Després de tot un any ben magre pel que fa al capítol d’actuacions, els Castellers de Vilafranca encetaven nova temporada amb renovades esperances i amb la ferma voluntat de poder capgirar la situació. I el cas és que, sense que això vulgui dir que la cosa estava com per tirar coets, gairebé es pot afirmar que se’n van sortir, atès que, com veurem més endavant, a més de les exhibicions habituals a Vilafranca, van poder tornar a sortir fora vila, recuperant un parell de places on ja havien pogut actuar amb anterioritat: Igualada, on no s’hi havia anat des del 1954, i Barcelona, després d’un any d’absència.
Malgrat això, la diada de Sant Raimon, festa major petita a la vila, apareixia encara com una assignatura pendent, tot i que semblava que començava a desvetllar un cert interès en alguns cercles vilafranquins. Ho demostra la «Encuesta pública: San Ramón y su fiesta», que publicava Acción Católica (10 gener) de la mà d’un dinàmic Josep-Victor Gay, amb la col·laboració de Josep Giménez, en un apartat de la qual podem llegir «...lo que nos dice una persona que por obligación y por afición conoce nuestras fiestas en su parte íntima y dura. Se trata de nuestro Jefe de policía municipal don Eustaquio Parrilla»; segons que sembla, aquest va afirmar que «“Xiquets” no puede ser», i ho justificava afegint que «El tiempo, frío y nublado, hace imposible prácticamente la salida de bailes y comparsas, como quedó demostrado en la reciente salida del día 21 (es refereix a la del desembre), si bien “músic pagat...”». Aleshores, l’entrevistador anava una mica més lluny: «Pedimos aclaraciones sobre este punto y nos dice que a pesar de la lluvia que obligó a suspender la fiesta (la del 8 de desembre), no se aplazó la comida prometida a nuestros muchachos...»; hem de creure que fou per aquesta raó que la susdita actuació dels castellers el dia 21 —un cop havien cobrat «en espècies», arran del tiberi concertat— no va estar a l’alçada d’allò que calia esperar. Per cert que Panadés (3 gener) havia publicat en portada un reportatge fotogràfic de la celebració d’aquell «Día de la Madre», amb dues fotografies de castells que corresponien a les torres de sis dels Minyons de l’Arboç i dels nostres Castellers de Vilafranca.
Castellers a Barcelona
Durant els mesos de febrer i març, la premsa vilafranquina informa, amb una certa assiduïtat, dels primers passos i de les primeres actuacions de la colla castellera que s’havia gestat al Cap i casal català, en la qual s’havia integrat un contingent apreciable de vilafranquins que hi residien, ja sigui permanentment o bé per raons de treball o d’estudi. D’entre les diverses gasetilles que en parlen, hem escollit la que li dedicava Acción Católica (21 feb.) —novament Joan Terrades n’era el portaveu— amb l’indefectible títol de «Ja ha aixecat la mà l’anxaneta», després de la primera sortida que havien fet els novells castellers (el cronista seguia insistint amb la denominació «Nois de Barcelona», però la veritat és que no va arribar a fer fortuna). Heus ací alguns dels seus comentaris: «...Hi vàrem veure molts castellers d’origen vilafranquí com són en Bayer, Freixedes, Batlle, Olivella i altres, capitanejats pels també vilafranquins Sala [...] La nota simpàtica va córrer a càrrec dels grallers, que eren els del nostre ball de bastons, Ton Rubires i ll. Gimènez, acompanyats al timbal per f. Cusiné, tornant tots satisfets per la seva primera sortida...». També en va parlar Sempronio (pseudònim del periodista Andreu Avel·lí Artís) a Diario de Barcelona (7 feb.), on feia saber que «Barcelona tiene ya xiquets. No importa, naturalmente, que sus promotores y sus elementos de base procedan del Panadés y de Tarragona. Al fin y a la postre, Barcelona, como toda gran capital, es un mosaico de gentes de las más diversas procedencias. Ramón Sala, el jefe del grupo, el “cap de colla”, según la terminología clásica, es oriundo de Villafranca del Panadés, que es la segunda capital castillera, suponiendo que a Valls le demos la primacía. “—Si Valls fué la madre de los ‘castells’, Vilafranca ha dido la nodriza” —refiere Sala, con atinada frase».1
A mitjan abril va tenir lloc al Museu de Vilafranca un col·loqui sobre «la més típica de Catalunya», dirigit i moderat per Antoni Sabaté Mill. Se’n féu ressò Acción Católica (18 abr.) en transcriure algunes de les endevinades impressions amb què va obsequiar la concurrència el llavors cronista oficial de la Vila: «L’impacte de la traca, dels Xiquets, de les gralles..., als quatre anys, no pot oblidar-se mai [...] Hi ha una Festa Major objectiva. Però la que porta cada u a dintre és la que val [...] S’ha fet un cert abús de la Tradició. La tradició és vida. I persisteix en tant tot allò que no és vigent, és eliminat. El nucli viu de la nostra Festa Major és: la Basílica, Sant Fèlix i el cristianisme dels vilafranquins» (no cal recordar que això ho deia a finals dels cinquanta del segle passat). El mateix dia, Panadés anunciava que els Castellers de Vilafranca actuarien a les ja properes Fires de Maig.
De nou Acción Católica (25 abr.) donava informació sobre els castellers barcelonins en publicar l’article «Camisa vermella» —signat per «Un casteller» anònim— en el qual aclaria el nom definitiu —una mica rebuscat, al nostre entendre— de la novella agrupació, quan afegia com a subtítol: «El còs de castellers de “Ballets de Catalunya” elegeix la seva indumentària». L’escrit feia una mica d’història de com havia anat el procés constituent de la colla, alhora que justificava, a la seva manera, l’elecció del color vermell a les camises com a distintiu: «...existint diversitat d’opinions degut a la desorientació que ha produït entre els amants dels xiquets, el fet que la colla representativa de la millor plaça castellera hagi modificat, fa dos anys, el color clàssic i tradicional de la camisa vermella de les més glorioses colles de castells humans [...] hi havien vàries propostes i tendències que oscil·laven des del color blanc, al color blau de mar passant pel color carbassa
[...] es procurà centrar el tema tenint present la finalitat que pretén la nova colla i la missió que incumbeix a tots els que es dediquen a conrear el nostre folklore: conservar i divulgar amb la major puresa i dignitat possibles unes danses que foren —i són— motiu d’orgull per al nostre poble i transmetre-les a les generacions futures [...] Tenint presents, doncs, aquests principis i l’amor a les danses populars, el respecte degut al patrimoni artístic del nostre poble, a la històrica missió que tenen de portar a feliç terme, a l’opinió que de nosaltres podran tenir les generacions de l’esdevenidor i per ésser fidels a la tradició castellera en la seva època més esplendorosa, s’acordà que l’indumentària del Cos de Castellers de Ballets de Catalunya fos exactament igual a la típica de les més grans colles, és a dir, camisa vermella, faixa negra, pantalons blancs, calcilles negres i mocador de Saragossa...». No deixa de ser sorprenent que l’autor d’aquest text hagués triat un periòdic vilafranquí a l’hora d’exposar les seves tesis, perquè és evident que gasta un bon punt de menyspreu no solament envers els castellers vilafranquins (que ja tenien el color verd com a distintiu), sinó també cap a altres colles que tampoc no duien pas camisa vermella, com ara la Vella de Valls (rosada) o les de Tarragona (blau marí o lila). I no volem pensar com reaccionaria, a dia d’avui, en adonar-se de com el color verd ha marcat distàncies, a bastament, en el món casteller, al llarg dels últims vint anys. Amb quina autoritat, doncs, aquell casteller podia suggerir que totes les colles havien de lluir camisa vermella perquè, al seu parer, era la típica? Si, precisament, al nostre entendre, en la diversitat de colors distintius rau una de les qualitats més destacables del món casteller, des d’un punt de vista visual, a causa de la vistositat que això genera!
Tornen les Fires de Maig
La primera sortida de la temporada per als vilafranquins tornarà a ser, una altra volta, la de les Fires de Maig; i així ho anaven anunciant els dos setmanaris nostrats. Abans, però, cal fixar-nos en aquesta curiosa gasetilla que publicava Acción Católica (2 maig): «Con motivo del triunfo del C. de F. Barcelona, proclamado Campeón Nacional de Liga 1958-59, la Peña Barcelonista de Vilafranca organiza para mañana sardanas, traca, actuación de los “castellers” y banquete barcelonista». D’aquesta activitat i del fervor barcelonista —àdhuc s’anunciava per al divendres, dia 15, un partit amistós de futbol entre el Barça i el C. de F. Vilafranca— en donava notícia puntual Panadés (9 maig), però no consta enlloc que s’haguessin fet castells, ni tan sols algun pilanet. I pel que fa al programa de les Fires, el mateix rotatiu (11 abr.) ja havia apuntat que «...ha sido convenida ya la actuación de nuestros típicos “Castellers de Vilafranca”, los cuales levantarán, una vez más, sus arriesgados castillos y torres por las principales calles de la Villa (cal aclarir, no obstant, que només se’n feien a la rambla de Sant Francesc)», a la vegada que feia aquesta convocatòria a tots els castellers: «El próximo martes empezarán sus ensayos los “Castellers de Vilafranca para la próxima salida de las Ferias de Mayo», mentre que, una setmana més tard (18 abr.) insistia: «Continúan sus ensayos los martes y los viernes por la noche [...] los componentes de la Colla de “Castellers de Vilafranca”». En el mateix periòdic (9 maig), un tal Manuel de Wasto assegurava que «...no faltarán las notas alegres de la tenora ni la exhibición de nuestros bravos “Castellers de Vilafranca”». Al seu torn, Acción Católica (9 maig) assenyalava per al «Domingo día 17 – A las 12’30 h. en la Rambla de San Francisco: Exhibición de los “Castellers” y “Ball de Bastons”».
Encara també a Panadés (15 maig), el seu factòtum, Manelic Panadés, publicava, en clau metafòrica, un text dirigit «A un vilafranqués ausente», en el qual li adreçava, entre d’altres qüestions que tenien a veure amb les Fires, aquesta frase, gairebé de benvinguda, que fa palesa, un cop més, la seva estima envers la nostra colla: «nos gustaría poderle saludar, admirando a nuestros bravos “Castellers de Vilafranca”...». I pel que fa a l’actuacíó al certamen firal, només ens podem refiar d’allò que publicava Acción Católica (23 maig), en l’apartat «Folklore» de «Después de las “Fires”», quan només diu que: «La nota típica fué dada por la exhibición de los “Castellers de Vilafranca” y el “Ball de Bastons” del Aspirantado».
