En bona lògica, el protagonisme casteller vilafranquí de començaments de l’any 1962, se l’emportaria la projectada realització del monument «Als Castellers», la inauguració del qual, tanmateix —tot i que inicialment, amb una previsió tal volta una mica arrauxada, estava pensada per a la propera Festa Major— no tindria lloc fins el dia de Sant Fèlix de l’any següent. Aquest retard vingué motivat per diverses causes: d’una banda, que la recaptació dels fons pertinents no era cosa de només unes setmanes; d’una altra, que ningú no sabia si es podria arribar a cobrir, amb plena solvència, el cost total que representaria tant l’execució de l’obra com la seva instal·lació; i també que, ben segur, a l’artífex de la monumental escultura no li hauria agradat haver de treballar a corre-cuita, amb els riscs evidents que això podia comportar. Així, doncs, la premsa de casa nostra —Panadés, naturalment, amb més incidència— va continuar prestant una atenció inusitada a tot allò que es coïa al voltant de totes aquestes qüestions.
L’escultor penedesenc Josep Cañas, escollit per fer el monument
I parlant de l’artista realitzador, ens adonem que encara no s’havia desvetllat la incògnita que planava sobre la identitat de l’escultor a qui s’havia encomanat l’obra. De fet, el seu nom no apareixerà a la premsa local fins a primers de febrer. En canvi, Pere Català i Roca manifestava, una vintena d’anys més tard, que «El director de “Ràdio Vilafranca” ens féu sabedors que el projectat monument vilafranquí seria encarregat a l’escultor Josep Canyes “y nos sugiere —ens escrivia el 27 de desembre del 61 — la realización de un ‘pilar de cinc’ tamaño natural con un coste aproximado de 200.000 ptas., aunque dudamos si debería ser alegórico, pero sin parecer un San Cristóbal”. Chulvi ens demanava que volguéssim crear una comissió a Barcelona, per tal de fer més viable la realització del projecte. El 13 de gener, ens notificava que en aquella consulta pública pro Monument als Castellers “han participado cerca de medio millar de familias con adhesiones económicas por un importe de 44.567 ptas., en sólo 28 días, lo que nos anima a seguir adelante».1 Com era d’esperar, l’artista penedesenc Josep Cañas (amb el cognom «normalitzat» al gust dels censors que, probablement, molts anys abans s’havien cuidat de canviar-lo), nascut a Banyeres, era, doncs, la persona triada per tal de dur a terme el primer monument casteller de la història.2
Des de l’emissora local E.F.E. nº 9 - Radio Vilafranca i també des del setmanari Panadés, es va dur a terme —des del «Día de la Madre» (10 des.) anterior, fins al dia de Reis— una «consulta publica per tal de copsar tant l’opinió dels vilafranquins com la seva predisposició de cara a col·laborar econòmicament a fer possible l’empresa. Alfons Chulvi, a Panadés (13 gener), qualificava la resposta com «Un éxito sin precedentes en Vilafranca y Comarca» i, a més, esperava «...para la próxima festividad de San José haber alcanzado un mínimo de 100.000 ptas.», alhora que explicava que aquella obra monumental i artística calia entendre-la com a vinculada «...a las hondas tradiciones de nuestro pueblo, en que “Els Castells” vienen a ser nuestra sardana vertical; en que el “cuatre de vuit”, es la catedral dels castells, y en que se patentiza, una vez más, que Vilafranca ha sido siempre el termómetro que señala la plenitud dels “castells” y de actuación de las collas...». Finalment, arribava a aquesta «conclusion esencial: Seguir adelante con la idea de erigir un monumento, no es muy claro, por si no alcanzamos la cifra total necesaria; pero lo único que está “verdaderamente claro” es que no debemos volver atrás. No podemos retirarnos, ni abandonar la idea ni el proyecto. Así, pues, hemos de quemar las naves: ¡Seguir, y hasta el fin!».
Se surt per Sant Raimon
Feia sis anys que els vilafranquins havien vist castells, per darrera vegada, en la festa patronal de Sant Ramon (o Raimon, en clau vilafranquina) de Penyafort. Ocorre, però, que l’autoritat competent de l’Església catòlica havia decidit canviar la data de celebració i ara s’esqueia el 23 de gener en comptes del dia 7. Al programa de la Festa Major petita, per fi, hi tornem a veure anunciats, doncs, els Castellers de Vilafranca. Així, Acción (20 gener) assenyala, per al dia 23, «A las 12 [...] exhibición de los “Castellers” de Vilafranca que levantarán sus Castillos, Pilares y Torres», mentre que, el mateix dia, Panadés publica aquest «Aviso a los “castellers”.– Se notifica a los componentes de la “Colla de Castellers de Vilafranca” que el martes, festividad de San Raimundo, el lugar de concentración es el Coro de “El Penadés”, a las 10’30 de la mañana y se les invita a la tradicional comida de hermandad que tendrá lugar el mismo día en el “Grill” del Hotel del Centro.“El cap de colla”». D’aquesta manera, s’acomplia la previsió que havia avançat Carles Domènech, unes setmanes abans, sobre la celebració d’aquest dinar, en el qual, l’alcalde de Vilafranca, Lluís Melo, en el seu parlament, asseguraria que «Cuantos desde pequeños hemos visto y admirado las gestas castelleras que han tenido lugar en las Fiestas Mayores de Vilafranca, no podemos menos que apoyar decididamente la idea de erección de un monumento que las perpetúe». En el mateix Panadés (27 gener), l’inveterat Manelic Panadés parlava de «... los alientos y entusiasmos que supo impulsar nuestro Alcalde en un brillante parlamento pronunciado ante todos los “Castellers de Vilafranca”, en la “Diada” que celebraron en la festividad de San Raimundo, Co-patrón de la Villa, y en la que nuestros bravos de la “Colla” tuvieron un destacado papel...», mentre que expressava també la necessitat de «...señalar con un monumento de excepcional arte y categoría, las gestas de los atlantes que han dado fama y prestigio a la Fiesta Mayor de Vilafranca, y que ese hito sea posiblemente colocado en la plaza “más castellera”, de la “castellera” Vilafranca»; i una gasetilla del mateix número, sense especificar els castells, confirmava que en la «Fiesta de San Raimundo [...] las exhibiciones de los “Castellers de Vilafranca” fueron muy aplaudidas por los vilafranqueses...».
