La dinàmica de la nostra colla tampoc no experimentaria canvis significatius al llarg de la nova temporada que començava; més aviat el contrari. Perquè si no fos per la nova convocatòria d’un concurs a Barcelona—a finals de setempre, com en les ocasions precedents—, les actuacions castelleres dels nostres Verds s’haurien vist cenyides a l’àmbit estrictament local; i, tal com ja havia passat en els anys anteriors, sense sortir per les Fires de Maig, amb la qual cosa es feia evident que, des de les altes esferes de casa nostra, tampoc no s’hi posava el coll en tot allò que concernia el nostre folklore, una cultura popular que, es pot ben dir, a Vilafranca ja marxava gairebé per si sola, tot i que amb les naturals mancances que aquell desemparament comportava.

Per Sant Raimon, sí; per les Fires de Maig, no

Per Sant Raimon, el programa de la festa anunciava els consabuts «Castillos, Pilares y Torres», igual que l’any anterior, i, a més, que al saló de sessions de la Casa de la Vila hi hauria una projecció de pel·lícules, presentada per l’Agrupació de Cinema Amateur del Casal, «...bajo el siguiente programa:“castells, torres i pilars” de Juan Albornà,“festa major 1965” de Juan Bages y “Als Castellers” de Jorge Juvé», mentre que, un cop passada la diada, trobem més informació a Panadés (29 gener), en el qual s’assenyalava que s’havia celebrat amb «inusitado esplendor», per bé que, paradoxalment, havien estat «...los actos religiosos y populares poco concurridos a pesar de coincidir en domingo. La banda de trompetas y tambores municipal, bajo la dirección del Sr. París, nos deleitó con sus marchas y retretas, las cuales fueron muy aplaudidas. Los “Castellers de Vilafranca” dieron el máximo relieve a los festejos populares, con sus castillos y torres, celebrando entre ellos su tradicional comida de hermandad». Precisament sobre aquest àpat—qualificat de «Cordial», a la portada del periòdic—, hi deia la seva un redactor, que signava amb les inicials j. p. (presumiblement, Joan Piñol, és a dir, el popular Xato), en uns termes ben enfervorits i, tot sigui dit, a més, fent volar coloms de la manera més patriotera possible: «... La concurrencia no fue tan numerosa como en años anteriores. Empero el caso es que nuestros bravos “Castellers” tienen el deseo, el ansia de superación con plena moral. Lo que ayer no era más que un hipótesis, hoy puede ser una hermosa realidad: el “Quatre de vuit”. La comida transcurrió en un ambiente de plena camaradería, siendo obsequiados con un espléndido “menú”, vinos, licores, amén de sabrosos cigarros ofrecidos por nuestro amigo el “cap de colla” Gabriel Martínez. Ocuparon la presidencia el M. I. Sr. Alcalde d. Luis Melo, que asistió a la hora del café, el Rvndo. Mosén Bueno, el “cap de colla” señor Martínez, don Luis Solsona, don Juan Surià, don Juan Sol, don Juan Bolet, Jorge de la “Colla vella de Valls”, como también hay que agradecer la presencia de los hermanos Sala, que para ese fin se desplazaron de Barcelona, para hacer patente una vez más su amor a nuestra “Colla”. La hora del café hicieron uso de la palabra el señor Martínez, quien dirigió la tanda de parlamentos. Hicieron exposición de sus ideas, el señor Bolet, señor Doménech, señor Solsona, Rvndo. Mosén Bueno, Jorge y Polo. Coincidieron en muchos puntos de vista. El Sr. Alcalde, Dr. Melo, puso el broche de oro de los discursos pronunciados y con palabras justas, no sólo nos alentó en nuestra ambición, sinó que nos instigó a un mayor entusiasmo si cabía para traer días de gloria y renombre a nuestra querida Vilafranca. Para ello—dijo— hay que ensayar para las Ferias de Mayo: el “Quatre de vuit”. Ofreciéndose por último, estar a nuestro lado para lo que sea conveniente. Sus palabras fueron rubricadas con un fuerte aplauso». Pel que es pot deduir, no era només l’articulista de torn, doncs, qui feia voleiar coloms, sinó també el mateix batlle de la nostra vila (les ganes podien més que la realitat); també cal dir, a més, que no caldria assajar per a les Fires, perquè la comissió que les organitzava tampoc no tindria en compte, aquell any, els nostres castellers.

Així i tot, quelcom sobre els castells es va poder sentir per les Fires de Maig; fou a través del pregó que pronuncià el publicista barceloní Felio a. Vilarrubias— un dels artífexs de la restauració del reial monestir de Poblet i, posteriorment, professor de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona—, qui, amb la prosa que s’estilava en aquells anys, feia referència, en un moment donat del seu parlament, a la vinculació castellera d’un dels personatges cabdals de la nostra literatura, com és l’Àngel Guimerà, sobre el qual—ho veiem a Panadés (25 juny)— expressava: «Cuando todos los sueños se vayan realizando, el espíritu orsiano nos traerá entre ángeles,“l’enxaneta” de Guimerà y contemplando la pirámide dels castellers, que como la aguja de un reloj inmortal señala el paso del tiempo, y lo rejuvenece, dirá: “Sí mare, amunt, fins al cel” [...] Este estilo de l’enxaneta, es el grito de todas las cunas del Panadés, porque nuestros hijos nos reclaman una más bella vida, un mañana repleto de ilusiones y de la gran realidad de un mejor nivel de vida, en espíritu y en verdad...».

Preàmbuls de Festa Major

Abans d’entrar a fons a comentar tot el que feia referència a la més típica d’aquell any, ens hem de fixar en una curiosa notícia que hem trobat a Panadés (30 jul.), quan, uns «Ecos del deporte local»—que signava, amb pseudònim, un redactor «Neutral»— ens posen al corrent de la creació a Vilafranca d’un nou club esportiu, amb el nom de U D Panadés, el qual convidava la joventut de Vilafranca i comarca a inscriure’s a l’entitat en el seu local social, que era el «Café Panadés», és a dir, ni més ni menys que la mateixa seu—el Coro— que aixoplugava els Castellers de Vilafranca. Per tot això,

doncs, «La Unión Deportiva Panadés ha organizado una gran Verbena popular para el próximo sábado día 6 por la noche, en la plaza del Generalísimo, en la que actuarán el conjunto “The Kraters”, la Sociedad Coral “El Penedès” y “Els Castellers de Vilafranca”». Una setmana més tard, l’esmentat rotatiu tornava a comunicar la mateixa notícia—exhibició castellera inclosa—, tot fent constar que la revetlla es feia «...en conmemoración del Centenario de la instalación de la fuente» (una font que, anys a venir, seria batejada, precisament, com a «Font del Coro»). Cal afegir que res no hem pogut trobar escrit, però, de l’anunciada actuació castellera; algunes fonts consultades, tanmateix, indiquen que potser sí que es va arribar a fer.