Més notícies que no pas actuacions
Davant la impossibilitat de poder informar de més actuacions fins a finals del mes d’agost, per la senzilla raó que, pel que sembla, no n’hi hagué cap, ens hem de cenyir a fixar-nos en altres notícies castelleres que trobem a la premsa del país. Abans de les Fires de Maig havia aparegut a La Vanguardia española (8 maig) un anunci, a tota pàgina, sobre una coneguda marca d’electrodomèstics, que duia aquest eslògan: «En cada lugar sus costumbres», a més d’un parell de dibuixos que representaven un castell —un tres de set— i la testa del gegantó Negrito, de Tarragona, als quals acompanyaven aquests dos textos: «en tarragona: Los ceremoniosos “gegantons negres” hacen las delicias de todos cuando llega Sta. Tecla (23 de septiembre)» i «en villafranca del panades: Asombran los bellos y osados “castellers”, derivación de los medievales “treballs d’Hèrcules” que entusiasman y emocionan a estas comarcas desde hace tantas generaciones (30 de agosto)».
Acción Católica (17 jul.) publicava a la portada un article del casteller i amic Josep Maria Giménez, amb el títol de «Quatre de vuit» (tot i que la foto que l’acompanya és d’un pilar al balcó) que ens sembla interessant de reproduir per les reflexions que proposa; vegem-lo: «La gralla llença a l’aire el seu to esquerdat, vibrant, penetrant... I desseguida uns homes comencen a pujar uns damunt dels altres. Pugen quatre homes enllaçats en un abraç que impressiona perquè endevinem en aquella munió una potència i una energia que són com el preludi d’una ofensiva, com un agrupament de les forces avans de l’atac. Però els quatre forçuts no es mouen, sinó que s’estrenyen més en el seu titànic abraç, i damunt s’ells pugen quatre homes més i quatre més, i quatre... I ells pateixen i els terços tremolen... i tots cent homes pateixen i tremolen en un esforç per aguantar el castell aplomat. Fins que el toc de gralla s’alegra i es fa solemne, i la gent, hipnotitzada, es desperta en un tro d’aplaudiments: una petita mà d’enxaneta, perduda en les altures del castell tremolejant, ha pregonat amb la seva curta aparició, la fantàstica victòria que aquells cent homes han obtingut. Però expliqueu-me si us plau, el sentit d’aquesta victòria. O més encara, expliqueu-me el sentit de la mateixa tradició castellera. Què és el que pretenem fent castells? Quins misteriosos valors salvem quan un any darrera l’altre i cinquanya vegades cada any un enxaneta ha aixecat la mà en l’aire, des del cim d’una torre humana? Es simplement la tradició de dos-cents anys el que ens obliga muntar castells? Les tradicions moren aviat si no tenen unes arrels vigoroses que les aguanten i una sava que les nudreixi. I és per aquestes arrels i per aquesta sava per les que jo pregunto. El cert i evident és que nosaltres estimem els castells i que els portem tant a dintre que constitueixen el nostre més sentit i viu folklore. I és que ells són l’expressió d’unes nobles àncies que sempre han inspirat les grans empreses humanes: l’anhel de millorament, d’aixecar-se de terra, de lliurar-se de les menudències, per engrandir-se més en l’esperit. Potser el millor valor dels castells està en el seu simbolisme, en la imatge ideal que ens ofereixen de la mateixa Humanitat. En uns quatre de vuit —el més fantàstic castell humà— hi descobrim les millors virtuts que eleven a l’home: l’entrega generosa de cada un que amb el seu esforç ajuda a aixecar-lo, la humilitat dels que, a sota, sofreixen sense que la seva actuació siggui prou apreciada, l’esforç heroic dels segons i terços, l’equilibri de quarts i quints, la suavitat del pom de dalt, l’’agilitat i valentia dels enxanetes... Però, sobretot, aquest sentiment de solidaritat que els uneix a tots i que fa la meravella de força i d’equilibri que és l’admiració del foraster, i que per a nosaltres és motiu d’alegria i de festa. Com deia Eugeni d’Ors, aquests són els nostres “toros”. Però davant la grandiositat i valor humà dels nostres Castells, ens atrevim a pensar que “Xenius” es va quedar curt...». El mateix setmanari eclesiàstic, dins del seu espai «Rutes vilafranquines», presentava el treball «Castillos, Torres y Pilares», en el qual es feia com una mena d’evocació de l’activitat castellera vilafranquina més recent, a més d’una incitació al jovent per tal que la colla no tornés a decaure; començava així: «—Què es tanca darrera d’aquestes paraules? —La veritat sobre “Nuestros toros”. Molt estranyat es quedaria un vilafranquí, si després del primer toc de gralla obrís el programa de la Festa Major i trobés que en un dels dies grans per Vilafranca, hi manquen les tres paraules que donen títol a les nostres ratlles. Però per sort això no passa mercès a uns homes autèntics vilafranquins; ells, prescindint de comoditats i mitjançant una feina callada i silenciosa han aconseguit que Vilafranca tingui el seu grup de “Xiquets”, i si la sort els acompanya es podran parangonar amb les millors colles de la especialitat»; el repàs continuava amb quatre paràgrafs més, cadascun d’ells amb títol propi:
«Petita hitòria d’una cosa gran.– Fa bastants anys que l’amic Rossell, plè d’entusiasme, es va reunir amb altres aficionats vilafranquins i decidiren portar endevant la seva idea de formar una colla de “Xiquets” a Vilafranca. Fou un esforç considerable des de diversos aspectes, l’econòmic entre altres. I certament la cosa semblava que anés per bon camí; les primeres actuacions sense pretendre el d’altres colles amb veteranía, foren un rotund èxit. Però surgiren també les primeres dificultats; certes persones començaren a actuar d’una forma estranya, fins arribar a tal extrem que portà la mort a la colla. Resurrecció i triomf.– L’essència castellera no podia morir en una Vila on es reuneixen cada any les primeres colles, i ben prompte, —ara amb camisa verda— surgiren uns continuadors d’aquells que per primera vegada alçaren castells vilafranquins. Fa bastants anys, que Vilafranca té colla pròpia, i aquest any com els anteriors, els “enxanetes” vilafranquins alçaran la mà sense tremolors, doncs contaran amb l’ajut no sols d’un grup de joves entusiastes sinó també dels propis Administradors, o al menys així ens ho han manifestat. A tú, jove.– Cada any, quan la plaça de l’Ajuntament bull d’animació, es preparen les soques i s’aposten els segons i terços, altres persones fan altra feina de tanta o més importància, unes formant propiament part de la soca i els altres fent mans, i entre ells fa uns pocs anys si troven uns grups de joves que no sols aguanten amb les mans sinó m’atreviria a dir amb el cor. Però aixís i tot, encara i falten mans. Quan el vell casteller, que fa 50 anys que aguanta castells mira enlaire i veu els balcons plens de joventut, recorda amb tristesa l’època d’or dels “xiquets”. De tú depèn en gran part, que aquesta època retorni. Els castells esperen la teva col·laboració: vindràs? A manera de final.– Aquestes ratlles no poden tenir mai fi doncs la nostra festa és eterna i eterns els “xiquets”, però fineix l’espai que s’ens ha destinat i ho voldríem acabar formulant un desig, o millor dos, el primer és que tant debò que entre les persones que trobem a fer mans hi hagin aquelles que fa uns anys fóren motiu de discordia entre els nostres castellers, i el segon desig que cap “Castillo, Torre o Pilar” s’ensorri, doncs trontollar ja és cosa normal i quasi necessària» (signat: J.X.).
A més de l’aire un xic nostàlgic que respira l’escrit, ens interessa retenir el fet que, segons que podrem comprovar més endavant, els tres Administradors seglars de la Festa Major vilafranquina d’aquell any eren uns incondicionals de la nostra colla. N’avancem els noms: Josep —o Papitu — Esteva Romagosa, Joan Trius Baltà i Lluís Melo Garcia. Aquest darrer, metge de professió, seria nomenat, al cap de pocs anys, alcalde de la Vila, mentre que els dos primers eren aficionats acèrrims als castells i espectadors assidus dels assaigs dels Castellers vilafranquins. Els acompanyaria en les tasques religioses mossèn Josep Maideu i Auguet.
Encara en el mateix número d’Acción Católica (17 jul.), un altre aficionat casteller de pro, el també vilafranquí Fèlix Cusiné i Martí publicava, amb el títol de «xiquets» (sembla prou clar que el nom de castellers no havia acabat d’arrelar del tot en el si d’una part de l’afició), aquests vibrants comentaris: «Aquest mot quan la calor apreta és per nosaltres presagi de grans esdeveniments. És el plat fort de la nostra Festa gran. Els actes de més relleu quedarien desvirtuats si no poguessin col·laborar-hi. Tanta és l’importància que tenen els Castells en la nostra Festa. Vilafranca els necessita i els Castells necessiten Vilafranca, Ella els dóna alè i vida. És a la nostra plaça a on més s’els admira i dignifica, i perquè saben que gairebé s’els idolatra, és a on patentitzen més grans desitjos de superació, aconseguint que llurs exhibicions assoleixin més magnitud. Els perderem els Castells? ¡No! Vindran époques més o menys brillants; podrà oscil·lar la categoria de les torres, però l’Institució, pel damunt dels antagonismes i passions desorientades, perdurarà. Observem els brots i rebrots com esclaten. Han arrelat massa fons perquè poguem perdre’ls. Altrament, ¡no veiem que ho porta la rescalfor de la terra el fer castells!».
A la mateixa pàgina de l’escrit d’en Cusiné hi ha uns «Preludis de Festa Major» en els quals l’enyorat Lluís Giménez i Noguera —qui, anys a venir esdevindria el cap de colla dels Castellers de Vilafranca— s’endinsava en temes festamajorencs, sobretot en el que pertoca a la contractació d’alguns dels balls de la més típica que tenia lloc a l’Ajuntament; cap al final de l’escrit, llegim: «...Abans de marxar, creiem oportú atansar-nos a un últim grup que està un xic apartat dels demés; el tema de la seva conversa es “Xiquets”. Diu un: —M’han dit que aquest any la colla de Vilafranca surt tots tres dies, mentre que els vendrellencs no vindran, i la colla de Valls actuarà un sol dia. Tot enraonant, s’allunyen de nosaltres. —Però —diu un altre— tú creus que la colla de Vilafranca pot competir amb la de Valls...?...». No cal dir que aquest darrer comentari posava el dit a la llaga, ja que, un cop es va fer pública l’absència dels castellers vendrellencs, el dilema que se’ls presentà als Administradors no deuria ser altre que aquest: convidar o no els Castellers de Vilafranca a sortir per Sant Fèlix.
