Després d’una temporada que podríem qualificar com de compàs d’espera, els Castellers de Vilafranca n’encetaven una altra amb ferma voluntat de millora. I aquesta convicció hauria de donar, ja dins de la segona meitat de l’any, un parell de fruits esplendorosos: d’una banda, la victòria total sobre el delerat quatre de vuit, per fi descarregat, i, de l’altra, ja a les acaballes del calendari, el coronament del primer pilar de sis. Precisament —la informació és extreta del Tothom (2 gener)—, un calendari «casteller» amb la imatge, en quatricomia, del carro gros vilafranquí aixecat al Concurs de Tarragona d’uns mesos abans —la fotografia era del vilafranquí Antoni Grau i l’almanac, patrocinat per Cafès Novell i per Gràfiques Vives, que en féu l’edició— servia per donar la benvinguda a aquesta nova temporada que començaria amb l’habitual sortida de Sant Raimon (i la inevitable companyia de la «Banda Municipal de Cornetas y Tambores»). Una setmana després, el mateix setmanari publicava una gasetilla amb el títol de «Baròmetre casteller», en la qual s’informava que en un edifici cèntric del carrer de la Font vilafranquí, hom havia substituït una fotografia mural d’una torre de set, que decorava el vestíbul de l’entrada,¹ per una altra del quatre de vuit que els Castellers de Vilafranca havien coronat al concurs de Tarragona de l’any anterior; el redactor de torn afegia; «Esperem que si és un baròmetre no es quedi massa temps exposada».²

Canviant d’escenari, Panadés (23 gener) anunciava que «En Valls acaba de crearse otra “Colla de Castellers” con el nombre de “Xiquets de Valls” y oficiosamente han manifestado los deseos de participar en los actos de nuestra fiesta grande». No cal dir que el nom triat inicialment per la nova agrupació menaria de seguida a la polèmica, mentre que els desigs de venir a Vilafranca ja es veurien concretats aviat amb la seva presència al Sant Fèlix d’aquell mateix any. De la seva banda, els del Tothom (16 gener) havien assegurat que «El proper dia 2 de febrer es reincorpora a les colles castelleres la de la Muxerra de Valls...», tot i que, com ja hem vist i comprovarem més endavant, aquest atàvic nom d’una confraria vilafranquina no fou, finalment, l’escollit per tornar a la palestra. El mateix dia, en el darrer setmanari esmentat, s’informava que «...després d’haver-se anunciat que seria passada per Televisió, dintre el programa “España en directo” del passat dia 27 de desembre, una actuació de la Colla de Castellers de Vilafranca, per fi va ser el dia 10 (de gener) que vàrem veure la projecció i actuació de la nostra colla per la pantalla petita».

De l’actuació castellera de la nostra Festa Major petita en donava compte el Tothom (30 gener): «La colla “Castellers de Vilafranca”, amb motiu de la festivitat de Sant Ramon de Penyafort, va fer gala una vegada més de la seva bona forma; va aixecar un magnífic quatre de set, la torre de sis i un pilar de cinc. Tots ells de perfecta execució». El 2 de febrer va debutar al Pati de Valls, la colla de «Xiquets de Valls» que s’havia estat gestant des de feia uns mesos. En no haver-los estat permès d’utilitzar aquest nom genèric com a denominació oficial de la colla, acabarien adoptant el de «Joves Xiquets de Valls», en un clar intent de desvicular-se dels de colla Nova o la Muixerra; tanmateix, al cap d’uns anys, acabarien reivindicant aquelles antigues colles com a predecessores. El mateix Tothom (20 feb.) informava, textualment, d’una «“Calada” de Castells i Castellers a Badalona». Es tractava d’una xerrada castellera, amb projecció de pel·lícules, que havia tingut lloc la nit del dia 11 anterior, a l’escola cic de Can Solei, un magnífic espai verd i ajardinat del municipi badaloní. Hi vàrem participar en companyia dels amics Oriol Rossell i Jaume Casanova, mentre que el promotor de l’acte —no podia ser d’altra manera— havia estat el també bon amic i guardonat poeta local Joan Argenté, gran aficionat als castells.³

D’altra banda, Salvador Palau, a Dicen (24 feb.), en la que devia ser l’última de les seves col·laboracions en aquest diari esportiu, feia un interviu a Lluís Giménez en el qual aquest passava revista a la seva primera temporada com a cap de colla, a la vegada que proposava per als concursos una «reglamentación que obligue a intentar un castell de cada clase»; i després de citar tota una colla de castellers reconeguts del Vendrell, de Valls i de Tarragona, afegia que «...no seria justo silenciar de aquí de Vilafranca, al hombre que lleva más de treinta años haciendo “castells” y además los ayuda, los promociona, los defiende, que, a mi lado, sube en el 4 de 8...»; és obvi que feia referència a l’Oriol Rossell, sobre el qual Palau opinava que «... tiene merecidamente ganado un destacado lugar en la historia de los “castells”. Siguiendo su ejemplo alcanzaréis la meta soñada...».⁴

El 3 d’abril fou convocada a la Bisbal del Penedès una «Reunió castellera d’alt nivell»; així ho anunciava el Tothom del mateix dia i el motiu principal era debatre les puntuacions per les quals es regia el Concurs de Tarragona, que sovint eren tema de discussió, i mirar d’arribar a un consens. Una setmana més tard, la trobada —presidida per Enric Olivé i Martínez, qui, al seu torn, era també el president del Patronat dels Castells de Tarragona— donava peu a una columna destacada de l’esmentat periòdic en què es comunicava que s’havien reunit les «Forces vives castelleres, en una reunió presidida pel seny». Es va parlar sobre la nova colla de Valls —el nom de la qual, com a «Xiquets de Valls»,⁵ no havia estat acceptat, com ja hem dit, pel consistori vallenc, per bé que ells s’havien presentat amb aquesta denominació, per la Candelera, amb camises de color vermell, el de l’escut de la ciutat—, mentre que, sobre els concursos, els Castellers de Vilafranca van suggerir que, tot i que calia continuar valorant el fet que, si una colla hi aixecava quatre castells només n’havien de comptabilitzar tres, també s’havia de tenir en compte que no poguessin puntuar-ne dos d’una mateixa estructura.⁶

També foren debatuts altres temes, com ara la composició del jurat o bé si els concursos s’havien de celebrar només en diumenge, raó per la qual els redactors de casa nostra, en relació al previst «IV Anxaneta de Plata», es preguntaven: «...serà en un diumenge o el dia de Sant Fèlix?», a més de: «Hi haurà puntuacions decidides?».

Actuacions a Vilafranca i a Martorell

Abans de les Fires de Maig, la colla va poder dur a terme encara algunes exhibicions de preparació. Així, a Panadés (17 abril) s’anunciava per a l’endemà, amb motiu de la «Fiesta del Libro 1971», promoguda per la «Caja de Ahorros del Panadés», la «...extraordinaria actuación desinteresada de los “Castellers de Vilafranca», mentre que al Tothom (24 abril), llegim: «El passat diumenge davant la Caixa d’Estalvis (del Penedès) i en el curs de l’Audició de Sardanes que allà es donava, va actuar la colla de Castellers de Vilafranca, executant sense fallar un quatre de set, la torre de sis, un pilar de cinc i dos pilars de quatre alhora», mentre que el Panadés del mateix dia, a banda de confirmar els mateixos castells, apuntava que els dos darrers pilars davant l’afició vilafranquina havien estat realitzats «por elementos jóvenes de la “Colla”». Tornant al Tothom, afegirem que també publicava la gasetilla: «A Martorell per a veure castells», on s’anunciava per a l’endemà, diumenge, que «la colla de Castellers de Vilafranca donarà la pinzellada dels seus arriscats castells...», a la vila del Pont del Diable. No hem trobat la referència de les construccions castelleres realitzades —tot i que és segur que s’hi va plantar algun castell de set—, però sí que convé destacar la fidelitat amb què aquesta població del Baix Llobregat acollia la nostra colla en aquells anys, sobretot per la Fira d’Abril. Era una sortida convenient per al rodatge, però que, en ocasions, esdevenia una mica feixuga, ja que a més dels castells que es feien, en cercavila, pel casc antic de la població i davant de l’Ajuntament, calia desplaçar-se després fins a l’altra banda del riu Anoia per tal de completar l’actuació al recinte firal.

El Diario de Barcelona (29 abril) incloïa quatre pàgines de gravat al buit, amb textos acompanyats d’una mitja dotzena de fotografies de castells, que feien una bona promoció de la nostra vila. Un tal Ricard del Cim signava l’article «En Vilafranca, els Castellers, un espíritu integrado en una tradición», en el qual entrevistava el cap de colla Lluís Giménez, qui explicava amb pèls i senyals tota l’actualitat que girava entorn del grup. El ja conegut Enrique Moreno Parés era l’autor de la col·laboració més llarga, sota el títol de «El vino y los “Castellers” promocionan a toda una comarca», al final de la qual parlava de «“Els Castellers”, toda una institución». En aquest cas, per sort, l’articulista demostrava dominar molt més el tema que no pas en les quatre ratlles que havia escrit feia uns mesos, i, a més, acompanyava el text de collita pròpia amb alguns fragments de l’atàvica i ja coneguda narració festamajorenca de Gaietà Vidal i de Valenciano. L’escrit acabava assegurant que «...“fer castells” es algo que alcanza a todos, ya que de una forma u otra, el público ayuda física o mentalmente a que se consiga la proeza. Es muy probable que la construcción de estos castillos humanos, sea una de las pocas muestras dels folklore en la que participan todos los que están presentes, dado que docenas y docenas de brazos se unen en hermandad para conseguir un solo objetivo: “Aixecar un bon castell”». La darrera notícia fa esment de «Las Ferias y Fiestas. Una hermosa tradición en la que participa toda la comarca», i porta també l’autoria de r. del c. a quest cau en el parany involuntari de passar revista a distintes fires que Vilafranca celebrava antigament (del Congre, dels Apòstols, del Sembrar, de Sant Lluc) com si encara fossin d’actualitat, però també posa l’accent en les Fires de Maig (que tindrien lloc al cap d’unes setmanes) i en la Fira del Gall que manté igualment plena vigència. Així mateix, dedica un capítol especial a les nostres Festes Majors, la de Sant Fèlix i la de Sant Raimon.