Tres setmanes abans, al mateix Panadés (9 jul.), el sempitern Manelic Panadés postil·lava sobre «La Fiesta Mayor de Vilafranca y su duende» i es feia ressò de la bona pensada que havien tingut els Administradors de la de l’any que ens ocupa—els germans Josep, Pere i Joan Anton Martí Soler, acompanyats de Mn. Ferran Bueno—,¹ en el sentit de posar a la venda unes vinyetes, en forma de segell, que representessin imatges de Vilafranca i/o de la Festa Major i destinar l’import a sufragar les seves despeses. «La fórmula propugnada: Sellos sin valor postal», deia l’articulista, tot aclarint que «podrán adquirirse en la Oficina de la Fiesta Mayor», i també que «son unas espléndidas cuatricomías, que aparecerán de un momento a otro», les quals podrien afegir-se als segells de correus en totes les cartes que particulars, indústries i comerços de la vila posessin en circulació des del dia 4 d’agost fins al 4 de setembre, per la qual cosa «la Administración de Correos ha autorizado a usar el matasellos especial que dirá:“Visite la típica Fiesta Mayor de Vilafranca”...». Al cap d’un mes, una gasetilla del periòdic nostrat (6 ag.) explica: «Una viñeta= 1 peseta», tot afegint que «La venta de Viñetas pro Fiesta Mayor está dando sus frutos. En general son adquiridas con satisfacción al saber el destino de su importe»; i, per acabar, encara conclou: «También los hay—casi siempre los mismos— que regatean como si de un género vasto se tratara...». Res no aclaria, però, de quins eren els temes escollits, els quals, nogensmenys, sabem que van ser: el Palau Reial (amb l’anotació «Museo del Vino»), el Palau Babau (qualificat erròniament com a «Palacio Rey Don Jaime II»), la Premsa de Biga de la Creu de Sant Salvador («Prensa Vino-Siglo XVI», deia la llegenda), el Drac de Vilafranca, un castell («Xiquets-Els 4 de 8», al peu) i, finalment, el «Monumento a “Els Castellers”». Sempre en el mateix setmanari (30 jul.) «el Bachiller Carrasco» destacava que un conegut establiment de pastisseria de la vila havia exposat en el seu aparador, durant els dies pertinents, una monumental (mai tan ben emprat el qualificatiu) «mona de Pasqua», de xocolata, de grans dimensions (més d’un metre d’alçada), que representava fidelment el monument «Als Castellers» vilafranquí; i es preguntava, a més, on deuria haver anat a parar aquella llepolia...

També a Panadés (13 ag.), veia la llum un interessant article sobre «La Fiesta Mayor en la Historia de la Villa»; el seu títol principal, però, era «La més típica de Catalunya» i el signava un autèntic erudit, sota el pseudònim de «Guerau». Aquest, que no era altre que el nostre mai prou ben ponderat Antoni Sabaté Mill, donava tombs sobre l’antiguitat d’aquest nostrat i conegut eslògan, que hem conegut des de ben petits, amb aportacions d’una incontestable vàlua, a recer del pas per la nostra vila de personatges d’una autoritat tan contrastada com poden ser Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Pau Piferrer, Josep Anselm Clavé, Eduard Vidal i de Valenciano, Francesc Gras i Elias, Àngel Guimerà, Narcís Oller, Manuel Duran i Bas... Sobre l’estada d’en Clavé a la Vilafranca del 1863, tot i que ja n’hem parlat a desdir,² creiem que paga la pena de recuperar l’opinió del nostre docte comunicador i cronista: «...Por la Fiesta Mayor de dicho año, viene a Vilafranca J. A. Clavé, invitado por su amigo, colaborador y correligionario, e. Vidal y Valenciano, fundador, como es sabido, de nuestro Coro, juntamente con f. Huguet y Mayner (“el Francisquet”). El motivo del viaje de Clavé fue dirigir un Concierto coral de los que entonces llamaban matutinos; concierto que se celebró en el jardín de una casa particular en la “Plaça de l’Oli” (El Tívoli se construyó veintidós años más tarde). Según Gras y Elias, los amigos pasaron la Fiesta Mayor oyendo las “gralles” con una persistencia de verdaderos obsesos. El resultado fueron “Els Xiquets de Valls”, de Clavé. Pese a su título, pero sin menoscabo de la gloria que corresponde a la villa de Valls, la composición quedó vinculada a nuestra Fiesta Mayor. La fama y popularidad de esta correría, en lo sucesivo a cargo de los Coros de Clavé. Nuestros bailes habían pasado del frío y minoritario análisis de la cátedra al cálido y multitudinario entusiasmo de la calle. Muerto Clavé, esta popularidad la coronaría el maestro Millet al frente del “Orfeó Català”, en cuyo repertorio figuró durante muchos años “Els Xiquets de Valls”. La audición que de esta pieza coral dio en la villa el “Orfeó” en ocasión de la Fiesta Mayor de 1900, originó un inenarrable rapto de delirio colectivo...». Igualment interessants, i amb el valor afegit que representa el fet que han estat ben poc divulgades, són les paraules que el doctor Bartomeu Robert va dedicar als castellers i que també recull «Guerau» en el seu escrit: «También estuvo en la villa el doctor Bertomeu Robert, quien, en un discurso pronunciado el 31 de Agosto de 1901, refiriéndose “als castellers” que el día anterior viera actuando ante el edificio del Ayuntamiento, dijo: “Com anatòmic i artista, hauria volgut veure’ls nus per admirar tota l’arrogant bellesa d’aquelles musculatures atlètiques”...».

Més tard, també a Panadés (20 ag,), trobem nova informació castellera. D’una banda, una «Bienvenida», signada pels Administradors de la Festa Major d’aquell

any, en la qual expressen que «La tradición Castellera de Vilafranca es grande y está forjada por los muchos años que los castillos humanos se han alzado frente a la Casa Consistorial en noble lid de “colles” primates para ofrecer sus mejores torres y pilares. Este año nos es muy grato anunciar que nuevamente Vilafranca verá esta noble pugna entre “castellers”. Las “colles” de “Xiquets de Valls”,“Nens del Vendrell y “Castellers de Vilafranca” volverán a deleitarnos con sus atrevidos castillos y el “quatre de vuit” será alzado en la plaza por las “colles”. Han sido superadas las dificultades existentes y todos con la mayor voluntad han aceptado las explicaciones dadas y han comprendido la necesidad de cooperar a tan histórica tradición castellera como es el día 30 de Agosto en Vilafranca. Todos han prometido poner su mayor voluntad en ofrecer lo mejor y más difícil, pero de antemano pedimos al entendido público vilafranqués su aplauso y su apoyo para premiar a todos. Que este día sirva para que la gloriosa tradición castellera de Vilafranca se reanime, pero deseemos por encima de todo el triunfo del “seny” y señorío del pueblo de Vilafranca hacia todos los participantes». I pel que fa a la colla vilafranquina, el mateix número del nostre setmanari incloïa aquesta gasetilla: «Nuestros bravos “Castellers de Vilafranca” tras su tanda de ensayos semanales tienen señalado el último para el próximo viernes día 26, por la noche, como de costumbre. Es de esperar que no faltará ningún componente de la misma a este último ensayo».