En canvi, l’Acción del mateix dia s2í que feia un report de l’actuació:«El pasado martes, festividad de San Ramón de Penyafort, pudimos admirar una vez más nuestros bravos muchachos de la camisa verde. Nos ofrecieron una “torre de sis”, un “quatre de sis net” y dos “pilans de quatre”. A pesar que no eran “castells” de mucha envergadura, vimos aplomo, seguridad y unión. Por lo que pronosticamos para la próxima Fiesta Mayor memorables jornadas castelleras». La il·lusió que no hi manqui!, podríem afegir, la mateixa il·lusió esperançada que deuria sentir el casteller Josep Sala —un dels primers enxanetes vilafranquins, recordem-ho— en publicar a Acción (24 feb.), amb el títol d’«Amunt, castellers», aquest assenyat escrit: «L’èxit popular de l’enquesta per fer el monument als Castells, fa veure clar que l’afició és gran i respon. Es magnífic que un poble sàpiga estimar el seu, en aquest cas es farà un monument a una de les coses que tenen arrels més fondes en la nostra vila. Els Castells són cosa ben nostra i aixís ho sabem tots, solament ens manca, a vegades, aquell esperit de sacrifici, aquella voluntat i conseqüència que ens farien aconseguir una nova època gloriosa. Hem de fer, no solament aquest monument, sinó tot el que sigui necessari per enlairar més aquesta branca tan valuosa del nostre folklore. No hi ha d’haver rivalitats mal enteses, tot el contrari, tothom que senti veritable afició, ha d’encaminar els seus esforços dintre la colla, perquè tots som necessaris. Anant als assatjos, preocupant-se pel bé de la colla, sense dubte prosperaran els Castells. Als vols de la Festa Major és quan l’ambient casteller experimenta la màxima eufòria. Si fos possible conservar durant l’any, tan sols una mica d’aquesta eufòria, segur que es farien castells formidables, doncs ni que les actuacions siguin principalment a l’estiu, la preparació de la colla necessita ferms assatjos tot l’any. Es important senyalar que la nostra colla, que pels seus anys d’existència es fa veterana, té ara una magnífica solera, és a dir, part del nucli que la forma són castellers que varen començar pujant d’anxenetes, de dosos, en fi de petits hi han dedicat bona part de la seva vida, la qual els hi dóna una experiència i una classe immillorables. Això fa veure que la colla té una potència molt gran, i és capaç de fer Castells dels grossos. Si tenim en compte que en el “quatre de vuit” que la colla del Vendrell va carregar per la Festa Major, hi pujaven bastants vilafranquins, veurem que no està tant lluny el que els nostres puguin probar el mateix castell. Es cert que resulta quelcom difícil, però no impossible. Tenim dels terços en amunt, un pom excel·lent, i a dir veritat tan sols faltaria per fer la prova dos o tres segons de pes. Mereix pensar-ho, perquè sobre tot hem de tenir en compte el molt que representaria pels Castells en general, que la nostra colla probés el quatre de vuit. Per altra part estem tot just al Febrer i hi ha temps per preparar-se. El que no es prova no se sap, i les grans coses solament s’aconsegueixen amb esforços. Ningú que estimi els Castells pot deixar de sentir-se temptat per aquest somni. Ens cal, doncs, posar-hi cadascú el nostre esforç interesant-se per la colla i les seves activitats, amb la seguretat de que si per a la Festa Major s’aixeca el quatre de vuit, s’haurà donat una empenta molt gran als Castells i serà un digne complement d’aquest monument que tant ha d’honrar la nostra vila i del que han d’estar-ne ben orgullosos»; una bona arenga, en fi, la del petit dels Sala, qui, tot i residir a Barcelona —on participava de les actuacions del Cos de Castellers de Ballets de Catalunya—, continuava fermament arrelat als Verds vilafranquins, amb tot el compromís que les seves possibilitats li podien permetre. També cal dir que, uns anys més tard, impulsaria la fundació de l’actual colla de Castellers de Barcelona.
Més ressò mediàtic del monument, a casa nostra
La iniciativa promonument va comptar de seguida amb la complicitat de molta gent més o menys vinculada a la nostra vila, ja fos des de la premsa escrita com també per l’interès que desvetllava el fet de poder col·laborar-hi. D’altra banda, gairebé setmanalment, es publicava la llista de donants, que anava creixent indefectiblement i que, a finals del mes de març, fregaria ja les cent mil pessetes. La primera de les colles del món casteller que va fer una donació fou la dels Minyons de l’Arboç; més endavant se n’hi afegirien d’altres.
