⁵ als quals ens unia la passió pels castells. A més, la major part érem membres actius dels Castellers de Vilafranca. Tot va venir de les tertúlies que s’organitzaven després dels assaigs i de la incitació —per part d’en Joan Sol, sobretot— per recobrar aquell esperit vuitcentista dels Xiquets de Valls, de quan venien a actuar a la nostra vila. Per això organitzàrem, per a la nit del 29 al 30 d’abril d’aquell any 72, un viatge, amb carros, des de Valls fins a Vilafranca. Jaume Casanova, Crossa, un dels components de l’expedició, parlava d’aquesta «Ruta castellera» en la seva crònica habitual de El Correo Catalán (9 maig). Cal dir, a més, que, en l’ocasió, la majoria dels Rabassons, com ja havíem convingut prèviament, anàvem abillats a l’antiga, és a dir, amb camisa de pisana, pantalons de vellut, armilla, faixa, gorra i espardenyes de set vetes, i també que ens vam proveir d’unes bones menges per tal de fer més atractiu el trajecte. Vam traslladar des de Vilafranca, dalt d’un camió, dos carros i dos matxos fins als afores de Valls —en un indret a prop d’on hi ha les vivendes de la Colla Vella dels Xiquets de Valls— i, amb l’ajut del matxeter que ens acompanyava (sort en vam tenir d’ell, perquè fins i tot es va oferir per acompanyar-nos durant tota la nit, cosa que, naturalment, acceptàrem de bon grat), vam bastir i guarnir els animals. Cap a les vuit del vespre, vam emprendre el camí, tot resseguint una ruta prefixada que passava pels pobles d’Alió,Vilardida, Rodonyà, Masllorenç, Masarbonès, la Bisbal del Penedès, l’Ortigós, el Papiolet, la Torregassa, l’Hostal, Sant Jau-me dels Domenys i la Múnia, fins arribar a Vilafranca, passades les onze del matí. Després de la mitjanit, pels encontorns de Masllorenç, ja ens havíem cruspit una saborosa cassola d’arròs amb bacallà (cal dir que tots els ingredients ja els duiem preparats d’antuvi) —a cura de l’Oriol Rossell, com a xef principal—, mentre que, a trenc d’alba, vam esmorzar —una verdura fregida, acompanyada d’uns bons civils i cansalada— a l’anomenat bosc d’en Ravella, al peu de la carretera de la Múnia i prop de la desviació que duu fins a Sant Marçal; un indret, aquest, que el Mascle coneixia prou bé. Vam trigar prop de setze hores a fer el viatge, bastant més del que devien tardar els nostres admirats Xiquets cent anys abans —i amb la diferència, a més, que vam quedar ben rebentats, mentre que ells feien castells només arribar—, però fou, aquesta, tota una experiència que ja no hem oblidat mai més.

Al cap de deu anys, el 1982, la vam repetir —aquesta vegada de dia i aprofitant la festa de l’1 de maig— amb una mena de carro de gitanos, construït principalment amb planxes o làmines de zenc, i tres cavalls de muntura que ens va proporcionar el casteller Joan Milà, Mosca, que també va formar part de l’expedició (tot aquest material fou transportat a Valls la vigília, 30 d’abril, i guardat a les dependències de l’empresa que un veterà casteller de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, l’Artur Forès, Arturet, havia regentat fins feia no gaires anys); també al dejuni —com diuen a l’Alt Camp—, el viatge cap a Valls l’havíem fet, els onze Rabassons, dalt del tren, i, a l’estació vallenca, ens va rebre un grup força nombrós de castellers de la Colla Vella, que ens van dedicar un pilar de cinc de benvinguda. Després de sopar a la «Fonda Oriente» (cal Bou), avui ja desapareguda, i on també vam fer nit, ens acompanyà en la tertúlia el conegut estudiós vallenc Daniel Ventura i Solé, qui ens acompanyà més tard al local de la Colla Vella per acabar de fer petar la xerrada. L’endemà, quan ja havíem fet una part del trajecte, es presentaren de sobte, a Rodonyà, uns quants confrares vallencs, encapçalats per l’amic Joan Guasch, Xolo, i atrets per la circumstància; també per comprovar que tot marxava bé, cosa que era d’agrair. L’itinerari va variar una mica amb relació al de deu anys abans, ja que, per tornar a estalviar-nos el complicat coll de la Rubiola, ens vam arribar fins a la Joncosa de Montmell, per dinar; i també per la raó que, amb bon criteri, des del Papiolet, en comptes de fer via cap a la Torregassa vam fer cap a Sant Jaume dels Domenys, tot passant per Llorenç del Penedès. També cal dir, però, que en aquesta ocasió, els tres animals que ens portaven van anar fent figa, l’un darrere l’altre, i vam haver de plegar veles prop del trencall de la Bleda, quan ja érem a punt d’arribar a la nostra destinació.

I encara hi vam tornar —aquesta vegada els dos darrers dies de maig— el 1992; no pas a l’aventura, però, sinó, aquesta vegada, tal com Déu mana, amb bona companyia, bons carruatges i bones bèsties, i comptant sempre amb la inestimable col·laboració d’uns quants elements de la vallenca Societat de Sant Antoni dels Tres Tombs (membres també de la Colla Vella): l’Artur Forès, Arturet, en Pep Sanromà i en Josep Maria Gatell. I també d’uns altres bons amics, de la població de Cabra del Camp: l’aleshores alcalde de la vila, en Francesc Fontova, Siscu de Cal Carreter, i altres companys, els enyorats Joan Cos i Josep Blanch, Pep del Mas, i en Joan Maria Rovira, Biló, a més de la parella que formaven els més jovenets Rafel Armengol i Maria del Mar Platero (a tots ells, juntament amb els carros i els animals, els recollirien, ja a Vilafranca, un grup de vallencs encapçalats pel malaguanyat amic casteller Joan Mallorquí, de la nissaga dels Titu de Guiu, de la Colla Vella, que hi posà un dels seus camions). Vam sopar i dormir a la Masia Vallense (que tancava portes, precisament, aquella mateixa setmana) i, l’endemà, vam tornar a fer el trajecte de dia. No cal dir que, en aquesta ocasió, tot va anar sobre rodes —mai més ben dit!— i, després d’un bon dinar en un xalet de la urbanització El Papagayo, prop de la Torregassa, amb tots els amics que ens havien fet de cirineus i acompanyants, vam arribar cap al tard a la vila, sense cap contratemps i enmig d’una gran expectació de tota la munió de gent que s’havia congregat davant del nostre Ajuntament.

Dues actuacions a Vilafranca: Caixa i Fires

A Penedés (8 abril) també llegim que «Los “Castellers de Vilafranca” anuncian una actuación para el próximo día 16 de abril, frente a la sede social de la Caja de Ahorros del Penedés en los actos que ésta organiza con motivo del “Día del Libro”», una informació que trobem corroborada, una setmana després, precisant que l’actuació es faria conjuntament amb «...una selecta audición de Sardanas a cargo de la cobla “La Principal” de Terrassa» (noti’s que, per fi, el terme Penedès —així com el de Terrassa— ja havia estat normalitzat, tot i que aquell amb l’accent canviat). De l’exhibició, en donava compte Jaume Casanova, Crossa, a El Correo Catalán (20 abril): «Durante el trayecto hasta la Rambla, levantaron un “pilar de cinc”; en la Rambla y frente al edificio de la Caja de Ahorros, levantaron un “quatre de set” y un “tres de set” que coronaron y descargaron con gran limpieza y seguridad. Después levantaron una “torre de set”, que coronaron, derrumbándose cuando empezaba a bajar “l’anxaneta”, haciendo “llenya” en su caída. A causa de la misma no pudo efectuarse el “pilar de sis” ya que uno de sus componentes resultó contusionado en la caída. Finalizó la actuación con un “pilar de cinc”». La crònica del Tothom (22 abril) no era tan completa i, a més, es menjava el quatre de set: «...Entre els castells aconseguits destaquen un tres de set, la torre de set que va esfondrar-se en ser descarregada i el pilar de cinc». Pel que es veu, la pubilla dels castells continuava donant-nos més d’un maldecap. La setmana següent, el mateix setmanari informava de la presentació —en un dia molt escollit, la diada de Sant Jordi— dels Castellers de Vilanova (no s’havia assabentat encara que el nom escollit era el de Bordegassos de Vilanova), amb castells de sis, i apadrinats pels Castellers de Barcelona i els Castellers de Sitges. Així mateix, cal dir que el dissabte, 9 d’abril —segons informava també el Tothom —, havia tingut lloc, a Tarragona, una reunió de representants de totes les colles, amb l’excepció de la del Vendrell, «...per decidir les bases del proper concurs de castells que es celebrarà a Tarragona, el primer d’octubre, al camp del Gimnàstic. Les bases no es van acabar de concretar...»; el que sí que podem afirmar, tanmateix, és que el concurs no se celebraria al camp de l’esmentat club esportiu, el degà de la ciutat, sinó que, una vegada més, tindria la plaça de toros tarragonina com a escenari.

I arribem així a les envistes de les Fires de Maig vilafranquines. El programa anunciava per al diumenge 14, a dos quarts d’una del migdia, l’«Actuació al Recinte de Fires dels braus “Castellers de Vilafranca”, que aixecaran els seus Castells, Torres i Pilars», mentre que Penedés (13 maig), utilitzant la coneguda foto de la torre de sis al certamen del 1957, assenyalava, a la portada, que hi havia «Gran espectación ante las actuaciones de mañana de nuestros bravos “Castellers de Vilafranca”». En el mateix número, trobem un comentari més extens i magnificent, acompanyat, en aquest cas, d’una fotografia força més recent, la de la torre de set de les Fires del 1970: «La expectación que reina entre los miles de aficionados e incluso en los componentes de nuestra “Colla” local, es enorme; mañana domingo [...] iniciarán su actuación en unos momentos que nadie duda de la gran plenitud en que se encuentran [...] capaces, hoy, actualmente, no ya de igualar sino incluso de superar a sus más directos rivales. La masa de aficionados recuerda aquel domingo de las Ferias de Mayo de 1970, en que nuestra “Colla” descargaba —por primera vez en Vilafranca— su enorme “Torre de set”; aquella esbelta realización ya repetidamente superada y no por ello carente de plasticidad y dificultades. Todos esperamos una actuación brillante y destacada, el unánime y caluroso aplauso no faltará, las Ramblas vibrarán de emoción porque nadie duda de que grandes realizaciones se avecinan como pórtico del Concurso que hogaño deben ganar nuestros castellers de vilafranca». Podem afegir que no se li poden negar dots d’endeví al redactor de l’article (era l’Alfons Chulvi, segons tots els indicis), ja que, com veurem més endavant, la va encertar de ple, tot i que ens quedarà el dubte de si volia referir-se a un nou concurs a Vilafranca —que finalment, com veurem, no tindria lloc— o bé al que ja s’havia anunciat novament a Tarragona.

També l’endevinava el company Fèlix J. Cusiné, membre del nostre Patronat, en les seves acostumades «Castelleries», publicades al Tothom (13 maig), en les quals assegurava que després d’haver coronat els seus dos primers pilars de sis «...la colla de vilafranca no ha parat una sola setmana de fer assaigs i es troben a les portes de la temporada més forts que mai [...] no és ja tan sols una de les grans, sinó que estem fermament convençuts [...] que és la capdavantera, és la colla que en aquest any 1972 marcarà la pauta de tot el món casteller [...] La colla “Castellers de Vilafranca” pròxima ja a entrar en el 25 aniversari de la seva fundació ha complert amb escreix tot el que un bon dia es van proposar (fer castells i fomentar-los), creiem que aquells sacrificats pioners poden estar orgullosos del que s’ha aconseguit en aquests anys, amb fe, il·lusió i entusiasme. El diumenge de les fires [...] creiem que la colla “Castellers de Vilafranca” té planejada una gran actuació. Es parla molt fermament del concurs de Tarragona i és esperat amb gran expectació per tots els aficionats, allà aniran els nostres “castellers” a tractar-se de tu a tu amb les altres grans colles i allà demostrarem el perquè quan parlem de castells cridem i aixequem tant el cap».

I el cert és que els nostres Verds no van defraudar les expectatives. Els castells no es van fer, però, a la Rambla, sinó en un cantó de l’espai que ara ocupa la plaça del Penedès i, abans que la pluja fes acte de presència. Es va poder veure una exhibició castellera amb llums i ombres —encapçalada pel segon carro gros vilafranquí descarregat, com a castell estel·lar, malgrat que no van reeixir els dos intents de pilar de sis—, que va deixar un regust una mica agredolç, tot i que les bones sensacions van acabar imposant-se al desencant. Vegem el que deia Penedés (20 maig): «...nuestros “Castellers de Vilafranca” iniciaron sus actuaciones en la plaza del Ejército con un soberbio “cuatre de vuit” como pocas veces nos han ofrecido; ello pareció el prólogo de una exhibición brillantísima pero no fue así, la suerte no acompañó —como todos esperábamos y deseábamos— a los bravos “Castellers” que lograron cargar, posteriormente, la “Torre de set” y el “Pilar de cinc”, resultando fallidos los dos intentos de “Pilar de sis” y cargaron el “Tres de set”. No obstante pudimos apreciar un excelente plantel que es la base primordial para una buena continuïdad». La lectura més positiva de la diada l’oferia, naturalment, el quatre de vuit, atès que era molt descarregat de pes⁶ i amb molt bones perspectives de futur.

La Crónica Castellera d’en Crossa, a El Correo Catalán (21 maig), repartia lloances i advertiments als nostres castellers després de l’actuació firal: «En el presente año los “Castellers de Vilafranca” han demostrado ser la colla que más posibilidades de supremacía tiene. Nunca en la moderna historia se habían conseguido “Castells” de la envergadura conseguida el pasado domingo en Vilafranca y por la colla local antes de la temporada tradicional (llavors es considerava la diada vallenca de Sant Joan com el seu inici). Es verdad que hubo “llenya” quizás debido a un exceso de confianza a todas luces incomprensible, ya que las torres humanas siempre son fruto del esfuerzo común y solidario y no admiten concesiones de ninguna clase. Los de Vilafranca, quizás, se confiaron demasiado después del soberbio y magistral quatre de vuit, lo cual fue, no dudamos, un factor negativo a la hora de levantar nuevos castillos. Es todo un aviso que debe servir de lección. Quizás alguien crea que sea demasiado severo con los vilafranqueses, creo sinceramente que hay que serlo con la colla que hoy por hoy está situada en el máximo peldaño del “món casteller” (i que, a més, era la seva, tot s’ha de dir). Me apresuro, no obstante, a decir que en la actuación de los castellers de la villa del Alt Penedès nos ofrecieron una actuación realmente de antología con castells hasta hace muy poco tiempo difíciles de imaginar “avant-temporada”. Iniciaron su actuación con un indescriptible quatre de vuit difícil de superar, tanto desde el punto de vista técnico como estético. Hubo dos intentos fallidos del pilar de sis. Se coronó únicamente la torre de set y el pilar de cinc, consiguiéndose con singular maestría el tres de set. Resumiendo, una jornada memorable a pesar de los reparos más arriba expuestos».

