Notícies

La setena temporada dels Castellers de Vilafranca lluint les camises de color verd vindria marcada per dos esdeveniments d’una certa transcendència. Per un cantó, aquell que tota l’afició esperava: la inauguració del monument «Als Castellers», de la gestació inicial del qual ja hem donat complida informació; i de l’altre, un que hauria estat del tot impensable de no haver sorgit un imprevist, amb el qual ningú no comptava: ens referim al canvi de cap de colla, en haver presentat voluntàriament la dimissió en Carles Domènech, per raons estrictament d’índole familiar, a causa de la greu malaltia que afectava el seu germà Joan, qui també havia estat casteller uns anys abans.

El canvi, per Sant Raimon; el Garsa, nou cap de colla

Els dos setmanaris de la vila, amb data 19 de gener, publicaven el programa de la «festividad de San Raimundo de Penyafort», del qual destaquem que, a partir de les 12 del migdia, es dispararia una tronada i hi hauria sardanes a la Rambla de Sant Francesc, i, a més: «...También en el indicado lugar, exhibición de los “Castellers de Vilafranca” que levantarán sus Castillos, Torres y Pilares». A l’Acción d’aquest dia, la redactora M. Huguet informa de la recent aparició, a Destino (12 gener), d’un article de Pere Català i Roca, parlant sobre castells; i afegeix: «Para Vilafranca que con orgullo puede llamarse la primera plaza castellera del mundo supone mucho todo cuanto se refiere a “castells”. Justamente ahora que estamos inmersos en la tarea de erigir un monumental “pilar de cinc” en lo más céntrico de la Villa (cal recordar que encara no s’havia decidit el lloc de l’emplaçament) para que todo el que venga a Vilafranca vea y admire nuestra más entrañable representación. Una noticia triste referida también al mundo “casteller” es la muerte del Sebastiá, el popular “graller” (es refereix al cèlebre Sebastià Sendrós, el Ros de les Cabanyes) que acompañaba siempre als “castells”. Ya nunca más podremos oirle en su trémula melodía...». A La Vanguardia española (25 gener) trobem una minsa referència que només confirma l’actuació del dia de Sant Raimon, sense entrar en cap més detall.

I com ja acostumava a ser habitual, Manelic Panadés esdevenia punta de llança a l’hora de parlar dels nostres Castellers. Així, a Panadés (26 gener), parlava de «La vida local, a plena actividad. En pocas palabras...»; i en un dels paràgrafs, parla de la inauguració d’un altre monument, no pas de l’envergadura del pilar casteller, sinó força més reduït: aquell que els veïns del carrer dels Ferrers van dedicar al seu patró Sant Sebastià, una estàtua que resta instal·lada, des de llavors, damunt l’única font que hi ha al carrer. Més endavant, diu que «El pasado miércoles celebróse con brillantez la Festividad de San Raimundo de Penyafort, —la Festa Major, petita—, de singular significación. Entre los actos celebrados mencionaremos la actuación de la “Colla de Castellers de Vilafranca” [...] Por la tarde, de ese mismo día, tras el banquete que en un céntrico lugar celebraron nuestros “Castellers de Vilafranca”, en su ya tradicional jornada de hermandad anual, se posesionó el nuevo “Cap de Colla”, el dinámico “casteller” Sr. Juan Bolet, a causa de haber solicitado su dimisión voluntaria el que con tanto éxito lo ha sido hasta ahora, el joven Sr. Doménech, a quien tanto debe la afición local y la armonía, éxitos y disciplina de la Colla de Castellers de Vilafranca. A los postres, como nó, hubo los discursos de rigor, y nuestra 1 ª autoridad civil, que había sido invitada a tomar café por nuestros castellers y al que prodigaron un caluroso aplauso, les invitó a cursar una visita en grupo al taller del escultor Cañas, en Barcelona para ser los primeros en ver el monumento “als castellers” que está concluyéndose para Vilafranca, y en cuya afición tienen parte tan destacada nuestros bravos muchachos. Se acordó que para la excursión que D.m. tendrá lugar el domingo, día 10, por la mañana, pasen previamente nuestros “castellers” a inscribirse en la Emisora, donde les darán tiquet, hora y lugar de partida...»; com podem comprovar, estava tot lligat i ben lligat.

D’aquesta projectada visita, també en donava compte Acción (26 gener): «El próximo día 10 de febrero, el entusiasta grupo “casteller” de Vilafranca, invitado por nuestro señor Alcalde don Luis Melo, se trasladará a la Ciudad Condal con el fin de visitar el Grupo escultórico que enaltece la actividad castellera, obra del escultor Cañas. Según noticias fidedignas, dicha obra monumental y artística se halla muy adelantada siendo probable pueda ser finalizada dentro de un par de meses». I Panadés (2 feb.) feia un recordatori en forma de «Aviso a los componentes de la Colla de Castellers de Vilafranca», per tal que no oblidessin passar per l’emissora de Radio Vilafranca a recollir el tiquet corresponent, a la vegada que informava que se sortiria a les nou del matí, de la Rambla de Nostra Senyora, per tornar a la Vila pels volts de la una del migdia. En un altre ordre de coses, podem afegir que, segons que sembla, pel càrrec de cap de colla s’havia pensat també en el casteller Josep Milà i Atset, Parent,1 però aquest declinà l’oferiment. Del relleu en el comandament de la nostra agrupació també en parlava aquest breu de La Vanguardia española (13 feb.): «Villafranca cuenta con la colla “Castellers de Villafranca” que levantando sus castillos, torres y pilares humanos, consigue destacados triunfos en esta espectacular modalidad folklórica. El alcalde ha nombrado ahora nuevo “cap de colla” a don Juan Bolet, invitando a esta destacada agrupación folklórica a visitar, colectivamente, la escultura del monumento “als Castellers” que está ultimándose en el taller del escultor señor Cañas...»; és evident que el nomenament no provenia pas del batlle, sinó dels castellers de la mateixa colla.

Els Castellers visiten el seu monumental pilar de cinc

De la visita col·lectiva al taller de l’escultor, en trobem una informació exhaustiva als dos setmanaris vilatans. A Panadés (9 feb.), Alfons Chulvi es recrea en divagacions ja conegudes, però sempre bones de recordar (tot i que potser ens hi sobrarien les tan repetides al·lusions als toros). Vegem-ne algunes: «“Els Castells”: La sardana vertical: La acción de montar unos hombres sobre otros, creando esos rascacielos humanos, con que en nuestra tierra se honra a nuestro excelso Patrón, han dado fama y prestigio a Vilafranca, tierra de vides y pámpanos, y a su Fiesta Mayor. Así, nuestra Colla, con sus camisas verdes, las rojas de Vendrell y Valls o las moradas y azules de Tarragona, han convertido a nuestra Villa, en el coso donde se dirimen las grandes querellas anuales. Es más, de la misma manera que para ser consagrado buen torero hay que haber realizado la presentación en los ruedos de Barcelona, Madrid o la Maestranza de Sevilla, es ante la afición de Vilafranca, y su comarca, experta y numerosa como la que más, la que sanciona la calidad y prestigio de la actuación. No, mal se puede llamar torero al que no ha toreado en Sevilla o no se ha comprometido a torear toros de d. Eduardo Miura... ni buen “casteller” quien no ha actuado en el “ruedo” casteller de Vilafranca, donde se congrega la afición». «Vilafranca, “Square Garden” “dels Castells”: En este sentido podemos decir que la Plaza de Vilafranca constituye por las Fiestas Mayores, el “Madison Square Garden”, que en Norteamérica posee el boxeador que desea alcanzar el mérito, la fama universal... y la bolsa, ya que es donde se celebran los más importantes combates».

El publicista vilafranquí també confirmava que la subscripció promonument havia assolit la xifra de 237.693’80 pts., i que, amb l’afegit d’altres donatius anunciats, se superaria sobradament l’import de 300.000’- pts., el qual hauria de ser suficient per pagar l’obra de l’artista; el seu cost s’havia vist incrementat, a última hora, degut «al aumento de jornales y monumentalidad del pétreo grupo escultórico...». Chulvi també indicava que, segons l’informe de la Comissió Econòmica, avalat pel pressupost de l’arquitecte municipal, les despeses de transport i instal·lació del monument no baixarien de les 100.000’- pts., per la qual cosa: «A la postre, la aportación total voluntaria a tan ingente obra, no habrá sido inferior al orden de las 400.000 pesetas». Finalment, després d’anunciar la imminent publicació d’una «memoria a l’entorn de la realització del monument, desitjava que el mateix èxit i l’encert que havien tingut les distintes comissions «acompañen al lugar de emplazamiento en Vilafranca, conforme a las posibilidades urbanísticas», i també que «el solemne acto de inauguración próxima, sea como un “toque de somatén” en que se convoque a todos los vilafranqueses, aún a los ausentes en los más alejados puntos del globo...».

Al seu torn, el benvolgut —i, malauradament, traspassat prematurament— Francesc Olivella i Ferrari, a les pàgines d’Acción (16 feb.) —on, a més de parlar de cinema feia altres col·laboracions—, publicava aquesta interessant crònica de la visita «En el taller del escultor José Cañas con los “Castellers de Vilafranca”», digna de qualsevol dels millors crítics d’art: «Domingo, nueve de la mañana, concentración en la Rambla de Nuestra Señora. Con inesperada puntualidad (un cuarto de hora de retraso, entre nosotros, es todo un acontecimiento), salimos con destino a Barcelona. La caravana está formada por dos autobuses, taxis, coches particulares, etc. Los componentes de la “Colla de Castellers de Vilafranca” son mayoría. Las primeras Autoridades nos acompañan. Vemos muchas caras conocidas. El ambiente es cordial y alegre. el monumento al natural. El señor Cañas nos está esperando en su taller. Es una espera impaciente. La obra va a ser juzgada por sus más severos espectadores: los propios protagonistas, los “castellers” de Vilafranca. Sus críticas serán implacables. Iniciamos la visita. La sorpresa es unánime. Lo que dejaban entrever unas fotografías publicadas en nuestro colega “Panadés” es ya una espléndida realidad. Los enormes bloques de piedra han dado paso a un conjunto escultórico de entrañable belleza. Cañas ha sabido infundir a sus “castellers” ese hálito de vida, refrenado pero vigoroso, que hace de su “pilar de cinc” una obra de excepción. El movimiento de las figuras, la expresión de sus caras, la tensión de sus músculos, nos producen la sensación que estamos contemplando algo vivo. Los rostros, de expresión dura y mirada hacia el infinito, parecen arrancados de la plaza del Ayuntamiento en un día de Fiesta Mayor. Es una obra recia y viril. los “castellers” de carne ANTE LOS “caste- llers” de piedra. Empiezan, con alguna timidez, las críticas de los “Castellers”. —Aquest segón no pot aguantar bé. Té el cap massa ensorrat. —Sembla que vagin sense roba. El señor Cañas explica sus intenciones y motivos. El “pilar de cinc” es una escultura moderna y, como tal, hace abstracción o prescinde de todo elemento superfluo para obligar a una participación “activa” en la visión de la obra. Es decir, quien vea el monumento ha de imaginar, ha de ver, los detalles que le interesen y puede eliminar los que no le interesen. Así, unas líneas en la cintura de los “castellers” de piedra sugieren las fajas. El abrazo de la “pinya”, con sus líneas oblicuas y entrecortadas, sugiere la inestabilidad y el movimiento del “pilar”. Hay que contar también con las sombras que el sol proyectará sobre la superficie. —Una escultura amb masses detallets no és una escultura: és un pessebre.

algunos datos. El monumento está formado por seis bloques de piedra extraídos de la cantera de La Floresta. Tres bloques constituyen la base o “pinya” y los otros tres se superponen. El peso aproximado es de veinte toneladas. El tamaño de las figuras es algo superior al natural. La altura total rebasará los siete metros y medio. El trabajo en taller finalizará dentro de poco, pero una vez trasladados los bloques a nuestra villa, las obras de colocación y afinado durarán casi dos meses. El coste es de 300.000 pesetas y ha sido costeada por suscripción popular iniciada por el semanario “Panadés” y Radio Vilafranca. El transporte e instalación excederá de las 100.000 pesetas. La inauguración está prevista para la próxima Fiesta Mayor. el emplazamiento. El tema de discusión estos días es el emplazamiento. ¿Dónde será colocado? La afición castellera opina que hay un sólo lugar apropiado: la Plaza del Generalísimo, escenario de las reñidas competiciones del 30 de Agosto de cada año, la “plaça castellera” por antonomasia, en el corazón mismo de Vilafranca, Otros opinan que el lugar idóneo es la plaza de Jaime I, entre el Museo y el Palacio Baltá. La urbanización de aquella zona significaría un peligro para los árboles de la Plaza de l’Oli, que son los que le dan un atractivo único. Finalmente, unos terceros dicen que el monumento debería ser colocado en el cruce de las carreteras de Barcelona, Igualada, Villanueva y Tarragona, sustituyendo el obelisco. Sea como sea, la discusión está en el aire. Y esto es un éxito. Cuando algo se discute es señal de que interesa. Una vez más, el resultado ha sorprendido a la propia empresa. Vilafranca contará con un monumento de categoría. Hemos de felicitarnos por ello». El mateix número d’Acción, també ens assabenta que, quatre dies abans, en una nova edició de Tribuna, la vilafranquina Carme Rosa Milà de Villalobos havia conduït un dels espais, il·lustrat amb la projecció de diapositives, parlant de la realització del monument. Pel Panadés del mateix dia sabem que l’acte tingué lloc al saló teatre del «Casino Unión Comercial».

També a Panadés (16 feb.), per descomptat, trobem puntual informació de la visita, aquesta vegada de la mà del seu col·laborador Lluís Solsona; en destaquem el següent: «...Sensación de solidaridad a la salida de Vilafranca. La jerarquía civil y el vilafranqués sin más título, embarcados en común viaje con la família castellera [...] Gracias a coincidir en la persona de Cañas el artista y el “casteller” su obra lo tiene todo de exaltación de nuestra raza y apenas nada de lo que con una aceptación excesivamente costumbrista se entiende casi siempre por folklore...».

Alfons Chulvi, un dels Administradors de la Festa Major 1963

Gairebé es pot ben dir que no podia ser d’altra manera... Acción (16 feb.) feia saber que el Senyor Degà del Penedès, mossèn Tomàs Pujadas, rector de la parròquia de Santa Maria, havia nomenat els Administradors de la Festa Major d’aquell any 1963, un dels quals era, naturalment, l’Alfons Chulvi i Revoltós; qui, millor que ell, podia accedir a aquest càrrec, precisament en l’any de la inuguració del monument que ell havia impulsat, tenaçment, a l’empara d’una campanya exitosa? Venia a ser com un premi, més que merescut, que el comunicador vilafranquí rebia de bon grat i amb tota la il·lusió del món. Els dos companys seglars eren dos bons amics, Fèlix Sabaté i Güell i Joan Cortadella i Marimón —tots tres eren, a més, membres del T.E.C. —, amb la qual cosa s’assegurava una perfecta sintonia, mentre que el representant del clergat vilafranquí era un novell vicari de la Parròquia de Santa Maria: mossèn Ferran Bueno i Ferrer, un altre bon aficionat casteller.