A Panadés (13 gener), veiem publicada una carta que havia enviat des de Màlaga, el 16 de desembre, un vilafranquí que hi residia: Antoni Roig i Forn, en la qual qualifica de «notablemente laudable» la proposta monumental, «homenaje a los esforzados paladines de tan bella costumbre [...] muestra del enraizamiento que en el sentir de nuestra tierra tienen las costumbres tradicionales»; la misiva continuava així: «...no cabe duda que los numerosos visitantes que se trasladan a recorrer la villa (especialmente extranjeros), al ver tan insólito monumento, les acuciaría el deseo de comprobar personalmente la audacia de esos abnegados cultivadores de nuestro folklore, y tal vez provocaría por carambola una afluencia de caras nuevas en los días de Fiesta Mayor...». Potser sense voler-ho, però d’acord amb aquesta idea, des de Barcelona, a mitjan gener, l’advocat Teodoro Sardà Miret, nascut a la vila, però resident aleshores a la Ciutat Comtal per raó del seu càrrec de lletrat de l’Ajuntament barceloní, suggeria
«...que la campaña iniciada en panades tenga también una proyección en la prensa de Barcelona, e incluso de toda España...», i també que «...se haga un llamamiento a todos estos desperdigados vilafranqueses, que con toda seguridad responderán a tal llamada, no solamente con su apoyo económico, sino con el moral o espiritual...».3 Al mateix temps, el prohom vilafranquí Jaume Valero i Ribas,4 també des de la capital, recomanava que «la denominació genèrica no sigui “xiquets” sinó “castellers”...», alhora que afegia: «Permeteu-me la llibertat de suggerir que en aquesta exaltació no s’oblidin els grallers, tant o més penedesencs que els castellers», un bon suggeriment que, a la fi, segurament per qüestions d’índole tècnica i/o crematística, no es va poder tenir en compte.
Semblantment, el recordat Jaume Casanova —qui, al cap d’uns anys, passaria a formar part de la colla dels Castellers de Vilafranca— hi deia la seva sobre «EL MONU- MENT ALS castellers», a les pàgines d’Acción (20 gener): «Vilafranca, la població castellera per excel·lència, i —segons expressió de l’autor del llibre “Història dels castellers Els Nens del Vendrell”, n’Emili Miró— la “plaça reina” dels castells [...] aixecarà un monument d’homenatge a tots els homes de camisa verda o vermella i pantaló blanc, que any rera any, mantenen un dels actes folklòrics més vius del nostre país. Ara, al veure que en la nostra vila resultava un èxit popular, la ciutat de Valls també en farà un dedicat als seus Xiquets. Es un fet molt important i de síntomes esperançadors que joves i grans, quan arriba el seu temps, donguin més importància a un espectacle folklòric tan nostre com són els castells, que a qualsevulga altre. I és que la sensibilitat i l’ànima d’un poble, malgrat influències alienes es manté, si voleu mig adormida, però intacta. Bona part de la nostra vila, ha demostrat que sap respondre quan és questió d’una cosa nostra, com són els castells, a més de que ajudarà de fer la nostra vila un xic més humana, ja que està faltada de monuments i espais verds. La subscripció pública per tan magnífica iniciativa, crec que ha sigut tancada amb la xifra que s’esperava assolir (això no era ben bé així, ja que la col·lecta encara va continuar fins després de la inauguració). Ara es completarà la llista amb donatius particulars i d’entitats que previament s’aniran a veure. Esperem una vegada més de la generositat de tots els vilafranquins per a veure realitat una cosa tan nostra i també tan apropiada per a Vilafranca, com és el “monument als castellers”».
I a Panadés (27 gener), un altre bon convilatà, en Joan Surià, afirmava que «Com més units anem, més amun (sic) arribarem», i afegia: «Sirvan en principio estas líneas para agradecer a todo el pueblo de Vilafranca, la amplia resonancia de nuestro diario laborar, a la rutina de una vida, pero esta vez paliada con la ilusión de poder conseguir la cima de nuestros deseos. Conseguir ver en la plaza de la villa el monumento de homenaje perpetuo, a la fuerza, a la unidad y a la destreza de todos los castellers que han pasado, pasan y pasarán por nuestra primera plaza [...] El pueblo, nosotros, propios y extraños, personas que el rodar de la vida, los ha traído a nuestra comunidad, gentes que hace no muchos años, ignoraban, no sabían en razón de la distancia nada de lo que son “nuestros toros” han dejado su óbolo y nos han ayudado con su aliento a seguir el camino trazado. Hagamos que este monumento, que esta mole de piedra sea un símbolo de la unidad entre todos nosotros, entre nuestra comarca, un canto a la fuerza, a la destreza y al amor entre un pueblo que trabaja, que canta y ríe, y que ante todo está unido». Com es pot comprovar, hom encara pensava llavors en la plaça de la Vila com el lloc més idoni per a la ubicació de la monumental pilastra.
En el mateix setmanari, set dies més tard, Lluís Solsona defensava, de manera abrandada, la «Razón del Monumento “Casteller”». Vegem-ho: «La empresa es de imperativa y pública proclamación del genio “casteller” de nuestra tierra. La savia popular que la anima la preveíamos cuando dijimos entre nosotros: “Pels que sentim els castells, el monument que volem aixecar, serà un testimoni universal d’amor, que arrelat en terra vilafranquina, perpetuarà l’homenatge popular a totes les gestes castelleres”. Es pues un homenaje de pueblo a pueblo. Del pueblo que pone el amor y la piedra al pueblo que puso la idea y la gesta. De los brazos que aprietan y esperan a los hombres que aguantan y trepan. Homenaje al “baix” esforzado y sufrido y al fino “enxaneta” de sueños de ángel. A los “Xiquets” que ha cien años venían, por rutas de viñas y a paso de carro, desde Valls a esta tierra... a esta tierra de “Torre de vuit”, tierra de vilafranqués hermano. Que los Basques y Tiessos, de esta villa, hermanos “castellers” entonces fueron de los Carido y Rabassó de antigua fama. Hermandad de “castell de nou”, la suya. ¡Hermandad “castellera” en nuestra plaza! Homenaje a todas las “collas castelleras”. A las de Valls, que fueron las primeras y las que a más alto llegaron. A las ya casi olvidadas de Montblanch y Tarragona. A las tarraconenses actuales. A las de Vendrell, de reciente fama. A las últimamente nacidas en Arbós y Barcelona...Y a nuestros “Castellers de Vilafranca”, retoño “casteller” de nuestra planta, nuestro eje “casteller”, prestigio y esperanza. Y homenaje a nuestra villa, Vilafranca. Ciudad Santa “castellera”. Histórico palenque de las mejores hazañas. Homenaje vilafranqués que alcance a todo el ámbito del Panadés y Campo de Tarragona, tierras de gentes “castelleras” que gustan sentirse en nuestra plaza, en nuestra fiesta y en nuestra fama».