Sortides a Martorell, Montcada i Montserrat

A la crònica que hem transcrit darrerament, s’anunciava l’actuació dels nostres castellers a Montcada i Reixac, cosa que no hem trobat a la premsa local, com tampoc no parlava de la sortida, força freqüent com ja hem vist, a Martorell. Sí que confirmava ambdues exhibicions, tanmateix, la Crónica Castellera de El Correo Catalán (24 maig), tot i que en Crossa no les detallava gaire: «En las “Fires de Primavera” de Martorell (cal suposar que havien tingut lloc, com sempre, a finals d’abril) y en la fiesta mayor de Montcada i Reixac, esta colla (Castellers de Vilafranca) efectuó sendas salidas —la primera de ellas ya tradicional—, “carregant i descarregant”, como ya es habitual en ellos, “castells de set”, que fueron objeto de admiración y arrancaron calurosos aplausos por parte de los presentes». Segons tots els indicis, la darrera d’aquestes dues sortides potser la devia proposar l’exvicari de Santa Maria de Vilafranca, Josep Maria Juan-Torres, aleshores rector de la parròquia de Santa Engràcia de Montcada i Reixac; els castells –disposem de sengles fotografies del tres de set i el pilar de cinc– van ser alçats al camp de futbol.

El 10 de juny, la premsa de casa nostra donava a conèixer els noms dels Administradors de la Festa Major d’aquell any, escollits pel Consistori: Esteve Giralt i Giralt, Ramon Novell i Vivó i Pere Rovira i Vandellós, mentre que la crònica de El Correo Catalán (6 jul.) parla d’una «Sesión escolar» que Crossa descriu així: «Hecho singular y casi inédito el que se celebró en Vilafranca la pasada semana al convocar a todos los alumnos de las Escuelas Nacionales, por parte de miembros de la colla local, a fin de explicarles el “fet casteller”, así como la proyección de varias películas de distintas actuaciones de las más destacadas collas». Va ser el mateix cap de colla Lluís Giménez qui va alliçonar els escolars, comptant amb la col·laboració dels filmadors, més o menys oficials, de la nostra colla, una tasca que pretenia la captació de nous castellers, un assumpte força complicat a l’època que ens ocupa.

La següent actuació de la nostra colla fou la que tingué lloc a la plaça del monestir de Montserrat, el diumenge 16 de juliol, en una diada d’exaltació barcelonista que congregà, amb les seves penyes respectives, centenars d’aficionats del fc Barcelona. Ens en parla el Tothom (22 jul.): «El passat diumenge, amb motiu de la concentració de penyes barcelonistes a Montserrat, varen actuar-hi els nostres castellers. Van fer la Torre de set, el quatre de set i el cinc de set amb el pilar al mig». No cal dir que el castell que duia l’agulla al mig havia de ser, naturalment, el quatre de set i no pas el cinc (que no es va fer). Ens ho confirma la portada de El Correo Catalán (18 jul.) que incloïa precisament la fotografia d’aquesta construcció. En el mateix rotatiu (22 jul.), en Crossa es mostrava força més explícit quan parla de «Una torre de set en Montserrat». Vegem-ho: «...Sus ejecuciones no se limitaron a los protocolarios “castells de set”, sino que nos ofreció (la colla vilafranquina) tal como corresponde a una de las colles destacadas del momento actual, els quatre de set amb l’agulla, els tres de set, el pilar de cinc y una magnífica torre de set defendida plec a plec y hombre por hombre digna de una colla llamémosla líder. Como curiosidad quiero destacar que se trata de la tercera torre de set que se efectúa en la “Santa Montaña” en lo que va de siglo, la primera de ellas efectuada por la gloriosa y ya desaparecida “Colla Nova dels Xiquets de Valls” o “Muixerra”, por los años cuarenta y tantos en la época del legendario “Blanco” como cap de colla; la segunda se levantó a finales de la década de los sesenta por los “Nens del Vendrell” en plena euforia y pujanza...».

Sobre la Festa Major de Vilafranca i altres qüestions

A l’hora de parlar de la nostra Festa Gran i de si hi hauria o no concurs casteller per Sant Fèlix, ens crida molt l’atenció, primer de tot, la carta al director que, amb l’enigmàtic títol de «Concurs de castells...?», publicava el Tothom (8 jul.). La signaven Joan Sol, Lluís Solsona i Joan Surià, Administradors que havien estat de la Festa Major del 1968, i el text era aquest: «Els sotasignants, membres del Secretariat Sant Fèlix Màrtir, per a l’organització dels Concursos de Castells o competicions que se celebrin el dia de Sant Fèlix, per a l’adjudicació del trofeu “Anxaneta de Plata”, davant de la preocupació que tenen molts “castellers de Vilafranca” de què precisament aquest any en què la nostra colla té moltes oportunitats de guanyar el concurs o d’adjudicar-se l’“Anxaneta de Plata”, no ho pugui aconseguir, perquè aquest premi no es concedeixi. Per tant, preguem a vostè que a través d’aquest setmanari ens permeti assabentar a tots els interessats que els senyors administradors fins aquest moment no han realitzat la corresponent consulta a aquest Secretariat i que, respectant sempre les motivacions que tinguin els senyors administradors per prendre les seves decisions, també com a castellers i vilafranquins desitgem per a la nostra colla l’oportunitat de guanyar l’“Anxaneta de Plata”, per la que durant les últimes actuacions ha fet mèrits suficients per aconseguir-ho...». A primer cop d’ull, no deixa de sobtar-nos aquest, en certa forma, menysteniment que els Administradors semblaven mostrar envers els membres de l’esmentat Secretariat; només se’ns acut pensar que o bé s’havien oblidat de contactar-hi o, tal volta, ja tenien decidit, de bon començament, de no fer concurs i consideraven que no tenien cap obligació, en aquest cas, de fer-los saber la seva decisió.

Sigui com vulgui, en el mateix Tothom (22 jul.), a l’habitual secció «Voltant el Drac», j. (Josep) m. (Martí) s. (Soler) feia una declaració que, en el seu moment, suscità diversos comentaris a favor i en contra. Vegem-ho: «El desafortunat concurs “casteller” del dia de Sant Fèlix, no se celebrarà aquest any, la qual cosa permetrà disfrutar de “totes” les bones colles de castellers i també del conjunt de balls típics, retornant a una normal Festa Major, on, pel seu sol nom, les colles castelleres, ja vénen disposades a oferir els millors castells i pilars...». Una rèplica, amb la signatura «Vilafranquins», la trobem al mateix Tothom (5 ag.), on aquests exposaven que, després de les quatre victòries vendrellenques, era una llàstima perdre el concurs i que «...calia potser sospesar més les coses. Una d’elles, els avenços que hem pogut comprovar que ha fet darrerament la nostra colla castellera. Llavors doncs creiem arribat el moment menys oportú per deixar de banda el Concurs ja que aquest fet de veure les colles del Vendrell i de Vilafranca molt anivellades de forces, creiem que era motiu més que suficient per donar continuïtat a un Concurs que, si en anys anteriors no va poder tenir aquell interrogant de qui s’alçaria amb la victòria, enguany el tenia i podia posar la nostra plaça al roig viu. Com doncs no saber aprofitar una ocasió tan bona? És que potser venia d’un concurs més?...». A continuació, amb un bon punt d’ironia, expressaven la seva perplexitat pel fet que els semblava que havia estat la Colla Vella vallenca la primera a ser contractada pels Administradors: «La Colla Vella dels Xiquets de Valls a Vilafranca en un dia feiner? [...] Quins castells ens poden venir a fer si la seva gent treballa el dia 30 d’agost? Si ens els fan de set, no creiem que valgués la pena contractar-los: altres Colles hi ha que ens farien el mateix i, segur, que a més bon preu. Si vénen per fer els de vuit, la cosa restarà ben clara: ens acabaran de demostrar que si no venien al Concurs era... perque no volien. Arribem a creure que el que perseguia aquesta Colla més que res era ensorrar el nostre Concurs. I, oidà! que ho haurà ben aconseguit [...] Moralment, almenys enguany, el que és Vilafranca no havia de llogar, ni per la torre de nou!, la Colla Vella dels Xiquets de Valls. És clar que avui això de la moral...».

No cal dir que aquestes opinions reflectien clarament el sentir d’una part de l’afecció. A l’hora de la veritat, però, la major part de la parròquia castellera vilafranquina no va manifestar cap mena de rancúnia i va dispensar als Xiquets la mateixa bona acollida amb la qual sempre els havia rebut. De fet, a Vilafranca, hi havia la convicció que, per Sant Fèlix, compartirien cartell a la nostra plaça, juntament amb els Castellers, tant la Colla Vella com els Nens. Fins i tot, Penedés (22 jul.) reporta la notícia que l’emissora E.A.J. 38 Radio Penedés oferiria en directe l’actuació de «...las “colles” Castellers de Vilafranca, Nens del Vendrell y Colla Vella dels Xiquets de Valls». De la mateixa manera, el corresponsal a la nostra vila de Tele/exprés (31 jul.) —que signava amb el pseudònim de M. Forns— expressava aquell convenciment: «...casi se confirma el rumor que en vez de concurso este año habrá competición —sibilina y peculiar distinción “castellera”— entre tres de las collas más fuertes: Valls, Vendrell y Vilafranca. El mérito consiste en que, desaparecido el Concurso, la Colla Vella dels Xiquets de Valls no tiene dificultad en bajar a Vilafranca —la plaça més castellera— a competir, como antaño, con las restantes colles...». A la fi, però, com podrem comprovar, la colla vendrellenca no va entrar a la convocatòria i no pas perquè els seus castellers no ho volguessin, sinó, precisament, perquè no hi hauria concurs. També cal dir que en uns «Rumores castellers» apareguts a Penedés (8 jul.), a més d’informar que segurament no se celebraria el certamen vilafranquí, perquè «...El motivo fundamental es el elevado coste del mismo», es feia esment que «Asimismo dicen están contratadas ya las Collas de Vilafranca y Valls», sense especificar, però, quina era la colla vallenca llogada ni anomenar per res els del Vendrell.

D’altra banda, l’interviu que l’Alfons Chulvi feia a l’administrador festamajorenc Ramon Novell, publicat a Penedés (5 ag.), tampoc no aclaria gran cosa que diguem. Vegem-ne un fragment: «—¿Qué “Colles” actuarán por San Félix? —Las mejores existentes en este momento. —¿Con o sin Concurso? —Sin Concurso. —¿Por qué esta variación de costumbres establecidas? —No se trata de una variación de costumbres, sino más bien un retorno a la anterior tradición, que nos permitía disfrutar de grandes exhibiciones de castells, recuperando para nuestra plaza la hegemonía que antaño tuvo. —¿Qué opinan a ello els “castellers” de Vendrell, Valls y Vilafranca? —Las opiniones que puedan tener tanto los de Vendrell, Valls o Vilafranca, podrán o no diferir según las circunstancias de cada “Colla”, pero lo que no hay duda es que estos hombres que con su esfuerzo y valentía son capaces de hacer castillos “de vuit”, tienen un amor propio y un entusiasmo hacia los “castells” superior a cualquier estímulo especial, que no sea en noble rivalidad, quedar los primeros y salir por la puerta grande en la primera plaza castellera del mundo...». De manera semblant, a l’entrevista que publicava el Tothom (5 ag.) adreçada a Pere Rovira, un altre dels Administradors, aquest també tirava pilotes fora quan se li preguntava si hi hauria concurs: «Hi haurà exhibició de Castells, amb varies colles, que ho donaran tot en lleial lluita per complaure als assistents a la “plaça més castellera”». Set dies més tard, Ramon Novell comentava: «La part grossa del pressupost va a parar als castells».

Altrament, Penedés (29 jul.) ens brinda la notícia d’una altra sortida que, amb el temps, esdevindria habitual: «El próximo sábado día 5 de agosto, tiene anunciada la “Festa del carrer” la Plaza Mártires [...] noche, a las 10, actuación de nuestros bravos “Castellers” levantando sus arriesgados y atrevidos castillos, torres y pilares...»; el dissabte següent repetiria la informació, com també en parlava el Tothom: «...a les 10 de la nit, hi haurà l’actuació dels castellers de Vilafranca...», i després que s’hagués dut a terme l’exhibició no hem pogut trobar constància dels castells que es van enlairar en l’ocasió, tot i que la crònica d’en Crossa, a El Correo Catalán (8 ag.) avala l’actuació a la plaça del Vall del Castell: «...el sábado, dia 5, por la noche, donde “carregaren i descarregaren” castells nets i de set». Unes setmanes abans, el Tothom (15 jul.), amb el títol de «Concurs peninsular de divulgació castellera», es feia ressò d’una notícia que ja havia estat publicada amb antelació a la premsa barcelonina —per exemple, a El Correo Catalán (8 jul.)— referent a la convocatòria d’un premi, amb el nom de «Força, equilibri, valor i seny», d’articles periodístics sobre castellística, sota el mecenatge del prohom casteller Oriol Rossell i Almirall;⁷ d’aquest premi, que es convocava cada dos anys, se’n van celebrar nou edicions, tal com podrem comprovar oportunament.