El «decálogo del casteller»
No descobrim res de nou en assegurar que l’Alfons Chulvi —és a dir, Manelic Panadés — era un fervent devot dels Castellers de Vilafranca; ell sentia la criatura com a cosa seva, atès el paper rellevant que li havia tocat jugar a l’hora de la reorganització: els escrits a Panadés, les proclames des de l’emissora de Radio Vilafranca, la redacció del projecte dels estatuts de la colla i la tasca de persuasió mitjançant el boca-orella, dia a dia, el pemetien d’erigir-se en el més mediàtic i indiscutible defensor dels nostres Verds. I, així, aprofitava qualsevol conjuntura per dir-hi la seva, com ara en la col·laboració que segueix, a l’esmentat Panadés (24 jul.), la qual, amb el títol de «los fenomenos i l’avantítol de «Andar y ver», incloïa aquesta frase lapidària de l’escriptor Rudyard Kipling: «Si tropiezas al Triunfo, llega tu Derrota y a los dos impostores les tratas de igual forma...»; el text continuava així: «Así como en las ruedas de carro todos sus radios parten de un punto central que es el botón, de igual suerte la afición a a los castells, torres i pilars, gira sobre unas costumbres ancestrales y arrastra el desvencijado armatoste de los festejos populares tradicionales, que en Cataluña alcanzan el más alto grado de curioso tipismo durante los calurosos días agosteños de la Fiesta Mayor de Vilafranca, tan encendidos de entusiasmo, tan apropiados para elevadas temperaturas. Cierto que cuando existe el veloz automóvil es anacrónico ir en carro, pero en nuestra España aun siguen circulando muchísimos más carros, que automóviles, camiones, motos y tractores juntos: Por lo menos tres veces más, según cantan los censos de matriculación. A pesar de ello, o quizá precisamente por ello, no deja de sorprender al turista o al profano, el que todo un pueblo, una comarca y una región se congreguen en una fecha determinada, pongamos por caso en la Plaza del Generalísimo de Vilafranca el 30 de Agosto, y que durante cerca de tres horas aguante el calor o la lluvia, y aplauda, grite, se enfade y desafore, viendo a unos hombres hacer y deshacer unos ejercicios o combinaciones ciertamente arriesgados de un raro folklo-deporte, por los cuales un Municipio desembolsa fuertes sumas de dinero contratando, manteniendo y trasladando a los grandes contingentes que constituyen las “colles de castellers”. Es sorprendente ver con apenas unas horas de diferencia, a los mismos vilafranqueses que se desgañitaron de entusiasmo en la plaza, quedar indiferentes y frios ante los admirables atletas de un circo, que, en un momento, forjan una elástica columna humana muy similar a la que enfervorizados, aplaudieron al mediodía en la plaza...». A continuació, tornava a incidir en aquesta comparació amb els atletes d’un circ, tot precisant que aquests no desvetllaven, si més no a la nostra vila, el mateix grau d’interès que els castellers i assegurava que «...Si el “cuatre de vuit”, máxima proeza actual de nuestros “castellers” fuera tan taquillero para el empresario de circo como lo es Sofía Loren para los cinematograferos, no es aventurado presumir que el circo nos ofreceria tal bello espectáculo...»; després, posava èmfasi en el fet que «...el “rapto” de los niños que ascienden a la cumbre, está a la orden del día; que son pendencieros conforme a las mismas ordenanzas militares, que parecen ser de la Legión y son legión y únicamente su vigor, su gran fuerza física y también la habilidad que demuestran “a la hora de la verdad” explican estas explosiones de entusiasmo que sienten estas multitudes hacinadas en la plaza ante la gran belleza plástica de estos andamiajes humanos»; i, finalment, proposava «...ya que estos fenómenos tienen algunos una reglamentación interna y unas fichas de compromiso, —entre ellos los de Vilafranca y la Colla de Castellers de Arbós,— es decir, un orden aunque sea en el texto, a que abracen un Código de Honor, una especie de “decalogo del casteller” que como el de Circulación podría redactarse aproximadamente como viene publicado en el centro de este artículo, en calidad de mal borrador esforzándose en darle la tónica pintoresca. Si unimos los reglamentos, el Código de honor, las fichas de compromiso, y a nuestros “castellers” de que tan orgullosos estamos, ya tendríamos formado el ideario para constituir una Federación catalana con todas las Collas, que asombraría al mundo, como asombra al turista o al profano, el misterio y el prodigio de nuestros fenómenos. ¿Quiénes se ponen en cabeza?».
Pel que es veu, ni el canvi de color de la camisa havia pogut neutralitzar del tot el transvasament de castellers vilafranquins cap a la mateixa colla que havia estat una de les causes de la seva temporal dissolució. Chulvi, amb el seu to característic —que l’hem d’entendre en plena sincronia amb els moments que vivía el país, on l’estament militar dominava a plaer— s’empesca, a més, un «codigo de honor o «Decàlogo del casteller», ben curiós, per cert, i que contenia aquests deu punts: «i.- En las salidas comprobaras si tu vestimenta, —pañuelo, camisa, calzones y alpargatas—, están en condiciones. II.- No dejarás que te dominen los nervios, sinó que los dominarás. III.- No subirás “als castells” en malas condiciones físicas o mentales. IV.- Beberás moderadamente. v.- Respetarás a tus compañeros y los de otras “colles”. VI.- Tendrás sumo cuidado al ascender y bajar del“castell”. VII.- “Arriba” en el “castell” no estarás absorto por otros problemas.
VIII.- Recordarás que los cubiertos de la fonda son de la fonda. IX.- Vencerás a la Colla rival en buena lid. x.- Te someterás a las Ordenanzas y a las indicaciones del “Cap de Colla”. este decalogo se concreta en: Vigilar para que no te pase nada. Vigilar para que no pase nada a los demás».
Com es pot comprovar, algun d’aquests deu punts donen a entendre que alguns castellers de l’època no deurien ser pas uns angelets, precisament. Afegirem que al llarg d’aquell any de 1959, Manelic Panadés, com veurem tot seguit, va sovintejar les seves col·laboracions castelleres, algunes no exemptes d’un cert abrandament, tal volta excessiu, però sempre en defensa de la nostra colla. Lluny d’aquestes premisses, però, va publicar també a Panadés (1 ag.) un article dedicat íntegrament a «La colla vella “Xiquets de Tarragona”» (la dels germans Pomerol), en el qual acabava dient: «He pretendido ofrecer esta información para servir a la opinión pública y singularmente a la afición castellera con el deseo de que sea éste como homenaje de admiración que rinde Vilafranca a todas las “colles” existentes». Amb la perspectiva que ens dóna ara el pas dels anys, no ens estranyaria que hagués donat a conèixer aquest text per si de cas els Administradors, en haver-se confirmat ja que no llogarien els Nens del Vendrell, volguessin decantar els seus tirs cap a la colla degana tarragonina per tal d’ampliar el cartell casteller de la nostra Festa Major; després veurem que no fou així. En el mateix número, una columna signada per «F.» incidia sobre la necessitat que tots els vilafranquins col·laboressin activament en l’administració de la Festa Major: «...no debe olvidarse que la tradición precisa de recursos económicos, si no quiere verse como queda sumida en un mortal letargo. En nuestros días, la Fiesta Mayor necesita más que nunca de la aportación económica de todos los vilafranqueses, máxime cuando se pretende que esté a la altura de los tiempos».
Tot reivindicant el paper dels Castellers de Vilafranca
Una setmana més tard, a Panadés (8 ag.), Alfons Chulvi tornava a la càrrega amb una proclama, a la portada, que duia per títol: «Todos los vilafranqueses han de ayudar en su gran tarea histórica a la “Colla de Castellers de Vilafranca” i que abundava, amb la seva entonació habitual, no exempta de retrets, sobre diversos temes que ja havien estat exposats amb anterioritat. Vegem-ho: «Ignoro si muchos de ustedes han caído en la cuenta, porque apenas lo han advertido sus propios componentes: “La Colla Castellers de Vilafranca”, tiene en sus manos la tarea más trascendental y es la que efectúa el paso más importante de todo el largo historial de los “castells”. ¿Por qué? Expliquémonos. Primeramente, son los genuinos representantes del más importante coso castellero del mundo: la gran plaza del Generalísimo de Vilafranca del Panadés.
En segundo término, la “afición” palpita como ninguna y sabe reunir el mayor contingente de público durante las solemnidades hasta el extremo de que yo propondría al Muy Iltre. Sr. Alcalde, que acogiera la idea lanzada por uno de sus Concejales, de erigir un grupo escultórico o monumento “casteller” en mitad de la Plaza del Generalisimo, —o como mínimo descubrir una placa en la Fuente de San Juan— a modo de homenaje de Vilafranca a todas las “Collas castelleras” existentes en Cataluña que han sabido proporcionar tan brillantes jornnadas a la afición, prestigio a la Vila, como gloria a nuestro ínclito Patrón, San Félix mártir, durante las Fiestas Mayores. En tercer extremo, la “Colla Castellers de Vilafranca” ha inspirado en contenido y forma, una Reglamentación o Estatutos castelleros, que han sido los primeros en la historia; posee unas fichas contractuales, en cuyo dorso figura el historial de cada “casteller”; cuenta también con un Decálogo de Honor y ha inspirado, asimismo, a personas de prestigio, la idea de crear la primera federacion catalana del deporte de los “Castells”, el mérito de cuya iniciativa e implantación reclama la Colla de Vilafranca. Otra ilustre, la nueva “Minyons de l’Arboç”, nuestros hermanos, siguen también el ejemplo hacia esa gran escalada histórica panadesense. En cuarto lugar, sirve ampliamente a nuestro tipismo multisecular, por cuanto con su existencia, es fuente y cantera inagotable de nuevos “castellers” y “enxanetas” (aunque por el momento éstos nos los rapten, sin notar los causantes que hacen peligrar su moral y su propia existencia de Colla). La quinta razón por la que les debemos ayuda y protección es porque indirectamente contribuyen a que algunas otras “Collas” esquilmen a nuestro Ayuntamiento, ya que actualmente por venir unas horas el día de San Félix, se piden 18.000 ptas. De no existir la “Colla vilafranquesa”, es posible que a la larga no viéramos “castillos” en Vilafranca, porque al pedir las otras cada año más, quedarían reducidas las exhibiciones a un sólo día y aún es posible nos diéramos cuenta de la tomadura de pelo. Igualmente, una conllevancia exagerada con alguna sóla colla, produciría el mismo efecto. Por el bien de los castillos, nuestra colla legítima no puede casarse con ninguna otra colla determinada, por muchos particulares beneficios que proporcione. Finalmente, queda demostrado que sin nuestra “Colla”, que colabora con otras, éstas no ganan ni un sólo concurso de “Castells” de los realizados en la Plaza de Tarragona, por cuanto entonces cada Colla, necesita los suyos. No recriminamos por otro lado, que hay Collas que, para sus actuaciones, las formen igual como el C. de F. Barcelona forma sus equipos, con forasteros, pero no nos gusta nada que sea a costa de la nuestra, o mejor, con daño para la nuestra, que, como vemos, tiene sobradas razones de existir para Vilafranca. Yo propondría a nuestros bravos que, como vimos el año pasado realizan ya perfectamente los “castells de set”, a que intenten otros de similar categoría o superior. Si es preciso por el mismo procedimiento que otras Collas, pero eso sí, sin raptos, por favor, sino como buenos arquitectos de esos edificios humanos, como gentes de honor. ¡Loa a los grandes puntales de la “Colla Castellers de Vilafranca”, la de la misión trascendental e histórica! ¡Honor a los Camí, Garça, Milà, Sol, Domènech, Pedrol, Piñol... y tantos otros, que poseeis en vuestras manos en nombre, el prestigio y el dolor de la Colla! Pensad, amigos, que Vilafranca os estará agradecida en la historia. ¡Cada uno firme en su parapeto! Cada uno en su puesto, desde el Alcalde, que no os dejará morir, hasta el último periodista que no dejará de cantar vuestras hazañas y vuestra gran tarea frente a la historia. Vilafranca, asiste y mima a sus héroes. No estais sólos en la plaza, amigos».