El 8 de maig, tant el Panadés com el Tothom publicaven un anunci, a tota plana, que informava de la inauguració de la nova oficina que la «Caja de Ahorros del Panadés» inauguraria, l’endemà mateix, al carrer vilafranquí de Tossa de Mar, amb una audició de sardanes i l’actuació dels Castellers de Vilafranca. El Tothom (15 maig) explica que la colla: «...va aixecar un cinc de set, un quatre de set i intentà la torre de set que caigué. Més tard al carrer Amàlia davant la bodega Picas⁷ aixecaren dos pilars de quatre»; el mateix dia, la crònica de Panadés es limitava a dir que «Frente al nuevo local actuaron los “Castellers de Vilafranca” que levantaron atrevidos castillos, torres y pilares, alternando sus exhibiciones con una selecta audición de sardanas...». El programa de les Fires de Maig anunciava per al dijous, dia 20, diada de l’Ascensió, l’exhibició castellera —«A las 12’- En el recinto Ferial actuación de los Castellers de Vilafranca»—, de la qual Panadés (29 maig) feia aquesta ressenya: «...hemos de destacar la actuación de nuestros bravos “Castellers de Vilafranca” con sus magníficas exhibiciones el jueves “Día de clausura” al mediodía. Sus realizaciones fueron “Quatre de set”, intento de “Torre de set”, “Cinc de set” y dos “pilars”». No queda clar si aquests pilars eren de cinc o bé de quatre i detectem que, malgrat el plus de patriotisme per part del comentarista, la torre de set, que semblava consolidada, ja havia donat, aquell any, més d’un maldecap, tot i que també cal dir que ben aviat els Castellers podrien tornar a fer-se-la seva. En canvi, el cinc de set, que fins dos anys abans havia estat el castell estrella i una mica complicat, esdevenia ja llavors una aposta d’èxit segur.

El concurs vilafranquí genera opinions diverses

Al Tothom (19 juny) veiem publicada la gasetilla «Plans castellers», en la qual s’informa que «El passat dissabte es varen reunir a l’Ajuntament els representants del Secretariat de Concursos de Castells amb els tres administradors⁸ de la Festa Major d’aquest any, per decidir quines seran les actuacions castelleres que podrem veure aquells dies». També al Tothom (26 juny), hom posava el dit a la llaga sobre si s’havia de fer el «Concurs en dia festiu o dia feiner?». Diversos vilafranquins expressaven «L’opinió de la gent del carrer, o els que van a la plaça», tots dins l’anonimat i abonant la tesi del dia de festa com a més convenient, atès que consideraven que la diada de Sant Fèlix ja tenia prou pes específic, mentre que el casteller Joan Sol, com a membre del Secretariat Sant Fèlix Màrtir, que tenia cura de l’organització de l’«Anxaneta de Plata», expressava raons tan oposades com aquestes: «No volem canviar la data: el dia de Sant Fèlix per no trencar la tradició. Per fer-lo el diumenge s’han de canviar massa coses, i els administradors, a qui correspon decidir més concretament aquest assumpte, no volen que sigui dit que ells són els causants del canvi. El secretariat s’encarrega de la qüestió de les bases [...] Sant Fèlix és Sant Fèlix! S’han de trencar tantes espases per canviar... Mire, cap festa de cap poble la posa al diumenge. Ni Sitges, ni Igualada, ni Vilanova... Per què fer-ho aquí?». A la mateixa conversa, sortia aleshores el tema d’allò que s’havia tractat a la Bisbal sobre la conveniència de fer els concursos en dia festiu, i en Sol, sense vacil·lar, replicava: «Allò de la Bisbal no ha tirat endavant. S’havia de fer una altra reunió i no s’ha fet. En definitiva allò tirava l’aigua cap a Tarragona. Llavors aquí hem decidit fer-ho com sempre». El redactor insistia que no calia canviar res de la Festa Major, només passar el concurs al diumenge següent per tal de «donar oportunitat a tots i quedar com una festa més del poble, la festa dels castells», a la qual cosa el casteller (dóna la impressió que potser no ho acabava d’entendre del tot) responia: «Vols dir deixar el concurs? Un concurs és un estímul més per les colles, tenen premi. Sempre a Vilafranca ha estat competició, mai exhibició, encara que abans del concurs no hi haguessin premis. Que no poden venir? Mira, quan interessa totes les colles es desplacen, o sinó que demà ens diguin per anar a Madrid, i veuràs que cap fa el ronso...⁹ A més mai he vist en una colla que hi siguin tots, sempre falta algú. Si hi ha ganes de venir, vénen... [...] Els de Valls si haguessin vingut el primer any potser haurien guanyat, podien guanyar, i de fer-ho, la cosa no s’hauria vist tan sobtada, l’agulla no s’hagués enfilat tant...» (és evident que Joan Sol encara estava dolgut per la negativa vallenca de quan ell havia estat Administrador, tres anys abans). Per cloure els seus raonaments, l’acreditat i dilecte esparter de l’anomenada Sinagoga castellera, punt habitual de tertúlies castelleres d’alta volada, pontificava: «...Sant Fèlix l’hem d’aguantar els vilafranquins. De la manera que sigui».

I parlant encara del concurs, al Tothom (31 jul.), hi trobem una entrevista —il·lustrada amb la corresponent i endevinada caricatura a càrrec de Joan Esteve i Albet— realitzada a un dels tres Administradors de la Festa Major, l’amic vendrellenc, afincat a Vilafranca, Isidre Aymerich i Bernal. Algunes de les seves respostes giraven a l’entorn del «IV Enxaneta de Plata»: «El Concurs de Castells és un èxit assegurat. Se celebrarà, com sempre, el dia 30 d’agost, Sant Fèlix. S’han enviat cartes i bases a totes les colles [...] De moment ja n’hi ha d’inscrits, la qual cosa ens demostra que en fer-lo en dia feiner no representa cap obstacle. Sols falta bona voluntat, disposició i entusiasme...». Precisament, Panadés informava que aquell mateix dia finalitzava el termini d’inscripció per al concurs vilafranquí i que «...parece que ya han expresado su conformidad en participar las “colles”: “Castellers Nens del Vendrell”, “Castellers de Vilafranca”, “Minyons de l’Arboç”,“Castellers de Barcelona” y “Castellers Xiquets de Valls”». Pel que es veu, el nom de Joves Xiquets de Valls encara no sonava prou a oïdes de molts vilafranquins, però sí que ho faria, amb força, al cap de trenta dies justos, i, pel que fa a la Colla Vella vallenca, tot continuava igual en fer-se el concurs en dilluns, mentre que amb els Xiquets de Tarragona tampoc no calia comptar-hi, probablement perquè ni d’un costat ni de l’altre hi havia hagut gaires contactes. Dues setmanes més tard que ho hagués estat el seu company d’administració, també era interviuat al Tothom (amb la caricatura pertinent), Bonaventura José Valls,¹⁰ i a la pregunta de com es distribuïa el pressupost de la festa, responia: «Naturalment, el que s’enduu la part del lleó, són els castells.¹¹ Després segueixen a una bona distància totes les altres coses...».

Al mateix Tothom (14 ag.), Fèlix J. Cusiné oferia unes noves «Castelleries» de la seva collita, en les quals refermava la seva convicció que «...el nostre poble és i serà sempre casteller per excel·lència i la nostra Plaça LA MÉS castellera», mentre que, tot seguit, amb una actitud contemporitzadora, es desfeia en elogis envers la colla de casa: «La nostra Colla, sòlida i forta com un roc, va seguint amb pas ferm i segur els objectius que un bon dia es proposà; la trajectòria que ha seguit la colla no pot ésser més prometedora. Són història ja, aquells temps difícils de problemes interns, produïts potser per un excés d’amor a la “colla” que provocava malestar i rancors entre gent que la única cosa que pretenia, era fer bé pels Castells. La nostra colla és jove i més jove encara el seu capdavanter. Dintre d’ells només hi cap afecció, molta il · lusió i un gran amor per tot el que significa castells. Creiem fermament que la “Colla” de Vilafranca està predestinada a ésser de les grans,¹² però som exigents i no ens conformem solament amb això; volem també veure escrit el nostre nom amb lletres grosses en el llibre d’or dels Castells». Finalment, Cusiné acabava amb aquests comentaris que haurien d’esdevenir premonitoris: «A Vilafranca, el dia 30 d’agost hi haurà la gran trobada: la plaça bullirà com ja és costum, i esperarem ansiosos que els castellers de vilafranca aixequin el “carro gros”, braus i nervuts pujaran els Castellers, convençuts tots ells de carregar i descarregar un titànic i fabulós “Quatre de vuit”. S’ho mereixen ells, l’afecció i també s’ho mereix Vilafranca».