I encara el mateix dia, Manelic Panadés també hi havia de dir la seva i, naturalment, al mateix setmanari, l’únic existent, recordem-ho, aleshores a la Vila. «Castellers, amunt!» era l’arenga que proposava—no exempta de connotacions esportives i taurines—, i anava acompanyada d’aquest text: «Amunt, castellers! Se aproxima ya la Fiesta Mayor de Vilafranca, la más típica de Cataluña! De nuevo nuestra plaza, va a convertirse en este gran “ring” que la ha hecho famosa, donde las distintas “Colles” pugnarán noblemente. ¿Cuál es la mejor? ¿Cuál estuvo más en forma? ¿Quién mereció no caer? ¿Cuál fué el más bello castillo? Nuestro “Coven Garden” vilafranqués va a vivir jornadas de verdadera emoción. Un público entusiasta abarrotará la plaza el día 30 de agosto. El cartel no deja de ser altamente interesante, como el que más. Participarán los colosos: —“xiquets de valls”: Insustituibles en la Fiesta. —“NENS DEL vendrell”: que con todo su poten-te equipo completo no habían acudido desde hace algunos años. La pujante y mil veces entusiasta —“colla de castellers de vilafranca”: que levantan oleajes de admiración y simpatía»; i, tot seguit, la inevitable comparació amb els toros i/o toreros: «En otros términos, como si dijèramos, el “viti”, “cha- maco” y “el cordobes”. ¡Gran Fiesta, calor, gran animación! ¡Una jornada memorable, para los amantes de tan bello y viril folko-deporte! Se rumorea por los corrillos, que els “NENS DE VEN- drell” están como nunca, y dispuestos a dar la lección de maestría. Que los “xiquets de valls” no quieren desmentir su cuna y su tradición. No quieren quedarse atrás, ni mucho menos. Y que la colla de “castellers de vilafranca”, en su rápida y ascensional carrera, piensan medirse con los dos grandes, intentando levantar los mejores castillos. ¡No hay porque extrañarse! De la misma manera que lo natural entre novios es llegar al matrimonio, en “castells”, lo propio es alcanzar la meta más alta. Promete la Fiesta ser verdaderamente importante».

El pregó d’aquell any fou confiat al periodista i escriptor Andreu-Avel·lí Artís, Sempronio, però no podem precisar si va parlar de castells en la seva prèdica, perquè no n’ha quedat ni rastre. I pel que fa a l’actuació castellera del dia 29, ens trobem amb un cas semblant al de l’any anterior, però amb canvi de protagonista, ja que no és la colla dels Minyons de l’Arboç la que s’anuncia al programa, sinó la dels Nens del Vendrell, els quals també actuarien, com ja hem vist, el dia de Sant Fèlix. D’aquesta manera, doncs, els Castellers de Vilafranca—ja sigui perquè els Administradors no hi comptaven, o bé per pròpia renúncia— tornaven a perdre l’oportunitat de poder actuar plenament tots tres dies de la Festa Major i limitaven, un altre any, la seva presència a plaça als dies 30 i 31 d’agost. D’altra banda, al programa de la nostra Festa Gran—a la portada, hi veiem una fotografia del flabiolaire del Drac, el mataroní Quirze Perich, de Jordi Biosca i Jordà— Alfons Chulvi insistia amb una nova glossa a la feliç iniciativa dels Administradors, mitjançant una col·laboració que titulava «¿Sellos sin valor?», encapçalada, evidentment, per la vinyeta corresponent al monument «Als Castellers».

Més «castelleries» a l’extraordinari de Festa Major de Panadés

Poca cosa a retenir de l’edició de Panadés (27 ag.), des del punt de vista casteller; sí que hi veiem publicat, però, un «Revoltillo», a l’entorn de la Festa Major, signat per un tal j. f. Llunyà, i del qual transcrivim aquest paràgraf: «Casi casi ya suena la “Gralla”. Y prestos estamos a aplaudir y a ver “els Castells”. Todos saldrán en plan de realizar lo mejor. Los habrá, supongo, que querrán desquitarse de aquella “Torre” (caída) que ya empieza a ser mito. Quizás también a demostrar que este año concurren porque están más en forma. Sea como fuere, cada “casteller” con su “Colla”. A demostrar lo que se puede y lo que se sabe. Pero con caballerosidad y en noble lid...»; és obvi que el redactor tirava amb bala contra una colla concreta de les que actuarien el dia de Sant Fèlix. I no cal dir noms...

A l’extraordinari de Panadés de Festa Major, publicat només dos dies després (29 ag.), ja hi trobem més coses a destacar. Per començar, el «Bachiller Carrasco» fa una roda de preguntes als Administradors; de les respostes que aquests aportaven, en transcrivim només les que fan referència als castells, sobretot, més concretament, aquelles que afectaven la colla vendrellenca; vet-ho aquí: «...como nota destacada, el haber reforzado el aspecto folklórico con el retorno dels “Nens del Vendrell” [...] El principal problema fué superar los escollos sentimentales y morales creados por una serie de circunstancias. Con la buena voluntad de todos y el peso específico de la Fiesta Mayor en su aspecto “Casteller” fué haciendo una atmósfera de avenencia que culminó con pleno y amistoso acuerdo. Pedimos por el bien de la Fiesta Castellera que Vilafranca apoye y aplauda a todas las colles ya que todas darán su mayor y mejor esfuerzo».

Un anunci destacat en una altra pàgina ens aclareix la identitat de la pastisseria que havia exposat, feia uns mesos, la monumental «mona de Pasqua castellera»; així, doncs, es feia esment que «Pasteleria Novell se complace en anunciar a todos sus clientes y amigos que la artística obra monumento “Als Castellers” escultura en chocolate que ha merecido los máximos elogios, será expuesta de nuevo en estos días de Fiesta Mayor y sorteada entre cuantos se dignen honrarnos con su visita en nuestra Fiesta Grande...»; cal suposar que l’afortunat—o afortunats— receptors de la mona en qüestió deurien quedar bem empatxats amb tanta xocolata. Més endavant, una nova referència al monument «Als Castellers», acompanyada de la fotografia pertinent, feia d’escorta a l’atàvic i conegut poema «Festa Major», del rapsode vilafranquí Josep Parera i Ràfols; vegem-ne alguns versos: «...Nostra Festa més gran ja ha arribat! Balls i dances recorren la vila i va el drac al davant traient foc, dispersant a la gent que s’apila sens deixar que’ls demés tinguin lloc. Als carrers tot és goig i bullici; les nits vessen de llums i coëts i els migdies, sortint de l’Ofici, fan castells i pilans els Xiquets. Vells i joves llueixen les gales de la festa més plena d’esplai; avui sembla que el cor tingui ales i bategui amb més força que mai...».

