Amb el primer guardó de campions a la butxaca, els Castellers de Vilafranca encetàvem una altra temporada a la recerca de noves fites i amb el desig fefaent d’anar consolidant tot allò que, en matèria de castells, ja s’havia aconseguit fins aleshores, cosa força complicada i difícil en aquells anys que les grans construccions castelleres només es trobaven, com aquell qui diu, a les més exigües beceroles. El dia a dia casteller se’ns representava força carregós i costava Déu i ajut tirar del carro. La junta de la colla feia el que podia dins d’un col·lectiu encara poc nombrós i que conservava molts dels tics rutinaris castellers que havien caracteritzat secularment el món dels castells. Tot i això, l’empenta del cap de colla, amb la inestimable col·laboració del Patronat, aconseguien, pas a pas —o, si més no, ho intentaven—, de capgirar la situació i dotar el col·lectiu dels Verds d’una condició de la qual no havia pogut gaudir en un passat encara recent. El 1973 el veurem caracteritzat, sobretot, pel fet que els nostres castellers van saber escriure i protagonitzar, ben pròpiament,¹ allò que esdevindria el primer capítol d’una projecció internacional que, en el futur, els portaria a éssser capdavanters avantatjats en aquest context sempre engrescador per a molts i que atorgava una certa categoria.

A mitjan gener es va fer públic el veredicte del jurat del premi «Força, Equilibri, Valor i Seny» —que s’havia reunit el dia 7, festa del compatró vilafranquí Sant Ramon de Penyafort, a la masia de cal Cassanyes, sota l’empara de l’Oriol Rossell—, i que atorgava la màxima distinció al treball «Castells en l’aire», de l’escriptor sitgetà Ramon Planes (estretament vinculat a Vilafranca per raons amicals), mentre que l’accèssit —dotat econòmicament, a darrera hora, per la Colla Rabassons— fou per a l’article «Avui veurem castells», de l’activista cultural badaloní Jacint Dunyó. Dies després, a Penedés (27 gener), des de la tertúlia de «Don Quinielo», hom parlava del mecenatge generós del nostre fundador, alhora que començava a recordar que «...El treinta de agosto del presente hará diez años de la inauguración del Monumento “Als Castellers”...».

Sortides a Castelldefels, Esplugues, Sant Feliu de

Llobregat, Vilafranca, Martorell i Lavern

A la revista Serra d’Or corresponent al mes de març, el jove barceloní, amb arrels vilafranquines, Raimon Ribera i Regull publicava un interessant i extens treball, amb el títol de «Quatre de vuit», que començava així: «Dono per suposat que sabeu què són els castells [...] Espero que no un penseu que són un esport. Ni un exercici gimnàstic. Ni un joc [...] Tant de bo n’haguéssiu vist algun. I l’haguéssiu entès. I hi haguéssiu patit...». A continuació feia un exercici didàctic d’aproximació al fet casteller, per acabar concretant que «...no solament els castells necessiten d’un poble i del poble, sinó que també el poble necessita els castells [...] la necessitat és fruit, entre d’altres coses, d’una de molt important:

que els castells són capaços d’entusiasmar. Amb els castells la gent es mou, s’uneix, experimenta sensacions, pateix, s’emociona; trenca la seva passivitat, surt de la monotonia o de la rutina [...] Els castells són molt més que un joc, que un espectacle». Amb data 10 de març, els dos setmanaris vilafranquins es feien ressò de la inauguració de la primera oficina de la Caixa d’Estalvis del Penedès a la població de Castelldefels, que havia tingut lloc el 25 de febrer: «...Por las calles de la localidad pudo verse desde primeras horas, el colorido de las camisas de los Castellers de Vilafranca quienes asistieron al solemne acto y en donde ejecutaron varios castillos, torres y pilares». A Penedés (24 març), parlant de castellers, llegim que «Los de Vilafranca actúan mañana en Esplugas y el dia 8 de abril en San Feliu de Llobregat». La sortida a Esplugues de Llobregat fou patrocinada també per Caixa Penedès, coincidint amb la donació, per part d’aquesta entitat, d’una ambulància per a la Creu Roja local. L’actuació, conjuntament amb l’Esbart Dansaire de l’Arboç, es féu davant l’oficina caixera del barri de can Vidalet. Tampoc sabem quins castells van ser plantats en l’ocasió.

Pels volts de Sant Jordi, la celebració de la festa del Llibre, a Vilafranca, fou avançada uns pocs dies, tal com reportava el Tothgràfic del Tothom (14 abril) en anunciar «Castells, Sardanes i Llibres a la Rambla». El mateix setmanari oferia la fotografia del pilar de cinc que els nostres castellers havien plantat davant la Caixa d’Estalvis del Penedès, el diumenge 8 d’abril (hem de creure que fou el mateix dia que actuaren a Sant Feliu de Llobregat, si és que hi anaren). I el dia 29 següent ho van fer a Martorell, amb motiu de la seva Fira de Primavera i amb molts pocs efectius, si ens hem de cenyir a la poca entitat dels castells realitzats: quatre de sis net, torre de sis, pilar de cinc i altres castells inferiors. Unes setmanes més tard, la premsa vilatana donava a conèixer el programa de la Festa Major de Lavern, en la qual, el diumenge 6 de maig, a les 12 del migdia, estaven previstes les actuacions dels Bastoners de Gelida i dels Castellers de Vilafranca. D’aquesta sortida tampoc no n’hem trobat cap més referència ni la gent del poble la recorda. Sí que sabem que no hi va haver castells per les Fires,² per causa que, a l’octubre, se celebraria una «Semana de la Viña y el Vino del Penedés», la qual, per cert, inclouria dins dels actes la celebració d’un concurs de castells, tal com anunciava ja, a l’avançada, el nostrat Penedés (2 juny). Aquest certamen comptaria amb el patrocini de l’empresa vilafranquina Mobles Quer, amb motiu de la celebració del 75 è aniversari de la seva fundació. A la tertúlia de «Don Quinielo», en aquest mateix setmanari (12 maig), trobem una «Otra noticia» que diu: «Els “Castellers” han entrado al comienzo de temporada con buen pie. Pues llevan hechas ya varias salidas y continúan los ensayos con entusiasmo y con ahinco. Es de lamentar la ausencia de Ramonet, debido al accidente que sufrió en el trabajo. Deseamos de corazón su pronto restablecimiento». A Panadés (23 juny), es publicava un avanç del programa de la Setmana de la Vinya i el Vi del Penedès, que confirmava la celebració, per a les 10 del matí del 12 d’octubre, de l’anunciat concurs casteller. Una altra informació avançava que els Castellers de Vilafranca actuarien tots tres dies de la Festa Major i que, per a la diada de Sant Fèlix, estaven contractades, a més, les dues colles dels Xiquets de Valls —Vella i Joves—i els Castellers de Sitges.

Anem a Pallejà, tornem a La Bisbal del Penedès i s’anuncia una sortida... a París!

El Tothom (21 jul.) informava que «El proper dia 15 d’agost, seran els Castellers de Vilafranca, els que actuaran a la veïna població de La Bisbal. Recordem, que tradicionalment la colla que es contracta, es considera que és la que està en millor forma de la temporada». Una setmana abans, el mateix setmanari havia anunciat: «Els Castellers de Vilafranca a París», tot exposant seguidament que «Pel Cap de colla L. Jiménez s’ha confirmat el rumor [...] les dates són del 6 al 10 de septembre», una informació que corroborava també Panadés (14 jul.), a més d’afegir que «En la excursión del pasado domingo —es refereix a una sortida a Pallejà—, cargaron y descargaron una magnífica “torre de set” y “quatre de set”». I de nou el Tothom (28 jul.) posa el títol de «Castellers a París» a una gasetilla en la qual s’anuncia que «Els pròxims dies 6, 7, 8, 9 i 10 de setembre, els Castellers de Vilafranca es traslladaran a París, on actuaran per oferir els seus Castells, Torres i Pilars». En realitat, no es tractava d’actuar-hi tots cinc dies, ja que el trajecte es feia en autocar, amb la qual cosa es perdien moltes hores de viatge, amb el cansament que això suposava. En canvi, els que sí que ho podien tenir millor eren els aficionats que volguessin apuntar-se a l’oferta que brindava l’agència Mediterràneo, amb sucursal a la Rambla petita vilafranquina. La veiem publicada a Penedés (28 jul.) per mitjà d’aquest anunci: «Visite París en avión, con los “Castellers de Vilafranca”»; amb sortida, el dia 6, de l’aeròdrom del Prat, la tornada el dia 10, i un cost total de 8.000 pessetes, que incloïa, a més del viatge, habitació d’hotel i l’esmorzar; i amb el detall anecdòtic d’un curiós afegitó que assegurava que «(En París no existe pensión completa)». Au va, home! I què més!