Déu n’hi do, quina arenga! Com és fàcil d’adonar-nos, Chulvi no s’estava de denunciar el trasbals de canalla vilafranquina, que no cessava, cap a una altra agrupació que, per bé que no la cita explícitament, no costa gaire d’endevinar; una política, aquesta, que es veia afavorida, segurament, pel fet que la nostra colla anava molt curta d’actuacions en aquella època. D’altra banda, de la pretesa Federació de Colles no n’hem trobat cap més rastre, mentre que allò que també ens sembla oportú de destacar és que en aquest text trobem el primer embrió d’una idea que cristal·litzaria quatre anys més tard: l’erecció, a Vilafranca, d’un monument «Als Castellers».
A la mateixa portada de Panadés (8 ag.) hi ha uns «Ecos anticipados» de la Festa Major, que també ens parlen de «els xiquets», referits als castellers. Vet aquí el text sencer: «En las principales poblaciones del campo de Tarragona y de la comarca del Panadés, no se concibe una fiesta mayor sin la presencia de “castellers”. Tanto es así, que no es ninguna exageración afirmar que constituyen una de las notas más características de este género de fiestas. Sus actuaciones son, por de contado, el plato fuerte de la emoción y el único espectáculo capaz de avivar todavía apasionantes rivalidades. Esto explica que, en esos últimos tiempos, “els castellers” hayan aparecido con harta frecuencia en otra clase de fiestas, aunque casi siempre de carácter popular, y en muy diversos lugares. Pero su marco geográfico y humano más adecuado sigue siendo el expresado más arriba: las fiestas mayores del campo de Tarragona y del Panadés. Como es sabido,“colles de castellers” las hay en Valls, Tarragona, Vendrell, Arbós y también en Vilafranca. Sin ningún lugar a dudas, estas localidades son las “places castelleres” de mayor afición y reconocido abolengo. No precisa ahora matizar diferencias. Basta con decir que si la de Valls se distingue por poseer la “colla” titular históricamente más antigua,2 la plaza de Vilafranca continúa siendo el coso donde confluye la afición más experta y exigente. Los lauros conquistados aquí, siempre tienen más resonancia y parecen más legítimos. Según se nos ha dado a entender, es muy posible que los “Castellers de Vilafranca” actúen durante los días de nuestra fiesta mayor, además, claro está, de algunas otras “colles”. Es ésta una decisión que, sobre resultarnos sumamente grata, estimamos acertadísima.3 Puesto que facultades e intrepidez no les faltan, nuestros “castellers” necesitan el codeo continuado con las demás “colles”, y ninguna ocasión mejor que ésta para facilitárselo. Pensándolo bien es tanto como fomentar e impulsar la emoción unánime y popular de nuestra fiesta mayor» (signat: f.). Encara al mateix número de Panadés, trobem una petita gasetilla, en forma d’avís, pel qual «Se ruega a todos los componentes de la Colla “Castellers de Vilafranca” asistan a la reunión de ensayos, que tendrá lugar el lunes dia 10, a las 10’30 de la noche, para la actuación en la próxima Fiesta Mayor».
Més notícies sobre «Els Nois de Barcelona»
Al vilafranquí Acción Católica (8 ag.), l’amic Joan Terrades insistia en la denominació «Els Nois de Barcelona» aplicada als nounats castellers barcelonins, la qual pensem que hauria esdevingut, sense cap mena de dubte, més del gust de la majoria que no pas la que, d’una manera una mica rocambolesca, hom va escollir com a definitiva: «El Cos de Castellers de “Ballets de Catalunya”», perquè aquesta era l’entitat barcelonina que l’aixoplugava. L’article que els dedicava el jove vilafranquí començava amb les paraules d’un parell dels seus integrants: «»S’ha creat per conservar aquest noble i entusiasmador ball folklòric tan nostre. No pretenem que sigui un ballet més, sinó fer un veritable cos de castellers” —ens ha dit el Sr. Durich. “Per fer castells el principal que s’ha de tenir és nervi i aplom”. —“M’agradaria sortir amb els Castellers de Vilafranca durant la Festa Major vinent”, afirma l’amic Batlle...». De la més llarga entrevista destaquem aquests punts: «...—Senyor Durich, de qui va ésser la idea de crear un Cos a Barcelona? —Meva i n’estic content dels resultats. Van passar moltes coses. Vaig recorrer diverses entitats i llocs i no va donar resultats satisfactoris. Per fi el senyor Comas ens va acollir en “Ballets de Catalunya” [...] Com ja saps, l’amic Sala, que és el cap de colla, i els seus fills són els que dirigeixen el “Cos” tècnicament [...] —Al’haver-hi una Colla a Barcelona no perjudicarà a les altres de Valls, El Vendrell, Vilafranca, etc.? —Home, és clar que potser una mica, sí. Però ja t’he dit que no havia estat pensat per a molestar a ningú, sinó per conservar i animar, amb la competició, aquest entusiasmador ball o dansa, és igual [...] Amb aires de “verbena” trobo a l’amic Batlle passejant... per la pista del Casal. Segons m’han dit és un bon terç dels “Nois de Barcelona”. —Com van els castells? —Bé. Molta afició, però ara es descansa. He acabat d’estudiar i fins el curs que vé, si no hi ha cap sortida de compromís, no tornaré per allà. —Quan t’ha entrat l’afició? —De petit i durant l’estiu ja pujava amb els d’El Vendrell. —Què es necessita per ésser un bon terç? —Doncs molt de nervi i bon aplom, serenitat. —T’agradaria pujar per la Festa Major? —Sí, molt; crec que amb els Castellers de Vilafranca podré veure assolit el meu desig. —Doncs... gralles, a punt! que ve el terç».4
La setmana següent, el mateix Acción Católica (14 ag.) oferia una de les ja habituals «Cròniques de Penyafort», a cura de «Ton, el cronista». Es tractava del sisè reportatge de la temporada i feia referència a la primera tanda dels Aspirants d’Acció Catòlica a les colònies d’estiu; vet aquí un dels fragments: «...Algunes activitats són ja tradicionals a Colònies; una de les més arrelades és la dels Castells. Hem descobert dos “segons” de categoria: l’Ortiz i en Berdié i els enxanetes són els de sempre, destaquem en Galofrè per la seva finura molt estimada pels de la “pinya”...». Aquesta nova referència al noi gran de cal Galofrè —conegut aleshores com a Ani Cuni (precisament per mor de la seva militància a les Colònies de Penyafort, on, als focs de camp, es cantava una cançó que duia aquest nom) i, una desena d’anys més tard, com a Pep dels panyus (òbviament a causa de l’activitat comercial de la família)— ens porta a recordar que la seva afició el portava ja a assajar castells, amb altres companys, en aquella edat encara tendra, en algun dels pallers de Pontons, on estiuejàvem; i havíem arribat a carregar el pilar de quatre bo i net!
Es concreten noves sortides; es torna a Igualada
A diferència de l’any anterior i tal com ja havíem avançat al començament d’aquest capítol, a mitjan mes d’agost es contractaren dues sortides fora vila. Així, a Panadés (14 ag.), llegim el titular: «Los “Castellers” a Igualada», acompanyat d’aquest text: «El día 24 de agosto, los “Castellers de Vilafranca” actuarán en la Fiesta Mayor de Igualada», per la qual cosa no hi mancava l’avís pertinent: «Se comunica a todos los “castellers” de la Colla de Vilafranca que el martes y viernes próximos tendrán ensayo. Se ruega la asistencia».
En la mateixa pàgina s’informava de «Nuestras danzas y bailes a Barcelona», indicant que: «Con el fin de participar en el desfile de comparsas folklóricas [...] por las fiestas de la Merced, el Ayuntamiento de la Ciudad Condal ha solicitado la presencia de nuestras típicas danzas de “Gitanas”,“Panderos”,“Bastoners”, “Drach”,“Gegants” y los “Castellers de Vilafranca”». El mateix dia, Acción Católica també es feia ressò de la «Embajada vilafranquesa» que aniria, el 24 de setembre, a Barcelona: «...Los “Castellers”,“gegants”,“drac,
“bastoners”,“gitanes” y “panderos” se converirán así en verdaderos embajadores del tipismo y alegría de nuestra Fiesta Mayor y, sin duda alguna lograrán conquistar el corazón de Barcelona y la Provincia entera».
Al programa de la Festa Major d’Igualada i pel que fa al 24 d’agost, diada de Sant Bartomeu, trobem aquestes curioses anotacions: «9-Llegada de la “Moixiganga” de Vilafranca del Panadés que saludarán a las autoridades en la Plaza del Generalísimo. 12 '30-La “Moixiganga” de Vilafranca del Panadés hará una exhibición de sus ejercicios...». Com és natural no podia tractar-se de la Moixiganga vilafranquina, ja que havia desaparegut feia anys i panys i encara trigaria uns quants més a tornar a la palestra; es referia naturalment als Castellers, tot i que sobta la catalogació moixiganguera per la raó que cinc anys abans, al programa igualadí del 1954, la nostra colla havia estat presentada correctament com a Castellers de Vilafranca; però ja no ens ha de sorprendre tant si tenim en compte que a la capital de l’Anoia els castells han estat coneguts tradicionalment amb el nom de moixigangues, una expressió que encara utilitza molta gent d’aquella ciutat on, com és sabut, la colla castellera local porta precisament el nom de Moixiganguers d’Igualada. De l’actuació castellera del 1959 en donava compte Panadés (29 ag.), com si es tractés d’una gesta: «Una proeza castellera» deia el titular; i afegia: «El pasado lunes, día 24, se desplazaron a Igualada los “Castellers de Vilafranca” [...] La “Colla”, con vistas a su próxima actuación en nuestra Villa, se esmeró en la construcción de “castells”, “torres” y “pilars”, habiendo causado una muy excelente impresión ante el público igualadino, especialmente en un “tres de set”, “pilar de cinc”, “cuatre de sis amb l’agullla”, etc., lo que evidencia la excelente forma de nuestros bravos castellers...». L’actuació va merèixer la felicitació de l’alcalde igualadí, l’apotecari Josep Singla i Morera, en carta publicada a Panadés (12 set.), en la qual fa esment del «...éxito obtenido en esta población por la “Colla de Castellers” que el día de nuestra Fiesta Mayor tanto contribuyeron a dar la nota típica con sus vistosos y arriesgados ejercicios, haciendo honor a la merecida fama de que gozan...».
