Aquell pilar de sis dels Nens del Vendrell va portar cua i va generar una polèmica entre vallencs i vendrellencs, en la qual l’entesa afició vilafranquina gairebé només va jugar-hi un paper contemplatiu, sense negar-ne pas, però, la validesa. Des de la capital de l’Alt Camp, hom argumentava que si controvertit ho havia estat el pilar de sis aixecat a la nostra vila, el 1934, per la Colla Nova dels Xiquets de Valls, encara ho era més el dels Nens, per la raó que, com ja s’ha dit, un casteller, damunt la pinya, havia posat l’enxaneta directament dalt del terç i també que el menut, a més, tot i haver-se deixat anar de mans, no havia tingut temps de fer l’aleta. I encara s’afegia una altra minúcia a tenir en compte, per tal d’eixamplar la disputa: que la fracció dels castellers de la pinya que veien la cara del segon, s’havien situat damunt la vorera de l’espai de la plaça on es plantava l’espadat, de manera que el baix i la resta de companys que l’envoltaven, restaven una mica més ensorrats, és a dir, a la part de la calçada que era a tocar de la vorada (el bordillo, com si diguéssim) de la voravia corresponent. Naturalment, això era el de menys; i també cal dir, tanmateix, que el pas del temps ha anat esvaint-ne les trifulgues i que, avui dia, gairebé ningú no s’entesta a qüestionar la condició de vàlid d’aquell, aleshores, discutit pilar. I el cas és que als retrets que reberen des de Valls, els vendrellencs van mirar de respondre de manera contundent a través de diversos mitjans informatius del país; no podem parlar de tots ells, però cal fixar-nos en un dels titulars que oferia Solidaridad Nacional (2 feb.) perquè és ben curiós, atès que després de consignar que els Nens replicaven els Xiquets, afegia: «Y están de acuerdo en calificar a Villafranca como el “Wimbledon de los Castells”...».

A Vilafranca, en l’aspecte casteller, sembla que l’any 1968 pintava millor que els seus antecessors; i aquest millorament s’hauria de concretar, com veurem, no solament amb més sortides per als nostres Castellers, sinó també amb la celebració de la primera edició del concurs de castells «Anxaneta de Plata».¹ La primera notícia castellera que ens brinda el nou any és la «Sesión de cine» que, tal com comunicava Panadés (5 gener), s’havia celebrat dos dies abans al Cafè del Coro «El Panadés», i en la qual «se proyectaron en sesión dedicada a los “Castellers de Vilafranca” varias películas referentes a temas de Fiesta Mayor y de nuestra villa, realizadas por el señor Just (Josep Maria Just i Cañellas), quien fue ovacionado y felicitado por los “castellers”».

Sant Raimon no falla

Un any més, el programa de l’encara «Festividad de San Raimundo de Penyafort» anunciava per al dimarts, 23 de gener, l’habitual exhibició de «los “Castellers de Vilafranca” que levantarán Castillos, Torres y Pilares», a la sortida d’Ofici, després que haguessin acompanyat el seguici d’autoritats en l’anada des de l’Ajuntament a la Basílica de Santa Maria. Com a cosa anecdòtica, podem citar que, al setmanari vilatà, l’anunci del programa de la festa patronal anava de bracet, a la mateixa pàgina, amb el del «XXIX Aniversario de la Liberación de Vilafranca»; tanmateix, també cal dir que a la seva celebració, que tenia lloc el 21 de gener, li quedaven ja pocs anys de vida, i també que, en aquell temps, per dos motius ben desiguals, els vilafranquins, amb només dos dies de diferència, es veien obsequiats, respectivament, amb tronada i traca, que pel cas era el mateix, encara que les efemèrides a celebrar fossin ben distintes. A Panadés (27 gener), la crònica de «La Fiesta Mayor de invierno», expressava que, en acabar l’ofici religiós, «...se celebró por el interior del templo la tradicional procesión con las reliquias del Santo. En medio de la solemnidad del acto [...] los “Castellers de Vilafranca” levantaron un sigiloso “Pilar de cinc”, con la mayor destreza y sin las frágiles notas de “les gralles”. Fue la primera vez que nuestros bravos “Castellers” levantaron un “Pilar” en el interior de la amplia bóveda basilical. Frente al balcón de la Casa Consistorial, actuó la Banda Municipal y los “Castellers de Vilafranca” levantaron un magnífico “Quatre de set”, la “Torre de sis” y finalizaron con un “Pilar de cinc” que llevaron hasta el balcón del Ayuntamiento...».

Uns Administradors festamajorencs ben «castellers»

Aquell any 1968, ben segur que a causa de la tasca afegida que suposaria la convocatòria del concurs «Anxaneta de Plata», els Administradors de la Festa Major vilafranquina foren designats amb una mica més d’antelació. Amb bon criteri, la nominació recaigué en tres persones de reconeguda traça castellera, ja sigui per la seva participació directa en algunes colles, o bé per haver tractat el fet casteller a través de la premsa escrita; també cal dir que, a més, eren bons amics. El tercet l’integraven —amb el consabut acompanyament de mossèn Maideu— Joan Sol i Rovira, Lluís Solsona i Llorens i Joan Surià i Ferrer.² A Panadés (10 feb.) hom deia que «...La simple lectura de los nombres de las personas que acaban de ser aceptadas como Administradores, presupone un prólogo de una Fiesta Mayor cien por cien castellera, y ya se habla de la organización del primer “Concurs de Castells” que se celebrará en Vilafranca...». Dues setmanes més tard, els Administradors publicaven, també a Panadés (24 feb), un comunicat informatiu sobre la Festa Major, en el qual aportaven algunes dades castelleres històriques; vegem-ne uns fragments: «...Es reconocida, por todos, la fama que Vilafranca tiene de ser la “Plaça més castellera” [...] en las épocas de mayor esplendor “casteller” del siglo pasado, en Vilafranca rivalizaron las “colles”, levantando los más altos y osados “castells” que conoce la historia —entre ellos destaca el titánico “Pilar de vuit”. Todos sabemos que Vilafranca fue prácticamente la única plaza que en la época de decadencia “castellera” —que corrió durante los primeros treinta años de este siglo—, convocó a las “colles”, contribuyendo, con ello, en forma muy principal, a que los “castells” puedan ser en nuestros días la tradición más vigorosa de nuestro pueblo.»No olvidemos tampoco que durante el Renacimiento casteller, que se inició en el año 1932 y que perdura en nuestros días, Vilafranca ha mantenido su rango de plaza principal, levantándose en ella y durante dicho período, treinta y dos “Castells de vuit” y treinta y ocho “Torres de set” [...] Considerando, pues, la trascendencia “castellera” de nuestra villa [...] y teniendo también presente que en las actuaciones de las distintas “colles” en nuestra Fiesta Mayor ha permanecido siempre lo que podríamos llamar espíritu de concurso o de torneo y añadiendo a todo ello el que el momento “casteller” actual —caldeado por los últimos acontecimientos— se presenta más propicio que nunca a una confrontación entre las diferentes “colles”, hemos decidido realizar el día 30 de agosto de este año un Concurso de “Castells”, que esperamos sea el primero de una serie que dignifique aún más, si es posible, el nombre de los “Castells”, y de Vilafranca [...] hemos decidido institucionalizar, por así decirlo, un trofeo que denominándose “L’Anxaneta de plata” del Ayuntamiento de Vilafranca, represente no solamente el título con que se premia a los triunfadores en los “Concursos de Vilafranca”, sinó también el máximo galardón de la universalidad “castellera”...».

L’Administrador Joan Surià fou entrevistat per un altre casteller, Joan Piñol, Xato, a Panadés (9 març) i les qüestions que hagué de respondre giraven més a l’entorn de l’organització de la festa que no pas dels assumptes castellers que li són propis; de tota manera, destaquem allò que deia sobre les causes del nomenament: «Posiblemente [...] han sido debidas a nuestro arraigo vilafranqués, a nuestro amor a las tradiciones, vocación castellera y profunda amistad»; també indicava que comptaven amb la «...colaboración incondicional de diversos grupos de vilafranqueses, pudiendo citar entre ellos a la Academia de Tastavins de Sant Humbert, a la Agrupación local de Cine Amateur, de la Colla de Castellers de Vilafranca y del Grupo de los Sanfermines...». Afegirem que el ple de l’Ajuntament, en sessió celebrada el dia 20 de març, va adoptar, entre d’altres, l’acord següent: «Crear un trofeo denominado “Anxaneta de Plata” para su adjudicación como premio a las Collas de Castellers que mejor actuación tengan anualmente en la Fiesta Mayor de Vilafranca». Un altre Administrador entrevistat aquell mes fou Lluís Solsona, a Panadés (30 març), en un dels habituals «Santo y seña», signat en l’ocasió per un tal Bartolomé Ravarté; acompanyava l’interviu una curiosa fotografia, amb el mateix Solsona flanquejat, a banda i banda, pels dos famosos terços de la Colla Vella de Valls: Àngel Batet i Joan Pena, Ros de Xamalí. Preguntat sobre les motivacions del concurs casteller, responia: «Es incuestionable que Vilafranca es “La Plaça més Castellera”. En ella, pues, deben realizarse las actuaciones de más categoría. Y la forma evolucionada y actualizada —por no decir, incluso, legitimada por el consenso popular— de la vieja rivalidad entre “colles” y de las titánicas realizaciones “castelleras” en el Concurso. Esta razón vale también para la institucionalización de los “Concursos de Vilafranca”»; també se li demanava si aquests podien tenir la seva part negativa, i Solsona contestava: «Yo creo que nó. Al primero de Tarragona (año 1932) se le achacó la desnaturalización de los “Castells” en el concepto de danza de calle o de plaza. Hoy, después de once Concursos, vemos en ellos el encauzamiento de la vieja rivalidad “castellera”, a que nos hemos referido», precisamente consecuencia de un limpio afán de superación. Al organizar el primer Concurso de Tarragona se dijo, con razón, que al celebrarse en recinto cerrado y tenerse que pagar entrada, ello interferiría la participación del pueblo en el “Castell”, per esto ya está superado. Insisto en que los Concursos de Castells han recibido del pueblo su legitimidad de origen»; i en relació al nombre de colles que participarien al concurs vilafranquí, manifestava: «Se ha invitado a todas. Las actuales son seis»; també aclaria que les bases serien semblants a les de les convocatòries anteriors i que, com ja hem vist, fins al moment s’havien celebrat onze concursos «...Los cinco de Tarragona. Los únicos de Valls, Vendrell y Reus. Y los tres de Barcelona».³ Segons el mateix Solsona, s’havia demanat a l’alcalde Melo que assumís la presidència del jurat i confirmava també que la denominació escollida per al trofeu destinat a premiar la colla guanyadora era la de «L’Anxaneta de Plata», el qual es concediria anualment i seria modelat per un artista vinculat a Vilafranca i a la seva Festa Major.

A Barcelona i a Sant Martí Sarroca

El capítol de sortides no era encara com per llançar les campanes al vol, però sí que és cert que, durant l’any 1968, va prendre una embranzida més que convenient. Així, Panadés (6 abril) publicava una columna amb aquest títol: «Els Castellers de Vilafranca a la Fira dels Enamorats», i en la qual s’exposava que «Desde hace varias semanas, en los medios ·castellers» se respira un gran ambiente de actividad, hecho que se ha extendido al gran público que espera impaciente el Concurso anunciado para finales de agosto en nuestra villa. A esta expectación ha querido sumarse el Fomento de Ferias y Mercados para ofrecernos, durante las próximas Ferias de Mayo la actuación de nuestros bravos“Castellers de Vilafranca” que sin duda, una vez más, brindarán a su público atrevidas realizaciones, primer eslabón del año de una cadena de éxitos que deben cosechar en esta temporada que se nos augura venturosa...».

El mateix Panadés (13 abril) anunciava que «El próximo día 23, festividad de San Jorge, la “Colla de Castellers de Vilafranca” efectuará unas actuaciones en el Palacio de la Diputación Provincial de Barcelona. Por tal motivo se celebrarán ensayos los días 16 y 19, martes y viernes»; i el dia 20, al crit de «¡Animo, Castellers!», tornava a incidir sobre aquest desplaçament: «...Esta salida que no ofrece demasiadas dificultades de realización aunque si de prestigio, debe ser el primer paso hacia el compromiso que este año recae sobre nuestros bravos “Castellers”. No se olvide que la afición local espera mucho de nuestra “colla”, a lo largo de la temporada que se inicia. La presentación de este año de los “Castellers de Vilafranca” ante su público en las próximas Ferias de Mayo, debe ser un verdadero triunfo que aliente a “castellers” y aficionados hacia más altas empresas. Por ello, las realizaciones del próximo martes tiene mucho de comprometido por cuanto representarán no sólo una actuación de prestigio en la urbe condal, sino también el último toque hacia cuanto el público local espera en la presentación de esta temporada de “Els Castellers de Vilafranca”». Ens adonem, un cop més, que des de l’únic setmanari local d’aleshores s’aprofitava qualsevol conjuntura per esperonar la nostra colla, encara que, en no pas poques ocasions, el llenguatge esdevingués redundantment reiteratiu. De l’actuació a la capital no ha transcendit res més que una gasetilla del mateix Panadés (27 abril), en la qual es confirmava que «Los “Castellers de Vilafranca” se desplazaron el pasado martes a Barcelona donde realizaron unas actuaciones en el Palacio de la Diputación Provincial» (per si algú encara no hi ha caigut, direm que aquest era l’actual Palau de la Generalitat de Catalunya).