A un mes vista de la Festa Major, al Tothom (28 jul.), Jordi Fornés entrevistava Marcel·lí Forcada, un dels administradors de la més típica, i, a la pregunta de «Quantes Colles de Castellers hi ha?», el professor vilafranquí responia: «Hi ha contractades, quatre colles de Castellers. Les dues de Valls, la de Sitges i la de Vilafranca. Els pressupostos han variat quelcom respecte a l’any passat, ja que en conjunt han pujat una mica. Ahir mateix, al fer la contracta amb les danses, també ens vàrem poguer adonar de que tothom demanava més del que s’havia pressupostat altres anys...». El susdit redactor, en el mateix número, encara aportava unes quantes notícies més sobre l’actualitat castellera: «Castellers de Vilafranca a: Festa de “Màrtirs Street”, la Bisbal, Torrelles i Festa Major de Vilafranca», tot indicant que «Aquestes són les quatre sortides que de moment tenen previstes fer els Castellers de la nostra Vila durant el següent mes d’Agost»; a més, precisava que «El divendres a la nit, davant del Coro, hi ha molta animació. Són els Castellers que ténen assaig. És allà on es pot veure la necessitat de la col·laboració de tota la gent que no forma part de la Colla i que també amb el seu esforç hi dóna un cop de mà. Tota Colla que és conscient del que és fer castells, ha de donar una gran importància a aquest grup d’aficionats que ajuden al grup [...] Són onze, els quatre de vuit que la nostra colla ha fet al llarg de la seva història, dels quals sis han estat descarregats [...] durant l’any 1972 la nostra Colla va fer disset torres de set [...] Darrerament em vaig adreçar a un gran casteller perquè em dongués una definició, més o menys simbòlica, del que significa la paraula “castellers”. Aquesta va ésser la seva resposta: “Els castellers formem una agrupació social, en la qual hi ha tots els estaments socials, però que a dintre tothom és igual”». El mateix setmanari també aclaria que malgrat que ja havien aparegut prèviament algunes notícies sobre la viabilitat d’un nou concurs casteller, a Vilafranca, que hauria de celebrar-se en el decurs de la «Setmana de la Vinya i el Vi del Penedès», a mitjan octubre, fins al dia 20 de juliol no s’havia pogut concretar del tot aquesta possibilitat: «Ara és cert: Concurs de Castells a l’octubre...», i afegia que «...el Comitè de la Setmana ha acceptat de fer-se càrrec de l’organització [...] mentre que la firma comercial Mobles Quer dóna totalment els premis que es concediran...», i també que «Les bases que regiran en el Concurs, també en contra del que s’havia anunciat, seran les mateixes que les del passat concurs de Tarragona».

També al Tothom (4 ag.), una gasetilla anunciava la «...“Festa del carrer” de la plaza de los Mártires de Vilafranca», amb diversos actes per a petits i grans, però no deia res de castells. En canvi, el Tothgràfic (11 ag.) confirmava: «...els jocs de carrer van rematar la festa, actuant a la nit els Castellers de Vilafranca» i també Pere Català aclareix: «La nit del 4 d’agost, a Vilafranca, alternaren l’actuació la colla local i la “Colla de Mar” vilanovina».³ En el mateix número —ho citem a tall merament anecdòtic— trobem una altra gasetilla, amb el títol erroni de «Castellers de Vilafranca al Vendrell», en la qual s’assegurava que els Verds havíem fet una actuació a la vila del resolis i els bufats —amb torre de set i dos intents de quatre de vuit, a més d’altres castells— quan, en realitat, van ser-ne els Nens del Vendrell els protagonistes (en la diada de Santa Anna), tal com veiem rectificat, una setmana després, amb el comentari que «Malgrat que alguns suspicaços ja començaven a fer elucubracions entorn de la suposada ironia que hi volien veure, hem d’aclarir, en honor a la veritat, que la notícia apareguda en aquesta Secció la setmana passada sobre l’actuació dels Castellers de Vilafranca al Vendrell, va ser un lamentable error per la nostra part [...] i dels Castellers de Vilafranca, solament alguns hi assistiren com espectadors».⁴ En el mateix número, una gasetilla anuncia que «El pròxim dimecres dia 15 d’agost actuaran a la Bisbal els Castellers de Vilafranca. Tenen programat aixecar el quatre de vuit i la torre de set entre altres castells i pilars».

Una setmana més tard, «Bons castells a la Bisbal» i «Els nostres castellers, en plena forma» eren els titulars del Tothgràfic, acompanyats de sengles fotografies del quatre de vuit i de la caiguda de la torre de set i el comentari pertinent: «En una esplèndida actuació aixecaren un magnífic quatre de vuit, perfectament carregat i descarregat, intentant a més la torre de set, que solament pogueren carregar en un primer intent, no logrant ni carregar-la en un segon...». A les mateixes pàgines del Tothom (18 ag.) trobem aquesta altra glossa: «...El record de la temporada passada pesava fort sobre aquesta plaça, i el text del cartell de propaganda era insinuant. La colla de Vilafranca, va obrir plaça amb un quatre de vuit. Coronat i descarregat. L’emoció es féu visible en la durada del castell i en els moments finals, on els crits eren exultants. El segon castell fou la Torre de set, que en el primer intent es va coronar, i just el moment que l’anxaneta iniciava la devallada va caure. La colla, ho torna a intentar de nou, no aconseguint aquesta vegada millorar l’èxit obtingut abans. L’actuació va acabar amb un pilar de cinc. Després de l’actuació dels vilafranquins, un grup d’entusiastes locals va fer un pilar de quatre. L’arrel castellera de La Bisbal, es demostrava també en l’aspecte concret d’alçar castells, recordant vells temps en que en la seva plaça i per la seva festa major, la gent del poble feia castells...».⁵

A Penedés (25 ag.), Alfons Chulvi també entrevistava l’administrador Marcel·lí Forcada, i aquest, preguntat sobre qüestions castelleres, responia així: «El dia 30 en la plaza del Ayuntamiento (ja es veu que el «Generalísimo» anava a la baixa), además de los “Xiquets” y “Els Castellers” esperamos ver animado el referido recinto con la presencia de los seguidores de las “colles”. De la población de Valls vendrán en masa, de Sitges no faltará representación y de Vilafranca esperamos toda la afición. No habrá concurso pero habrá competición [...] Vilafranca los recibirá a todos dispuesta a aplaudir el esfuerzo y riesgo que entrañan sus atrevidas actuaciones. Vilafranca quiere ver “Castells” y ansía aplaudir las “colles” que los consigan. Esperamos verdaderas sorpresas...».

A Torrelles de Foix, tot preparant la Festa Major

El Tothom (28 ag.), amb la signatura S.F.M., oferia una «Guia de moments típics de la més típica», de la qual manllevem, pel que fa a les Matinades, que: «...Els castellers van vestits de castellers, i els altres, gran majoria, acostumen a portar mocador vermell casteller, dels que van repartir al tothom, o s’aprofita per comprar-ne un amb el patrici Joan Sol, que els ven ja amb la vora cosida...». I, respecte a l’entrada d’Ofici, postil·la: «... Cal seguir la comitiva per entremig, passats els diables que donen “sustos” a les mossetes, i davant l’església, parar els pilars d’entrada», mentre que, pel que pertoca als castells, proposa: «...veure les proves de castells que es fan pels voltants de l’església; a saber: Vella de Valls a la Carnisseria, Joves de Valls al pati de Sant Ramon, Vilafranca a la plaça o al coro, Sitges encara no té lloc [...] cridar, FER MANS, ulls i orella s’aconsella per l’estona de la plaça. Cal respondre amb crits, aplaudiments als versos dels diables, i “eh” a les gitanes de mi “condición”; fer mans als castells i ulls i orelles per veure què passa, als balcons, als grups de castellers, i als comentaris de la gent. Són, tots plegats, suculents. Aquell de crits “al balcó, al balcó,...” va ser antològic i ontològic...». El mateix número del setmanari esmentat duia inserida una «Auca de la Festa Major», amb dibuixos del vilafranquí Joan Esteve i Albet i textos a càrrec dels membres de la redacció; i, a més, s’hi podia llegir encara aquesta exigua referència: «...També es traslladaren a Torrelles els Castellers de Vilafranca», sense concretar, però, cap castell.

D’una manera figurativa, podríem afirmar, així mateix, que els Verds es van traslladar també fins a Veneçuela, atès que la portada —a tot color— del programa de la Festa Major del Centre Català de Caracas, d’aquest any 1973 (acostuma a celebrar-se el mes d’agost), anava guarnida amb la fotografia d’una torre de set vilafranquina a la nostra plaça; i del pregó que inicia el programa, curull d’un sentiment enyoradís —té tota la traça d’haver estat redactat pel prohom vilafranquí Rodolf Llorens i, a més, anava acompanyat del dibuix del cartronatge festiu de Vilafranca que figura al Costumari Català de Joan Amades—, destriem aquests comentaris: «En ple període de redreçament entrem en la Festa Major. Doble Festa Major, doncs, la d’enguany! La que evocarà la Festa Major de les nostres viles i ciutats, que se celebren a casa nostra entre el batre i la verema, i la Festa Major d’ací dels nostres èxits [...] Festa Major d’allí, al voltant del Montserrat, de les danses i comparses de l’antigor: els gegants i els “xiquets”, els nans i els cap-grossos, el drac i l’àliga, la mulassa i la patum; el ball de gitanes i els diables, la moixiganga i el ball de bastons, de cercolets, de panderos, de pastorets, de figataires; de tronades i focs d’artifici, d’envelats i barraques de fira, de tómboles i atraccions per a la mainada; de futbol, cinema i teatre, d’exposicions i concerts, de cobles i refilades de tenora, de gralles i obligats de cornetí; de sardanes i saraus: amb la pubilla, la toia i els rams; de culte a la taula parada, de treva en les rivalitas quotidianes, d’hospitalitat envers els convidats i forasters. Festa Major per part nostra, ací al peu de l’Àvila (es tracta d’una muntanya que domina la ciutat de Caracas), que ja no volem tocar més campanes, ni estar per més moixigangues, ni fer més els gegants, però sí que com els “Xiquets”, recolzats els uns amb els altres, volem anar amunt amunt i no avall avall. Ajudant-nos i sostenint-nos, abraçats els uns amb els altres, volem arribar a aixecar pilars de set, torres de vuit i castells de nou. Festa Major de cada dia de ser més socis a muntar el castell i cada dia deure’n menys diners. Festa Major de cada dia donar un pas endavant cap a la compra total del nostre estatge. Quan hi arribem l’enxaneta ens farà l’aleta, i llavors quin batimans i voleiar de mocadors! Quina Festa Major! Quan haurem pujat el nostre espadat s’haurà acabat l’ai al cor i ja ens podran venir al darrera amb un flabiol sonant...» (en llegir aquests darrers comentaris ens va semblar que tal volta podíem aplicar-los a la problemàtica que va tenir la nostra colla passats uns anys en aquella època —atès que l’adquisició de Cal Figarot encara trigaria tota una dècada— però, en qualsevol cas, era tota una premonició). Al seu torn, Penedés (29 ag.) posava l’accent en la commemoració del desè aniversari de la inauguració del monument «Als Castellers», i oferia sengles fotografies retrospectives dels actes que la precediren. També feia constar que, amb motiu de l’efemèride, a la sortida d’Ofici del dia de Sant Fèlix, l’alcalde Lluís Pallerola lliuraria una placa commemorativa a l’Alfons Chulvi, principal promotor de l’erecció del petri pilar de cinc.