I també ressonàncies fora de casa
A la premsa barcelonina tampoc no els va passar desapercebut tot allò que s’estava gestant a la nostra vila. Així, a Diario de Barcelona (8 feb.), Sempronio5 publicava un ampli article que explicava la visita que la comissió promonument havia girat al taller d’en Cañas, així com altres fets i anècdotes a l’entorn de la figura de l’escultor, com ara aquell que ens torna a posar al corrent que, prèviament a la realització del pilar de cinc monumental, ja n’havia treballat un altre que representava un quatre de vuit. Vet aquí uns quants fragments de la collita semproniana a les pàgines del veterà Brusi: «... Lleva los castillos en la sangre por ser oriundo de Bañeras, pueblecito contiguo al Arbós, tradicional centro “casteller”. Situada entre Valls y Vilafranca, equidistante de ambas, Arbós les ha dado siempre “xiquets” para sus “colles”. Ultimamente incluso existía un grupo local, puesto bajo la advocación de la Virgen del Remedio. Tengo entendido que hicieron una buena salida. Pues Cañas es hijo de aquella tierra de algarrobos y avellanos, tierra que cultivó con sus propias manos hasta cumplir los diecinueve años. —Era payés, como todos los de casa —refiere—, pero yo vivía aguardando los días de lluvia. Simplemente, cuando el agua caía del cielo y la tierra se convertía en barro, el mozo, inactivo por mor de la lluvia, se pasaba el día en casa moldeando esculturas con el barro del campo [...] Cañas supo ver los “castells” en escultura. Prescindió de lo meramente anecdótico, desechó el pintoresquismo. Su “quatre de vuit” ha sido concebido como un monumento clásico [...] Ahora bien, el “quatre de vuit” escultórico, obra ingente, sólo puede ser levantado en Barcelona. Momentáneamente, Cañas, con destino a Vilafranca del Panadés, esculpe un pilar de seis. La idea del monumento a los “castellers” ha encontrado eco y ha despertado mucho entusiasmo en la villa del vino y de los obispos, cuya fiesta mayor es por excelencia la gran fiesta “castellera” [...] —Tengo entendido que desde el año 1934, en que se levantó en Vilafranca tras sesenta años de no hacerse, no se ha vuelto a ver un pilar de seis... mejor, así mi monumento sirva quizá para espolear a los “castellers” de ahora». Per força hem de posar en quarantena les darreres afirmacions, ja que el pilar de sis que cita l’escultor, tot i que per molt poc, no es va donar per coronat; i, encara més, pel fet que, a primers de segle, encara es van poder veure alguns pilars de sis a les nostres places. Tot sembla indicar, així mateix, que Sempronio no deuria estar gaire al corrent sobre l’evolució dels veïns d’en Cañas, els Minyons de l’Arboç, en aquells anys.
Per les mateixes dates, els corresponsals a Vilafranca del barceloní El Noticiero Universal, Gil-Blanco, també precisaven, sobre el monument a erigir, que «...en principio está concebido como un “pilà de sis” de un sólo bloque y tallado por un renombrado artista del cincel» (també aquí hem de qüestionar el fet que es tractés d’un sol bloc de pedra). I a Solidaridad Nacional (16 feb.), Darío Vidal emfatitzava, gairebé podríem dir que fins a l’exageració, amb aquest comentari: «Un escultor del Panadés realiza un monumento a los “castellers” de Villafranca. No hay en Barcelona ninguna obra de su importancia». A Valls, Juventud (17 feb.), continuava fent evidents els recels d’alguns dels seus portaveus quan, sota el títol de «Nuestros Xiquets de Valls», expressava: «...Ahora como un slogan propagandístico, igual que si se tratara de un invento que se registra, como una marca cualquiera para explotación y beneficio turístico, o para lograr un renombre en el mundillo intelectual o literario o por lo que sea, se descubren los “castellers” y se explican gestas de éstas como si no se debieran a los Xiquets. Por eso hemos escrito “nuestros Xiquets de Valls” porque es así y también para defenderlos...». És a dir, que l’articulista ressuscitava la vella polèmica en el sentit que el nom de «Xiquets de Valls» havia de prevaler per damunt del de «Castellers» i, alhora, qüestionava aquesta denominació genèrica que els vilafranquins havien triat per al seu monument, com si d’un atac es tractés.