Més sortides: a Vilafranca i Terrassa, i a Encamp, la primera al Principat d’Andorra

Al Tothom (3 jul.) llegim: «La Colla castellera de Vilafranca ja es prepara per la propera festa major amb actuacions fora de la nostra vila. Està ja decidida la data del 8 d’agost per actuar a la ciutat de Terrassa i s’estan concretant aquests dies altres actuacions per diferents indrets del país». Una informació semblant, però una mica més allargada, la trobem a Panadés (10 jul.): «Para el día 8 de agosto nuestros “Castellers de Vilafranca” preparan una salida a Tarrasa e igualmente están programando unas exhibiciones en Andorra, posiblemente para el día 15 del próximo mes». Sobre aquesta darrera sortida, més llunyana que les que eren d’habitud, cal precisar que el punt de destinació no era pas Andorra la Vella, l’animada capital del petit Principat de parla catalana, sinó que als Castellers els tocaria d’anar una mica més amunt, fins a la rústica i més tranquil·la vila d’Encamp,¹³ on s’havien afincat algunes famílies provinents del Penedès, de Vilafranca mateix i també de Pontons.

Res de nou a Vilafranca, pel que pertoca a castells concrets, fins a la celebració de la popular revetlla «Màrtirs Street», el 31 de juliol, en la qual, segons el Tothom d’aquesta mateixa data, hi hauria exhibició de Falcons i Castellers. De l’actuació al vilafranquí carrer del Vall del Castell no hem trobat cap més comentari, mentre que de la que es féu a la vella Egara tenim allò que aportava el mateix Tothom (14 ag.): «Diumenge passat, dins el programa de la Festa Major de Sant Llorenç de Munt, van actuar els Castellers de Vilafranca. Aixecaren un Quatre de set, la Torre de sis i dos Pilars de cinc»; sobre aquesta informació, cal dir que es veu ben clar que el redactor de torn, sense voler, es va inventar un poble: Sant Llorenç de Munt; perquè resulta que aquest nom de lloc —més exactament, Sant Llorenç del Munt— correspon al massís que domina el Vallès Occidental, amb el vell monestir romànic (que té idèntica denominació) al cim de la Mola, el seu punt més alt, i on, que sapiguem, no s’hi acostuma a celebrar cap Festa Major. Sí que la festeja, en canvi, el barri de Sant Llorenç, de la ciutat de Terrassa, que és on en realitat van actuar els nostres Castellers.¹⁴

I pel que fa a la primera actuació castellera a terres andorranes, disposem de la informació que també oferia el Tothom (21 ag.): «La Colla de Castellers de Vilafranca varen desplaçar-se el passat diumenge al Principat d’Andorra. L’actuació que tingué lloc al poble d’Encamp va confirmar la bona forma que han assolit els de la colla, en aixecar i descarregar un quatre de set, un tres de set, la torre de sis i un pilar de cinc», a més d’altres castells i pilars inferiors. No caldria dir que, com era de ritual en aquella època, la sortida al país dels Pirineus va propiciar que una bona part dels castellers es poguessin dedicar, ni que fos per unes hores, al contraban d’algunes de les mercaderies que s’oferien als seus comerços. L’anècdota del dia la va protagonitzar un dels dos autocars que traslladava els castellers, quan el seu xofer, per tal d’omplir el dipòsit amb el carburant que, com és natural, era més econòmic a les benzineres andorranes, va apurar tant que es va quedar amb allò que se’n diu pana de pobre, a pocs metres de l’estació de servei més propera. La imatge divertida i xocant de veure tot un estol de camises verdes empenyent l’òmnibus fins al sortidor que proveïa del preuat fuel no l’oblidaran fàcilment tots aquells que van viure l’experiència. I encara bo que el conductor es va estalviar la multa o, com a mínim, la reprimenda d’algun agent de trànsit andorrà.

El món casteller opina

El 14 d’agost, Panadés ja havia aprofitat el cartell de cada any per anunciar el «IV Concurs de Castells, Trofeu “Anxaneta de Plata”» pel dia de Sant Fèlix, alhora que feia un resum de com havien anat, en el que pertoca les classificacions, els tres concursos anteriors, a més de confirmar les colles inscrites en el quart. Per cert que, en aquest cas, el nom de la colla vallenca que actuaria a Vilafranca el veiem escrit correctament: Joves Xiquets de Valls, que ja era hora; i, dues setmanes més tard, hi veiem publicada una fotografia de la imatge del Sant Fèlix antic, portada en processó i amb un pilar vilafranquí com a teló de fons.

Al seu torn, el Tothom (28 ag.) presentava en portada «Totes les colles davant el concurs», amb fotografia de gairebé tots els seus màxims dirigents (incloent la del Pep de la llet, de la Colla Vella de Valls), i també informava de la recent creació d’una colla castellera a Sitges, que havia debutat, cinc dies abans, en el marc de la seva Festa Major en honor de Sant Bartomeu, amb el nom de Castellers de Sitges, amb una cinquantena de components i camises de color blau marí. A més, publicava les bases per a l’imminent concurs¹⁵ i entrevistava un representant de gairebé totes les colles del món casteller, tot precedint la consulta amb aquesta introducció prèvia: «L’any passat es vivia una eufòria castellera digna del millor moment nacionalista i revolucionari. Una eufòria de voler-se mesurar [...] tot conduïa a un moment d’enfrontament. Això va ser a Tarragona [...] Després de Tarragona les colles han canviat sensiblement. El concurs no ha deixat a ningú indiferent. I cada u per la seva banda ha pensat, reflexionat i valorat aquella circumstància per separat...».

De les diferents respostes que recollia el setmanari, destaquem que el Jan Julivert, cap de colla dels Nens del

Vendrell, es dolia que «...sembla que se’ns hagi posat la negra. Jo prou voldria provar coses bones, però no sé pas si ho faré... M’agradaria poder fer un tres de vuit... però ja veurem», i afegia que «A nosaltres ja ens va bé que el Concurs de Vilafranca sigui el dilluns, no ens fa res que sigui un dia feiner. Aquí cap amo nega a un casteller que vagi a fer castells. Hem tingut sort. Tot el poble està unit pels castells, és que s’hi veu... mira que fins i tot fem seguir el rector. Li vam donar la roba i tot. I sempre que pot ve amb nosaltres...». A Valls, els entrevistadors van ser rebuts per tretze membres de la Colla Vella, els quals van argumentar allò que ja era prou conegut: que si el dia feiner, que si les bases... tot i que afirmaven, a més, que: «No tenim cap queixa de Vilafranca. No [...] A Vilafranca sempre se n’hi han fet de castells grossos...», alhora que es mostraven un xic desconcertants en afirmar: «Mireu, castells petits fan que els castells quedin aturats i no hi hagi caliu. I fer castells grossos pot portar a la decadència...».

En nom dels Minyons de l’Arboç, Lluís Figueras, Xaret, precisava: «...som una colla petita, no podem fer grans coses. Hauríem d’assajar més, molt més... diuen que tenim fusta, però hauríem d’entrenar-nos més [...] som una colla jove, i hem de contentar a tots deixant-los pujar per recompensar el seu esforç». I el novell i flamant cap de colla dels Castellers de Sitges, Ricard Baqués —que s’havia foguejat a redós dels Castellers de Vilafranca— explicava: «...procuro portar als assaigs d’aquí (de Vilafranca, volia dir), alguns elements de la nostra colla recent creada [...] Quan vam decidir tirar endavant molts que volien venir amb nosaltres ja estaven compromesos amb altres balls de la Festa Major [...] Som nous i esperem estar una mica més bregats per venir aquí a Vilafranca, ens cal més preparació...».

Ramon Sala i Mañé —antic casteller vilafranquí, fill del nostre segon cap de colla— era l’interlocutor dels Castellers de Barcelona. Vet aquí el que comentava: «...essent en dia feiner és difícil perquè tenim gent que els costa obtenir la festa laboral. Però aquest any serà el moment casteller més important. Aquí, la plaça de Vilafranca ens exigeix fer castells importants. Mira, parlant amb uns de la colla Jove de Valls coincidíem en què Vilafranca ha ajudat als castells en els moments més difícils. I els de Valls es sentien reconeguts amb la plaça de Vilafranca. La importància de Vilafranca és fer castells grossos...». I, precisament, com a representant de la colla Joves Xiquets de Valls constatem el testimoni del dissortat i mai prou recordat Ramon Barrufet i Figueras —el nét del llegendari Blanco —, qui aportava algunes consideracions ben sucoses: «... venim a Vilafranca a quedar bé i a aixecar el pavelló de Valls [...] No som la Muxerra. No ho som. Som els Xiquets de Valls, colla de joves. Hem sortit perquè tenim ganes de fer castells i ens hem agrupat una colla de joves...». Tot i que aquests comentaris no ho expliciten, alguns membres de la colla havien manifestat també que darrere d’aquesta nova moguda castellera vallenca hi havia un cert rerefons de desengany, a Valls, pel fet que la victòria, en el darrer concurs tarragoní, havia volat cap al Vendrell.

Finalment, Lluís Giménez i Noguera, com a cap dels Castellers de Vilafranca, també hi deia la seva: «Projectes pel concurs...? Mira, falten encara assaigs, però nosaltres tenim uns castells determinats: descarregar el quatre de vuit i la torre de set. El tres de vuit? És un castell del moment, molt fàcil de caure, però que s’ha de fer fruit de l’engrescament després d’un èxit [...] El futur del concurs és difícil de predir. Si es fa en dies de festa pot tenir llarga continuïtat, si es fa en dies feiners portarà més problemes. Però val la pena fer el concurs, encara que la competició hi fos igual sense ell; des de que en fem hi ha una època brillant i s’han vist bons castells. I el cost econòmic si fa o no fa és el mateix, perquè sense concurs s’haurien de pagar més les contractes»; tot seguit, opinava sobre les bases, que tanta polseguera havien aixecat en els anys precedents: «No em convencen massa. S’han de variar molt. De moment aquí s’admet el que puntuï només un castell de cada estructura. Allò de la Bisbal anava per bon camí i mai hi ha hagut tanta harmonia entre les colles, només la falta d’iniciativa de qui havia de portar les regnes va fer que tot anés a l’aigua. És una llàstima». Per acabar, en el que pertocava a la nostra colla, afegia: «S’han descobert elements joves que són tota una promesa. També tenim una maduresa important de cara al concurs, i l’ajuda de l’afició que és l’ànima».