I encara parlant de la nostra Festa Major, cal fer esment que la portada del programa —amb la representació d’un pilar de cinc, molt acolorit, com a motiu principal— havia estat confiada al professor Àngel Cuadros, que impartia lliçons de dibuix a l’Institut d’Ensenyament Eugeni d’Ors vilafranquí. Del contingut de l’opuscle, cal destacar que l’Antoni Sabaté Mill s’esplaiava amb tota una corrua de textos sobre «Els Balls Populars de la Festa Major de 1973», dels quals cal tenir en compte un article sobre «Els Castellers», en el què, per cert, no es mostrava tan categòric sobre els seus orígens com havia fet sis anys abans.⁶ Vegem-ho: «A través del temps, aquesta agrupació folklòrica ha tingut diverses denominacions: “Titans”, “Valencians”, “Xiquets” i “Castellers”. La seva procedència resta encara incerta. Hi ha qui creu que ja practicaven aquesta mena d’exhibicions els Romans de l’època del baix imperi. Altres l’entronquen amb la “Muixaranga” de les terres valencianes. Un consentiment unànim entre nosaltres sosté que, tal com els coneixem avui, els “Castellers” són del Camp de Tarragona. Un diria que aquestes tres hipòtesis, lluny d’excloure’s, més aviat es complementen: en el fons del fons és molt possible que tinguin una mica de tot. El cas és que un erudit de tanta categoria intel·lectual en el seu temps com el jesuïta Masdeu testifica ja el fet de les torres humanes amb aquestes paraules:“He visto con mis propios ojos en Tarragona ciertas danzas populares que cada año se renuevan y se llaman en lengua catalana «Els Titans»”. Això s’escrivia a mijans del segle XVIII. D’aquesta mateixa època és la notícia segons la qual a Alcover, poblet situat a deu quilòmetres de Valls, una colla capitanejada pel “Cargol” feia castells, torres i pilars a l’estil dels nostres dies. Poc temps després, les colles dels pescadors i la dels pagesos de Tarragona, juntament amb la de Valls, competien entre elles per les festes de Santa Tecla. En 1841 s’arriba a les cotes del “pilar de set” i del “tres de vuit”. Després del període convencionalment dit de davallada, s’entra a l’època d’or, compresa entre els anys 1877 i 1883; època del “quatre de nou” i el “pilar de sis amb una mà, a càrrec de les colles de Tarragona i de la “nova” i la “vella” de Valls. Fins ara s’ha dit, d’una manera potser massa taxativa, que l’entremig que s’estén des de l’any 1841 al 1877 fou de franca davallada. Precisant una mica més, es pot perfectament afirmar que també hi hagué moments de revifalla. El programa del 1859, precisament l’any que per la Festa Major va predicar el doctor Josep Morgades, anunciava que es farien castells de “vuit” i de “nou”. Durant aquesta tongada, si bé Vilafranca no tenia colla pròpia, comptava amb un grup d’ardits castellers, el nom dels quals avui encara es recorda; i, a més a més, amb una afició entusiasta que acabà per convertir la vila en la plaça on es confirmaven les grans reputacions castelleres. Característica que s’ha conservat i refermat, enmig de tota mena d’alts i baixos, fins a crear, l’any 1948, una colla detentora del nom de la vila, fins a ser la primera població a erigir, en 1963, un monument als castellers, i fins a coronar tota aquesta trajectòria amb el sorprenent triomf de les camises verdes dels Castellers de Vilafranca enfront les colles històriques, a la plaça de toros de Tarragona, el dia 1 d’octubre de l’any passat. Ningú, doncs, no podrà dir mai que, en qüestió de “castells” i castellers, siguem uns caganius». En efecte, malgrat que en les darreres dècades s’ha avançat de manera notable en el coneixement de la història castellera, en el text que hem transcrit el nostre cronista feia palès, una vegada més, que el món casteller el tenia força apamat, per més que alguna de les consideracions que oferia ens pugui semblar, a hores d’ara, potser un xic desfasada.

D’altra banda, cal posar l’accent també en el fet que el 30 d’agost, tal com anunciava el susdit programa de la Festa Major, serien quatre les colles que es donarien cita a la plaça més castellera: les dues de Valls i els Castellers de Sitges, a més de la colla vilafranquina. Precisament, amb el títol de «Vilafranca, la “Plaça més Castellera”»

i sota el pseudònim de «Fèlix Drac», publicàvem, també a l’extraordinari de Festa Major de Penedés, un escrit que pretenia resumir, en poques paraules, alguns aspectes de la història castellera vilafranquina, tot defensant, a més, enfront de certes postures intemperants i poc documentades, el secular paper de la nostra plaça com a escenari de primera magnitud dins de l’univers casteller (i aprofitàvem també per fer parlar el cap de colla Lluís Giménez sobre la ja imminent sortida a París). L’article acabava destacant la presència de les quatre colles que es trobarien l’endemà, amb aquesta reflexió final, que, aleshores, era perfectament demostrable: «...Intenten encontrar dentro de nuestra área castellera alguna otra plaza que pueda albergar en un solo día a cuatro “colles” sin competir, pero dispuestas a medirse con los “castells de vuit” y ante la imposibilidad de hallarla tendrán la explicación cierta del porqué Vilafranca fue y sigue siendo “la plaça més castellera”».

Un bon Sant Fèlix casteller

La diada del 30 d’agost fou especialment propícia per a la Colla Vella dels Xiquets de Valls que va fer la millor actuació. Així ho reflectien des de Penedés (8 set.): «La exhibición castellera, con sorpresas, un “tres de vuit” cargado y descargado por la colla “Vella de Valls” y nuestros “Castellers” con un “quatre de vuit” perfecto. Los “Joves de Valls” y los “Castellers de Sitges”, no tuvieron tanta fortuna en sus “castells”...». Els vilafranquins, a més de descarregar el quatre de vuit, vam completar també la torre de set i vam intentar sense èxit el tres de vuit i el pilar de sis, dos castells que, pel que es veu i atesa la seva dificultat, comportaven encara força problemes.

Una altra visió de la jornada és la que oferia l’escriptor Josep Maria Espinàs a les pàgines de Destino (8 set.), en un article titulat «Ejercicio moral». Fem-ne un tast: «...Fué una jornada muy brillante. Destacaron los notables progresos de la “colla” de Sitges, de tan reciente formación, y de la “colla” de Vilafranca; ambas consiguieron varios “castells” de mucho mérito. Lo extraordinario fue la actuación de la “Colla Vella” de los Xiquets de Valls —la “Jove” no estuvo tan afortunada, a pesar de sus tenaces esfuerzos— que culminó con un “tres de vuit” admirable, no sólo porque sólo se ha logrado montarlo y desmontarlo correctamente tres veces en este siglo (si no ando equivocado),⁷ sino porque el ejercicio se llevó a cabo con un ritmo perfecto y un estilo excepcional por su seguridad y elegancia. La plaza estalló de entusiasmo. Vilafranca es una “plaza castellera” entendida, y oportunamente imparcial. La pasión es vibrante, pero no es la pasión por una colla determinada, sino la pasión por los “castells”. Cumple, pues, una misión integradora, capaz de suavizar las tensiones que lleva consigo la rivalidad castellera. No es que estas tensiones me parezcan mal, si mantienen la vitalidad, pero aún me parece mejor que exista un lugar que sea “tierra de todos” y ofrezca, frente a las tendencias disgregadoras, una plataforma de convivencia y de afirmación colectiva. Antes y después de la exhibición, la Plaza de la Verdura de Vilafranca se puebla de verdes y azules, encarnados y rosados, que son los colores de las camisas de las “colles”; primero es la tensión, luego el desahogo. Los hombres de bastante edad, pero fuertes, con un tronco que parece de resistente roble, se mezclan con los treintañeros en plenitud de musculatura y con los chiquillos ágiles que escalarán las torres y los castillos, piernas y espaldas arriba [...] Más de cien hombres colaboran para que poco más de treinta construyan el castillo, y estos treinta resisten increiblemente para que uno solo, el pequeño “anxaneta”, pueda llegar arriba y hacer un rápido saludo con la mano. Y luego, obtenido el éxito, hay que saber dominar-se. Hay que ir desmontando —“descarregant”— la construcción poco a poco, sin aflojar la musculatura, como si nada se hubiera conseguido todavía. Y uno se pregunta: ¿Qué es lo que se ha conseguido? No sólo un castillo o un “pilar”, producto de un entrenamiento y de unas facultades físicas. Algo que es indefinible. ¿Y quien lo ha conseguido? Nadie. Ni en Quimet, ni en Jiménez, ni en Rossell. La “colla”. Por encima de todo, los “castells” son un ejercicio moral».

