Lluny de poder constatar qualsevol tipus de millora pel que fa al capítol de les sortides fora vila, els Castellers de Vilafranca encetaven, per Sant Raimon, una nova temporada, en la qual, com veurem més endavant, ultra la participació en el segon dels Concursos Jorba-Preciados, la novetat més important la constituí el fet que, per fi, a la nostra colla li fou reconegut el dret de poder actuar, a Vilafranca, el dia de Sant Fèlix. Com a rerefons, cal cercar el motiu principal d’aquest canvi substancial en la conjuntura que, durant tot l’any 1964, cap colla del món casteller s’havia vist amb pit de poder fer el quatre de vuit, ni tan sols de coronar-lo; aleshores, això volia dir que, d’entrada, les distintes agrupacions que podien optar a figurar en el cartell de la diada del 30 d’agost del 1965 partien d’un nivell força similar, i ja no tenia massa sentit argumentar que els castellers de casa no feien grans castells; aquests, per cert —ho veurem també en el seu moment—, van saber correspondre a la confiança en ells dipositada, bastint, aquell mateix any, els seus primers cincs de set.
La informació castellera a l’entorn de la diada de Sant Ramon de Penyafort, festa major petita a la vila, era pràcticament calcada a la d’anys anteriors, començant pel programa, que apuntava que «los “Castellers de Vilafranca” levantarán sus Castillos, Pilares y Torres»; i no hi mancava, com també era habitual, la convocatòria al dinar de germanor, en acabar l’actuació, amb la qual cosa s’aconseguia, de retruc, reforçar la pinya amb la presència d’alguns dels castellers més indecisos. Així, doncs, Panadés (16 gener) —Acción havia desaparegut definitivament del nostre panorama informatiu—, indicava que «El próximo sábado, dia 23, se celebrarà la festividad de San Raimundo de Penyafort, los “Castellers de Vilafranca” acompañarán al M. I. Ayuntamiento al oficio solemne a la Basílica y a la salida harán algunas exhibiciones. Al mediodía se reunirán en una comida de hermandad en el “Grill” de la Fonda del Centro de esta villa»; i encara, sis dies més tard, insistia: «Mañana, en la fiesta de San Raimundo de Penyafort, actuarán los “Castellers de Vilafranca”. A las 11, concentración para acompañar el Ayuntamiento al Oficio, y después actuación en la Plaza del Generalísimo...»; i si el text que segueix fos cert, ens adonaríem que, tal volta, a la vila, algú s’hauria venut l’enteniment per tal de canviar el reglament propi de l’hora de sopar, ja que s’hi diu textualment:«A las 2’30, cena de hermandad en el “Grill” del Hotel Centro»; i no eren pas dos quarts de tres de la matinada, que diguem, quan es van reunir els castellers. Bé, xanxes a banda, el cas és que tampoc en aquesta avinentesa, ens ha estat possible de conèixer el detall dels castells aconseguits. Panadés (30 gener) informa de la «Presencia de los “Castellers de Vilafranca” en su Fiesta Mayor chica» en aquests termes: «Otra vez, de nuevo, los “Castellers de Vilafranca”, aunque sin “grallers”, levantaron sus maravillosos y esbeltos pilares y castillos en la festividad de San Raimundo [...] que si bien no tuvo toda la animación que pudiera haber tenido, por coincidir dos fiestas seguidas, fué espléndida.
Los “castellers”, celebraron la jornada, con una comida de hermandad, a la que asistieron más de ochenta comensales, pronunciándose discursos. A los postres asistió el Alcalde, Dr. Luis Melo, quien alentó seguir adelante para mejorarse cada día más en las actuaciones castelleras»; el fet de no haver pogut comptar amb la típica música de les gralles posa de manifest les dificultats que llavors tenien les colles per contractar grallers per a les seves actuacions. Tampoc no ens pot passar per alt el fet que alguns vilafranquins poguessin aprofitar la festa, bé per anar d’excursió o també per anar de compres a la capital.
Cap a la Costa Brava
Per si no hi hagués encara prou carestia pel que fa a les sortides de la colla, aquest any tampoc no foren contractats els Castellers per a actuar per les Fires de Maig. A Panadés (22 maig), no hi podia faltar la felicitació de Manelic Panadés a tots els expositors i als comitès d’organització, alhora que lamentava «...únicamente que no hayamos tenido ocasión de admirar como en años anteriores, a los bravos “Castellers de Vilafranca”, que tanto colorido y vigor conceden tradicionalmente en todo lo que participan». Ja ens hem pogut adonar de com l’Alfons Chulvi aplicava, fins a la sacietat, el qualificatiu de braus als castellers; i, gairebé sempre, en la mateixa línia que, poc menys de vint anys abans, havia menat a un altre diletant dels castells, l’Eugeni d’Ors, a pronunciar aquella consabuda i cèlebre frase de «estos son nuestros toros». Durant els mesos de juny i juliol, les úniques notícies que va generar la nostra colla són les convocatòries als assaigs, que publicava el susdit setmanari en forma de «Aviso “als Castellers”.- El próximo viernes dia 2 de julio darán comienzo los ensayos de la “colla de Castellers de Vilafranca” en el local de costumbre, a las 10 de la noche, continuando todos los viernes de cada semana a la misma hora», o bé: «“Castellers de Vilafranca”.- Continúan cada viernes los ensayos, por la noche, en la sociedad coral “El Panadés”».