Un magnífic cartell «casteller» de Festa Major, no exempt de controvèrsia
Acción Católica (14 ag.) també informava de l’aparició, amb molt de retard, del cartell de la Festa Major vilafranquina, «...obra del joven vilafranqués Carlos Casanellas. Participa de las más modernas tendencias del arte publicitario actual, con vistosos colores. En la parte izquierda del mismo, reproduce la espectacular caída de un “castell” y a la derecha un estilizado escudo de la villa». El castell al·ludit era una reproducció gairebé fidel de la caiguda de la torre de set dels Nens del Vendrell, a la platja de Sant Salvador, el 15 d’agost del 1933,5 i el cas és que això va portar cua de seguida. D’una banda, a Acción6 (29 ag.), en una carta al director, una persona no identificada (signava només amb la inicial j.) expressava que en el mateix setmanari, mesos abans, «...apareció una carta del amigo Casanellas, quejándose de no haberse hecho ninguna crítica a su cartel de las “Fires de Maig”...», per la qual cosa volia donar la seva opinió sobre el de la Festa Major, tot recriminant-li que: «...todo cartel de propaganda debe ser o representar una cosa constructiva y no derrotista como el actual, pues la verdad no se negará que un castillo que no ha llegado a coronarse por razones de la fatalidad no sea una cosa derrotista...»; i afegia encara: «Con que moral podrán presentarse a la Plaza “Els Castellers de Vilafranca” (pues son los de nuestra villa los allí representados) si días antes ya los han echado por el suelo?...». Efectivament, l’amic Carles Casanellas —pensem que amb bon criteri «vilafranquí»— havia pintat les camises de color verd, malgrat que la xurriacada de la torre corresponia a una altra colla que duia la camisa de color vermell; i hem avançat abans que el cartell no era una reproducció del tot fidel de la fotografia de feia vint-i-sis anys, perquè, segons que ens aclarí el mateix artista, va haver de retocar un pèl la part de dalt de la torre per tal que es veiés coronada. Tot va ser per imposició del Papitu Esteva —ja hem dit que era un dels Administradors— qui volia un cartell que agermanés la imatge castellera amb l’Entrada de Sant Fèlix, cosa francament difícil des d’un punt de vista artístic i conjuntural, i a la qual Casanellas es va negar en rodó; fou llavors quan va optar per acompanyar-la amb l’escut de la Vila, amb la qual cosa la caiguda de la torre guanyava un protagonisme evident.
Amb una altra perspectiva, Manelic Panadés també hi deia la seva, als «Temas de Fiesta Mayor», de Panadés (29 ag.), sobre «El cartel mural de hogaño»; i opinava que els Administradors: «...han optado por confiar su ejecución a un artista local, el cartelista d. Carlos Casanellas Guasch, joven que día a día va alcanzando mayor madurez en sus producciones y quien, es cierto, podía interpretar mejor que nadie el gusto y el pensamiento del cuadrunviro administrativo del presente año. El cartel que se nos ha ofrecido ahora es un dechado de expresión y simbolismo, representados por la vista general de una torre humana que se desploma estrepitosamente, al grito presentido de la multitud, parece tiemble desde sus cimientos el escudo de la Villa que allí figura, ya que quienes caen son nuestros propios “castellers de Vilafranca”, gratamente distinguibles por el color verde de sus camisas...». A continuació, l’amic Chulvi es posava a la pell d’un crític d’art i afegia aquests comentaris: «Caer; algo muy fácil en un mundo en que todo parece desmoronarse y a lo que el folklore no anda tampoco ajeno. En este sentido el cartel puede ser hasta profético. Asimismo, posee movimiento, siendo espectacular de concepción, se aprecian, empero, dos estilos demasiado diferentes: el digamos realista de la piña castellera y los muy estilizados del escudo, gralla y tamboril, excesivamente fijos, lo que no impide, sin embargo, una armonía general en el cuadro. A excepción de la “torre de set” que tiene relieve, es el cartel en cuanto a colores quizá algo pobre de tonos, aunque bien pudiera estar ajeno el artista y sí la imprenta reproductora. Con todo, el cartel de 1959 es una digna estampa más, con anécdota y sentido que inicia la corriente de evitar cartelones estáticos, toda vez que el dibujo debe ser ante todo movimiento y expresión»; la crítica —no podia ser d’altra manera— acabava amb la felicitació de «Manelic» envers l’aleshores jove cartellista vilafranquí.
Continuant amb el tema, ens cal reproduir encara aquesta carta —de la vilafranquina (tot i que nascuda als Monjos) Josefina Batlle i Albornà— que publicava Panadés (12 set.): «Un artículo aparecido en el periódico de su digna dirección glosando el magnífico cartel mural de nuestra Fiesta Mayor motiva estas líneas para aclararle el origen del espectacular desplome de “2 de set” que aparece en dicho cartel. Este dibujo es copia exacta de una fotografía que hizo mi marido d. Jaime Torres E.P.D. entusiasta de su Fiesta Mayor. Sin querer desmerecer en absoluto el mérito del cartelista Sr. Casanellas podría haberse dicho la procedencia verdad sobre su inspiración. Esta foto impresionada de un “dos de set” de los “Nens del Vendrell” en San Salvador el día 15 de agosto de 1935...».7
Finalment, per tancar aquest debat «cartellista», direm que en una carta al director d’Acción (3 oct.), hom —la signatura duia les inicials f. y j., que correspondrien probablement a Josep Ferret i Julià, col·laborador habitual del setmanari— manifestava la seva disconformitat amb el que s’havia publicat unes setmanes abans en el mateix periòdic, alhora que aportava unes reflexions prou enraonades: «...dic que el considero excel·lent. Crec que ha estat un dels millors cartells d’anunci de la nostra festa que s’han fet en els últims anys [...] no comparteixo l’opinió del Sr. “j” sobre el que ell anomena “derrotista caiguda” de la torre de set. Ni tampoc que la caiguda de la torre sigui un atac a la moral castellera de la nostra Colla. Jo no he parlat amb els Castellers de Vilafranca sobre el cartell, però dubto que els seus ànims vagin decaure a la vista de l’anunci esmentat. El fet que un castell, obra resultant de l’esforç lligat i agermanat d’una colla d’homes, es desplomi, no és ni ha estat mai cap vergonya per les colles castelleres. Al contrari. Diu molt en favor d’ells, ja que moltes vegades la causa de la caiguda és l’afany de superació que els porta a provar els castells més difícils. Malgrat que no deixo de condemnar el que a vegades, per compromisos contrets, s’aixequin castells sabent per endavant que no poden arribar a coronar-se.
Caldria mirar els castells com una cosa més nostra, més humana, i no solament com una gesta esportiva. No podem dir que només hem disfrutat perquè els castells s’han carregat i descarregat tots, i ens hem fastiguejat perquè tots queien. Encara més. Suposant que per unes imaginàries lleis de la naturalesa, diferents a les existents, els castells no poguessin caure, m’atreveixo a afirmar que no faríem castells. Si montéssim un castell de nou, per exemple, i ja abans de començar-lo sabéssim que era impossible la seva caiguda, per què aixecar-lo? Quin mèrit tindria? Aquest fugir enlaire, desafiant la força de la gravetat, aquest trontollar i redreçar-se, i també —per què no?— aquest plegar-se davant la impossibilitat de coronar-lo, després de lluitar desesperadament per vèncer, és el que dóna aquesta màgia hipnotitzant i aquest encís als nostres castells. No he mirat mai els castellers caiguts com uns homes derrotats, sinó com uns homes que han tingut un entrebanc en la seva empresa (cosa normal en la vida) i que lluny d’espantar-se, tornaran a provar de triunfar a la primera ocasió propícia».
En un altre ordre de coses, però sense apartar-nos de la temàtica artística, ve a tomb d’incloure en aquest apartat el comentari que feia el recordat amic vilafranquí Josep Estalella i Guilamany, a les pàgines d’Acción (22 ag.), arran d’una visita que havia fet a la Casa de la Vila: «...Ja estem a la sala pintada per en Carles Quer, és buida i a part de les pintures de les parets només hi ha un radiador de calefacció. —Serà la sala d’espera del Sr. Alcalde. Vaig mirant les pintures i veig que en elles es respecta més el tipisme que en els mateixos Xiquets (que són típics per dret propi): em refereixo als mitjons negres que porten. Al fóns es veu un pilar de camises vermelles i pantalons blancs; en primer terme, un casteller contempla a un anxeneta i a la seva mare que plora la mort del seu fill...».8
Per què no van actuar els Castellers de Vilafranca el 30 d’agost?
La gasetilla publicada a Panadés (29 ag.), sobre l’actuació que havien dut a terme els Castellers a Igualada, acabava amb aquest comentari: «La afición castellera local espera, por tanto, que en la Fiesta Mayor, hagan un sobresaliente papel, no faltando tampoco el día 30, día de San Félix, en la plaza, para honrar a nuestro Patrón y efectuar un nuevo alarde castellero para el que están perfectamente preparados».
Ja hem vist que de la possibilitat que els Verds poguessin actuar per Sant Fèlix, ja se n’havia ocupat la premsa de casa nostra algunes setmanes abans. D’altra banda, la decisió dels Administradors de no comptar amb el concurs dels Nens del Vendrell —als quals, segons tots els indicis, pretenien castigar a causa de la seva constant intromissió en els afers castellers vilafranquins— semblava aplanar del tot el camí. Escolats més de cinquanta anys, no dubtem que aquells tres organitzadors estaven convençuts que els Castellers de Vilafranca acceptarien l’envit; i ho demostra el fet que en el programa de la Festa Major, mentre que per als dies 29 i 31 s’anuncia clarament la colla local com a única a actuar, pel que fa al dia 30, veiem que no s’acabava de concretar quines serien les colles presents a plaça. En efecte, per començar, llegim: «A las nueve, llegada de la “Colla Vella de xiquets de valls”, y de la “moixiganga de sitges”...», però a l’hora d’anar a Ofici ja comencen les divagacions: «A las diez, los bailes, danzas, “Colles de Xiquets”,“Moixiganga” y la Banda de música....». I, tant a la sortida d’Ofici com a l’exhibició principal (i també a la tarda, a l’hora del llevant de taula), ens tornem a trobar amb la indefinició pluralitzada de «Colles de Xiquets», les quals, davant l’Ajuntament, farien «Castells, Torres i Pilars» (curiosament, ho veiem escrit en català, cosa força sorprenent si tenim en compte que els Administradors no destacaven pas per ser catalanistes, precisament). Es veu ben clar que, al moment d’entrar en màquines el programa, encara no hi havia res decidit...
