Diu una coneguda Jota Marinera mallorquina, popularitzada per Maria del Mar Bonet, que «després d’una maror sol venir una bonança». I aquesta corranda podríem aplicar-la perfectament a l’evolució de la nostra colla de Castellers de Vilafranca durant els primers decennis de la seva existència. La il·lusió inicial d’aquells que, encapçalats per l’Oriol Rossell, van donar-li vida i cos es va anar transmutant mica en mica, al cap d’uns pocs anys, en decepció, un desengany propiciat per les ingerències de gent aliena que, amb l’adob de diverses circumstàncies desfavorables, van conduir el grup, fins i tot, cap a una punyent dissolució. Per tant, l’evidència que hi va haver llavors una bona dosi de maror esdevé del tot inqüestionable.
Malgrat això, la sembra a casa nostra d’una renovellada llavor castellera, heretada dels nostres ancestres, havia estat prou exitosa perquè no hagués de caure en l’oblit més absolut. A recer de la plaça més castellera, el caliu, poc o molt, es mantingué; i només va caldre una nova alenada –provinent, aquesta vegada, d’alguns dels organismes institucionals del moment– per poder restablir la situació. Va ésser, aquella, una represa coratjosa, carregada de noves il·lusions, per bé que endurida per les privacions d’una època en la qual costava Déu i ajut trobar actuacions i sortides que contribuïssin a la consolidació d’aquell estol casteller ressuscitat que, com a tret més distintiu, s’havia presentat, al començament de la primavera del 1957, lluint unes esperançadores camises de color verd, un to més exclusiu que no pas aquells de les colles que també actuaven a la nostra plaça els dies de la Festa Major.
Els anys següents no van ser, ni molt menys, com per fer volar coloms, ans al contrari; una llarga travessa del desert va prendre carta de naturalesa en el si de la nostra agrupació, on el desencís superava amb escreix alguns pocs moments de gaubança. Només l’expectació i el clímax positiu que es van generar a Vilafranca arran de l’erecció del monument «Als Castellers», inaugurat el 30 d’agost del 1963, van poder fer sortir de l’ensopiment general una afició delerosa fins a un cert punt, però també resignadament endormiscada. I encara es van desvetllar més els ànims quan la temporada del 1965 va posar un nou esglaó cap a un assentament definitiu dels Verds, en gaudir aquests de l’oportunitat de poder actuar, per fi, el dia de Sant Fèlix –amb el primer cinc de set carregat–, cosa que no havia succeït en els anys anteriors per les causes diverses que procurem d’analitzar en aquest volum.
A partir d’aquell moment, un gradual estat de bonança es va fer palès a redós d’uns Castellers de Vilafranca amarats de renovades esperances i ansiosos de noves fites. En donen fe la plena consecució de la torre de set i el coronament del quatre de vuit, l’any 1969, i tots els èxits que es van anar desgranant posteriorment: el carro gros descarregat i el pilar de sis carregat, ambdós el 1971; el mateix espadat completat al Sant Fèlix següent, de bracet amb el tres de vuit carregat que contribuí a la victòria en el concurs de Tarragona del mateix any 1972; la torre de vuit amb folre carregada i el tres de set
Introducció
aixecat per sota descarregat, el 1973, i encara el tres de vuit i la torre de vuit folrada, igualment completats, en un 1974 també extraordinàriament profitós. Tot allò que ha vingut després, que no és poc, pertany ja a uns altres cicles que haurem de tractar en altres toms successius i que donaran continuïtat a la nostra història.
En aquest segon volum hem procurat mantenir els criteris amb els quals vam fornir la segona part del primer, és a dir, aquella que recull la primera època de la colla, amb el color rosat a la camisa com a distintiu. I ho hem fet emparant-nos, en bona part, amb els setmanaris locals i també, ocasionalment, amb altres mitjans de la premsa del país, atès que cap a finals de l’any 1970 i en anys següents van començar a aparèixer cròniques castelleres a diversos mitjans d’informació. També hem tingut en compte els testimonis orals procedents d’alguns dels castellers que van viure aquells primers anys vestits de verd, així com els records de collita pròpia que han pogut transcendir o no en la memòria col·lectiva fins als nostres dies.
Per bé que tots els fets –tant els èxits com les dissorts– que es descriuen en aquesta obra són patrimoni de totes aquelles persones, castelleres o no, que els han viscut, entenem que no fóra just d’ometre la referència als cinc capdavanters que van dirigir la colla al llarg de les divuit temporades –les que van des del 1957 fins al 1974 – que hem procurat d’estudiar i analitzat minuciosament per tal de poder donar forma a aquesta segona part de l’historial dels nostres Castellers de Vilafranca. Així, doncs, els noms de Josep Pedrol, Carles Domènech, Joan Bolet, Gabriel Martínez i Lluís Giménez, tot seguint els passos dels seus predecessors –Oriol Rossell i Ramon Sala– han de perdurar en el record i han de rebre, de part nostra, un sentit homenatge de reconeixement per la tasca que van dur a terme, tots ells, quan els va tocar de comandar la nau castellera vilafranquina en uns moments que les circumstàncies eren ben diferents de les que, per sort, podem viure actualment.
El nostre agraïment es fa extensiu a totes aquelles persones que, amb més gran o menor mesura, ens han ajudat a il·lustrar i a confegir tot allò que ha generat la nostra recerca als arxius, hemeroteques i fons personals del nostre entorn. També als que han ennoblit aquesta obra amb les seves col·laboracions i als que haureu de suportar estoicament les lògiques mancances d’un discret apotecari amb vel·leitats no pas d’escriptor més o menys consagrat, sinó de notari pacient i honest de l’epopeia castellera que els nostres castellers ens han brindat al pas dels anys. Ara només cal desitjar que la bonança castellera que ens ha fet i ens fa sentir tan importants, a hores d’ara, no pugui donar pas mai més a una nova i colpidora mala maror. Que així sigui.
Amunt, Castellers de Vilafranca! Eloi Miralles i Figueres. Vigília de Sant Fèlix del 2015