Un gran pregó de Festa Major

Els Administradors havien triat per a la portada del programa de la Festa Major del 1971 una il·lustració d’en Raimon Colomer Pagès, de caire figuratiu, amb una torre de camises verdes, acompanyada de l’escut de la Vila, mentre que el pregó fou encomanat a l’aleshores «cronista oficial de la villa», Antoni Sabaté Mill. Era jugar sobre segur, perquè qui millor que l’enyorat Ton podia desgranar les essències de la més típica amb un coneixement de causa privilegiat i, alhora, amb un llenguatge erudit i, a estones, planer, a l’abast de tothom? Precisament, el Tothom (7 ag,) ja havia publicat un interviu —presentat amb el títol d’«Un intel·lectual jutja la Festa Major» — que li havien fet dos dels seus redactors i en el qual, tot i no abordar directament la temàtica castellera, deia coses tan interessants com aquestes: «Originàriament, els balls populars responien a una actualitat estricta, almenys més estricta que ara. Tot això que avui en diem folklore fou, en els seus inicis, el “non plus ultra” de la modernitat [...] Jo no sóc qui per dir si els balls populars de la nostra Festa Major són purs o no. Alguns, crec que sí. De la resta, sols puc dir que són sentimentalment eficaços...»; i preguntat sobre què era el que més li agradava de la Festa Major, responia: «M’agrada el conjunt, l’esperit

de la festa. Tots els actes es completen. Tothom hi pot trobar el que necessita com incentiu de festa gran. Fer el badoc és una gran cosa, avui potser més que en altres temps»; i sobre el seu futur, opinava: «...la Festa Major no és una cosa privativa de la nostra vila, ni del nostre país, ni del nostre continent. Històricamet i geogràficament parlant, és un dels fenòmens socials més universals que existeixen. Tots els pobles han tingut, i tenen, els seus dies de festa cabdal. Això vol dir que és una cosa innata a tota comunitat perfectament individualitzada. Predir si la Festa Major desapareixerà o no, és entrar al terreny de la profecia. Ara hi ha molts falsos profetes que vaticinen la desaparició de les festes majors. Aquesta classe de profetes ja existien al segle passat [...] jo diria que les festes majors persistiran mentre existeixin tipus de comunitats com la nostra»; i encara li quedava corda per afegir: «...La Festa Major com a record la tinc varada a la memòria de la meva infància. No vull dir que la Festa Major d’aleshores fos més extraordinària que la d’ara. Vull dir que sempre veig la mateixa Festa Major, que sempre la veig amb aquells ulls que encara no s’havien cansat de res [...] Era un temps en què al país a penes hi havia un pa a la post, i la Festa Major servia de pretext per a un exhibicionisme depriment, dit sigui amb tots els respectes per als protagonistes i per als espectadors...».

En el seu pregó, tot i que la seva dissertació va tenir un recorregut històric, religiós, social i, fins i tot, polític, tampoc no hi van mancar els apuntaments folklòrics, alguns dedicats al fet casteller; des de la referència a les atàviques confrontacions entre les dues confraries vilafranquines per excel·lència: la Muixerra o del Bon Jesús —Sabaté l’anomena també de la Bona Mort — i la Roser,¹⁶ fins a la citació d’alguns personatges d’època, vilafranquins o de fora vila, que havien estat d’allò més populars. En aquest sentit, i pel que interessa ara i aquí, retenim alguns del seus comentaris que tenen a veure amb el fet casteller: «Els castells de llavors (parla de quan ell era infant) presentaven als meus ulls, un pintoresquisme aspre i recargolat, molt distint del d’ara, més aviat tibant i esportiu. El Rabassó i l’Escolà eren, llavors, l’alfa i l’omega dels castellers. I les gralles. El raig de la gralla se sentia tot el dia de cap a cap de la vila. Què se n’ha fet d’aquelles gralles i d’aquells grallers?...».¹⁷ Més endavant, el nostre distingit cronista assenyalava els moviments immigratoris com un dels possibles receptacles de la constant evolució que havia patit la nostra festa gran per excel·lència i, en aquest sentit, apuntava decidit: «...jo no veig que tinguem una força integradora de caràcter institucional més efectiva que la Festa Major. A petita escala els Castellers de Vilafranca ens en podrien donar la raó. Per això considero que és no tenir dos ulls a la cara equiparar el cost de l’organització del meravellós espectacle de les rivalitats castelleres amb dubtosos esnobismes farandulers o desarrelats culturalismes de foguerada...».

Una nova victòria —aquesta vegada per la mínima— dels Nens del Vendrell

El IV Enxaneta d’Argent esdevingué força més disputat que els anteriors, atès que la colla vendrellenca, tal com havia anticipat el seu cap, no passava pel seu millor moment, mentre que els Castellers de Vilafranca van poder donar un pas endavant en descarregar, per fi, el cobejat quatre de vuit —que els donava accés a un nou nivell—, a més de la torre de set, amb la qual cosa s’acomplien també els bons averanys que havia apuntat en Lluís Giménez a l’interviu precedent. Davant la reiterada absència, pels motius ja coneguts, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls (recordem, tanmateix, que tampoc no van venir els Xiquets de Tarragona i que la colla de Sitges era tan recent que encara no havia tingut temps per foguejar-se), els Diables de Vilafranca no van tenir més remei que dedicar-los un dels seus acostumats versots. Ve-te’l aquí: «Quarta Anxaneta de Plata (la plata té poc valor); la colla Vella de Valls espera l’Anxaneta d’Or».

De la portada de Panadés (4 set.) destacaven aquests dos titulars: «“L’Anxaneta de Plata” para “Els Nens del Vendrell”» i «Excelente actuación de nuestros “Castellers de Vilafranca” que intentaron el “Tres de vuit”». Al comentari que segueix es feia constar que era el primer intent vilafranquí sobre l’esmentat castell «...que si bien no llegó a coronarse, aguantó firmemente ante la duda del “Pom de dalt” al faltarles uno de los “dosos”...».¹⁸ En un altre apartat —Manelic Panadés hi diu que «Pasó la Fiesta Mayor, 1971» —, la crònica, pel que fa als castells, era tan limitada com dir només que «Brillantes fueron las exhibiciones castelleras y el desarrollo del Concurso “Anxaneta de Plata” que se lo llevaron los irreversibles campeones de cada año». També hi trobem la puntuació assolida per les colles, però hem de recórrer a una altra publicació per poder conèixer amb detall els castells realitzats per cadascuna d’elles, a banda de la classificació final. Ve-t’ho aquí: «1a. “Nens del Vendrell”: “2 de 7”, “pilar de sis” (carregat), “5 de 7” i intent del “3 de 8”; 2.100 punts – 2 a. “Castellers de Vilafranca”: “4 de 8”, “2 de 7”, “5 de 7” i intent del “3 de 8”; 2.000 punts – 3 a. “Joves dels Xiquets de Valls”:“3 de 7”,“5 de 7”,“4 de 7 amb el pilar” i “2 de 7” (carregat); 1.530 punts – 4 a. “Minyons de l’Arboç”:“4 de 7”,“3 de 7”,“4 de 7 amb el pilar” i intent del “2 de 7”; 900 punts – 5 a. “Castellers de Barcelona”: “2 de 6”, “4 de 7”, “pilar de 5” i dos intents del “3 de 7”; 400 punts.».¹⁹

Com ja hem avançat, en aquest IV concurs —que seria l’últim dels que es van fer a Vilafranca amb el nom d’«Anxaneta de Plata»— hi hagué molta més emoció en la disputa pel primer lloc. Només cent punts van distanciar finalment els vendrellencs dels vilafranquins i fou gràcies al pilar de sis carregat. Els primers van sortir

contents de la plaça per la victòria i els de casa també ho feren pel seu primer quatre de vuit descarregat, mentre que els novells Joves vallencs també s’apuntaven l’èxit particular de ser la primera colla que en l’any del seu debut carregava la torre de set, a més de descarregar el cinc de set i el quatre de set amb el pilar al mig. Als arbocencs tampoc no se’ls pot treure mèrits, puix que el seu quatre de set amb l’agulla no era un castell que fessin habitualment, mentre que els barcelonins també van marxar prou contents amb el primer castell de set descarregat. Les dues primeres rondes van tenir un desenllaç més o menys previsible, però a la tercera l’ambient es va enrarir i a la memòria de molts aficionats va tornar el record del que havia passat a Tarragona, l’any anterior, quan el Nens van poder guanyar a base de pilars i torre, sense fer cap castell pròpiament dit. De fet, ja ho havia denunciat un tal A.M.C., al Tothom (10 oct. 1970), quan postil·lava: «No vull treure cap mèrit a la colla vencedora. A Tarragona, però, dels quatre castells que van realitzar vull recordar que tres eren pilars...». No és que a Vilafranca passés el mateix, perquè a més de la torre de set i el pilar de sis hi van plantar el cinc de set; ocorre, però, que un bon sector del públic vilafranquí va xiular la decisió dels vendrellencs de tirar aquest darrer —i no el quatre de vuit— com a tercer castell, i encara més havent descarregat els de casa el carro gros. Fou aleshores quan un dels castellers vendrellencs, en baixar del cinc de set, va fer un gest groller —una botifarra ben evident— que va acabar de crispar els ànims. Llavors els Verds van tirar de casta, amb un intent de tres de vuit (el primer que feien) i els Nens, amb ganes de millorar la imatge, van optar per fer el mateix, però les llenyes respectives no van fer variar el resultat final d’aquest darrer «Enxaneta d’Argent», un concurs que, amb aquest nom, ja no es tornaria a repetir.