No van sortir, doncs, els Castellers per les Fires, però si que ho van poder fer, ja en plena canícula, per anar fins a la Costa Brava per tal d’actuar a la bonica i elegant població de S’Agaró —urbanització que pertany al municipi de Castell-Platja d’Aro—. Ho llegim als «Monólogos de verano» que publicava Panadés (7 ag.), signats per «El señor Rodríguez» i que, en l’ocasió, eren dedicats a «Els Castellers»; entre d’altres comentaris, hi trobem aquests: «...Hablando de la Costa Brava, sabrá usted que irán a S’Agaró nuestros simpáticos “Castellers de Vilafranca”. Todo sea por el turismo, y merced, digámoslo todo, a don Manuel Mestre Sala, probo representante de la Comisión de Cultura y Deportes de nuestro Consistorio.1 Veremos que tal arraigarán nuestros “castillos” de tierra adentro, sobre la arena. ¿Cómo dice? Ah, en efecto, el original monumento que ha visto usted al salir del Museo, es debido al cincel del escultor Cañas. Ahora concluye el dedicado a la sardana. El de aquí está dedicado “Als Castellers”, aunque huelga decirlo [...] Personalmente opino que [...] es una obra única, que además representa dignamente a nuestro pueblo. Es la expresión de su sentido de unidad. De equilibrio. Símbolo de su fuerza y tesón. De su amor y elevación. Sí, es verdad lo que usted dice. No creo exista espectáculo semejante. Y que existieran las grandes exhibiciones “castelleres” sin la Fiesta Mayor de Vilafranca, ni creo que sin “castillos, torres y pilares” hubiera nuestra gran Fiesta Mayor [...] ¿Qué cómo describiria la Fiesta Mayor de Vilafranca? Una vez me pidieron definiera igualmente las Fiestas de San Fermín, de Pamplona. Pues bien, yo en aquel entonces dije que era “como la Fiesta Mayor de Vilafranca”, pero con xistus, trompetas y tamboriles, y sustituyendo la bravura de cornúpetas por la bravura de los hombres”...»; vet aquí, doncs, una altra mostra fefaent que pot explicar que l’esperit taurí havia calat a fons a les pàgines de l’únic setmanari vilafranquí del moment. A la pàgina següent del mateix setmanari trobem la gasetilla «Actuación “castellera”», en la qual s’explica que «Mañana domingo, a las 7 de la mañana los componentes de la “Colla de Castellers de Vilafranca” se concentrarán en la plaza del Generalísimo, frente al coro “El Panadés” para salir hacia Sagaró donde actuarán en un festival folklórico. Les deseamos una buena actuación y que salgan airosos de ella, poniendo el nombre de la “Colla” al prestigio que se merece».
La setmana següent, Panadés (14 ag.) s’esplaiava amb aquest titular:«“Els Castellers de Vilafranca”, verdaderos animadores del Concurso de Sardanistas de S’Agaró»; i, tot copiant un text que s’havia publicat a Tele-exprés (11 ag.), i també a Los Sitios de Girona, en la mateixa data, manifestava que «La plaza del Roserar de la ciudad residencial, fue la tarde del ocho de agosto, centro de la atracción comarcal, en ella, los setenta y pico “castellers” de Vilafranca del Panadés —que no son “els Xiquets de Valls”, como alguien dijo— han levantado sus castillos humanos, empezando por uno de “4 de 7”, luego la “torre de 6”, el “pilar de 5”, prosiguiendo con el “3 de 7, net”2 o sea sin base humana reforzada, luego el “pilar de 4, aixecat per sota”, dificilísima maniobra que ha resultado perfecta, para finalizar, tras la lectura del veredicto del Jurado y la consiguiente entrega de premios, con un ejercicio de lucimiento titulado “3 pilans de 4”. A decir verdad, “els Castellers de Vilafranca”, han sido el espectáculo animador del concurso [...] Finalmente, fue interpretada una sardana para el público, y tuvimos una nota sorpresa, otra torre humana de los “castellers”, que fueron andando hasta delante de la tribuna presidencial, para rendir tributo a los organizadores de la exhibición folklórica catalana».3 En una altra pàgina i dins de les notícies que generava «La más típica de Cataluña», hom comunica que «Ya están contratados en firme els “Xiquets”. Para el día 29, actuación de la “colla de Arboç”. El día 30, tendremos “plato fuerte” con la “Colla vella de Valls” y nuestros bravos “Castellers” que por cierto obtuvieron un señalado éxito el pasado domingo en S’Agaró. El día 31, actuarán también els “Castellers de Vilafranca”». És precisament en aquest breu on s’explicita, per primer cop, públicament, que la nostra colla podria actuar, per fi, amb tot el que això representava, en la diada de Sant Fèlix, dia cabdal de la nostra Festa Major.