Dues setmanes més tard, el mateix Panadés (11 maig) oferia aquest titular: «“Els Castellers de Vilafranca” en vísperas de sus 2.ª y 3.ª actuaciones de la temporada»; i afegia: «La actividad de nuestra “Colla” recién iniciada en temporada de actuaciones, se va acrecentando. Para mañana domingo, tienen programada una salida a la vecina población de San Martín Sarroca con motivo de celebrarse el “Día de los Castillos de la Provincia de Barcelona”. Castillos y “Castellers” parejos en la celebración del “Día” con la bravura, fuerza y equilibrio de unos hombres. El domingo siguiente, con motivo de las Ferias de Mayo, su presentacion en vilafranca actuando en el propio recinto ferial. Unas Ferias que por su antigüedad, duración y esplendor, también pueden ir parejas con nuestra Fiesta Mayor, y en ambas, “els castellers de vilafranca”. Excelente cadena de actuaciones como exordio de un brillante Concurso que se avecina. ¡Animo, “Castellers”! ¡A por “l’anxaneta de plata”!». Ens cal repetir que, tal com ja hem vist, en aquells anys, l’actuació de Sant Raimon, amb dinar casteller inclòs, es considerava com el final de la temporada anterior; per això, després de l’anada a Barcelona, per Sant Jordi, la sortida a Sant Martí i l’exhibició a les Fires de Maig eren catalogades com a segona i tercera actuacions del nou curs.

De la sortida a Sant Martí també en parlava La Vanguardia (9 maig), quan anunciava: «...concierto por la Sociedad Coral “Sarroca nova” y exhibición por los “Castellers de Vilafranca”, que alzarán sus típicos castillos humanos». I també la trobem, a posteriori, a Panadés (18 maig), tot i que només indicava que «Los “Castellers de Vilafranca” realizaron unas actuaciones el pasado domingo a San Martín Sarroca con motivo de celebrarse en aquella población, el “Día de los Castillos” de la Provincia», a la vegada que aprofitava per dir també que «Así mismo, el pasado miércoles, levantaron un magnífico “pilar” en el patio del Museo de Vilafranca en salutación al Excm. Sr. d. José Mª de Muller y de Abadal, Presidente de la Diputación, con motivo de su visita a nuestra villa» (recordem que aquest senyor havia convidat, unes setmanes abans, els castellers a actuar davant del palau de la institució que presidia, a la plaça de Sant Jaume barcelonina). Una setmana després, el nostre setmanari oferia una crònica de la jornada celebrada a l’esplanada del castell de Sant Martí, en la qual s’havien agermanat els castells roquers i els castells humans; tanmateix, en el que pertoca a aquests darrers, només apuntava la realització de «... una exhibición por los “Castellers” de Vilafranca del Penedés los cuales levantaron sus típicos castillos humanos...»; per sort, a Món Casteller, veiem publicada la fotografia d’una torre de sis corresponent a l’esmentada actuació, atès que el seu autor, Pere Català i Roca, mostrava tant d’interès per uns castells com pels altres.

Joan Sol, entrevistat pel Tiburon

Abans que els Castellers anessin a Sant Martí, Panadés (4 maig) també havia ofert una interessant conversa, «Esperant la Tronada», entre el qui era l’autor de l’escrit, Josep Maria Santacana, i el seu amic «Joan Sol i Rovira», a qui el sempre agut Tiburon afegia l’honrós títol d’«Administrador de la Festa Major, per la gràcia de Déu». Il·lustrava l’entrevista una escaient fotografia presa a la terrassa del bar del Coro, amb uns quants castellers i aficionats esperant l’hora dels castells; atès el seu contingut i valorant sempre tot allò que sortia de la inspirada ploma tiburoniana, així com també de l’especial idiosincràsia de l’esparter del carrer de Montserrat vilafranquí, ens plau d’oferir-la en tota la seva magnitud; a més, cal tenir en compte que és escrita totalment en català, una circumstància, aquesta, força inusual en el setmanari de referència: «L’any 1948, un servidor, va escriure en aquest mateix periòdic,⁴ les primeres lletres impreses sobre la llavors naixent “Colla de Castellers de Vilafranca». I ara quant per primera vegada la Colla de Castellers intentarà aixecar el quatre de vuit en el proper Concurs Casteller que tindrà lloc a la nostra vila per la Festa Major, els amics administradors han cregut convenient, cosa que els hi agraeixo, que el meu nom figurés entre tants d’altres que es mouen i es mouran per tal de donar la màxima brillantor a la que promet ser una de les Festes Majors més sonades en lo que va de segle. Dintre del pla de lo que ara s’anomena com a Relacions Públiques, se m’ha destinat entrevistar a un dels Administradors i casteller de pro: Joan Sol. L’entrevista té lloc un diumenge en un bar públic d’aspecte indefinit i nom de ressonàncies nòrdiques.⁵ Parlar amb Joan Sol és quelcom impressionant i de vegades fins fa posar la pell de gallina. Quant està traspassat, i quan parla de castells ho està sempre, les paraules que utilitza deixen de tenir la seva significació habitual, i adquireixen unes altres significacions plenes de simbolismes que requereixen una certa fasse d’iniciació per a compendre-les. Joan Sol, desgrana un vocabulari dens, solemne, ple d’una antiga i vella sabiduria, que pronuncia amb una cadencia particularíssima, com dita sobre una cadira de canonge. Pensant amb aquells versos d’en Carner, també podríem dir d’ell que “Hi ha uns déus antics, que vetllen per les gràcies dels seus mots”. De sempre, i fa molts anys que ens coneixem, ens hem parlat de Vos. Ni ell, ni jo, segurament ho podríem explicar als que no estan “en el ajo”, però nosaltres ho comprenem perfectament. La conversa, d’aquesta manera, adquireix un to singular, ritual, ple de reminiscències de velles Confraries. —I bé, company Sol, sembla que aquesta vegada la cosa va en serio... —Amb tota honradesa i dignitat us puc dir que per la Festa Major intentarem aixecar el “Quatre de Vuit”. La gent i les ganes hi son i creiem que ja es hora d’anar “per el resto”. A més heu de pensar company, que tenim un Cap de Colla que abans de començar els castells es senya i això sempre fa obrir l’ull a la Providència. La seva cantarella és insinuant i precisa a la vegada. Avui, porta un vestit fosc amb unes ratlletes grises, sabates molt punxegudes i una corbata a la moda actual. Tot plegat el fa quedar una mica desplaçat, una mica europeu, com ell mateix diria (Casteller i europeu, son dos termes que es repeteixen constantment en les converses amb Joan Sol. Son la tesi i l’antítesi de la seva dialèctica). Prefereixo evocar-lo en el seu ambient, pontificant davant uns xatos de vi a una taverna dels porxos de la Plaça de la Verdura, mentre s’espera l’actuació castellera davant de la Casa de la Vila. Llavors sí que l’home es realitza plenament. Li seguim preguntant: —Quantes Colles hi haurà a la Plaça? —S’ha cursat invitacions a totes les colles existents i de moment hem rebut l’acceptació de la nostra Colla, així com també d’una Colla de Tarragona⁶ i de la Colla de l’Arboç. Però podeu comptar que hi seran totes. Tot això de la paperassa és una cosa europea que no impressiona massa als Castellers. Les coses s’han de lligar amb “carajillos” i fàries a la vista, que és la manera digna i honesta de fer-les, us sembla company? —Completament d’acord. I de gralles con esteu?

—De moment no s’ha mort cap dels que hi havien l’any passat. I això és important perquè les noves collites cada vegada son més escasses. Les noticies que tenim en quant als del país, es que malgrat algun que altre queixalot corcat, tots estaran força presentables i amb la bufera assegurada. —Heu dit en quant als del país. Que voleu dir amb això? —Ja us he dit, company, que aquest any tot ha de tenir la seva deguda majestat. Gràcies a la col·laboració d’elements de la Vila, gent considerada i de pro, que ja tenen guanyada la Glòria del Cel, contem amb la participació dels Grallers d’Estella⁷ (Navarra) i dels Dolçainers de Valencia,⁸ que a part de participar en els corresponents “pasacalles”, junt amb els nostres grallers, donaran un concert d’instruments d’inxa, que farà plorar les pedres, fins les que puguin tenir en el fetge. La cosa tindrà “miga”, creieu-me. —I tant que en pot tenir! I ara, company, posat que a més de l’elevada condició d’Administrador, sou casteller: en que consisteix ser un bon casteller? —Mireu, company, un bon casteller és l’home que sent la cosa, assisteix a les reunions i assaigs i considera que entre tots s’ha de fer tot. La persona que, ben dotada físicament, no combrega amb tot això, en certs casos podrà ser un element necessari, però mai serà un bon casteller. Serà com una bona cuinera que es lloga per a fer un dinar extraordinari, però mai serà de la família, compreneu? Es ben cert que quan parla el company Sol, parla l’Oracle. Un oracle petit, just i assenyat a la mida de la nostra terra. Com que sabem també que el company Sol és un arxiu vivent de tot el que es refereix als castells, no podem deixar de preguntar-li: —Dins de l’Història Castellera, ens podríeu dir alguns noms quina fama s’haigi escampat arreu? —Son molts els que podríem citar, en direm uns quants de cada poble, els quals han passat a la història. De Tarragona, l’Espiridió, i a certa distancia seva, l’Esgarrapa Cristos, el Caga Faixes i els Fills de la Rafela. De Valls i de molta altura castellera, l’Anton de l’Escolà, el Jaio Rabassó, el Navarro i els Janillos. Del Vendrell, els Miarons, l’Hereu Estó, l’Anton de Masborràs i el Rafel Taranat. De Creixell, el Xacó i el Silvestre. De l’Arboç, els Vallès i el Ramon Cassanyes. De Torredembarra, el Deu Rals i el Segal. D’Altafulla, el Mariano. De Vilafranca, els més vells son prou coneguts i dels que estan a punt de passar a la història citaria el Mascle de Sant Marçal... —Realment és una llista que fa estremir. Un més o un menys, moltes vegades s’ha imaginat aixís a la Cort Celestial. No deia en Guimerà que el destí dels castellers és sempre anar amunt, amunt fins al Cel? La conversa amb en Joan Sol, se sap quan es comença, però és impossible sapiguer quan s’acaba. Al company Sol, li sobren recursos per a mantenir hores i hores l’atenció de l’assamblea. Però pensant que la conversa està destinada a ser escrita sobre els papers, li faig l’última pregunta, la que és obligada en aquests cassos: —Que dieu Sr. Administrador, a l’afició en general? —Que es preparin a veure castells grossos, que si “l’argenti, fa tuti”, la cosa serà sonada. Ah! i als que ens vulguin acompanyar a la processó del dia de Sant Fèlix, la cera serà pagada i el vi també. El vi, després de la processó, s’entén! Sortim del Bar i ens en anem a la Rambla. La gent va passejant-se, lenta, mandrosament...».

Les Fires tornen a ser castelleres i els Verds retornen també a Ribes

Segons que sembla, no hi havia hagut presència castellera a les nostres Fires des de l’any 1962. Sis anys més tard, per sort, tornava a canviar la truita i, així, Panadés (4 maig) ja confirmava que «“Els Castellers de Vilafranca” actuarán en el recinto ferial levantando sus atrevidos y admirados castillos y torres», cosa semblant al que veiem escrit al programa que anuncia, per a les dotze del migdia, del 19 de maig, que «En el propio recinto de las Ferias, los “Castellers de Vilafranca” harán su presentación de esta temporada ante su público, con la realización de sus atrevidos Castillos. Torres y Pilares», una informació que confirma allò que ja hem repetit adesiara: que l’actuació de Sant Raimon era considerada, en general, com pertanyent a la temporada anterior. Panadés (25 maig) encara rebla més el clau i, de retop, ens brinda detalls de l’actuació: «El pasado domingo, en el recinto de las Ferias de Mayo se presentaron al público de la villa, en la tan esperada primera actuación, los “Castellers de Vilafranca”. Para quienes presenciaron los castillos, torres y pilares casi huelga nuestro comentario; en una demostración de perfectas conjunciones cargaron y descargaron sendos “Quatre de set”, “Tres de set”, “Torre de sis” y “Pilar de cinc”, que entusiasmaron al numeroso público que se apiñaba a su alrededor para admirar y aplaudir a nuestros bravos “Castellers”. Fue precisamente el “Pilar” la realización más espectacular ya que una vez coronado y gracias a la fuerza, serenidad y bravura del “segon”, juntamente con el resto de los “Castellers”, demostraron como puede aguantarse y equilibrarse un “Pilar” y confirmaron que en la “Colla” hay buena savia de “Castellers”. Les felicitamos cordialmente para que les sea un estímulo con vistas al “Concurs de Castells” de nuestra próxima Fiesta Mayor».