Tots quatre, a més de convocar immediatament una roda de premsa —vegi’s Panadés (23 feb.)—, es van afanyar a publicar, amb data 9 de març, una àmplia «Nota» informativa als dos periòdics locals, de la qual manllevem alguns dels seus apartats:«...Al aceptar esta distinción con verdadera alegría de puro vilafranqués y de veneración al Santo, al par que temerosos por la responsabilidad de este honor, queremos hacer partícipes de nuestro contento a toda la población y su comarca [...] anunciamos que tenemos en vias de gestión, entre otros, [...] la celebración del “Primer Gran Concurso Oficial” de “Castellers”, en Vilafranca, con posible participación de las “Colles” de Arbós, dos de Valls, dos de Tarragona, Vendrell y Vilafranca, a las cuales se las invitará en el instante de la inauguración del Monumento, a levantar un “pilar de cinc” a cada una, mientras se efectuará simultáneamente una gran suelta de palomas mensajeras [...] una exposición en el Museo, de cuadros pictóricos, fotografías, libros, comentarios, artículos de prensa y radio, etc. sobre el tema “casteller” y el Monumento, unido a la exposición de los carteles murales del concurso convocado [...] En resumen: el más ferviente deseo de propagar a los cuatro vientos la belleza sin par de nuestra Fiesta Mayor, “la más típica de Cataluña” y la efemérides histórica de la inauguración del Monumento “Als castellers”...». Els d’Acción van anar encara una mica més lluny i, a la portada, començaven a agermanar «La Fira del Vi i la Festa Major» d’aquell any, mitjançant un editorial que acabava amb aquests comentaris: «El Monument als Castellers i la Fira del Vi, són dos esdeveniments que mai s’havien donat en una Festa Major. Això vol dir que aquesta serà sonada».

Els repòrters també són convidats a visitar el monument

El 17 de març, diversos corresponsals de premsa i ràdio, així com representants dels dos setmanaris de la vila foren convidats també pels administradors a visitar el monumental pilar. Panadés (23 març) es feia ressò de la trobada amb un escrit, signat per «El bachiller Carrasco», acompanyat d’una caricatura de l’artista Cañas —amb la seva inseparable pipa— dibuixada per Joan Esteve. Destaquem allò que cal considerar com a primordial del seu text, perquè desvetlla, a la fi, la ubicació del monument: «...Realmente la obra es de una grandiosidad tremenda, colosal, y habrá de verse instalada en la Plaza de Jaime I, casi frente a Santa María, y la Casa del Dr. Baltá, una vez urbanizada conforme a los vastos proyectos del Municipio. A nosotros bástenos decir que a la vista de los “castellers” en piedra, de sus rostros, de la contracción de sus músculos, de la “piña” que aguanta para la inmortalidad el majestuoso “pilar de cinc” vilafranqués, casi déjanse oir los gritos de la multitud y el son vibrante de las gralles... Sí, de la misma suerte que, sugestionado, Miguel Angel preguntó con extrañeza a su «moises golpeándole con el mazo, ¿Por qué no hablas?, nosotros, ante el “castell” de Cañas, ya casi terminado, presentimos la Fiesta Mayor de Vilafranca...».

També es va parlar d’aquesta visita i del monument des de les antenes de E.A.J. 1 Radio Barcelona, en un programa que, aleshores, tenia força predicament: «La Comarca nos visita», conduït per Enrique Fernández; fou gràcies als bons oficis del delegat d’aquella emissora a Vilafranca, el polifacètic Ramon Farré i Nin, el popular Goya, que els nombrosos oïdors van sentir parlar del monument casteller. Els Administradors i convidats hi anaren acompanyats de la Pubilla de Vilafranca d’aquell any, Margarita González, vestida, esclar, amb la típica indumentària catalana. El locutor barceloní va entrevistar la noia i també l’administrador, Alfons Chulvi.

A Barcelona també hi van anar els aleshores joves redactors d’Acción, Fèlix Simon i Paraíso i Joan Aguado i Masdeu; i en la seva crònica (23 març) expliquen, entre d’altres faïments que no recollim per no ser massa repetitius, el següent: «...ens traslladem a l’estudi del ja anomenat escultor, en un lloc cèntric de Barcelona i a on ens és presentat [...] L’hi preguntem al senyor Cañas perquè hi és el pedestal a darrera i si el pensa treure. Ens contesta que no es treurà doncs és el que fa aguantar les figures, no perquè pugués caure sinó com a seguretat, doncs sempre hi haurà algun “nano” que es senti enxaneta i s’hi enfili. Com a anècdota d’això ens explica que el dia que hi varen anar la colla de castellers, a l’avisar el senyor Cañas del perillós que fóra el pujar-hi va haver un nen que ja va confessar que ell ho volia fer. Ens traslladem a Ràdio Barcelona. Durant el transcurs del viatge el senyor Cañas ens fa una explicació sobre l’equilibri: un monument, en aquest cas el “pilar de cinc” diu —“ha de semblar que allò ho puguin fer els homes o sigui real, però al mateix temps que dongui la impressió que va a caure”.

També ens parlà sobre l’esbelt de la seva obra, que si ara sembla molt macís i pesat, un cop estigui montat ja no ho semblarà tant...»

Parla el nou cap de colla

Com ja havia fet amb els seus dos predecessors amb camisa verda, a Panadés (20 abr.), «El bachiller Carrasco» oferia un altre dels seus «Santo y Seña», amb el nou cap de colla com a protagonista i el titular acostumat: «Don Juan Bolet Mateu. Donde se entrevista al nuevo “Cap de Colla, de los “Castellers de Vilafranca”»; no hi mancava tampoc l’escaient caricatura del nou líder dels Verds, a càrrec de Joan Esteve i Albet. Vet aquí el text sencer de l’interviu: «—Haz tu propia presentación... Juan Bolet Mateu; 41 años; natural de Vilafranca del Panadés; cofundador, en 1948, con Oriol Rossell y otros de la “Colla” castellera local; en el citado año subí de “segón” en una “torre” por primera vez y así seguí en todas las actuaciones y “salidas” realizadas entonces a todas las poblaciones cercanas a la Villa, en Montserrat, etc.; al año siguiente levantamos ya castillos de siete; he tenido a orgullo pertenecer siempre exclusivamente a la “Colla” de mi pueblo, que cuenta con tan excelentes compañeros como buenas personas y amigos; en la última comida de hermandad castellera que celebramos por S. Raimundo de Peñafort, mis compañeros, amigos y aficionados me hicieron el alto honor de nombrarme, inmerecidamente, su “Cap de Colla”, en sustitución de ese gran muchacho y “casteller” que es Carlos Doménech, quien tuvo que abandonar el cargo por razones particulares, tras una serie de años en que realizó una espléndida labor, reconocida por todos absolutamente. Sustituirle se me hace muy cuesta arriba, aunque sé que cuento con su apoyo, el de Ramón Giménez Ojeda y de todos en general, y en esa cooperación y ayuda confio para seguir adelante en bien de la “Colla” y “castells”. —Háblanos ahora de los castellers como “Colla”. —Opino que la “colla de castellers de vilafranca”, cuando estamos todos, es la mejor. Lo digo sin apasionamiento. Nuestros “castellers”, cada uno en su puesto, son insuperables. Eso mismo lo decía no hace mucho un crítico de “castells” en el “Correo Catalán”. En cambio, en una entrevista radiofónica, en Barcelona, hubo otro que ni se dignó citarnos. —¿La mejor temporada que ha tenido la Colla vilafranquesa? —La del año 1954, en que se celebró un concurso de castells en la Plaza de Toros de Tarragona, en el que obtuvimos en buena lid, el cuarto puesto. En ese año actuamos entre otros lugares, en Arbós, Villanueva, Igualada, en las Fiestas de la Merced, en Barcelona y, naturalmente, en nuestra típica Fiesta Mayor. —¿Proyectos para la presente temporada? —Empezar los ensayos a la mayor prontitud posible, para hacer un digno papel por las Fiestas de San Félix, en que se inaugurará el magnífico monumento de homenaje “als castellers” y ofrecer conjuntamente, si podemos, la mejor actuación desde que se fundó nuestra Colla. —En la actualidad, ¿cuál es el más diestro “Cap de Colla” de los que conoces? —Jan Julivert, de “Nens de Vendrell” y José Gasque, de la “Colla Vella” de Valls. —Y tú, ¿de cuál eres adicto? —Yo... de la mía; aunque no me duelen prendas en reconocer los altos méritos de las demás “Colles”, singularmente de las que tanto han ayudado a dar fama a la plaza de Vilafranca, y “als castells”, por lo que disfrutan de la perenne gratitud de toda la población: De ahí el Monumento erigido por suscripción popular, y su éxito avasallador, al que hay que unir el arte del escultor. —Como experto “casteller”, según se te reconoce, ¿encuentras alguna “pega” en la escultura? Dila sin embages. —Quizás algún pequeño detalle “técnico” de colocación de alguno de los “castellers” de piedra, algún pie o mano, aunque entiendo que el artista pretendió ante todo realizar una obra de arte escultórica, arquitectónica casi, y ello le habría de obligar a forzar alguna cosa, sacrificar el detalle por el conjunto, pero sinceramente creo que ello no obscurece para nada la gran obra, sino que todavía le dará mayor interés y valor. Será un justo y esforzado homenaje a todas las “Colles”, conforme pretendimos desde un principio, cuando por el Semanario “Panadés” y “Radio Vilafranca”, se lanzó la feliz iniciativa de su director. —¿Por qué no se ha intentado efectuar nunca por la “Colla de Castellers de Vilafranca” un “cuatre de vuit”? —Es muy duro. Hay que ser un “cap de Colla” con mucho “seny” y larga experiencia, como los arriba citados, y no disponemos, por otro lado, de suficientes elementos. Casi ninguna “Colla” los tiene para hacer un “cuatre de vuit”, por lo que hay que buscarlos de otras “colles”, lo que sabes ha motivado más de algún disgusto. Quizá por la próxima Fiesta Mayor sería la ocasión de poder montarlo. Vilafranca, pidiendo esa misma colaboración a las otras “Colles” que vinieran, para hacer un “cuatre de vuit de germanor”; pero en este caso creo que los distintos “castellers” debieran cada uno lucir su camisa de color propia, para demostrar más aún la hermandad entre todos los “castellers”, que asistan a la gran Fiesta que se les prepara. —Es una idea muy hermosa la que acabas de dar y creo debiérais procurar realizarla, con la mejor voluntad. ¿Qué me dices ahora sobre el proyecto de celebrar un concurso “monstruo” de castillos, torres y pilares, durante los distintos días de la Fiesta Mayor próxima? —Que también es muy interesante. A la “Colla de Vilafranca” le gustaría contender por el primer puesto con las “Colles” amigas invitadas. Como en todos los concursos, sería imprescindible en este caso que cada cual subiera en su propia “Colla”, para poder contar nosotros con todos los nuestros. —¿Estimas más conveniente para el fomento de la afición, la colaboración entre “colles” para lograr grandes castillos, o bien que cada “colla” se reduzca a sus posibilidades? —La situación interna de cada colla, aconseja a cada una lo que mejor les conviene. Hay casos en que las “colles” necesitan la ayuda de algún buen “casteller” de otra, sobre todo si se quieren hacer grandes cosas; pero esta colaboración creo no debe ser eterna, para no confundir o ir en perjuicio de la misma personalidad de las “colles”. —Particularmente creo más conveniente en todo deporte la competición, porque es únicamente con la competencia entre grupos o equipos diferenciados lo que promueve el esfuerzo y hace posible la verdadera superación y la mejora general del deporte que se practica. —Nuestra “Colla”, de relativa corta vida aún, pienso le conviene más unirse cuando actúa, que sus elementos se compenetren y aprendan a confiar unos en otros, para hacerse grandes juntos, puesto que, verdaderamente, tiene estupendos “castellers”. Y creo podrá ser un adversario temible. Debemos ayudar a los demás cuando es posible, siempre que no cause perjuicio a la unidad, al prestigio o espíritu de equipo, representativo de nuestra villa. —Una última pregunta: ¿Debido a las circunstancias actuales económicas, se teme por la desaparición de este viril deporte? —No todo es economía pura. Por muchas dificultades que surjan, yo creo que no puede desaparecer tan fácilmente una tradición que se lleva en la sangre... —¡Bravo! ¿Algo más que añadir? —Invitar a los Castellers de las Collas y a todos los aficionados para que no falte ni uno en los festejos que se les prepara para la próxima Fiesta Mayor de Vilafranca “La más típica de Cataluña”, que este año deberá ser sensacional. —Que tu y nosotros lo veamos».

La «Memòria» del Monument

El mateix dia 20 d’abril, s’anunciava a Panadés la imminent aparició d’una publicació que recollia tota la informació que s’havia generat al voltant de la realització del monument «Als Castellers». L’edició de l’obra l’havia costejat gentilment la coneguda empresa barcelonina «Almacenes Jorba», la qual, com veurem, adquiriria un gran protagonisme casteller, en els anys successius, a l’empara de la convocatòria dels concursos de castells que se celebrarien a l’avinguda del Portal de l’Àngel de la Ciutat Comtal, davant de la seu dels populars magatzems. El llibret duia per títol: «El Monumento “Als Castellers” a erigir en Vilafranca del Panadés» i, al llarg de més de seixanta pàgines, aplegava tot un conjunt de textos i fotografies relacionats amb la magna obra, molts dels quals ja els hem inclòs en els capítols precedents d’aquest volum. Tal volta un dels que es poden considerar com a més interessants sigui aquell que duu l’encapçalament de «Razón del Monumento “Casteller”», en el qual, entre d’altres qüestions, s’expressa que: «Y cabe perfectamente que sea Vilafranca del Panadés [...] la que erija ese monumento de homenaje “a todas las collas”, ya que

AC Alt Penedès - Panadés radicado en Valls, por ejemplo, sería como constituirse un homenaje a sí mismos...»; el mateix escrit recull aportacions de diversos comunicadors vinculats al fet casteller: Lluís Solsona, Emili Miró, F. Blasi i Vallespinosa i Pere Català i Roca. Ens sembla adient d’incloure aquí l’últim dels paràgrafs de l’escrit, degut a la ploma del darrer d’aquests personatges esmentats: «Si els castells tenen molt d’esport, no menteixen pas l’origen de ball popular. En certa manera, postillà (sic.) que la cultura catalana ha donat amb els castells la sardana vertical: els pisos d’un castell, i van acompasant-se també amb estrofes musicals».

Una setmana més tard, Acción (27 abr.) es feia ressò igualment de l’aparició de la memòria, tot fent constar que es tractava d’una edició limitada, que el seu cost era de 50 pessetes i que l’import passaria íntegrament a engruixir la subscripció promonument; en el mateix número, Jordi Biosca i Badia, en parlar també de la «Memòria d’un monument», agraïa a l’amic Alfons Chulvi la gentilesa de la seva tramesa i, alhora, precisava que «...Bellament presentada, i de forma fàcil i agradable, ens presenta tota la història d’aquesta idea, que primer semblava un somni [...] Aquest llibret representa quasi el punt final de tot un seguici d’hores de treball desinteressat, d’esforços, de lluita, portades per un grup d’homes, en realitat molts pocs, que varen creure fermament des del primer dia en la seva idea i que un cop assentada no han parat fins fer-ne una grandiosa realitat...»; també trobem una gasetilla que informa de la celebració, el dia 8 de juny, d’una desfilada de models femenins i infantils a benefici del monument «Als Castellers» i del Concurs de Castells que hom pensava celebrar per la Festa Major. A més, Panadés (4 i 11 de maig) tornava a incidir sobre tots aquests temes, alhora que es feia ressò de la convocatòria d’un concurs de cartells murals de la Festa Major (ja n’havia parlat també el 20 d’abril), amb la intenció que, del guanyador, en fossin distribuïts uns 3.000 (no solament a Catalunya, sinó també per Espanya i el sud de França), enfront dels 150 que s’editaven cada any; per la mateixa publicació, sabem que la subscripció promonument havia assolit la xifra de 244.578’80 pessetes.