El pregó de la Festa Major, en català
Si en els dos anys anteriors, la bona gent de la vila havia hagut d’escoltar les dissertacions del pregoner de torn en una llengua que no és la pròpia de la nostra terra, el nunci de la Festa Major del 1965 —l’artista vilafranquí, afincat a Barcelona, Jaume Mercader-Miret— va posar les coses al seu lloc i ens va obsequiar amb una peça, en català, més del gust de la concurrència, plena de vilafranquinis-me i de mediterraneïtat i que, per cert, no va merèixer els «honors» que havien caracteritzat els dos pregons anteriors, els quals van ser publicats a Panadés i editats posteriorment, en forma d’opuscle, per la «Ponencia de Cultura y Deportes» del nostre Ajuntament. Es veu que el fet d’haver pronunciat, l’anomenat escultor de l’aram, el seu predicot en l’aleshores coneguda com a «lengua vernácula», no va agradar als responsables del setmanari editat per la «F. E. T. y de las J. O. N. s. local, vinculat a la «Red de prensa del Movimiento». Entre moltes altres coses, Jaume Mercader —que havia estat escollit pel tercet d’Administradors que formaven Joan Bages i Tomàs, Lluís M. Escudé i Sogas i Josep Morató i Rovirosa, amb mossèn Joan Vinyeta i Romeu d’eclesiàstic— postil·lava: «...devem a la nostra llatinitat i al nostre mediterranisme l’estil de festa que anem a celebrar. La nostra Festa Major es caracteritza precisament com una festa típica de les vores de la nostra mar. Festa a l’aire lliure que exigeix llum perquè necessita color, perquè tota ella és color. És color i és forma. Pensem, si no, en els castellers. ¿Què serien un pilar, o una torre o un castell sense que el sol fes esclatants els colors de les camises dels castellers, i sense que la llum rotunda d’agost donés solidesa, contorn precís i qualitat escultòrica al conjunt i als detalls de la torre humana?...».
Per altra part, cal tenir en compte també aquí els versos, no exempts d’un apuntament casteller, amb els quals Josep Giménez i Estebanell (pare de tres castellers: Jaume, Josep i Lluís) cloïa el seu poema «Festa Major de Vilafranca», inserit al programa d’aquell any: «...El tipisme relluu amb tons d’or i escarlata: tot un món de records i de somnis, rendit per un braç morenet d’Anxaneta atrevit i el sonor tremolar d’una Palma de plata». 30 d’agost: es carrega el primer cinc de set vilafranquí L’extraordinari de Festa Major de Panadés (28 ag.) incloïa una excel·lent fotografia corresponent a l’acte inaugural del monument «Als Castellers», dos anys abans, en la qual s’aprecien els set pilars aixecats per les colles en l’ocasió; també hom es dolia de «Una ausencia:“Els Nens del Vendrell”», tot manifestant: «...Pasa otro año en que los “Castellers”,“Nens del Vendrell”, que tanta simpatía cuentan en nuestra gran “plaça castellera”, harán notar su ausencia, inexplicablemente. Las otras “collas” los “Xiquets de Valls” (la Vella), los “Minyons d’Arboç” y los “Castellers de Vilafranca”, también extraordinariamente queridas y admiradas en nuestra villa y comarca, nos harán las delicias de la Fiesta Mayor...». Com ja hem dit al començament d’aquest capítol, els Castellers de Vilafranca estaven lligats per actuar el dia de Sant Fèlix, i, com sigui que la dinàmica d’anys anteriors els tenia acostumats a fer-ho en dos dels tres dies de la nostra festa, això explica que, per al dia 29, estiguessin contractats únicament els Minyons de l’Arboç, mentre que, pel que fa al 30, serien els xiquets de la Colla Vella de Valls els que compartirien plaça amb els nostres castellers, i aquests, naturalment, també actuarien el dia 31, com era d’habitud; d’aquesta manera, ens adonem que en relació als dos primers dies i en el que pertoca a les dues colles penedesenques, s’invertien els termes quant al que s’havia viscut l’any anterior.