En el mateix número del nostre setmanari trobem unes «Notas de Fiesta Mayor» que ens informen que «... el Pregón de las fiestas y la Homilía del Santo Oficio correrán a cargo del ilustre presbítero Juan Vives Surià, Director Nacional de Cáritas Venezolana, de conocida familia tradicionalista vallense⁹ muy vinculada con la “Colla Vella dels Xiquets de Valls”...»; també concloïa que «...ya han aceptado participar en el “Concurs de Castells”, a celebrar el día 30 de agosto, las “colles de castellers” “Nens del Vendrell”, “Minyons de l’Arboç” y “Castellers de Vilafranca”». I pel que fa a l’actuació a Sant Pere de Ribes, Pere Coll i Salvador Miret comuniquen que «Aquell dissabte 29 de juny de 1968 foren els Castellers de Vilafranca els encarregats de tornar-nos a delectar amb els seus castells. Ja de bon matí s’afegiren, junt a la resta de Balls Populars, al seguici festiu per fer l’Anada a Ofici. Van aixecar dos pilars de quatre en el moment de l’entrada de les autoritats a l’església. Així mateix, un cop acabada la cerimònia religiosa [...] Van aixecar el quatre de set i feren un intent de tres de set enmig d’una plaça de la Vila plena a vessar. Aquella mateixa tarda, a les 6, actuaren a la plaça Marcer, on van aixecar diversos castells de sis, abans de l’inici de les sardanes...»; els amics ribetans informen també que al llarg de la jornada es van alçar diversos pilars de cinc.¹⁰

Gabi Martínez i Jan Julivert, protagonistes

En un nou capítol de la secció «Esperant la tronada», a Panadés (15 juny) és entrevistat, de nou en català, «Gabriel Martínez i Escofet»; signa l’interviu «L’Esperidió» i, ja d’entrada, aquest anuncia que «Davant el proper Concurs, el Cap de Colla dels Castellers de Vilafranca veu grans possibilitats de carregar el Quatre de vuit i la Torre de set i s’ha de mossegar la llengua per no esmentar el Pilar de sis». Es veu ben clar que hi havia síndrome de pilar de sis, arran de l’èxit vendrellenc, però ens afanyem a dir que, malgrat les bones intencions, els castellers vilafranquins encara haurien de trigar més de tres anys a poder dibuixar-li l’aleta; i pel que fa als altres dos castells esmentats, sí que els van intentar, però també van haver d’esperar l’any següent per a trobar la tan desitjada recompensa. Vet aquí el text de la conversa: «Els caps de colla no es fan, neixen. Les monarquies de les colles de castellers tenen una estructura especial que les fa assemblar a les monarquies efectives i que jo, en aquest cas, més d’elecció en diria monarquia d’inspiració. En Gabriel Martínez, doncs, és un Cap de Colla de naixement exaltat cim de la institució per inspiració dels seus castellers. Categoria, per això, no n’hi falta. Sap manà i entén la feina. Quan convé consulta amb una espècie de Senat que “fila molt fi” i l’assessora recolzant el seu dictamen en els savis puntals del seny, la prudència i l’experiència, encara que pel seu aspecte sigui un Consell de “caixa i faixa”. Cal endinsar-se en la intimitat de la institució per descobrir la funció més ingrata del Cap de Colla; aquesta és la de fer com de paret de fronton a on s’estrellen totes les guitzes i xurriacades, vinguin de dintre o de fora de la colla, ja que al voltant de l’autenticitat castellera hi vegeta una mena de política d’escassa talla, però, com a tal, desentranyada. Per això ens atrevim a dir que l’amic Martínez, tot i tenint present que és molt jove, ja deu portar l’ànima esgarrapada... i si no li porta, ja li portarà. Anem al gra. —Davant el proper Concurs de Castells de Vilafranca, com veus la Colla? —La veig amb facultats per competir amb les dues primeres, considerant com a tals les de Valls i del Vendrell. Dic això pensant en l’elevat entusiasme i moral de la colla i, ademés, perquè comptem amb tots els punts o castellers necessaris i adequats per a cada lloc —inclús alguns d’ells experimentats— per intentar els castells grossos. I consti que el dir intentar no ho faig amb l’esperit del que pensa en llançar-se a una aventura, sinó amb el del que compta amb grans possibilitats d’aconseguir el castell. —Quins són aquests castells grossos? —El “Quatre de vuit”, la “Torre de set” i... m’estic mossegant la llengua per no mencionar el “Pilar de sis”. S’ha de tenir present que per aquest pilar no solament comptem amb els castellers idonis per a carregar-lo sinó també que tots ells tenen moltes ganes de provar-lo. —L’entrevista té lloc en una taverna vilafranquina i és amenitzada amb un porró de vi blanc i una cassola de sípia amb tomàquet. Hi ha testimoni de castellers que avalen les últimes paraules del Cap de Colla amb un assentiment respectuós i familiar. —Gabriel, obre’t més, si hi cap, davant de l’afició i de la Colla, ja que el que acabes de dir no es pot despenjar així com així, de la ploma. —Vull demanar a tots els components de la Colla que no faltin als assaigs. Tots són imprescindibles. Hi ha una imprescindible tècnica que moltes vegades es concreta en un casteller determinat i si aquest casteller no assisteix als assaigs perjudica a tota la Colla. Hi ha una imprescindibilitat més generalitzada, que afecta a tots, perquè tota la colla és imprescindible. Insisteixo, completament imprescindible, ja que els castells els fa sempre la Colla. Demés, tingue’s present que a aquest Concurs ens hi va el nostre honor i el de Vilafranca. Dic això perquè aquest any en fa vint que es va fundar la Colla i volem demostrar que nosaltres no quedem estancats en els castells de set com es va atrevir a dir un “historiador” dels castells. A tot això, vull afegir que el contacte que té la Colla amb l’afició castellera vilafranquina, salvant reduïdes excepcions, es limita, per part d’aquesta última a ajudarnos i a presenciar les nostres actuacions durant les festes. A mí això, en aquests moments, em sembla poc. Per tant em dirigeixo a tota l’afició local per a convidar-la i demanar-li que vingui als assaigs que es realitzen tots els divendres a les deu del vespre al davant del nostre lloc social, o sigui el Cafè del “Coro”, que està a la Plaça del Generalíssim. Allí es veurà que tot quant dic té fonament i nosaltres rebrem una ajuda moral inestimable. Entre tots ho hem de fer tot. El Cap de Colla parla amb seguretat i, amb els ulls molt oberts, sembla que’ns demani que fem arribar les seves paraules a tothom. La seva veu és grossa i sincera. Seguim. —Explica les ajudes i proteccions que rep la Colla. —La Colla es pot dir que no rep cap ajuda en el sentit que s’acostuma a donar a aquesta paraula quant el receptor és una entitat com la nostra i menys ajuda de caràcter fix. Ara bé, no seríem justos si no reconeixessim que el nostre Ajuntament i, personalitzant, el nostre Alcalde, el Dr. Melo, ens ajuden en tot el que està a la seva mà. En aquest moment, per evitar (sic, per citar?) solament un cas concret, el Dr. Melo ens està gestionant una protecció o ajuda de la Diputació de Barcelona. —S’ha dit que abans de començar els castells et senyes... —Es cert, quan vaig a fer castells, abans de sortir de casa, sempre prego a Déu perquè la feina surti bé. —Que Nostre Senyor t’escolti i beneeixi a tota la Colla».

I encara «Esperant la tronada», el mateix Esperidió, a Panadés (13 jul.), entrevistava també «Joan Julivert Nin, “Jan”», com a representant dels «Nens del Vendrell i Degà dels Caps de Colla». El cronista feia un preàmbul que glossava la personalitat del veterà dirigent vendrellenc i del qual destacava que «En Joan Julivert és un dels homes que més destacada participació ha tingut en aquest ressorgiment. Com a categoria humana, es té de reconèixer la seva total entrega als castells. Més, apart això, el seu pes específic casteller dintre de la història de l’actual segle és impressionant...». El cas és que, segons manifestava ell mateix, portava ja trenta-quatre anys de cap de colla, càrrec en el qual havia tingut «...per cada glòria, trenta disgustos. Però les glòries ho compensen tot...»; de la resta de l’interviu, destriem aquestes respostes: «Aquest any venim a Vilafranca convençuts de guanyar el Concurs [...] Es provaran el “Quatre de vuit” i la “Torre de set”. I no cal dir que també provarem el “Pilar de sis” [...] Vilafranca és la plaça on he disfrutat més fent castells. A més tinc observat que, així com per tota la comarca —incloint-hi el Vendrell— tots els homes parlem de castells, Vilafranca és tan castellera, que allí fins en parlen les dones...». Vet aquí una frase, aquesta darrera, que ha fet fortuna i s’ha donat a conèixer a bastament; allò que Julivert no es podia ni imaginar, però, en aquells anys, és el paper preponderant que a les dones castelleres els tocaria jugar, anys a venir, fins a fer-se del tot imprescindibles, tant per als folres com per als troncs dels grans castells, unes construccions mítiques i excelses que el carismàtic Jan —«un dels millors castellers Cap de Colla del nostre segle», com diu el final de l’entrevista—, a causa de la seva mort punyent i prematura, no va tenir el goig ni l’ocasió de poder presenciar.

Dos intervius més, ara de «Manelic Panadés»

L’omnipresència de l’Alfons Chulvi en tot allò que de casteller tenia el setmanari que ell dirigia, s’havia vist reduïda darrerament, mercès a les col·laboracions de gent amiga que el lliuraven d’una feina tal volta excessiva. Tot i això, el cuc casteller encara li rondava pel magí; i ho demostren les dues converses sostingudes amb dos personatges clau de la Vilafranca castellera del moment i publicades a la mateixa pàgina de Panadés (20 jul.), amb l’encapçalament de «A vueltas con la Fiesta Mayor y los Castellers». La primera consistia en «Dos palabras con el “Cap de Colla” “dels Castellers de Vilafranca”, señor Gabriel Martínez Escofet». El mateix Manelic estalviava les preguntes, de manera que a l’entrevista només consten les respostes; i una altra cosa a destacar: malgrat que el títol era en castellà, la resta del text era tot ell redactat en català. Ve-t’ho aquí: «—... —Que com està la Colla, cara a la Festa Major? Doncs bé. Aquest any volem fer castells grossos. El “Quatre de vuit” i la “Torre de set”. ... —Sí, fem assaigs. L’endemà de Sant Jaume començarem l’assaig general per fer el “Quatre de set net”. És bàsic, hi ha molt d’entusiasme. ... —Em penso que es compliran els meus desitjos, perquè la gent hi és tota. ... —No, no faltaran ni fallaran els segons. Conto amb gent tant ferma com el Domènech, Rossell, Ciuró i jo mateix, com a segons pel “Quatre de vuit”. ... —No, no demanem ajuda a castellers de fora la Colla de Vilafranca. Crec que som prous, per aixecar amb honor i eficàcia, un gran castell de vuit, com volem aquest any i ja era hora!! ... —Intervenen 24 castellers, amb el “Quatre de vuit”. I seixanta abaix, fent crosses i pinya. ... —¡Bufa! No, no estem assegurats contra caigudes, no tenim cap segur, però si algú es fa mal en respòn la Colla. ... —De la Colla en responem tots. Jo. ... —Bé, doncs, ho diré. Cara al Concurs de Castells de la Festa Major d’aquest any, veig a la Colla de Vendrell amb un gas fantàstic, per guanyar-lo, ja que el “Pilar de sis” crec molt bé que el poden arribar a fer. Hi pugen uns homes que saben el que fan y són castellers de solera. En quant a les Colles de Tarragona, fa temps que no les he vistes i no sé com poden estar; però en l’últim Concurs de Can Jorba-Preciados van demostrar que tenien una bona colla i que el “Tres de set” aixecat per sota, el tenen molt bé, ja que és un castell que desideix molt dintre el Concurs. De la Colla de Valls, que tantes simpaties compta a Vilafranca, —i jo sóc un d’ells—, trobo molt estrany que aquest any, havent hi un Concurs a Vilafranca, no vulguin venir encara, ja que és una colla que té molta solera, molts bons castellers i molta tècnica, són molt responsables, senten la festa... i per ara han guanyat tots els concursos. ... —Sí, home, demano a l’afició, que no faltin mans, que ens animi, que contant amb la seva col·laboració... els Castellers de Vilafranca no fallaran».