La reunió-sopar de can Rossell

El dissabte, 11 de maig, a les nou de la nit, membres de les distintes comissions promonument i diferents personalitats relacionades amb la iniciativa, foren convocats a un sopar-reunió a la casa pairal vilafranquina que l’Oriol Rossell —vicepresident de la comissió executiva— tenia al número 12 del carrer de la Font. Segons manifestava l’Alfons Chulvi, a Panadés (18 maig), l’ambient fou òptim i l’amfitrió va obsequiar la concurrència amb un banquet de gala. L’alcalde Melo va lloar la realització del monument —«que nos ha regalado Cañas a Vilafranca», va dir— i, al seu torn, l’escultor —que ja havia cobrat la totalitat dels emoluments pactats d’inici i es va veure afavorit, aquell dia, amb una generosa gratificació—2 va informar de l’estat actual de l’obra i de com s’havia de fer el seu trasllat i la instal·lació. L’arquitecte municipal, Fèlix Mestre, va demanar que li fos facilitat un dibuix a escala del monument i del lloc d’emplaçament, per tal d’estudiar-ne el basament, així com el conjunt ornamental del seu entorn. Joan Cortadella, un dels Administradors, va donar compte d’alguns aspectes del programa d’actes que es duria a terme: una gran solta de coloms, actuació de les bandes de música, cant coral de «Els Xiquets de Valls», de Clavé, i l’aixecament simultani de sengles pilars de cinc, un de cada una de les colles convidades. Lluís Solsona va subratllar «el gran acierto de levantar cada colla un pilar humano frente al de piedra en la inauguración, y la oportunidad histórica de un concurso de castells a realizar en esta fecha cumbre dentro de la castellística», a la qual cosa, l’arquitecte Mestre va objectar que fóra millor celebrar el concurs el diumenge, 1 de setembre, a causa que el dia de Sant Felix era feiner, i reservant per a aquest dia l’actuació d’una sola colla, «aparte de los Castillos de “Germanor” insinuados por el Sr. Cortadella, el “Cap de Colla” de Vilafranca, Sr. Bolet y otros».

Es va demanar l’opinió als caps o representants de les colles presents en la reunió i tots ells van oferir la seva col·laboració, tant pel que concernia l’enlairament dels pilars simultanis, com per enviar un pressupost de despeses sobre la possible participació al projectat concurs (un certamen que, tanmateix, finalment no es va poder dur a terme). Carles Gestí, representant del Vendrell, manifestava que «Vilafranca es historia dentro los “castells” y escribe nueva historia»; l’antic cap de colla vilafranquí, Ramon Sala, qui aleshores ho era de la novella colla barcelonina, deia que «vendrían a hacer el Pilar a pié, si es preciso, desde Barcelona»; el de Valls «se brindó igualmente, y con cálidas palabras para el Pilar y para acudir a concursar»; els de Tarragona van expressar que no es tractava d’un problema de calés «y si alguna dificultad pudiera surgir, será por tratarse de día laborable» (a la llarga, però, només una de les dues colles de la vella Tàrraco, com veurem, va venir a Vilafranca a plantar el pilar) i un dels caps de colla tarragonins va suggerir la conveniència que si es feia algun castell de germanor, fos dirigit conjuntament per tots els caps de colla; el de l’Arboç, «acogió con entusiasmo la idea, como no podíamos menos de esperar de nuestros vecinos»; per acabar, un dels representants de la Colla Vella de Valls va argumentar que els castells travessaven uns moments difícils i que «esta Fiesta Mayor de Vilafranca puede cerrar una definitiva billante época, por lo que deben todos prestar su máximo apoyo, entusiasmo y desinterés en esta ocasión tan extraordinaria y que Vilafranca marca siempre “los grados de gloria dels Castells”...».

També fou expressada la intenció que el Monument fos beneït per alguna personalitat senyera de l’Església catalana i hom va suggerir una terna de noms, corresponents als del bisbe de la diòcesi de Barcelona, de l’abat del monestir de Montserrat i/o de l’abat mitrat del cenobi de Poblet (a la fi, com veurem, amb bon criteri, seria l’abat montserratí, Aureli Maria Escarré, fill de l’Arboç, l’elegit). En la seva extensa crònica, Chulvi explicava, així mateix, que, a l’hora del sopar, «El salón estaba ricamente ornamentado con flores, habiéndose servido a un total de 40 comensales por 10 camareros con traje de rigurosa etiqueta, un servicio impecable de “rechaud”, de buffet gran carta»; i encara també que «Varios oradores expresaron su gratitud por la esplendidez de la invitación del Sr. Oriol Rossell Almirall a los miembros de las Comisiones del monumento “Als Castellers”, de la que él tan destacada como activamente forma parte preferente (es referia, esclar, a la Comissió Executiva) como fundador y “ex-Cap de la Colla de Vilafranca”, e impulsor y mecenas “dels Castells” y su Monumento...».3

L’emplaçament, a la plaça de Jaume I

Ja hem vist que, per a la ubicació del preuat monument casteller, s’havia optat finalment per la plaça de Jaume i com el lloc més idoni. Ho explicava l’informe elaborat per Lluís Maria Güell i Cortina i Fèlix Mestre i Sala, membres de la Comissió Artística del Monument, publicat a Panadés (18 maig), i que incloïa una panoràmica de com hauria de quedar la plaça, degudament urbanitzada, un cop instal·lat el pilar. En el dictamen dels dos prohoms vilafranquins, es feia constar el seu reconeixement a l’escultor Josep Cañas per la bondat de la seva obra, alhora que explicaven que havien aconsellat l’esmentada ubicació, tot descartant altres llocs possibles: el capdamunt de la Rambla de Nostra Senyora, enfront de Sant Magí; l’extrem de la Rambla de Sant Francesc, pròxim a la Font dels Alls i oposat a l’altre monument ja existent; la plaça de la Vila, amb les dues alternatives que oferia; i la plaça de Santa Maria, dita aleshores de Pius XII. També feien constar «...que no han sido pocos los esfuerzos por todos realizados para llegar a encontrar la mejor ubicación de tan noble monumento [...] hasta que con absoluta unanimidad de los firmantes y del propio escultor artista Sr. Cañas se aprobó, o mejor se acordó aconsejar el emplazamiento definitivo en la Plaza de Jaime i [...] De esta forma, y en este lugar, se logrará que el monumento tenga la máxima proyección sobre fondo-cielo y alejado, en lo posible, de toda horizontal próxima que pudiera distraer la belleza de su armónica verticalidad». Dies abans, segons consta en la informació facilitada per l’Ajuntament, aquest, en sessió celebrada el dia 15 de maig, havia pres l’acord de «Instalar el Monumento dedicado a los “Castellers” en la plaza de Jaime i, frente a la Capilla de Nuestra Señora de los Dolores...».

Pocs dies més tard, des de les pàgines d’Acción (1 juny), el docte capellà vilafranquí Manuel Trens i Ribas desaprovava la decisió en un escrit que titula: «L’oli i la història»; vegem com ho justificava: «El consell que, potser amb una mica més de preparació i pressió donaria, és que en aquesta plaça4 no es col·loqués el Monument als Castellers. En aquesta plaça tan històrica i artística només pot ser col·locat un monument al Bisbe Torras i Bages5 o al Doctor Morgades. Aquesta tan venerable Plaça li correspon un monument pontifical, un monument dedicat a una persona que en la seva figura mitrada resumís la història, l’art i la religió. Una presència folklòrica li vindria baldera. El Monument als Castellers en aquesta plaça resultaria una palmatòria abandonada per descuit damunt del paviment d’una Catedral sense sostre. Aquest monument, pel que he pogut captar, demana un espai no grandiós i, si és grandiós, un respatller de vegetació (un semicircular de xiprer retallat?) que el delimiti i ampari el seu folklorisme...». Vet aquí, doncs, com el mossèn de la «Vilafranca, Senyora Vila» s’erigia com a abanderat d’un corrent opositor que avui dia, transcorregut més de mig segle des de la inauguració del pilar de pedra, encara cueja, per bé o per mal, i que va reviscolar amb força fa uns pocs anys. Com a tres alternatives possibles, el capellà més dandi de la diòcesi barcelonina proposava Sant Magí, el Parc del Tívoli i l’espai proper a la Font dels Alls.

Finalment, com era de preveure, hom va tirar pel dret i va fer cas de la proposta dels comissionats. I així, a Panadés (15 juny), l’incombustible Manelic Panadés podia informar als quatre vents que «En la plaza de Jaime i, han comenzado las obras para el emplazamiento del Monumento “Als Castellers”, a inaugurar por la Fiesta Mayor próxima». El text que segueix aquest titular esdevé clarament redundant de tot el que s’ha exposat fins ara, tot i que amb la novetat que «ya se ha dado el primer golpe de pico donde va a colocarse el basamento sobre el que se asentará el “pilar de cinc” en piedra...». Chulvi insistia en el fet que la definitiva ubicació d’aquest en el lloc escollit, adquiria una doble significació: d’una banda, rendir homenatge popular als “xiquets”; i, de l’altra, «recordar permanentemente la Festividad religiosa de San Félix [...] en que los atrevidos “castellers” levantan sus pilares en honor al Santo, cuando en la “Entrada”, penetra por la garganta dorada de la Basílica, al decir de Eugenio D’Ors. Así se mezcla como en los festejos, lo popular y lo religioso, en un perpetuo homenaje al ínclito Patrón de Vilafranca, conservándose el acervo común que hace a la Fiesta Mayor de Vilafranca, la más típica de Cataluña...». També és de justícia afegir que, a la fi, l’articulista reconeixia que, tot i que inicialment s’havia decantat per la plaça de la Vila com a lloc més adient per encabir el monument, havia canviat d’opinió i considerava «mejor, si cabe, el de la Plaza de Jaime

I, donde va a situarse cerca la Basílica, ensamblando así lo popular y lo sagrado». És fàcil d’adonar-nos que aquest acoblament entre folklore i religió tenia del tot capficat, ja aleshores, aquell tan animós com dissortat comunicador vilafranquí.

Cremant els últims cartutxos

A l’Acción (1 juny), Jordi Biosca, a la secció «El nombre y el hombre», entrevistava Fèlix Sabaté, un dels Administradors de la Festa Major, i posava l’accent en l’anunciat «Desfile de Models», com una de les fonts de finançament,6 a la vegada que feia palès que la idea de celebrar un concurs casteller seguia vigent en el pensament del quartet administratiu. Vet aquí, doncs, algunes de les preguntes amb les corresponents respostes: «—Depèn de l’èxit del Desfile, la celebració del Concurs de Castells? —En part sí. Per tant crec que tots els vilafranquins que puguin deuen ajudar-nos a fer que aquest acte sigui un èxit, ja que el benefici serà per Vilafranca. —Pressupost del Concurs de Castells? —Pels volts de les 175.000 pessetes. —Què se’n sap de la proposició de fer-lo el dia 1 de Setembre? — Estem pendents de la contestació de les colles, encara que sembla que seria el dia més apropòsit [...] —Sempre ha sigut un problema la llarga espera a l’hora dels castells a la Plaça de l’Ajuntament. Heu pensat amb això? —Sí. Ja que pensem alternar els balls i comparses amb l’actuació dels castellers, anunciant-los prèviament per mitjà d’altaveus. A més és probable la instal·lació d’un toldo a la Plaça per defensar-nos del sol. —O de la pluja...». Sembla ser que aquesta pretesa intercalació dels castells enmig dels balls es va arribar a produir en algun dels tres dies de les festes, tot i que el projectat concurs finalment, com ja hem dit, no va tenir efecte.

També a Panadés (15 juny), els Administradors feien pública la seva «Gratitud» a totes les persones, institucions i entitats que havien donat suport a l’obra comuna de realització del monument. L’escrit agraeix, a més, «... muy cordialmente, a la sin par “reina DE LA festa major”, la niña Asunción Rosés7 la aceptación por su “reinado”, ¡ay, demasiado corto!, y la cual fue presentada a Vilafranca, reunida en el Casal el pasado sábado por la noche, que le prodigó una gran ovación»; com tothom sap, aquesta iniciativa de nomenar una Reina de la Festa Major, tot i la bona fe que la guiava, no va tenir continuïtat.

I atès que la possibilitat que se celebrès el concurs de castells encara entrava dins del probable, sembla que era del tot lògica, per tal d’escalfar l’ambient, la publicació, a Panadés (28 juny), d’un acurat article de Lluís Solsona que duia per títol, precisament, «Apología de los concursos de “Castells”», i que començava qualificant l’encara recent reunió de can Rossell de «congreso ecuménico “casteller”...», en el qual es va debatre la conveniència de la convocatòria d’un nou certamen, després dels que ja s’havien celebrat anteriorment a Tarragona (1932-1933-1952-1954-1956), Valls (1940), Vilafranca (1945), el Vendrell (1945) i Reus (1948). A tots aquests passava revista l’advocat i estudiós torrenc, afincat a Vilafranca, alhora que constatava que «No vamos a ocultar que la aceptación de los concursos de “castells” ha tenido sus más y sus menos entre las personas que sienten y estudian nuestro folklore y que por parte de algunas de elllas se ha denunciado el peligro de su desnaturalización...»; més endavant, apostava clarament a favor d’aquest tipus de competició: «Examinados ya los concursos “a posteriori” y hecho hincapié acerca de un arquetipo que, sin mengua del valor folklórico de los “castells”, permita la actuación sobre quienes los ejecutan del incentivo propio de toda alta o universal competición, nos queda por destacar la función de este acicate en la fase preparatoria del concurso. Por ello se nos ocurre preguntar si, desaparecida la asiduidad de las actuaciones “castelleras” de antaño, causa del progresivo mejoramiento de las mismas, esta fase previa y preparatoria del concurso (entrenamientos y elección de los “castellers” idóneos para cada puesto) no podría contribuir, aunque sólo sea relativamen-te a la conservación de la potencia “castellera”...»; finalment, sense poder aclarir si el concurs es faria o no, ens posa al corrent d’aquesta insòlita pretensió dels Administradors: «...habían pensado en la posibilidad de un Concurso de “Castells” con actuaciones escalonadas (dos “collas” el día 29, tres el día 30 y dos el día 31) con el fin de adecuarlo a la tradicional estructura de nuestras fiestas. Poco importaría el sacrificio de la unidad de acto del concurso y mucho ganaría la Fiesta Mayor», una hipòtesi, aquesta, que es va descartar ben aviat perquè «...los “Caps” de las diferentes “collas”, encontraron el inconveniente de tenerse que realizar en día de labor, lo cual acarrea dificultades de índole laboral y económica», per la qual cosa, «se habló de trasladar el concurso al domingo día 1 de Septiembre, sin que, como es natural, se tomaran decisiones en ningún sentido».

A Panadés (7 jul.), els Administradors informaven de les últimes activitats que havien dut a terme: visita a Sant Quintí de Mediona, per tal de fer pedagogia de la més típica i del monument pròxim a inaugurar-se; i reunió a la vilafranquina Sala Grases, amb els homes d’Acció Catòlica, per tal de posar-los al corrent de múltiples aspectes relacionats amb la Festa Major, en la qual, entre d’altres qüestions, «...se hizo hincapié en la conveniencia de crear un Patronato o Cofradía de Ex-Administradores, en misión asesora...». En el mateix setmanari (20 jul.), Manelic Panadés posava èmfasi en una «Hermandad fraterna, en torno a un símbolo»; el símbol no era altre que el monument «Als Castellers» i la germanor, la que havien fet palesa Vilafranca i la comarca, amb les seves generoses aportacions (271.718’80 pts., recaptades fins aquell moment). Chulvi aclaria, una vegada més, que l’immortal pilar de cinc fóra inaugurat el dia de Sant Fèlix, malgrat que no es podria procedir fins més tard a enllestir la nova urbanització de la plaça de Jaume i (sí que s’havia intervingut ja en l’arranjament de la plaça de Santa Maria, dita aleshores oficialment, recordem-ho, de «Pio XII»), i afegia que «a principios de Agosto, el escultor Cañas trasladará a Vilafranca el primer bloque escultórico [...] Si bien para ajustar las distintas piezas, el escultor tendrá que trabajar en algunos retoques [...] los efectuará en la misma plaza de Jaime i, aunque salvado de la curiosidad pública mediante materiales adecuados...».