A la portada de Panadés (4 set.) trobem l’escrit «Y pasó la Fiesta Mayor de Vilafranca...», en el qual, pel que fa als castells, només es parla de la «...excelente puesta en forma de los “Castellers de Vilafranca”», sense més. Però gràcies als bons oficis de l’infatigable Lluís Solsona, coneixem, de primera mà, el succés casteller d’aquella Festa Major del 1965, que comportà, per a les camises verdes, la petita gran glòria de poder coronar, per primera vegada, el cinc de set. Amb el títol de «La plaça més castellera», vet aquí alguns fragments de la crònica del recordat amic, al mateix Panadés (18 set.): «Que Vilafranca ha sido, es y será la “Plaça més Castellera”. Que la palma de San Félix no se abate ni se abatirá, a pesar de los vientos que se nos cuelan desde fuera, cargados de estilos de dudosa ley y espejismos de oropel, poco propicios a nuestras creencias y tradiciones. Que los sueños de nuestro “cap de colla” Gabriel Martínez, y de sus “castellers”, así como los de la “Colla vella de Valls”, tenían que florecer o verificarse el día de San Félix —como en una Pascua de camisas verdes y rosadas— cargando, los nuestros, el dificilísimo “Cinc de set” y, los vallenses, la “Torre” de los mismos pisos. Que los “Minyons de l’Arboç” tenían que intentar en nuestra plaza la “Torre” con la que nunca se habían atrevido. Que al decir de Vilafranca “la plaça més Castellera” no sólo queremos aplicarle atributos de primacía en lo legendario y heroico y en lo popular y universal, sino también en lo que se refiere a experiencia y sabiduría, los cuales la elevan a la categoría o dignidad de “Cátedra Ecuménica dels Castells”... Todo ello, decimos, quedó confirmado en nuestra Fiesta Mayor y particularmente el día de San Félix»; a continuació, passa a desgranar les actuacions de tots tres dies i, així, podem confirmar que els arbocencs, el dia 29, van posar dosos en el seu primer intent de torre de set,4 mentre que «El día 30 de Agosto actuaron nuestros “Castellers de Vilafranca” y la “Colla vella de Valls”, dirigida por su “cap” José Gasqué (sic., per Gasque). Empezaron los nuestros cargando (por primera vez en su historia) un magnífico y fortísimo “Cinc de set”, que se desplomó, una vez cargado, a consecuencia de la lentitud con que subió “l’aixecador” de la torre. Seguidamente la “Colla vella de Valls” cargó y descargó el “Quatre de set amb el pilar de cinc al mitg”. Después actuaron nuevamente los “Castellers de Vilafranca”, cargando y descargando el “Tres de set”. Luego la “Colla vella de Valls” cargó la “Torre de set”, que se derrumbó momentos después de haber sido coronada; esta “Torre de set” es la única que ha sido cargada en todo lo que llevamos del corriente año. A continuación, los “Castellers de Vilafranca” cargaron y descargaron la “Torre de sis”. Después la “Colla vella de Valls” intentó el arriesgado “Quatre de vuit”, que no consiguió cargar, pues se desplomó una vez ya colocados los “dosos” y antes de que se sentara “l’aixecador”; este “Quatre de vuit” es el único intentado en el año actual. Seguidamente, la misma “Colla vella de Valls” cargó y descargó el “Tres de set aixecat per baix”. No podemos dejar de hacer constar, como índice de esta jornada, que se cargaron y descargaron, sin percance alguno, doce “pilars de cinc” (seis por cada “colla”), más uno de “germanor” al final de la misma. El día 31 de Agosto actuaron los “Castellers de Vilafranca”, quienes, a pesar del tiempo lluvioso, cargaron y descargaron el “Quatre de set”, “Tres de sis net aixecat per baix” y “Torre de sis”; llevando el “Pilar de cinc” al balcón del Ayuntamiento en pleno chaparrón. Podemos decir —e insistimos en ello a propósito de lo de “Cátedra”— que el día de San Félix no faltó en nuestra plaza ninguna de esas personas que, en el Panadés y Campo de Tarragona, hacen de los “castells” culto y ciencia. Desde los Decanos de las “collas” vallenses, como el “Xaconet” y “Pau de l’Angeló” a los más jóvenes entendidos, repetimos, no faltaba nadie. Queremos hacernos eco en esta crónica —aún siendo exclusivamente “castellera”— del homenaje tributado a Enrique Cortés (a) “Francés”, el día 31, al cumplir sus 25 años de “cap de colla” del “Ball de panderos” y ello por dos razones: la una, por que no es raro encontrarle en el “cordó” de nuestros “Castellers”; la otra: es que desde muy joven ocupa un lugar en la historia “dels castells”, pues, según tenemos entendido, él fue quien, el año 1921, subió de “anxaneta” en unos pilares que varios vilafranqueses improvisaron el día de San Félix, al haber suspendido nuestro Ayuntamiento la actuación de las “collas” vallenses y algunos otros festejos por el desastre de Anual y verse obligado a marchar a Africa el entonces de guarnición en nuestra villa, Regimiento de Caballería Cazadores de Treviño en el cual prestaban servicio militar muchos jóvenes vilafranqueses y de la comarca».