Una tercera pàgina ens ofereix una imatge d’un tres de set, amb aquest text dedicat a «Els nostres Castellers» que, no per sabut, deixa de tenir el do de l’oportunitat, dins del context de la festa: «La “Colla” de “Castellers de Vilafranca” nació en 1948 y es producto del entusiasmo popular de “la plaça més castellera”. El esfuerzo de estos bravos hombres, virilmente forjados, no es recompensado en su plenitud, tal como debiera; es un esfuerzo, un quehacer al que los vilafranqueses deberíamos agradecer mayormente. Deseamos que en estos días de Fiesta Mayor, no esté ausente el aplauso de nadie que se sienta amante de la villa y sus cosas, y que nuestras salvas sean el premio, siempre merecido, del coraje y la bravura de “els nostres castellers”». Cap al final d’aquest número extraordinari s’inseria un requadre que parla del «Detalle simpático» que constituïa la iniciativa que havien endegat els membres del Sindicat d’Exportadors de Vins del Penedès de fer circular per la Vila, durant els dies de la Festa Major, un carro típic carregat de botes de vi; i afegia: «Serán ofrecidas degustaciones de vino “panadés” al público en general y especialmente a las “Colles de Xiquets”, en premio y estímulo a su arriesgado ejercicio». Hem de suposar que aquestes degustacions els foren ofertes als castellers un cop acabada la feina, perquè de no ser així potser hauria pogut trontollar allò de l’equilibri i el seny.

I encara trobem una darrera, pàgina guarnida amb tres conegudes fotografies castelleres que il·lustren l’escrit «Els Castellers», signat per x. Vegem-lo: «Vilafranca ha sido siempre, por excelencia,“la plaça més castellera y así rezan artículos y crónicas de eminentes plumas literarias; no en vano nuestra villa es, a voz de apellido, corazón y coliseo de las más grandes gestas, y única plaza castellera que ha reunido, con el correr de los años, a todas las “Colles” de raigambre y solera. Gracias a los Concursos que se vienen celebrando periódicamente en alguna que otra población y merced al interés de todas las “Colles” para actuar en Vilafranca por la Fiesta Mayor de cada año, la afición castellera, tras un tiempo de franca decadencia en todas las plazas, ha vuelto a revivir su fuerza y empuje...»; tot seguit, comenta les tres fotografies presentades: el tres de vuit carregat per la Colla Vella a Tarragona, l’any 1956, i un quatre de vuit i una torre de set, a càrrec dels Nens del Vendrell i de la mateixa Colla Vella, respectivament, aixecats a la nostra plaça de la Vila en dates més recents (cal remarcar la precarietat que caracteritzava la majoria de les publicacions de l’època en el seu aspecte gràfic, ja que moltes de les fotografies que oferien es repetien manta vegades); l’article conclou amb aquests dos paràgrafs: «Espacio preferente dedicamos a los “Castellers de Vilafranca”, porque punto y aparte se merecen. No en vano han sabido escalar en pocos años difíciles peldaños para situarse a la altura de los que podían presumir de primates, hoy tuteados por nuestra “Colla”, la que con su esfuerzo colectivo y personal ha logrado cargar y descargar castillos como el “Cinc de set”,“Quatre de set amb agulla al mig” y “Tres de set”.

Y dicho sea, en honor a la verdad, que sólo Vilafranca se atreve a citar en su plaza a las “Colles” foráneas. Porque la afición, la vedadera, es precisamente eso: competencia y rivalidad dignas, pero dominando siempre, por encima de todo, la nobleza; y en esto—podemos vanagloriarnos— nuestra “Colla” se lleva la cátedra». En honor a la veritat, no ens podem estar de dir que, a la vila, hi havia algú a qui, amb un estil tan xovinista com aquest, en matèria castellera, li agradava posar-hi més pa que formatge.

Ecos de Festa Major

Amb aquest títol, inevitablement traduït al castellà—no fos cas—, Manelic Panadés, en el seu Panadés (10 set.), passava revista a tot un seguit d’actes que havien tingut lloc en la darrera Festa Major (que havia estat ampliada fins a vuit dies, aprofitant el regal del calendari, que l’encabia entre dos diumenges). De castells en parlava ben poc, tot destacant, però, «...la notable actuación Castellera en la Plaza del Generalísimo con dos sobresalientes “quatre de vuit” y una “torre de set” levantados por las “Colles” de Vendrell y de Valls», i, com sempre, a més, «—Merece destacarse la actuación viril, de la Colla de “Castellers de Vilafranca” con un imborrable “tres de set”...». Tampoc el «Revoltillo» que oferia j. f. Llunyà aclaria gran cosa, més aviat res: «...Se comenta que ni danzas ni “xiquets” se vieron por las calles de la villa, fuera de los actos oficiales. El día 31 vimos a los “Castellers”. Lástima. Es una verdadera pena. De “els Castells” que voy a decirles. Ya lo vieron. Buenos y... todos contentos. ¿Que cayeron? Sí. Cuando se intentan castillos altos, lo difícil es descargarlos. Si llegan a coronarse, claro». Pel que fa a l’actuació vilafranquina del dia 31 (ja hem dit que el 29 no van sortir), els documents gràfics de què disposem revelen que van plantar els tres de set, quatre de set, torre de sis i pilar de cinc.