Bona actuació a la Bisbal del Penedès

El mateix Tothom, en relació amb la diada castellera del 15 d’agost a la Bisbal del Penedès, informava que «Per aquest any hi ha contractada la colla de Castellers de Vilafranca, que s’ha compromès a aixecar els quatre de vuit, torre de set i pilar de sis, com també l’intent del tres de vuit. Si bé no és oficial, la tradició és que a La Bisbal hi actui la Colla que està en més bona forma del moment». I el cas és que, com veurem tot seguit, els Castellers vilafranquins no van decebre, ni de bon tros, l’entesa afició bisbalenca. A la portada de Penedés (12 ag.), acompanyant la fotografia del carro gros aixecat el dia de Sant Fèlix del 1970, un breu comentari esperonava l’afició: «Los “Castellers de Vilafranca”, el próximo martes día 15, a la una del mediodía, actuarán en La Bisbal del Penedès, plaza muy castellera y que este año, por su fiesta grande, quieren admirar a nuestros bravos y jóvenes “castellers”. ¡Vilafranquins, tots a la Bisbal a fer rotllo i mans!».

La crònica del Tothom (19 ag.) —amb el títol de «La nostra colla ha demostrat el seu moment casteller a La Bisbal» i signada amb el pseudònim (a) Graller — era ben eloqüent i ens descriu, amb pèls i senyals, tal com va anar l’exhibició: «Tot havia anat de meravella. Els tres últims assaigs de la colla de Vilafranca, abans d’anar a La Bisbal del Penedès, havien sortit com mai. Fins i tot s’havia fet alguna prova atrevida. La Bisbal és una plaça de les més castelleres. Sabíem que allà no hi faltaria ningú, que hi hauria “l’estat major” de totes les colles junt amb la majoria dels seus elements, tots en vistes a la Festa Major de Vilafranca, àdhuc els del Vendrell que ara diuen que no volen venir en senyal de protesta. Respecto totes les opinions... El poble de La Bisbal, els dos sectors “castellers”... tots hi eren, perquè encara que hi hagi diversitat d’opinions a tots els hi agraden els bons castells. L’actuació anunciada en els cartells amb fotografies, prometia ésser de les d’antologia. A La Bisbal, totes les actuacions dels castellers de qualsevol colla, sempre han estat de les millors, d’aquelles que se’n parla sovint, de les que deixen regust... Es veu que als de La Bisbal no els ve de cinc en contractar una colla...! La colla de Vilafranca arriba una mica aviat. Potser per fer algunes proves o potser per acompanyar el “seguici cap ofici” com diu l’auca. Arribada a la plaça, prop de la una del migdia, ja hi havia molta gent, molta. Quasi bé més de tres mil persones corrien pel poble. Sense que ningú es donés compte, el Cap de colla i l’Oriol ja havien triat el lloc exacte on aixecarien els castells. Les gralles toquen per cridar a tots els castellers i poble, que estaven fent el carajillo o el vermut, per comunicar-els-hi que van a començar. Es munta el peu, i per la fisonomia de la pinya s’endevina que van a provar el pilar, tothom sabia que aquest pilar fóra el de sis. Les veus corren com un regueró de pólvora i el coixí de la pinya s’engrandeix, de braços, caps, esquenes i pits que apreten; en fi tota la multitud ajuda a pujar el difícil pilar. Es demana silenci, igual que al tenis... però no, de manera “castellera” per no distreure l’atenció dels que pujen. Arribada l’anxaneta just a dalt, el pilar cau! Tothom queda amb el dubte de si s’ha carregat o no, l’opinió general es divideix i hi ha qui el compara amb el pilar de l’any 34 a Vilafranca. Les comparacions són odioses, jo diria que no és pas igual. La colla no es desanima, ja que els aplaudiments els ajuden i agraeixen la prova. Ara, amb més calma munten el peu del “carro gros”. Pugen els segons i els terços, s’ho miren, però sembla que el peu no estava ben quadrat. Baixen. El refan. Sembla que està millor. Quan el Lluís diu: “Amunt!” el castell puja pis per pis i el quatre de vuit pren forma fins arribar a coronar-se. Llavors esclata el poble sencer amb l’aplaudiment noble i necessari, amb crits d’alegria i entusiasme, encoratjant a la colla. El castell es descarrega de meravella. Més aplaudiments i crits de victòria. L’alegria és gran. El proper castell és la Torre de set. Es munta amb gran confiança i malgrat les rebrincades es pot carregar i descarregar. S’han fet els castells grossos però encara queda el dubte del pilar. Per acontentar a tots i com que tot “ha anat bé” es torna a intentar. La pinya estreny com mai, es cobreixen alguns forats que havien quedat buits, i el pilar puja suaument fins arribar a coronar-se. Sempre, abans de fer l’aleta, hi ha impacients que ja arrenquen a aplaudir. Es demana silenci, i un cop carregat, a la vista de tothom, esclata la gran ovació. El nen va per baixar, es torna a posar dret, i llavors sent que li diuen que baixi. Lleuger com un llamp arriba fins a l’esquena del terç, i el pilar es desfà. Cau. Una caiguda d’alegria, d’emoció? o potser per sortida precipitada del cinquè... En fi, és la primera vegada que l’anxaneta ha començat a baixar. Aquí sí que tothom esclata d’alegria, s’ha vist una actuació completa. Felicitacions i ànims és el que es reparteix pel rotllo. S’ha quedat bé, molt bé. Demostren estar en plena forma castellera i amb una moral enlairada. Potser algú esperava veure l’intent del tres de vuit, però es prefereix esperar a que maduri una mica. Per la Festa Major es veurà. S’acaba l’actuació amb el quatre de set amb l’agulla, castell de resistència, fet per elements nous i joves, i també es fan dos pilars de cinc que despedeixen l’afició. L’opinió general és que no es pot demanar res més, i la meva és que cal esperar la Festa Major de la vila. Hem vist molt i poc. És a dir que si la colla de Vilafranca vol ésser la capdavantera ara ja hi ha arribat, fins i tot una mica més, però cal no defallir i tenir coratge per superar-se».

El Xato Piñol, a Penedés (19 ag.) —amb el títol «Pilar de sis – Quatre de vuit – Torre de set» —, també aportava la seva emotiva, peculiar i florida visió de la diada bisbalenca: «...Presenciamos un “Pilar de sis” cargado y, a la repetición, coronado que se desplomó cuando la “anxaneta” bajava. A continuación nos ofrecieron un “Quatre de vuit”, de una belleza singular, firme, estable, sólido, cargado y descargado. Nuestros castellers han estampado un sello característico, de una elegancia y seguridad, que, en mi modesto parecer están en el momento actual de una forma envidiable. A continuación se levantó la “Torre de set”, cargada y descargada también: era la pieza de toque que había de aquilatar, en vistas a la nuestra incomparable Fiesta Mayor. Finalizó la gran actuación con un “Quatre de set amb l’agulla al mig”, en medio de unos aplausos copulativos, de los allí congregados. Con el alma llena de gozo y el corazón abierto a todos los vientos, nos despedimos de aquel simpático pueblo de Bisbal del Penedés, gran propulsor de la afición “castellera”. Todo ello, a quince días vistos de la concentración y competición en la “Plaça més Castellera”».

També podem refiar-nos de la Crónica Castellera (aquest cop no anava signada) que publicava, el mateix dia, El Correo Catalán, acompanyada d’una bona foto del pilar de sis. Sobre l’actuació deia el següent: «Los castellers de Vilafranca pusieron todo su coraje y valor en dicha exhibición [...] El primer castell que levantaron fue el “pilar de sis” que momentos antes de que l’anxeneta hiciera l’aleta se desplomó. El segundo castell fue el “quatre de vuit” que con su força i equilibri lograron carregar y descarregar netamente, sin ningún titubeo y sin ninguna “sotregada”. El tercer castell que levantaron y descargaron fue la “torre de set”, castell ya dominado totalmente por dicha colla, y a continuación intentaron, esta vez con éxito el “pilar de sis” que cargaron limpiamente bajando l’anxaneta hasta colocarse encima del “segon” (un primer paso para descargarlo totalmente) desplomándose después. El quinto castell fue “quatre de set amb l’agulla al mig” que fue coronado en sus dos facetas, el “quatre” y el “pilar” y finalmente levantaron dos pilars de cinc...».

Cal remetre’ns igualment a la crònica d’Isidre Virgili també a El Correo Catalán (22 ag.), en la qual destacava aquest titular: «La temporada castellera al rojo vivo». I sobre la nostra colla opinava que «...Tras el concurso de Tarragona (es refereix al de dos anys abans) ya se profetizava que en un par de temporadas estaría a la altura de las punteras. Juventud, afición y, en especial, una seria disciplina en los ensayos, pueden ser las tres premisas que hayan motivado el actual “boom” de Vilafranca. Su actuación en La Bisbal debía confirmar este buen momento y ser piedra de toque para metas más ambiciosas...». A continuació desgranava amb pèls i senyals tota l’exhibició, de la qual, pel que fa al pilar de sis, explicava que «...En el nuevo intento el “enxaneta” subió con mayor rapidez y se coronó sin excesivos agobios, incluso descendió éste hasta el “terç”, momento en que se derrumbó. Después el propio Lluís Jiménez, atónito, nos confesaba: “Es veu que encara no en sabem prou”. Probablemente descargar el pilar es tarea que exigirá más ensayos, pero que suponemos que está al alcance de sus posibilidades...». I el cas és que, com podrem comprovar més endavant no li mancaria raó al perspicaç amic altafullenc.

Els Nens es reboten; les altres colles opinen

Tal com avançava la crònica del Tothom sobre l’actuació a la Bisbal, els vendrellencs van declinar finalment la invitació per actuar el 30 d’agost, a Vilafranca, sense concurs. Una setmana abans, des del mateix setmanari, hom s’havia preguntat: «Què passa amb els castells de Festa Major?» i afegia que només tenien contracte signat les colles Castellers de Vilafranca i Vella de Valls, mentre que «De la colla “Nens del Vendrell”, la que fins ara havia vingut cada Festa Major a concursar per l’Anxaneta de Plata i n’havia sortit campiona en cada convocatòria, no hi ha res segur. De comentaris que argumenten algunes coses i de comentaris que les contradiuen, els que volgueu...»; i encara deixava marge per a un bri d’esperança: «Esperem que els “Nens del Vendrell”, després de la magnífica i emocionant actuació en la seva Festa Major, puguin venir a Vilafranca a demostrar que malgrat els rumors i el que sigui, són els castellers de sempre, els que precia la Plaça més Castellera». A l’hora de la veritat, però, malgrat aquests afalacs, la portada del Tothom (19 ag.) —amb la fotografia de la torre de vuit amb folre que els havia donat la victòria a Tarragona, dos anys abans— era ben explícita: «No vénen els Nens del Vendrell», mentre que aquests ho intentaven raonar mitjançant la «Carta oberta dels Nens del Vendrell», que signava el president del Patronat, Jaume Fortuny —un gran casteller, més conegut popularment com a Jaume Mosso — en la qual exposaven, així, els motius de la seva absència: «...El concurs Anxaneta de Plata ha estat el primer que passés consecutivament els tres anys de celebració marcant així una continuïtat que no acostuma a desenvolupar el món dels castellers. Això ha fet que sorgissin noves colles i se’n refessin de velles. Talment ha provocat la superació contra l’apatia a mitja dècada dels anys 1960-1970. Aquesta absència representa un cop per a totes les colles que fins ara hi han participat, especialment les més modestes que esperaven amb molta il·lusió la gran jornada castellera. El Concurs d’aquest any era dels més apassionants car tothom pensava en les grans possibilitats i l’èxit de la colla de Vilafranca. Però, ara, tot això s’ha malmès i devaluat per haver inclòs l’actuació de la Colla que durant quatre anys l’ha menyspreat oblidant-lo, la qual cosa no té justificació ni precedents. Per això la Colla de Castellers “Nens del Vendrell”, decideix fugir de la plaça de Vilafranca com a protesta d’aquest magre favor que s’ha fet al món casteller i amb la qual cosa permeten retornar la llei de les imposicions i a aquella manca de continuïtat que ja semblaven superades». A la roda de premsa que van oferir els tres Administradors, prèvia a la Festa Major, aquests, segons llegim al Tothom (29 ag.), «...no entenen les raons donades pels Nens del Vendrell de la seva no assistència...» i també manifestaven que no els havia estat possible d’obtenir ni una raó de pes que pogués justificar la seva absència.

Tot i reconèixer que, efectivament, la supressió del concurs podia esdevenir contrària als interessos d’algunes colles, i també que la notícia no havia deixat de sorprendre un bon contingent de vilafranquins, hom podria objectar als raonaments vendrellencs que no hi havia cap obligació de mantenir el certamen —sobretot, ateses les circumstàncies que s’havien donat en els anteriors—, i també que els organitzadors de la Festa Major eren ben lliures de decidir el que més convenia als seus interessos. En un altre ordre de coses, tampoc no es pot amagar el fet que, llavors, els Nens del Vendrell —amb el seu cap de colla, Jan Julivert, malauradament hospitalitzat a causa d’una greu malaltia que acabaria passant-li factura— no es trobaven en el seu millor moment; per tant, potser no els anava del tot malament el fet de no haver d’actuar a Vilafranca, per Sant Fèlix. A més, també cal dir que s’havia convocat un nou concurs a Tarragona, i es donaria el cas que els castellers vendrellencs, disconformes amb les bases —que presentaven algunes variacions respecte a la competició anterior—, tampoc no hi acudirien.

D’altra banda, a Tele/exprés (18 ag.) m. Forns es veia en la necessitat de rectificar allò que havia assegurat unes setmanes abans sobre les colles que actuarien a la nostra plaça:«Informábamos en una de las crónicas anteriores que la Fiesta Mayor de Vilafranca este año proporcionaría el gran encuentro de las tres collas puntales: Valls-Vendrell-Vilafranca. Pues bien: esta confrontación se ha truncado porque la colla dels Vendrell no asiste a la Fiesta [...] Con este hecho se inicia, a nuestro entender, una disputa dialéctica que aún tiene que tener sus momentos fuertes, ya que en la jornada de Vilafranca se enfrentarán las dos collas de Valls y la de Vilafranca y se encontrará a faltar la nota de rivalidad que ponía la colla del Vendrell...». A la fi, doncs, l’altra colla de l’Alt Camp, la dels Joves Xiquets de Valls, tornaria a Vilafranca i ocuparia la plaça que, per mereixements, un bon nombre d’aficionats esperaven veure adjudicada a la colla dels Nens del Vendrell. Així ho confirmava un altre administrador festamajorenc de la tríade, l’Esteve Giralt, quan l’entrevistaven els del Tothom (19 ag.) i li preguntaven quines colles veuríem a la nostra plaça, el 30 d’agost: «Fins al present, les colles que han confirmat són: Vilafranca, Vella de Valls i Joves de Valls, i està pendent de confirmació una altra». Davant d’aquesta darrera afirmació entenem que sorgeix inevitablement un dubte: és que, realment, els Administradors tenien una altra colla en cartera —com una mena d’as sota la màniga— o bé el representant del tercet vilafranquí fugia d’estudi perquè el deixessin tranquil?