Un altre testimoni casteller d’aquella Festa Major ens ve de la mà d’en Fèlix Cusiné, en una carta a Pere Català i Roca: «...El plat fort va ésser l’endemà (es refereix al dia 30), alternant la “Vella” de Valls i els “Castellers de Vilafranca”, havent-hi d’espectadors les forces vives del Vendrell. La colla de Vilafranca va fer-hi una bona actuació [...] es respirava un condensat ambient casteller. Entre els espectadors de solera hi havia un capellà que havia arribat el migdia a l’aeròdrom del Prat i va fer-se acompanyar seguidament a Vilafranca i a la plaça repartia abraçades a tots els vallencs i a tots els aficionats amb forta emoció. Vaig interessar-me per qui era i em digueren que mossèn Joan Vives Surià, conegut per nosaltres per en Joan Vives de la Cirera.5 El número simpàtic d’aquest dia 30 i que fins a cert punt va confirmar el que dieu que els Castells són germanor (era Pere Català, precisament, qui sostenia aquesta premissa), va ésser el darrer pilar de cinc que fan al vespre, enfront de la Casa de la Vila. El baix era de Valls; a segons hi anava el Domènech, amb camisa verda; al terç, el Batet, amb camisa vermella (sic. per rosada); el quart era de Vilafranca, amb camisa verda; i l’anxaneta, de Valls i de vermell (sic. per rosat). De debò que feia bonic. Jo vaig donar-hi molta importància, a aquest castell [...] El dia 31 va sortir la colla de Vilafranca, sola, i va quedar bé com sempre...»6
II Concurs de castells Jorba-Preciados:
Cinc de set descarregat
Un cop enllestida la nostra Festa Major, el compromís més immediat —i el darrer, ja, de la temporada castellera— era el segon dels concursos barcelonins de la dècada, a celebrar, el dia 26 de setembre, en el mateix marc que l’anterior, és a dir, a l’avinguda del Portal de l’Àngel de la Ciutat Comtal. Per aquest motiu, Panadés (11 set.) avisava que «El próximo martes y el viernes día 17, nuestros bravos “castellers” tendrán sus ensayos, a las 10 de la noche, por aproximarse la fecha del Concurso de Castillos [...] organizado por los grandes Almacenes Jorba-Preciados». La vigília del concurs, a Vendrell (25 set.), el seu redactor Josep Urpí i Baldrís es mostrava exultant pel fet que els Nens, per la festa anyal de Sant Zacaries —que tingué lloc el diumenge anterior, dia 19 — havien recuperat el quatre de vuit, després de dos anys sense fer-lo; i, a l’extensa crònica que publica, no hi falta l’alineació completa de tots els castellers del tronc que hi van participar, entre els quals, al pis de quints, figurava el nostre Antolín (sense especificar-ne, però, els cognoms). Això ens porta a pensar que fou debades, doncs, la insinuació que el mateix J.U.B. havia fet un any abans, en el mateix periòdic, en el sentit que fóra bo que la colla vendrellenca pogués actuar, d’una manera definitiva ja, sense cap mena d’ajuts; i el cas és que en aquest carro gros, ja no hi pujaren xiquets tarragonins, però sí que hi muntà, encara, un membre de la nostra colla. I també cal dir que, segons el testimoni de molts dels que ho van poder veure, aquest excel·lent casteller de la nissaga dels Giménez-Ojeda va formar part, igualment, de la nòmina d’un altre quatre de vuit, el que els Nens del Vendrell descarregarien el diumenge, dia 26, al concurs barceloní (tot i que, segons un altre testimoniatge, aquell mateix dia també va pujar amb els nostres Verds; i el mateix deuria passar amb el Garcelló, qui, segons diuen, també va alternar amb les dues colles). A Panadés (25 set.), hom tornava a anunciar: «Los “Castellers de Vilafranca” a concurso en Barcelona» i, després d’un breu refregit de la notícia avançada ja unes setmanes abans, postil·lava: «... Es de celebrar la importancia de este enfrentamiento anual, que adquirirá mayor fuerza. Para mañana, los nuestros están dispuestos a la lid, y sería deseable que un nutrido grupo de vilafranqueses les acompañaran. Les deseamos a todos el mayor de los triunfos». Com veurem, els nostres no es van poder endur la glòria del triomf més gran, però sí l’èxit particular de poder completar per primera vegada el cinc de set.
El nostrat Panadés (2 oct.) informava a bastament, en primera pàgina, del «x Concurso de“Castells”» (així caldria considerar-lo en un sentit ampli, atenent les convocatòries de concursos anteriors, tot i que també cal dir que, en realitat, se n’havia fet algun més), destacant «La “Colla Vella” de Valls triunfadora», mentre que afegia també: «Los “Nens del Vendrell” clasificados en segundo lugar, seguidos por los “Castellers de Vilafranca” en el tercero». La crònica la signava, un cop més, Lluís Solsona i començava amb algunes consideracions històriques:«Si bien es cierto que la “Mercè”, hasta hace bien poco tiempo, no ha gozado de fama “castellera”. Si también lo es que tuvo que ser la filoxera quien echara de sus viñas a suficiente gente del Campo de Tarragona para que el año 1890 fundara una “colla de castellers” en Barcelona (Gracia) que, a pesar de todo, no pudo subsistir. Si un amigo nuestro —Ramón Sala—, hace bien pocos años y con bagaje de voluntad congénita y experiencia fraguadas en la entrada y en la cabeza de nuestra “colla” obtuvo éxito similar al organizar su “Cos de Castellers de Barcelona” —mejor se lo deseamos para su actual intento—.7 Si nos repiten con terquedad que nuestras tradiciones se derrumban... ¿A qué viene esta