Ens sembla interessant de reproduir aquí algunes de les consideracions que, sense entrar en la polèmica que s’havia suscitat, apuntava el veterà corresponsal vendrellenc Pere Aloy Anell sobre el nostre concurs: «El Trofeu “Anxaneta de Plata 1971” ha estat guanyat merescudament per la nostra colla de castellers “Nens del Vendrell”. Vilafranca és una plaça autènticament castellera que en la diada de Sant Fèlix congrega una gran gernació vinguda de tots els indrets de la nostra terra. El Penedès sempre ha sentit l’emoció dels castells, que signifiquen la fortalesa, l’agilitat, el nervi i l’obra d’equip, de conjunt d’uns homes valents i decidits. La plaça de l’Ajuntament estava curulla de un públic entusiasta que no ha volgut perdre’s un espectacle que d’any en any augmenta en el fervor popular. I és natural que sigui així. El bon poble sempre ha admirat la força, l’enginy i la voluntat ferma i decidida de l’obra en comú. I això són els castells, una obra en comú d’una Colla que sent en el seu sí l’esperó de fer-ho sempre millor, de superar-se, d’oferir a la gran afició una voluntat d’aixecar els castells a l’altura del pensament dels seus seguidors.

¡Quina emoció a la plaça de Vilafranca! Vells i joves, fadrins i donzelles, nens i nenes, de totes les classes socials (perquè els castells agraden a tots) els hem vist aplaudir satisfets i enfervoritzats i alhora han restat en un silenci espectant al començar el castell. Bona gent la del Penedès, que sent la crida dels castells, de la fortalesa i de l’ànima d’un poble...». I en el que concerneix la nostra colla afegia el següent: «Vilafranca ha tingut una gran actuació, plena d’encerts. “Els quatre de vuit”,“la torre de set” i “els cinc de set” han merescut les més grans ovacions del públic. La Colla segueix un camí de gran superació».²⁰

Algunes consideracions postconcurs

Després del sorollós certamen, el Tothom (11 set.) publicava un parell de cartes que incidien en alguns aspectes de la competició. En la primera, els signants Jaume i Joan deien que «...hem trobat un millorament en la colla castellera de Vilafranca. En descarregar per primera vegada el quatre de vuit, es va intentar el tres de vuit que per una falla dels enxanetes no es pogué coronar»²¹ i, a continuació, afegien altres comentaris que convidaven a la polèmica: «Vista l’actuació dels falconers d’aquest any ens agradaria fer unes aclaracions, per exemple, que els falcons no són castellers, però que si els agrada fer-ne, que es posin una camisa verda. Creiem que fer un pilar de cinc és cosa de castells...». En la segona, sota les inicials P.F.A., una altre aficionat es preguntava si calia continuar amb el concurs o bé tornar a la «demostració sense premis, però sí amb un guanyador “moral” que donava el mateix interès a l’acte...», i, tot seguit, blasmava l’actitud del públic, el dia 30: «Em va sorprendre que a la plaça més castellera es donés un cas com aquell. No estic d’acord amb la “pitada” que es dedicà a la colla Nens del Vendrell, quan van aixecar el cinc de set. Jo també esperava veure castells grossos i hauria desitjat que provessin el quatre de vuit, però em sembla molt natural que els del Vendrell anessin a guanyar el concurs com ho hauria fet qualsevol colla. Quan hi ha unes bases acceptades per tots i en una competició com aquesta, és de lògica que les colles facin la seva política i no gastin cartutxos sense necessitat. Així ho feren els Nens i van lograr altra vegada l’Anxaneta».²² També carregava contra «...l’actitud grollera d’un component d’aquesta colla, dedicant un gest insultant al públic [...] clarament injustificable. Crec que allò va provocar l’encesa del públic, si bé tampoc es pot carregar les culpes a una colla sencera, per un de sol...». Finalment, criticava, amb raó «...la poca atenció al públic per part dels qui entregaven els premis. Quan a la plaça es demanava que es donessin al balcó de l’Ajuntament hi hagué una primera reacció negativa; després quan la sol·licitud va prendre més força s’accedí i pels altaveus anunciaven repetides vegades que l’entrega seria al balcó. Tots pensàvem en una actitud oberta i democràtica des

de dalt, però heus ací la sorpresa i presa de pèl, quan sense tenir en compte l’opinió popular ni l’anunci fet a través dels altaveus, es procedí a l’entrega de premis a l’interior de l’edifici...».

Al mateix setmanari també trobem unes «Consideracions castelleres» —que signa A.M.E. (no podia ser altre que l’Antoni Massanell i Esclassans)—, en les quals es proposava «La reducció per caiguda: 33 1/3%». El redactor feia referència als dos articles —dels vendrellencs Salvador Palau i Rossend Poch, respectivament— que havien vist la llum, també al Tothom, l’any anterior, després del concurs de Tarragona i dels quals ja hem parlat. Cal recordar que ambdós escrits ponderaven la importància de descarregar els castells, que havia estat sempre una de les premisses vendrellenques (recordem aquí també allò de «resolis, bufats i castells descarregats»); a més, en el seu, Palau Rovira considerava ominós que s’apliquessin penalitzacions de només un 10% en punts (fins i tot s’havia arribat a un ridícul 7, 5% al darrer certamen tarragoní) als castells només carregats. Doncs bé, el nostre infatigable poeta, en les seves consideracions castelleres, feia punxa al llapis i expressava, en relació amb la diada de Sant Fèlix més recent, que «...com molt bé diu el senyor Palau, hauríem vist que aplicant el mínim valor del 20% de descompte a tot castell caigut un cop coronat, hi hauria hagut empat entre les dues primeres Colles classificades. Si el descompte hagués estat només del 21% (un 33 1/3% és el descompte que jo trobaria just) la victòria ja hauria estat vilafranquina (Cal fer notar, però, que, amb un descompte així, les Colles haurien de tenir l’opció de poder repetir tot castell que un cop carregat hagués caigut per si creuen convenient anar a recuperar els punts amb què ha estat penalitzat el castell en caure)...». Des d’una òptica exclussivament vilafranquina, la reflexió del Ton no podia ser més engrescadora; però la seva indubtable equanimitat el menava, tot seguit, a reconèixer que «...el fet de ser la Colla del Vendrell l’última a actuar en cada tomb del Concurs IV Anxaneta de Plata, tenia l’ultima base a jugar. I hi hauria pogut respondre amb un tres de set aixecat per sota o amb els quatre de vuit, poso per exemple», per bé que, presumint d’un vilafranquinisme fora de dubte, acabava fent alguns retrets als Nens, alhora que enaltia els Verds: «Això i no res més em sembla que és el que ens hauria agradat de veure: que ens haguessin demostrat la seva superioritat. No va ésser així. Amb els punts d’un cinc de set (coses del joc) van tenir-ne més que suficients per a decantar la victòria al seu costat [...] Moralment —i això sortosament per a molts homes avui encara compta— la victòria va ésser vilafranquina».

Sortides a Sant Sadurní, i a Vilafranca (diada de la colla)

La primera actuació de la nostra colla, un cop passada la Festa Major, fou a la vila veïna de Sant Sadurní d’Anoia. N’informava el Tothom (11 set.): «El passat dia 8 la colla de Castellers de Vilafranca es varen desplaçar fins a Sant Sadurní per aixecar els acostumats castells de set. La capital xampanyera celebrarà aquesta setmana les Fires i Festes». El comentari de Panadés, del mateix dia, sobre aquesta sortida, era encara força més exigu, mentre que un article, sense signatura, de la seva portada parlava de «La Caja de Vilafranca», per declarar que «...nos parece oportuno comentar que la “Colla de Castellers de Vilafranca” tiene contratado un seguro que cubre el riesgo de sus intrépidas actuaciones, y Caja de Ahorros del Panadés —a través de su Obra Social— ha satisfecho integramente la Prima del año en curso que asciende a 50.500 pesetas, al igual que lo hizo el año anterior».