Al Tothom (8 set.), un «Comentari a la Festa Major», sense signatura, posava de relleu «La Festa Major del Tres de vuit», alhora que preguntava: «Algú esperava veure aquella meravella de castell? Pels rotllos s’insinuava la possiblitat que es plantés algun tres de vuit [...] La colla Vella va ser la que va provar-lo i amb tal fortuna que va aconseguir coronar-lo i descarregar-lo amb facilitat [...] la manera de descarregar-lo aquí ha sigut tan fina i tan elegant que els aplaudiments de la plaça ho van confirmar». Cal tenir en compte que es tractava del primer tres de vuit descarregat a la plaça de Vilafranca en tot el segle XX. La crònica del setmanari nostrat continuava així: «Les altres colles van donar categoria a la diada, fent que sigui de les més glorioses en les diades castelleres. Es van veure dos quatres de vuit (Castellers de Vilafranca i Vella de Valls), intents de 4 de 8 per la Jove de Valls, que va ser una llàstima no podessin coronar-lo; tres torres de set (Vilafranca i les dues de Valls), tres intents de pilar de sis (Falcons —dues vegades— i Vilafranca), intent de la torre de set (Sitges) que per uns moments creiérem en la possibilitat de veure coronar, castells de set ben fets: tres de set, quatre de set amb l’agulla i pilars de cinc. En definitiva una actuació d’antologia, de les que queden en el record i demostren que la plaça de Vilafranca és la més castellera i també una actuació de la colla de Vilafranca, que el dia 31 va oferir-nos una bonica torre de set, que fa abrigar esperances de cara al proper concurs del dia 12 d’octubre...».

I a la crònica de El Noticiero Universal (6 set.), el cronista Rabassó detallava així l’actuació completa del 31 d’agost: «...como colofón a su actuación en su propia Fiesta Mayor [...] consiguieron entre otros “castells”, los “Quatre de set amb l’agulla al mig”, “Tres de set”, “Torre de set” y “Pilar de cinc”». I, en la mateixa crònica, pel que fa al dia de Sant Fèlix, deia que «las cuatro “colles” cerraron plaza levantando sendos “Pilars de cinc”, los mismos que encumbraron al anochecer en la tan popular y no menos típica “Entrada” de Sant Fèlix...». Segurament, encara hauríem de tenir en compte, així mateix, els que s’aixecaven davant la Casa de la Vila, en acabar el cant dels goigs de la novena del nostre Sant Patró.

Una torre de set davant la torre Eiffel

I per fi arribà el gran dia. Els Castellers de Vilafranca es disposaven a travessar de nou la frontera estatal, però no pas, en aquesta ocasió, per actuar a uns indrets de parla comuna, com poden ser la Catalunya del Nord o el Principat d’Andorra, sinó per dur a terme una sortida més pròpiament internacional, una excursió de cinc dies que els portaria fins a la capital de França —la populosa París— en un viatge que es presentava d’allò més atractiu i engrescador. En parlem també en una columna especial i, com ja s’ha dit, a Penedés (29 ag,), havíem adreçat algunes preguntes al cap de colla vilafranquí per tal que expliqués quelcom sobre aquesta insòlita experiència per als nostres Verds. Vet aquí algunes de les seves impressions: «—...La espectacularidad y grandeza que siempre han caracterizado la realización de los “castells” llega también más allá de nuestras fronteras. En nuestro caso y con motivo de la Feria Internacional de París, la Comisión Organizadora de dicho Certamen ha querido enriquecerlo con la presencia y actuación de nuestros “castellers”, actuales campeones por su victoria en el pasado concurso de Tarragona, que construirán sus torres humanas para deleite y emoción de miles de concurrentes a la feria [...] supone otro gran paso adelante para los “castellers”, sobre todo en su aspecto de divulgación y promoción de este folklore tan arraigado en nuestro Penedès y el Camp de Tarragona y que tanta expectación ha despertado entre propios y extraños durante más de un siglo de tradición y densa historia [...] La pervivencia de los “castells” vitalizados por su esencia puramente amateur, constituye cada vez más un caso de excepción. Es un arte nacido del pueblo y para el pueblo, mantiene aún todo su contenido folklórico y tradicional. No está “baqueteado” por las huestes del comercialismo y la publicidad y es un exponente del genio y la fuerza de la gente de aquí...». La partença tingué lloc el divendres, 6 de setembre, per arribar a fer nit a la ciutat de Chalon-sur-Saône, a la regió de la Borgonya, i continuar, l’endemà, fins a l’anomenada Ciutat Llum, per participar a la Fête de l’Humanité, una mena de fira internacional promoguda pel periòdic de filiació comunista que porta aquest nom.

El moment estel·lar, castellerament parlant, de la sortida, el constituí, sens dubte, la plantada de la torre de set —carregada— a l’explanada del palau de Chaillot, per damunt dels jardins del Trocadéro i amb el fons inconfusible de l’emblemàtica tour Eiffel. Així es va poder gaudir d’una perspectiva millor i més completa d’aquest colossal monument i, a més, la imatge de la torre humana esdevenia molt més gratificant que si s’hagués bastit just al costat de l’esplèndida torre metàllica, on hauria resultat molt més disminuïda. Sobre aquesta contingència, escrivia en Crossa, a El Correo Catalán (13 set.), que «...a este cronista se le ocurre comparar como a un amical “desafío” del hombre en su realización frente a lo material construído por el propio hombre, sin que ni una cosa ni la otra sea una quimera, sino todo lo contrario: una expresión de la razón, capacidad creadora y voluntad humana». A banda d’aquesta exhibició puntual, la resta de les actuacions es van dur a terme al recinte firal, situat a la zona del cèlebre Bois de Boulogne —lluny, per tant, del centre de la ciutat—, enmig d’estands i parades i tota una munió de banderes vermelles, amb la falç i el martell, que conformaven un escenari insòlit per als nostres castellers. Però no tot van ser castells a París, sinó que també hi va haver temps per fer turisme de manera molt diversa, com ara visitar la magnífica catedral de Notre Dame o el famós museu del Louvre, passejar-se pel Sena, a bord dels curiosos bateaux mouches, o també, els més agosarats, fer alguna visita furtiva a la zona de Pigalle.

Un cop retornats els castellers de l’expedició, el Tothom (15 set.) destacava que «La Torre Eiffel ha vist la torre de set» i explicava així l’aventura: «El dimarts passat van tornar a la Vila els nostres “Castellers”, després de la seva excursió a París on varen aixecar davant l’admiració popular els famosos “Castells, Torres i Pilars”, donant una rica mostra del folklore català. Durant la seva estada a la capital francesa, el nombrós grup de 110 Castellers va estar allotjat en una cèntrica residència per estudiants: “l’Ecole des mines”, del Sindicat de miners, des d’on es desplaçaven per fer les diferents visites a la ciutat. El motiu de la sortida era prendre part en un acte de convivència en el que s’hi comptaven unes 500.000 persones representants de les comarques franceses i de nombrosos països europeus en un clima de llibertat i germanor tan convenient entre els pobles (el motiu més concret, tanmateix, resta explicat en un capítol a banda). Fou aquí principalment on els “Castellers de Vilafranca” van aixecar els seus castells: Torre de set (cal precisar que fou bastida al Trocadéro, però no pas al recinte firal), tres de set, quatre de set amb l’agulla al mig (aquest cal posar-lo en quarentena, perquè, en realitat, es va fer el quatre sense el pilar al mig), tots carregats i descarregats, i nombrosos pilars de cinc, fent a més i per primera vegada un pilar de cinc aixecat per sota, del que en varen quedar molt contents principalment tota la Colla de Vilafranca. Com anècdota curiosa ens expliquen la gran quantitat de gent que reunien al seu voltant quan en determinat moment, en les visites que van fer per la ciutat, decidien aixecar un castell, com per exemple, la torre de set que van carregar al costat de la torre Eiffel i que en dos segons el número d’espectadors doblava al de la plaça de la Vila en el dia de Sant Fèlix. Ens en alegrem des d’aquí de l’èxit obtingut pels nostres Castellers en participar en aquesta important trobada a París juntament amb altres grups folklòrics de tot Europa». Com ja queda reflectit a la crònica, la torre de set —la gran aposta dels Verds en aquell viatge— només la van poder carregar, però, tot i això, cal destacar que esdevingué portada de l’edició dominical del barceloní El Correo Catalán (14 oct.), amb fotografia en color del casteller Pere Rosell i Porta⁸ —captada amb la coneguda Rolleicord de l’avi Galofrè— que reporta la torre encara en construcció. El Tothgràfic (22 set.) n’havia publicat una altra —d’en Ricard Pallarès, fill— en el moment que l’enxaneta feia l’aleta.