Per la seva part, en Crossa també hi posava cullerada en la seva crònica de El Correo Catalán (29 ag.): «Se ha disipado finalmente la incógnita de las collas que actuarán en el “dia summum” casteller con motivo de la fiesta mayor vilafranquesa. La supresión del concurso “Anxaneta de Plata” —en el que este año tenía grandes posibilidades de adjudicación la colla local— ha causado gran revuelo, no sólo en la población, sino en todo el mundo casteller. Finalmente se darán cita en la “plaça més castellera” las dos collas vallenses y la local, prometiendo ser una jornada de exhibicióncompetición muy reñida, toda vez que la colla vilafranquesa se encuentra en un extraordinario momento [...] Los Nens del Vendrell a última hora anunciaron su no participación en la fiesta en señal de protesta...».

Sobre aquesta controvertida absència vendrellenca també opinaven, amb més o menys diplomàcia, els representants de les tres colles que es trobarien a plaça el 30 d’agost. Així, el Tothom (29 ag.) publicava, a la portada (amb la fotografia d’un quatre de vuit vilafranquí), el titular: «Declaracions de les 3 colles que vénen a “l’exhibició”», mentre que a l’interior, a doble pàgina, oferia sengles entrevistes a «Les colles de la plaça més castellera». Pels Joves vallencs, el cap de colla, Andreu Montserrat, i el secretari, Ramon Barrufet, manifestaven que «Nosaltres respectem la seva actitud (la dels Nens, esclar) i ens sap greu de no poder actuar junts, perque Vilafranca és l’únic lloc on ens havíem trobat». Pels Castellers de Vilafranca, hi deia la seva el cap de colla, Lluís Giménez: «Cal pensar que al Vendrell tindran els seus motius per no venir. Que siguin encertats o no és opinió de cada ú. En els castells tothom voldria donar sentències —és lògica la diversitat d’opinions— però les decisions no se sap si han sigut encertades o no fins que el temps les ha demostrat. Llavors tothom és doctor...». I per la Colla Vella, un parell dels seus pesos pesants: el responsable tècnic, Josep Gasque, Pep de la llet, i el secretari, Francesc Piñas, opinaven que: «La decisió del Vendrell ens ha sabut molt de greu, perquè no hi veiem encara el punt que hi puguin tenir per dir que no. Ells sabran les seves coses i la responsabilitat que tenen. Era una colla que hi havia anat cada any en dia de cada dia. Ens fa estrany que enguany no hi vagin. El que diuen per no venir? cada aficionat que opini». En el mateix número del Tothom, trobem una «Salutació a les colles absents» —signada amb les sigles A.M. — que posava l’accent en el fet que «A despit d’alguns i amb alegria dels altres, el cert és que aquest any ha desaparegut el Concurs de Castells anxaneta de plata. No volem ara analitzar les avantatges o inconvenients que això pugui representar pel món casteller i concretament per la que anomenem plaça més castellera. El Concurs va aparèixer com per art d’encantament, de la voluntat d’uns senyors. I ara han estat els seus successors els que l’han suprimit de la mateixa manera, avui és i demà no. Hi ha un aspecte però, que havia aconseguit el concurs durant els quatre anys d’existència que no podem pas oblidar, i que ens dol que pugui perdre’s, al menys a judicar per la present Festa Major. Si el sobrenom de plaça mes castellera ens fa sentir orgullosos, no és solament per la tradició històrica-castellística sinó perquè, la Plaça de la Vila, ha estat lloc de trobada i meta d’actuació de totes les colles, actuals i passades, que rivalitzaven en una competició oficiosa.

Per tota aquesta tradició aconseguida, hem de lamentarnos ara que hagin quedat al marge de l’actuació castellera per excel·lència, les colles menys fortes, aquelles que esperaven la Festa Major de Vilafranca per oferir a l’afició els progressos realitzats a base d’esforç i suors encaminats cap a la plaça mes castellera. I és que per més que es multipliquin els concursos i actuacions, quasi podem assegurar que Vilafranca és fita per a totes les colles. Per això podem dir sense por a equivocar-nos, a les colles de l’Arboç, Barcelona, Sitges, Tarragona i Vilanova, que encara que esteu absents aquesta vegada —i no per la vostra voluntat—, l’afició vilafranquina i penedesenca us espera».

Encara més informació sobre la Festa Major

Sobre la disquisició de si calia o no reeditar la convocatòria del concurs casteller en una cinquena edició, a la pregunta que, a Penedés (12 ag.), l’Alfons Chulvi feia al suara esmentat administrador Pere Rovira: «¿Era usted partidario del Concurso “L’Anxaneta de Plata”?», aquest darrer responia sense embuts: «Supongo se refiere usted con este “era” a cuando fuí nombrado, pues bien entonces no podía opinar respecto al mismo pues lo desconocía en toda su amplitud, posteriormente y después de unos momentos de improvisación, al ir conociendo todas sus facetas (con versiones muy variadas) considero que tiene sus ventajas e inconvenientes, lo que si realmente existe es la buena voluntad de los señores que lo instituyeron y también la realidad de que han existido más Fiestas Mayores sin Concurso que con Concurso, pero siempre ha sido nuestra Fiesta Mayor...».

Cal deixar constància, així mateix, que el susdit extraordinari de Festa Major del Tothom duia encartat, com a obsequi als seus lectors, un póster llampant amb un dibuix titulat «el Pilar de sempre», signat per «El Perich»,⁸ mentre que Panadés (29 ag.) incloïa a les seves pàgines la versió primigènia de l’auca de la Festa Major de Vilafranca —amb rodolins de Josep Estalella i els dibuixos més primerencs d’en Pau Boada—, que havia estat publicada per primer cop l’any 1930. D’altra banda, la portada del programa d’aquell 1972 presentava una bonica fotografia, en colors, de l’Entrada de Sant Fèlix, presa per Joaquim Aragonès, mentre que, a l’interior, un escrit d’Antoni Sabaté Mill, amb el títol de «Literatura sobre la nostra Festa Major», ens aclareix l’autoria d’aquell antic i conegut poema/crònica de la nostra festa que inclou aquests versos: «...I si els Xiquets fan torres / més bones que l’altre any; / i si els Xiquets fan torres, / castells i espadats, / i si els nois de la vila / els fan tan ben parats...»;⁹ la rima, segons constata el cronista, era deguda al prohom vilafranquí Pere Mas i Perera (Vilafranca del Penedès, 1901-Buenos Aires, Argentina, 1977) i la lletania de versets fou publicada a La Gaseta de Vilafranca (31-VIII-1928).

Altres renys i un pregó que no convenç

Passada la Festa Major, també al Tothom (9 set.), J.M.S. —a la secció «Voltant el Drac»— s’esplaiava sobre la fugida vendrellenca amb un text que titulava «Excuses inadmisibles». Vegem-lo: «Les excuses dels Nens del Vendrell per “escapar-se” de la nostra plaça no són admisibles. Es basen en que la Colla de Valls, en no venir al concurs “Enxaneta de Plata” va menystenir Vilafranca. I jo pregunto ¿qui va sostenir la flama castellera en els 8 anys que la colla del Vendrell no va venir a Vilafranca el dia de Sant Fèlix? I quan el Vendrell va tornar, després de laborioses gestions que em va tocar viure directament, Valls no va posar cap pega per acudir, deixant oblidats els 8 anys de menyspreu dels Nens del Vendrell. No recolzo la Colla de Valls en les seves absències anteriors, i el que dic està escrit en els meus comentaris de La Vanguardia. Però no admeto “la sopa boba” que volen donar els del Vendrell. Deixo de banda la simpatia i amistat que els professo i vull dir-los que si aquest any no es veuen preparats per competir que no vinguin, però que no amaguin la seva por amb excuses que no tenen lloc parlant entre homes». És obvi pensar que aquesta exhortació havia d’haver estat publicada dies abans de la nostra Festa Gran i no pas a misses dites, però també sembla cert que, d’això, no en devia tenir pas la culpa qui la signava. Allò que sí que hem d’objectar, però, és que una de les afirmacions que contenia el text no tenia cap mena de fonament, atès que, d’ençà el 1939, els Nens del Vendrell mai no havien estat més de quatre anys seguits sense trepitjar la nostra plaça.¹⁰

Per al pregó de la Festa Major del 1972, hom havia pensat en el barceloní Eduard Criado Aguirre, economista, consultor d’empreses i professor mercantil, que va demostrar, tot i la seva bona voluntat, ser un bon desconeixedor de la nostra festa gran. En el que pertocava als castells, es va limitar a dir que, havent recorregut mig món, «Durant el meu viatge vaig passar per Nova York [...] He vist gratacels de ciment, acer i vidre i entremig, com en un fos de película poètica, he vist els castellers de Vilafranca alçant els massissos castells de quatre de vuit, gratacels fets de carn, sang i ossos i, sobretot, de cors [...] A Caracas s’edifiquen molts gratacels amb una base àmplia, que poc a poquet es van estilitzant al mateix temps que s’enlairen, semblants a la Torre Eiffel, si bé no tan exagerat, tot seguint les línies de força, tal com feia el nostre Gaudí, per tal d’evitar els enderrocaments en els terratrèmols. La seva forma em recordà les torres de set del vostres castellers [...] Al Marroc vaig visitar les ruïnes de Cartago.¹¹ Encara hi ha pilars de marbre,... però no hi ha cap pilar de sis [...] tot arribant al port de Barcelona, em semblà veure com si Colom, des del seu monument estant, fos talment un enxaneta que volgués enlairar-se oferint al vostre alcalde l’homenatge dels records del meu viatge per les terres que ell havia descobert...».

Tot a punt per a la gran cita a «la plaça més castellera»

En les susdites entrevistes als representants de les colles que es trobarien a plaça el 30 d’agost, tots els personatges mencionats deixaven entreveure les seves aspiracions i les cartes que possiblement jugarien; «Les 3 colles donen a conèixer el programa “d’exhibició”», deia el Tothom. Els Joves apuntaven que per a ells era millor el concurs perquè els permetia assajar més, arrossegar més gent i, probablement, ingressar més calés; i afegien que esperaven superar l’actuació de l’any anterior. Els de Vilafranca, amb força trumfos a la mà, esperaven poder acomplir el programa previst, basat en l’actuació de la Bisbal més el tres de vuit. El cap de colla postil·lava que «Aquest any els castells els jutjarà el poble, com es feia fa cinc anys. La nostra colla tenia possibilitats de guanyar..., però la decissió l’han pres els que la tenien que prendre: els Administradors. Jo hauria preferit que hi hagués concurs. Sortirem igual, però, i mirarem de fer el màxim possible. L’any vinent els administradors diran...». I pel que fa a la Colla Vella, consideraven correcta la decisió dels Administradors de no fer concurs —no podia ser d’altra manera— i asseguraven que vindrien a donar el màxim, conscients de la responsabilitat adquirida després de quatre anys d’absència. Deixant de banda si guanyarien o perdrien, el que els importava era complir el programa i quedar bé, i així manifestaven que: «...Sabem que la colla de Vilafranca passa uns moments fantàstics, està molt bé. Doncs ens anem a enfrentar amb una bona colla, que enfrentar-se amb una colla que no està al mateix nivell que el teu, és diferent. Si estem igual, llavors a veure qui pot més. Com més amunt millor!», per concloure amb aquesta estranya sentència: «No. De Vilafranca no en sortirà cap triunfador, no n’ha sortit mai». Finalment, sobre si preveien una xiulada a la plaça, contestaven que estaven preparats per a tot: «La colla Vella, com sempre, no farà cap gest, ni treurà pancarta...».

El mateix setmanari presentava una mena d’estadística amb les «Gestes de les colles que venen a la plaça», amb els màxims castells que aquestes havien bastit i/o intentat durant l’any, la qual era netament favorable als Castellers de Vilafranca, que presentaven aquestes notables credencials: «torre DE SET: set vegades, cinc carregada i descarregada i dues carregada; llocs: Caixa, a Vilafranca, només carregada; Fires de Maig, només carregada; Moja, Montserrat, La Bisbal, assaig dia 11 d’agost i assaig dia 18 d’agost,¹² carregades i descarregades. quatre DE VUIT: dues vegades, sempre descarregat; llocs: Fires de Maig i La Bisbal. P ilar DE SIS: dues vegades carregat; llocs: Moja i La Bisbal» (de manera errònia hi afegien, a més, dos pilar de sis carregats per les Fires de Maig, quan, en realitat, eren intents.). De les colles que actuarien el dia 30 també en parlava el corresponsal de El Correo Catalán a la vila, J. Sellarès Pros, a més d’anunciar que «Vilafranca y la comarca del Penedés iniciará hoy oficialmente su Fiesta Mayor...». La mala sort, tanmateix, va voler que la seva crònica no fos publicada fins el primer dia de setembre, amb la qual cosa perdia tot el sentit d’actualitat.

Al seu torn, Penedés (29 ag.), molt en la seva línia habitual, presentava l’escrit «Nuestros bizarros “Castellers de Vilafranca”», acompanyat de sengles fotografies dels màxims castells, fins llavors, de la nostra colla (quatre de vuit 1969, pilar de sis 1971, torre de set 1970 i cinc de set 1966). El text no podia ser més patrioter: «Mañana, festividad de San Félix Martir, nuestros bizarros “Castellers de Vilafranca” actuarán frente al balcón de la Casa Consistorial en una exhibición que se presume a todas luces extraordinaria. Nadie duda del gran momento por el que atraviesa nuestra “colla”, más aún después de la destacada actuación, el pasado día 15, en La Bisbal. Creemos que su llegada a “La Plaça” debe ser coronada con el apoteósico aplauso de toda la afición, una ovación unánime que premie y anime a quienes a fuerza de tesón, entusiasmo y a costa de no pocos sacrificios han sabido situarse en el “podium” casteller. La ausencia del anual Concurso no debe ser un “handicap” para ellos, por esto nuestro aplauso ha de contrarrestarlo y no contar con un trofeo —en el fondo algo material— sino con la parte moral que supone una brillante actuación. ¡Aficionados...Todos a “La Plaça”!, de la plaça mes castellera».