I encara cal dir que, amb data 9 de febrer, el nostre reconegut artista, és a dir, Josep Cañas, fou entrevistat davant les càmeres de tve, amb la natural expectació que aquesta avinentesa va desvetllar a casa nostra. Així ho veiem consignat a Panadés (10 feb.): «A las 2’30 de ayer viernes, fué entrevistado por T. V. el gran escultor José Cañas, con motivo del monumento als “castellers”, un “pilar de sis”, tamaño natural, que modela con destino a Vilafranca. Numerosos vilafranqueses se agruparon ante los aparatos de T.V. de los locales y cafés públicos, ya que previamente por Radio Vilafranca fué anunciada la noticia del magnífico reportaje que reprodujo ya el modelo en que trabaja el artista». De la cita televisiva de l’escultor també n’informà Acción (17 feb.), de la mà de la vilafranquina Maria Antònia Martí: «...Fue agradable ver lanzar al espacio nacional un proyecto tan vilafranqués, tan arraigado a nuestro folklore. Son estas cosas las que dignifican a un pueblo, claro exponente de su cultura y de su espíritu. El monumento será un “pilà de sis”, el “castell” de más difícil ejecución, y con ello se simboliza el esfuerzo de los hombres que levantan los “castells” y la categoría de Vilafranca, llamada con razón la catedral castellera (vet aquí un títol encara inèdit que, al cap d’uns pocs anys, s’aplicaria al cinc de vuit) [...] Preveo que en el día de mañana será admiración de nuestros visitantes y destacado ens las guías turísticas como algo muy típico y representativo de nuestra Cataluña. El boceto que expuso el escultor señor Cañas me pareció muy acertado ya que huyendo de lo moderno, vanguardista e ininteligible, se propone realizar el monumento según los más imperecederos cánones del realismo. Por ser este escultor tan amante de nuestros “castellers”, tenemos la seguridad de que su obra será maravillosa y digna de nuestra villa».
De sis o de cinc? I on?
A l’Acción (20 gen), hom ja havia posat el dit a la llaga amb aquesta curta però entenedora informació: «Hemos visto ya el boceto que el escultor Cañas ha realizado del “pilá de cinc” ¿o será “de sis”? y que por iniciativa de Radio Vilafranca y Panadés, será colocado en un céntrico lugar de la villa...». I és a partir d’aquest dubte que tot el conjunt d’al·lusions a la possibilitat que el monument representés un pilar de sis ens fa pensar que, tal volta, aquest era el desig real de l’escultor; i que el fet que altri es decantés per una columna amb un pis menys, potser obeïa a la circumstància que el pilar de cinc era, precisament, l’espadat que tancava la majoria d’actuacions que els vilafranquins estaven avesats a contemplar en aquells anys. De tota manera, Lluís Solsona, a Panadés (10 feb.), semblava voler postular-se clarament en favor de l’espadat de sis pisos amb la publicació de l’article «El “Pilar de sis” y Vilafranca», en el qual passava revista a la relació que hi havia hagut entre ambdós elements al llarg de la història més recent; començava així: «Precisamente ahora, cuando el escultor de fama internacional José Cañas, se dispone a modular el “pilar de sis”, que por voluntad y sufragio populares ha de emplazar en Vilafranca, es oportuno recordar la correspondencia que existirá entre la ambientación local de la próxima realidad escultórica y la absorbente presencia de nuestra villa, como “plaça castellera”, en la historia de dicho “pilar”. Esto no lo decimos pensando en la época de Oro “castellera”, que acabó con el pasado siglo y a la que en su caso tendríamos que evocar con imágenes del “pilar de set” o el de “vuit”...».6
Enfront de la possibilitat d’un monument de més alçada, no mancaven partidaris de l’altra viabilitat, és a dir, que el pilar fos de cinc pisos; valgui com a exemple allò que expressa aquesta carta que publicava Acción (24 feb.), signada amb les inicials F.P.C. i que, a més, qüestionava —i no li mancava raó— l’emplaçament proposat per a la monumental escultura: «...Crec un disbarat dels grossos colocar-lo a la plaça, davant l’Ajuntament. Han pensat amb quins ànims qualsevol colla podrà aixecar un pilà, trobant-se davant un pilà de 6? Han pensat que, un monument d’aquest tipus exigeix jardinets i, per tant, s’inutilitza i desapareix la plaça? Han pensat que no hi ha espai obert suficient per poder veure còmodament el monument sencer? S’han imaginat l’efecte que farà qualsevol dissabte, amb les pageses assentades al voltant venent ensiams? Crec que qualsevol indret de la vila serà millor. La frase “la millor plaça castellera” s’ha d’entendre en sentit genèric: és tot Vilafranca i no pas l’espai limitat on s’acostumen a aixecar els castells.
I el fet que el monument sigui dedicat a tots els castellers (cosa que aplaudeixo) permet encara més llibertat d’emplaçament. S’ha de pensar també en que l’ha de veure com més gent millor i que, fer per fer, val més que llueixi força. El lloc ideal, per mi i per moltíssims vilafranquins amb que he parlat, és davant de Sant Magí, on actualment hi ha l’obelisc. L’espai és amplíssim i no necessitaria jardinets...» (pels qui no ho sàpiguen, el comunicant es refereix a la cruïlla de l’avinguda de Barcelona amb el carrer de Santa Clara, al començament de la Rambla petita, un indret on hi havia hagut una capella dedicada a Sant Magí).