Al Tothom (22 set.), sobre «Els castellers a París», surt publicada una entrevista —la signa D.C. — al cap de colla Lluís Giménez. Entre les respostes que conté, hem triat aquestes: «...a la Festa Major del 72, van estar a Vilafranca uns components de la Comissió d’aquesta Fira Internacional que es fa a París cada any al mes de setembre [...] i em van parlar de la possibilitat de que anéssim a fer castells allà. Jo primer em vaig pensar que eren uns de tants que vénen... però no [...] es va anar perfilant la cosa fins que al final arribà a ser un fet, i hi vàrem anar 108 persones [...] a París, millor dit, fronteres enllà no s’havia fet mai una torre de set, i nosaltres la vam fer [...] i es va fer un pilar de cinc alçat per sota que encara no l’havíem fet mai [...] aquesta fira només dura dos dies, i el primer dia va haver-hi prop de cinc-centes mil persones i el segon dia més de sis-centes mil [...] per nosaltres ha representat dues coses, que crec que són molt importants. Una donar un atractiu, un alicient als components de la nostra colla perquè és una mena d’excursió quasi bé premi després de tota una sèrie de jornades de treball, i després hi ha una cosa que crec que és molt important que és la divulgació d’aquesta afició nostra que són els castells, que és una afició molt del poble, molt del país [...] la participació, l’entusiasme, l’aplaudiment i la joia al veure allò va ésser meravellosa, i el lloc a on va ésser l’exponent màxim d’això va ser precisament quan vam fer la Torre de set davant la Torre Eiffel. Hi havia una quantitat enorme de gent...». En Lluís explicitava també que el viatge no havia costat ni un duro a la colla, que la comissió s’havia fet càrrec de tot allò que figurava al pressupost. Demostrava, tanmateix, no estar gaire bregat en matèria culinària quan parlava de les diferències entre la cuina francesa i la d’aquí: «...Els castellers som gent de vida, gent de plat. La cuina francesa és pràctica: formatge, mantega, mermelades, fruites...». I finalment, com a anècdota, destacava que «...hi havia uns pallassos que eren una parella, dos homes que anaven sobre uns pals d’uns tres metres i mig d’alçada i varen trobar un gran alicient actuant agafant els enxanetes. S’ho van passar “bomba” aquella gent...». A la nostra crònica del Ciero (13 set.) destacàvem que «...En el recinto ferial (hi hagué més d’una actuació en aquell marc tan multitudinari) levantaron, junto a otros “castells” de menor importancia: dos “Quatres de set”, un “Tres de set”, dos “Torres de sis” y cinco “Pilars de cinc”, uno de ellos “aixecat per sota” —conseguido por primera vez por la “colla” vilafranquesa— y culminaron su exhibición con una “Torre de set” y un “Pilar de cinc” en la plaza del Trocadero, junto a la mismísima Torre Eiffel...». Aquesta mateixa informació, calcada, fou publicada a Penedés (15 set.).

Al Tothgràfic del mateix 15 de setembre hi ha una curiosa foto nocturna d’un pilar de quatre, amb aquesta explicació: «Noves promeses castelleres.– L’afició castellera no decau, i així s’aprofita qualsevol moment per demostrar-ho. De nit, i davant del Palau dels Babau, dissabte passat unes colles de joves aixequen un pilar de quatre per sota. Abans i després, nous intents castellers, procuraren emular les actuacions dels “grans”». En el mateix Tothom trobem una gasetilla que amplia la informació sobre un anomenat «concurs de castells», protagonitzat per aquell jovent: «El dissabte passat es va fer una exhibició de castells entre tres de les colles de la vila: La Benzina, els Grills i la Repera. Els castells que van fer van ser el pilar de quatre, el tres de cinc, amb agulla al mig, la torre de cinc i altres actuacions dels Falcons. Es va acabar amb un castell de germanor on participaren components de les tres colles. A més d’aquesta exhibició s’està preparant un concurs». Com veurem més endavant, la testimonial presència d’aquells castellers novençans tindria més importància que no pas la simplement anecdòtica. També per aquelles dates, el periòdic parroquial de Sant Sadurní, Joventut Cristiana, publicava un comentari, força eloqüent, que definia clarament la diferència amb què, respecte a com els veiem els vilafranquins, els nostres veïns es miraven i s’han mirat sempre els castells: «És curiós, però sembla que entre Vilafranca i Sant Sadurní hi ha una barrera que no deixa arribar fins a nosaltres l’afició als Castellers que comença a Vilafranca i s’exten per la resta del Penedès i Camp de Tarragona. No, no ho som de Castellers [...] Ens limitem a fer d’espectadors i res més [...] És clar que ni sabem què és un “tres de set” o un “quatre de vuit”... Ben mirat, però, potser no ens fa cap falta».

Un nou concurs de castells a Vilafranca

Retornats de París, les mirades dels castellers vilafranquins se centraven en el concurs que tindria lloc al cap d’un mes; no cal dir que la voluntat i el desig de tots era poder revalidar el títol aconseguit a Tarragona l’any anterior i, per això, van intensificar la preparació. A la fi, però, la sort es faria esquerpa en l’ocasió i la victòria, com veurem, volaria fins a terres de l’Alt Camp. El Tothom (22 set.) s’afanyava a publicar les bases que haurien de regir aquell nou certamen, que ha passat a la història com el Concurs de Mobles Quer; i, al mateix temps, confirmava allò que ja era conegut d’una bona part de l’afició: que els Nens del Vendrell, en la línia dels dos darrers concursos, que és el mateix que dir del dos últims anys, havien declinat de participar-hi. Així doncs, les colles que sí que es donarien cita a Vilafranca eren les nou restants, és a dir:Vella dels Xiquets de Valls, Minyons de l’Arboç, Castellers de Barcelona, Xiquets de Tarragona, Joves Xiquets de Valls, Castellers de Sitges, Bordegassos de Vilanova, Castellers de Vilanova-colla de Mar (com ja hem dit, una escissió molt recent de la colla vilanovina primigènia i que havia estat anunciada erròniament al setmanari vilafranquí com a Nois del Mar) i Castellers de Vilafranca.

Al seu torn, des de Penedés (22 set.), el seu director, Manelic Penedès —fem notar que havia normalitzat el seu cognom—, en un escrit que titulava: «Un absurdo: Fanatismos localistas en torno a los castillos humanos», exercia d’advocat de causes perdudes, tot intentant de reconduir la situació perquè, de la mateixa manera que el monument casteller erigit a Vilafranca havia estat dedicat a tots els castellers, sense excepció, tampoc no faltés la presència de cap de les colles al concurs que s’acostava, i, en aquest sentit, postil·lava: «Nos parecería un absurdo el que por cuestiones de mal entendida honrilla local, por creer que siempre se debe ganar, por “puntuacions” que nos puedan favorecer más o menos, faltara alguna de ellas a la cita...». Al començament del seu manifest, l’Alfons Chulvi feia gala d’una bona visió de futur en apuntar: «“Castellers i castells” son siempre tema [...] creemos que como contramedida natural a toda una época impersonal y aséptica, de televisor y Seat 600, van a tener su importancia en grandes partes de Cataluña, que se sentirá diferenciada, distinta, por la práctica de ese viril folklodeporte propio...», i, ja com a rúbrica del seu pensament, expressava finalment: «...Y creemos, pronto, la federacion de los castillos humanos, que será otra manera de avanzar en todos los órdenes de apoyo y auxilio a los “castellers” y a sus prácticas, de las que tan orgullosas se siente Cataluña. “Sempre amunt”».

Encara abans del concurs, el Tothom (29 set.) desvelava alguna de les intencions de la colla local en constatar que «Els Castellers de Vilafranca [...] s’estan preparant de valent pel concurs del dia 12. El divendres passat, altaveus pel carrer feien una crida a l’afició per assistir a l’assaig d’aquella nit: la qüestió estava en probar el doble folre. Es que estaran pensant en aixecar la torre de vuit?». I el mateix dia, Penedés publicava un interviu d’en Chulvi a Jaume Quer i Perlas, en el qual li preguntava: «¿Cómo surgió su idea de donar medio millón de pesetas en premios para un concurso de Castells, a celebrar en Vilafranca?», i la resposta de l’industrial vilafranquí era aquesta: «¿Yo había supeditado el donar este premio, para el caso de que se celebrara la Feria del Vino, y en un sentido de colaboración y estímulo. Al acordarse la celebración de la Semana del Vino, es cuando ofrecí formalmente al Sr. Alcalde y a un gran aficionado, vinculado a la Colla de Vilafranca desde siempre (devia tractar-se de Lluís Solsona, amb qui tenia vinculació familiar), mi aportación concreta»; preguntat també si la seva iniciativa havia gaudit del necessari ressò i si havia estat rebuda amb entusiasme per part de les colles i la població, contestava: «Sí, porque son 9 las Collas inscritas. Quizás convenga decir que ni la firma ni personalmente, intervenimos en la organización y desarrollo del Concurso casteller. Sinceramente espero, que dado el ambiente que me parece distinguir en las poblaciones castelleras⁹ y en general, el Concurso durante la Semana de la Viña y el Vino será un éxito...». Dies més tard, Penedés (6 oct.) tornava a recalcar el patrocini de Mobles Quer —els premis a atorgar depassaven les 500.000 pessetes—, alhora que afegia: «Deseamos los mayores éxitos para el Concurso, y de forma especial para nuestros bravos “Castellers de Vilafranca”, primates absolutos desde el último Concurso, con aquella inolvidable coronación —por primera y única vez— del “Tres de vuit” [...] “Castellers, Xiquets, Minyons i Bordegassos... amunt!!”». Tant el susdit setmanari com el Tothom publicaven el programa d’actes de la imminent Setmana vitivinícola, en el qual s’anunciava, per a les 10 del matí del divendres, dia 12, un «Extraordinario Concurso de Castells en el Campo Municipal de Deportes, patrocinado por muebles quer en su 75 aniversario».