Olimpiada de bravas arquitecturas celebrada el día 26 del pasado mes de Septiembre en la Avenida de la Puerta del Angel de Barcelona? ¿Cómo se explica que un mecenazgo, ejercido sobre los Concursos de “Castells” con toda delicadeza y eficacia por la firma Jorba-Preciados, pueda despertar o resucitar una vocación —que a su vez es rito y participa en mucho de nuestro genio—, si ello no fuera por que ésta no estaba ni dormida ni muerta, sinó simplemente abandonada? ¿No será que entre lo que se supone una Tradición Estática (inexistente) y la Revolución siempre existe un punto sano por donde puede fluir la Evolución, que no es otra cosa que la Tradición auténtica? Esto, ni más ni menos, queridos amigos, es la escuela del II Concurso de “Castells” de Barcelona. Allí estuvieron los mejores “castells”, que en nuestros años no se habían podido montar en una sola jornada. Allí estuvo la gran manifestación del pueblo, tanto en afluencia como en anuencia». A continuació, passa revista a aquells millors castells de la memorable jornada: «Decidme, pues, vosotros vilafranqueses “que en el arte de que se trata sois maestros” si no es mucho que la “Colla vella” de Valls cargara y descargara magníficamente “castells”, como lo fueron sus “Torre de set”, “Quatre de vuit” y “Tres de set alçat per sota”; que los “Nens del Vendrell” cargaran y descargaran un fortísimo “Quatre de vuit”, que ya habían experimentado y logrado —quizá aún con mejor éxito una semana antes— en su propio feudo, así como también el “Quatre de set amb el pilar de cinc al mitg” y el “Tres de set alçat per sota”; que nuestros “Castellers de Vilafranca” cargaran y descargaran robustos “Cinc de set” y “Quatre de set amb el pilar de cinc al mitg”; que la “Colla Nova de Sant Magí” de Tarragona nos sorprendiera con un “Tres de set alçat per sota” cargado y descargado; que la “Colla Vella” de Tarragona cargara y descargara el “Quatre de set amb el pilar de cinc al mitg; “castell”, este último, que también fue cargado por los “Minyons de l’Arboç”...» (aquest fou, precisament, l’ordre en el qual es classificaren les sis colles). No fa esment d’altres castells més menors, però sí que entra a valorar-ne d’altres superiors que només van quedar en intent (com ara, el del tres de vuit per part dels vendrellencs), per continuar postil·lant: «No veis en este Concurso y en los precedentes una manifestación del folklore “casteller” adaptada a nuestro tiempo, sin que el mismo pierda su pureza original», manifestació amb la qual Lluís Solsona es postulava com a ferm defensor dels concursos castellers. Acabava el cronista indicant la classificació final,8 així com les puntuacions obtingudes per cadascuna de les colles —899 punts per als vilafranquins—, abans de dedicar un parell de paràgrafs finals a fer una valoració de l’actuació de la nostra: «Capítulo aparte merece la actuación de los “Castellers de Vilafranca”, y ello no sólo por amores y afectos —que de cualquier forma existen—, sino también, por las razones de equidad siguientes. Es evidente que con nuestro “Cap”, el buen amigo Martínez, nuestra “colla” ha dado un paso definitivo. Sino, piénsese que nuestros “Castellers” en Barcelona, cargaron y descargaron, por primera vez en su historia, el difícil “Cinc de set”; que además de este, se cargó y descargó el “Quatre de set amb l’agulla”, el “Tres de set” y el “Pilar de cinc”. Piénsese también que nuestros “Castellers” obtuvieron el tercer puesto en un Concurso de seis “colles” participantes: que, además, alcanzaron mayor puntuación que dos “colles” más antiguas que ellos;9 y por último, que resultaron los mejor clasificados de entre las cuatro “colles”, que por considerarlas a su mismo nivel, se tenían por sus más directos competidores. No obstante, en lo que verdaderamente queremos insistir es en el espíritu “casteller” demostrado por nuestra “colla” en su voluntad común de superación y en su darlo todo por el triunfo, así como, en su conciencia de vilafranquinismo y en su hermandad castellera. Estas afirmaciones son tan ciertas, que estoy seguro que al hacerlas hablo por boca de cuantos de nuestros paisanos estuvieron en Barcelona el día del Concurso. Toménse pues a guisa de común felicitación». Mercès a les anotacions del bon amic Josep Miret —un dels integrants del tronc—, coneixem una bona part de l’alineació del primer cinc de set descarregat pels Castellers de Vilafranca; heus-la ací: segons: Domènech (rengla), Miret i Martínez (tres), Sala I i Inglada (torre); terços: Hill I, Rubio, Polo, Planas i Hill II; quarts: Ramonet, Cordobés, Tracatrà, Gimenall i Calero; dosos: germà del Cirilo, Vicente, Melilla y Montoya; aixecadors: Manelet i Carles; enxaneta: Dominguín. Per un altre cantó, Pere Català, referint-se als nostres castellers, deia: «La colla de Vilafranca, superant-se cada any, obtingué el “3 de 7”, el “5 de 7” al segon intent, i el “4 de 7 amb el pilar”. Una magnífica actuació dins les possibilitats de la colla».10 I a Panadés (9 oct.), entre els acords adoptats, uns dies abans, per l’Ajuntament de la Vila, hi trobem aquesta nota positiva: «Que conste en acta la satisfacción del Ayuntamiento por la excelente actuación de los “Castellers” de esta villa realizada el pasado domingo en Barcelona, con motivo del Concurso allí celebrado y en el cual se clasificaron en tercer lugar».