Aleshores, la pregunta esdevé inevitable: Per què no van sortir els nostres Castellers el dia de Sant Fèlix? Ningú dels que hem consultat i que van viure aquells moments ens n’ha sabut donar una raó prou convincent per sortir de dubtes i sembla que el més probable és que a molts dels nostres precursors —ai, la mandra!— els deuria semblar excessiu haver de sortir tots tres dies de Festa Major, a la qual cosa no estaven avesats. Ras i curt: no es van voler arromangar per tal de compartir plaça amb els que venien de Valls i es van conformar a mantenir el mateix programa d’anys precedents, amb la qual cosa, dissortadament, van perdre una oportunitat immillorable de poder posar el peu a la diada més important del calendari casteller de casa nostra. Quina llàstima!
Ens posem en la pell dels Administradors i volem imaginar-nos com es deurien sentir de compungits en veure com els Castellers que ells animaven i protegien havien fugit d’estudi i els deixaven a l’estacada. A les envistes de la diada de Sant Fèlix, es trobaven, doncs, amb una única colla contractada: la Vella dels Xiquets de Valls. Fou llavors quan, davant l’evasiva dels vilafranquins, van decidir de tirar l’ham cap a una altra colla; i el cas és que no hi havia massa on triar i remenar, ni tampoc, segurament, gaires calerons a oferir. De les colles de Tarragona, a Vilafranca no se’n sabia gran cosa i és més que probable que haguessin costat força més diners; per tant, amb bon criteri, van optar per convidar els Minyons de l’Arboç, atesa la bona predisposició que aquests havien mostrat, només uns mesos abans, per actuar a la festa del «Día de la Madre» que s’havia celebrat a la nostra vila. I per als arbocencs, a bodes ens convides, és clar; per a ells, poder actuar al costat dels vallencs era com rebre l’alternativa i, en canvi, es donava la paradoxa que ocupaven plaça en una de les diades fortes de la temporada, en la qual no era present la colla local que, sobre el paper, es representava com a superior o, si més no, molt més bregada.
Festa Major sense castells de vuit
Pocs dies abans de les festes, a La Vanguardia española (26 ag.), veiem anunciada de manera errònia la diada de Sant Fèlix com a «Fiesta de San Pedro mártir»; esclar que només es tractava d’una equivocació, perquè la gasetilla informa prou bé de la presència al seguici dels nostres balls i comparses i, sobretot, de la nova —i actual— imatge de Sant Fèlix que havia estat beneïda i, per tant, estrenada quatre dies abans, el dia 22, a l’hora de la Novena, i que venia a substituir aquell tan anacrònic com entranyable simulacre que havíem conegut de jovenets. A l’Acción Católica (29 ag.) —acompanyat d’una artística fotografia de Jordi Biosca i Jordà presa, des de dins la pinya d’un tres de sis net— trobem un poema de l’Antoni Massanell sobre «Una gesta castellera. 1881» (en realitat, pel que ja sabem, hauria d’haver dit 1880), en el qual es posa a la pell d’algú que hagués pogut veure els castells de la inoblidable Festa Major d’aquell any; començava amb aquest advertiment: «Narrada tal com s’espera / la deuria veure algú / doncs qui l’escriu no fa més / que mudar en mots de follia / el que diuen vells papers»; i després de més d’una dotzena d’estrofes, amb un tres de nou com a gran protagonista, la rima —amb el deix d’una probable, que no volguda, incredulitat— finia així: «Quan menys ho expliquen així / pàgines velles, agòniques. / Ara sols falta escatir / si, quan això succeí, / ja es falsejaven les cròniques...». I tornant al 1959, del programa de la Festa Major cal destacar que incloïa una il·lustració amb el text: «Entrada de San Félix en nuestra Basílica. Dibujo a la pluma publicado en el año 1939», que, en realitat, no era un dibuix a la ploma, sinó la reproducció, llevant-li els colors, d’una bona part de la il·lustració que havia fet de portada del programa corresponent a aquest darrer any —de Josep Senabre—, inspirada en el conegut dibuix acolorit que ell mateix havia realitzat l’any 1926;9 en el del 1959 també hi trobem diferents gravats festamajorencs, en un dels quals, molt bonic, hi veiem representats el Drac, els Gegants, un grup de castellers en cercavila i el nostre Ball de les Gitanes.
A Panadés (5 set.) trobem informació, per partida doble, relativa a les colles i els castells de la Festa Major. Manelic Panadés s’esbravava tot emplaçant «Los “Castellers de Vilafranca” en la senda del triunfo», i afegia que «Su sorprendente exhibición en la Fiesta Mayor salvó el honor Casteller». Tampoc no deixava de banda les colles forasteres amb un «Elogio a la nueva “Colla Minyons de l’Arbóç”» i una «Corta repulsa a nuestros admirados “Xiquets de Valls” (Colla vella)».10 I encara pel que fa als vilafranquins, deia el cronista: «Si excelente fué su actuación que los lleva por la clara senda del éxito bajo la batuta de su noble “Cap de colla”, José Pedrol, que va superándose día a día, a juzgar por los resultados, mejor aún nos parece a nosotros la virtud que posee nuestra Colla de aglutinar a tan disperso como distinto elemento, bajo la bandera verde-esperanza del color de la camisa de nuestros bravos»; a continuació, posava el dit a la llaga en afirmar: «Todavía más querían nuestros fanáticos administradores: Que actuara la colla de Vilafranca también el día 30, lo que hubiera sido una suerte... La cosa andó mal en este sentido, pero cuando el 31 vimos al Casteller Federico Camí con la camisola verde, supimos seguro que gustaríamos las mieles del triunfo, porque de los buenos ya no nos faltaba ninguno. ¿Fué mala idea, por tanto, montar así la “corrida”, como diría Eugenio d’Ors? No lo creemos, sinceramente. El cartel estaba anunciado como bueno y gustoso, y así fué: Dimos la “alternativa” a los de Arbós, que entran de maestro con entusiasmo y pudimos gozar ¡oh felicidad inenarrable! de ver actuar juntos a todos los castellers, hijos de Vilafranca, en un viril y fraternal abrazo... Una buena lección y un buen programa. Así se escribe la historia... y no se repite como la cebolla...!». En aquest text resta confirmada, encara més, la bona voluntat dels Administradors per tal de tenir a plaça els Castellers de Vilafranca el dia de Sant Fèlix, però, com ja hem explicat, aquests deurien declinar olímpicament l’oferiment, ja sigui per manca d’ambició o bé perquè els produïa un cert respecte actuar al costat dels de Valls. D’altra banda, tampoc no ens pot passar per alt l’èmfasi que posava Manelic en constatar la presència a plaça de tots els castellers vilafranquins. I ja ens entenem, oi? Al mateix temps, aprofitava per dir que «...se halló a faltar la “Colla Nens del Vendrell” que con tanto arte como política sabe combinar y realizar sus “castells”, verdaderas piezas de ajedrez; pero tuvo como contrapartida favorable el poner en evidencia ante los desencajados ojos de todo el pueblo, la gran calidad y recursos a explotar que posee nuestra Colla de Vilafranca cuando puede disponer libremente de todos los suyos (incluídos los que se nos van al Vendrell) y pueden actuar unidos como un sólo hombre, ya que nos asombraron y admiraron a todos con sus formidables construcciones humanas de tan férreo temple demostrado, habiendo tenido, además, el gozo de ver “abajo”, en la plaza, alentándoles con su presencia, a Administradores, Autoridades, a prestigiosas familias de rancio sabor casteller y hasta a once curas... si mal no contamos...». Renoi!, potser sí que en aquesta ocasió es podria ben dir que Manelic hi va posar més pa que formatge...
En una altra pàgina del mateix setmanari, també es parla de la «fiesta mayor 1959», i sobre els Castellers vilafranquins, pel que fa al dia 29, hom diu que, enmig de tot el seguici, «...nos es grato recordar la presencia de nuestros “castellers”», mentre que, en el que pertoca al 31, es lamenta que «...La cantidad de público había decrecido. ¡Lástima para nuestros “castellers” cuya actuación bien mereció la extraordinaria expectación del día anterior!». Acción Católica (12 set.), de la mà d’un col·laborador que signava «éry», publicava unes «Chispas de una Fiesta», d’entre les quals espremem aquestes: «—“Dia 29, bons Castells, dia 30, no tant, dia 31, bons castells”, pero “els castellers de Vilafranca” son aprendices, ¿quien lo dice?, nadie es profeta en su tierra... nadie» [...] «Hubo Administrador que no dudó en bajar del Ayuntamiento “per fer mans”. Esos son auténticos Administradores» [...] «Acto simpático la tocada colectiva de “gralles” del dia 31 y la dirección por parte del señor Puig (l’avi de cal Corra). Esto es tradición». A més, pel quinzenal Fe i Vida (13 set.), de l’Arboç, sabem que «Els “Castellers de Vilafranca”, que actuaren els dies 29 i 31, obtingueren el “4 de 7”, “3 de 7” i “pilar de cinc”...».11 I encara que no aporti gaire res de nou, també se’ns fa avinent d’incloure aquí allò que publicava el barceloní Hoja del Lunes (7 set.), sobre «Vilafranca del Panadés. Tradicional exhibición de “Castellers”» i que reproduïa Panadés (12 set): «Uno de los números más destacados y celebrados por todos los vilafranqueses en la Fiesta Mayor, ha sido sin duda la actuación espléndida de los “Castellers de Vilafranca”, levantando limpiamente sus pilares y torres con seguridad y equilibrio sorprendente, admirando a todos con la erección del difícil y atrevido castillo [...] La competición en Vilafranca ha sido siempre por tradición la plaza donde el conseguir el triunfo significaba para los que lo conseguían el mayor espaldarazo para la popularidad. Este año en nuestra Fiesta Mayor, la más típica de Cataluña, han actuado los “Xiquets de Valls”, els “Minyons de Arbóç” y los “Castellers de Vilafranca”, quienes con sus camisas verdes han llegado al corazón de los vilafranqueses, verdaderos amantes de este bello y arriesgado ejercicio» (signat: c.).
De manera anecdòtica, també cal fer referència a una nova endreça de les «Cròniques de Penyafort» que oferia Acción Católica (12 set.), la vuitena de la sèrie, que corresponia en l’ocasió a la segona tanda dels Aspirants; les signava, com sempre, «Ton, el cronista» i, en un dels apartats, llegim: «...De castells també n’hem fet i a part d’un magnífic “pilar de nou” —estirat a terra!— hem coronat feliçment el de quatre, el de tres pujat per sota i la torre de cinc i el set de tres —que no és el tres de set—. Hi ha bons primers (baixos) que són tots els dirigents i bons segons i lleugers terços, cassoletes i enxanetes molt lleugers de pes i cames, com en Guilamany, en Beumala, en Cuscó...».