La segona conversa de Manelic afegia «...Y dos palabras con el Administrador señor Juan Sol Rovira», amb els mateixos condicionaments que l’anterior i també en català: ... —El mes de febrer d’enguany vaig ésser nomenat Administrador de la Festa Major 1968, junt amb els meus amics Lluís Solsona i Joan Surià i Mossèn Josep Maideu. ... —Ho tenim fet ja quasi tot. La Banda llogada, els ramells de foc, Concurs de Castells. A València i Estella hem llogat gaiters i dolçainers... etc. ... —Falta únicament redactar el programa, les estampes, llogar les sardanes... i altres detalls com contractar els Balls folklòrics, focs... i que surti el cartell de Festes, fet per En Casanelles o En Colomer. —Voldríem fer venir tots els gegants de la comarca del Penedès, Monjos, Sant Quintí, Sant Sadurní... i d’allà on n’hi hagi. ... —Preveiem una gran concurrència i èxit a la festa d’aquest any, per molts i variats motius. Un d’ells és el gran Concurs de Castells, que per primera vegada es celebra a Vilafranca; altre, el Concert d’instruments d’hincha. I una cosa nova i important: haver-se declarat la Festa Major de Vilafranca, la més típica de Catalunya, com “Festa d’Interès Turístic”. ... —Com a detall simpàtic i curiós podem citar l’obsequi d’una parella de nans pel Ball de nans de Vilafranca, per part de l’Acadèmia de Tastavins Sant Humbert, als qui vam demanar una petita col·laboració. A causa d’això preparem uns actes d’entrega oficial i recepció i potser mirarem de que siguin padrins dos “nanus” de Tarragona. ... —La Festa Major de Vilafranca la definiria com una cosa totalment lligada amb Sant Fèlix, Patró de la vila. Sense Ell, serien unes festes normals. ... —Opino que la Colla de Castellers de Vilafranca estan passant un bon moment, ganes... i probabilitat de fer el “Quatre de vuit” que volen. ... També considero a les demés colles que estan a nivell d’aquests anys anteriors. ... —La dificultad més grossa tinguda per tots els Administradors és caure la Festa en dies de treball. Surten moltes més pegues, amb el que busquem. ... —Sobre la qüestió econòmica encara no hem fet números, però confiem, com sempre, amb la generositat dels vilafranquins, qui espero estaran agraïts dels festetjos que els hi preparem amb tant d’esforç. ...

—Agrair a tots els que han col·laborat i col·laboren. Que la gent es disposi a viure plenament la nostra gran Festa Major de Vilafranca!!».

A la vista de les declaracions d’aquests dos pròcers castellers, no deixa de sobtar-nos el fet que Joan Sol, com a administrador, no hagués abordat un dels temes crucials —i tal volta el més espinós— amb el qual s’havien trobat, tant ell com els seus companys d’administració: la negativa de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a participar en el concurs casteller; en canvi, sí que en parlava, tot i que una mica d’esquitllada, en Gabriel Martínez. El motiu argüit pels dirigents vallencs es basava en la dificultat de poder aplegar prou gent per venir a concursar a Vilafranca en un dia feiner, perquè alguns castellers no podien deixar la feina en divendres i, per això, proposaven la data del diumenge, 1 de setembre, com a més plausible i amb les mateixes possibilitats per a tothom. De tota manera, també cal dir que, de bon començament, ja hi va haver friccions i postures que semblaven irreconciliables. Resulta que a la primera de les reunions preparatòries, els Administradors havien convocat tres representants de cada colla per tal de discutir la jugada, i el cas fou que de la Colla Vella vallenca n’hi acudiren cinc o sis, la qual cosa no va semblar bé a d’altres parts implicades i hi va haver raons; aleshores, els de Valls van abandonar la reunió i ja es van desmarcar, del tot, de la convocatòria. I pel que fa a les colles tarragonines, cal entendre que aquesta també els venia gran en dia de feina i que, per això, van declinar igualment la invitació. Tanmateix, segons Pere Català, «...hom especulava que la no participació de la “Colla Vella” es devia al temor de perdre».¹¹ Per tant, finalment, el concurs veuria reduïda, sensiblement, la participació castellera a només tres colles, les que representaven les viles respectives de l’Arboç, el Vendrell i Vilafranca.

El primer «Anxaneta de Plata»

Les setmanes anteriors al concurs, a Panadés hi trobem un noticiari casteller i/o folklòric vilafranquí divers. Així, l’edició del primer dia de juny exultava amb la declaració de la nostra Festa Major com a «Fiesta de interés turístico», posant l’accent que era l’única Festa Major que gaudia d’aquesta consideració. El 28 de juny anunciava que els membres de l’Agrupació de Cinema Amateur de Vilafranca tenien el propòsit de rodar una pel·lícula, en format 8 mm., que titularien «Festa Major Castellera». El 27 de juliol, Manelic Panadés parlava de «La Fiesta Mayor», tot postil·lant que «...este año, va a presentar facetas nuevas, todos lo sabemos. El Concurso de Castells, el impulso de la Colla de Castellers de Vilafranca que quiere atacar el “Quatre de vuit”, la catedral dels Castells, etc. etc...». El 17 d’agost presentava, en portada, el cartell anunciador del certamen, obra d’en Carles Casanellas —amb un enxaneta com a motiu principal i diversos pilars a l’entorn del nostre monument «Als Castellers»—, acompanyat d’un article titulat «La afición, en piedra», que feia referència, precisament, al monument d’en Cañas i també al que l’escultor vallenc Josep Busquets treballava al seu taller barceloní, amb destinació a la ciutat bressol dels castells. Però no acabava aquí l’informe de l’ignot articulista, sinó que, a més, també parlava de la possibilitat de l’erecció d’un tercer monument que, presumptivament, s’hauria d’ubicar a la ciutat de Tarragona. Ens interessa retenir un altre dels paràgrafs de l’escrit (que té a veure amb l’absència dels xiquets tarragonins al concurs) quan el seu autor, d’acord amb la informació que li havia arribat, afirma que «...conjuntamente con la buena nueva del proyecto del monumento en Tarragona, venía la notícia de que los “castellers” de esta ciudad no concurririan a la Fiesta Mayor de Vilafranca por caer la misma en dia laborable. No es que incite a nadie a perder el jornal, ni me propongo atentar contra la productividad del país, pero es sabido que las Fiestas Mayores sólo cada siete años coinciden con un domingo. Ya es bastante feo que por mor de la laboriosidad, hayamos trasladado al domingo la celebración de las fiestas de los patronos de los gremios. No vamos a hacer lo mismo con las Fiestas Mayores de los pueblos...». I per si no n’hi havia prou amb el pretès monument tarragoní, també especulava sobre la possibilitat «que los vendrellenses, que en materia de castillos humanos pretenden, y tienen sus razones, que nadie les hace sombra, querrán asimismo tomar parte en esta nueva y abierta competición de los monumentos y buscarán el escultor penedesense (si no lo tienen ya) capaz de plasmar en piedra, mármol o bronce las gestas de los “xiquets” locales»; i encara anava més lluny afirmant: «Hasta que Barcelona “cap i casal”, que si no tiene “castellers” propios asume en cambio la paternidad de todos los de Cataluña, eche de menos también un monumento de esta clase y lo levante en uno de sus parques...», per a la qual cosa suggeria el nom de l’escultor reusenc Joan Rebull; cal dir que aquest, però, no es faria càrrec de cap dels tres monuments, segurament perquè ningú li ho va demanar; en canvi, sí que, a la fi, totes tres ciutats esmentades darrerament —el Vendrell, la primera, i amb Josep Cañas de nou com a artífex— gaudirien del privilegi d’aixoplugar també, a més de Vilafranca i de Valls, sengles monuments castellers.

En el mateix número del nostre setmanari, l’aficionat j. Planas entrava en disquisicions castelleroesportives i postil·lava també sobre «L’anxaneta de Plata» en aquests termes: «Enguany tindrem plat fort per Sant Fèlix. Els Administradors que en són castellers de “solera” s’han compromès de celebrar un magne Concurs de castells. De fet els castells a la nostra plaça —la més castellera— ja n’eren cada any una competició; competició espontànea, ja que com a bons amateurs que en són els components de cada una de les colles, tenen el punt d’honor i l’amor propi de tot noble esportista de ser-ne el més complert, i per tant aixecar els més atrevits castells i tots hi feien qui més podia sense rebre’n per això altra cosa que l’admiració i l’aplaudiment de l’afició. Les estadístiques canten que a la nostra plaça s’han aixecat més cuantitat de castells grossos que a les demés places juntes: en un sol dia de Festa Major es presenciaren dos “Torres de set”, un “Quatre de vuit” i un “Tres de vuit”. Doncs com anàvem dient, els Administradors amb molt bon criteri han creat un trofeu per aquesta competició, “L’Anxaneta de plata” no per estimular-los que com ja hem dit ells no necessiten compensacions sino per a que quedi constància d’aquest esforç, d’aquesta valentia i dedicació romàntica a l’esport genuí d’aquesta comarca que comença a Vilafranca, s’aixampla fins a Valls i acaba a Tarragona. Si tots els esports per amateurs que siguin tenen avui el seu trofeu, perquè no l’han de tenir els castells, que són un espectacle impresionant com cap altre, on l’emoció més forta i el suspense més sutil, fa que conti amb milers d’aficionats. Bon encert també, el que el premi vagi dedicat a l’anxaneta, mascota de la colla, símbol del casteller, àngel del castell, a aquest nen que com deia el poeta s’enfila cap el cel». En una altra pàgina del rotatiu, s’informava que els trofeus —l’autor dels quals no era cap vilafranquí, sinó el prestigiós escultor de Molins de Rei, Julià Riu i Serra— que es lliurarien a les colles participants en el concurs, es podrien veure exposats a la impremta del Papitu Esteva.

D’altra banda, el setmanari Tele/estel (23 ag.), a la secció «De tot arreu», que oferia informació diversa de les comarques dels Països Catalans, precisava que «El concurs de castellers de la festa grossa de Vilafranca del Penedès ha despertat, aquesta vegada, un interès enorme, multiplicat, de dies ençà, pels rumors que han circulat sobre la no participació de la colla de Valls. Sembla que l’enrenou arrenca d’aquell “pilar de sis”, alçat pels del Vendrell, que fou seguit de tanta polèmica. Precisament aquest any els “xiquets” de Vilafranca volen intentar el “quatre de vuit”. Fóra una llàstima, doncs, que es registrés alguna absència»; el fet que l’autor de la gasetilla titllés de “xiquets” els nostres castellers ens pot menar a pensar que no deuria ésser pas vilafranquí.

El dissabte següent, 24 d’agost, Panadés tornava a inserir a la portada el cartell anunciador del concurs, en aquesta ocasió acompanyat d’aquests comentaris: «La significación histórica que nos evoca el Cartel puede ir pareja al hecho destacable de nuestra próxima Fiesta Mayor. Por un lado, 1963 con la inauguración de un monumento en piedra; por otro, 1968 con la competición castellera y en litigio el máximo trofeo “L’Anxaneta de Plata”. La piedra, con su temple, solidez y belleza natural, evoca las gestas de la belleza, solidez y temple de los castillos humanos, y en medio, el noble y rico metal: la Plata.

El “Concurs de Castells” algo inédito en nuestra villa¹², “la plaça més castellera”, serà sin duda, digno parangón de nuestra Fiesta Mayor y las “colles” rivalizarán en reñida competición de fuerza, músculo y equilibrio. No podemos resistirnos a repetir la frase “que gane el mejor” y en esta ocasión, lo deseamos, que el mejor —los mejores— sean nuestros “cas- tellers de vilafranca”. Público no les faltará, la afición les espera, y con el ambiente propicio es de desear no defraudarán a sus seguidores. Un unánime aplauso a las “colles” participantes. “¡Amunt Castellers, el só de la gralla està a punt de sentir-se!». En una altra pàgina del periòdic figurava una fotografia, en la qual el magnífic trofeu «L’Anxaneta de Plata» es veia flanquejat, a banda i banda, pels dos accèssits —el «Premi a l’honor» i el «Premi a l’esforç»— que es concedirien a les colles classificades en segon i tercer lloc, respectivament; tots tres es podrien veure en exposició a la impremta indicada (i la foto esmentada tornaria a ser publicada en el número següent del setmanari). També cal destacar l’escrit de Manelic Panadés que donava compte de l’estrena —prevista per al dia de Sant Fèlix, després de l’aixecament de pilars davant del monument «Als Castellers»— d’una parella de nanus, galant obsequi dels membres de l’Acadèmia de Tastavins Sant Humbert; es tractava del magnífic duet (que ja porta gairebé mig segle entre nosaltres) que formen «la Roseta» i «l’Humbert», nom, aquest darrer, que suplia el d’Oriol que era el que s’havia previst inicialment i el que anunciava la premsa. A l’hora de la veritat, al bateig de la parella, actuaren de padrins un parell de nans de la magnífica col·lecció de capgrossos de la ciutat de Tarragona, mentre que un tercer, el capità de la comparsa, oficià de mestre de la cerimònia.