A l’altre setmanari vilatà, Acción (20 jul.), era precisament l’Alfons Chulvi el protagonista de la secció «El nombre y el hombre», en ser interviuat per Fèlix Simon. El flamant administrador mostrava la seva satisfacció per la propera inauguració del monument, amb la qual es culminaven gairebé dos anys d’esforços, i concretava que el trasllat de les peces es faria el primer dia d’agost; també confirmava que a la sortida d’Ofici hi hauria l’anunciada solta de coloms, campanes al vol, traca i coets, i que la composició coral «Els Xiquets de Valls», d’en Clavé, seria interpretada pel Coro de Llorenç, en no poder fer-ho el Coro del Penedès. Pel que ens interessa, destaquem aquesta pregunta: «—El Concurs de Castells, com està?», a la qual, Chulvi responia: «—En realitat aquest és el resultat: una colla de Valls desfeta, la del Vendrell casi que també, una de Tarragona impossible per ser treballadors portuaris, tenim segura la de l’Arboç i Vilafranca, faltant contestar una de Valls, una de Tarragona i la del Vendrell, però el Concurs es pot quasi descartar». Cal matisar que, tot i que el panorama era més aviat una mica galdós, tampoc no era tan desolador; la prova està en el fet que, a la fi, el dia de Sant Fèlix, en l’acte inaugural del monument, a l’hora d’enlairar els pilars només hi va mancar la Colla Nova de Sant Magí, de Tarragona, mentre que, a la plaça, a l’hora dels castells, competirien les dues colles dels Xiquets de Valls. D’algunes altres respostes que oferia la conversa, constatem que en les desfilades benèfiques de models només s’havien pogur recaptar tres mil pessetes i també que el programa de mà no tindria anuncis. D’altra banda, l’entrevistat aprofitava l’ocasió «per invitar a tots els balls que comencin els assatjos, com els Castellers...». Al Panadés del mateix dia, llegim que «Por los Administradores, ha sido contratada la Colla de Castellers de Vilafranca, para actuar por la Fiesta Mayor, y en el momento de ser inaugurado el Monumento “Als Castellers”».

Col·locació de la primera pedra del Monument

La data fixada per a aquest esdeveniment fou el dilluns, 29 de juliol, Ho anunciava Panadés (27 jul.), després de revelar que el pregó de la Festa Major —el primer d’una rècula ininterrompuda que ha seguit després— havia estat encomanat a l’advocat vilafranquí Teodoro Sardà Miret i que s’aprofitaria, a més, aquest acte per tal que fos «...proclamada, también por primera vez este año, la “Reina de la Festa Major”, la niña Maria Loreto Rosés (ara sí que endevinaven de quina Rosés es tractava), símbolo de la alegría y la inocencia de unos festejos...». Així mateix, en l’escrit també s’indicava que «La paleta que se empleará, es la misma de plata labrada que se usó para colocar la primera piedra del Monumento a Milá y Fontanals, que luce en nuestras Ramblas, y que se inauguró hace 50 años. En la base del Monumento se colocarán, debidamente protegidas unas monedas, semanarios locales, y una botella de vino del Museo del Vino, símbolo de nuestra riqueza y cultura, y una piedra con la inscripción “visca san felix”, 1963». L’acte fou anunciat també per l’Acción, del mateix dia, i, de manera excepcional, pel típic i popular pregoner —en Fabregat— que recorria els carrers de la Vila, amb el cornetí de ritual, mentre que, tal com s’havia informat també, els blocs de pedra del pilar encara trigarien uns dies a arribar a casa nostra. El mateix setmanari constatava que davant de la capella dels Dolors, l’Ajuntament havia fet habilitar «...los cimientos que servirán de base al Monumento a los “Castellers”...».

També l’Acción (3 ag.), donava compte del contingut de l’«ACTA DE LA COL · locació DE LA primera pedra del “monument als castellers” obtin- GUT PER subscripciö popular», la qual tingué lloc, efectivament, el 29 de juliol, i comptà, inusitadament, amb el valor afegit —i, gairebé podríem dir, amb la gentilesa— d’ésser redactada íntegrament en català; així ho recollien també els de Panadés, en la mateixa data. Vet aquí el text sencer: «A Vilafranca del Penedès, a les vuit del vespre del dilluns, dia 29 de juliol del 1963, es beneeix (aquesta és la versió de Panadés; els d’Acción deien basteix) la primera pedra del Monument “Als Castellers”, format en un “pilar de cinc”, de tamany natural, d’uns vuit metres d’alçada i vint tones de pes, fet amb pedra de la Floresta per l’escultor Josep Cañas, fill de Banyeres del Penedès. Les despeses de l’escultura són de 300.000 ptes., quantitat obtinguda des del dia 24 de novembre del 1961 fins el 30 d’agost, diada de la Festa Major. Estan presents junt amb el poble, totes les autoritats de la Vila, representacions dels diferents estaments, Administradors de la Festa Major de Sant Fèlix, Comissió del Monument, presidents de les entitats, directors i corresponsals de la premsa local i de Barcelona, i components de la colla de braus “Castellers de Vilafranca”. La benedicció de la primera pedra ha estat feta pel Sr. Degà del Penedès, Rvnd. Tomàs Pujadas i Coll, pvre. Per donar fe i llegar a la posteritat esment d’aquest acte, s’introdueix en el basament de tan singular Monument els següents objectes: —Estampa de Sant Fèlix de l’any 1963. —Cartell anunciador de la mateixa Festa Major.

—Premsa local. —Monedes en curs legal —Memòria de l’erecció del Monument. —Guió radiofònic de propaganda de la Festa Major. —Premsa nacional del dia. —Llista dels contribuents al Monument. —Una ampolla de Vi del Penedès, símbol de la riquesa de la comarca. Aquests objectes són coberts amb una llosa que porta la inscripció següent: “visca sant fèlix màrtir”. any 1963. En aquest darrer acte, s’ha emprat la mateixa paleta de plata llaurada, que serví amb motiu de la col·locació de la primera pedra del Monument al compatrici Milà i Fontanals, mig segle abans. Amb les seves signatures donen fe de tot l’esmentat».

Segons el redactor d’Acción, després de la lectura del text de l’acta, «A continuació, fou beneïda la pedra pel Sr. Degà i col·locada en el seu lloc, mentre es disparava una traca i els “Castellers de Vilafranca” aixecaven un “Pilar de cinc”, com anticipant-se al que en homenatge de tots els castellers, serà inaugurat durant els dies de la Festa Major». Per altra part, Manelic Panadés rematava la informació, a Panadés, amb una columna escrita en la qual constatava que l’afer es trobava «En la última etapa, de un largo camino...», i afegia, a més, que «Al coincidir esta inauguración con el centenario de la visita de Clavé a Vilafranca y haberse inspirado Clavé en aquella Fiesta Mayor para componer la pieza “els xiquets de valls”, los Administradores de este año han estado buscando afanosamente un coro que pudiera cantarla en el acto de la inauguración y descubrimiento del Monumento, y casi podemos adelantar que ha sido encontrado. Por otro lado, podemos decir que faltan apenas 25.000 ptas. para concluir la suscripción...»; també aclaria que en la llista de donants continguda a l’interior de l’arqueta de vidre que s’havia col·locat al costat de la primera pedra del Monument, hi figuraven tots aquells que havien contribuït a la subscripció fins al dia 8 de juliol.

Sempre en la mateixa data suara esmentada, Panadés incloïa dues instantànies de l’acte en qüestió —amb l’Alfons Chulvi i l’alcalde Melo fent anar la paleta d’argent—, tot qualificant el moment com un «Acto de simpatía», en el qual «...improvisadamente los “Castellers de Vilafranca” levantaron un bello “pilar de cinc” y el estampido de los cohetes conmovieron a la población...». A la portada del mateix número, hom informava de la visita recent que havia fet a Vilafranca, el dissabte anterior, Pere Català i Roca, a qui acompanyava el profesor Pasqual Scanu, de l’Alguer, un personatge de grata memòria per als castellers vilafranquins, atès que fou ell, sobretot, qui ens acollí i ens acompanyà en la nostra estada a la Barceloneta de Sardenya, pel setembre del 1978; i es feia constar que el fotògraf «...expresó su felicitación a Vilafranca por el simbolismo y el homenaje que la población realiza con tanto esfuerzo en pro de nuestra gran aficionado de raza de los “Xiquets de Valls” o “Castellers”» (ja es veu que una part del contingut no està massa ben redactat —o potser no es va imprimir prou bé— però ja s’entén el sentit que volia donar-li l’articulista). I encara, més endavant, veiem anunciada la «III Exposición y Feria Oficial de la Viña y el Vino», a celebrar, a Vilafranca, del 15 d’agost a l’1 de setembre. És per aquest motiu que ja s’havia decidit, prèviament, des de l’Ajuntament, de no celebrar aquell any les Fires de Maig, ja que, segurament, a molts dels expositors que hi concorrien els interessava més de participar en un certamen de major envergadura, com era la Fira, que es feia cada deu anys. D’aquesta manera, els Castellers de Vilafranca s’havien passat gairebé en blanc tot el que portàvem de temporada, des de l’actuació de Sant Raimon fins a l’acte de col·locació de la primera pedra del Monument. Aviat, però, hi podrien posar remei, amb dues actuacions fora vila, abans de la Festa Major, i, més tard, una altra que els tornaria a portar a una plaça que, com hem anat veient, durant els primers anys de la colla esdevingué força habitual: Barcelona.

Sortides a Vilanova i a Sant Quintí

En efecte, al mateix Panadés (3 ag.), una gasetilla informa de l’honrosa distinció que suposava el fet que la tarda del dilluns, dia 5, «...el Ayuntamiento de esta Villa, en Corporación y bajo mazas, asistirá a la procesión que tendrá lugar en Villanueva y Geltrú con motivo de la festividad de Nuestra Señora de las Nieves, Patrona de dicha ciudad, en el cual acto será pendonista, por designación del Ayuntamiento de aquélla, el Alcalde de esta población don Luis Melo García, para reforzar los vínculos que tradicionalmente han unido siempre a las dos poblaciones vecinas. Le acompañarán como cordonistas los Tenientes de Alcalde don Francisco Biosca Jordá y don Manuel Via Prats. Con dicho motivo concurrirán a la citada Procesión los “Castellers”, el “Drach” y la Banda Municipal de Cornetas y Tambores...». Nogensmenys, el periòdic Villanueva y Geltrú (3 ag.) aclaria que els castellers ja hi serien des de primera hora: «A las 9, llegada de la Banda de música “La Lira Ampostina” y del grupo de “Castellers de Villafranca del Panadés», mentre que «...A la salida del Oficio solemne [...] tradicional exhibición de bailes populares [...] que culminará con la actuación de los “Castellers de Villafranca”»; en la mateixa publicació trobem un article (signat: p.) que parla de «Buena vecindad» i confirma que «El grupo de “Castellers de Vilafranca” será el que actuará este año en Villanueva, levantando las simpáticas y atrevidas torres humanas...».

Una setmana després, Panadés (10 ag.) tornava a insistir en el fet que «...A dicha procesión, que iba precedida por las danzas y bailes folklóricos típicos de Villanueva y Geltrú, se añadieron nuestro popular “Drach”, la Banda Municipal de Cornetas y Tambores de esta Villa y la “Colla” de “Castellers de Vilafranca”. Con tal motivo fueron numerosísimos los vilafranqueses que se desplazaron a la vecina población, contribuyendo con su presencia a aumentar el considerable número de público que presenció la procesión». I pel que fa als castells aixecats, els coneixerem tot seguit; abans, però, cal constatar que d’aquesta sortida a Vilanova, també n’informava el corresponsal de La Vanguardia española a Vilafranca, Santiago Abella, amb la paradoxa que l’anunci de l’actuació per al dia 5, no fou publicat fins al dia 10. En el Panadés d’aquest darrer dia s’informa, així mateix, que «El pasado viernes, los cuatro Administradores de la Fiesta Mayor, fueron recibidos, en la Santa Montaña, por Dom Aurelio Mª Escarré, Abad de Montserrat, quien sigue con interés los preparativos de nuestra Fiesta. Con alegría nos place comunicar que el día de San Félix oficiará Misa Pontifical, al fin de la cual bendecirá el Monumento “Als Castellers”...»; una altra notícia confirma que «Conforme a lo previsto, el lunes llegaron a nuestra Villa, los distintos bloques que constituyen el gran Monumento Als Castellers, siendo muy numeroso el público que presenció la descarga».

També Panadés (17 ag.), informa que «Mañana los “Castellers” de Vilafranca actuarán en la vecina población de San Quintín de Mediona. La hora de salida es a las 9’30 de la mañana puntualmente de la plaza del Generalísimo. Este año nuestros “castellers” tienen varios contratos en diferentes poblaciones y según nos aseguran que también actuarán en la Ciudad Condal. El pasado día 5 de agosto fueron a Villanueva y Geltrú donde levantaron los “tres de set”,“torre de sis” y un magnífico “pilar de cinc”. Fueron muy aplaudidos por el numeroso público que presenció sus actuaciones».

I, en el mateix número, també es fa saber que, amb motiu de la inauguració de la Fira del Vi, els Administradors de la Festa Major van ser presentats al Governador Civil de Barcelona, Ibáñez Freire, qui, en el discurs d’obertura, manifestà que «...me comprometo desde este momento a asistir a la Fiesta Mayor de Vilafranca y más todavía en este año que va a ser realzada con la inauguración de este monumento que va a perpetuar en piedra, esta manifestación tan popular y tan sentida por todos lo vilafranqueses, como son las actividades que desarrollan vuestros “castellers”...». Així, doncs, els Administradors ja tenien lligats, per a l’acte inaugural del Monument, una primera autoritat religiosa i una altra de civil; com podrem comprovar més endavant, l’abat montserratí i el governador civil van conviure, el dia de Sant Fèlix, en un clima d’amical cordialitat. Després, però, com també veurem, les canyes es tornarien llances... De l’actuació a Sant Quintí de Mediona no ha transcendit res més que una fotografia que recull un tres de sis, mentre els castellers el van muntant, precisament davant de la casa on s’elaboraven llavors els acreditats carquinyolis que han donat tanta fama —a més del pintoresc i atractiu indret de Les Deus, esclar— a la població.

Tot preparant l’efemèride

Acción (3 ag.), posava al corrent d’alguns preliminars que havien de precedir l’acte de la inauguració monumental, tot constatant que «Para el día 5, el señor Cañas, escultor del “Monumento als Castellers”, tiene prometido el traslado desde su taller de Barcelona, de las piezas escultóricas del “Pilar de cinc”». Un setmana més tard, llegim a les «Noticias de Fiesta Mayor», que «Conforme a lo previsto, el lunes llegaron a nuestra villa los distintos bloques que constituyen el gran “Monumento als Castellers”, siendo muy numeroso el público que presenció la descarga»; i també que «Ha llegado a Vilafranca, para proceder al ajuste de las distintas piezas del Monumento, el laureado escultor Cañas».

I de Panadés (17 ag.), manllevem aquests paràgrafs de l’article «Vilafranca y su Monumento “Casteller”», de Lluís Solsona: «...Vilafranca ha querido que un monumental “pilar de cinc” arraigara perennemente en su suelo, como testimonio de su vocación “castellera”. Como recuerdo de su pasado “casteller”. Glorioso pasado de “castells de nou” y “torres de vuit”, que queda ya a setenta o noventa años; glorioso pasado, el del “pilar de vuit” del año 1881.8 Pasado generoso, el del primer cuarto de este siglo, en que Vilafranca acogía en su Fiesta a los “Xiquets” que, en decadencia, eran casi olvidados en otros pueblos de solera. Y no digamos recuerdo, sino perpetuación del Renacimiento “Casteller”, que en estos días escasamente perdura y en el que Vilafranca ha participado con su “Colla” y ha impulsado y prestigiado con su plaza, la más universal y popular. En ella se cargó el “pilar de sis” en el año 1934,9 el “tres de vuit” en el 1952 y en los últimos treinta y un años: veintiocho “quatres de vuit” y treinta y cuatro “torres de set”. De ahí que la razón del monumento “Casteller” haya que buscarla en lo más entrañable de Vilafranca y que la de la grandeza de los “Castells” esté en las mismas palabras de nuestro Obispo Torras y Bages, que los veía como viril manifestación, símbolo de la fuerza y del aplomo de nuestro pueblo. Y es que sólo el pueblo que los siente y vive, puede levantar “castells”. Ya que éstos sólo a medias son inteligibles; y en nuestra villa, menos aún. Dígase, sino, puesto que ya es imposible explicar como las “gralles”, a pleno sol, son capaces de multiplicar las fuerzas humanas de los “xiquets”, ¿quien será capaz de descifrar, en el anochecer, el misterio de nuestro Patrón San Félix Mártir, en su “Entrada” con escolta de “pilars de cinc” y a todo fuego?