Guanya la Colla Vella dels Xiquets de Valls, per poc.

Els Castellers de Vilafranca, segons, en carregar la seva primera torre de vuit amb folre

El concurs tingué lloc, doncs, el matí/migdia del divendres, dia 12 d’octubre, al Camp Municipal d’Esports de Vilafranca, aleshores a la carretera de Tarragona i a tocar de la Creu de Sant Salvador. Els dos setmanaris locals d’aquella setmana porten la data del dissabte, dia 13, tot i que cal suposar que el Tothom es devia repartir el dijous, atès que duia un caramull d’informació prèvia al certamen, amb les bases, la situació de les colles a l’estadi, els premis en litigi, etc.; també hi trobem un article que vam escriure en l’ocasió, acompanyat d’un quadre sinòptic amb quatre pinzellades sobre les nou colles participants i les màximes fites aconseguides per cadascuna d’elles. En canvi, Penedés ja oferia, com a primícia i notícia d’última hora, els resultats que aquestes havien obtingut la vigília, tot destacant que «La “Colla Vella dels Xiquets de Valls” se hizo con el triunfo» i també que «...nuestros “Castellers de Vilafranca” cargaron la

“Torre de vuit” e intentaron el “Pilar de set amb folre”, ambos por primera vez en su historial y aún sin suerte demostraron su fuerza y perfecta preparación»; també incloïa una nota de la comissió organitzadora en resposta a la que havia donat a conèixer anteriorment el Patronat dels Nens del Vendrell, sobre l’absència d’aquesta colla al concurs vilafranquí.

El mateix dia, a Tele/exprés (13 oct.), Sempronio feia una anàlisi molt periodística del desenvolupament del concurs, recollint opinions i experiències de gent molt diversa: Pau Boada, Oriol Rossell, l’alcalde Pallerola, Pere Català i Roca, Josep Sala, Josep Durich... De collita pròpia, expressava que «...el campo de fútbol de la capital catalana del vino, ofrecía un aspecto deslumbrante. Los componentes de las nueve “colles” participantes, con sus camisas y pañuelos de distintos colores, salpicaban de alegría la muchedumbre gris, municipal y espesa [...] De todas las “colles” catalanas sólo una faltó a la cita vilafranquesa: “Els Nens del Vendrell”. —De unos años acá se niegan a tomar parte en nuestros concursos (això no era ben bé així, si tenim en compte que només havien faltat al de Tarragona72 i a aquest de Vilafranca73), disconformes con el sistema de puntuación —me informan los organizadores del concurso. Esta vez parece que han alegado, al propio tiempo, que la fecha de ayer coincidía con la tradicional feria Vendrellense... —¡Bah! La tradicional jornada “castellera” del Vendrell es el día de Santa Teresa y no del Pilar —comentaban los escépticos. En resumidas cuentas, los “Nens”, coincidiendo con el concurso de Vilafranca, celebraron una exhibición en su casa. Diríamos que concursaron a distancia, como ahora se asiste a distancia a la Universidad. Semejante duplicidad estableció una especie de corriente mental entre el campo de fútbol de Vilafranca y la plaza del Vendrell...». I el cas és que l’actuació vendrellenca, tot i ser notable, no va superar, en puntuació, la de la colla guanyadora a Vilafranca.

A El Noticiero Universal (18 oct.), l’actuació vilafranquina la desgranàrem així: «...tras dos intentos fallidos iniciales de “Pilar de sis” (el segundo de ellos, justo es reconocerlo, con el “enxaneta” a punto de coronar), “carregaren” brillantemente la “Torre de vuit amb folre” —el “castell” con mejor puntuación de entre los conseguidos en el concurso y dignísima recompensa a sus veinticinco años de existencia— para tropezar de nuevo en la tercera vuelta con un intento de “Tres de vuit” que resultó, en parte, enmendado en una segunda oportunidad con la consecución del “Quatre de vuit”. Por último, en un desesperado intento de hacerse con el triunfo, intentaron sin suerte el “Pilar de set amb folre” para perder su “chance” en el último segundo al no conseguir “aixecar” un “Tres de set per sota”».

En honor a la veritat, cal dir que l’estratègia emprada per la direcció de la nostra colla en aquell concurs no ha passat a la història com a cosa endevinada, ni molt menys. Es va voler donar un cop d’efecte de sortida i, després del fracàs inicial, tampoc no es va acabar de reconduir del tot, amb encert, la situació. Així i tot, després de perdre la primera ronda amb dos intents frustats del pilar de sis, vam aconseguir coronar la nostra primera torre de vuit —amb forro, com dèiem aleshores la immensa majoria—, amb la qual cosa tornava l’esperança. A la tercera volta vam tornar a jugar fort amb un tres de vuit que tampoc no va ser carregat i, en canvi, sí que vam descarregar el quatre de vuit a la tanda de repetició. A la quarta i última ronda vam perdre els papers, amb un gairebé incomprensible i infructuós atac al pilar de set amb folre, que era la primera vegada que el provàvem, però encara tindríem opcions amb un desesperat intent del tres de set aixecat per sota com a darrera alternativa. El castell ni s’havia assajat, però el cas és que, enmig d’una expectació inusitada, anava força bé, si més no aquesta era la impressió general. En l’últim sospir, però, va mancar força per acabar d’alçar un dels pilars i finalment va caure, tal volta, més per l’errada tècnica en l’elecció d’algun dels homes cepats que aixecaven les rengles, que no pas per la voluntat d’altres que sí que van poder demostrar la seva vàlua, així com pel treball dels castellers que formaven el tronc. Els del Tothom (20 oct.) explicaven així la circumstància d’aquest castell: «...Comença a tirar amunt el tres, un pis, un altre pis, i s’arriba al moment crític d’aixecar els segons; sembla que hi han problemes ja que s’aixequen dos segons i l’altre resta encara enfonsat, l’estructura belluga, la gent crida, els castellers estrenyen més que mai, però el segon no puja i ve la decepció. A l’instant els de la Vella de Valls, esdevenen en salts d’alegria perque acaben de guanyar el concurs; per altra banda els de Vilafranca abandonen el camp de futbol una mica desmoralitzats, tota vegada que després de l’esforç, l’entusiasme, la “llenya”, el bon fer casteller, i els nervis, no els va somriure la victòria...»; així mateix, un dels titulars de la crònica deia:«Els castellers de Vilafranca combatius fins al final». Als dos setmanaris de la vila veiem publicades sengles imatges de la torre de vuit folrada i, a més, Panadés (20 oct.) n’incloïa una altra de l’intent del pilar de set, també folrat.

Va ser una llàstima, perquè, al cap i a la fi, el títol va volar cap al bressol casteller. La Colla Vella dels Xiquets de Valls en va tenir prou amb el dos de set i el quatre de vuit, descarregats, i el tres de vuit carregat, mentre que tampoc no va reeixir el seu intent de pilar de sis. Va totalitzar 2.905 punts, per sobre dels 2.195 assolits pels vilafranquins i dels 2.105 dels Castellers de Sitges i la Colla Joves Xiquets de Valls que van ser tercers ex aequo. A continuació, trobem els Minyons de l’Arboç, els Xiquets de Tarragona, els Bordegassos de Vilanova i els Castellers de Vilanova-colla de Mar, també empatats els dos darrers (fet que va generar força enrenou entre uns pocs membres i acompanyants d’ambdues colles); finalment, els Castellers de Barcelona tancaven la classificació.

Sobre uns incidents que s’havien produït no pas entre alguns castellers i acompanyants de les colles vilanovines (que, com ja hem dit, també hi foren), sinó amb els Castellers de Sitges i els Joves Xiquets de Valls com a protagonistes, fou interpel·lat —des de les pàgines del Tothom (20 oct.)— el qui va ser el representant dels Castellers de Vilafranca en el jurat del concurs,¹⁰ Josep Just i Quer, el qual, al cap de poc temps, esdevindria el president del nostre Patronat de castells. Vet aquí algunes de les seves precisions: «...El fet principal va ser que els dos representants d’aquestes colles es van posar d’acord, al final de les seves actuacions, en quedar tots dos empatats en el tercer lloc, sense necessitat de fer cap més castell de desempat [...] Crec que la culpa està en un mal enteniment entre el representant dels Joves de Valls i la seva pròpia colla. Van ser alguns castellers d’aquesta colla, no el representant, els que van manifestar ostentosament la seva desaprovació [...] Sí, primer es va dir que era tercera Sitges, encara que després s’aclarí que havien quedat “ex-aequo”, o sigui empatades i amb els mateixos mèrits...».