I per tancar aquest capítol, consignem que al cartell anunciador de la Festa Major, d’en Carles Casanellas, s’hi podien veure dos pilaners vestits de verd, mentre que la portada del programa de Festa Major presentava un dibuix d’en Pau Boada, amb un grup ben típic de castellers (a l’interior n’hi havia un altre i també un tercer dedicat als grallers); també hi trobem diverses fotografies de castells, per diferents colles, i una del nostre monument casteller, així com el conegut poema «Castellers de Vilafranca», que Josep Maria Santacana, Tiburon, havia donat a conèixer cap a finals de l’any 1950 (datat el mes de setembre), convenientment revisat, pel que fa al color de les camises, en els dos primers versos de la penúltima estrofa.

Més col·laboracions sobre història castellera

L’extraordinari de Festa Major de Panadés (29 ag.) anunciava a la portada (amb la fotografia d’un pilar contemplat des del balcó municipal pel malaguanyat Josep Maria Saumell): «“Primer Concurs de Castells” en nuestra villa».¹³ I a l’interior incloïa —a més del programa de festes, amb la referència a les tres colles

castelleres que competirien el dia de Sant Fèlix— altres articles interessants, com ara el que signava «L’Esperidió», il·lustrat amb deu magnífics gravats, d’autor desconegut, que havien estat cedits gentilment per la fàbrica de sobres Antonio Rodon Porta, de Barcelona; el títol era prou eloqüent: «“castells DE NOU” y vilafranca»; i el text, aquest: «¡Cuán lejos quedan los días que evocan los presentes dibujos! Se trata de la “Epoca d’Or Castellera”. Por aquel entonces el escrupuloso periodista Mañé y Flaquer escribía que durante las fiestas en honor a Santa Rosalía del año 1853, los “castellers” vallenses realizaron en Torredembarra el “Pilar de set sense forro” y el “Pilar de set caminant fins a catorze passes”. Bastantes años más tarde, concretamente en 1879, en Tarragona y en réplica al “Tres de nou amb manilles”, que había levantado la “Colla Nova” de Valls, bajo la dirección de “Joan del Querido”, la “Colla Vella” de Valls cargaba y descargaba, siendo su “Cap de Colla” Isidre Rabassó, un magnífico “Quatre de nou net” (entiéndase en el sentido de que no subía nadie sobre la “pinya” para ayudar a los “segons”). Eran los días en que una mujer, Teresa “La Guixera”, subía a los “castells” con faldas sobre los calzoncillos. Pero ya entonces era Vilafranca la “Plaça més Castellera”. Don Antonio Martorell Panyelles nos describió así, en la revista “Lluitém...”, las jornadas de San Félix y del día siguiente del año 1881, en que actuaron ambas “colles” vallenses: “Al migdia ambdues colles feren els ‘Quatre de nou’, la ‘Torre de vuit’, ‘el Castell de vuit aixecat per sota’, ‘el cinc Pilars de vuit’y el ‘Pilar de set’. No hi hagué vençuts ni vençedors. “A la mateixa hora de l’endemà, aixecaren també les dues colles els ‘Nou Pilars de set’, i després mentre la ‘Colla Nova’enlairava el ‘Castell de vuit’i el ‘Pilar de sis’, triomfava la ‘Colla Vella’plantant el ‘Quatre de vuit amb el Pilar de sis al mig’i el titànic ‘Pilar de vuit’...” Pero aquella Epoca de Oro también acabó con el pasado siglo. Al comienzo del actual los “Castells” pasaron por treinta años de decadencia, que sirvieron para que los “Xiquets de Valls” pudieran comprobar que Vilafranca era la amiga de los tiempos difíciles. Ya que casi únicamente Vilafranca llamaba y acogía en sus Fiestas. Allá por el año 1931 vinieron tiempos mejores. Se inició el renacimiento que conocemos por “Epoca de Plata Castellera”, que aún perdura en nuestros días y Vilafranca volvió a ser nueva e ininterrumpidamente la “Plaça més Castellera”. Que quede bien claro y a todos los vientos: “La Plaça més Castellera”. Vilafranca ha sido quien ha convocado a más “colles” a sus Fiestas. En Vilafranca se cargó el “Pilar de sis” el año 1934. Vilafranca es donde se han levantado más “Castells de vuit” y “Torres de Set” en el actual siglo. Y Vilafranca, en el año 1948 pasó a ser principio y fin de vida “castellera”, al alborar su “colla”, los “Castellers de Vilafranca” —sangre de su sangre—, que remitiéndonos a prueba de los últimos concursos, hay que tener por una de las mejores. Nuestra “colla” espera nuestra Fiesta Mayor y va a su Concurso con un macuto que, en los ensayos de martes y viernes de cada semana, hemos podido leer bien claramente etiquetas como estas: “Quatre de vuit”,“Torre de set”,“Pilar de sis”, etc. Esperamos poder leer en su mochila de regreso otra etiqueta con laureles en la que se lea: “L’Anxaneta de Plata”». No costa gaire d’endevinar l’autoria de Lluís Solsona en aquest escrit; ho demostra clarament la seva perseverant insistència a donar validesa a l’intent de pilar de sis de la Colla Nova de Valls, de l’any 1934, que va venir d’un pèl que no fos carregat. L’enxaneta, en Llorençó, quan hom li preguntava sobre si l’espadat podia haver estat realment coronat, sempre havia dit el mateix: «no em va donar temps d’aixecar-me».¹⁴ D’altra banda, cal recordar que el mateix Solsona va ser qui va tenir l’oportunitat d’esbrinar, anys a venir, la data exacta de l’execució de l’únic pilar de vuit —per la Colla Vella de Valls— que l’aleshores placeta de la Vila, de Vilafranca, va poder contemplar al llarg de tot el segle XIX, i que correspon al 31 d’agost del 1880, no pas del 1881.

Precisament també és de Lluís Solsona l’article «El “Pilar de sis” y Vilafranca» (revisat del que ja havia publicat, al mateix Panadés, sis anys abans) inserit també a l’extra de Festa Major i en el qual torna a insistir sobre el tema. Atès el seu innegable valor documental, ens sembla igualment interessant de reproduir-lo íntegrament: «El dia de San Juan del año 1962 sostuvimos una entrevista con el amigo y viejo “casteller” vallense Pau de l’Angeló, que entonces contaba 76 años de edad y que había formado casi toda su vida en la “Colla Nova” de Valls. Creemos que en su memoria reunia las garantías del caso. Sobre los últimos “pilars de sis” que se realizaron en la Epoca de Oro de los “Castells” nos dijo que fueron levantados allá por el año 1904 por la “Colla Nova” de Valls, uno en Vilafranca y otro en Barcelona y que ambos fueron llevados al balcón de los respectivos Ayuntamientos. En este “Pilar de sis” de Vilafranca dijo que él subió a “quarts”, que su padre Agustí de l’Angeló, lo paró a “segons” y que a “terços”, iba Jaume del Querido, que de “anxaneta” subió el hijo de un tal Isidro de Granots y que le parecía que el “quint” era Llorençó, padre de los actuales “castellers” del mismo apodo. Recordaba, también, que en el de Barcelona, subieron los mismos hombres, a excepción del “terç”, que fue sustituído por un tal “Trenca-avellanes”... Después vinieron unos treinta años de decadencia para allá por el año 1931, iniciarse la Epoca de Plata, que aún perdura en nuestros días. En el comienzo de la misma el “Pilar de Sis” fue la obsesión de Ramón de Rabassó, “Cap” de la “Colla Vella” de Valls y Vilafranca la plaza que sirvió de marco a la principal y casi historia de dicho “pilar” en la época de que se trata, hecha excepción del levantado el año pasado por los “Nens del Vendrell” en su villa, objeto de larga polémica que no es de esta ocasión. Dicho esto, entremos en nuestra historia, sin necesidad de salirnos de nuestra plaza. Historia que se puede resumir en las siguientes instantáneas. Fué por San Félix de 1932 cuando lo intentaba la “Colla Vella” de Valls. Entonces subió Ramón de Rabassó al “terç”, sobre los hombros de Poblet, que lo “parava” a “segons”; el “pilar” se desplomó cuando “l’anxaneta” ya tenía una rodilla sobre la espalda del “quint” y levantaba el pié para incorporarse. También, con ocasión de nuestra Fiesta Mayor del mismo año, lo intentaron los “Mirons” de Vendrell, bajo la dirección de Joan Miró. En este pilar, que Magí Miró sostuvo a “segons”, subió “Xeroviu” al “terç”, consiguiendo “l’anxaneta” arrodillarse y poner un pie sobre los hombros del “quint”. Pero fué el día 31 de Agosto de 1934 cuando, después de unos 30 años sin haberse podido lograr, consigue cargarlo la “Colla Nova” de Valls en nuestra plaza. Su “Cap de Colla” era Ramón Barrufet y la hazaña fué realizada por el “Xato” a “segons”, “Xeroviu” al “terç”, “Muletes” al “quart”, Batet a “quint” y Llorençó “d’anxaneta”. Ya colocado éste sobre el “quint” el “pilar” se desplomó. Siendo Joan Julivert “Cap de Colla” de los “Nens del Vendrell” lo intenta por San Félix de 1943. Con Josep Ivern a “segons” y “Xeroviu” al “terç” el “pilar” se desmorona cuando “l’anxaneta” tenia una rodilla sobre un hombro del “quint” y un pie sobre el otro. Se puede calcular que la mitad de los intentos de “pilar de sis”, durante la época a que nos referimos, se han realizado en Vilafranca. De entre los que no hemos citado, aún recordamos, especialmente por haber experimentado plenamente su emoción, el intentado por la “Colla Vella” de Valls el día 30 de Agosto de 1952. Ya nos disponíamos a abandonar nuestra plaza, después de una gran competición “castellera”, cuando el “Cap de Colla” Josep Gasque quiso enfrentarse con el “Pilar de Sis”. Poco tiempo se perdió en forrar el “baix”. “Avui o mai” exclamó Boada, mientras se colocaba sobre aquel y brazos y manos se le acercaban para atenazar sus piernas...“Avui o mai”, repetía, cuando ya el “terç”, Batet, se encaramaba por su espalda... ¡Amunt! clamábamos todos...“L’Anxaneta” se encontraba prácticamente a la altura del “quint”, cuando el “pilar” se desplomó, Fué un golpe de sangre en el que todos pusimos nuestra ilusión. Nos gusta recordar, también, el “Pilar de Sis” intentado el día de San Félix de 1958 y ello por que fueron un grupo de vilafranqueses quienes lo incitaron con un premio de 3.000 pesetas. También fueron los hombres de la “Colla Vella” de Valls, quienes se enfrentaron con él. Sólo aguantó hasta el momento en que “l’anxaneta”, en su ascensión, empezaba a rebasar el cuarto piso... Ahora,salgamos de nuestra plaza para evocar a un “casteller” vilafranqués, Ramonet, magnífico “quart” del “pilar de sis”, que el día de Santa Ursula del año 1961, en Valls y colaborando con la “Colla Vella” de aquella ciudad, participó en un intento de “pilar de sis”, que tuvo una suerte similar a la de los dos últimos que hemos descrito. Mañana se celebra el “i Concurs de Castells” de Vilafranca. ¿Será el “Pilar de Sis” el que lo haga el más famoso de todos los Concursos? Los vilafranqueses sabemos que sobre ello existen voluntades, propósitos y posibilidades». Afegirem que, al peu de l’escrit, hi figurava una seqüència de cinc fotografies enganxades, corresponents a sengles pilars de sis; les quatre primeres eren d’alguns dels intents mencionats en l’article i, la darrera, la del carregat pels Nens del Vendrell, cap a les darreries de l’any anterior.