Estas son las razones de Vilafranca ante su monumento; su derecho y su deber».

A la mateixa pàgina de l’escrit que acabem de transcriure, hi trobem una «Carta abierta a los “Caps de Colla”, “Castellers” y aficionados de Cataluña, con motivo de la inauguración del Gran Monumento de homenaje que les tributa Vilafranca», la qual contenia una «invitación y súplica de asistencia», en el sentit que «...encarecemos a todos los castellers y aficionados su presencia y participación en el acto inaugural, vistiendo los “castellers” la camisa propia de su “Colla”, acudiendo a levantar un “pilar”...»; la carta —ja es veu que amb la pretensió que l’acte fos el més multitudinari possible— la signava Alfons Chulvi, com a president de la Comissió Promonument. Uns dies abans, a La Vanguardia Española (15 ag.), era el periodista José Tarín-Iglesias, d’ascendència vilafranquina, qui exposava que «Los “castellers” van a ser inmortalizados en Vilafranca»; i començava així la seva dissertació: «Dentro de muy pocos días Villafranca del Panadés, “solar de hombres preclaros” al decir de nuestro inolvidable Juan Bautista Solervicens, se inaugurará el monumento “als castellers”, esas intrépidas “colles”, que surgiendo de la comarca del Panadés y también de las tierras tarraconenses han llevado el espíritu de una raza indomable por todos los puntos de nuestra geografía [...] los “castellers” son la expresión más viva y verdadera de la bravura de esas tierras en las que ya en pleno siglo XVII, se efectuaban exhibiciones de esta clase, aunque muchos autores sitúan ya a los “castellers” en las épocas romana o árabe [...] los pretéritos “titans” se hallan vinculados al Panadés desde tiempo inmemorial y ni un solo momento en nuestra historia dejan de hallarse presentes en la vida villafranquina y aún en la de toda la comarca y en buena parte de la provincia tarraconense. Los “castellers” es algo adscrito en la entraña popular de nuestro pueblo...».

I uns dies més tard, Panadés (24 ag.) indicava en la seva portada que estava «TODO A punto, para dar principio a la Fiesta Mayor más importante en lo que va de siglo», la qual comptava, esclar, amb l’afegit de tots els actes corresponents a la tercera Fira del Vi, que havia estat inaugurada el dia 15 d’aquell mes d’agost. En el periòdic esmentat també es parla de la visita que els Administradors havien de fer a la ciutat de Valls, on, el mateix dia 24, serien rebuts pel seu alcalde, al qual convidarien a fer acte de presència, juntament amb altres batlles de les places castelleres, en l’acte d’inauguració del monument «Als Castellers»; i encara des del mateix Panadés —que reproduïa l’escrit «Els Castellers», publicat al programa de la Festa Major de l’any anterior, acompanyat d’un parell de fotos retrospectives— hom es feia ressò de la informació que brindava el setmanari vallenc Juventud sobre l’efemèride, la qual, a més de concretar que «Asistirán las dos “colles” vallenses», oferia alguns comentaris un bon punt xovinistes, com ara aquests: «...El monumento está dedicado a los “castellers” pero de hecho es un homenaje a nuestros “Xiquets de Valls” y ha de perpetuar y cantar sus glorias [...] Y Valls que engendrara y diera luz, hace más de 150 años, a estos emotivos ejercicios folklóricos, que los amamantó en épocas de las vacas flacas (cuando sólo, con unos amigos de allá y acullá supo hacerlos hombres, darles la hombría y madurez que hoy tienen) ha de sentirse satisfecho y orgulloso, y se siente así, que en aquellas tierras en las que se aprecian, se rinda a los “castellers” este homenaje, que en definitiva es un homenaje a Valls y a sus “Xiquets”...»; en canvi, l’escrit conté altres paràgrafs que no respiren tant de patriotisme mal entès: «...Lo hemos dicho y nos place repetirlo que Vilafranca y Valls es tierra “castellera”. Se siente allí verdadera afición, porque han captado los valores que encierran y conocen, completamente, su hombría, su agilidad, su arte [...] Por eso las dos “colles” vallenses: la “Vella”, campeona, con título revalidado con nota de honor, y la “Muxerra”, también campeona en otras épocas; Valls, cuya supremacía, aparte de ser su abnegada y sacrificada madre, es indiscutible, no podía estar ausente en este importante acto [...] Los padres son felices cuando a sus hijos se les halaga. Y eso se realiza en Vilafranca...».

Constatem, per altra part, que les donacions per al petri monument arribaven ja a les 276.863’80 pts., i també que el conegut cineasta barceloní Manuel Esteba i Gallego —que tenia vinculació familiar amb la vila— preparava la realització d’una pel·lícula sobre la Festa Major. També cal dir que els Administradors havien fet editar un disc —tot i que només se’n van fer deu exemplars— sobre la diada de Sant Fèlix, amb guió d’Alfons Chulvi i música de gralles a càrrec de l’Escola de Grallers de Sitges. Afegirem, d’altra banda, que el cartell anunciador de les festes, del pintor i grafista madrileny Fermín H. Garbayo, que havia guanyat el primer premi del concurs convocat prèviament, també era plenament casteller.

A les portes de la Festa Gran

Del pregó que va pronunciar Teodoro Sardà Miret, el 28 d’agost —no a la plaça de Jaume i, sinó a la de Santa Maria—, podem extreure alguns comentaris dedicats als castellers i, de retruc, al monument vilafranquí i a la figura d’Eugeni d’Ors. Ve-t’ho aquí: «...A la salida de la Iglesia se procederá a la inauguración y bendición por el propio Reverendo Abad del Monumento que Vilafranca ha levantado a los Castellers, estos Castellers que precisamente en esta Fiesta Mayor de 1963 pasarán a la historia por obra y gracia de unos vilafranqueses que han querido perpetuar así una de las instituciones más típicas de nuestra Fiesta Mayor. En el Monumento levantado hace pocas fechas en

Madrid al insigne filósofo Eugenio d’Ors, que quiso que sus restos descansaran para siempre en Vilafranca, consta una lápida en la que se lee: “Todo pasa, una sola cosa te será contada y es tu obra bien hecha”. Esta inscripción cuyo texto forma parte, en síntesis, de la doctrina orsiana, resumida así por su hijo Víctor, nos hace ver cual admirable ha sido la idea de erigir en Vilafranca un monumento a los Castellers, que sea un homenaje a todas las collas, desde los Xiquets de Valls, primera plaza en el orden cronológico, hasta nuestra colla de Vilafranca, pasando por las antiguas de Montblanch y Tarragona, las de Vendrell, Arbós, Barcelona y cuantas otras existan en nuestra bendita tierra [...] D’Ors describe el espectáculo, que dice es de una calidad soberana y se le ocurre parangonear el papel lúdico de los “xiquets” con el que en otras partes tiene la fiesta de los toros, ya que en el despertar un frenético entusiasmo, se parecen, y los castillos no tienen menor emoción patética y es probable que ofrezcan mayor calidad estética, pues aun cuando el dinamismo de la fiesta de los toros está en los Castellers ausente, desde el punto de vista de la escultura es tanto mejor. El gran entusiasta de los Castellers que es Pedro Catalá Roca nos dice que en cierta manera podríamos apostillar que la cultura catalana ha dado con los Castellers la sardana vertical. Podemos añadir nosotros que si Maragall veía en la sardana como “la més bella de les danses que es fan i es desfan”, esta versión de los castells no cabe duda que es también la más bella, pues, no solamente avanza, sino que sube hasta el cielo “donant-se les mans”...». A continuació, Sardà feia referència a un episodi casteller de la novel·la «Vilaniu», del vallenc Narcís Oller, així com també al conegut poema «L’enxaneta», d’Àngel Guimerà, per tornar a lloar «...el acierto que tuvieron los que propugnaron por esta idea (la del monument), entre los que destaca en primer término precisamente Alfonso Chulvi, acompañado en esta iniciativa por aquellos grandes Castellers, que ya sean de hecho, ya de afición, ha tenido Vilafranca, encabezados por su primer cap de colla el entusiasta Oriol Rossell, y por Suriá, y secundados en la realización de la idea por los Administradores de la Fiesta Mayor. Y es un panadesense, es un hijo de estas tierras del Panadés el autor de esta maravilla de monumento, José Cañas, el insigne escultor hijo de Bañeras del Panadés...». El pregó acabava amb una exaltació de la recent proclamada Reina de la Festa Major (una idea que, com ja hem dit, no prosperaria en anys successius), en la persona d’una joveníssima Maria Loreto Rosés i Vila, la qual, a dia d’avui, presenta un altre títol honrós com és el de «mare política castellera».

Acción (29 ag.), a l’extraordinari de Festa Major, oferia una extensa informació castellera, encapçalada pels «Comentaris davant les pròximes jornades castelleres», que oferia Josep Miret i que feien palès, d’inici, que una cosa era la festa en si, i l’altra els castells que s’hi poguessin veure: «...Està la Festa Major de 1963 destinada a reviure aquelles darreres dècades del segle passat? Quin dubte hi ha que els camins establerts pel curs de la nostra Festa Major en el present any, porten a oferir als vilafranquins una de les millors que hagin viscut, si no visqueren aquelles, cosa solament possible als més vells del país. Quan el dia de Sant Fèlix, en la taula de tots els vilafranquins es comenti el que ha passat a la Plaça, quins castells s’hauran carregat? Han ballat amb dignitat els balls? La Plaça estava plena?... Llavors potser sentirem que la Festa Major prospera i que la seva pujança arrossega amb ella el bon nom de Vilafranca i l’accentuat tradicionalisme dels seus homes. L’any del Monument “als Castellers”, què ens reportarà en matèria castellera? Sincerament els castells travessen un període d’una certa crisi, conseqüència lògica d’una època esplendorosa; per tant no creiem que es realitzin grans proeses, que foren sols possibles en cas d’una unió de tots els homes que senten i estimen els Castells i totes les nostres tradicions...». A continuació, el jove casteller —i falconer, a la vegada— passava revista a la situació en què es trobaven, llavors, totes les colles del món casteller, i, en el que pertoca a la «Colla de Vilafranca», argumentava: «Des de la seva fundació, l’any 1948, la nostra colla ha seguit consolidant els seus estètics10 castells de set, arribant a construir-los amb gran destresa com ho demostra el fet de que el passat dia 5, festa major de la veïna població de Vilanova, 42 homes carreguessin i descarreguessin els “Tres de set”. Els últims anys, especialment els 1960 i 1961, s’observa un afany per superar les fites ja aconseguides, com ens demostren els intents de la “Torre de set”, essent el més gran anhel de l’afició, veure-la coronada aquest any»; i acabava la crònica, tot dient: «Sols queda desitjar que les properes jornades castelleres siguin lo esplendoroses que mereixen la Festa Major i l’afició, i poguem admirar una vegada més el meravellós “Quatre de vuit”» (cal dir que aquest bon desig, en forma d’averany, del cap de la nissaga dels Miret, es va complir, ja que la Colla Vella de Valls aconseguí coronar el carro gros que va intentar; en canvi, la nostra torre de set hauria d’esperar encara gairebé sis anys).

Unes pàgines més endavant, trobem un dels poemes castellers més coneguts de tots els que va rimar l’inoblidable Antoni Massanell; aquest el va compondre en un sentit genèric, mentre que, al pas dels anys, n’aniria dedicant una bona colla a glossar moltes de les gestes dels seus benvolguts Castellers de Vilafranca, a mesura que aquests anaven fent història. Vet aquí la troba en qüestió, una mena de sonet, amb els versos més allargassats del compte, però amb el bon encuny de sempre:

«als castellers Camins enllà de l’aire us somriu un estel o és fruit d’aquest orgull que ens costa de colltòrcer que agermanant-se Seny, Agilitat i Força alceu aquestes torres talment altra Babel? Sou la plasticitat d’un somni, d’un anhel, que abril darrera abril un clam de fe reforça o plagieu el pi, de vermellosa escorça, que fervorós arrela davall del nostre cel? Sigui quin sigui el plor que us mena a aquest desfici sigueu, o castellers, fidels a l’exercici que ens llega aquesta terra que ens ve donant el pa que cada cop que us veig dreçats com una flama us sé talment la veu que arreu arreu proclama l’esperit inquiet del poble català».

A continuació, F. J. Cusiné s’esplaiava a l’entorn de «El Monument als Castellers», amb comentaris com aquests: «...Per fi s’ha realitzat el somni, que ha d’ésser orgull de tots els vilafranquins i motiu de joia per tota l’afició castellera. Cañas, que per ser fill de la nostra terra estimaba als Castells, recent arribat de Mèxic disfrutaba retratar-se rodejat de la quitxalla castellera,11 i s’emocionaba vivament contemplant un “Quatre de vuit” [...] Vilafranca, la capdavantera en la protecció del nostre entranyable folklore li ha proporcionat aquesta ocasió de portar a terme el seu gran anhel que venia amorosint des de fa temps [...] Amb el “Pilar de cinc” d’en Cañas la nostra espectacular entrada de Sant Fèlix, ja mai es veurà desemparada de la inconfundible silueta que’ns costaria prescindir-ne». I encara en el mateix exemplar, el vicari de la parròquia vilafranquina de la Trinitat, Josep Maria Juan-Torres, adreçava una «Pregària a Sant Fèlix» amb diversos continguts, un dels quals era aquest: «A la sortida de la processó de Divendres, podreu esguardar ja sense vels, el flamant “Monument als Castellers”, que sempre més farà guàrdia d’honor a l’entrada del Temple de Déu. Intercediu, Senyor Sant Fèlix, perquè els castellers de pedra esculpida siguin penyora de la fermesa del nostre arrelament a el sa i bo dels costums i tradicions de la nostra terra». Amb raó, postil·lava Jaume Mercader-Miret en una col·laboració que figura en el mateix periòdic: «Aquest any, pel que vaig veient, la Festa Major se la repartirà Sant Fèlix amb els castellers. No hi ha res a dir, mentre aquesta repartició no sigui desproporcionada».

Al programa, sense anunciants, de la Festa Major d’aquell venturós any de 1963, tampoc no li mancava contingut casteller, començant per la portada, amb un dibuix acolorit, del tot avantguardista, d’en Carles Casanellas, en el qual hi veiem representats uns castellers, amb camisa verda, i que havia guanyat el segon premi del concurs de cartells. A l’interior, a més d’una fotografia de l’Entrada de Sant Fèlix, amb els pilars pertinents, i una altra del famós graller Sebastià Sendrós, n’hi trobem una (cedida per Pere Català i Roca) que reprodueix una coneguda obra del pintor barceloní Josep Maria Sert. Es tracta de la magnífica pintura mural «Els castellers de Valls», que va regalar a Francesc Cambó i que va anar a parar a la mansió del polític a Buenos Aires (Argentina); la imatge venia acompanyada d’aquest escrit: «...José Mª Sert, pintor de gestas, encontró este ejercicio digno de ser perpetuado. Como tantas veces, prescinde del espectador en su composición, todos son actores. La torre o “castell” ocupa el centro de la escena y más que hombres parecen titanes. En la base del “castell” se agrupan los habitantes del lugar, —que podría ser nuestra Villa,— mas no como espectadores pasivos, sino como integrando los cimientos de esta formidable torre humana. No cabe, ante este ímpetu viril, la postura indiferente. Es lugar para actuar sumándose al esfuerzo común para el logro del ideal. La torre del fondo, con sus adeptos en noble competencia con la del primer término, completa la composición de esta magnífica pintura. Las fachadas de las casas, sobrias, batidas por el sol y las nubes que entonan el cielo, son un excelen-te fondo que ambienta la escena...». Sobre aquesta pintura, cal fer notar que, així com el castell que es veu al fons —sembla un quatre de set— entra dins dels paràmetres de l’ortodòxia castellera actual, el que figura en primer terme —amb l’enxaneta fent onejar una bandera— s’acosta més, per la manera com és construït, a una versió de les torres pròpies del Ball de Valencians, a l’estil de les que, encara avui dia, practica la Muixeranga d’Algemesí.