Trofeu i castanyes per tancar l’any
Panadés (15 oct.) informava del «Simpático acto» que havia tingut lloc dos dies abans, «...un acto muy emotivo en el local de la Sociedad Coral “El Panadés”, con la entrega por nuestro Alcalde, Dr. Luis Melo de una Copa a los “Castellers de Vilafranca” por su magnífico lugar alcanzado —tercero en la clasificación— en el Concurso casteller recientemente celebrado en Barcelona por la casa comercial Jorba-Preciados. El señor Alcalde expresó su satisfacción por la buena marcha de la “Colla” y les animó en su tarea de superación y agrupación y les felicitó por haber puesto el nombre de Vilafranca en uno de los primeros lugares, siendo una “Colla” de las más jóvenes...». I en parlar de castanyes, no volem referir-nos, naturalment, a cap mena de baralla entre castellers ni, encara menys, a alguna llenya excessiva —que tampoc no hi fou— cap a finals de la temporada, sinó a aquest anunci aparegut a Panadés (23 oct.), en forma de convit: «El próximo sábado día 30 de octubre, a las 10’30 de la noche, en el local de la Sociedad Coral “El Panadés” tendrá lugar una “castañada” entre los elementos de la “Colla de Castellers de Vilafranca” en la cual quedan invitados los componentes de la misma»; i, set dies després, com a recordatori, el mateix periòdic tornava a insistir sobre el tast castanyer —cal suposar que amb l’acompanyament indispensable dels panellets de ritual— que tindria lloc la nit d’aquell mateix dia (30 oct.).
I encara abans d’acabar l’any, hi havia qui tenia prou temps per especular sobre si els castells es podien catalogar o no com un esport. Així, a Panadés (13 nov.), un aficionat, que signava amb les inicials m. o. j., formulava aquesta pregunta: «Los “Castells” ¿es Deporte?»; i pretenia justificar el seu posicionament, en un sentit clarament afirmatiu, amb comentaris com aquests: «...a raiz del reciente concurso de “castellers” celebrado en Barcelona con motivo de las Fiestas de la Merced y que tanto éxito alcanzaron (distinguiéndose nuestros dignos “Castellers de Vilafranca” con un meritorio tercer puesto) esperaba con ilusión leer las reseñas y ver las fotografias en los diarios y revistas deportivas que tan prodigamente se publican en Barcelona, que enaltecieran las hazañas de estos hombres que no son profesionales del mismo y que de una manera meritoria sin otro afán que practicar el deporte gastan sus horas de noche para sus ensayos con el fin de poder presentar en destacadas fiestas, entre ellas el magnífico espectáculo citado en Barcelona de unos “Quatre de vuit”, “Torre de set”, “Pilar de cinc”, etc. Compré algún diario deportivo y, ¡oh desilusión! ni en uno solo encontré lo que buscaba. No solamente ni una fotografía sino que ni tan solo una mera mención de estos actos. ¿Es que “els castells” o torres humanas como llaman en la capital, no son Deporte? Es un ejercicio de fuerza y destreza y por lo tanto es un deporte. No se comprende que en unos diarios o revistas deportivas que en muchos números les es difícil llenar sus páginas en reseñas deportivas no incluyen en los mismos un deporte tan arraigado en nuestra región, principalmente en la provincia de Tarragona y buena parte de Barcelona. Quizás dirán los periodistas que desconocen este deporte, no obstante no ignoran lo que es la “petanca” deporte ignorado por la mayoría, ni se abstienen de llenar columnas enalteciendo los artistas de cine con fotografías de esculturales estrellas y esto último no pertenece ni por asomo al deporte». En fi, que, com és fàcil d’adonar-nos, en això dels castells sempre n’hi ha hagut per a tots els gustos.
De fet, però, també hem de dir que la vessant esportiva dels castells ja havia estat tractada, aquell mateix any —en el número del mes de juliol de la revista infantil Cavall fort — per l’escriptor vallenc Pere Mialet i Rabadà, qui titulava el seu article «Un esport de la terra: els Castells» (acompanyat de sengles fotografies de Pere Català i Roca), i en el qual, amb una inequívoca visió de futur, manifestava que «En aquesta era esportiva no seria utòpic aspirar a veure algun pilar de més de cinc i algun castell de nou. L’afició, al Camp tarragoní i al Penedès és intensa com mai, i actualment són set les colles de castellers que actuen amb regularitat...»,11 una de les quals era, naturalment, la dels Castellers de Vilafranca; amb tot, hem de precisar que llavors no eren set, sinó sis, les colles del món casteller, atès que, a Valls, només n’hi havia una de les dues que l’autor assignava a la seva pròpia ciutat.