Panadés (18 set.) anunciava la convocatòria, per part del nostre Patronat de Castells, d’un concurs infantil de dibuix —obert a tots els nois i noies escolars de Vilafranca, agrupats en tres categories—,²³ com un dels actes de celebració de la Festa Patronal (diada de la colla) en honor de Sant Miquel, la qual, tal com assenyalava el programa, tindria lloc els dies 1 i 3 d’octubre següents. El susdit programa d’actes el publicaven, el 25 de setembre, els dos setmanaris de la vila i, a més, al Tothom, els Falcons de Vilafranca replicaven la carta anterior —de «Jaume i Joan»— expressant, entre d’altres coses, «... que amb alguna cosa estem d’acord, i és que no som castellers, en el sentit de camisa verda i també en el sentit de colla. Ara bé, no estem d’acord en què el pilar de cinc sigui tan sols cosa de castells...». Una setmana després, al mateix setmanari, a la secció «Torre Dela», un tal Jocund parlava d’un «Retaule perenne de Sant Fèlix», al·ludint als magnífics repujats sobre les bigues de fusta que l’ebenista vilafranquí Fermentí Calpe havia fet instal·lar a la seva casa del carrer del Coll —cantonada amb el de Sant Bernat— i que actualment encara es poden admirar. No cal dir que, a causa de la disposició horitzontal de l’obra cisellada, els castellers no hi podien ésser representats muntant algun castell. Encara al mateix Tothom (2 oct.), Fèlix J. Cusiné oferia una altra de les seves «Castelleries», aquesta vegada amb el títol de «Oh castellers!!» i comentaris, sobre la colla i la diada de Sant Fèlix, com aquests: «Oh!! castellers de vilafranca, la vostra jornada va ser èpica, digna de ser recordada durant molts anys, quina “colla” tenim a Vilafranca jove, forta, entusiasta i dinàmica, i pel damunt de tot grans aficionats a tot el que significa “castells”. Vau fer gaudir i vibrar tot un poble que us admira i que us sent com a cosa seva, i que està al vostre costat en tot i per tot. Quin “quatre de vuit”; no es pot explicar, s’ha de viure, s’ha de saborejar, sòlid i segur, sense “ventallades” quan l’anxaneta va fer l’aleta la plaça ja s’ensorrava, però quan per fi es va descarregar l’alegria es convertí en deliri; després d’aquest castell va seguir una majestuosa “torre de set” ben treballada que també es va descarregar per arrodonir una fabulosa actuació dels castellers de vilafranca...». A Panadés (2 oct.)

tornaven a informar dels actes de la diada de la colla, que ja es trobaven en curs de celebració.

A les portades dels dos periòdics vilafranquins del dia 9 d’octubre, hi trobem sengles referències a l’esmentada diada de la colla, que s’havia celebrat el cap de setmana anterior. El Tothom ho feia amb aquests tres titulars: «Festa Castellera – Arroç (sic.) per 140 – Es corona la Torre de set», mentre que Panadés oferia el «Dibujo a la pluma que se repartió como recuerdo con motivo del XXIII aniversario de la fundación de la Colla “Castellers de Vilafranca”». Es tractava, evidentment, de l’estampa (la segona de la col·lecció) que s’havia repartit a la missa castellera celebrada a l’església de Sant Francesc, un bonic dibuix figuratiu —amb la silueta d’un castell coronat per l’àngel del campanar major i amb els dos campanars petits de la basílica de Santa Maria com a teló de fons—, fet amb retolador i no pas amb ploma, una gentilesa de l’artista vilafranquí Raimon Colomer i Pagès. En una pàgina interior, un cronista que signava com «Aixecador», anunciava que hi hauria «Pronto: El Escudo de Vilafranca sobre las camisas verdes», mentre que dels actes celebrats destacava que «En el espléndido salón del Casino Unión Comercial tuvo efecto el “Predicot casteller” que corrió a cargo de don Juan Rovira Andreu, oriundo de La Bisbal del Panadés y aunque residente en la ciudad condal,²⁴ gran aficionado a los Castells»; li féu la presentació en Joan Sol i, en el seu predicot, Rovira va fer esment dels seus anys d’infantesa a la Bisbal, tot recordant, entre d’altres coses, que el seu pare havia estat casteller.

A la crònica també es feia menció de la projecció de pel·lícules que s’havia dut a terme, corresponents al darrer concurs vilafranquí, acompanyades d’unes diapositives captades pel fotògraf local Antoni Grau. Tot això el divendres, dia 1, mentre que «Matinades, missa, pasacalle y tronada precedieron la actuación castellera del domingo pasado [...] nuestros bravos “Castellers” cargaron una “Torre de set” y realizaron un “Quatre de set amb agulla”, “Tres de set y “Pilar de cinc, portat al balcó” [...] los “Castellers” subieron al Salón de Sesiones del Ayuntamiento donde el primer magistrado local les dirigió unas breves palabras y en nombre de la Corporación Municipal que preside les entregó un artístico Escudo de la Villa para que figurara en lugar de honor dentro de su local social, rogándoles al propio tiempo que una reproducción del mismo podrían llevarla sobre sus verdes camisas, que indicaría visiblemente la villa que representan...». Aquesta crònica anava guarnida amb les imatges —cedides pel recordat fotògraf i amic Joaquim Aragonès— del quatre de de set amb l’agulla al mig i de la torre de set, protagonistes de la diada, i també amb la del lliurament de l’escut per part de l’alcalde Melo. No caldria dir que l’escut en qüestió era l’oficial aleshores, és a dir el dels lleons.²⁵ Finalment, «se invitó als “Caps de Colla” de Vilafranca, Barcelona y Sitges, presentes en el acto, a que participaran con sus Castillos, Torres y Pilares en los actos del “Día de la Provincia”, lo cual, en principio, fué aceptado por todos, con satisfacción...». A El Correo Catalán (12 oct.) llegim que «La colla “Castellers de Vilafranca” celebró su fiesta patronal en honor a Sant Miquel,“l’anxaneta dels campanars”, coincidiendo con el XXIII aniversario de la fundación de la colla [...] el alcalde de la población les entregó el escudo de Vilafranca —escudo que, dicho sea de paso, no corresponde al auténtico que está compuesto exclusivamente de unas torres y las barras catalanas— a fin de que sea incorporado a sus camisas verdes...».²⁶

La crònica sobre la «Festa Castellera», al Tothom (9 oct.), sense signatura, encara era més completa i sucosa, tot i que, després d’una introducció prèvia prou interessant, només se cenyia a les celebracions que havien tingut lloc el diumenge. Per no allargar-nos massa, copiem tan sols el capítol que duu per títol «Dos pols de la festa», amb una bon dosi d’anecdotari inclòs: «El primer moment que cal ressenyar és el voler donar a la celebració del dia de la colla —pel que vaig poder veure, Sant Miquel gloriós queda en el record de l’estampa— un aire jovial. Les matinades més íntimes que per la festa major i fetes amb igual, diguem-ne, solemnitat, evidenciant la jovialitat. Unes matinades²⁷ que les animen els aficionats que donen quelcom al simpatitzant públic: el Recasens diu bon dia amb la coca, el Picas amb els porrons de Xampany, el Conesa amb la llonganissa i el porró i el Cusiné amb una barreja que Déu n’hi do! I missa. A la sortida un xicot de la colla em deia que el sermó els l’havien “dedicat”, i que l’acostament de la clerecia, de l’església al poble, va fer dir aquell espontani crit del Fleitas —i els castellers ja coneixen el Fleitas, agulla i portador de la geganta— a tall de brindis durant el dinar: “Viva er capeyans de Vilafranca” mentre els omplia el got de xampany.²⁸ Tronada, coets voladors i castells. Diuen que en un dia de festa de la colla en la que hi ha dinar de gran solemnitat no s’han de fer castells grossos, d’aquells que una caiguda pot resultar una rebrincada forta. Jo, potser com aficionat, potser hagués preferit veure el quatre de vuit. Sóc sincer. Dies abans ja ho preguntava al Lluís, ell va dir-me que era un “punyetero”. Ja se sap l’afició, el respectable com diuen els pallassos, sempre demana més. Llàstima de caiguda de la Torre de Set. Si fins aquí va ser el pol de cara al públic, la resta de la jornada agafa després de l’actuació a la plaça, un to íntim perquè s’engega un àpat. A cal Pau Xic, de Guardiola, van fer l’arròs. Es veu que això de l’arròs és el que us deia de l’essència castellera, perquè en temps no massa llunyans, les colles anaven a fora i es feien l’arròs. Ens explicava l’Oriol Rossell que el fill del Jan del Vendrell en una sortida d’aquestes va caure àdhuc de cul dins la paella.

El Pau Xic va comprometre’s a fer l’arròs per cent quaranta persones. Ja és arròs! El segon plat tenia de ser, per força de la benemèrita tradició, badella (sic.) amb pèsols, que es veu que obra miracles en la gent castellera, com el “carajillo”... Estàvem atapeïts de tanta gent. La colla ha crescut. La premsa quedem arraconats prop dels directius de la colla. La nostra taula té un aire “d’inteligentzia”, perquè hi seuen persones que fa anys ajuden la colla des de la foscor de les feines impensables: Pau Boada, Lluís Mas, Josep Recasens, l’apotecari que està apunt d’estrenar botiga. Al costat els altres seuen, xerren, fumen, ataquen l’arròs, tallen la badella, suquen pa, pelen el préssec... El Sol i el Lluís amb el Rossell fiten ullades a la sala perquè res falti. De tant en tant diuen al camarer: falta vi blanc. Al final els parlaments van estar molt ben portats. Un nou casteller, el Capsot (nom de guerra del Cinto Tomàs, que parava a baixos), recità dues poesies, creació pròpia, que les diu amb el cor. Un prodigi de poesia popular... Parla el senyor Miró del Vendrell que recalca als quatre vents que Vilafranca és la Plaça més castellera. Parla en nom de la premsa en Martí, el dels cotxes, que explica la seva postura com a corresponsal i les informacions castelleres no nates, i parla també en Pascual, el metge dels ossos, que explica la funció del Patronat. Un altre casteller, oriund del Vendrell, diu unes paraules que creia, era la seva obligació, tenia de dir: “els castells s’han de fer amb ordre: Castells, Torres i Pilars”, que creiem que anava per alguna concreta de passats concursos. I amb la fària encesa, demanen diners per un company malalt dels pulmons. Així acaba la festa. Una festa viva perquè no ha estat manipulada. Quan ho fos, els castellers, les castelleries i la sabiduria pagesa-castellera, serien coses estranyes. Figues d’un altre paner». Una gasetilla del mateix setmanari confirmava els castells realitzats: «...un quatre de set amb l’agulla, el tres de set, ambdós magníficament realitzats, una torre de set que es va enfonsar quan ja es començava a descarregar i un pilar de cinc que va arribar fins a sota el balcó de la casa de la vila saltant a dalt l’anxaneta, el quart i el tercer del pilar». Per completar l’anecdotari, afegirem que els amics castellers Galofrè, Junyent i Perelló, en acabar la festa, van acompanyar el casteller Emili Cremades, Xurro, fins a la barraca on vivia, prop de la muntanya de Sant Pau, i, fins i tot, van dedicar un castellet a la seva parella, la Xurra, qui els ho va agrair complaguda.