També adquiria valor, aquest mateix programa, amb diverses glosses de mossèn Trens, de les quals destaquem, per al dia 29 —«Obertura de la Festa Major» — el següent: «...Per la carretera de Tarragona arriben els Xiquets de Valls (és evident que es referia a temps antics), disposats a convertir-se en campanars de carn viva. La xaranga, de brillants uniformes, s’enjega amb una marxa triomfal que ofega el sò dels primitius instruments. Per ací, per allà corren dançaires uniformats, que van a unir-se amb el ball que els pertoca...». I sobre l’endemà —«El dia de Sant Fèlix» — vegem-ne també un tast: «...Acabada la Missa Solemne, autoritats eclesiàstiques, civils i poble, es dirigeixen a la Casa de la Vila per a presenciar els balls populars i admirar el braó dels Castellers. Però aquest any no hi aniran tot seguit, perquè a la sortida del temple, a la Plaça de Jaume i, els esperarà un prodigiós “Pilar de Cinc” que no tremola ni branda i que està disposat a continuar per molts anys el seu homenatge a Sant Fèlix i als braus castellers. Es un “pilar” de pedra magistralment treballada per l’escultor Josep Cañas, qui, com a fill del Penedès, ha sapigut interpretar fidelment l’emocionada tensió dels castellers arquitecturats en pilars i torres. Aquest immòbil “Pilar de Cinc” senyalarà el curs del sol i els dies que falten per a la pròxima Festa Major...» (no ens pot passar per alt el fet que el capellà de cal Catani es deuria sentir més que complagut per la realització del monument casteller, malgrat haver manifestat que el lloc del seu emplaçament no era, per a ell, el més adequat). Finalment, amb referència al dia 31 —«Homenatge als morts de Vilafranca» — i en el que respecta a la tercera i última processó, la glossa remarcava: «...Sant Fèlix deixa la Casa de Déu per a instal·lar-se a la casa d’un dels seus Administradors. Davant la casa d’aquest Administrador s’improvitza una “entradeta” de Sant Fèlix, però sense estalviar res. Tots hi són: Gegants, Drac, Diables, balls populars. Els Castellers aixequen un “Pilar”, mentres una pluja de foc va dient: Sic transit gloria mundi (Així passa la glòria del món). Tots plegats, plens de fervor i entusiasme, donen el comiat a llur Sant Patró Sant Fèlix Màrtir. Fins l’any que ve!...».

Vuit pilars: set de cinc i un de quatre

I arribà el gran dia, una lluminosa diada de Sant Fèlix, amb la natural expectació per veure descobert el Monument. El Diario de Barcelona, del mateix dia 30 d’agost, publicà l’article de Pere Català i Roca «Vilafranca “Als Castellers”», el qual finia amb aquest paràgraf: «...en el momento que los amigos vilafranqueses recorren la última etapa del camino, estoy pensando, con un emocionado recuerdo para el llorado maaestro F. de P. Bové ––comentador vilafranqués que fue de los “Castells”–– y con un saludo para los Cusiné, Just, Valero, Doménech, Esteve, Durich, Sala, Sol, Solsona, etcétera, que, a partir del próximo día 30,“l’anxaneta farà l’aleta” en Vilafranca, hogar que, en más de una ocasión, ha constituido la cima del pensamiento filosóffico catalán». Les matinades i la missa pontifical, oficiada pel Pare Abat, emèrit, de Montserrat, Dom Aureli Maria Escarré —que també predicà l’homilia—, precedí la inauguració, la qual anà acompanyada de la benedicció del pilar de pedra, a càrrec de l’esmentat eclesiàstic, i de tots aquells additaments que hom havia previst: una sorollosa traca; la interpretació del cant coral «Els Xiquets de Valls», d’en Clavé, pels cantaires del Coro —l’Agrupació Coral «El Raïm»— de Llorenç del Penedès; i, sobretot, l’enlairament a l’uníson de sis pilars de cinc —el de pedra completava la setena de columnes de cinc pisos— i un de quatre; aquest darrer el van plantar uns quants animosos castellers barcelonins, és a dir, el nucli que restava del Cos de Castellers de Ballets de Catalunya, mentre que la mitja dotzena dels de cinc anaren a càrrec de les dues colles dels Xiquets de Valls —la Vella i la Muixerra—, de la Colla Vella de Tarragona, dels Nens del Vendrell, dels Minyons de l’Arboç i dels Castellers de Vilafranca; només va mancar-hi el de la Colla Nova de Sant Magí, de Tarragona, atès que la dels Xiquets de Gavà es donava per dissolta.

La crònica més completa, tal volta, de la diada, o, si més no, la més diligent i extensa, és la que oferia el vallenc Juventud (31 ag.), sempre, inevitablement, en la seva línia habitual de mirar-se una mica el melic. Ve-t’ho aquí: «Vilafranca, plaza amiga y “castellera” y que ha contribuído a la popularidad y conservación de estos bravos ejercicios, de los “Xiquets de Valls”, rindió una jornada de homenaje a los mismos, de lo que Valls debe sentirse satisfecho [...] Si como se dijera en los discursos pronunciados, Vilafranca del Panadés es plaza reina “castellera” en buena parte, y no poca, de razón les asiste, porque Vilafranca con su enorme afición a estos bravos ejercicios, ha sido con Tarragona, la que, sin duda alguna, estimulara y respaldara a nuestros Xiquets de Valls en aquellos difíciles tiempos en su empeño de dar vida, y pletórica, a lo que habían creado y se esforzaran en darles la madurez y el renombre que hoy tienen. Díganlo sino los nombres de la “Roser” y la “Muxerra” que les dió, a las “colles” de los Xiquets, Vilafranca [...] Ha sido, y lo es, Vilafranca savia para los Xiquets, de este bello árbol, más que centenario, de clase única y diríamos exótica, cuyas raíces se nutren de la bondad y virtudes del pueblo vallense y cuyas ramas hoy llegan hasta el Penedés y sus frutos han invadido el territorio nacional e incluso se han exportado, siendo gloria del folklore [...] el honor y las alabanzas rendidas y el amor profesado a los hijos, los siente la madre como a ella, ¿cómo no si les diera la luz y la vida?; y en Vilafranca [...] no se rindió ni se prodigaron otras cosas que el más emocionado homenaje y loas a los “Xiquets de Valls”, sin los cuales no habría hoy “castellers”. Valls, pues, patria de estos bravos ejercicios, ¿cómo no sentirse aludida y satisfecha de aquel homenaje y de aquellas alabanzas y de aquel amor tan emocionadamente y públicamente expresado en el nombre de los “castellers”? [...] nos emocionó cuando nuestro digno Sr. Alcalde ofreció al de Vilafranca la camisa, confeccionada con los colores rosa y encarnado, colores que distinguen a nuestras dos “colles”, como testimonio del agradecimiento de Valls a todo cuanto ha hecho Vilafranca, y realizaba aquel día, por este hijo tan querido, entraña del pueblo de Valls, Y sin duda porque, como en los Xiquets todo es exponente de nobleza, todo lo de Vilafranca es igual, la camisa, símbolo de unión y agradecimiento, fue entregada al “enxaneta” de la “colla” de Vilafranca que la lució en su actuación...».

Sobre aquest obsequi de la camisa castellera vallenca —tot un detall!— cal afegir que Lluís Solsona, a Panadés (21 set.), li dedica uns apunts, que titula «Un inciso por una camisa», i en els quals posa de relleu el valor simbòlic de l’ofrena: «Los que lamentamos haber visto “Copas” y “Banderines” en manos de “castellers”, no disimularemos nuestro agrado en esta ocasión, en que un Alcalde y unas “colles” vallenses han sabido acudir a la simbología sin salirse de la propia ambientación “castellera”. La autenticidad de los “Castells” no sólo lo permite, sinó que lo exige. Nos referimos, naturalmente, al gesto de la “Colla Vella” y “La Muxerra” de Valls obsequiando a nuestros “Castellers de Vilafranca” con una Camisa “castellera” portadora de un mensaje de amistad implícito. Nadie negará que la ofrenda entraña un acto del mejor estilo, si por éste, según frase orsiana, “se trata de lograr una dignificación ideal de las cosas, donde la Anécdota se transforma en Categoría”. Permítasenos recordar, ya que de simbolismo “Casteller” se trata, que aquella “Faixa d’honor” con que se premió a las “colles” vencedoras en los dos primeros Concursos de Tarragona (años 1932 y 1933) fué un bello precedente y exponente de cuanto decimos».

Dels dos setmanaris vilafranquins, Acción (7 set.) s’endugué el premi a una major promptitud a «L’hora del balanç» de la nostra Festa Major, tot indicant que era de justícia «...destacar expressament l’acte de la inauguració del Monument als Castellers. Mai s’havia viscut a la vila uns moments de tant entusiasme popular [...] des del moment de la col·locació de la primera pedra fins descobrir l’inscripció “Als Castellers”. Aquells set pilars carregaren definitivament el “Pilar de cinc”...». La crònica de «La Festa Major 1963», enllestida per la «Taula de Redacció» del periòdic, també posava l’accent en aquest acte inaugural, en el qual «Diferents colles de castells també de diferents llocs de procedència s’uniren i aixecaren al mateix temps un “Pilar de cinc” [...] L’Alcalde de Valls regalà una camisa amb els colors de les dues colles de la dita vila. Els Castellers de Vilafranca varen montar un “Pilar de cinc” i l’enxaneta portava aquesta camisa...». Aquest cop, els redactors de Panadès (14 set.) van tardar una mica a l’hora d’informar de la gran «Diada “Castellera” en Vilafranca», de la qual destacaven la «...bendición e inauguración del Monumento “Als Castellers” que perpetuarà las gestas de los mismos», tot i que, a descàrrec d’aquest retard, també s’ha de dir que publicaven, en portada, unes fotografies més escaients (de l’Estudiopaco, de la Parellada) que les del seu col·lega; en una d’elles s’aprecien clarament tots els pilars vivents enlairats davant del de pedra. I en el mateix número, també es dóna compte del veredicte del jurat qualificador del Concurs de Dibuix Infantil sobre la Festa Major, patrocinat per la Caixa d’Estalvis del Penedès, un dels guanyadors del qual va ser l’alumne de l’Institut Laboral de Vilafranca, Josep Bertran Ilari, de 14 anys, que presentà una bonica il·lustració que duia el lema: «Coronando el quatre de set».

Molt més completa era la crònica de Lluís Solsona, al Panadés de la setmana següent, de la qual destaquem aquests apunts: «...hace falta haber nacido en tierras “castelleres” y conocer y comprender a los “castellers”, para pronunciar la homilía que oímos de labios del Rvdmo. Abat Mitrado de Montserrat [...] Sin incurrir en ningún tópico, podemos asegurar que la inauguración del Monumento constituyó el acto de mayor trascendencia social y emotividad “castelleres” que puede recordar persona alguna [...] por el Padre Abad de Montserrat se procedía a la bendición del Monumento y por el Sr. Gobernador Civil a su inauguración. Nos confesamos incapaces de describir en toda su grandeza el acontecimiento [...] ayudaremos a la valorización de la escena “castellera” si precisamos que en el actual siglo solamente en esta ocasión se han cargado seis “Pilars de cinc” a la vez. Es más, en lo que va de él, únicamente en el año 1933 y ello ocurrió también en un 30 de Agosto en Vilafranca, frente al edificio de nuestro Ayuntamiento, se cargaron cinco “Pilars de cinc” al mismo tiempo; tres lo fueron por los “Mirons” de Vendrell y dos por la “Colla Nova” de Valls...». A la ponderació que l’amic torrenc —de Torredembarra— fa del sermó del Pare Escarré a l’Ofici del dia 30, caldria afegir els comentaris —no tan ponderats, sens dubte— que va etzibar el predicador de la missa de difunts del dia 31, el qual va arribar a proposar —com hi ha món!— que l’espai del davant de la porta principal de la basílica fos anomenat la «Plaza de los 3 Altares», perquè, segons el seu particular parer, coincidia que n’hi havia un dedicat a Déu —la mateixa basílica de Santa Maria—, un altre, dedicat a la Pàtria —el «monumento a los Caídos»!, ves per on— i un tercer, dedicat a la tradició i a la nostra riquesa folklòrica, que era el monument «Als Castellers»; i diuen que el reverend J. Llorens Gili —que aquest era el nom del sermonaire de torn— es va quedar ben descansat... I tornant a l’abat Escarré, no podem passar per alt, a causa de la seva transcendència, el fet que, passats uns mesos des de la inauguració del nostre monument casteller, va haver d’abandonar Catalunya i exiliar-se a la Llombardia italiana, arran de les manifestacions que havia fet al periòdic francès Le Monde (14-XI-1964), tot criticant obertament el règim franquista, amb la qual cosa, pel que respecta a la nostra visió com a vilafranquins, posava en entredit, de manera ben evident, aquell clima d’una certa cordialitat i tolerància —la circumstància del moment així ho aconsellava— que s’havia fet palès, el dia de Sant Fèlix, entre ell mateix i el governador Ibáñez Freire.

Discrets els vilafranquins i carro gros coronat per la Colla Vella de Valls

Sobre les actuacions dels Castellers de Vilafranca, els d’Acción (7 set.) es mostraven, com era força habitual, més benèvols del compte, manifestant que «El dia 29 els de Vilafranca sortiren donant una bona impressió», i també que «El dia 31 la colla vilafranquina no comprenem perquè no va probar més castells en els que s’hagués pogut demostrar la veritable valía de la “nostra colla”...»; i pel que fa al dia 30, la crònica expressa: «les dues colles de Valls, molt més forta la Vella que carregà els castells més complicats, fins al temible “Quatre de vuit”», i també ressaltava «el castell de germanor, que demostrà una vertadera compenetració i sana competència entre les diferentes colles». Cal aclarir que en aquest castell conjunt —un quatre de set— hi pujaren elements de les distintes colles que havien participat, amb els seus pilars, en l’acte d’inauguració del monument casteller.

I en la mateixa pàgina del setmanari, a més dels pilars suara indicats, trobem el detall de la major part dels castells aconseguits, per les distintes colles, durant els tres dies de Festa Major: «dia 29: Colla de Vilafranca: Tres de set, Torre de sis i Pilar de cinc. dia 30: A la plaça:“Colla Vella”: Torre de set i Quatre de vuit, carregats. En el segon intent carregaren i descarregaren el “Tres de set alçat per sota” i finalment, el “pilar de cinc”.12 “Muxerra”:“Quatre de set amb l’agulla al mig”, intent dels “Tres de set per sota” (la crònica del vallenc Juventud, el donava per coronat, però la de Panadés confirma que no ho fou), “Tres de set” i “Pilar de cinc”. dia 31: Colla de Vilafranca: “Quatre de set amb l’agulla al mig”, i intent de “Torre de set” i (a més a més) “Pilar de cinc”». Ni que sigui només per la pura i simple anècdota, ressenyem també aquesta peculiar gasetilla que publicava Panadés (21 set.): «Los “Castellers de Vilafranca”, con rasgo de vilafranquinismo mientras se disparaba el castillo de fuegos artificiales en la entrada de San Félix a casa del Administrador, el día 31, levantaron sendos pilares, mientras llovía torrencialmente».