En el mateix número d’Acción, trobem una altra carta, signada per la nostra convilatana M. (Montserrat) H. (Huguet) G. (Graells), amb un contingut diametralment oposat al de l’anterior: «...Se ha propuesto la instalación del monumento en la plaza del Generalísimo, la plaza castellera por excelencia. A mi entender es adecuadísimo el lugar sobre todo si se refiere a la parte de dicha plaza donde se instala cada día el típico mercado de verdura. Podría ser donde se halla ahora la artística fuente que debería ser substituída por el monumento. En el caso que el monumento se instalara en la plaza pequeña (cal tenir present que davant de l’Ajuntament hi havia un fanal al bell mig de la plaça i quatre bancs/ torreta, que ocupaven força espai, en els quatre extrems de la part central per a vianants), como según parece es la intención ¿no perjudicaría a la estética y visibilidad de los castells que se levantan por la fiesta mayor?...». Una setmana abans, des de Barcelona, Jaume Mercader Miret, inquirit a pronunciar-se sobre diverses reformes que es projectaven a la vila, sobretot referides a la capella de Sant Joan, havia manifestat: «...De les possibles, i fins probables, noves urbanitzacions de les places de l’Oli i de Santa Maria no en sé absolutament res, i del monument als castellers davant de la Casa de la Vila molt poca cosa. La qüestió d’aquelles urbanitzacions i d’aquest monument ja és una qüestió més difícil de resoldre, i per tant més complicada...»; més endavant precisava: «Vilafranca no necessita reformes; uns pocs retocs i prou [...] Per exemple: enllosar d’una manera o altra les places de l’Oli o Jaume I, i de Santa Maria. Potser un monument no massa espectacular, però bo, amb jardí al voltant, entre la capella dels Dolors i el palau Baltà. Un monument dedicat a algú, o més o menys al·lusiu, o una font... Fora d’això poca cosa més...».
Ara —tot i que ens apartem una mica del tema, no de la cronologia— fem un incís per constatar que, a Panadés (24 feb.), veié la llum una carta del conegut empresari vitivinícola vilafranquí, Emili Berger, en la qual, a banda de manifestar la seva satisfacció per la idea d’erigir el monument i també per l’èxit de la subscripció popular que es duia a terme, afegia: «...creo preferible que sean muchos con poco dinero que pocos con mucho dinero los que participen en ella...», i, a més, ho arrodonia amb aquesta curiosa i poc coneguda informació: «...Todo lo relacionado con este viril deporte suscita en nuestra villa y su comarca un entusiasmo y una colaboración desinteresados. Por mi parte recuerdo que a principios de este siglo, con unos cuantos amigos, nos pusimos la “faixa” y subimos de “segons” en algunos de los más modestos “castells” que levantaban los Xiquets de Valls, colla vella o nova, que eran las únicas que estaban en aquel entonces...». Vet aquí, doncs, la identitat d’un altre dels vilafranquins de pro que s’havien acostat als castells a la primeria del segle XX.
I encara hi hauria més suggeriments: a Acción (3 març), una extensa carta, signada per A.M.E. (no ens hauria d’estranyar que les sigles corresponguin a l’Antoni Massanell i Esclassans), advocava per un emplaçament que encara no havia sortit a la palestra, alhora que desvirtuava els planteigs anteriors; en manllevem alguns dels seus fragments, aquells que ens semblem més interessants: «...Al meu modest entendre, la col·locació d’un monument s’escau més a un lloc quiet, a un racó pacífic [...] que no a un lloc de bullici o bé al peu d’una carretera. A més, en quant al monument [...] no consistirà pas en un pilar “brodat”, o sigui que pugui ésser admirat pels quatre costats, sinó únicament per davant [...] el posar-lo a Sant Magí perdria tota l’eficàcia, ja que només podria ésser “vist” des d’una sola via [...] S’hauria de buscar un lloc, doncs, on pogués quedar oculta la part no esculturada del monument i allí on crec que hi escauria plenament (cosa que no vol dir pas que no es puguin trobar altres racons més adeqüats) fóra a la plaça de Santa Maria, col·locat, com és natural, deixant un bon destre fins a la paret, just on fa angle entrant a la casa dels senyors Abella. D’emplaçar-lo aquí, tindria l’avantatge d’ésser un lloc de pas quasi obligat a l’anar a visitar el Museu i no cal dir que, els diumenges, a l’anar o sortir de missa a la Basílica, els forasters s’hi aturarien. Però encara hi ha una altra cosa que crec cal tenir en compte. I és que pels dies de la Festa Major, a les dues sortides d’Ofici, desfilarien pel seu davant tots els balls populars seguits dels castellers. Llavors crec que seria l’hora, davant d’aquest monument que ha de simbolitzar totes les colles castelleres, de fer un parell de pilars de cinc (a fi de que hi pogués haver un representant de cada colla i no haver de fer distincions entre elles) de germanor. O sigui que en cada un dels pisos, començant pels segons, hi pogués pujar un casteller de cada una de les colles (cosa que sóm) existents. No cal dir que haurien d’ésser invitats oportunament i cada un d’ells hauria de vestir la camisa del color que els és propi. ...Crec que hem de mesurar bé les suggerències. Per exemple la que ens proposa [...] de substituir la font (la millor que segurament posseïm a Vilafranca) de la plaça de Sant Joan pel monument en qüestió. Pequem massa, al meu entendre, de voler fer canvis. Sempre hi som a temps a treure. Val més abans de desfer, que fem [...] no toquem el que ja hem trobat fet...». Com es pot comprovar, tot i que l’espai d’ubicació suggerit per al monument no va acabar de fer fortuna, sí que es va tenir en compte algunes de le indicacions que aportava el benemèrit autor de la carta que hem transcrit, com ara el de l’aixecament simultani dels pilars, tot i que aquests no han estat mai de germanor.