Els primers goigs «castellers» i sortides a Montserrat i a Girona

Sobre el comentari que feia el cronista del Tothom de si el patrocini de Sant Miquel restava només circumscrit a l’estampa de record de la diada, hem de dir que no era ben bé així, atès que per aquelles dates van veure la llum, editats i costejats pel Patronat, els «Goigs en lloança del gloriós arcàngel Sant Miquel, excels patró dels Castellers de Vilafranca», que havia musicat mossèn Josep Maideu i Auguet l’any anterior, pocs mesos abans, doncs, de la seva mort. La lletra era de Ricard Vives i Sabaté²⁹ i ja havia estat publicada a l’esmentat setmanari local (oct. 1970). Del mateix autor, al dors de l’edició i amb dibuixos també de la seva collita, acompanyen els goigs —els primers de la història castellera— unes «Notes històriques extretes de diversos impresos vilafranquins», que porten la data de l’1 de març del 1971 i que es clouen amb uns comentaris en els quals és fàcil detectar una curiosa i sorprenent confusió, diríem angelical, tot i que involuntària: «El passat dia onze d’octubre, en l’avinentesa de celebrar a Vilafranca el XXII Aniversari de la creació de la Colla local de Castellers, hom acordà acceptar com a celestial Patró, l’arcàngel Sant Gabriel (sic.), la imatge del qual orna el punt cimer de l’alt campanar de la Basílica. Ell serà l’anxaneta que pregarà a Déu pels valents homes que una vegada més exalten el nom gloriós de Vilafranca del Penedès». Malauradament, mossèn Maideu no va poder veure publicats els seus goigs, els quals, tot s’ha de dir, encara romanen inèdits, avui dia i fins que no s’hi posi remei, pel que fa a poder-los sentir cantar en públic. Vejam si s’anima algú...

El programa de la XLV Romeria de Vilafranca a Montserrat anunciava per al diumenge, 17 d’octubre, a les 12 del migdia, l’actuació dels Castellers de Vilafranca, Ball de Bastons i Panderos, a la plaça del Monestir, davant la nodrida parròquia vilafranquina. A Panadés (9 oct.) veiem una foto més antiga dels romeus, a l’esplanada del cenobi i amb una torre de sis al fons, tot i que no podem concretar l’any que fou presa. I al Tothom (23 oct.), trobem el detall de l’exhibició del dia 17: «La Romeria ha aglutinat una vegada més a una part de Vilafranca. El passat diumenge també pujaren a la Muntanya els Castellers de Vilafranca que varen aixecar a la plaça del Monestir notables castells: quatre de set, torre de sis i un pilar de cinc girat varen composar la seva actuació», mentre que a la portada del Panadés del mateix dia, hi veiem la fotografia de l’esmentat quatre de set, captada des de la balconada principal que dóna a la plaça.

D’altra banda, Los Sitios de Girona (24 oct.) ja avançava que a les Fires de Sant Narcís hi hauria «... la “edificación” de castillos humanos por la “Colla de Castellers de Vilafranca del Panadés”...», mentre que el el Tothom (30 oct.) informava que «La colla de Castellers de Vilafranca es desplaça, demà diumenge, a la ciutat de Girona, on realitzarà els seus magnífics castells, Torres i Pilars». La Cronica Castellera d’en Jaume Casanova, Crossa, a El Correo Catalán (25 nov.) ens informa dels detalls d’aquesta actuació del dia de Tots Sants, amb motiu de les Fires de Sant Narcís: «... Se ejecutaron toda clase y variedad de “castells de set” a lo largo de la ciudad durante toda la mañana, destacando la actuación inicial frente al Ayuntamiento donde “carregaren i descarregaren” magistralmente una torre de sis y un pilar de cinc, esperanzadores presagios de castells más altos y difíciles. Terminaron su actuación dentro del concurso de “Colles Sardanistes” “carregant i descarregant” de igual forma els quatre de set, els tres de set y el pilar de cinc».

El «Día de la Provincia» a Vilafranca

Al Tothom (23 oct.), hom avançava que per al ja anunciat «Día de la Provincia», a celebrar el dia 7 de novembre a la nostra vila, «Els actes que es faran a la vila en el dia senyalat, es preveuen de caire folklòric. Serà com un recull de balls i comparses típics de la comarca del Penedès, amb actuacions dels més característics de cada poble. També és probable l’actuació dels Castellers de Vilafranca, Barcelona i Sitges, que aixecaran els seus castells davant dels penedesencs i de les autoritats que faran cap a la vila»; a l’hora de la veritat, però, en el programa d’actes només constava que «...A las 14: Frente al Museo del Vino, manifestación folklórica con participación de las tres “Colles de Castellers” de la provincia: Barcelona, Sitges y Vilafranca del Panadés». Cal dir que si la festa hagués tingut lloc unes setmanes més tard, ja hauríem trobat normalitzat el nom oficial de Vilafranca del Penedès, que havia estat aprovat pel «Consejo de Ministros», celebrat el 5 de novembre, al palau de El Pardo, de Madrid.

La pluja va deslluir la diada, però, tot i això, com exposava el Tothom (13 nov.): «...amb la Plaça de Jaume I plena d’Alcaldes de la Província, altres Autoritats i forces aficionats als castells, actuaren les colles de Barcelona, Sitges i Vilafranca que s’havien pogut reunir un cop donada poc abans l’ordre de suspensió de la manifestació folklòrica a causa de la pluja. Moments abans la colla de Sitges havia provat davant l’Ajuntament, un quatre de set que no arribà a coronar-se. També els Castellers de Vilafranca aixecaren el quatre de set amb agulla. Davant del Museu, la colla de Barcelona realitzà el quatre de set, el tres de set i el pilar de cinc; els de Sitges van arribar a coronar la torre de sis, el quatre de sis net i el pilar de cinc sense descarregar; els de Vilafranca el tres de set, una magnífica torre de set i dos pilars de cinc, un caminant fins al balcó. Per primera vegada al día, a l’hora dels castells sortí un dèbil sol...». A la portada de Panadés es posava especial èmfasi en el fet de l’«estrepitoso y emocionante aplauso unánime cuando el señor Ministro tomó en brazos a “l’Anxaneta” del “Pilar de cinc” que nuestros Castellers llevaron al balcón del Museo» (es referia al «Ministro de la Gobernación» espanyol, Tomás Garicano Goñi), moment, aquest, que recollia una de les fotografies publicades en una de les pàgines interiors del setmanari. Una magnífica panoràmica de l’instant en el que es coronava la torre de set, l’oferia, unes setmanes més tard, Panadés (24 des.), quan passava revista als actes més destacats de la temporada. També sobre l’actuació dels vilafranquins, el company Crossa, a la Crónica Castellera de El Correo Catalán (25 nov.) argumentava que «...“Carregaren i descarregaren” els quatre de set amb l’agulla al mig, els tres de set, dos pilars de cinc (magnífico presagio del pilar de sis) y una inconmovible torre de set. Con esta actuación ha cerrado esta colla la presente temporada en espera de su ya próxima primera salida, a finales de enero, el día de Sant Ramon de Penyafort en la propia Vilafranca». Malgrat aquesta darrera afirmació, com veurem tot seguit, la temporada castellera encara ens tenia reservat un últim tro, i així ho constatava l’esmentat cronista en el mateix periòdic (16 des.): «el domingo, “pilar DE SIS” en vilafranca».

I pilar de sis, carregat, a Vilafranca, per acabar l’any

La febre pilanera, iniciada al Vendrell feia uns anys i transplantada més tard a Valls, es va encomanar als nostres Castellers, els quals, un cop passada la Festa Major, van començar a barrinar sobre la possibilitat de dur a plaça l’espadat de sis, abans d’acabar l’any i després, això sí, dels assaigs pertinents. I quan el temps de tardor va aconsellar de no fer-los a l’aire lliure, aquests es van fer sota cobert, en un magatzem del carrer del Mestre Recasens³⁰ i, en una sola ocasió, al pati de butaques del Casino Unió Comercial, per si de cas, en el dia previst, el mal temps aconsellés de no tirar el pilar a la plaça de la Vila. L’expectació anava creixent dia a dia i a Panadés (11 des.) anunciaven fins i tot l’alineació:«Nuestra “Colla Castellers de Vilafranca” viene ensayando desde hace unas semanas el “Pilar de sis”. Parece ser que es muy posible su pronta realización en público y se barajan las fechas del 19 de este mes al mediodía o el 22

por la noche en el Casino. Los protagonistas son Fèlix, Mallofrè, Berrozpe, Torrente, Carol y Peret». La setmana següent tornava a avisar, per a l’endemà, de l’intent del pilar de sis, qualificat de «titánico», com es feia en temps antic, alhora que precisava que, en cas de pluja, es faria a l’interior del Casino; i acabava amb l’arenga: «¡¡Demà tots a la Plaça més castellera!!».