Els «Apuntes de Nuestra Fiesta Mayor», de Lluís Solsona, també a Panadés, en la mateixa data, ofereixen una visió molt més àmplia de les actuacions castelleres de la F.M.- 63, tal com podrem apreciar tot seguit: «Constatemos la actuación de los “Castellers de Vilafranca” del día 29, durante la cual cargaron y descargaron magníficamente el “Tres de set” y el “Pilar de cinc”, así como una “Torre de sis”, que suponía un ensayo para la “Torre de set” que habían de intentar el día 31 [...] Después de la inauguración del monumento, se celebró frente a nuestra Casa del Ayuntamiento la tradicional competición “castellera”. Este año actuaron la “Colla Vella” y “La Muxerra”, ambas de Valls; la primera bajo la dirección de su “Cap de Colla” José Gasque y la segunda bajo la del suyo “Llorençó” [...] las “colles, realizaron la siguiente actuación: “Colla Vella”, carga la “Torre de set”, que se derrumbó cuando ya se empezaba a descargar; “La Muxerra”, carga y descarga el “Quatre de set amb el pilar de cinc al mitg”;“Colla Vella”, carga el “Quatre de vuit”, que cae al iniciarse su descenso; y “La Muxerra”, intenta el “Tres de set alçat per sota”, que no consigue cargar; “Colla Vella”, también intenta el “Tres de set alçat per sota”, sin que tampoco consiga cargarlo; “La Muxerra”, carga y descarga el “Tres de set”;“Colla Vella”, carga y descarga el “Tres de set alçat per sota”; y por último “Pilars de cinc” por ambas “colles” y un “quatre de set de germanor”, en el que subieron “castellers” de todas las “colles” que habían participado en la inauguración del Monumento.

Durante la actuación de las “colles” vallenses, los “Castellers de Vilafranca” llevaron al balcón del Ayuntamiento un “pilar de cinc”, cuyo “enxaneta”, que lucía la camisa regalada por el Alcalde de Valls, con los colores de las “colles” vallenses, fué recogido por el Sr. Gobernador. Por último fué entregado a la “Colla Vella” de Valls, como ganadora, el Trofeo de los Señores Administradores.13 El comentario de esta gran jornada se hace por si solo si se tiene presente que tanto la “Torre de set”, como el “Quatre de vuit”, son los primeros que se cargan en este año y que los dos “castells” en un mismo día no se habían cargado desde nuestra Fiesta Mayor anterior». Finalment, Solsona dedica aquesta lloa a «Los “Castellers de Vilafranca”, una gran “colla”», amb una convincent manifestació de simpatia envers la colla de la qual havia estat secretari: «El día 31 actuaron nuevamente los “Castellers de Vilafranca” dirigidos por su “Cap de colla” Juan Bolet. En primer lugar cargaron y descargaron el “Quatre de set amb el pilar de cinc al mitg”, después intentaron la “Torre de set”, que se desmoronó al cargarla cuando este trabajo estaba ya muy adelantado. Finalmente levantaron el “Pilar de cinc”. Encontramos en falta al amigo “Ramonet”, uno de los mejores “castellers” de nuestro tiempo. Decimos que los “Castellers de Vilafranca” constituyen una gran “colla” porque se enfrentan con los grandes “castells” como la “Torre de set” con no escasas posibilidades, porque levantan el “Pilar de cinc” con una facilidad que podría ser envidiada por algunas “colles” y porque en todo lo que va de año, si exceptuamos a la “Colla Vella” de Valls, ninguna otra “colla” ha cargado “castell” de más categoría que los levantados por nuestros “castellers” durante la Fiesta Mayor». Tot amb tot, no ens podem estar de doldre’ns del fet que la nostra colla desaprofités una altra ocasió —que fou una gran festa vilafranquina— per poder actuar el dia de Sant Fèlix, amb una actuació completa de castells, torres i pilars. Ja és d’agrair que portessin un pilar de cinc al balcó de l’Ajuntament, però... ai las! només faltava acabar de donar el do de pit, què carall!... I encara hauria de passar una altra Festa Major...14

El Monument continuava generant notícies

A Panadés (14 set.), llegim que, entre els acords que havia pres la Comissió Municipal Permanent, en sessió del 3 de setembre, s’havia pres aquesta resolució: «Agradecer a D. Alfonso Chulvi Revoltós su actuación infatigable en orden a la erección del Monumento “Als Castellers”, obra debida a su iniciativa, agradecimiento que se hace partícipe a la Comisión Organizadora, Semanario “Panadés” y Emisora Local R. E. M. nº 9 y felicitar a los expresados, así como al escultor D. José Cañas, autor del Monumento, por los brillantes resultados alcanzados».

AC Alt Penedès - El mateix dia, Acción informava que «El último número de Destino incluye el celebrado chiste-panorama de jip que no por lo festivo deja de ser un elogio a la considerable mole pétrea del “Monumento als Castellers” y al genio de su autor, el laureado escultor José Cañas. Destino tiene prometido dedicar un amplio reportaje sobre dicho monumento. Hubiéramos preferido que dicho reportaje hubiera precedido al comentario chistoso de jip. La cosa se lo merece, y nosotros, qué caramba, tenemos nuestro corazoncito». Pere Català aclareix que les sigles del tal jip corresponien al pseudònim del dibuixant mataroní Francesc Fontanals i Mateu;15 aquest titulava com a «Castillos en el aire... pero de “piedra picada”» la il·lustració, que anava acompanyada d’aquests quatre acudits: 1.- «—Este es el “pilar de cinc”, pero Cañas ya tiene hecha la maqueta para el “quatre de vuit”. —Pues que otra emisora organice nueva suscripción —con la multiplicación correspondiente— y ¡adelante!».2.- «—Eugenio d’Ors dijo en una ocasión que los “castellers” eran nuestros toros. —¡Que se lo digan al escultor, que habrá sudado más para realizar esta obra que un espada para acabar con un miura!».3.- «—Es lo que ocurre por no pasarse a omo, ¡digo!, al abstracto. Con los aros de cuatro cubas, tres palos de gallinero, dos ruedas de biscuter y el caño de una regadera, lo mismo nos podía haber hecho el “pilar de cinc” que el “quatre de vuit...”, ¡que “el set per vuit d’una perdiu”!».16 4.- «—Creo que también tiene la maqueta para esculpir una sardana. —No me sorprende. A ese hombre se le ve empuje para esculpir en piedra... ¡hasta la procesión del Corpus!».

I des del Baix Penedès, el quinzenal Vendrell (14 set.), també s’adheria als elogis i felicitacions pel Monument, tot constatant que «...Su inauguración constituyó la nota destacada de la Fiesta Mayor», per acabar afirmant que «...»Els Castellers” tienen un monumento digno de su valor y de sus proezas». D’altra banda, Acción (28 set.) informava els seus lectors que un reportatge de la inauguració havia sortit al no-do,17 mentre que, una setmana més tard, el seu redactor Joaquim Lluch publicava el breu «El “Quatre de vuit” en pedra», en ocasió de la inauguració, a Barcelona, d’un monument dedicat al poeta Joan Maragall, obra també d’en Cañas; i expressava que: «...Parlant del seu darrer monument i fent referència al de Vilafranca, el senyor Cañas expressà la seva esperança de que es faci el “Quatre de vuit”, que des de sempre l’havia seduit, a Barcelona [...] l’obra seria de molta més importància, i pròpia d’una gran ciutat i Barcelona te mitjans per a fer-ho, però mai tindrà l’autèntic calor popular com el despertat entorn del “Pilar de cinc”, entusiasme derivat de l’afició als “xiquets” que solament es pot trobar a les places castelleres»; potser per això —afegim— el petri carro gros de l’escultor de Banyeres va anar a parar, finalment, al Vendrell. De l’efemèride barcelonina també en parlava, el mateix dia, Manelic Panadés en el mitjà que ell dirigia, tot assegurant que Cañas li havia donat «calurosos recuerdos al pueblo de Vilafranca, al que tanto ama, y del que dice “guarda un hijo suyo en piedra”...». També a primers d’octubre, alguns membres de la recent constituïda secció de Cinema Amateur del Casal vilafranquí, van oferir una projecció de diversos documentals, un dels quals era dedicat a la inauguració del monument «Als Castellers». Recollim, així mateix, que entre les darreres donacions destinades a sufragar el seu cost n’hi hagué de ben significatives des del punt de vista casteller, com ara les de la colla Nens del Vendrell, o les de les dues colles —la Muixerra i la Vella— dels Xiquets de Valls, sense oblidar la del cap de colla vendrellenc, Jan Julivert, o la del de la Vella de Valls, Josep Gasque, Pep de la llet.

I per tancar aquest capítol sobre les darreres fuetades informatives que generava el nostre monument casteller, ve a tomb d’inserir, ara i aquí, una bona part de l’interessant article, inèdit fins llavors, de Pere Català i Roca, que publicava Acción (12 oct.) i que duia aquests titulars: «Fiesta Mayor de una Comarca. Inauguración del Monumento “Als Castellers”».18 Ve-t’ho aquí: «una plaza. Se ha podido afirmar que la Plaza de Jaime I, en Vilafranca del Penedés es una de las más bellas de Cataluña [...] Ahora, en esta Plaza se ha conjugado el Monumento “Als Castellers”. ¿Cómo —me pregunto— los miembros de la Comisión de ese Monumento, no nos percatamos, de buenas a primeras, que esa Plaza reclamaba tal manifestación escultórica? [...] La Plaza de Jaime I cobra, así, una culminación de realce. Atrás, muy atrás, quedan los tiempos de la incuria y del abandono que, a comienzos del siglo, se apoderaban del edificio donde campea la placa en loor de “lo Rei Pere el Gran”. el monumento. Nos damos cuenta de varias de las dificultades que entrañaba la erección de un monumento “Als Castellers”. ¿Una plasmación figurativa? ¿Un grupo simbólico? ¿Una abstracción? Hoy por hoy, decir “Castells” implica, en las tierras y entre las gentes del Camp de Tarragona y del Penedés, una expresión realista, tan positiva como pueda ser aquella imagen de J. M. de Sagarra expuesta textualmente así:“Quan un pronuncia el mot Vilafranca pensa fatalment en una llenca de terra grassa i compacta, tota florida de pedres ràncies amb mitres de bisbes i bótes de vi”. A partir de ahora, muchos observadores, al enunciado de Vilafranca, habremos de pensar también, “fatalmente”, en los “Castells”, en el Monumento “Als Castellers”. Josep Cañas ha resuelto bien —a mi entender, magníficamente— el pie forzado que le venía asignado al tener que dar vida pétrea a un “pilar de cinc”. El ropaje de los “castellers” y de los hombres de la “pinya” se intuye antes que se ve. Los que hacen “cordó” son todo nervio, son tan “castellers” como los actuantes que sobresalen. La posición de los “pilaners” es correcta, incluso por la diferente postura de las cabezas del “segon” con respecto al “terç”; detalle, éste, que no ha escapado a la perspicacia del amigo vilafranqués Félix Cusiné, quien, con vasto conocimiento de la “castellística”, me asegura que conviene que el “segon” mire al horizonte, mientras el “terç” puede mostrar ya la “alegria” de la consecución. Bien sabemos que la obra de Cañas no ha sido esculpida a la ligera. El artista, encariñado, de años, en su proyecto ambicioso —no para su propósito con la producción del “espadat”—, ha venido estudiando con detención los aspectos etnográficos. En cierta forma, yo diría que en Vilafranca se acaba de inaugurar un monumento a la raza. Los postulados de la “castellística” que uno no se cansa de subrayar —“força, enginy, valor, seny i germanor”— se aquilatan en esta obra monumental. Cuando el día de la inauguración, un “casteller” de “segons”, de los varios presentes para ambientar con “pilars” auténticos la jornada, con alguna sorna preguntó “¿voleu dir que els pilaners tenim aquesta fatxa?, recibió la respuesta de un espectador: “Procura assemblar-t’hi!”. Creo que el monumento ha merecido general beneplácito —siempre habrá sus peros, claro—. De comunicar yo mi “pero” particular, y de no apreciar los óbices artísticos y ejecutivos, inquiriría porque el “pilar” es de “cinc”, cuando el de “sis” se lograba, con relativa frecuencia, en el siglo pasado [...] Cabe la conjetura que el “pilar d’en Cañas” pueda ser numéricamente rebasado» (nosaltres ja hem manifestat la nostra opinió en el sentit que un pilar de sis de pedra hauria resultat molt més adient; tanmateix, cal aclarir que, en el comentari precedent, Pere Català vol referir-se a la possibilitat que, en l’actuació d’aquell Sant Fèlix, s’hauria pogut veure coronar —o, si més no, intentar— un pilar de sis, de carn i ossos, si els castellers s’ho haguessin proposat). El prolífic comunicador vallenc aprofitava per constatar, a més, que «Contemplar al mismo tiempo seis “pilars de cinc” y uno “de quatre” no recuerda el cronista haberse verificado jamás, y con seguridad no los habrían efectuado tantas “colles”...»; no cal dir que aquesta apreciació esdevé, avui dia, completament obsoleta.

I un altre cop, cap a Barcelona

Després de tres anys d’absència, els Castellers de Vilafranca tornarien a la Ciutat Comtal, per la seva Festa Major. Ho explicava Panadés (21 set.): «La colla de “Castellers de Vilafranca” actuará el próximo martes en Barcelona con motivo de las fiestas de la Merced. Esperamos una buena actuación y que sus componentes cierren esta temporada con los mejores deseos». Una altra gasetilla del mateix rotatiu explicava, una setmana després, que «Los “Castellers de Vilafranca” actuaron en los festejos que Barcelona dedica a la Virgen de la Merced, levantando castillos y torres, y por primera vez llevaron el “pilar de cinc” al balcón, subiendo el anxaneta para ser recogido por el Alcalde de la ciudad». Aquest moment precís —la fotografia era de Pérez de Rozas— fou recollit a la primera pàgina de La Vanguardia española (25 set.), amb un peu de foto —diríem, equivocat — que avisava: «A la derecha, los “Xiquets de Valls” elevan al más pequeño hasta el balcón de las Casas Consistoriales para que pueda saludar al alcalde».