Pilar de sis descarregat!

La portada del Tothom (9 set.), amb el verd com a color dominant, era d’allò més explícita: «castellers de vilafranca: Per primera vegada en aquest segle es descarrega el pilar DE SIS a la plaça més castellera». L’espadat vilafranquí va esdevenir el trumfo casteller més exultant de la diada de Sant Fèlix (venia precedit de cinc pilars de cinc nets, plantats als assaigs previs), i amb les dues colles vallenques també a un bon nivell. Llàstima dels intents de tres de vuit, que no van arribar a plec de bé, i també del carro gros dels nostres Verds, que només van carregar, malgrat que l’endemà hi podrien posar esmena en descarregar-lo sobradament. Al «Recorregut “a peu dret” de la nostra Festa Major» que, amb encert, oferia el setmanari, hi trobem unes pinzellades prou eloqüents sobre els castells dels tres dies festamajorencs. Ve-t’ho aquí: «...dia 29: pluja, expectativa castellera [...] El més curiós va ser que gent castellera de Valls, molt posats en la colla Vella, estaven per Vilafranca..., venien a prendre mides? venien a veure què passaria l’endemà? o van baixar a acabar d’enllestir el menú del dinar? Llàstima que la pluja partís l’actuació de la colla de castells. No obstant els que es van aixecar van tenir tota la força de la colla [...] dia 30: el pilar DE SIS! De bon matí el poster d’en Perich ja ha produït el seu efecte: hi ha qui l’ha entès, qui l’ha entès massa i qui no el vol entendre. Tot crea ambient! Però l’ambient del dia són els castells [...] Mentre dura l’ofici ja hi ha animació castellera: els de Vilafranca preparen castells davant l’esmolat del carrer Escudillers; la Vella de Valls s’arrecera a l’ombra de la carnisseria i els Joves al pati de Sant Ramon. A la plaça s’hi reuneix gent i gent. En Vidal Alcover i la Mª Aurèlia Campmany (sic. per Capmany) prenen contacte amb la festa i els castellers, després els veurem junt amb l’Argenté fer mans a la plaça [...] Les colles han entrat a la plaça amb pilars de quatre i de cinc,¹³ àdhuc els falcons, que tenen un pilar de cinc àgil, molt àgil. I vénen els esperats, comentats, castells. Què passarà? Surt la colla de Vilafranca amb el quatre de vuit, la gent aplaudeix frenèticament; i quan semblava que allò baixava bé, cau en davallar el pom de dalt. Com un desànim corre per la plaça. La colla Vella enceta de Torre —perdó Dos— de Set. El descarreguen, se’ls aplaudeix amb força, no sentint-se cap xiulet —al vespre, a la processó en una cantonada, el Pinyes¹⁴ ens diu que estan contents de la plaça de Vilafranca, que ho podem dir—. La colla Joves de Valls enceta l’actuació amb un Cinc de Set molt ben plantat. Vilafranca es refà i aixeca el Pilar de Sis. El Berrozpe abans de pujar li fa al Torrente, tot seriós:“Avui a descarregar-lo, eh?”. Puja el Pilar, tremola, el Pedrito s’emparra decidit i es corona, s’inicia el descens, es llença el nen,¹⁵ el quint i el quart i el pilar està desfet; salta el terç d’alegria. La plaça s’aixeca en crits i aplaudiments. És la primera vegada en el segle que es descarrega el Pilar de sis a Vilafranca: en aquest segle s’hi ha vist cosa grossa i no tant grossa, però la colla de la vila és la primera que descarrega el pilar de sis! Posarem, ara per la festa de la colla, la làpida? La Vella de Valls fa el quatre de vuit, que puja i baixa bé. Els aplaudiments són també forts. Es el segon quatre de vuit que es veu a la plaça. Els Joves de Valls fan el quatre amb l’agulla, castell bonic, de difícil realització per la gent i la lentitud que demana. El fan bé. Vilafranca va pel Tres de Vuit, castell atrevit que ja es va provar en la passada festa major. Puja decidit, valent, però en colocar-se els dosos i l’aixecador, cau. Una forta sotragada en el rotllo. La Vella de Valls va també pels Tres de Vuit —no sabem si és un avantatge fer-lo després d’una altra colla— que no es corona i cau perquè l’anxaneta es nega a pujar quan està a mig castell i l’aixecador intenta pujar. Es una llàstima de caiguda perquè aquell castell el podien desmontar. I no haver de fer-se mal. Els joves de Valls munten el Dos de Set, que el coronen i estan treballant fort per desfer-lo; els terços donen tota la seva força, estrebant i equilibrant, però els cau. Vilafranca fa una Torre de Set d’antologia, d’aquelles clavades. I la Vella de Valls fa el Tres de Set aixecat per sota, que feia anys no es feia (el cronista es referia que no es feia a la plaça de Vilafranca, esclar). Es un castell que pot prometre molt ja que segons rumors a les bases de Tarragona puntua molt el Tres de Vuit aixecat per sota. I els Joves de Valls al final de tot, després del que han fet i desfet, proven els quatre de vuit, castell que han dit que farien. I el fan! Es coronat i aplaudit amb fermesa. Es el tercer quatre de vuit (carregat, en aquest cas) que es fa a la plaça. Qui diu ara que no és la més castellera? Els Joves de Valls anaven més que contents. I amb pilars de cinc s’acaba l’exhibició [...] dia 31: Les carrosses i els castells. La colla de Vilafranca ens demostra que la caiguda del quatre de vuit del dia abans va ser un lapsus momentani. Avui el descarrega com sempre, junt amb la Torre de Set i el Cinc de set que esperem sigui aviat de vuit. La gent esperava el Tres de vuit. El seny va aconsellar calma...». Convé aclarir que aquest carro gros del dia de Sant Ramon —el Sant Fèlix xic — va sortir bé per causa, sobretot, d’una variació tècnica: només amb un simple canvi de posició d’un parell de rengles i situant el segon més fort en el pilar de la banda de baix de la plaça, es va solucionar, de sobres, la papereta. També cal dir que el sospirat primer cinc de vuit vilafranquí encara hauria de trigar tretze anys a arribar (1985). I pel que fa a l’anunciada i innovadora desfilada de les carrosses esmentades —un invent dels Administradors d’aquell any, amb paperets, serpentines i majorettes— el redactor del Tothom considerava, amb encert, que eren més pròpies de les Fires de Maig o bé d’unes altres festes de tall més “modern”.

D’altra banda, la crònica d’en Crossa a El Correo Catalán (3 set) també ens assabenta que els Castellers de Vilafranca «...Fueron los grandes “vencedores” del día de Sant Félix, sobre todo por su emocionante y electrizante “pilar de sis”, que consiguieron “carregar i descarregar” por vez primera en su historia. El día 29 nos ofrecieron el “tres de set”, la “torre de set” y el “pilar de cinc”; y el día 31, nuevamente la “torre de set” y el “pilar de cinc”, así como un “cinc de set” y el “quatre de vuit” conseguido de forma magistral. Todos estos castells fueron “carregats i descarregats”...». Dos dies més tard l’Isidre Virgili, des del mateix mitjà (per bé que en una edició restringida a les comarques més properes a Tarragona), demanava «Más “Seny”», tot argumentant que «Probablemente es lo que falta al mundo casteller. Cuarta premisa que indudablemente es básica. Y lo decimos más que por la desaparición —esperamos momentáneamente— del concurso de “L’anxaneta de Plata”, por la falta de diplomacia con la ausencia de Vendrell, ya que reunir a las cuatro colles punteras hubiera sido una atracción si cabe mayor [...] Y creemos que si Vilafranca se honra de ser “la plaça más castellera” debe demostralo bien en plan de competición o de concurso, acogiendo a todas las “colles”. Un slogan creemos que es no sólo una frase histórica, sino que también debe estar viva. Y como sugerencia a los próximos y futuros administradores de la “Festa Major” —idea recogida de la propia afición—, el que se instaure el “Anxaneta de Plata” como concurso bienal, a celebrar en domingo los años impares, alternando con el de Tarragona...». La idea no es pot pas dir que fos dolenta, però sí que semblava força difícil de poder dur-la a la pràctica, més si es té en compte que Vilafranca no gaudia de la mateixa capacitat econòmica que l’altra ciutat proposada. Amb tot, sí que l’any següent, com podrem comprovar, es convocaria un nou concurs a casa nostra obert a totes les colles, però cal avançar que fou gràcies al mecenatge d’una firma comercial vilatana.

Els de Penedés (9 set) destacaven en portada la «Excelente actuación de las tres “colles Castelleres”,¹⁶ las dos de Valls y los “Castellers de Vilafranca”, superándose nuestros “castellers” cargando y descargando el “Pilá de sis” y los “Joves de Valls”, coronando los “Quatre de vuit”. Lástima de no haber “Concurso” que da nombre y prestigio a la “plaça més castellera”...». L’omnipresent Manelic —en un escrit que titulava «San Félix y la Olimpiada Castellera» — proposava quelcom que imaginem molt difícil, per no dir impossible: es tractava que el dia 30 d’agost se celebrés una «...Olimpiada castellera, alternada con las demás exhibiciones folklóricas...», en la qual podrien participar «...todas las “colles” que lo desearan, inscribiéndose a cada una de las variantes de pilares, torres y castells, optando a los premios en metálico y trofeos que para cada caso singular se concederían. La novedad o la variante más interesante, es la que debieran levantarse a un tiempo —formando un verdadero e indescriptible espectáculo—, primero, todos los pilares, a semejanza de lo que se logró el día de la inauguración del monumento a los castellers; determinada la “Colla” o “Colles” vencedoras en el pilar [...] deberían actuar simultáneamente, las collas inscritas para alzar las Torres, y así sucesivamente, en todas las variantes que se deseen y que permita el limitado horario que normalmente se dispone para ese día...», amb la qual cosa s’evitarien les llargues esperes i la gent, segons l’ideòleg, sortiria menys cansada de la plaça; i, a més, «...no se ventilaría la negra honrilla de las poblaciones en confrontación, demasiado unidas por el nombre a sus “colles”, causa única, según creemos, de las reticencias a una confrontación por concurso anual. Una colla podría ser vencedora indiscutible, pongamos por caso, en los pilars y otra en “quatres de vuit”, un año si y otros no y aquí no pasaría nada [...] Entonces no habría un solo vencedor sino varios y en diferentes variantes...». Poc es devia imaginar l’enyorat Alfons Chulvi les dificultats amb què hom s’hauria trobat per organitzar tot aquest enrenou monumental que, segons ell mateix confessava, li havia suggerit un amic.¹⁷ Només cal pensar, per uns moments, en tot el que costa avui dia d’aconseguir que les colles de casa es posin d’acord i facin una actuació a l’antiga! En aquest sentit, cal confiar que, al pas del temps, aquesta senzilla resolució es podrà dur a terme amb totes les de la llei, si més no en un bon nombre de dies concrets, amb la qual cosa tots plegats —castellers i afició— podrem anar a dinar força més aviat del que ara és habitual. I per tancar aquest apartat sobre temàtica festamajorenca, constatem finalment que, segons llegim a Penedés (16 set.), «El viernes de la pasada semana dia 8, los “Castellers de Vilafranca” se reunieron en una fiesta íntima, celebrando el éxito de la “Colla” en la pasada Fiesta Mayor».

Cap al Concurs de Tarragona

El mateix Penedés (16 set.) feia saber també que «Para el 1 de octubre está anunciado el Concurso de Tarragona con la participación de las “colles” de Vilanova, Vilafranca, Tarragona, dos de Valls, Arbós, Barcelona y Sitges. Participará Vendrell a última hora?». En el mateix número, trobem la resposta a aquest interrogant: «En una carta dirigida al Patronato de Castells de Tarragona y en comentarios de corresponsales de la radio, se confirma la ausencia de los “Nens del Vendrell”...». D’altra banda, el Tothom (16 set.) informava —a la portada— de la «Contra-oferta del Vendrell per fer canviar les bases de Tarragona», mentre que aquesta notícia s’ampliava amb una llarga exposició encapçalada per un comentari tan insòlit com aquest:«Els “Nens del Vendrell” s’enfrenten al Concurs de Tarragona i en convoquen un a casa seva». Els vendrellencs, en efecte, havien adreçat a l’opinió pública un ampli i documentat dossier en el qual explicaven les seves raons, al mateix temps que comunicaven que, per a l’esmentat nou concurs —que, presumptament, s’hauria de celebrar a la seva plaça el 22 d’octubre— les bases no inclourien les últimes modificacions que, a Tarragona, havien aprovat totes les colles menys la seva.

Set dies després, també al Tothom, veiem que «Els Castellers de Vilafranca fan una crida a tota l’afició castellera vilafranquina, pregant a tots que assisteixin als assaigs dels dimecres i divendres a les 10 de la nit a la plaça de la Verdura, ja que es preparen per el Concurs de Tarragona i necessiten del caliu i la presència de tots. En cas de pluja l’assaig tindrà lloc a la capella de Sant Joan...»; i el mateix setmanari, una setmana més tard (30 set.), amb la fotografia del primer pilar de sis vilafranquí a la portada, publicava les bases definitives¹⁸ que havien de regir per al concurs de l’endemà —l’«Olimpiada de la nostra terra», com el qualificaven des del Diario Español de Tarragona— alhora que esbombava molts detalls de la rèplica que el Patronat de Castells tarragoní havia adreçat als Nens del Vendrell.

Segons manifesta la crònica de El Correo Catalán (26 set.), la nostra colla també va voler dir-hi la seva abans de la celebració del concurs mitjançant aquesta acalridora i oportuna «Nota de los Castellers de Vilafranca», que continuava així: «El concurso más discutido del siglo. Lo más curioso: el más discutido ya antes de su celebración. Este es el caso del Concurso de Castells convocado en Tarragona para el próximo día 1 de octubre. Con relación a esta confrontación reglamentada de las “Colles Castelleres”, queremos dejar bien patente, claro y concreto, que aún lamentado las sinuosas y exacerbadas vicisitudes que se han producido en breve tiempo, nuestra agrupación, fundada en el año 1948 y que nunca ha dejado de presentarse a todos los concursos de “Castells” celebrados por doquier, acudirá también en esta ocasión a la plaza de toros de Tarragona para intentar plasmar, en hechos más que en palabras, el buen estado de forma y el coraje que afortunadamente discurren por nuestra circulación arterial. Colla Castellers de Vilafranca».