Parla el Domador de lleons
Encara no ho havíem dit, però resulta que aquest era el renom que uns quants castellers havíem aplicat, posteriorment, a l’aleshores cap de colla, Gabriel Martínez; no pas en un sentit pejoratiu, sinó d’una manera totalment xiroia i distesa, a causa, sobretot, de la seva veu potent, que imposava per damunt de moltes altres, i de les seves dots de mando; perquè, que li agradava manar ningú no ho dubta, com també és ben certa la bona voluntat i la dedicació que esmerçà al servei de la colla. Així, doncs, no voldríem que ningú s’ho prengués malament, atès que el Gabi va omplir un capítol important dins de l’historial dels Verds i, per això, mereix tots els nostres respectes. Seguint la tònica del que havia succeït amb els seus predecessors en el càrrec, Panadés (6 nov.) publicava un dels seus habituals «Santo y seña», en el qual s’entrevistava «Gabriel Martínez Escofet, “Cap de Colla” de “castellers de vilafranca”», amb la particularitat, però, que l’interviuador era, en aquesta ocasió, el mateix autor de la caricatura que acompanyava el text, és a dir, el notable dibuixant vilafranquí Joan Esteve i Albet. Vet aquí, al complet, precedides del preàmbul corresponent, les preguntes i respostes de la conversa en qüestió: «Vilafranca, de arraigada tradición “castellera”, ha contado siempre con solera de calidad para mantener viva la afición al difícil arte de construir castillos humanos, en consonancia con su espíritu racial de esfuerzo, tesón, equilibrio, inteligencia y fuerza, que se aplica perfectamente al realizar tal ejercicio. Actualmente nuestra “Colla de Castellers”, puede (sin pecar de inmodestos) codearse dignamente con las más renombradas “Colles” de nuestra región. Para divulgar los pormenores y organización de los “Castellers” vilafranqueses, hemos entablado diàlogo con su actual “cap de colla”. —¿Desde cuando actúas de “casteller”? —Desde el año 1957. —¿Y de “cap de colla”? —Fuí elegido en el año 1964. —¿En qué castillos intervienes? —Preferentemente en la “Torre de sis”, “Tres de set”, “Quatre de set” y “Cinc de set”, actuando en “segons”. —¿De cuántas personas se compone la “colla”? —La formamos unas 90 personas. —¿Qué se necesita para ser un buen “casteller”?
—Afición, pocos nervios —(alterados se entiende)—, agilidad, ingenio y fuerza. —¿Practicáis mucho entrenamiento? —Desde Mayo a septiembre, dos veces por semana. —¿Es peligroso practicar este ejercicio? —A base de buen entreno, se adquiere una agilidad que permite una confianza y por tanto, al derrumbarse un castillo, generalmente sabemos “caer bien”. La caída más peligrosa es la llamada “xurrigada” (sic. per xurriacada) o sea cuando el castillo se parte por la mitad. Precisamente por esto, “els terços” deben ser los mejores “castellers” ya que es el puesto de más compromiso. —¿Encontráis dificultades para cubrir los puestos?
—Quizás para encontrar “els enxanetes”, pero siempre hemos contado con pequeños audaces para coronar los castillos. —¿Puedes enumerarnos los castillos que ha levantado la “Colla”? —Hemos logrado los castillos siguientes:“Pilar de cinc”, “Tres de set”,“Quatre de set”,“Quatre de set amb el pilar al mig”, “Torre o Dos de sis”, y en el pasado Concurso de la Merced, en Barcelona, por primera vez levantamos el “cinc de set”. También hemos intentado conseguir, sin lograrlo, montar el “Dos o Torre de set”. —¿La “Colla”, siente afición? —¡Mucha! —¿Quienes han ostentado el cargo de “cap de colla”? —Mis antecesores han sido Oriol Rossell, Ramón Sala, José Pedrol, Juan Bolet (“Garsa”), y Carlos Doménech. También cabe citar el entusiasmo y asesoramiento de muchos aficionados, entre ellos a Juan Sol. —¿Lleváis muchas salidas? —Bastantes; hemos actuado en Barcelona —(actualmente en los dos Concursos patrocinados por Jorba-Preciados)—, Igualada, Sitges, Villanueva, San Sadurní de Noya, San Quintín de Mediona, La Granada, etc. etc. Este año, también fuímos solicitados para actuar en un Festival Folklórico organizado en la aristocrática playa de S’Agaró, habiendo obtenido un señalado éxito. —¿Cuántos castillos calculas levantáis anualmente? —Unos veinte castillos, aparte de los que se levantan en los ensayos. —¿Qué tal el II Concurso de Castellers, celebrado últimamente en la ciudad condal? —Ha sido considerado por todos como un franco éxito, pues hemos logrado un tercer puesto, detrás de las afamadas “Collas” de Valls y Vendrell y superado a las de Tarragona que cuentan con más historia que la nuestra. —¿La “Colla” cómo se mantiene en lo material? —Pues por sus propios medios y cuando éstos no llegan, nuestro Muy Ilustre Ayuntamiento no regatea su ayuda. Precisamente el M. I. Sr. Alcalde, junto con los tenientes de Alcalde señores Esteva y Mestre, nos hizo entrega el pasado día 13 de Octubre, de una magnífica Copa en premio a la buena puntuación obtenida en las Fiestas de la Merced de Barcelona. —¿Proyectos para el futuro? —Seguir nuestra preparación para conseguir la “Torre de set” y el “Quatre de vuit”... — “Doncs... amunt!”».
En aquest interviu es posa de relleu, una vegada més —malgrat que en Gabi procurava argumentar les respostes en clau positiva—, la problemàtica que arrossegava la colla, des de feia temps, a redós d’una manca de sortides evident, a la qual no hi havia forma de donar solució. I ja es veu com, amb només vint castells l’any (aquí, el “cap de colla” potser havia exagerat un pèl), no es podia arribar gaire més lluny. D’altra banda, també es feia palès que no solament la torre de set, sinó també un quatre de vuit de color verd, començava a treure el nas per l’horitzó...
AC Alt Penedès -




