I en el que pertoca al 30 d’agost, el cert és que la cosa no va anar massa bé, que diguem, per a la nostra colla; ho sabem pel testimoni de Pere Català, qui ens dóna una visió força més àmplia del desenvolupament de la diada de Sant Fèlix d’aquell any: «La rivalitat castellera se centrà, en el “Sant Fèlix” vilafranquí del 1966, entre les tres colles considerades prepotents: la “Vella” vallenca, la dels “Nens del Vendrell” i la dels “Castellers de Vilafranca”. Les quals, per aquest mateix ordre, havien assolit els llocs de privilegi en la competició disputada, el setembre anterior, a Barcelona, en el II Concurs Jorba-Preciados. El dimarts 30 d’agost—diada cabdal de sant Fèlix màrtir— s’enfrontaren, per tant, davant de la Casa de l’Ajuntament, les tres esmentades colles. Ultra allò estipulat en els respectius contractes, hom anuncià un premi de 15.000 pessetes per a la colla que tirés més amunt en l’exercici casteller. D’ací que l’expectació donés a la plaça vilafranquina aquell caràcter que fa que hom en parli com “la plaça més castellera”. La “Colla Vella” i els “Nens” anaren pel “quatre de vuit” i l’assoliren; varen caure ambdós castells, en ésser descarregats; el de la “Vella” en baixar els “quints”, i el del Vendrell en iniciar l’anxaneta el descens. Un “dos de set” que semblava prou fort, caigué, als de Valls, en descendir els “dosos”. Els “Nens” plantaren el “quatre de set amb el pilar”. Els “Castellers de Vilafranca” que, d’inici, havien fet un bon “tres de set”, no arribaren—a causa, sobretot, d’una confusió de la “canalla”— a coronar el “cinc de set”,³ i finalitzaren l’actuació carregant i descarregant el “dos de sis”. Quant al castell que decidí la pugna entre Valls i el Vendrell [...] l’hem de configurar en el “tres de set per sota”, car la “Vella” pogué fer-lo i desfer-lo, mentre que els “Nens” no passaren de l’intent».⁴ El prolífic estudiós vallenc aprofitava la conjuntura per inserir a continuació, en la seva crònica, allò que publicava un redactor de la revista Cultura, de Valls, el mes de setembre d’aquell mateix any: «Nos imaginamos que el presupuesto para sufragar la actuación de tres agrupaciones “castelleres”, conjuntamente con muchas otras secciones de ballet y motivos folklóricos de la Región, todas ellas en una misma jornada y lugar, debe ascender a varios millares de pesetas. Y no perdamos de vista que todo el espectáculo tiene lugar en la plaza del Ayuntamiento sin que el público abone importe alguno en concepto de entrada. Ante nuestra extrañeza y curiosidad para saber cómo resuelven los organizadores de Vilafranca este fenómeno crematístico, nos dice un enterado que ello es posible merced a la generosa colaboración del vecindario. ¡Así da gusto preparar fiestas mayores!»; és evident que a Valls, com a moltes altres viles del país, la gestió econòmica de la festa anava d’una manera ben diferent.

Un altre personatge que va tenir l’oportunitat de poder glossar l’aixecament d’alguns dels castells que es van poder veure en la diada de Sant Fèlix d’aquell any 1966 fou l’escriptor Josep Maria Espinàs i Masip, present a la nostra festa per tal d’enllestir un dels capítols del seu magnífic llibre Festa Major, que recull el testimoni de les pròpies vivències de l’autor a diverses festes majors de les contrades catalanes. La de Vilafranca és qualificada com a «Festa Major a peu dret» i en el que pertoca als castells, a més de les referències puntuals a diverses construccions de la diada, hi trobem algunes apreciacions tan endevinades com ara aquestes: «Veure coronar un “quatre de vuit”, castell d’extraordinària dificultat, justifica tota una festa major [...] Un castell no el fan només els castellers, sinó també els ulls immòbils, l’alè aturat, la fe tossuda de la gent que mira com pugen pis a pis [...] Una pinya sòlida a la base, un teixit espès de braços, i la tècnica dels moviments prudents i decidits alhora...». Aquesta obra de l’assagista barceloní no veuria la llum, tanmateix, fins al 1969.

Una altra singularitat d’aquella Festa Major del 1966 fou, precisament, la filmació de la pel·lícula «Fiesta Mayor», dirigida pel cineasta barceloní—amb conegudes arrels vilafranquines, com ja hem dit— Manuel Esteba i Gallego, i en la qual, els dos protagonistes principals eren: «Juan, “anxaneta”, y José, campanero y “cabezudo” de nuestro folklore...». Cal dir que aquell que a la filmació figurava com l’enxaneta no ho era tant, a la vida real, com el que inicialment feia de capgròs, paper que fou confiat a Domingo Izquierdo, Dominguín, qui, aleshores, coronava molts dels nostres castells i va ser membre de la colla fins ben entrada la dècada dels setanta; l’altre protagonista era en Carles Blanch, també del grup de canalla de la colla, però que va limitar la seva vivència castellera només a uns pocs anys (el seu pare, de la nissaga del Patxatxos, també havia estat casteller).

El III Concurs Jorba-Preciados

A dues setmanes vista de la tercera edició d’aquest certamen casteller, Panadés (10 set.) informava que «Los martes y viernes de cada semana, están ensayando por la noche nuestros entusiastas “castellers” para prepararse por el concurso que hace tres años, se celebra en Barcelona, organizados por la casa comercial “Jorba-Preciados” y que este, tendrá lugar el día 25 del corriente septiembre por la mañana». I a la vigília, el mateix setmanari tornava a la càrrega: «Mañana domingo, a las 11 de la mañana, en la Avenida de la Puerta del Angel de Barcelona y organizado por la casa comercial “Jorba-Preciados”, tendrá lugar el “III Concurs de Castells” en el que tomarán parte las collas de Tarragona, Valls, Arbós, Vendrell y Vilafranca. Es de esperar que los vilafranqueses que acudan a presenciar este Concurso no regatearán aplausos, ayudando y alentando a nuestros simpáticos y bravos “castellers” para que éstos se animen viendo que tienen a su lado, apoyándoles mientras van subiendo los castillos peldaño tras peldaño hasta coronarlos, a muchos hijos de nuestra villa que viven en Barcelona y Vilafranca. Deseamos, y con nosotros los vilafranqueses, que los “Castellers de Vilafranca” obtengan una buena actuación y demuestren que no en balde la afición “castellera” aún existe en nuestra villa. Que Dios los proteja y buena suerte». A la mateixa pàgina, l’habitual «Revoltillo» de j. f. Llunyà parlava de la ja propera Romeria a Montserrat; i afegia: «... Empero, antes, tenemos el Concurso de Castells en la Ciudad Condal que cada año cuenta con mayor espectación. ¡Animo “Castellers”!». A més d’aquestes gasetilles, Panadés (24 set.) també publicava un fragment de l’article que havia aparegut al setmanari vallenc Juventud (17 set.) i que també feia referència, no solament als concursos barcelonins, sinó també al paper que havia jugat la plaça de Vilafranca en la secular història del Xiquets de Valls. Vegem-ne un bon tast: «...Al primer Concurso participaron las dos “Colles” vallenses y las restantes de la provincia así como la de Vilafranca y al segundo, únicamente tomó parte la Colla Vella; y en los dos Concursos fué ésta la que se proclamó brillantemente vencedora del preciado Trofeo, proporcionando a Valls un nuevo motivo de sano orgullo y de gran júbilo. Hemos resaltado en distintas ocasiones el “caso” de Vilafranca del Panadés: sin contar con “colla” propia (la actual es reciente) al escribir la historia de estos bravos ejercicios, a partir de los años 20, de este siglo, en que aparecen otras “collas”; y la historia de los Xiquets de Valls, desde mediados del siglo pasado hasta aquellos años 20 en los que sólo las realizaban las “collas” de Valls, con algunos entusiastas de Vilafranca, de Creixell, de Vendrell, de Tarragona, de la Pobla..., el nombre de Vilafranca del Panadés deberá brillar como “plassa” de las grandes y apoteóticas gestas. Ha sido, y es, Vilafranca, y repetimos es, para ejemplo de los vallenses... fríos e indiferentes a la gloria de su patria chica, que es la suya, pues gloria le han dado, ¡ya lo creemos!, los bravos Xiquets de Valls; es Vilafranca, repetimos, un pueblo al que por su entusiasmo, su unión con ellos, su apoyo decidido y valiente a los mismos (e insistimos en decir, de los Xiquets de Valls, que no eran suyos sino de Valls), estos bravos ejercicios le estarán en deuda siempre. El estímulo, el “avant, avant”, sobre todo dado en momentos de crisis, ¿no ha sido factor esencial para la subsistencia y para las glorias de los Xiquets de Valls? Incluso han llegado a darles como padrinos de bautizo, nombres de su propia historia, como La Roser (en las que actuaba una de nuestras “colles”) y de La Muxerra (de las fiestas de la Ascensión en las que actuaba otra de las nuestras). En verdad, Vilafranca está ligada a la gloriosa historia de los Xiquets de Valls y a su vida. Y ahora en Barcelona que con toda su enorme influencia, prestigio y peso viene a incorporar a la cabalgata de jornadas espléndidas, de gestas jubilosas, la magnífica carroza del Trofeo “Jorba-Preciados”. Si hemos dicho pues de Vilafranca que era ejemplo a imitar por los vallenses, bien debemos citar ahora también a la ciudad condal como otro ejemplo a seguir por Valls. Se ha hecho justicia con estos recuerdos a Vilafranca y a Barcelona y debemos hacerla también a nuestro pueblo. Y si justicia es dar a cada uno lo que es suyo, demos a aquellos lo que les pertenece y a Valls igual...».