L’esmentat Diario español de la vella Tàrraco romana, en el seu suplement Les Gralles (28 set.), dedicava extensos comentaris a cadascuna de les colles actuants, i, en el que pertocava als Castellers de Vilafranca —acompanyat de sengles fotografies d’un quatre de vuit (a Vilafranca), un pilar de sis (a Moja) i una torre de set (a Tarragona)— trobem, entre d’altres, aquest curiós paràgraf: «La afición castellera del Penedés ha hecho sus ídolos de estos colosos de la fuerza, el equilibrio y la destreza que se apodan: “El Tatxes”, “Els Canaris”, “El Sigró”, “El Feis”, “El Garsa”, “El Capçot”, “El Mènec”, “El Ràpid”, “El Gimenall”, “El Mascle de Sant Marçal”, “El Xurro”,“El Xedes”,“El Crossa”,“El Ganxo”,“El Gorristet”, “L’Encantaserpents”, “El Parent”, “El Picas”, “El Pequenyo”, “El Patxatxo”, “El Siscu no ploris”, etc. etc.». I, a més, publicava una «Segona Auca Castellera / més feroç que la primera», amb tres vinyetes dedicades a la nostra colla i aquests versets: «Vilafranca ve després i potser sigui primera, pujant com si fos bromera del xampany del Penedès. D’entrenaments un femer, de codonys com qualsevol, i pujar més alt que el sol perquè no els hi va el tercer. Giménez, el cap de colla, ens va dir que en el Concurs sense ànim de fer discurs, “Portarem la carn a l’olla”...».

Finalment, deixem constància de la informació que oferia Isidre Virgili, el mateix dia del concurs, a El Correo Catalán, amb el titular: «Gran aplec casteller, hoy, en Tarragona», que precedia aquests comentaris: «El gran duelo casteller estará entre los de Valls y Vilafranca, más concretamente entre la “Vella” y los “Castellers” de la capital del Penedés, con un tercero en discordia que puede ser la “Colla dels Joves”. Si nos atenemos a lo que han dado de sí en la actual temporada las “colles” habría que otorgar el título de favorita a la de Vilafranca».

I guanya Vilafranca!

Finalment van ser vuit les colles participants i la victòria fou per als Castellers de Vilafranca en aferrissada competència amb la Colla Vella dels Xiquets de Valls. El tarragoní Diario Español (3 oct.) destacava, a la portada, aquest titular: «Vilafranca, campeón del concurso de castells», amb el comentari que la contesa «dió como vencedor, con toda dignidad y merecimiento, a la Colla de Castellers de Vilafranca del Penedés, animosa colla que supo batir nada menos que a los colosos de la Vella vallense...». També ens és plaent d’inserir el comentari que sobre «Los campeones de 1972» oferia, en pàgines interiors, un tal d. Medrano Balda: «Saludemos, sin embargo, la brava gesta de los Castellers de Vilafranca, que patentizaron en nuestra plaza lo que puede el entrenamiento y la conjunción de sus hombres [...] los vilafranquins se mostraron muy superiores a sus antagonistas [...] las construcciones erigidas dieron siempre sensación de firmeza y de solidez y fueron montadas con una soltura asombrosa. Pero más sorprendente, todavía, fue la agilidad y sincronización de los movimientos, denotando una disciplinada preparación. Dieron, por otra parte, la sensación de ser capaces de empresas mayores que parecen hallarse muy a su alcance, y que, de haber sido apretados más por quienes les amenazaban en cabeza, hubieran hecho estallar algún último y sensacional cartucho. Nos lo prevenía la facilidad del montaje y desmontaje del dos de set, en cuya descarga uno de los quarts se permitió la increible cabriola de echar los pies por alto (és a dir, que va fer la figuereta) y permanecer así, sobre los “terços”, de “cap per avall” unos segundos, entre el delirio del público. Un alarde de sincronización fue la carga del “tres de vuit”, un castell que, por infrecuente, añorábamos todos. Desde el momento de iniciar el toque de gralles hasta el saludo del enxaneta, transcurrieron exactamente 54 segundos [...] Y el hermoso castell se erigió firme y recto, con perspectivas claras de descarga. Luego acaso la emoción descompuso los nervios y el castell se vino abajo...». Finalment, el redactor donava la paraula a Lluís Giménez: «...El espíritu de lucha no ha decaído ni un sólo momento y, en estas condiciones si obtenemos la victoria, todavía nos parece más meritoria, porque hemos tenido enfrente grandes rivales». El cap de colla també assegurava que aquesta era capaç de realitzar el cinc de vuit i que l’hauria tirat en el cas que la Vella se n’hagués sortit, amb aquest mateix castell, en el darrer esforç que féu per poder guanyar el concurs.

També era ben demostrativa la portada de El Correo Catalán (3 oct.) que presentava aquest eloqüent titular: «Vilafranca, la “colla más castellera” de 1972», acompanyat de les fotografies (de Norbert Llorens) del pilar de sis i el tres de vuit vilafranquins i de l’intent vallenc del cinc de vuit del concurs. En la mateixa data, el corresponsal a casa nostra de La Vanguardia, j. (Josep)

M. (Martí) S. (Soler) tirava de vilafranquinisme i lloava, així, la bona tasca dels nostres castellers: «...Obvio es señalar el desbordante triunfo de la “colla de Castellers de Vilafranca”, que con 3.010 puntos alcanzó el primer lugar, logrando castillos tan difíciles como “tres de vuit”,“quatre de vuit”,“pilar de sis” y “torre de set”, que demuestran la alta calidad de la “colla”, ya que estos castillos abarcan toda la gama y no como en el último concurso, en el cual la colla vencedora sólo levantó pilares y torres sin intentar siquiera ningún “castell de vuit” [...[no existe comparación posible entre los puntos conseguidos entre ambos concursos por tener bases tan diferentes, ya que en este concurso último sólo puntuaba un castillo por cada tipo de estructura [...] La “colla” de Vilafranca ha logrado refrendar su categoría y desde ahora ya no existirá duda alguna de que forma parte de la élite castellera [...] Hoy, la “colla” nuestra ha alcanzado plena madurez. Por ello pedimos que, atendido su historial, sean reconocidos los méritos por el Municipio a don Oriol Rossell, fundador y alma de la “colla” y a Lluís Giménez, actual “cap de colla” [...] Quienes saben lo enraizado de la afición “castellera” con la idiosincrasia de nuestro pueblo, sabrán aceptar los méritos contraídos, que tanto han dignificado el nombre de nuestra villa...». A la mateixa pàgina, el veterà i acreditat corresponsal tarragoní Mezquida detallava així els nostres castells: «Pilar de 6 cargado y caído, 1.005 puntos; 4 de 8 cargado y descargado, 1.000 puntos; torre de set perfecta. Al descender el cuarto efectuó la figura del pino en un alarde de potencia, 900 puntos; 3 de 8 únicamente cargado, 1.005 puntos. Total, 3.010 puntos que le valieron 60.200 pesetas».

D’altra banda, la Crónica Castellera d’en Crossa, a El Correo Catalán (4 oct.), també mostrava, faltaria més!, un cert grau de patriotisme: «...Los vilafranqueses han sido unos grandes y dignos vencedores, sin discusión de ninguna clase y con una gran maestría en el difícil “art de fer castells”. Creo que nadie de los que se precien de seguir con atención las actuaciones de nuestras colles puede sorprenderse de este triunfo, lo cual ha confirmado la supremacía vilafranquesa en el “món casteller”. Digo todo esto porque se ha intentado minimizar la victoria de los “Castellers de Vilafranca” hablando de ausencias, de sorpresas, etc. Al lector atento a esta “Crónica” no le habrá sorprendido...».

Eufòria vilatana

A l’hora de la veritat, però, no poguérem reeditar el descarregament del pilar de sis, malgrat que sí que el vam coronar; però, en canvi, carregàrem també, i per primer cop, el tres de vuit. La fotografia d’aquest castell —de fotos Gabi— il·lustrava la portada del Tothom (7 oct.), amb dues rúbriques exultants: «Una victòria total» i «El tres de vuit del triomf», mentre que, a l’interior, la crònica pertinent —signada per un ignot A. Graller — duia aquest altre titol: «Concurs de Tarragona: Una victòria amb totes les de la llei», i l’encapçalaven aquests paràgrafs: «... En un concurs és el que cal fer: donar el màxim. Aquí a Vilafranca no s’ha regatejat cap esforç: cotxes anunciant l’assaig, micros per a no deixar afònic al cap de colla, voluntaris a fer propaganda, etc. Es pot assegurar que l’organització no va defallir en cap moment [...] La colla de Valls era com la “Vedette” del concurs, ells anaven a cercar el seu tron que havien perdut el 70, que de tota la vida era seu i se’l varen jugar amb mala fortuna. Enguany no s’hi va presentar el rei del 70, i el tron restava buit, sense un rei oficial. Llavors, resulta que els dos aspirants millors eren Valls, la colla Vella, que té la medalla d’or de la seva Vila, i per altra part la colla de Vilafranca, la colla amb nervi i joventut, que ja havia donat mostres de les seves proeses en tota la temporada precedent, i a la plaça més castellera ja va sortir triomfadora moralment. Totes dues colles, sobre el paper, tenien bones cartes a jugar, una ho havia demostrat en el llarg del seu historial i els altres recentment. Quedaven “els trumfos” per ensenyar. De paraula o “boquilla” s’havien dit moltes “farolades”, que a l’hora de la veritat no es feren realitat a la plaça. Totes dues colles anaren als castells que tenien més segurs...»

El cronista destacava també que l’estratègia havia estat un factor més que decisiu i se centrava decididament a comentar el matx Vilafranca-Valls com a ingredient fonamental de la renyida matinal castellera: «...A Vilafranca, per sorteig, li tocava obrir plaça. Valls quedava a l’espera. El Pilar de Sis, va començar la competició, llàstima que en no descarregar-lo es van perdre uns punts preciosos que potser farien falta en altre moment. La Vella surt de Quatre de Vuit, que es pensaven tenir-lo segur, i per a o per b no el van descarregar (a o b, potser els nervis?). A la segona volta Vilafranca engega el Quatre de vuit i es descarrega. Aquí no hi havia nervis. Hi havia seguretat i ganes de guanyar. I els de Valls volen fer el Pilar de Sis que no aconsegueixen en les dues probes de la volta. Esperaven el miracle? Tercera volta, —aquí comença la veritable estratègia— Vilafranca fa la seva bonica i ferma Torre de Set. Fins i tot l’Antolín (casteller-equilibrista des que va néixer) es permet el luxe de fer la figuereta. Cosa que ara no li deixarien fer perquè en un concurs no val la pena. Valls, que no ha aconseguit puntuar en la segona ronda, ha de fer-ho en les dues restants, i amb castell de nou, el Dos de Vuit amb folre,¹⁹ ho prova. Mala fortuna, i no arriba a dalt. En la repetició fa el Dos de Set. Això també és estratègia, ara obliguen a fer un castell gros als de la camisa verda i Vilafranca prova el Tres de Vuit, aconseguint coronar-lo. Per primera vegada a la seva història ho aconsegueix. Ara ja li hem perdut la por, diuen els comentaris de la plaça. Donat el resultat, Valls ha de provar com a mínim el Cinc de Vuit si vol la corona del concurs, perquè ni descarregant el Tres de Vuit guanyen. I el proven. Durant aquest temps els de la vila no les tenien totes. És un gran castell i pujava força bé, però va petar per baix. En la repetició no volgueren fer-se mal i feren el Tres de Set per sota, per aconseguir el segon lloc. Amb aquesta feta Vilafranca es proclama campiona del concurs...». La crònica també posava l’accent en les gairebé quatre hores que havia durat el certamen (bastant menys del que dura actualment, per cert), en el qual les colles havien arribat a plantar fins a quaranta-tres castells en total; i, a més, en el fet que els vilafranquins érem els únics que no havíem hagut de repetir cap castell; també que a totes les altres colles els n’havia caigut algun, bé fos intent o castell només carregat. Darrere la Colla Vella es van classificar, per aquest ordre, els Joves Xiquets de Valls, els Xiquets de Tarragona, els Minyons de l’Arboç, els Castellers de Sitges, els Castellers de Barcelona i els Bordegassos de Vilanova.²⁰

A la portada de Penedés (7 oct.), les fotografies dels quatre i tres de vuit vilafranquins, acompanyaven la crònica de Joan Piñol i Surià, en la qual destacaven aquests titulars: «Nuestros “Castellers” vencedores del Concurso de Tarragona – Coronaron por primera vez los “Tres de vuit” – Gran satisfacción y entusiasmo en nuestra villa y en la comarca». El text comptava amb aquestes pinzellades, més o menys clàssiques, a les quals ens tenia acostumats l’esmentat periòdic: «Ante una técnica preconcebida, una moral bien arraigada el entusiasmo de nuestro público que no le negó el calor, llegamos, actuamos y vencimos: vencimos seguramente por estos ponderables mencionados; vencimos porque la misma fe en nuestras fuerzas hizo que no nos traicionaran los nervios, este “diablillo” que anda haciendo diabluras en cuando te disfraces (sic. per distraes?). En este caso se ensañó más en el resto de los competidores. En mi modesta opinión, ganamos el Concurso por dos razones: primero, porque parte de las “colles” quizás no tengan aún una preparación lo bastante depurada ni dispongan de suficiente personal [...] Segundo, los más calificados que podían haber vencido no tuvieron suerte por una parte y por otra, quizás no acertaron el planteamiento de la marcha de la competición [...] Y, pese a quien pese, se ganó el Concurso en buena lid; con elegancia y nobleza. La envidia y el resquemor son malos consejeros; lo mismo los “Castellers de Vilafranca” como los vilafranqueses han tenido los brazos abiertos para toda la família “castellera” y siempre, sin excepción no se ha negado ni ha escatimado el aplauso al vencedor...»; acabava demanant un aplaudiment per als castellers i un elogi per al cap de colla i el seus assessors que «amb seny i inteligència han sapigut obtenir per a la nostra vila un galardó que els honra i ens honra». En una pàgina interior, al peu d’una petita auca amb el títol «Els Castellers de Vilafranca» —una minihistòria de la colla, escrita pel mateix j. Piñol Surià, amb dibuixos del recordat artista i amic Joan Bernet Toledano—, hi trobem una nota de la direcció en la qual a. Chulvi «En nombre propio y del semanario penedes, adalid de la Colla de Castellers de Vilafranca, desde su fundación, reorganización y pleno desarrollo —ayer, hoy y siempre—, tenemos a alto honor felicitar entusiásticamente a los triunfadores del Gran Concurso Tarraconense, a la Colla “castellers de vilafranca”. Con ello cierran el arco, que se inició hace tanto tiempo, con esfuerzos de todos. La dicha es doble cuando la plenitud castellera en el siglo es completa, tanto por el número de ocho “Colles” participantes, como por la calidad, experiencia y maestría de la gran mayoría de sus componentes». Al cap de dues setmanes, també Penedés (21 oct.), publicava la taula completa dels castells realitzats per les vuit colles participants, amb la puntuació final aconseguida: després de la nostra colla, que va sumar 3.010 punts, venia la Colla Vella, amb 2.585 i, a continuació, la Colla Joves, amb 2.400.