Més notícies a la premsa
A la primera pàgina de La Vanguardia española (2 març), una quarta part de l’espai disponible l’ocupava la notícia «El monumento A LOS “castellers”», amb fotografia de Pérez de Rozas, acompanyada d’aquest text: «José Cañas, el laureado escultor, ha terminado ya el boceto del monumento que Vilafranca del Panadés erigirá a los “castellers”, cultivadores del arriesgado ejercicio folklórico que tan merecida fama ha dado a los hombres del Panadés y Campo de Tarragona. En la foto aparece el artista junto al proyecto —a la derecha— y a la realización de la base de la escultura, modelada en barro». Aquesta notícia la recollia Manelic Panadés, a les pàgines de Panadés (31 març), tot fent constar, a més, que del nostre monument casteller, a banda dels mitjans que ja hem ressenyat, també n’havien parlat d’altres: Radio Nacional, Radio Barcelona, Radio Tarragona, el butlletí mensual informatiu del Cercle Català de Madrid, Cataluña Exprés, Solidaridad Nacional, periòdics de Tarragona i el Vendrell, etc., etc. I pel que fa a la condició d’en Cañas com a escultor llorejat, el mateix redactor suara al·ludit, també a Panadés (17 feb.), ja havia aclarit que «...Cañas, es premio Nacional de Escultura 1942; es el único español que tiene un monumento hecho por él en San Francisco (Estados Unidos); tiene distribuídas 22 obras escultóricas en América; en las Bienales de Arte, le reservan salas especiales para él y estamos convencidos que su estilo y los estudios sobre “Castells” que tiene realizados y vimos en su taller, hacen de él el artista adecuado para nuestro importante proyecto».
Aquest petit currículum de l’artista, Chulvi l’inclou en el seu article «el escultor Y SU OBRA», en el qual afegeix: «En su taller tiene ya realizado en yeso el “cuatre de vuit” ya que [...] su máxima ambición, como fin de su vida, es poder realizar un día su “cuatre de vuit”, que serà digno de poner en un lugar como en la Plaza de Cataluña, de Barcelona o en la Plaza de la Estrella de París (cal dir, però, que finalment, com és sabut, aquell projectat carro gros aniria a parar al Vendrell, en primera instància a la zona del Francàs i, més tard, a dins del nucli urbà del municipi). El modelo del pilar que hemos visto es un prodigio de arquitectura y movimiento, con un grupo de “castellers” en su base, lo que constituye «la piña», todos distintos, con sus cuerpos en tensión, brazos, piernas y manos descritos a la manera clásica y con toda perfección.
El artista cree que lo debe hacer en Vilafranca, en la que él tiene particularísimo interés, es un monolito de siete metros de altura, en el que se esculpe un pilar, tamaño natural, en su parte delantera...» (fem notar que en aquest escrit encara no s’acaba de concretar enlloc, de manera definitiva, quants pisos hauria de tenir l’espadat de pedra).
De la visita al taller de l’escultor, també en donaria fe Pere Català, una vintena d’anys més tard: «...un petit grup —Chulvi, Oriol Rossell, Joan Surià i Ferrer, Català Pic i Català Roca— camviàrem impressions al taller que l’escultor [...] tenia al carrer de l’Emancipació, a Barcelona. Va mostrar-nos la maqueta d’un “pilar de sis”, en fang. Temps enrera li havíem vist, al taller que ocupava llavors al Poble Espanyol, de Montjuïc, un “quatre de vuit”, model de 7 m. d’altura, també en fang; aqueix model, que calia remullar de tant en tant, un dia s’esllavissà. Tanmateix, l’artista prosseguia amb la idea del “quatre de vuit”...».7 No ho sabrem mai del cert, però no costa gaire d’imaginar que Cañas, en no haver pogut convèncer els ambaixadors vilafranquins de la necessitat que fos un carro gros, amb tots els ets i uts, el castell escollit per significar el monument (ben segur que les condicions econòmiques hi haurien tingut molt a veure), intentés persuadir-los per tal que fos un pilar de sis —i no de cinc— el que finalment esculpiria. Per què tampoc en això va reeixir? Ho ignorem; però podria ser que tant un preu més arreglat, com l’alçada de la construcció, aconsellés els membres de la comissió a decantar-se per aquella possibilitat a la baixa. Ara, escolat ja poc més de mig segle des de la inauguració, no és gens difícil d’adonar-nos que un pilar de sis hauria estat, sens dubte, molt més escaient, no solament pel fet que en els darrers vint anys els Castellers de Vilafranca l’haguem pogut sovintejar a dojo, sinó també perquè en el monument original hom pot observar clarament una desproporció evident entre la mida de l’aixecador —o, més pròpiament, el quart, en tractar-se d’un pilar— i l’enxaneta, cosa que no passaria si hi hagués un altre casteller en una posició intermèdia entre tots dos. Una simple observació, amb una bona perspectiva, del monòlit en qüestió, avala, de sobres, aquesta percepció.
La plena constatació que el nostre monument representaria finalment un pilar de cinc la trobem a Acción (3 març), quan un dels seus redactors va fer parlar l’artista, aprofitant la seva estada a la nostra vila set dies abans: «Sempre he tingut l’il·lusió de poguer fer aquest monument als nostres castells. Ja el 1934, durant un concert donat per en Pau Casals a Sant Salvador, ell i jo vàrem acordar realitzar aquesta obra. Un any després ens trovàrem a Londres, i en acabar aquest el concert, em va tornar a recordar el monument. Anys més tard em vareig traslladar a Amèrica on estava patint per poguer tornar i realitzar aquest somni de tota la meva vida: el monument.