I encara, en el mateix Panadés del 29 d’agost, hom (cal suposar que l’Alfons Chulvi, evidentment) aprofitava per parlar, una vegada més, del monument «Als Castellers» vilafranquí, a més d’incloure un parell de fotografies ja conegudes i la còpia de l’Acta de col·locació de la primera pedra; del text, garbellem aquests comentaris: «... Vilafranca, crisol casteller, homenajeava, por la Fiesta Mayor de 1963 el esfuerzo, tesón y voluntad de unos bravos hombres. Los de allí y los de aquí, los de hoy y de antaño, sus gestas y arraigadas exhibiciones, están plasmadas en ese simbólico “Pilar de cinc” hecho de piedra para perpetuar, condensada, la historia de las más gloriosas gestas. Es la primera población que posee un Monumento “als Castellers”, idea que empieza a ser imitada ya que otras localidades han iniciado gestiones para erigir algo similar. Valls, Vendrell, Arbós, Tarragona, Barcelona, Montblanch, Gavá y por descontado Vilafranca (poblaciones que tienen o han poseído “collas”) están representados en este peculiar y singularísimo monumento, erigido por suscripción popular, en el mismísimo centro de nuestro Barrio Arqueológico [...] al tiempo que cerramos el primer lustro de su inauguración, dejamos constancia, una vez más, de la erección del “Monument als Castellers”...». Cal afegir, a més, que Chulvi també esdevenia protagonista d’una altra pàgina del rotatiu, en ésser entrevistat, precisament, per Lluís Solsona; i a la pregunta de «Qué concepto personal te merecen nuestros “Castells”, en Vilafranca», l’Alfons responia: «La clave del arco de las fiestas de San Félix. Aparte de su belleza plástica, de crear un sentido de unión, de raza y de equilibrio sereno, siempre me han hecho meditar. Hay algo mágico en los “Castells” y su atracción, entre nosotros, es real, cierta y poderosa. Su grandeza está en su verdad y en el misterio del conjuro de estos hombres abrazados, firmes, sólidos sobre la tierra, a través de la cadena interminable del tiempo, a través de las Fiestas Mayores de Vilafranca, únicas en su género. De ahí el monumento en piedra que los inmortaliza, para que siempre sigan sorprendiendo a las generaciones como un enigma egipcio, ciclópeo... Un valor absoluto».

Pregó i pregoner, castellers

Com ja hem avançat, el pregó de la Festa Major havia estat confiat al prevere barceloní, de nissaga castellera vallenca, Joan Vives i Surià, que vivia a Caracas (Veneçuela) i era cosí de Joan Surià, un dels Administradors. Bon coneixedor de la festa vilafranquina,¹⁵ el Mossèn de la Cirera, com era conegut popularment, va oferir, en el seu pregó, força detalls relacionats amb els castells. Vet aquí alguns dels seus comentaris: «...he vingut de terres americanes per desempenyar el noble ofici de pregoner. Però no he vingut com a literat —sóc missioner, dedicat avui a l’acció pastoral caritativa de l’Església, a Veneçuela—, sinó com un fill més de la vostra terra, a la que estic lligat per vincles de sang, de convivència, d’afecte i d’amistad. He vingut per retre homenatge a la Comarca del Penedès; a la seva capital —Vilafranca—, que ho és també, en certa manera, espiritual de Catalunya, als seus homes i a les seves tradicions, a les seves valors d’ahir i d’avui, al seu vi, que és tot un símbol de treball i de progrés; als seus gitanos i diables, expressió de l’ànima d’un poble que fa història; a la plaça més castellera del Camp de Tarragona i de la Comarca del Penedès, i als seus braus Xiquets, nervi i plat fort de la vostra Festa, exponent de la vigoria d’una nissaga que, bo i tocant de peus a terra, aixeca sempre els ulls al Cel [...] Vilafranquins i penedesencs: En aquests moments de crisi de l’home i de la societat, per la pèrdua dels seus valors, necessitem l’esforç de tots, sobrehumà i gegantí, per aturar la riuada arrasadora i destructiva que els aires d’una revolució mal entesa han portat de fora i que vol acabar amb les mateixas essències del nostre poble. Necessitem aplicar les virtuts del bon casteller, que el gran mestre Anselm Clavé va cantar en aquesta plaça amb la coral dels Xiquets de Valls. Com ells, nissaga de gegants i de titans, necessitem la “força, equilibri, valor i seny” perque el castell de la societat no caigui per manca de bons fonaments i d’ideals ben enlairats. Cal que la Comarca faci honor al seu nom, puix Penedès vol dir terra de Castells roquers. Necessitem dels homes de tota mena i de totes les generacions, com les torres humanes, com els nostres castellers, tots plegats, tots junts, tots agermanats amb el peu ferm a la terra i la mirada al cel. I si les circumstàncies imprevisibles de la Història i de la dinàmica de la nostra societat present, o la feblesa del nostre esperit, ens fan caure, com l’anxaneta de l’Àngel Guimerà, hem de dir: Sí, mare... Sí, homes... Sí, Pàtria, amunt fins al Cel...».

Abans de cloure la seva prèdica, Vives i Surià no va poder resistir la temptació de recitar, sencer, el celebrat poema d’en Guimerà «...amb una llàgrima als ulls», com ell mateix va ressaltar. El sentiment per tot allò relacionat amb els castells havia calat fons, des de ben jove, en l’ànima del pregoner, el qual, fins i tot, predicava amb l’exemple, ja que feia pocs anys que, amb la sotana arromangada, havia parat un quatre de set, a segons, a la vallenca plaça del Blat; i, a casa nostra, faria el mateix en un tres de sis, en acabar l’actuació del 31 d’agost d’aquell any 1968.

Sabem que, com a vallenc i provinent d’una família emparentada ideològicament i amical amb un bon nombre d’elements castellers de la Colla Vella, al Mossèn de la Cirera li va doldre personalment la seva absència al concurs de castells vilafranquí «Anxaneta de Plata», de la mateixa manera que van lamentar-ho també, i no pas poc, els Administradors de la nostra festa, molt particularment Lluís Solsona, qui comptava amb tot un estol de confrares i amics a l’agrupació vallenca, amb alguns dels quals compartia sentiments, a recer d’un pensament polític acostat al carlisme, tendència que havia caracteritzat secularment força membres de l’esmentada colla. Creiem que la seva incompareixença fou el principal motiu pel qual, posteriorment, l’estudiós torrenc va publicar la major part de les seves interessants troballes castelleres —a partir de finals de la dècada dels vuitanta— a la revista Foc Nou, de la Colla Joves Xiquets de Valls, tot i que també va fer-ho, de manera ocasional, a la també vallenca Cultura, al setmanari penedesenc El 3 de Vuit o al vallenc El Pati, a més d’oferir alguna altra col·laboració, més esporàdica, a d’altres mitjans. Però, en cap cas, que sapiguem, a les pàgines de la revista La Veu de la Colla Vella, com tampoc no volgué fer-ho, malgrat la nostra insistència, a El Figarot, la revista dels Castellers de Vilafranca, tot i haver-ne estat secretari durant uns anys. I per tal de completar la informació relativa a la no presència dels vallencs en aquest primer concurs «Anxaneta de Plata», no podem obviar tampoc allò que, uns anys més tard, indicava, amb raó, Pere Català i que, en el seu moment, fou compartit per una bona part dels nostres aficionats: «Als vilafranquins, molts d’ells partidaris dels “Xiquets de Valls”, l’absència dels castellers vallencs caigué malament».¹⁶

Primer intent vilafranquí del quatre de vuit i victòria vendrellenca

El nostrat Panadés (7 set.) oferia àmplia informació sobre els castells de la Festa Major i el desenvolupament del concurs. Ja a la portada, presentava titulars com aquests: «Un gentío como no se recuerda año igual, nota destacada de nuestra Fiesta» i «Inusitada expectación y apasionado bullicio presenciando el “Primer Concurs de Castells”; el máximo Trofeo “L’Anxaneta de Plata” para “Els Nens del Vendrell”». El cas és que, amb només tres colles a la palestra —la meitat, recordem-ho, de les que hi havia llavors— el certamen apareixia més aviat una mica devaluat, tot i el bon estat de forma del qual se suposava que farien gala els Nens del Vendrell i les bones sensacions que inspirava la colla dels Castellers de Vilafranca. A l’hora de la veritat, però, els resultats no van fer honor del tot a allò que s’esperava i era de desitjar, per bé que els vendrellencs pogueren puntuar i vèncer amb una actuació que era considerada com a força reeixida en aquella època i, a més, van fer gala d’una ètica fora de dubte en rebutjar la decisió del jurat, que havia considerat com a carregat —enmig de les sorolloses protestes, això sí, d’un bon nombre d’aficionats— el seu intent de pilar de sis que, per poc, no es va arribar a coronar. Tanmateix, aquell any, degut a la negativa vallenca, es pot ben dir que Vilafranca, majoritàriament, feia costat als Nens, la qual cosa es repetiria en anys successius. Deixem, però, que ens expliqui el desenvolupament del concurs la llarga i completa crònica, que signava un tal «Siso», un col·laborador força habitual, a les pàgines del rotatiu vilafranquí: «Feia dies que el món casteller estava conmogut i trasvalsat devant la proximitat de la nostra Festa Major, i per tant d’unes diades castelleres que es preveien prometedores i plenes d’emoció. Si bé ja fa mesos que sabíem que la colla Vella de Valls no tenia intenció de venir al concurs, també és cert que no ignoràvem el bon moment que està passant la colla del Vendrell, i el caliu que regnava en la nostra colla de Vilafranca devant la perspectiva de que aquest any, coincidint amb el vint aniversari de la fundació de la colla, assolissin els dos castells tan somniats pels aficionats vilafranquins com són el quatre DE VUIT i la torre DE SET. Uns assaigs plens d’animació on es respirava el neguit del triomf i on s’endevinaven les moltes possibilitats que té la nostra colla d’aconseguir aquests dos difícils castells, van esperonar als castellers i a tota l’afició vilafranquina a unificar els seus esforços per intentar la realització del nostre somni de fa anys: els uns amb esforç físic, els altres amb la seva alé i el seu entusiasme, tothom hi aportava quelcom per anar preparant l’actuació de la colla amb la il·lusió de que la Festa Major del 1968 fos escenari (Quin millor!) d’unes gestes castelleres. Tot això va fer que fossin molts els que amb la tronada del dia 29 sentíssim una especial emoció, veient ja imminent la resposta a uns assaigs, a unes inacabables polèmiques i a unes preguntes que sempre queien en el buit de la incertesa. Pretenem ara, aquí exposar modestament, amb una mena de panoràmica general, les vicisituts castelleres de la nostra Festa Major d’enguany. Quant encara neda per l’aire la fortor de pólvora dels petards, de la tronada del dia 29, la colla “Castellers de Vilafranca”, al mig de la plaça més castellera, reuneix tots els seus homes amb una actuació que pel damunt de tot vol ésser un assaig general pel concurs de l’endemà.

Es coloquen els baixos i les agulles, es forren les crosses, s’entrecreuen els brasos i amunt segons. Es un quatre de set però amb la gent del quatre de vuit (menys els quints). Tot aquell qui enten en castells i que ha viscut els assaigs de la colla ja ho sap i es dona compte de la importància d’aquella prova. El castell, impecable, fa créixer l’entusiasme de tots al veure que realment es pot enjegar amunt el “Castell Gros”. Després una torre de sis (també prova per la torre de set) acaba de donar nervi al caliu local. Conclueix l’actuació amb dos pilars de cinc i amb l’eufòria general devant les perspectives d’un concurs prometedor. Ve el dia 30, i ja al matí, amb l’arrivada de les colles “Nens del Vendrell” i “Minyons de l’Arboç”, comença la diada castellera amb 3 pilars de cinc a l’entrada d’ofici, 4 pilars més devant del monument als Castellers i 3 pilars a l’arribada de les Autoritats a la plaça de l’Ajuntament. I per fi, després d’una llarga espera (massa llarga) comença el I trofeu anxaneta de plata de Vilafranca. D’acord amb el sorteig estrenen els “Minyons de l’Arboç” amb un TRES DE SET carregat i descarregat, seguint per ordre els “Nens del Vendrell” amb la seva flamant torre DE SET que també descarreguen, i finalitzant la primera tanda, la nostra colla enlaira el tant esperat quatre DE VUIT que dissortadament s’enderroca a l’acabar de posar els dosos. Potser excés de nervis, potser les presses, potser perquè es la primera vegada... el fet es que no es va arribar a carregar. Els “Minyons de l’Arboç”, fent gala d’un entusiasme admirable carreguen i descarreguen un quatre DE SET AMB agulla AL MIG ple de batsegades que produeixen el conseqüent sobressalt a tots els que el presenciem. Seguidament els “Nens del Vendrell” enlairen el quatre DE VUIT que malgrat moments de perill en la colocació dels quints i dosos s’arriba a carregar; no obstant el intentar la devallada també s’esfondra espectacularment. La nostra colla, amb la caiguda del castell de vuit es troba amb alguns castellers afectats per la patecada, fins el punt que s’ha de prescindir d’alguns d’ells (insustituibles) al intentar ara la difícil torre DE SET. També aquest castell, sobre tot degut als obligats canvis no arriba a coronar-se amb el natural sentiment de tots nosaltres que veiem fallits tots els esforços i el treball de tants dies. Els “Minyons de l’Arboç” intentan un CINC DE SET que no carreguen. La colla vendrellenca aixeca impecablement un TRES DE SET PER SOTA i la colla de Vilafranca amb dignitat encara enlaira els TRES DE SET i els quatre DE SET que es descarreguen sense dificultat. Cal fer una menció especial a la colla del Vendrell per la valentia demostrada al enlairar el pilar DE SIS que va caure quan el nen l’estava coronant. Suposem que l’enrenou que hi va haver entorn el pilar de sis, va ésser fruit del nerviosisme propi del moment. Tant si es va donar per vàlit com si no,¹⁷ els que estimem els castells agraím i admirem als homes (siguin de la colla que sigui) que s’enfrontan amb valentía amb un castell tant difícil, com també a ells hem d’agrair que no passés la Festa Major sense veure el quatre DE VUIT i la torre DE SET. Lo que crec que hi va sobrar va ésser l’enarbolament d’unes pancartes que van donar una nota de mal gust a la situació.¹⁸ El Concurs va acabar amb la classificació i puntuació següents: 1 Premi “Anxaneta de Plata” a la colla “Nens del Vendrell” amb 1.730 punts. 2 Premi Colla “Minyons de l’Arboç” amb 567’5 punts. 3 Premi Colla “Castellers de Vilafranca” amb 300 punts. La nostra colla, malgrat els pocs punts aconseguits, va realitzar una actuació digníssima, ja que va carregar força amunt dos castells molt difícils, i a la vegada ens vàrem convèncer que a no tardar podrem veure’ls tots dos assolits. Jo no sé si algú en va sortir decepcionat, però una colla de castells que posi dosos en el primer intent d’un castell de vuit pot alegrarse’n llargament i veu ja prop el triomf. cal tornar-hi. No oblidem que malgrat les caigudes s’ens va concedir el privilegi de presenciar una gran diada castellera amb una plaça plena gom a gom i amb un entusiasme popular que no teníem pas els altres anys. L’afició va aplaudir i aplaudeix l’esforç considerable de la colla de Vilafranca i crec que no ha de faltar el caliu i l’entusiasme de tots per seguir endavant amb els dos ambiciosos objectius: quatre DE VUIT i torre DE SET. El dia 31 d’agost d’aquest any es registrarà a l’arxiu casteller amb un TRES DE SET (no descarregat), qua- TRE DE SET, torre DE SIS, TRES DE SIS i pilar de cinc, per la colla de Vilafranca. Es parla de que possiblement dintre de poc la colla fará una nova sortida tornant a intentar castells difícils; si és així demanem una vegada més l’ajuda de tots, en be de la Colla de casa, de Vilafranca i dels Castells, aquesta tradició tant nostra que al pas de moltes generacions ha despertat l’entusiasme i l’emoció de la gent del nostre país».