Polèmica postconcurs

Els Nens del Vendrell es van moure ràpid per menystenir la victòria vilafranquina, tot adduint que els Verds no havien superat la puntuació que els del Baix Penedès havien assolit al concurs tarragoní del 1970. Alguns sectors de la premsa barcelonina es van fer ressò dels seus retrets i això va generar un malestar evident a casa nostra. Per si això fos poc, el Centre d’Iniciatives i Turisme vendrellenc, amb el patrocini de l’Ajuntament propi, va convocar a correcuita, tal com ja s’havia anunciat, per al dia 22 d’octubre, un concurs obert a la vila del Baix Penedès —una mena de contraconcurs, doncs—, amb un premi únic de 250.000 pessetes per al guanyador. Finalment, aquesta citació va quedar en un no res en no haver-hi quòrum suficient²¹ i, sobretot, pel fet que ni la Colla Vella de Valls ni els Castellers de Vilafranca no van mostrar cap mena d’interès a tornar a concursar per pur caprici. En el cas dels vallencs, sobretot, cal tenir en compte que les caigudes a Tarragona els havien passat factura i, per si això fos poc, la convocatòria coincidia, a més, amb la diada castellera de Santa Úrsula.

Aleshores, des de les pàgines del Tothom (7 oct.) hom va protagonitzar una defensa a ultrança de la nostra colla en un apartat en el qual feia aquesta pregunta: «Revalidar el títol al Vendrell?» i argumentava el seu desacord amb frases com aquestes: «...diuen que ara en el concurs de El Vendrell s’hauria de demostrar la categoria de campions de Vilafranca [...] Perquè uns senyors s’enfaden amb l’organització de Tarragona, organització que ells no van tenir en compte en el moment de discutir les bases, ara se’ls acut fer un concurs a casa seva. Ells estan frescos, no han competit, i volen esperar els altres, vint dies després dels esforços de Tarragona. Haurien fet ells el mateix, presentar-se a Valls o a Vilafranca a concursar després de Tarragona del 70? Per altra banda el seu concurs —en cas de no ser un fantasma— està mal plantejat, fins ara, un premi únic. Això és concurs o voler l’assistència de les colles que només poden fer-se amb el trofeu? Perquè el que és evident és que totes les colles no hi aniran. Després la colla guanyadora es fa un premi bonic, però i les altres que han de posar diners de la seva butxaca per desplaçar-se sense cap premi de compensació? [...] El que mai es podrà dir, per més que vulguin rebaixar-ho, és que Vilafranca no ha guanyat. I que no diguin que no hi eren tots perquè amb això, apart de ser una raó que alimenta discusions, invaliden les seves quatre Enxanetes de plata».

La polèmica va anar pujant de to i, llavors, per fer front a les maltempsades que ens arribaven de fora vila, a tots aquells qui llavors formàvem part del Patronat de Castells vilafranquí ens va semblar que era el moment de donar un bon cop de mà a la colla, de la qual alguns elements contraris intentaven limitar l’èxit aconseguit a Tarragona. I així, per tant, ens fou encomanat de redactar un comunicat que intentés posar les coses al seu lloc i que fou publicat pel dos setmanaris locals, el dissabte 7 d’octubre. Vet aquí el seu text: «Després de rancunioses dialèctiques polemitzants entre distintes colles i opinions castelleres enviades a bona part de la premsa barcelonina, la nostra colla, que per una qüestió de principis se n’ha mantingut al marge, es creu en el deure moral d’aclarir positures i actituds, sobretot un cop enllestit el Concurs de Tarragona en el que ens proclamàrem campions en noble i lleial competència amb les altres colles presents a la plaça. Per aquest motiu i sortint al pas d’errònies manifestacions i de reportatges amb clar sentit minimitzant que poden malmetre de forma greu tota una tasca de conjunt constructiva, callada, forjada amb l’esforç constant dels assaigs i que ha culminat amb l’obtenció del preat trofeu tarragoní —el primer del nostre historial casteller— no pas per l’atzar sino pel que hem esmentat, ens veiem obligats a aclarir els següents punts: —El fet casteller no és precisament amb paraules i escrits més o menys publicitaris com s’ha de ventilar, sino amb fets concrets a la plaça, amb els nostres propis fets: el “plantar” castells. —Al Concurs de Tarragona la nostra colla aixecà quatre castells de diferent estructura, romanent fidels a l’esperit tradicional de que tota actuació castellera és de “castells, torres i pilars”. —Així mateix, fórem l’única colla que no va tenir necessitat de repetir cap castell, el que demostra que no vàrem guanyar per casualitat sino que els assaigs i la sacrificada labor solidària de tots els nostres castellers ha cristalitzat en quelcom tan anhelat i del que ens sentim orgullosos i plenament satisfets. —Intentar qualificar el nostre primer lloc de sorpresa —com si hagués estat per atzar—, o bé, justificar-lo per absències lamentables —pel fet en si o per l’actitud— totalment voluntària, creiem que no tan sols és una injustícia sinó una falta d’ètica i a la veritat estricta i objectiva. —A fi de fonamentar degudament l’apartat anterior, sotmetem a l’opinió pública els castells grossos²² aconseguits al llarg de la present temporada de 1972 per les quatre colles punteres: castellers de vilafranca:

5 Quatres de vuit (4 descarregats)

12 Torres de set (10 descarregades)

1 Tres de vuit

4 Pilars de sis (1 descarregat) vella dels xiquets de valls:

4 Quatres de vuit (3 descarregats)

5 Torres de set (totes descarregades) joves dels xiquets de valls:

2 Quatres de vuit

3 Torres de set NENS DEL vendrell:

1 Quatre de vuit (descarregat)

2 Torres de set (descarregades) Som els primers en lamentar l’haver hagut de redactar aquesta nota, que ha estat inspirada pel més objectiu i estricte amor a la veritat. Restem agraïts a tots els que amb el seu recolzament personal —físic, material i moral— ens han ajudat a situar-nos en el màxim esglaó casteller.

. “colla castellers de vilafranca”»

La rèplica vendrellenca no es féu esperar i El Correo Catalán (12 oct.) publicava un escrit, amb el títol de «Los “Nens del Vendrell” retan a la colla de Vilafranca» (i encara mantenien la data del 22 d’octubre per a una possible però improbable contesa), que no va merèixer cap consideració per part vilafranquina per les raons que ja s’han exposat. Ras i curt: allò que més importava era assaborir la victòria i acabar la temporada amb un bon regust de boca, sense la inquietud que una nova confrontació, no volguda, pogués generar.

Sortides a Vilafranca, Montserrat i Girona

El dimarts, 10 d’octubre, una ambaixada de la nostra colla fou rebuda a l’Ajuntament —en representació del batlle— pel tinent d’alcalde Joan Cortadella i el regidor Fèlix Sabaté, els quals van fer lliurament d’una placa de marbre, ornada amb medalló i cinta de plata, que contenia aquesta inscripció: «L’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, a la Colla de Castellers, amb motiu del triomf obtingut en el Concurs celebrat a Tarragona el 1 er. d’octubre de 1972». La vena lírica del Xato Piñol es feia palesa a Penedès (14 oct.) amb aquests mots: «Válgame la humilde comparación: la efemérides celebrada, que tuvo efecto en el salón de sesiones del Ayuntamiento, fue de una sencillez maravillosa, como la violeta; discreta en su color, pero de un perfume delicioso. Y disculpen ustedes este arranque poético», mentre que el Tothom del mateix dia destacava que Joan Cortadella havia fet «...una petita història dels començaments i de tots els Caps de Colla que han anat portant el nom de Vilafranca arreu del país...». En Lluís Giménez —a qui acompanyaven els companys de junta Rossell, Bolet, Sol, Miret, Polo, Ventura i Jaume Giménez— va agrair en nom de tots la distinció i «la col·laboració que havien tingut materialment tant pels que fan mans com pels seguidors que estimulen els castells. Va explicar el fet del Pilar de Sis, mostra de dedicació i treball de tot el poble que creu en els castellers i no regateja esforços...». Per acabar, fem notar aquesta petita curiositat anecdòtica, que fa palesa la distinta idiosincràsia d’aquells que remenaven les cireres als dos setmanaris de la vila: mentre el Tothom expressava que els castellers, en el piscolabis que els fou ofert, havien estat obsequiats «amb Xampany i pastes», a Penedés llegim que havien brindat ni més ni menys que amb «un Vino Español», i olé!, sí senyor.

En el mateix número del Penedés esmentat, trobem una entrevista al casteller Leopoldo Garcia Gil, Polo, amb motiu del seu comiat com a jugador d’hoquei sobre patins de la sdc Vilafranca (Casal), un interviu que havia d’haver estat publicat la setmana anterior i en el qual s’anunciava que, amb motiu de l’homenatge que li fou tributat el dia 12 d’octubre, no hi mancaria «la colaboración de la “colla Castellers” de nuestra villa, que levantará en su honor “pilars, torres i castells”...». També ens crida l’atenció una de les preguntes que li feia Jordi Abreut: «Son compatibles “Castellers” y el hockey?»; i vet aquí la resposta del casteller: «Son dos deportes completamente distintos en los cuales se precisa mucha voluntad y gran preparación. El hockey es un deporte viril, rápido y emocionante; “els Castellers” es una demostración folklórica muy arraigada en nuestra tierra, en la que la unión de todos los componentes y llevados por el instinto de superación, nos lleva a la competencia leal con otras “colles”». La fotografia d’una torre de set plantada al pati del col·legi Sant Ramon en la data indicada, ha estat penjada, durant anys i panys, primer al cafè del Coro i, posteriorment, al bar de Cal Figarot. Aquella torre es va descarregar i, en la mateixa actuació, també es va fer un quatre de set, mentre que l’homenatjat va parar, a segons, un pilar de cinc, un fet no gens habitual, ja que acostumava a fer els pilans de cinc pisos pujant al terç.

I també encara Penedés (14 oct.) anuncia per a l’endemà, a les 12 del migdia, dins dels actes del XLVI Romiatge de Vilafranca a Montserrat, «A la Plaça del Monestir, actuació dels “Castellers de Vilafranca”, “Falcons” i “Ball de Panderetes”», i, amb la fotografia d’un quatre de set a la santa muntanya, publicava una carta que des del Santuari montserratí havia estat adreçada, mesos abans, a l’Associació del Cos de Portants del Sant Crist, de Vilafranca, i en la qual hom avalava els actes proposats: «...us suggerim que us expresseu amb els vostres trets més propis i que amb més espontaneïtat us escaiguin. Porteu amb vosaltres costums, la vostra manera de fer, i feu-ne participants als altres pelegrins o visitants (Dances típiques, orfeons, grups musicals, castellers, actes esportius, competicions, focs...). Tot el que us sigui estimat té segurament un valor pels altres, i no cal dir que trobarà ressò fidel en la nostra muntanya...». El detall de l’actuació el trobem a la Crónica castellera d’en Crossa a El Correo Catalán (17 oct.): «...“carregaren i descarregaren” la “torre de set” —la número 14 de la presente temporada— el “quatre de set” y el “tres de set”, y dos “pilars de cinc”».

El dimarts, 31 d’octubre, a la mateixa vila que l’havia vist néixer, va morir en Jan Julivert; els seus Nens li havien dedicat l’exhibició que havien dut a terme dos dies abans, al Vendrell,²³ acompanyats dels Joves Xiquets de Valls i dels Bordegassos de Vilanova. El funeral tingué lloc l’endemà, diada de Tots Sants, mentre la nostra colla actuava a Girona, per la qual cosa als nostres capdavanters els va ser impossible de poder organitzar un seguici casteller prou nombrós per tal de donar l’adéu al líder vendrellenc; tot i això, quatre membres de la colla Rabassons —entre els quals l’Oriol Rossell— van ostentar la representació vilafranquina. Alfons Chulvi, a Penedés (4 nov.), li dedicava una sentida necrològica —amb el títol: «jan. Ha muerto el “avi dels enxanetes”» — en la qual destacava que «Una figura humanísima y popular acaba de perder ese mundo, casi mitológico, de los atlantes castellers [...] En nuestra memoria permanecerá viva su figura humana, su individualidad, su espíritu. Asociado siempre en nuestra mente con los “Nens del Vendrell”, quien supo llevarlos a lo más alto, es figura que escapaba a los límites estrechos de una Colla. Era el Casteller por antonomasia. El Gran Jefe. Conocido en todas las plazas, singularmente en esta de Vilafranca, tan sensible y adicta al mundo “casteller”. Nuestra imaginación se recrea viéndole rodeado de enxanetes, dándoles la mano, agrupados en su entorno, en los pasacalles, alentándoles luego en su: Amunt!! Sí, creo ha desaparecido una gran figura castellera, limpia, creadora, ejemplarizante. Estamos seguros que, en el cielo, también le rodearán los querubines, como un día lo hicieron en estas tierras duras de Cataluña, los enxanetas, que es lo más parecido a un angel...». El Tothom del mateix dia també oferia un recordatori en el qual expressava «La nostra admiració per aquest tècnic en castells, i alhora líder nat i humà de la seva colla», amb una fotografia del Jan sostenint en braços un enxaneta dalt d’un balcó. Recordem que Julivert havia jugat un paper importantíssim en les primeres sortides dels Castellers de Vilafranca, aconsellant i prestant el seu suport i també el de la canalla i alguns castellers de la colla vendrellenca, arran de l’amistat que mantenia amb l’Oriol Rossell, tot i que, més tard, l’harmonia es va mudar en desavinences. Així ho reflectia el cronista barceloní «Sempronio» (Andreu Avel·lí Artís) en una de les seves col·laboracions: «...En época de penuria de “anxanetes”, cuando se los disputaban con Oriol Rossell, jefe de los “castellers” de Vilafranca, y a la víspera de la temporada, y anticipándose a éste que los concentraba en una masía que tenía en plena montaña (?), acudía Julivert y se los llevaba al Vendrell, los hospedaba en su casa cediéndoles todas las camas, y el dormía varias noches en una silla. Para disponer de un buen “casteller”, prohijó a un muchacho en quien adivinaba notables condiciones...». Per si algú encara no ho ha endevinat ja, cal aclarir que aquest casteller afillat no era altre que el nostre estimat i sempre ben recordat Ramonet Giménez, qui, efectivament, va viure uns pocs anys al domicili vendrellenc del Jan i l’ajudava en les tasques al camp o en el que fos necessari. I també cal dir, esclar, que la masia de l’Oriol Rossell no es trobava pas en plena muntanya, atès que, precisament, és coneguda com a Cal Cassanyes del Pla.