Quart lloc per als vilafranquins en una matinal molt moguda

Malgrat els ànims i els bons desigs dels repòrters de casa nostra, la veritat és que la sort es mostrà força esquiva envers els interessos de la nostra colla, la qual es va veure relegada a la quarta posició, en no poder acabar d’aixecar una de les rengles del tres de set alçat per sota (que va intentar en dues ocasions); y fou precisament aquest castell el que va donar el tercer lloc a la Colla Vella dels Xiquets de Tarragona. La victòria, una vegada més, va ser per a la Colla Vella dels Xiquets de Valls, que coronà el tres de vuit, un soberg castell que ningú no havia pogut carregar des de l’any 1957, quan la mateixa colla el bastí, a Valls, per Santa Úrsula. En segon lloc, es classificaren els Nens del Vendrell, que descarregaren el quatre de vuit i, darrera dels vilafranquins, els dos últims llocs els ocuparen la Colla Nova de Tarragona i els Minyons de l’Arboç.⁵ En una primera apreciació, Panadés (1 oct.) publicà els resultats, tot precedint-los d’un preàmbul que venia a dir el mateix que altres anys: «Un inmenso gentío de barceloneses y procedente de diferentes poblaciones de la región se congregó el pasado domingo por la mañana en la Avenida de la Puerta del Angel...»; a continuació, el cronista, A.P., explicitava quines havien estat les sis colles participants, per ordre de la puntuació obtinguda, i els castells fets per cadascuna d’elles. Per cert que, en la valoració que feia de l’actuació de la Colla Vella, amb el tres de vuit carregat, s’escola una errada comprovada, ja que diu que «...desde 1956 no se había coronado y fue en la Plaza de Toros de Tarragona»; i, finalment, pel que fa a la nostra colla, argumentava que «Merece ser destacada la gesta de nuestros bravos “Castellers de Vilafranca” que intentaron por dos veces el difícil “tres de set alçat per sota”, llegando, la segunda vez, a colocarse “l’anxeneta” y no siendo coronado por muy poco y este “poco” fue el segundo justo para hacer “l’aleta”. Con lo dicho no es fácil pronosticar que nuestros hombres dominan dicho “castell” y si son fieles y “constantes” en los ensayos para la próxima Fiesta Mayor veremos coronar un “tres de set per sota” propio y bien nuestro»; entenem que el redactor deuria voler dir que «no era difícil pronosticar...»; així i tot, aquest desitjat castell no l’aconseguirien els Verds fins a la tardor del 1973.

Una setmana més tard, Lluís Solsona, a Panadés (8 oct.), feia la seva esperada valoració del certamen, tot glossant, des del seu punt de vista, els «Aspectos del XI Concurso de “Castells”», un titular que anava acompanyat d’aquests altres dos: «El “Tres de vuit” cargado por la “Colla Vella” de Valls, triunfadora en el Concurso» i «Magnífica actuación de los “Castellers de Vilafranca”»; el text, singular barreja d’una literatura d’influències orsianes i de consideracions castelleres, és aquest: «“Ni secar fuentes... ni doblarse a torrentes”. Con intención parecida y espíritu no muy distanciado del que tuviera Eugenio d’Ors, cuando en 1937, desde Navarra, contestaba con estos preceptos—que decía requisar de uno de los principios de cierta Política de Misión— a un ¿qué hacemos? con la persistencia del espíritu regional, querríamos nosotros establecer un frente para defensa de nuestras tradiciones.