Així doncs, la sang no va arribar al riu, si se’ns permet l’expressió. Però no ho deuria veure de la mateixa manera un tendenciós redactor de la premsa degana barcelonina, qui, l’endemà mateix del certamen, va titllar d’«Escándalo en el Concurso de Castells de Vilafranca» el seu pamflet. Això va motivar una rèplica contundent a càrrec del prestigiós periodista terrassenc Josep Morera i Falcó, a les pàgines de El Correo Catalán (19 oct.); més que no pas recordar aquella agra polèmica, ens interessa destacar alguns escollits paràgrafs que precedien els retrets que aquest darrer formulava: «El pasado viernes [...] viví plenamente la “cumbre castellera” celebrada en Vilafranca del Penedès, incluída dentro de las Fiestas de la Semana de la Viña y el Vino de aquella localidad. Mejor dicho, el jueves por la noche, un servidor estaba en Vilafranca, y tomaba contacto amplio y casi agotador pero en todo momento maravilloso, con un grupo de “castellers” que vivían ya intensamente y me la hacían vivir, la gran jornada que se desarrollaría al cabo de pocas horas. Entre aquel grupo, en la noche que hicimos larga, no faltó en cierto momento la amistosa incrustación de algún “casteller” de localidades vecinas, y por tanto “rivales” en el mejor de los conceptos, e incluso la constante y curiosa presencia de un doctor afincado desde hace un año en Vilafranca, procedente de Asturias, y que en tan corto plazo habla en catalán y se ha identificado plenamente con el ambiente “casteller”.¹¹ Al día siguiente, por la mañana a las ocho me integraba nuevamente en un desayuno de castellers y me zampaba un buen “civil” y la parte correspondiente de un hermoso “Pilar de sis... truites”, con su pan con tomate y su vino, mientras en la plaza fluían las “colles”, desde donde partiríamos, rondando las diez, hacia el Campo Municipal de Deportes. Y desde las diez y media en que empezó el concurso, hasta las tres y cuarto de la tarde en que terminaba el mismo, estuve de pie cargado con mis cámaras, caminando de una “colla” a otra, observando, escuchando e intentando por lo menos la captación de aquellos detalles humanos y ambientales. Y puedo asegurar por tanto que me emocioné intensamente, y confesar que en más de un momento no pude soportar el nudo que se formaba en mi garganta, y que necesitó deshacerse por la válvula de escape de los ojos... pero en ningún momento, desde el Jurado a las “colles” vi el menor gesto de incivilidad y la evidente rivalidad existente, se manifestó en el empeño noble por la victoria...»

A Montserrat, de romeria, a Girona, de fira, i, a Vilafranca, de festa

No va faltar tampoc aquest any l’habitual presència castellera als actes del tradicional romiatge vilafranquí a la Santa Muntanya. La premsa de casa nostra anunciava, per a les 12 del migdia del diumenge, 21 d’octubre, l’actuació dels Castellers i del nostre ball de Cercolets, i el Tothom (27 oct.) confirmava que «Diumenge passat coincidint amb la Romeria de Vilafranca, els Castellers de la vila es traslladaren a Montserrat, on carregaren i descarregaren el quatre de set, el tres de set, la torre de

AC Alt Penedès-Penedès (Vilafranca del Penedès) 20/10/1973. Página 1 sis i un pilar de cinc (sabem que en realitat van ser dos). Bona actuació, assolint tota la gama de castells de set» (no cal dir que més que no pas de tota la gamma, aquí fóra més escaient parlar de la «clàssica de set»). Els de Penedés (3 nov.) —a més de publicar una fotografia, en picat, del quatre de set— precisaven que «...el domingo al mediodía, la plaza de la Basílica montserratina recordaba un 30 de agosto en la “Plaça de la vila” y a ello contribuía, además del sol, la presencia de nuestros bravos “Castellers de Vilafranca” y del “Ball dels cercolets”, amén del gentío que se congregó en la explanada cambiando su expectación entre Castells, Cercolets y los escaladores en su acrobático avanzar AC Alt Penedès-Tothom (Vilafranca Portades del Penedès) 20/10/1973. Página¹ por el rocoso techo, encima del mismo monasterio, en doble cordada...». Cal deixar constància, a més, que el dilluns, 22 d’octubre, havia mort a Puerto Rico un dels catalans més universals, el mestre Pau Casals. Tota la premsa de casa nostra va glossar la seva figura de músic eminent, així com la seva gran afició pels castells. Al Tothom del mateix dia, hom informava que «la colla Castellers de Vilafranca ha aplaçat pel proper diumenge la celebració de la seva festa patronal»; com veurem, aquest aplaçament es perllongaria encara dues setmanes més.

El dia de Tots Sants, la colla tornà a Girona. L’actuació la trobem detallada a la crònica d’en Rabassó, a El Noticiero Universal (15 nov.): «...en las tradicionales “Fires de Sant Narcís” de la capital gerundense “carregant i descarregant” los “Tres de set”,“Tres de sis aixecat per sota i nets”,“Quatre de sis, nets”,“Torre de sis” y dos “Pilars de cinc”, junto a otros “castells de sis”». Els de Los Sitios (2 nov.) s’havien limitat a dir que els nostres castellers «realizaron difíciles y peligrosos “castells” y “pilars”...». Per Sant Martí, féu la seva presentació un grup de Castellers d’Altafulla que encara trigarien uns quants mesos a consolidar-se. El Tothom (10 nov.) havia tornat a anunciar erròniament que «Per tal de celebrar la seva festa, demà els castellers de Vilafranca oferiran una important demostració del seu saber. Durant aquests últims dies els assaigs han estat bastan concorreguts, intentant-se per part de la nostra colla el tres de set aixecat per sota, castell d’amarg record per a tots nosaltres. La festa començarà ja al matí amb les clàssiques matinades que recorreran els carrers de la vila».

De fet, la festa no tingué lloc fins al diumenge 25 d’aquell mateix mes. Arribat el moment, Penedés (24 nov.) —acompanyada de la fotografia del tres de vuit carregat a Tarragona l’any anterior— feia aquesta explicació a la portada: «xxv Aniversario de los “Castellers de Vilafranca” – Fiesta Patronal de la “Colla”.– Anteayer, jueves, se iniciaron los actos conmemorativos de esta Fiesta Aniversario, con el “Predicot Casteller”, en el Casino Unión Comercial, a cargo de Don Enrique Olivé Martínez, Presidente del “Patronat de Castells de Tarragona”. Mañana domingo, se iniciará la Fiesta con las clásicas “Matinades”, contando con la participación de un mayor número de “grallers”. En varias de sus paradas se dispararán diversas “traques” [...] A las 12 del mediodía, celebración de la Eucaristía en la Basílica y seguidamente, en la Rambla, Tronada. A la una del mediodía, en «la plaça més Castellera», Castells, Torres y Pilars, en cuya exhibición se espera algún que otro gran intento. Terminada esta exhibición, nuestros bravos “Castellers”, con sus veinticinco años cumplidos, un cuarto de siglo, se reunirán en su habitual “Dinar de Germanor del Día de la Colla”».¹² El Tothom (24 nov.), a més de rectificar l’equívoc sobre la data de la festa, anunciava que «...Aprofitant aquest dia, els castellers començaran a lluir, a la butxaca de la camisa, l’escut de la vila, com un distintiu més del seu origen i de la població que representen», tot i que, com podrem comprovar més endavant, aquesta novetat no va acabar de complaure tothom.

El tres de set aixecat per sota, per fi, descarregat!

La celebració del 25è aniversari de la fundació de la colla no va resultar tan lluïda com l’efemèride mereixia, probablement per la raó que la direcció de la colla anava ja una mica desgastada en els últims compassos d’una temporada que s’allargava en excés. Malgrat tot, castellerament parlant, tot i que no va reeixir un nou intent del tres de vuit, sí que vam poder anotar-nos, per fi, el nostre primer tres de set aixecat per sota,¹³ castell que fou alçat amb molta determinació, sense dificultat aparent, i que es va poder carregar i descarregar amb una gran seguretat, malgrat que tingué un breu instant d’ensurt. L’exhibició va ser presenciada per una colla d’autoridades del moment, encapçalades pel llavors president de la Diputació Provincial de Barcelona, Juan Antonio Samaranch. Penedés (1 des.) explicava així l’actuació: «...realizaron el atrevido intento del siempre difícil “Tres de vuit”, que no lograron coronar por la indecisión de “enxaneta” y “aixecador”; posteriormente cargaron y descargaron el “Tres de set aixecat per sota”, realización que se suma a la cartera de nuestra activa “colla”; siguieron con un “Quatre de set” montado por jóvenes promesas y finalizaron con un “Pilar de cinc” llevado hasta el balcón en el que el señor Samaranch tomó en brazos el pequeño “anxaneta”. Destaquemos el simpático gesto del Presidente de la Diputación que después de la caída del “Tres de vuit” bajó a interesarse por los que habían recibido varias contusiones, aunque, afortunadamente, no tuvieran consecuencia. La exhibición castellera tuvo también su nota simpática y de noble hermandad: los “Castellers de Barcelona” realizaron un “Pilar de quatre” mientras “l’anxaneta” desplegaba al aire un banderín en homenaje a la “Colla” que cumplía sus Bodas de plata...»; afegirem que la fotografia que acompanyava aquesta crònica no era la del tres de set per sota, sinó la de l’intent del tres de vuit.