De la crònica publicada al vendrellenc Baix Penedès (14 set.), en relació al controvertit pilar de sis, retenim que «El jurado consideró hecho el “pilar” (hi havia moltes ganes de veure’l també a Vilafranca, esclar), pero la “colla” vendrellense declinó la puntuación», mentre que també explicava que «Viejos “castellers” y jóvenes entusiastas se dieron cita en Vilafranca y vimos muchas caras conocidas de aficionados al más bello y viril de los deportes folklóricos. El gran escultor José Cañas no perdía detalle de la actuación de las “colles”, sin duda para plasmar sus gestos en el gran monumento a los “castellers” que está realizando...» (la primera fase d’aquest nou monument, al terme del Vendrell, seria inaugurada l’any següent). En un altre ordre de coses, també cal fer esment que els castellers vendrellencs, després del Sant Fèlix vilafranquí, van dipositar un xec bancari per valor de 50.000 pessetes, tot desafiant la Colla Vella de Valls, amb el repte d’igualar o superar l’actuació que ells havien fet a la nostra Vila. Evidentment, tampoc no hi va haver resposta.

Tot i la dissort castellera vilafranquina en aquell Sant Fèlix del 1968, la vena poètica del nostre benvolgut Ton Massanell no va voler passar per alt l’ocasió de dedicar uns versos al primer intent de carro gros (i també al de la torre de set) per part dels castellers de la camisa verda. Ve-t’ho aquí: «castellers de vilafranca (30 d’agost de 1968) Com han parat en sec tabal i gralles en esfondrar-se el gran castell humà! No heu tingut sort. Caldrà insistir demà, que és lluitant com es guanyen les batalles. Però encara hi ha pit i grans agalles i de torre de set voleu anar. Ja els peus com rels se solen aferrar, les mans ja no són mans sinó tenalles. Més ai!, també la sort us és adversa i la torre es desploma i es dispersa —arbre abatut abans de donar fruit. Què hi fa que hàgiu fet “llenya”!; el que calia era mostrar la vostra gosadia, primer graó per fer els quatre de vuit.

També a Panadés (7 set.) trobem publicada una nota d’agraïment dels Administradors de la Festa Major —als vilafranquins i a les entitats de la vila, per la seva collaboració— que acabava així: «Jamás olvidaremos, los vilafranqueses, la excepcional bravura y el sentido de responsabilidad ante la historia de los “castells” y la categoria “castellera” de nuestra plaza demostrados por nuestros entrañables “Castellers de Vilafranca” en sus intentos del “Quatre de vuit” y “Torre de set” en el “I Concurs de Castells” de nuestra villa». I acabarem la informació referent a aquest certamen tot precisant que «Segons el diari barceloní “El Correo Catalán”: “Al decir de los entendidos, los Xiquets de Valls no concurrieron a Vilafranca por temor a ser derrotados, ya que por lo visto están en un mal momento y, por el contrario, los “Nens del Vendrell” pasan por un momento de gran forma, que han demostrado en sus actuaciones del presente año»,¹⁹ comentaris que no feien més que accentuar una rivalitat que encara hauria de trobar moments força més roents en els anys successius, sempre a la conquesta de la preuada hegemonia castellera.

Cap al final de temporada

No s’acabaria pas amb la Festa Major l’activitat castellera de la nostra colla. Panadés, el mateix dia que aquesta complia vint anys (14 set.) anunciava que «Con motivo del vigésimo aniversario de la fundación de la “Colla Castellers de Vilafranca”, el domingo día 22 del corriente mes, tendrán lugar diferentes actos, entre ellos una exhibición de “Castells”, para conmemorar la efemérides»; a la portada del diari, hom també es recordava dels «Veinte años de la “Colla”», tot expressant, entre d’altres comentaris, que «...Tras esos veinte años, los “Castellers de Vilafranca” se hallan en la mejor forma, lo decimos sinceramente, y no va a extrañarnos si a poco les vemos coronar altas empresas (léase “quatre de vuit”, “torre de set” y...). La colla se encuentra en pleno apogeo, la afición vibra y sólo con presenciar la enorme “pinya” el día de San Félix en el “Castell de vuit” es ya suficiente para corroborar nuestro presentimiento» (i no li faltaria la raó). A més, el redactor que signava Bonifacio (ho era de debò?) es feia ressò de com havien anat d’atrafegats els cineastes amateurs de la vila a l’hora de captar imatges per a la pel·lícula «Festa Major Castellera», i també de la sort que havien tingut de poder perseguir, enderiats, la protagonista, «...bella muchacha otrora Pubilla de Vilafranca,²⁰ asaeteada por las cámaras [...] en busca de las expresiones que el guión reclamava».

Set dies després, a més del programa d’actes del 20è aniversari de la colla —que anunciava el «probable intento de los difíciles “Quatre de vuit” y “Torre de set”», que després no fou, a més de la «Comida de Hermandad» —, el nostre setmanari oferia, en portada, un escrit sobre els «Veinte años de los “Castellers de Vilafranca”», acompanyat de dues fotografies de la nostra colla (un tres de set a la plaça de la Vila i un cinc de set davant de can Jorba). Vet aquí el text, que fa un repàs molt resumit de la trajectòria d’aquelles dues dècades: «El día 14 de septiembre de 1948, levantaron sus primeros castillos en público, en S. Cugat Sasgarrigas. Conmemorar una efemérides siempre suele ser motivo de satisfacción, y si ésta es de nuestra “colla de Castellers”, la afición, a buen seguro, la celebrará con mayor regocijo. Los “Castellers de Vilafranca”, con su tesón y entusiasmo, han sabido llevar una línea ascendente en sus realizaciones, aún y cuando en más de una ocasión hayan tenido sus pequeños altibajos, como es muy normal en un grupo constituído por un elevado número de personas y en el que periódicamente ingresa gente nueva. El cargo de “Cap de Colla” ha pasado desde la fundación hasta hoy, por los señores Rossell, Sala, Pedrol, Bolet, Doménech y actualmente Martínez. Estos cambios tan a menudo influyen mucho en el orden interior de una “colla” y son materia privativa para realizar grandes castillos; el cambio del “Cap de Colla” es el prólogo de un corto periodo aletargado.

Durante estos veinte años, nuestra “colla” ha “descarregat” en repetidas ocasiones el “Quatre de set”, “Tres de set”,“Quatre de set amb agulla” e incluso el “Cinc de set” (que es uno de los mayores castillos por la gran cantidad de hombres que precisa), así como otros de menor envergadura. La “Torre de set” la intentaron en el “Concurs” de Tarragona (el año 1954) y posteriormente en Vilafranca con motivo del Cincuentenario del “Casal”. En la pasada Fiesta Mayor, volvió a intentarse y así mismo, probóse por primera vez en su historial el “Quatre de vuit”. Es innegable que ambos intentos efectuados el día 29 en vez del 30, sin el cansancio de la jornada anterior, hubiesen surtido mejor resultado, y a la vista de los ensayos que pudimos presenciar días antes, es afirmativo que los “Castellers de Vilafranca” —y hablando en su propio lenguaje— “tenen molt bé” tanto la torre como el Castillo. Así pues, con el esfuerzo, comprensión y buena voluntad, esperamos que mañana nuestros “castellers de vilafranca” repitan una de sus hazañas, o, cuando menos, sepan intentarla, y celebrar con un hito más en su historia, la conmemoración de su vigésimo aniversario». Com es pot comprovar, ganes de quedar bé no n’hi faltaven, a l’autor d’aquesta petita crònica. Però no podia ni imaginar-se que, al cap d’unes poques dècades —i malgrat el suposat «cansament» del dia 30 d’agost, al qual es referia— els Castellers de Vilafranca seríem capaços de plantar castells de nou tots tres dies de la Festa Major.

Panadés (28 set.) confirmava la celebració de l’«Aniversario “Casteller”», amb aquesta altra curta narració: «El pasado domingo, la “Colla Castellers de Vilafranca” celebró el vigésimo aniversario de su fundación con diversos actos. Poco antes de las 12 del mediodía, la Plaza del Generalísimo rebosaba un caldeado ambiente “casteller”, mientras los bravos hombres iban reuniéndose para, al son de las típicas “Gralles”, trasladarse a la Basílica de Santa María y asistir a la celebración de la Misa. Ofició el Santo Sacrificio el regente de la Parroquia, quien también pronunció la Homilía, muy en consonancia con la festividad y efemérides del día; fué ayudado en su sagrada misión por dos componentes de la “Colla de Castellers”. En el Ofertorio los “Castellers de Vilafranca” hicieron ofrenda de diversos frutos de nuestros campos panadesenses y el “Cap de Colla” leyó una oración de ofrecimiento. Terminada la solemne conmemoración religiosa, frente al balcón de las Casas Consistoriales, los “Castellers” levantaron sendos castillos, torres y pilares que se contabilizan por: “Quatre de set”, “Tres de set”, “Torre de sis” y dos “Pilars de cinc”. No fué posible intentar el “Quatre de vuit” y la “Torre de set” por la ausencia de dos o tres miembros indispensables. Antes de la actuación, los “Caps de Colla” que han regido los destinos dels “Castellers de Vilafranca”

recibieron de manos del Alcalde y Diputado Provincial, doctor Luis Melo, sendos pergaminos conmemorativos de la efemérides. Posteriormente, bajo los arcos de la Plaza del Generalísimo se celebró un íntimo almuerzo “casteller”, reinando un gran espíritu de compañerismo y solidaridad, lo cual fué final de una memorable jornada conmemorativa de este vigésimo aniversario de la primera actuación de los “Castellers de Vilafranca”. Fueron obsequiados por la Caja de Ahorros del Panadés en champán y con licores por las Destilerías Cusiné». En relació amb la distinció que reberen els històrics sis caps de colla vilafranquins, cal matisar que no es tractava pròpiament d’un pergamí, sinó d’una dedicatòria en un paper de qualitat, emmarcada en una placa de fusta.