“Ni secar fuentes...” Y así decir, a los que por los años 32 y 33 del actual siglo sufrieron escrúpulos de conciencia ante los pregones que anunciaban los primeros concursos de “Castellers” de Tarragona, que les faltó visión del torrente que se avecinaba. Pero sin que con ello queramos negar sus amores, ni aún ciertas razones, cuando decían que estaban más en consonancia con su origen gremial y naturaleza popular los “castells” levantados por aquel entonces en homenaje, escolta o veneración al excelso Patrón de cualquier villa o para admiración y solaz de los sencillos moradores de alguna calle o plaza de La Pobla, Torredembarra o Vilafranca que los que se puedan levantar a exigencias y prevenciones del esquema administrativo de un concurso. “Ni secar fuentes...” Tengámoslo presente, porque aún en nuestros días conservan los “castells” la aceptación pura en que los tenían los bien intencionados señores a que nos acabamos de referir. “Ni secar fuentes...” Y aún menos cuando la vena es tan popular, dilatada y generosa y el caudal tan denso y grandioso, que asombra rememorar la anuencia y asistencia del pueblo a este III Concurso de Barcelona y XI Concurso Universal de “Castells” en grado jamás igualado ni presentido. “Ni secar fuentes...” Y esta vez lo decimos con esperanza y con los ojos puestos en la Casa Jorba-Preciados, benemérito mecenas de los Concursos de Barcelona». Com es pot apreciar, a Solsona els concursos castellers li plaïen d’allò més i aprofitava qualsevol ocasió per a postular-se clarament en defensa d’aquest tipus de manifestacions. L’escrit continuava així:«Tan difícil es hacer un cálculo del número de personas concentradas el día 25 de septiembre en la Puerta del Angel de Barcelona, como cierto es decir que en dicha Avenida no cabía un alma más de las que la llenaban por completo. Obligado es agradecer, en nombre de los “Castellers de Vilafranca”, la colaboración de quienes, por ellos y por los “Castells”, acudieron al palenque». En una tercera part del text, entrava en valoracions més concretes: «Desde el i Concurso de Tarragona—año 1932 — hasta nuestros días, son once los celebrados y sólo el de Tarragona del año 1952 —en el mejor momento de la Epoca de Plata “Castellera”— puede parangonarse a nuestro parecer, con el que estamos comentando. El “Tres de vuit” que cargó la “Colla Vella” de Valls no se había cargado desde el año 1957. Los “Nens del Vendrell” cargaron una “Torre de set” que llevaban siete u ocho años sin cargar. Los “Castellers de Vilafranca” realizaron la mejor actuación de su historia: cargaron el “Quatre de set amb l’agulla”, fueron los únicos en cargar y descargar el difícil “Cinc de set”, cargaron por primera vez el “Tres de set aixecat per baig” (sic.), cargando y descargando además el “Tres de set”...». Malauradament, a l’empara dels testimonis que ens han pervingut, hem de discrepar de l’opinió solsonina en el que pertoca al tres de set aixecat per sota vilafranquí. D’aquest castell, els Verds, com ja s’ha dit, en van fer dos d’intents, en el segon dels quals l’enxaneta va estar a punt de traspassar; va ocórrer, però, que una de les tres rengles, com també hem dit, no la van acabar d’alçar, per la qual cosa el castell va ser degudament desqualificat. Tanmateix, l’acreditat estudiós de Torredembarra no degué acceptar internament aquesta anul·lació i exposava així la seva visió dels fets: «Los Jurados Técnicos que representaban a las “Colles” de Valls, Vendrell y Vilafranca puntuaron como cargado el “Tres de set aixecat per baig” de los “Castellers de Vilafranca”. No lo hicieron así los que representaban a las dos “colles” de Tarragona y a la de Arbós, que lo puntuaron como no cargado. El Jurado Calificador resolvió la discrepancia fallando de acuerdo con la puntuación dada por los tres últimos. De haber reconocido la puntuación dada por los tres primeros, los “Castellers de Vilafranca” hubiesen alcanzado una puntuación de 1.118 puntos y por tanto se hubiesen clasificado en tercer lugar y con mejor puntuación que en ningún otro concurso»; i acabava de reblar el clau, tot afegint: «Los “Castellers de Vilafranca”—fallo del Jurado aparte— tienen conciencia de haber cargado el “Tres de set aixecat per baig”. Ello es como una apelación al “Se obedece, pero no se cumple” que tanto recomendó aquel insigne asturiano que se llamó Don Juan Vazquez de Mella y Fanjul». En la seva extensa i documentada crònica, Lluís Solsona, a més de referir els principals castells que foren bastits en el concurs, així com les puntuacions obtingudes per les sis colles—869 punts per a la nostra—, també s’esplaiava completant-la amb aquests comentaris: «Junto a la “força, enginy, valor i seny”—tan substanciales en los “Castells”— caracterizó al Concurso el espíritu de torneo, que por hispano y popular tuvo tonos ásperos y fuertes—los de la España de la rabia y de la idea, de Antonio Machado— en un momento incluso rebasados. Lo más emocionante del Concurso fue ver y sentir como la “Colla Vella” de Valls cargaba el “Tres de vuit”. Los momentos más tristes, aquellos en que la “Colla Nova de Xiquets de Sant Magí” tuvo que levantar un “castell” sin “gralles”. Lo mejor de este comentario es el no citar a ningún “casteller de Vilafranca”, como homenaje a la abnegación, esfuerzo y bravura de toda la “colla”».

Força llenya i algunes picabaralles, malgrat tot

El cert és que, com ja hem avançat, la matinal castellera esdevingué força moguda. D’una banda, Pere Català ens diu que «A Barcelona, no escassejà la “llenya”...», i a El Correo Catalán (27 set.), hom també expressava que l’èxit del concurs «no pudo ser tan rotundo como otras veces a causa de haberse desplomado una de las torres, sin que, gracias a Dios, tuviera graves consecuencias». D’una altra part, al barceloní El Noticiero Universal (26 set.), el redactor, Antonio del Cerro, comentava que «hasta la rivalidad expressada públicamente por algunas “colles” dio un colorido muy espectacular a la bella manifestación». Els de Tele/eXpres, també de Barcelona i el mateix dia, anaven una mica més lluny, nogensmenys, en el seus retrets: «la rivalidad entre Valls y el Vendrell alcanzó límites extradeportivos, en el concurso de ayer...», mentre que a Hoja del Lunes (26 set.), pel que fa als vendrellencs, s’explica que «...se mostraron disconformes con la decisión del Jurado y al final no acudieron a la tribuna a recoger el trofeo que les correspondía».⁶ Ja podem avançar que aquestes desavinences foren el detonant per tal que, l’any següent, els mecenes de can Jorba decidissin suprimir el concurs, substituint-lo per una simple exhibició, a la qual foren invitades igualment totes les colles castelleres. També a Món Casteller (vol. II, pàgs. 701-702) llegim: «La colla vilafranquina féu la seva millor exhibició fins aleshores. Una curiositat: les sis colles intentaren el “3 de 7 per sota”; l’intent vallenc fou protestat per estar un segon aguantat per les aixelles en el moment de “l’aleta”, segons reclamació dels vendrellencs, els quals, com a protesta, no anaren a recollir el guardó que els corresponia...»; hem d’objectar, en relació a la primera d’aquestes afirmacions, que no fou, aquesta—cinc de set, quatre de set amb l’agulla (carregat) i tres de set—, la millor exhibició dels Castellers de Vilafranca fins aleshores, atès que en el concurs anterior (1965) el quatre amb el pilar l’havien descarregat; sí que ho hauria estat, tanmateix, si haguessin reeixit amb el tres de set aixecat per sota, amb la qual cosa haurien donat validesa, igualment, a l’opinió d’aquell nostre abrandat defensor que va ser en Lluís Solsona.

I per tancar aquest capítol dedicat al darrer dels concursos de «can Jorba», ens ve a tomb d’incloure dos comentaris més apareguts també a la premsa barcelonina. El primer és de El Correo Catalán (27 set.) i el signa un tal «v.», que ens parla del «concurso regional de castellers que, como cada año, figuraba como número fuerte dentro del programa de actos de las Fiestas de la Merced», i que titlla els castellers de «hombretones, ágiles como simios», i també de «deporte duro y viril este de los castellers [...] capaz de entusiasmar a las muchedumbres», afegint encara que «Si a los entusiastas de Valls o del Vendrell, l’Arboç o Vilafranca, se les unieran practicantes de otras ciudades y villas, sería posible quizá una cosa maravillosa: organizar a lo largo del año, algo así como una verdadera liga o copa regional de castellers». El segon report, molt més assenyat, és de Joan Potau, a La Vanguardia española (29 set):«les colles no són agrupacions professionals [...] els castellers necessiten la sustentació d’un Patronat».