La crònica del Tothom (1 des.) —a la portada ja anunciava: «Els castellers de Vilafranca-noces d’argent» — era bastant més completa i, amb el títol de «XXV Aniversari dels castellers», prescindia de vel·leitats a l’entorn d’aquells que ens visitaren, per centrar-se en tots i cadascun dels actes de la celebració. Ve-t’ho aquí: «Després d’una sèrie d’aplaçaments, la setmana passada van tenir lloc els actes commemoratius del XXV Aniversari de la colla castellera de Vilafranca, que culminaren amb l’actuació del diumenge al migdia. El dijous dia 22, es va fer el primer d’aquests actes, que fou el predicot, celebrat al Casino, en el transcurs del qual va parlar el senyor Oliver de Tarragona, president del Patronat de Castellers, sobre el que representen els castells en la nostra terra. Després va parlar el senyor Miret sobre el naixement i l’evolució de la nostra colla. Seguidament es van passar dues pel·lícules, amb imatges del passat concurs [...] El diumenge a dos quarts de nou del matí, sortiren de l’Ajuntament les matinades, seguides d’un nombrós grup de matinaires i van fer l’habitual recorregut per diferents cases que oferiren als grallers i acompanyants vi, coca, fuet... com ja és tradicional i a més a més el no tan tradicional turró, que a pesar de les queixes d’alguns patriotes, es va acabar de seguida. També en diferents llocs es van tirar traques. Després de reunir-se els castells al Coro (que com us deveu haver fixat portaven l’escut nou a la butxaca esquerra) van anar cap a missa de dotze, on van presentar a l’hora de l’ofertori, un cove ple de fruits de la terra. Nota curiosa és que a dalt l’altar tothom anava vestit de casteller menys el capellà. Sortint de missa, la colla es va reunir davant el monument dels castellers per fer-se la foto. Al cap d’una estona, van anar cap a la plaça on els esperaven els vilafranquins impacients per veure la seva actuació. Després d’una forta traca que va arribar a trencar el fanal del mig de la plaça, intentaren aixecar un tres de vuit, que va començar molt ferm, però al arribar el moment més difícil en els tresos (que és quan l’anxaneta comença a pujar sobre els dosos) la indecisió del nen va fer que el castell s’ensorrés abans de coronar-lo. Passada una llarga estona, a la que ja estem acostumats, sobretot en la nostra colla, van realitzar el tres de set aixecat per sota, provocant nombrosos comentaris i moments de forta tensió, mentre cada pis s’anava aixecant matemàticament en dos temps. Una vegada aixecat tot el castell, l’anxaneta va coronar el pom entre els aplaudiments i crits d’entusiasme del públic. Seguidament es va procedir a descarregar-lo, que es va fer sense cap dificultat. Al cap d’una estona va carregar i descarregar el quatre de set que no representa cap dificultat per la nostra colla. Com a final de la seva actuació van aixecar un pilar de cinc, i l’anxaneta va pujar al balcó de l’Ajuntament, des d’on saludà la gent. Tot seguit la colla de Barcelona, va carregar un pilar de quatre, en el qual l’anxaneta portava una senyera saludant la colla de Vilafranca en el seu Aniversari. Acabats els castells, els components de la colla, van anar a dinar a la Font del Bosc. Tots vam disfrutar de la jornada castellera i dels diferents actes que van tenir lloc. Llàstima que no es vagi poder aconseguir el tres de vuit, que junt amb el pilar de sis, hagués completat tota la sèrie de castells bons, en aquesta última temporada».

Allò que no esmentava la crònica, tanmateix, és que a la sortida de la missa castellera, fou repartida la quarta estampa corresponent a la festa patronal de Sant Miquel (celebrada amb molt retard en l’ocasió), obra del vilafranquí Fèlix Casanova i Solà, pare i avi de castellers. Es tractava d’un gravat al boix que anava acompanyat d’un text casteller del mestre Pau Casals. A més, a la nostra crònica de El Noticiero Universal (30 nov.) també explicàvem que, a l’acte del Casino, també hi va haver «la entrega de sendas distinciones a los “Caps de colla” que la han dirigido en estos cinco lustros...» i també que en el dinar del diumenge «...lo más destacable fueron las emocionadas palabras del fundador de la “colla”, Oriol Rossell, y el evidente espíritu de unidad que se puso de manifiesto...». I afegirem encara que aquest dinar de la diada de la colla i de celebració de les seves noces d’argent va tenir lloc al restaurant de can Maristany, una urbanització propera al llogaret de Sant Pere Sacarrera, i també, per tant, a la tan coneguda i arxivisitada Font del Bosc. En aquest àpat commemoratiu, especialment convidats, ens acompanyaren alguns antics castellers molt estimats: un, aquell qui fou el nostre segon cap de colla, Ramon Sala i Miralles; un altre, un dels companys més significats de la primera hora dels aleshores rosats, Josep Valletbò i Güell, i, encara, un altre protagonista de les sortides més primerenques, Josep Maria Santacana i Serdà, conegut popularment com el Tiburon.¹⁴ També s’afegí a taula —a les postres, més exactament— el bon aficionat i amic igualadí Marcel·lí J. Valls.

L’escut a la camisa no acaba de fer el pes

No hi ha dubte que la idea de l’alcalde Lluís Melo de regalar unes butxaques per a les camises verdes, amb l’escut de Vilafranca brodat, va ser ben acollida inicialment pel col·lectiu casteller; altra cosa va ser el resultat obtingut en dur-la a terme, atès que l’escut en qüestió era l’oficial d’aleshores, amb els dos inevitables lleons que sostenien les quatre barres i desdiuen del que era més antic, que és el que coneixem actualment. Amb tot, la immensa majoria de castellers van incorporar-les a la indumentària, tot esperant temps millors.¹⁵ La novetat, amb aquest condicionant, no va passar, però, desapercebuda. Ho demostra la carta que, amb el títol de «L’escut dels Castellers», publicava el Tothom (9 des.), i que duia la signatura de P. Guilera. Vegem-la: «Sóc un entusiasta seguidor i admirador dels bons castells. I el diumenge passat, festa del 25è aniversari de la creació de la nostra colla de castellers, vaig veure amb bastant satisfacció que des d’avui lluiran l’escut de la nostra senyora vila. El que em va sorprendre va ser veure novament aquest escut amb la silueta dels dos lleons, ja que com tots sabem l’escut originari és sense l’afegit d’aquests dos animalets. És llàstima que en aquesta nova edició d’escuts de la vila no s’hagi respectat la tradició i la història. ¿Perquè els que han de vetllar per la cultura, a la vila, no miren de fer respectar aquest símbol?».

A la mateixa pàgina del nostre setmanari progre trobem informació de la festa patronal de la Creu Roja —el dia de la Puríssima Concepció—, amb diferents actes, entre els quals s’esmenta que «...per part dels Castellers de Vilafranca tindrà lloc un acte de gratitut als sanitaris d’aquesta assemblea pels serveis prestats en totes les actuacions seves a la vila». El diumenge 9 de desembre, les dues colles de Vilanova, la del Vendrell i la dels Castellers de Vilafranca —ja ho havia avançat Penedés (7 des.)— plantaren sengles pilars en la inauguració de les noves instal·lacions de Radio Penedés a la capital del Garraf, que culminaren amb un quatre de set de germanor que comptà amb la participació de membres de les quatre colles. Rabassó, a El Noticiero Universal (13 des.) postil·lava que «Extrañó la ausencia de los “Castellers de Sitges” y “Minyons de l’Arboç”, localidades ambas de la comarca del Penedès y que deberían haber estado igualmente representadas, aunque según parece y valga ello en su descargo, sus “castellers” no fueron invitados oficialmente al acto», tot i que el comentari de Penedés (15 des.) sembla posar en dubte aquesta darrera afirmació quan diu: «...se reunieron las collas “Castelleres” que acudieron a nuestra invitación, las presentes fueron: “Castellers de Vilafranca”, “Nens del Vendrell”,“Castellers de Vilanova, Colla de Mar” y “Bordegassos de Vilanova”. Las cuatro collas levantaron un pilar de cuatro cada una, cosa que fue muy celebrada por todos los allí presentes, así como alcanzó un singular colorido, al vestir las cuatro collas de distintos colores. Seguidamente y tras ponerse de acuerdo, levantaron entre las cuatro, un “quatre de set”, que fue extraordinariamente aplaudido, puesto que a pesar de las siempre y normales rivalidades que puedan existir entre las collas castelleras, supieron en aquel momento y como obsequio a nuestra Emisora, unir sus esfuerzos y demostrarlo levantando este castillo humano, que además de cuanto en él pudimos comprender, gozamos con la vistosidad del colorido, cosa pero que muy difícil de poder volver a contemplar...». El Tothom (29 des.) deixava constància que dos dies abans, amb motiu del patrocini del concurs del 12 d’octubre, s’havia fet lliurament «d’una placa commemorativa i com a mostra d’agraïment, per part de l’Ajuntament, a la firma Mobles Quer, organitzadora del Concurs». Finalment, el cronista Rabassó, abans d’acabar l’any, donava a conèixer la relació dels principals castells aconseguits pels vilafranquins en la temporada ja finida. Eren aquests: «3 Quatres de vuit (descarregats), 1 Torre de vuit amb doble pinya (carregada), 6 torres de set (4 descarregades) i 1 Tres de set aixecat per sota (descarregat)», un bagatge inferior al de l’any precedent, malgrat la incorporació de dos castells nous al nostre palmarès.

Aixi doncs, enmig d’estadístiques castelleres, de projecció internacional del fet casteller, de concurs amb absència notable, d’escuts discutits —amb lleons malgirbats, però inofensius—, de camillers d’ambulància, d’antenes radiofòniques i de germanor més o menys dissimulada, dèiem adéu a una llarga temporada que podia haver estat millor, però que, si més no, ens havia regalat als vilafranquins dues aletes noves de dos castells que encara no teníem al sarró. La festa continuaria l’any següent...