Dos criteris oposats generen una agra polèmica castellera
Un cop finalitzada la Festa Major, les pàgines dels dos setmanaris vilafranquins van ser testimonis d’un debat força avinagrat que enfrontava dos criteris castellers que defensaven unes posicions, si no ben bé antagòniques, sí divergents quant a les qüestions que propugnaven. Per un cantó, l’Alfons Chulvi, tal volta amb un excés de patriotisme, s’erigia en tenaç i abrandat defensor dels Castellers de Vilafranca, enfront d’ingerències forasteres prou contrastades; i, per l’altre, Fèlix Cusiné tutelava, en una visió una mica més àmplia, els interessos del món casteller en general —i també els d’una colla concreta en particular—, encara que aquests poguessin esdevenir contraris als de la colla vilafranquina. La polèmica va desvetllar inicialment l’atenció d’una afició un xic endormiscada, però va acabar diluint-se, al pas de les setmanes, sense que es pogués posar fi, d’una vegada per totes, a la dependència que alguns dels nostres castellers suportaven dels Nens del Vendrell. Àdhuc Pere Català, anys a venir, postil·lava que «Fàcil resulta d’endevinar que la qüestió gravitava entorn de l’ajuda d’elements vilafranquins a una colla forana»,12 tot i que a l’hora de transcriure aquelles opinions oposades, a l’obra conjunta Món Casteller, va optar per donar cabuda només al corrent que liderava Cusiné, amb qui, tot sigui dit de passada, l’unia una gran amistat.
L’article de Manelic Panadés del 5 de setembre, suara al·ludit, començava justificant algunes de les decisions que havien pres els Administradors vilafranquins: «... les debemos, si no otra cosa, el haber encendido el fuego sagrado de la polémica en todos los hogares vilafranqueses, en los corrillos de la plaza, en el café..., en el propio seno del Concejo Municipal. Su actuación ha estado bajo el signo de la controversia más acalorada y a más de uno le duelen las barbas defendiendo tal o cual postura, manoteando como el que se ahoga en un charco... Y en ésto precisamente hallamos el principal mérito: Nada hay tan terrible y descorazonador para nuestra Fiesta Grande como el indeferentismo más absoluto. Cierto es que los Administradores fueron valientes. Por un lado, la presentación de la nueva imagen de San Félix, que, dicho sea de paso, mejora el esplendor de las procesiones y del culto religioso, y, de otro, en cuanto a “castells”, con su insobornable apoyo a la “colla vilafranquesa” y al criterio elogiable de apoyar la creación de “collas locales”, verdadera cantera de aficiones, se dignaron a sí mismos al presentar a los noveles “Colla Minyons de l’Arbóç” quienes conquistaron y merecen los elogios y las simpatías de todos por su voluntad y esfuerzos [...] Vilafranca les ha dado el espaldarazo como a su colla propia, que en esta ocasión salvó el honor casteller de la Fiesta brava catalana...». Fins aquí, malgrat el to una mica grandiloqüent de l’escrit, encara no havia arribat la sang al riu; però fou a redós d’unes «notas que figuren al final de l’article quan s’inicià la trifulga. Vegem-les: «—Creemos que, colla por colla, contando cada una sólo con sus propios castellers, la de Vilafranca es ya, sin duda, la mejor.
—Opinamos que Arbós entrará pronto en franca competencia con la mejor Colla, con elementos propios. —No se nos escapa que en la plaza hay quien desea ver por nuestra Fiesta Mayor “castells de vuit”, no le importa cómo. A nosotros sí, y por encima del gusto de esos grandes aficionados que respetamos, es imprescindible criar y hacer grandes a los “toritos bravos” (quina mania amb els toros!, oi?), si no queremos entregarnos maniatados de pies y manos a los forasteros y terminar perdiéndose la rivalidad y competencia leales, base de la afición, de nuestra Fiesta y del tipismo esencial de Cataluña. Son muchas cosas, a cambio de dar gusto a esos buenos sibaritas, que no tardarán en comprender a la verdad, que es una, por la que abogamos, mientras no se demuestre lo contrario. Los árboles han de permitirnos ver el bosque, amigos. —Felicitamos a los Administradores por su destreza en comprender el problema, afrontado y enfocado con tanta maestría. Gracias, en nombre de la afición global y bien general de nuestro folklo-deporte, els castells».
La rèplica de Cusiné, en forma de carta al director d’Acción (19 set.), duia per títol «Castelleries», i aquest prohom casteller l’expressava com a «Carta oberta a Manelic Panadés»; amb un to un xic apocalíptic —i també amb algunes referències de records castellers heretats dels seus ancestres— deia així: «Per favor, amic Manelic, repareu quan escribiu sobre Castells. Tot el què s’hagi escrit i s’escrigui en elogi de la Colla local, és poc, però la vostra dèria ferint constantment a determinada Colla, fa un mal que vos no sospiteu a l’Institució. Els vostres atacs reiterats precipiten la decadència de la castellística (no del folklore, que aquest no morirà mai). Si els veneréssiu als Castells; si sabéssiu el que representa per la majoria de la nostra gent; si se us alterés el batec del cor al contemplar un “Quatre de Vuit”, no podríeu emprar aquests mots de menyspreu que sobresurten dels vostres articles. Deixeu que facin castells els braus castellers. No tenen altre premi que la satisfacció immensa de la gesta aconseguida. Deixeu que realitzin llurs somnis. Si repasseu la història dels Castells, sabreu amb quin orgull recordem els vilafranquins als nostres avantpassats que col·laboraren en el “Quatre de Nou”, en el “Pilar de Set”; en els pilars de cinc portats per tot el carrer de Santa Maria, i tantes i tantes gestes. Els seus noms, i en ells Vilafranca, resten escrits en lletres d’or. També els nostres fills saborejaran el record que en la nostra època el Rossell va parar a segons el “Quatre de vuit”; que els germans Hill varen anar al terç; que la flor i nata de la nostra Colla va fer possible la realització de l’únic “Tres de vuit” del nostre segle.13 ¿No us doneu compte de la importància que tenen aquestes coses? “Castellers de Vilafranca” ha complert amb escreix la comesa que vàrem proposar-nos al formar Colla l’any
1948 uns aficionats a fer castells, i per damunt de tot, fomentar-los. Vetllem tots plegats perquè Vilafranca continui essent el més ferm puntal de la Institució, i deixeu-me repetir les paraules del mestre: “Els Castells amb totes les rivalitats i amb totes les petiteses, o millor dit, amb totes les trivialitats, no deixen d’ésser una escola de companyerisme i d’enaltiment de virtuts humanes”...». És obvi que, amb la transcripció d’aquesta darrera frase, Fèlix Cusiné es referia a Pau Casals. D’altra banda, sembla com si volgués atorgar-se un cert protagonisme com a impulsor de la nostra colla, la qual cosa, tant l’Oriol Rossell com altres elements que sí que van participar en la seva fundació, sempre van desmentir.
Una setmana més tard, a Panadés (26 set.), Alfons Chulvi tornava a la càrrega —d’una forma potser excessivament contundent i en part desmesurada, al nostre modest entendre— i, sota el títol de «obras son amores... – “Manelic Panadés” contesta una carta», s’esplaiava així: «Leí tu carta abierta [...] que hace referencia a unos supuestos ataques a determinada “colla” castellera. Tanto por el tono como por su contenido, creo que es indigna de publicarse en letra de imprenta. Constituye un insulto a la inteligencia de los lectores [...] y de cuantos conocen un mínimo el historial de los “castells” [...] No comprendo cómo puedes darte por aludido, ni a que “colla” pretendes defender con tu desaforado ataque, a no ser que seas su portavoz. El hecho de defender los “els castells” de nuestra villa, no es motivo alguno para que tú interpretes que implica necesariamente ir contra la institución que escribes con mayúscula [...] Respecto a tus efusiones líricas, no veo, por más afición castellera que se tenga, por qué uno debe hincarse de rodillas o “venerar”, como dices. En cuanto “als batecs del cor” —hermosa frase floralesca que me recuerda mis años mozos—, bien te la podrías haber ahorrado... qué no toda la afición consiste en sonreir en la plaza ante el sudor ajeno [...] Mencionabas en la tuya que cierta “colla”“va fer possible la realització de l’únic tres de vuit del nostre segle”. Queriendo historiar, también te equivocas, porque lo cierto es que otra, la “Colla Vella de Valls”, se proclamó campeona en el último concurso “casteller” de Tarragona por realizarlo. Del archivo “Panadés” podría mostrarte una magnífica foto. Lo que sucede es que la “colla” a que tu aludes, la de “Nens del Vendrell”, lo cargó y descargó, y la de Valls sólo coronó. Tu deberías saber más que nadie el motivo por el cual se disolvió la “Colla Castellers de Vilafranca” (caso de continuar ignorándolo puedes asesorarte con el propio fundador de la Colla, d. Oriol Rossell) y que a raíz de ello fuí invitado por nuestras Autoridades a través del Teniente Alcalde, d. José María Saumell, a reorganizarla, lo que se consiguió tras largas sesiones, en el memorable acto castellístico que tuvo lugar en el Salón consistorial, —que el mismo Sr. Alcalde abrió de par en par a todos los “castellers” y aficionados—, aprobándose los primeros Reglamentos de “castells” que redacté, sirviendo también de patrón para la “colla” de Arbós (por cierto que en esta reunión pública tampoco se te vió) [...] Por esa tarea en pro de Vilafranca y “els castells”, ¿merece Manelic intentar ser manchado pública o privadamente? ¿O es precisamente por eso y por mi desinteresado apoyo a la Colla de Vilafranca? Y ahora, puestas las cosas claras, se nos ocurre preguntar para concluir: ¿Qué has hecho tú por “els castells” y los nuestros? ¿Dónde andabas durante el largo y duro proceso común de la reagrupación? “El que quiera honra que se la gane”...». No hem transcrit la carta en la seva totalitat per tal de no allargar-nos més; sí que cal dir, però, que en algun dels paràgrafs inicials, Chulvi mostrava la seva estranyesa pel fet que l’altre periòdic vilatà hagués volgut prendre partit en la polèmica, alhora que assegurava que algú proper a la seva direcció li havia manifestat que si hagués tingut l’oportunitat de veure la carta d’en Cusiné abans que fos publicada, l’hauria fet tornar.
Sigui com sigui, el cas és que Fèlix Cusiné va tornar a adreçar (ara en castellà) una nova «Carta abierta a “Manelic Panadés”» a les pàgines de l’al·ludit Acción (3 oct.), en la qual tampoc no es quedava curt. Vegem-ho: «...Otro día con los ánimos más templados, sírvase releer su carta que me dirigió [...] Considero muy poco elegante e incluso falto del más elementat tacto y educación, valerse de un lugar privilegiado que ocupa en el periódico, para zaherir a un vilafranqués (en mayúscula) que no ha hecho otra cosa que sentirse como tal, expresando su opinión sincera, limpia y documentada. De “castells”, por estimarlo innecesario, no hago siquiera mención, aunque podría contradecirle, con pruebas en muchos puntos. Lo que sí le ruego, es que no se burle de los sentimientos de un pueblo. Si le envio la presente no es para defenderme de su ataque fuera de lugar —que en realidad poco me afecta, ya que hiere quien puede y no quien quiere—, sino para terminar una situación acusada por su intemperancia y falta de reflexión...».