En el mateix exemplar del setmanari vilafranquí, l’indispensable Manelic Panadés parlava, en «Sus primeros 20 años», de «Los “Castellers de Vilafranca” y su duende», tot acompanyant l’escrit d’unes ja conegudes caricatures corresponents als castellers i caps de colla Oriol Rossell, Joan Bolet, Carles Domènech i Gabriel Martínez. El text incidia en els actes celebrats el diumenge anterior, així com en d’altres qüestions castelleres, relacionant-ho tot amb l’època de l’any —temps de veremes— que es vivia a la comarca: «Vilafranca huele estos días a vino y lagar, por sus cuatro costados. Después de la Fiesta Mayor, un ritmo de actividad, de dicha, embarga a todos los panadesenses, recogiendo la uva en la viña, transportando los racimos dorados, maduros, lacerándolos en prensas y bodegas; hirviendo dentro del misterio de los “cubs”, para transformarse en ese vino fino, de color de oro, vino de payés, vino de menestral, vino de señor, servido en la rica mesa, o convertido en champán, espumoso, testigo de todos los acontecimientos felices que orlan la existencia de nuestras gentes... Dentro de este marco, y en estas fechas, el domingo celebraba la “Colla de Castellers de Vilafranca” el vigésimo aniversario de su fundación, acudiendo a la iglesia, asistiendo a misa, levantando castillos, torres y pilares por doquier y a todo tiempo dentro el aplauso de Vilafranca enfervorizada, presente... Una comida abundante y copiosamente regada de vinos y champán fué servida casi en plena calle, en el Coro “El Panadés”, a todos los “castellers” de la camisa verde, color de nuestras viñas, y a cuantos de una manera u otra han hecho “pinya” para que los “Castellers de Vilafranca” cumplieran los veinte años de existencia, cuando están a punto de celebrar sus esponsales con el “Quatre de vuit”, que ya se masca, que ya está inscrito en la hoja de calendario de cualquier día próximo, muy próximo... Entre los asistentes distinguimos, ¡cómo no! a todos los seis “caps de colla”, los seis ases de la baraja castellística local: señores Sala, Pedrol, Doménech, Bolet, Martínez y Oriol Rossell, entre ellos, fundador y aglutinador de nuestros bravos...

No quiero, no debo ser yo, quien ponga los puntos sobre las ies, en esta cuestión, pero no puedo menos de subrayar en esta ocasión la unidad magnífica, íntegra y total, de nuestra Colla, a lo que no anda ajeno la humana personalidad de Oriol Rossell, quien ha sabido mantener siempre el prestigio y aglutinamiento de nuestra Colla, y a quien todos sus amigos “castellers” saben distinguir al jefe nato, a su prototipo. Hace un par de años, sugeríamos al señor Luis Solsona —el único que puede hacerlo— redactara un Diccionario “casteller”, incluyendo nombres, vocabularios técnicos, efemérides castellísticas, etc., que recogiera todo lo que se sabe y recuerda sobre “Castells i castellers”. Yo le diria ahora que incluyera los términos nuevos, importantes,“Microcastells”, que trate de individualidades y “Macrocastells”, que ha de referirse a colectividades o agrupaciones de castellers. De esta suerte se entenderá siempre el sentido de Vilafranca que apoya siempre una política microcastellera, con su colla y sus hombres reunidos en este XX Aniversario, sin olvidar, al tiempo, un interés y entusiasmo “macrocasteller”, de apoyo a todas las Collas, uno de cuyos ejemplos es el Monumento vilafranqués del “Pilar de cinc”, en piedra, del escultor Cañas, obtenido por subscripción popular y dedicado a todos los “castellers” sin distinción de pueblo o Colla. No en vano existe aquí, quizá surgido del fondo de los lagares, ese duende misterioso de la gran afición a ese folklodeporte, cuyos orígenes se remontan en el tiempo, en la tierra, y se yerguen hacia el futuro, que es el cielo. Yo, aquí, deseo felicitar, pues, a Vilafranca y a la afición colectiva, en esta conmemoración de los primeros veinte años de la “Colla de Castellers” local». Com es pot ben apreciar, l’Alfons Chulvi sempre en tenia una per rumiar, o per dir, en matèria de castells; i, com succeïa gairebé sempre, aprofitava la més mínima ocasió per parlar del seu monument «Als Castellers», és a dir, aquell que, tot i que s’havia pogut erigir per subscripció popular, ell havia ideat i impulsat fervorosament.

De la festa castellera vilafranquina també n’informà Tele/estel (11 oct.), tot i que d’una manera molt abreujada, a la secció «De tot arreu»: «Els “Castellers de Vilafranca” celebraren el vintè aniversari de la seva fundació amb una cercavila per les gralles, una missa a la basílica, el corresponent acte a l’Ajuntament i una exhibició de castells força acceptable, ateses les circumstàncies. No hi mancà, tampoc, el consegüent àpat de germanor».

Al cap de vint anys, els Castellers tornen a Montserrat

La temporada, però, no acabaria encara aquí. Bufaven aires nous per a la tradicional Romeria vilafranquina a la muntanya de Montserrat; i així, llegim també a Panadés (28 set.) que «Cada año se procura imprimir a la Romería el sello de una mayor densidad en el programa de actos [...] este año, además, una muy digna representación de nuestro extenso repertorio folklórico local, los “Castellers de Vilafranca” y el “Ball de Panderetes”, se desplazarán a la santa montaña realizando varias de sus exhibiciones, que darán mayor importancia al peregrinaje...». Set dies més tard, el mateix periòdic insistia: «...a las 12’30 del mediodía, está programada la actuación de la máxima representatividad de nuestro folklore local:“Els Castellers de Vilafranca”, así como también el prestigioso “Ball de Panderetes”...». De l’actuació a la plaça del monestir benedictí en donava compte també Panadés (2 nov): «Los “Castellers de Vilafranca” realizaron unas vistosas exhibiciones y cosecharon el unánime y caluroso aplauso de los millares de personas congregadas en las plazas del Monasterio de Montserrat, el domingo día 20 al mediodía. Nuestra “Colla Castellers de Vilafranca”, a los veinte años de su fundación, volvió a la Santa Montaña y sus evoluciones nos recordaron muy mucho las de 1948, en el mismo Montserrat, y aunque aquellas fueran menos atrevidas por lo novel de la “colla”, recién constituída, llevaban el espíritu, la personalidad y la representación de Vilafranca. El “Ball de Panderetes” causó la admiración del enor-me gentío que siguió con interés las evoluciones de la danza, realizadas con maestría admirable, rayando a la perfección, por nuestras jóvenes danzantes, La Junta del Cuerpo de Portantes del Santo Cristo y en especial su presidente don Francisco Escudé — sobre quien ha recaído la mayor parte de las tareas de organización— han sabido incorporar a nuestra Romería algunos actos que no le han restado ni un ánimo de cuanto tenía de característico, antes bien ha sido para aumentar el interés, darle mayor solemnidad y proporcionar un agradable solaz a los devotos romeros»; acompanyava l’escrit una fotografia dels castellers, muntant un quatre de set a punt d’entrar els dosos, que duia aquest peu: «Desde el balcón principal del montserratino cenobio, el Rvdo. p. Abad Dom Casiano María Just, acompañado de una representación de nuestra Villa, presencia las actuaciones de la “Colla de Castellers de Vilafranca”...». De la recuperada presència castellera a Montserrat, també se’n féu ressò el recordat Lluís Maria Udina, membre del Cos de Portants i un gran amador de l’emblemàtica muntanya: «Des d’aquest any i de forma continuada, cada any pujarà a Montserrat per la Romeria la colla dels Castellers de Vilafranca, exceptuant l’any 1988 [...] ja que va començar dilluns...».²¹

Més notícies per acabar l’any

Encara trobem altres novetats relacionades amb els castells al nostre setmanari de referència, com, per exemple —Panadés (28 set.)—, l’exposició de fotografies del concurs de Festa Major «castells i castellers», amb el seu corresponent veredicte; o els comentaris elogiosos (5 oct.) que va merèixer la representació de

«perfil 5 —una revista parlada, cara al públic— que tingué lloc al teatre de Cal Bolet, per un grup de joves —nois i noies— del Grup Universitari del Museu de Vilafranca, un dels esquetxos de la qual glossava el XX Aniversari de la colla dels Castellers de Vilafranca; o el merescut «Reconocimiento» (19 oct.) que havien mostrat els Administradors de la Festa Major, quan una setmana abans, en un restaurant de Sant Martí Sarroca: «...ofrecieron una cena “castellera” al Jefe de Protocolo de nuestro Ayuntamiento, d. Eustaquio Parrilla en reconocimiento a su eficaz labor y esfuerzo en la colaboración dentro de la Administración de la Fiesta Mayor del año actual [...] don Juan Sol ofreció el acto con sencillas pero sentidas palabras [...] don Gabriel Martínez, “Cap de colla” de los “Castellers de Vilafranca” pronunció emotivas palabras sobre la gestión del señor Parrilla con relación a nuestros “Castellers” [...] don José Recasens, en representación de los vilafranqueses adheridos al arte (sic. per acto?), pronunció un elocuente parlamento. El señor Parrilla, finalmente, agradeció con sinceras palabras el emotivo acto»; o, per acabar, la publicació (14 des.) de l’acta fundacional del «Secretariado “San Félix Mártir” del Ilmo. Ayuntamiento de Vilafranca del Panadés, para organización de los Concursos de Castells y Fomento “Casteller”», que havia tingut cura de l’organització del I Concurs «Anxaneta de Plata» i del qual formaven part els tres Administradors seglars de la Festa Major d’aquell any 1968, a més d’una persona designada per l’Ajuntament, en Josep Esteva i Romagosa, i l’advocat Lluís Mas i Graells, atenent els seus coneixements de musicologia, per la qual cosa es cuidaria d’allò que anomenaven «Fomento “Graller”». El càrrec de president del Secretariat va recaure en la persona del Papitu Esteva, mentre que Lluís Mas tenia, així mateix, aquesta consideració en el que concernia la part musical; el també advocat Lluís Solsona fou nomenat secretari general de la institució.

D’altra banda, a La Vanguardia (18 oct.), el corresponsal Lluís Maria Mezquida, de Tarragona, assegurava que «...con la puesta en marcha del Patronato provincial de “Castells” creado por la Diputación [...] según propias manifestaciones del diputado-presidente de la Comisión de Cultura y Fiestas, señor Calderón, integrará en su seno a las cinco “colles” de nuestras comarcas y la de Vilafranca, independientemente de los límites provinciales»; naturalment, tot i les bones intencions de l’esmentat senyor, això era com fer volar coloms, atès que, finalment, el Patronat de Castells romandria sota la tutela de l’Ajuntament de Tarragona.

A l’extraordinari de Nadal de la revista Tele/estel (20 des.), Pere Català i Roca publicà un extens article —que generà una certa polèmica en el seu moment— amb el títol de «Panorama 1968 dels castells», precedit del subtítol «L’any del pilar de sis», atès que els Nens del Vendrell havien carregat amb èxit aquest espadat el 15 d’octubre, fira de Santa Teresa, a la vila baixpenedesenca.²² Pel que afecta la nostra colla, Català ens descobreix alguna possible actuació de l’any referit que no teníem massa controlada, quan fa esment que: «...si diem, posem pel cas, que els “Castellers de Vilafranca” han actuat —a més del dia de la Festa Major vilafranquina (Sant Fèlix, 30 agost)— en la “Diada dels Castells” a Sant Martí Sarroca, i també han fet acte de presència a l’arribada de la torxa olímpica a la barcelonina plaça de Catalunya i a l’arribada d’altra torxa —la dels excursionistes, en homenatge a Mestre Fabra— a Montserrat, de segur que oblidarem encara actuacions...». Sabem que la torxa dels Jocs Olímpics de Mèxic fou passejada pels carrers de Barcelona el dia 1 de setembre, però no tenim la certesa que s’hagués fet cap castell en l’ocasió; i pel que fa a l’arribada de la torxa dels excursionistes a Montserrat, sí que hi foren presents els nostres castellers, ja que coincidí amb els actes del Romiatge vilafranquí (aquell any 1968 fou instal·lada la llàntia de la «Flama de la Llengua Catalana» que penja del sostre de l’atri del monestir). El cronista dedicava també tot un capítol a glossar tot l’espès i menut que havia girat a l’entorn de «La Festa Major de Vilafranca», amb comentaris com ara aquests: «... donem fe que si la “Colla Vella de Xiquets de Valls” no estigué present llavors a Vilafranca, sí que hi veiérem, fent de públic, munió de vallencs. Més: el “pregó” de la Festa anà a càrrec del vallenc mossèn Vives Surià. Valls —que en concursos mai no ha cedit la primacia castellera— temia perdre el campionat, i així, en no haver-se inscrit, com tampoc les dues colles de Tarragona, la competició quedava reduïda d’àmbit [...] Esdevingué, doncs, Vilafranca una palestra enardida (l’actuació castellera acabà a les quatre tocades) i els castellers vendrellencs, eufòrics i en general recolzats per la gernació, excel·liren a conquistar “l’Anxaneta d’argent”, trofeu en disputa...».

I així finia la temporada castellera del 1968, un any que podríem catalogar con de traspàs. No s’havien pogut aconseguir tots els objectius prefixats i cobejats, però els castellers vilafranquins havien demostrat tenir-los a l’abast o, si més no, s’hi havien acostat força. L’any següent —que representava l’anomenada, llavors, «majoria d’edat castellera», en acomplir-se els 21 anys de la fundació de la colla— les coses rutllarien molt millor i l’èxit faria entrada per la porta gran en les aspiracions dels nostres Verds.