Sobre la Romeria a Montserrat i un pretès monument a Clavé

Els Castellers de Vilafranca ja no van tenir cap més ocasió de lluïment en el que restava de campanya; el poder tornar a actuar en el marc de la tradicional peregrinació vilafranquina a la munyanya de Montserrat encara hauria d’esperar un parell d’anys. Amb tot, ens toca de fer esment, ara i aquí, del romiatge vilafranquí, per tal com a Panadés (8 oct.) hom (l’escrit duu per signatura el pseudònim de «Lleansi») feia un repàs a «Los primeros lustros de nuestra Romería», en el qual es fa constar que «En el año 1948 (al text diu 1945, però es tracta d’una errada d’impremta), durante la entrada de la Romería al Monasterio, actuaron los “Castellers de Vilafranca”, cuya “colla” había sido constituïda recientemente»; i, en el paràgraf següent, es precisa que a partir de l’any 1950 havien tingut lloc altres actes festius i populars en successius pelegrinatges, en un dels quals, sense precisar l’any, va tenir lloc, presumptament, «...La actuación por segunda vez de los “Castellers de Vilafranca”...». Tanmateix, tot i que no es pot descartar aquesta suposició, no hem trobat cap notícia que pugui avalar aquesta segona presència dels nostres castellers, a la plaça del monestir montserratí, anterior a la del 1968; no se’n parla ni en el llibret Montserrat i Vilafranca (1966), de Manuel Benach i Torrents, ni al més extens Vilafranca a Montserrat. Notes per a una història (1997), de Lluís Maria Udina i Castell, publicat amb motiu dels 75 anys del Cos de Portants del Sant Crist i dels 75 anys de Romeries a Montserrat. Hem de pensar en la possibilitat que, tal volta, hi pugui haver confusió amb la colla dels Minyons de l’Arboç, que, el 1960, van actuar davant del seu compatrici, l’abat Escarré, o bé amb els Falcons vilafranquins, dels quals Udina diu que el 1966 van dur a terme la seva segona sortida montserratina.

No van anar, doncs, els Castellers a Montserrat aquell octubre del 1966; i tampoc no hem trobat cap més report de la sortida, de nou a Barcelona, que anunciava Panadés (1 oct.): «Esta tarde, a las 6, los “Castellers de Vilafranca” se desplazarán a Barcelona para levantar atrevidos castillos, torres y pilares en el mismo corazón de la ciudad condal, frente al edificio de “El Corte Inglés”. Deseamos que sus actuaciones se vean coronadas con brillantes éxitos para el bien de la “colla” y el buen nombre de Vilafranca». Francesc Moreno, Melilla, recorda haver actuat en una ocasió a la plaça de Catalunya barcelonina, davant dels magatzems esmentats, però no hem pogut saber res més dels castells bastits en l’ocasió. En canvi, el mateix Panadés (8 oct.) sí que publicava una nota d’agraïment dels Castellers de Vilafranca «...por el aplauso y ayuda de los numerosos vilafranqueses que los alentaron en el III Concurso celebrado en Barcelona el pasado día 25 y al propio tiempo su perenne reconocimiento por la labor del traumatólogo doctor don José Pascual Vivó que siguió la marcha de las actuaciones al lado de su—nuestra— “colla” ofreciéndose incondicionalmente en cuanto sus servicios fueron necesarios».

També a Panadés (26 nov.), Armand Beneyto presentava un llarg escrit— «Vilafranca a José Anselmo Clavé» — en el qual no manca la inevitable referència a l’estada del mestre a la nostra vila, per la Festa Major del 1863, a la vegada que ens aclareix qui era el propietari dels jardins de la plaça de l’Oli, on Clavé va dirigir, aquell any, el concert de la nostra Societat Coral «El Penedès»: «...fué invitado a nuestra típica Fiesta Mayor, D. José Anselmo Clavé, cantando nuestro coro bajo su dirección, en el concierto matinal que tuvo lugar en los jardines de la Plaza del Oli que entonces poseía D. José Gatell. Aquí fué, precisamente donde Clavé al ver a los “Castellers” levantar sus majestuosas torres humanas, temblándole las manos de emoción y fija la mirada en el “menut” “enxaneta” subir por ese camino trazado de hombría que mira hacia el cielo, se inspiró en la preciosa composición “Los Xiquets de Valls”...» (és obvi que el mot «aquí» fa referència a Vilafranca, no pas als esmentats jardins). Al començament del seu article, Armand Beneyto indicava que «Muy pronto, nuestra villa contará con otro monumento, contribuyendo con ello a embellecerla aún más...». És evident que l’aleshores jove cantaire tenia ben present que feia només tres anys i escaig que havia estat inaugurat el monument «Als Castellers», mentre que, a més, afegia que «José Anselmo Clavé es el elegido, y el monumento perpetuando su memoria, estará enclavado en la recién terminada plaza que lleva su nombre...», és a dir, aquella que era coneguda popularment com a «plaça del Triangle»—o, d’una manera encara més col·loquial, del «Triàngul— on hi ha el col·legi de Sant Elies.

La realització del nou monument va ser encomanada al p. Sebastià Pérez, del col·legi de Sant Ramon, també de la nostra vila, qui va modelar-ne la maqueta, amb una plasmació ben endevinada. L’Alfons Chulvi, a instàncies dels capdavanters del Coro, va dedicar-li un elogiós treball, a Panadés (10 des.), del qual transcrivim que «...a su estampa romántica, propio de la época y circunstancias de Clavé, une la más alta belleza, si belleza es arte, con ribetes del más puro clasicismo. Un busto sobrio de Clavé, y la presencia de una adolescente y una mujer, que responden a sus célebres composiciones “Enriqueta” y “Emma”, forman el grupo base de este hermoso monumento, más próximo al de Milá y Fontanals que al viril de los “Castellers”...». Malauradament, el projecte no va poder tirar endavant a causa de l’opinió contrària d’alguns sectors reaccionaris—i també d’alguna personalitat influent— de la vila, que argumentaven que la nuesa de les dues figures femenines del conjunt desaconsellaven la seva ubicació davant d’un centre escolar, la qual cosa va provocar, no solament l’estupefacció de molts dels nostres convilatans, sinó també la natural indignació de l’artista, que no va voler saber mai més res d’aquella empresa. D’aquesta manera, doncs,Vilafranca perdia una ocasió immillorable d’ampliar el seu patrimoni artístic—que prou falta ens feia en aquella època—, a la vegada que els membres de la nostra animosa i centenària Societat Coral «El Penedès», que havien abanderat la idea, veien anorreada la seva lloable pretensió, un desig que, potser algun dia, caldria reconsiderar per al bé comú.