Al final d’aquesta nova rèplica, una nota de la redacció d’Acción —força conciliadora, per cert—, aclaria que, a partir d’aquell moment, qualsevol carta que els fos tramesa per a la seva publicació i en la qual es fes esment d’algun redactor de Panadés, seria enviada a aquest setmanari perquè, en el cas que hom ho considerés oportú, fos a les seves pàgines on veiés la llum. El cas és, però, que, curiosament, el mateix dia que la nova rèplica havia estat publicada al periòdic clerical, també havia vist la llum a Panadés (3 oct.); i, al final d’aquesta, el director d’aquest darrer, aprofitava la seva posició —de privilegi— per rebatre els diversos punts que tractava Cusiné. I així, amb un to clarament despectiu, acabava tot concloent que «...“Manelic Panadés” da ésto por terminado por su insustancialidad». Però no s’acabà aquí encara la qüestió, sinó que precisament aquest darrer rotatiu (24 oct.) publicà una «Nota suplicada de la Comisión de Festejos Municipal. deseando la unidad», encara més conciliadora que la d’Acción i en la qual es puntualitzava, entre altres coses, que «La postura del Sr. Cusiné es, ni más ni menos, la de los muchos convilatanos que al socaire de una tradición que ya pasa de secular, desean mantener la primacía que tiene Vilafranca en cuanto a ser la primera plaza en ejecuciones castelleras, la piedra de toque de todas las “colles”, la càtedra donde con indiscutible unanimidad aceptan doctorarse todos los grupos, sean “xiquets”, “nens”, “minyons” o “castellers”, lo que supone un honor para nuestra Villa que no debe perderse bajo ningún concepto. La posición del redactor de “Panadés” es la del enamorado de ese admirable grupo de conciudadanos nuestros que con el denominador de “Castellers de Vilafranca” han logrado ya en plazo breve cosas realmente grandes para sus posibilidades, gracias a un esfuerzo común realmente loable bajo todos los aspectos y un ansia de superación que llena de orgullo a toda Vilafranca. Es la posición del que desea ante todo el engrandecimiento y consolidación de la “colla” local...». A aquest repartiment de floretes, amarat d’una bona dosi de patriotisme, la mencionada comissió afegia que ambdues postures «...podrían —y sería deseable— aunarse, redundando en doble prestigio: tener una de las mejores “colles” y ser la primera plaza [...] Quede, pues, a salvo cada una de las tesis, que jamás debieron chocar y que se inicie una efectiva unión que indudablemente ha de dar un imponente auge a la Vilafranca castellera en ambos aspectos. Y en vez de polemizar, salvo que sea imprescindible, unámonos fuertemente agarrados por los hombros formando la piña sólida y homogénea sobre la que a no dudar en un futuro próximo levantarán nuestros muchachos, hermosos “castells de vuit” para honra de Vilafranca». Aquest futur que s’esmenta trigaria encara tot un decenni a arribar, més exactament, deu anys menys dotze dies, si tenim en compte el primer quatre de vuit carregat de color verd, el 12 d’octubre del 1969, tot i que ja havia estat intentat l’any anterior. També podem tornar a recordar que fou a partir del 1965 quan la nostra colla va començar a actuar en el marc de la diada de Sant Fèlix.
Francesc Moreno, Melilla, una peça cobejada
Segons tots els indicis, sobre el càstig que van infringir els Administradors als Nens del Vendrell en no llogar-los pel Sant Fèlix del 1959, cal buscar-hi, com a rerefons, el disgust, compartit per molts vilafranquins, en comprovar com aquells continuaven saltant-se les normes. I en aquest sentit, esdevé plenament il·lustratiu el testimoni de Francesc Moreno a l’interviu que li va fer, molts anys després, Joan Beumala:14 «L’any 1959 es van presentar a casa meva en Jan Julivert, el mític cap de colla dels Nens del Vendrell, i l’Emili Miró, també vendrellenc, per mirar de convèncer els meus pares que anés amb els Nens del Vendrell, com solia fer la majoria de la canalla dels Castellers de Vilafranca. Però mentre els meus pares s’ho rumiaven, va córrer la veu i vet aquí que es van presentar a casa el Garsa [Joan Bolet Mateu], també de la colla vilafranquina, juntament amb el cap de la Policia Local, el Parrila [Eustaquio Parrilla Moreno] (una persona aficionada als castells i molt relacionada amb els Castellers de Vilafranca), per dir als pares que de cap manera em deixessin anar amb els del Vendrell. Així que, de moment vaig quedar-me amb els Castellers de Vilafranca; de fet, a mi els que em van ensenyar a fer d’enxaneta van ser el Ramonet [Ramon Giménez Ojeda] i el Mènec [Carles Domènech Soler, cap de colla dels Castellers de Vilafranca]...», per bé que cal precisar que aquest darrer no es va estrenar en el càrrec fins al 1961.
El relat del Melilla continua explicant-lo Beumala en aquests termes: «Però unes setmanes més tard, els qui es van presentar a casa dels Moreno van ser el cap de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, el Pep de la Llet [Josep Gasque i Padró], i el responsable de la seva canalla, en Joan, el Bessó [Joan Izquierdo Artero],15 per convèncer els pares que deixessin pujar el Paquito amb la colla de la camisa rosada, Com que en aquesta ocasió “el Garsa no hi va posar cap objecció”, el petit de casa es va convertir en un més d’entre la canalla de la mítica Colla Vella». En bona lògica, la diferència entre ambdues situacions rau en el fet que, mentre els vendrellencs van anar directament al gra, els de Valls van demanar prèviament al Garsa —bon amic de molts castellers de la Colla Vella— el consentiment dels responsables de la colla vilafranquina.
Sobre la seva experiència vallenca, el Paco —com encara li diuen a Valls— deia el següent: «Reconec que, quan em tocava pujar a dalt de tot, més d’una vegada m’havia agafat mal de panxa. Amb la Colla Vella fèiem castells de vuit i la primera vegada que caus penses: “Mare de Déu!” Però mai m’havia fet enrere, en tot cas eren els responsables de la canalla els que s’adonaven de si el meu estat d’ànim no era l’adequat i em descartaven. Em veien tou i no em feien pujar. Ara bé, si em tiraven cap amunt, jo no parava...». Però no tot devien ser flors i violes, perquè «...Havia d’anar a viure a Valls primer durant uns mesos. Només tenia vuit anys i vivia en una fonda, per la qual cosa un dels meus cosins em va acompanyar en l’aventura de fer castells a Valls», per tal que el menut no es trobés sol, lluny de l’escalf familiar. Resseguint el relat d’en Beumala sobre el petit enxaneta, constatem que «Ell va debutar amb la camisa rosada el Sant Joan del 1959, però el gran dia li hauria d’haver arribat el mes d’octubre, quan a Valls es culminava la temporada castellera amb la incomparable diada de Santa Úrsula...», una circumstància, aquesta, sobre la qual posa en boca del Melilla l’explicació següent: «Havia de ser el meu gran dia, però no ho va ser. Jo vivia una mica a cavall entre Valls (guardo molt bons records dels dies que vaig viure a casa del Pep de la Llet) i casa meva i quan estava a Vilafranca feia feines per ajudar a casa; doncs bé, mentre ajudava en una carnisseria a prémer la carn per fer pilota, la senyora que feia anar la màquina em va tallar la punta del dit menovell de la mà dreta. Van haver-me de posar punts a la ferida i per Santa Úrsula no vaig poder pujar...».
La col·laboració del jove casteller vilafranquí —que, naturalment, pujava amb els Verds quan aquests tenien actuacions— com a membre cedit a la colla degana de l’Alt Camp, es perllongaria encara per espai d’unes quantes temporades. Ho comentava així, ell mateix, a l’entrevista esmentada: «Jo vaig pujar amb la Colla Vella fins al 1966. Vaig fer d’enxaneta, vaig pujar a dosos i a quints. Compaginava les dues colles, ja que mai vaig deixar de fer castells amb els de Vilafranca en aquella època. Fins i tot, en Montoya i jo vam ser els primers, aixecador i enxaneta, que vam pujar amb els Castellers de Barcelona, en la seva primera actuació, que van fer al Portal de l’Àngel. També vaig inaugurar l’antiga colla de Castellers de Gavà, d’enxaneta, i vaig pujar amb els Minyons de l’Arboç». És obvi que Melilla vol referir-se a la colla barcelonina primigènia, sorgida a partir del 1958 amb el nom de Cos de Castellers de Ballets de Catalunya, mentre que la de Gavà no era pas la primera —la dels Xiquets d’Aramprunyà, nascuda el 1948 — sinó la que va ser refundada uns anys més tard amb el nom de Xiquets de Gavà; i també cal recordar que un dels seus capdavanters, l’Àngel Batet, casteller de la Colla Vella de Valls, reforçava sovint la nostra colla. També és sabut que amb la de l’Arboç hi havia anat en ocasions fent companyia al nostre Ramonet.
Barcelona i Vilafranca clouen la temporada
Com ja s’havia anunciat, els nostres Castellers van tornar a la Ciutat Comtal en la diada de la seva Patrona, la Mare de Déu de la Mercè. Igual que altres vegades, a Panadés (19 set.) només trobem la informació que indica la sortida: «Nuestras danzas, bailes y los “Castellers de Vilafranca”, actuarán el dia 24 en Barcelona, con motivo de las Fiestas de la Merced». Per sort, hem trobat constància gràfica, a les pàgines del Diario de Barcelona (25 set.), de la presència a la plaça de Sant Jaume barcelonina dels nostres Gegants i Drac, així com dels Castellers coronant un tres de set. Però no va acabar encara aquí la temporada per a la nostra colla, sinó que va ser convidada de nou a actuar, el 8 de desembre, en una nova edició del «Día de la Madre». Un altre cop Panadés (21 nov.), fa saber que «Radio Vilafranca, prepara para la festividad de la Inmaculada (Día de la Madre) un gran festival polideportivo a beneficio de la “Campaña de Navidad” [...] han ofrecido su colaboración la colla de “Castellers de Vilafranca”...». Dues setmanes més tard, Manelic desgrana el programa d’actes, en el qual figura: «A las 12’30 – Actuación de la Colla de cas- tellers de vilafranca»; i finalment, la setmana següent, només deixa constància que l’actuació es va dur a terme: «...las exhibiciones de nuestros bravos castellers...», també que, com l’any anterior, «La Colla de “Castellers de Vilafranca”, celebró también una Comida de Hermandad en un céntrico Restaurante de la Vila, en el que amén de los castelleros, presidió el acto con el Cap de Colla, Sr. Pedrol, el fundador de la Colla Sr. Rossell. Hubo parlamentos y reinó una gran cordialidad, recaudándose también, a iniciativa del “casteller” Milà, 302’50 ptas., para Beneficencia». Sabem, a més, que aquell dia van fer una torre de sis, la foto de la qual no apareixeria fins al cap d’un mes a la portada de Panadés (16 gener, 1960).
La temporada castellera del 1959 ja no va donar per a res més. I així, entre «Madres», tiberis i recaptes benèfics, els Verds posaven fi a la seva tercera temporada...