Aquesta confusió va motivar, el mateix dia, una carta d’Alfons Chulvi al director del periòdic barceloní, en la qual, amb un to eminentment cordial, li feia veure que «...en primera página de su periódico del día 25, estuvieron presentes los “Castellers de Vilafranca”, quienes montaron sus arriesgados castillos, en cuya información empero se consignaba la expresión “Xiquets de Valls”, error en el que suelen incurrir frecuentemente los informadores. A la bella ciudad de Valls, a los “Xiquets de Valls”, les corresponde el honor de haber sido los primeros y los que dieron fama a tan viril práctica; pero tanto en Tarragona y su provincia, como en el campo del Panadés, en la de Barcelona, existen varias agrupaciones con distintos nombres (“Nens de Vendrell”, “Minyons d’Arboç”,“Castellers de Vilafranca”, etc.), que son conocidos con la denominación común de “castellers”, es decir, bravos hombres de nuestro pueblo que levantan “castillos” humanos [...] En suma, no todos los que levantan castillos humanos son los “Xiquets de Valls”, sino “castellers”; y fueron precisamente los “Castellers de Vilafranca” quienes únicamente actuaron en las Fiestas de la Merced...». I un d’aquests castellers era en Francesc Moreno, Melilla, el qual, en aquella època, era considerat també com un Xiquet de Valls més, atès que, com ja hem dit, pujava sovint als castells de la colla Vella; per això, el seu recent estrenat secretari, l’amic Francesc Piñas, amb data 17 de setembre, va enviar una carta al «Sr. José Bolet» (es veu que no hi havia manera que li diguessin Joan, pobre Garsa!) en la qual li significava que «...teniéndonos que desplazar el próximo domingo día 22 a la plaza de andorra, veríamos con agrado nos acompañara aquél chico que ha subido algunas veces con nosotros y que en este momento no recordamos su nombre (a Valls, li deien Paco), no porque lo necesitemos sinó en atención a la estima que le tenemos y en señal de gratitud a la colaboración prestada por esa colla de la que celebraríamos nos pudieran acompañar otros miembros lo cual es imposible dado el reducido número de plazas»; i encara afegia que «En el supuesto de que no habrá ningún inconveniente por su parte, esperamos se servirá entregarlo al coche de línea del próximo dia 21 (sábado) que nosotros ya le esperaremos para emprender viaje hacia andorra a las tres de la madrugada». Finalment, feia aquest oferiment: «...caso de necesitar algún puntal para el próximo dia 24 en Barcelona, puede entregar una nota al referido chico de lo que necesita que por n/ parte haremos todo lo posible para complacerle...». O sigui que no podem descartar del tot que, en la referida actuació a les barcelonines festes de la Mercè, hi pogués haver algun xiquet vallenc amb camisa verda, atesa la bona relació que Joan Bolet —cap de colla, aleshores, recordem-ho— sostenia amb els amics de Valls, com també el bon feeling que hi havia entre la Colla Vella i els Castellers de Vilafranca. Per això, amb data 17 de desembre, el Garsa rebia una altra carta de l’eficient secretari vallenc per fer-li saber que, el dia 22, celebrarien el tradicional dinar de germanor de final de temporada i «...está en n/ deseo asistan todas aquellas personas entusiastas y amigas de la Colla entre las que figura Vd. en grado sumo», per la qual cosa, «...le invitamos a Vd. así como aquel joven tan colaborador, para que en nombre de esa apreciada Colla Vilafranquina, nos puedan honrar con su presencia». En fi, unes paraules plenes de cordialitat que feien palès que, sense trampes ni traïdories, la convivència i el bon rotllo podien ésser possibles entre colles de viles diferents.

També detectem una bona disposició per part dels mentors de Panadés (19 oct.), en informar de la imminent erecció del monument als Xiquets de Valls, que ja començava a gestar-se seriosament a la capital de l’Alt Camp, tot i que es feia esment únicament d’un castell concret: «...en piedra de cantería, a tamaño natural y sin apoyos, reproduciéndose el “cuatre de nou”»; l’escrit acabava amb bons desigs: «Anhelamos que nuestros simpàticos vallenses, vean pronto convertida en realidad tan magna obra». La setmana següent, el mateix setmanari informava de la visita que els Administradors de la nostra Festa Major havien fet a Valls, amb motiu de la fira de Santa Úrsula, per tal de lliurar a la Colla Vella el trofeu que havien aconseguit, la diada de Sant Fèlix, a la nostra plaça; i hom aprofitava per afegir que l’Alfons Chulvi havia estat entrevistat per l’emissora de ràdio vallenca, a la qual manifestà «...que era muy propio del espíritu de los “castellers” superarse en sus hazañas y para lo que no dudaba que Vilafranca caso de poder seguir adelante el proyecto (del monument vallenc), habria de corresponder también generosamente al llamamiento de Valls por la que cuenta Vilafranca tantas simpatías, así como por todas las plazas de raigambre...».

I encara abans d’acabar l’any, cal parar atenció —amb nova referència a la capital catalana— a la gasetilla que, sobre una «Reunión de los Castellers de Vilafranca», publicava Panadés (30 nov.), en la qual s’informava que «El próximo viernes, día 8 de diciembre, en el local del Coro “El Panadés”, tendrá lugar a las 10 de la noche, una reunión de los componentes de la colla de “Castellers de Vilafranca” para tratar de una salida a Barcelona, el día 26 de enero de 1964. Se ruega encarecidamente la asistencia a la misma». No cal dir que aquesta sortida es programava per tal de commemorar el 24 è. aniversari de la «Liberación de Barcelona» per les tropes franquistes (si més no, coincidia amb la data), una actuació que, finalment, com veurem tot seguit, va tenir efecte, tot i que amb uns dies de retard. Així tancava una altra temporada —«Un año estelar», a nivell vilafranquí, com s’exposava des de Panadés (14 des.)— la colla dels Castellers de Vilafranca; com sempre, esperant temps millors, però encara dins d’un cert estancament del qual li era difícil de sortir.

Josep Cañas amb l’esbós del seu monumental pilar de cinc (del llibre Món Casteller).
Josep Cañas amb l’esbós del seu monumental pilar de cinc (del llibre Món Casteller).
L’escultor Cañas treballant en la monumental escultura
L’escultor Cañas treballant en la monumental esculturaCrèdit (fons Castellers de Vilafranca).
El Garsa i el Mènec preparant una torre de sisJoan Bolet i Mateu, el Garsa, cap de colla el 1963
El Garsa i el Mènec preparant una torre de sisCrèdit (fons Castellers de Vilafranca)Joan Bolet i Mateu, el Garsa, cap de colla el 1963Crèdit (ACAP, fons Castellers de Vilafranca)
Visita de castellers i simpatitzants al taller de l’escultor Josep Cañas, a Barcelona, el 10-II-1963
Visita de castellers i simpatitzants al taller de l’escultor Josep Cañas, a Barcelona, el 10-II-1963Crèdit (fons Castellers de Vilafranca)
Portada de la Memòria del monument als Castellers (Centre de Documentació de VINSEUM).
Portada de la Memòria del monument als Castellers (Centre de Documentació de VINSEUM).
Panadés (20-IV-1963)
Panadés (20-IV-1963)
El sopar a can Rossell, l’11-V-1963El sopar a can Rossell, l’11-V-1963
El sopar a can Rossell, l’11-V-1963Crèdit (col·lecció Oriol Rossell)
Panadés (18-V-1963)
Panadés (18-V-1963)
Pilar de cinc a l’acte de col·locació de la primera pedra del monument «Als Castellers», el 29-VII-1963
Pilar de cinc a l’acte de col·locació de la primera pedra del monument «Als Castellers», el 29-VII-1963Crèdit (foto: Paco, col·lecció Francesc Moreno)
Tres de set i pilar de cinc al balcó a la Festa Major de Vilanova i la Geltrú, el 5-VIII-1963Tres de set i pilar de cinc al balcó a la Festa Major de Vilanova i la Geltrú, el 5-VIII-1963
Tres de set i pilar de cinc al balcó a la Festa Major de Vilanova i la Geltrú, el 5-VIII-1963Crèdit (ACAP, fons Ajuntament de Vilafranca)
Tres de sis a la Festa Major de Sant Quintí de Mediona de l’any 1963
Tres de sis a la Festa Major de Sant Quintí de Mediona de l’any 1963Crèdit (arxiu M. A. Mata)
El cartell i la portada del programa de la Festa Major de Vilafranca del 1963, de Fermín H. Garbayo i Carles Casanellas, respectivament (Centre de Documentació de VINSEUM).El cartell i la portada del programa de la Festa Major de Vilafranca del 1963, de Fermín H. Garbayo i Carles Casanellas, respectivament (Centre de Documentació de VINSEUM).
El cartell i la portada del programa de la Festa Major de Vilafranca del 1963, de Fermín H. Garbayo i Carles Casanellas, respectivament (Centre de Documentació de VINSEUM).
La plaça de Jaume I oferia un magnífic aspecte el dia de la inauguració del monument “Als Castellers”, el 30-VIII-1963, amb l’enlairament de set columnes humanes davant del monumental pilar de pedraLa plaça de Jaume I oferia un magnífic aspecte el dia de la inauguració del monument “Als Castellers”, el 30-VIII-1963, amb l’enlairament de set columnes humanes davant del monumental pilar de pedra
La plaça de Jaume I oferia un magnífic aspecte el dia de la inauguració del monument “Als Castellers”, el 30-VIII-1963, amb l’enlairament de set columnes humanes davant del monumental pilar de pedraCrèdit (col·lecció Josep Galofrè i ACAP, fons l’Abans)
La pintura de Josep Maria Sert Els castellers de Valls, amb representació castellera per partida doble, que va anar a parar a la mansió Cambó de Buenos Aires.
La pintura de Josep Maria Sert Els castellers de Valls, amb representació castellera per partida doble, que va anar a parar a la mansió Cambó de Buenos Aires.
Una altra panoràmica de l’acte de la inauguració del monument “Als Castellers”
Una altra panoràmica de l’acte de la inauguració del monument “Als Castellers”Crèdit (fons Castellers de Vilafranca)
Dos pilars de cinc cara a cara (del llibre Món Casteller).
Dos pilars de cinc cara a cara (del llibre Món Casteller).
L’Alfons Chulvi, principal promotor del monument «Als Castellers», el dia de la seva inauguració, 30-VIII-1963
L’Alfons Chulvi, principal promotor del monument «Als Castellers», el dia de la seva inauguració, 30-VIII-1963Crèdit (foto: Paco, col·lecció Joan Cortadella)
Els tres Administradors de la Festa Major del 1963: Alfons Chulvi, Fèlix Sabaté i Joan Cortadella, amb l’escultor Josep Cañas
Els tres Administradors de la Festa Major del 1963: Alfons Chulvi, Fèlix Sabaté i Joan Cortadella, amb l’escultor Josep CañasCrèdit (foto: Paco, col·lecció Joan Cortadella)
Dibuix de Josep Bertran Ilari publicat a Panadés (14-IX-1963).
Dibuix de Josep Bertran Ilari publicat a Panadés (14-IX-1963).
Preparant un quatre de set amb l’agulla a la Festa Major del 1963 (ACAP, fons l’Abans).
Preparant un quatre de set amb l’agulla a la Festa Major del 1963 (ACAP, fons l’Abans).
El quatre de set de germanor (cal fer notar el detall que l’enxaneta porta una visera) plantat per les colles que van participar en l’acte inaugural del monument «Als Castellers», el 30-VIII-1963 (col·lecció Josep Miret).
El quatre de set de germanor (cal fer notar el detall que l’enxaneta porta una visera) plantat per les colles que van participar en l’acte inaugural del monument «Als Castellers», el 30-VIII-1963 (col·lecció Josep Miret).
Intent de torre de set el 31-VIII-1963, amb el Mènec i el Mascle de Sant Marçal a segons, els germans Hill a terços, i el Polo i l’Antolín a quarts (col·lecció Josep Miret).
Intent de torre de set el 31-VIII-1963, amb el Mènec i el Mascle de Sant Marçal a segons, els germans Hill a terços, i el Polo i l’Antolín a quarts (col·lecció Josep Miret).
Un bon grup de castellers i aficionats envolten l’escultor Josep Cañas el dia de la inauguració del monument «Als Castellers» (col·lecció de l’autor).
Un bon grup de castellers i aficionats envolten l’escultor Josep Cañas el dia de la inauguració del monument «Als Castellers» (col·lecció de l’autor).
El quatre de set amb l’agulla al mig del 31-VIII-1963 (ACAP, fons l’Abans).
El quatre de set amb l’agulla al mig del 31-VIII-1963 (ACAP, fons l’Abans).
Panadés (14-IX-1963).
Panadés (14-IX-1963).
Castellers vilafranquins a Barcelona, a la diada de la Mercè, probablement del 1963
Castellers vilafranquins a Barcelona, a la diada de la Mercè, probablement del 1963Crèdit (fons Castellers de Vilafranca)
Portada del Diario de Barcelona del 25-IX-1963, amb el Sendo Ventura tirant la faixa des del balcó consistorial
Portada del Diario de Barcelona del 25-IX-1963, amb el Sendo Ventura tirant la faixa des del balcó consistorialCrèdit (col·lecció Maria del Carme Ventura)
Notes (18)
  1. El gran dels germans Milà havia adquirit una certa notorietat mediàtica des que va ser elegit, com ja hem vist i com a alpinista, «Millor esportista vilafranquí», l’any 1961. ↩
  2. L’escultor va rebre en l’ocasió vint-i-cinc mil pessetes; i, tal com informava Panadés (25 maig), es pretenia que la gratificació total arribés a les cent mil, atès que l’obra havia satisfet plenament els seus impulsors. ↩
  3. En aquesta reunió al vell casal del Mascle de Sant Marçal també hi fou present l’estudiós, vinculat a la Comissió Tècnica de Castells del Monument, Pere Català i Roca, qui, amb posterioritat, parlaria de la trobada a Món Casteller, vol. II (pàg. 101). ↩
  4. Cal dir que, per al mossèn del Forn de Sant Joan, calia considerar la plaça de l’Oli en tota la seva amplitud, és a dir, com a tot el conjunt que formen les actuals places de l’Oli i de Jaume i. ↩
  5. El gran bisbe català tindria, finalment, el monument a ell dedicat, precisament davant la casa pairal vilafranquina —cal Gumà— de la família Torras; fou inaugurat el 9-VIII-1969. ↩
  6. La desfilada comptava amb el patrocini dels Magatzems Jorba de Barcelona. ↩
  7. En realitat, cal dir que no es tractava de la noia que duia aquest nom (mare i germana de castellers, posteriorment), sinó d’una cosina seva, la nena Maria Loreto Rosés i Vila. ↩
  8. Avui dia, el recordat amic ja no diria el mateix, ja que, com és sabut, fou ell, precisament, qui va poder desvetllar que l’únic pilar de vuit aixecat a Vilafranca en tot el segle XIX el va fer la Colla Vella de Valls, el 1880, no el 1881. ↩
  9. Sabem que molts dels historiadors i testimonis que ho van viure han convingut que, en realitat, aquest pilar —encara que per molt poc— no fou coronat. ↩
  10. Aquí, amb tota la intenció, Josep Miret es desmarca clarament de l’opinió de l’Emili Miró, qui, el 1957, havia qualificat d’estàtics —i no pas d’estètics— els castells vilafranquins. ↩
  11. Precisament, l’escrit anava precedit d’una fotografia d’en Cañas acompanyat de set joves castellers. ↩
  12. Segons la crònica de Juventud (31 ag.), a l’hora dels pilars de cinc, la Vella en va fer un «que “giró” a discreción sobre su base, que levantó el entusiasmo de la plaza». ↩
  13. Aquest lliurament, els Administradors el repetirien, dos mesos més tard, a Valls, en ocasió de la diada castellera de Santa Úrsula. ↩
  14. Per acabar-ho d’adobar, com veurem més endavant, l’any següent hom va tornar a convidar els Minyons de l’Arboç per actuar el 30 d’agost; amb tots els respectes, hi tenien tot el dret, que consti, però els Castellers de Vilafranca... potser encara més! o no? ↩
  15. Món Casteller, vol. II (pàg. 113). ↩
  16. Per a les noves generacions que no ho han conegut, cal aclarir que «omo» era una coneguda marca de detergents; i, el «Biscuter», un minúscul automòbil de fabricació catalana, entre els anys 1953 i 1960; l’aparició del Seat 600, el 1957, i l’arribada de la furgoneta Citroën 2cv, el 1958, van propiciar la disminució de vendes, fins al tancament de la fàbrica i la paulatina desaparició de la majoria d’aquells petits vehicles. Podem afegir que a la nostra colla també hem tingut el nostre particular «Biscuter», un renom que fou adjudicat ja fa molts anys al veterà casteller Antoni Font i Fort. ↩
  17. Per aquells que no han tingut l’ocasió de viure-ho, cal fer esment que el no-do —acrònim de «Noticiarios y Documentales»— era una selecció de reportatges cinematogràfics que es projectava obligatòriament a tots els cinemes espanyols, abans de la (o les) pel·lícula (es) d’argument; des de finals de l’any 1942 fins al gener del 1976, tot i que encara va sobreviure en alguns llocs, amb caràcter voluntari, fins al 1981. ↩
  18. Intuïm que el deuria haver escrit per a ésser publicat a Destino, una revista de la qual, Pere Català era col·laborador habitual; segons que sembla, els seus responsables, com ja s’ha dit, tenien previst, d’antuvi, parlar de la inauguració del monument casteller, cosa que finalment no van complir. ↩
Go to Top