El Tothom (18 des.) es preguntava «Veurem el Pilar de sis?» i ampliava la informació tot aportant nous detalls: «Des de fa dos mesos i mig, la colla de Castellers de Vilafranca es va engrescar a preparar el difícil pilar de sis. Es varen convocar uns assaigs especials tres cops per setmana, amb els castellers voluntaris que volguessin prendre-hi part. Això donà bon resultat degut a la nombrosa i vàlida assistència de castellers. De llavors ençà s’han fet moltes i moltes proves fins arribar a trobar els castellers adequats que poden fer el pilar de sis. Sis vegades s’ha coronat el pilar de cinc net: unes vegades fent mans i d’altres agafant a la baixada, per no cansar els protagonistes, això no ho havia fet mai cap colla. Donada la bona marxa dels assaigs, demà a la una del migdia i a la plaça més castellera, s’intentarà fer el Pilar de sis i d’altres castells [...] La fitxa tècnica d’aquest primer intent de pilar de sis serà, si no hi ha novetat: baix, Fèlix Estalella (sic. per Estadella); segon, Cisco Mallofré; terç, Pantaleó Berrozpe; quart, Fèlix Torrente; cinquè, Vicenç Carol; anxaneta, Peret Garcia (sic. per Giménez)». No cal dir que aquests sis eren els mateixos que tothom tenia al magí com a possibles herois, però no és menys cert que també havien tingut el seu mèrit tots aquells altres castellers que van donar el seu suport en els assaigs que precediren la gesta i sense l’ajut dels quals els pilaners difícilment se n’haurien sortit.³¹

Tot i que l’entrada de l’hivern era ja imminent, un públic nombrós i expectant va omplir la plaça de la Vila, en un matí assolellat i gairebé primaveral. I «el nostre pilar DE SIS —aquest era el titular que presentava en portada el Tohom (25 des.), amb la fotografia corresponent— es féu realitat, enmig d’un entusiasme delirant. Cert que només fou carregat, però per ser la primera vegada que el provàvem, Déu n’hi do! Atenció!, però; hem dit que era la primera vegada i no és cert, perquè aquell mateix 19 de desembre també es va fer un primer intent que no reeixí, la qual cosa, creiem, dotava encara d’una mica més d’èpica a la proesa. Ho explicaven perfectament els versos de l’Antoni Massanell que feien costat a l’esmentada foto del pilar.

A la crònica del mateix mitjà informatiu, hom expressava: «Ja tenim Pilar de sis», i afegia: «La colla de Vilafranca avança», amb altres comentaris: «Diumenge passat, la colla castellera de Vilafranca, a 2/4 de 2 del migdia, va aconseguir carregar per primera vegada el difícil “pilar de sis” després d’un intent no aconseguit. L’emoció fou unànime i no menys l’expectació de tota la plaça. Persones enteses en castells, vingudes de tota la geografia castellera com el Vendrell, Valls, La Bisbal del Penedès, Llorenç del Penedès, Sitges, Barcelona i l’Arboç, etc., etc., donaren llur testimoni de bons castellers i saber valorar tota una tasca per aconseguir el pilar de sis. Això posa a un nivell superior a la colla de Vilafranca, ja que dels castells de vuit, només els falta carregar el tres de vuit i el tres de set per sota, castells que costa bastant de veure, des de fa un quant temps.³² Si el dia que Vilafranca carregava el quatre de vuit per primera vegada, els de Valls carregaven el Cinc de vuit, també per primera vegada, els separava una llarga distància. En carregar el pilar, això ja queda més aprop, tenint en compte que enguany s’ha carregat ben poques vegades i sols per la colla d’El Vendrell, experta i veterana en aquest pilar. De cara a la pròxima temporada aquest pilar marcarà una fita i una preparació intensa de totes les altres colles ja que no els pot agafar per sorpresa. Així que tindrem bona temporada castellera i especialment per la colla de Vilafranca, plena de joventut, una gran afecció incansable i una moral molt ferma. En acabar l’actuació pujaren al balcó de l’Ajuntament els components del pilar de sis i el cap de colla, que foren obsequiats per l’Alcalde amb un banderí que diu: l’ajuntament A LA colla de vilafranca aplaudint EL SEU primer pilar DE SIS. vilafranca 19 de desembre de 1971. Banderí que després fou ofert a tota la plaça, fent un pilar de quatre per gent jove i que l’anxaneta, que era el mateix que el del pilar de sis, el va llençar simbòlicament a tota l’afició. També es varen fer dos pilars de cinc, en el que un dels segons era novell com a pilaner, i això també era un bon punt aconseguit».

Panadés (24 des.) també oferia una fotografia del pilar —de Joaquim Aragonès— acompanyada d’aquesta petita crònica: «Els castellers de vilafranca per primera vegada a la seva història, carreguen el pilar DE SIS. Diumenge, 19 de desembre. Davant la Casa de la Vila. La plaça plena. Còctel de nervis i emoció... més nervis que emoció. Camises verdes, mocadors vermells. Un home sobressurt enmig de la multitud... les gralles sonen. Primer intent de la colla vilatana. Sí, un intent de pilar DE SIS. No es carrega. Ha faltat el quasi, el gairebé. Passen pocs minuts. Aplaudiments a dojo... ara més emoció que nervis. De nervis ja no poden haver n’hi més. Tornen a probar-lo. L’anxaneta ja quasi és dalt. Sí, ja està. No, no encara. Sí, Sí, Sí. Aplaudiments. Emoció. La plaça s’ensorra. L’anxaneta l’ha coronat. Ja baixa. Enfondrament. Ovació sens límits... és indescriptible... no pot explicar-se. És impossible escriure-ho. S’ha d’haver viscut. És cosa de veure. Molt bé amics “castellers de vilafranca”, felicitats a tots, del primer a l’últim». Una altra foto de l’espadat de sis la va fer el vilafranquí Enric Tomàs i va servir, a mitja tarda del mateix diumenge, per esvair qualsevol incertesa sobre si l’enxaneta havia fet l’aleta, cosa que algú havia posat en dubte a peu de plaça.³³

Al mateix setmanari, Juan Piñol Surià, l’incombustible Xato de cal Xarranxa. també s’afegia a la festa i exultava: «Cuando el pueblo se congrega hay emoción en la Plaza...!». Vet aquí alguns dels comentaris que oferia en el seu text: «...El domingo pasado día 19 de diciembre, a la una y cuarto, con un sol primaveral, aparecieron en la Plaza las verdes camisas “dels nostres braus Castellers” sonrientes y confiados, que fueron recibidos con entusiastas aplausos, que les demostraba que la afición allí congregada estaba con ellos. Espectación y emoción: se inicia la “Pinya”; brazos en alto de las “agulles”; dispositivos “per pujar” arranca “el segón” y una vez situado, se remunta “el terç” al primer “toc de Gralles”; noto que suben con entusiasmo... ¡caemos!... el que suscribe estas líneas no se dió cuenta de lo que pasaba porque estaba metido dentro la “pinya” haciendo “mans”, sólo noté que se derrumbaba...! Desecha ya la “pinya” vinieron los comentarios de rigor, comprobando que los componentes del “Pilar” no acusaban lesión alguna, apoderándose de todos ellos una sola obsesión: ¡Repetímoslo (sic.) y “el farem”...! Momentos de emoción y nervios para todos los espectadores pero no para ellos, que con este espíritu fornido con que se logran las grandes hazañas, con el entusiasmo y confianza en la victoria y atenta la voz del “cap de colla” se reajusta de nuevo la “pinya” y por segunda vez suena la “Gralla” y como una divina inspiración, con seguridad en el triunfo,“van pujant” seguros, equilibrados, hasta el último angelito —porque como ángeles se les tiene que tener— a estos crios maravillosos, capaces de hacerte imaginar que estás en el reino de los cielos; porqué él, el más pequeño, el que aletea en la cúspide más alta, planta la bandera vencedora, logrando la hermosa gesta. Y así se logró el “Pilar de sis, se coronó, por entusiasmo, por valentía y paciencia...! Una batalla más ganada! No nombramos a los que tal hito lograron; porque los triunfos son labor de todos...! Los más antiguos, los técnicos y los anónimos que forman “la soca”, todos ellos tienen su mérito indiscutible, los unos porque han ido enseñando los otros por experiencia y los demás porque saben guiar los destinos de esta magnífica “Colla” muy bien orientados. Con todo ello ha sido posible que “els castellers” de Vilafranca sean el crisol de esta comarca...».

Jaume Casanova, Crossa, també es mostrava exultant en la seva crònica de El Correo Catalán (21 des.). El seu títol ja ho deia tot: «Júbilo en Vilafranca del Penedès – Su colla coronó el fabuloso Pilar de sis»; i vet aquí un fragment del text que seguia: «En medio de un silencio y un respeto casi monacal los vilafranqueses hicieron un primer intento que no se vió culminado [...] pero en un alarde de pundonor hubo un nuevo intento que se vió coronado con la consecución del fabuloso y titánico pilar de sis, que se desmoronó al iniciar la bajada. Al silencio siguieron gritos de júbilo por lo conseguido junto con vivas muestras de alegría de toda la afición: jóvenes y viejos lloraban por la emoción que les embargaba [...] una jornada castellera pletórica de emoción con una gran realidad: el pilar de sis, y en la que la colla de Vilafranca ha confirmado, una vez más, que es la mejor. Brillante broche —por lo magnífico e inesperado— que cierra la presente temporada con una gran dignidad castellera [...] Una nueva era de gran responsabilidad se abre para los vilafranqueses, a la que confiamos sabrán corresponder como hasta ahora». I encara, per cloure la història, ens fem nostre aquest darrer comentari que trobem reflectit a Món Casteller: «La colla de Vilafranca trigaria pocs mesos —el “Sant Fèlix” següent— a “descarregar” l’afuat “pilar de sis”...».³⁴