L’actuació a Girona, el dia 1 de novembre, la trobem anunciada al Tothom (28 oct.): «La colla Castellers de Vilafranca, el proper dimecres Festa de Tots Sants, es desplaçarà a la ciutat de Girona tal com ja és habitual cada any». No caldria dir que, una vegada més, el vilafranquí Fèlix Romeu i Perlas devia tenir molt a veure en aquesta sortida. I si no fallen els nostres càlculs, podem assegurar que a la ciutat tres vegades immortal hi fou bastida una altra torre de set, acompanyada, esclar, d’altres castells de set pisos i els corresponents pilars habituals, malgrat que la pluja va deslluir la jornada. També hem de fer constar, com a circumstància anecdòtica, que a l’interior d’un pavelló esportiu, a tocar de la Devesa gironina, fou bastida una construcció castellera tan inusual com és un pilar de sis amb folre, una prova molt primerenca de cara al pilar de set folrat.

Una altra diada de la colla

Les festes del XXIV aniversari dels Castellers de Vilafranca es van celebrar durant el primer cap de setmana de novembre. N’informava Penedés (4 nov.): «S’iniciaren el passat dijous a la nit, en el Casino, amb el magistral Predicot casteller que ens oferí el senyor Sabaté Mill i l’entrega d’una placa a la Colla per part dels Srs. Administradors de la Festa Major d’enguany, en que la nostra “colla” aconseguí carregar i descarregar, per primera vegada a Vilafranca en aquest segle, el “Pilar de sis”. Tancaren l’acte dues pel·lícules». El diumenge, dia 5, hi hagué matinades, missa a la Basílica de Santa Maria, Passavila (amb la tradicional foto de la colla) i tronada; després, Castells, Torres i Pilars a la Plaça més castellera, i, finalment, dinar de germanor.

La setmana següent, el mateix Penedés parlava de la «...Emoción al rojo vivo y enorme gentío en “la plaça” para presenciar la actuación “dels castellers” que descargaron “Quatre de vuit” y “Torre de set” y también los cuatro “Pilars de cinc” que remataron con otro llevado al balcón.

La tercera planta del Casino —galantemente cedida— fue el escenario (nos pareció cien por cien casteller) para el “Dinar de germanor”, el cual transcurrió por los habituales cauces de alegría, buen humor, “gralles”, risas, buen apetito y jolgorio a raudales. En la sobremesa hicieron uso de la palabra —por este mismo orden— los señores Plaja, Mª Aurelia Campmany, Udina, Chulvi, Cendra, Jaime Vidal y “Cisco”, el único “baix” del mundo que a la vez es poeta y rapsoda.²⁴ La dirección de los parlamentos estuvo a cargo del “cap de colla” Luis Giménez que recibió una gran salva de aplausos al resumir las mayores realizaciones de la temporada (un “Tres de vuit”, tres “Pilars de sis”, seis “Quatres de vuit”, quince “Torres de set”, además de otras realizaciones como “Cinc de set”, “Quatre de set amb l’agulla, “Tres de set”, etc.) [...] Un Aniversario por todo lo alto, como corresponde a la Colla primate, ganadora con toda honra y en noble lid, del último “Concurs de Castells”».

Al seu torn, el Tothom (11 nov.) no es quedava enrere i també parlava del predicot casteller de Sabaté Mill, «glossant les excel·lències dels castells del segle passat en la història de la nostra plaça, la naixença de la colla i l’esperit casteller que discorria en el temps...»; també ens assabenta que durant l’acte «Actuà la Societat Coral El Penedès i es repartiren premis de fotografies». I sobre la festa del diumenge, confirmava els castells realitzats i afegia: «Potser molts esperaven altres castells, que si més no, bé podien ésser el tro final de la temporada, però no es varen provar. Esperarem un altre dia...», mentre que del dinar al Casino ressaltava que «...predicots no en varen faltar, amb més o menys fortuna uns que altres», i també que «Segons el Cap de Colla no tot acaba ací, sino que es continuarà assajant un cop a la setmana per no perdre la bona forma». Tanmateix, allò que no esmentava cap dels dos periòdics de casa nostra és que, a la missa, com en els dos anys anteriors, es repartí l’estampa de la festa (en canvi, Panadés sí que s’havia donat manya a publicar el dibuix d’en Raimon Colomer de l’any anterior); en la present ocasió, a través del company Jaume Casanova, la il·lustració fou encomanada a l’artista vilafranquí Joan Alayo i Rovira (de Cal Claret, la impremta de la Parellada) qui, amb el seu estil personalíssim, plasmà una excel·lent composició, de tall figuratiu i avantguardista, que agermanava, amb molta expressió i vigoria, el traç casteller juntament amb altres conceptes netament vilafranquins i catalans, sense deixar de banda les habituals referències a la mediterraneïtat i a la cultura hel·lènica antiga, unes claus que han acompanyat l’autor al llarg de tota la seva trajectòria artística.

A Penedés (11 nov.), el vilafranquí Castell Tort divulgava l’article «El poble Casteller i el Quatre de vuit», encapçalat pel lema casteller «Força, equilibri, valor i seny» i amb la clara voluntat de presentar-lo al premi literari que, amb aquest mateix nom, s’havia anunciat feia uns mesos. El text parlava de cadascun dels postulats del conegut eslògan aplicats al poble català i, altrament, també traçava un paral·lelisme entre aquests mots —a més d’introduir-ne uns altres— i els components dels diferents pisos del castell, amb el cap de colla al capdavant. Així, aquest darrer simbolitzava el seny; la pinya, l’abnegació; els segons, la força; els terços, l’equilibri; els quarts, la rapidesa; els quints, la finor; els dosos, el valor; l’aixecador, la valentia, i l’enxaneta era el símbol. I acabava revalidant: «La força, l’equilibri, el valor i el seny, han fet possible la gesta del “Quatre de vuit”».

Les darreres sortides: a Vic, i a Vilafranca, pel Casino

També a Penedés (25 nov.) trobem notícies sobre diferents colles castelleres i s’informa que «...los de Vilafranca hoy actúan en Vich» i també que «...estarán presentes en las fiestas del Casino el día 8 del próximo mes». El mateix número presentava, com a separata, el magnífic predicot —que també incloem en aquesta obra— que l’Antoni Sabaté Mill havia pronunciat tres setmanes abans, mentre que, en el següent, Alfons Chulvi adreçava una carta de comiat al ja exalcalde de Vilafranca, Lluís Melo, en la qual —després de recordar, per enèssima vegada, que durant el seu mandat havia estat erigit el nostre monument «Als Castellers»— rematava la feina, sempre fidel al seu estil, amb aquestes frases: «“Siem tots castellers del castell de Catalunya”. O de España. O de la Humanidad, que es mejor».

Igualment a Penedés (2 des.), a l’espai «Desde mi tertulia», un tal «Don Quinielo» informava, d’una manera una mica carrinclona, de l’actuació a Vic: «...Un servidor de Vds. también hice un poco de las mías. Como nuestros valientes “Castellers” se desplazaban a Vich, yo me las ingenié, explicándole a mi Jefe un sinfin de... bueno, de cosas; y el buen hombre que me vió el plumero, se sonrió bonachonamente, me dió unas palmaditas a la espalda y me dijo: anda, anda ve y que te diviertas. Por cierto que, los muchachos “Castellers” se portaron como lo que son, como unos verdaderos “jabatos”. “Quatre de set”, “Tres de set”, “Torre de sis” y “dos Pilars de cinc”, tot “carregat i descarregat”». Allò que no explicava el cronista, però, era que a la capital de la Plana, com acostuma a ser preceptiu en la data que ens ocupa, hi feia un fred que pelava. Així ho feia constar el Tothom del mateix dia, que aclaria, a més, el motiu concret de la visita: «Dissabte passat, la colla de Castellers de Vilafranca es va desplaçar a la ciutat de Vic, amb motiu de la inauguració d’una sucursal del Banc Mercantil de Manresa.²⁵ Malgrat el fred (5 º) aixecaren el quatre de set, la Torre de sis, el tres de set i dos pilars de cinc, deixant bon regust als assistents. Ja de retorn, foren obsequiats amb un bon berenar casteller».

Una setmana més tard, Penedés (9 des.) feia saber que a les festes d’aniversari del C.U.C. —el «Casino Unión Comercial» de la nostra vila— havia tingut lloc, al migdia de la vigília, davant la seva seu social de la Rambla de Sant Francesc, «...una audición de Sardanas, traca “Mascletà”, aérea, que resultó magnífica y muy fuerte, siendo comentada y elogiada por sus variedades, actuación de los “Castellers de Vilafranca” que levantaron un “4 de 7”, “5 de 7”, “2 de 7” y dos pilares de cinc, con agilidad y maestría, recibiendo muchas felicitaciones...». En el mateix número del periòdic, una gasetilla, amb el títol de «Diablillos», ens aclareix, ara sí, la vertadera identitat del rapsoda de la colla: «No es la primera vez que nos referimos a ellos, y en la crónica de la “Festa castellera” publicábamos que se habían recitado una serie de poesías. Su autor y rapsoda fue “El Cinto”, Jacinto Tomás. A cada cual lo suyo, y aparte de aclarar la cuestión, publicamos unos fragmentos de los poemas que recitó y del cual también es autor: “La colla de Vilafranca a Tarragona va anar perquè feien un concurs i el volien guanyar. Preparem el «tres de vuit» i tota la plaça crida, ja sap qui té de guanyar: la colla de Vilafranca que n’és la millor que hi ha”».

Al cap de set dies, el mateix setmanari repetia gairebé calcada la informació de l’actuació davant del Casino, tot especificant, a més, que els dos pilars de cinc havien estat aixecats simultàniament. El Tothom (10 des.), també s’havia fet ressò de la festa de l’atàvica Societat, alhora que informava que, a partir d’aquella setmana, brindaria als seus lectors el Tothgràfic, una mena de suplement, amb fotografies, que duien al peu la seva corresponent explicació sobre l’actualitat vilafranquina i comarcal. Precisament, en el de la setmana següent hi destacava la imatge de la torre de set «...dins el programa d’actes commemoratiu de l’aniversari del Casino [...] en actuació desinteressada...», que «coronen nerviosament i amb nous elements de la colla...», entre els quals calia comptar Joan Junyent, Ganxo, que feia parella amb un ja més veterà Josep Maria Mateu al pis de terços. En el mateix número, llegim que el noticiari espanyol no-do, núm. 1.555, que s’havia exhibit a les pantalles de cinema la setmana anterior, contenia un reportatge final amb imatges, en color, del concurs de Tarragona guanyat pels vilafranquins. La notícia posava l’accent en el fet que «...La colla de la camisa verda surt quan aixeca el Pilar de sis i quan en Lluís, cap de colla, reb el premi enmig d’abraçades eufòriques. Llàstima que no es vegi el nostre Tres de vuit tan ben aixecat. També la colla local va dedicar part del matí d’ahir en fer uns castells que foren filmats per després fer-ne un curt metratge publicitari, junt amb una empresa publicitària dedicada a la construcció. Aquests dos films es projectaran a moltes sales de cinema i ajudaran a conèixer el nostre art casteller».

Així, entre filmets, finia una temporada històrica i força pletòrica —gairebé es podia titllar com «de pellícula»—, la millor fins aleshores de la nostra colla, sota el lideratge d’un Lluís Giménez que havia demostrat, amb escreix, les seves aptituds. Jaume Casanova, Crossa, a El Correo Catalán (26 gen. 1973) deia que els Castellers de Vilafranca havien estat «...la colla más destacada de la temporada que hemos terminado [...] es de estricta justicia el decirlo ahora, lejos de todo apasionamiento, con la serenidad propia del descanso y con la lucidez que proporciona la reflexión...», mentre que, uns quants mesos més tard, Rabassó, a El Noticiero Universal (27 set. 1973) precisaria que els castells més importants aixecats pels vilafranquins durant el 1972 havien estat aquests: «6 Quatres de vuit (5 descarregats), 1 Tres de vuit (carregat), 16 Torres de set (14 descarregades) i 4 Pilars de sis (1 carregat)». En un futur immediat, com veurem, continuaríem avançant...

També cal dir que la vigília de Nadal féu la seva presentació una nova colla apareguda en el firmament casteller: la dels Castellers de Vilanova—colla de Mar, amb seu al barri marítim de Vilanova i la Geltrú i sorgida arran d’unes desavinences en el si dels Bordegassos de Vilanova. Dit això, no ens resistim a tancar encara aquest capítol sense afegir un comentari que publicava, un cop més, el Tothom (10 des.) —referit a la nostra identitat amagada com a cronista casteller—, a recer de la problemàtica que generava l’excés en la durada del trajecte, amb tren, des de Barcelona fins a Vilafranca; deia això: «...Realment, el tren arriba massa tard a Vilafranca. Però cal restar esperançats perquè es divulga al màxim la universalitat castellera; el fantasma del Rabassó²⁶ s’ha encarnat en una càtedra del Ciero, i això ens posa tensos en rivalitats de desplegament folklòricpopular-comarcal. Quelcom és quelcom» (signat: k).