Aquest monument serà com el tocino, no hi haurà desperdicis, ja que és un monument a l’home, no a una cosa abstracta ni a una idea. No pot ésser res al·legòric. Per fer una cosa “dels castells” val més fer “els castells”. Jo el col·locaria al cap davall de la rambla de San Francesc, al costat de l’estanc. Aquí queda emmarcat pels arbres, delimita la rambla i no hi ha cases que destorbin. Per descomptat no el posaria al lloc que ocupa l’obelisc, a Sant Magí. Són ganes de lluir. El lloc que he indicat té més noblesa, a més d’ésser un lloc ben visible per la gent de pas. Per descomptat que tindrà l’esperit de l’art mediterrani, perquè en som. Serà definitivament el “pilar de cinc” per qüestió estètica. Un pis més perdria l’armonia...» Arribats a aquest punt, se’ns fa costerut de creure que aquestes darreres frases Cañas les hagués pronunciat amb ple convenciment. És fàcil de comprendre que a ell li hauria interessat de fer el seu pilar com més enriquit millor; per tant, sembla clar que el fet d’afirmar que s’havia decantat per un pilar de cinc per raons d’estètica, podia obeir a una estratègia per tal de fer quedar bé els impulsors de la magna obra. Les declaracions de l’escultor acabaven oferint alguns dels seus detalls tècnics: «Per fer-lo més monument serà un obelisc, amb les figures en relleu. Les característiques són: 7’25 m. d’alçada; 2 m. d’amplada i 1’50 m. de fóns. Serà tallat amb arenisca de Floresta. La pedra pesarà 35 tones i serà de vàries peces».
Al cap de poc d’un mes després, un comunicat oficial dels gestors promonument, publicat simultàniament als dos setmanaris de la vila, el dia 7 d’abril, aclaria de nou de quin pilar es tractaria, atès que «...el escultor ha adquirido ya la piedra (després que hagués rebut ja dos pagaments a compte), y está trabajando en la obra, preveyéndose la entrega del “pilar de cinc”, para antes del 1 de Noviembre...». Amb aquesta informació, per tant, no solament quedava clar que l’espadat seria de cinc i no de sis, sinó també que el monument no podria restar enllestit per a la Festa Major d’aquell any; i, de fet, com veurem, tampoc no fou lliurat abans de l’u de novembre, com preveia la comissió. A Panadés, a més, Manelic Panadés informava que el títol de «mejor deportista de Vilafranca, 1961 havia estat atorgat a Josep Milà i Atset per les seves activitats alpinistes (fou el primer vilafranquí a coronar el massís del Mont Blanc, el cim més alt de la Comunitat Europea, fronterer entre França i Itàlia), tot afegint que «Adscrito desde su más temprana edad, a la “Colla de Castellers de Vilafranca”, su desprecio por el peligro y su amor a “la escalada”, le llevaron, por similitud, al alpinismo, que también requiere las virtudes comunes “als castells”: entereza de carácter, serenidad y energía física [...] No es, pues, extraño que nuestro amigo José Milà Atset, que junto con su hermano forman uno de los puntales de la “Colla de Castellers de Vilafranca” y son grandes practicantes de nuestro tradicional deporte local “dels castells” cuya misión y peligro es también culminar cumbres elevadas y difíciles, derivara hacia el alpinismo. José Milá alterna pues, con igual maestría, la escalada humana y la de los grandes picos [...] con esta elección, se premia igualmente a este deporte arriesgado y difícil, que son “els Castells”, practicado, amado y convertido en espectáculo local, antes que nos invadiera ese otro endemoniado deporte, que inventaron los ingleses: el foot-ball. Al “casteller” y al alpinista, —tanto monta—, enamorado de las alturas siempre, nuestra enhorabuena...».
Una setmana més tard, el mateix Alfons Chulvi, a Panadés (14 abr.), feia un paral·lelisme entre el monument casteller projectat i el que Vilafranca havia dedicat a Manuel Milà i Fontanals, a la nostra Rambla Gran, tot fent saber que s’acomplien exactament cinquanta anys des que fou inaugurat aquest darrer. L’article concloïa indicant, en relació a tota la moguda que aquella efemèride havia representat i a la que ens venia al damunt per causa de l’erecció del nou monòlit, que «Todo terminó bien. Vilafranca tiene el orgullo del Monumento a Milà. Ahí está plantado, aún bello y esbelto. Curioso ha sido que pasos muy similares acompañarán sin saberlo a la erección del gran monumento de homenaje a todas las “colles de castellers”, que tanto han hecho siempre vibrar el alma popular de nuestro pueblo agradecido. ¡Ojalá que podamos decir igual hasta el fin! Se deberá al empuje, al entusiasmo y al patriótico orgullo tradicional del vilafranqués».
Les comissions promonument
Després d’aquella visita al taller d’en Cañas, una Comissió Artística competent —que depenia d’una Comissió Executiva— havia de sancionar la validesa i la idoneïtat del projecte. Aquesta última, la més preeminent, la integraven Alfons Chulvi i Revoltós, com a president; Oriol Rossell i Almirall, com a vicepresident; Joan Surià i Ferrer, com a secretari general; i els presidents de les comissions col·laboradores, com a vocals. La citada Comissió Artística la presidia Manuel Via i Prats, tinent d’alcalde de Foment, i en formaven part, a més, Fèlix Mestre i Sala, arquitecte municipal, l’advocat Lluís Mas i Graells, i els artistes pintors Lluís Maria Güell i Pau Boada. A l’anomenada Comissió Tècnica de “Castells” hi veiem: Joan Just i Soler,8 Jaume Valero i Ribas, Carles Domènech i Soler, Joan Bolet i Mateu, Josep Esteva i Romagosa, Joan Trius i Baltà, Josep Maria Insenser i Arnet, Lluís Solsona i Llorens i —cal entendre que d’una manera honorària— els caps de colla dels Minyons de l’Arboç, dels Nens del Vendrell i, tal com figurava en un report de l’època, de la «Colla de Barcelona i de la Colla Nova i Colla Vella de Tarragona i de Valls» (no cal dir que la referida Colla Nova de Valls és la que era coneguda oficialment com la Muixerra). D’altra banda, cal tenir en compte que la colla de Gavà es donaria per dissolta aquell mateix any; per tant, no hi era comptada.
També hi havia una Comissió de Propaganda, amb un delegat de Radio Vilafranca, el delegat del Ministeri d’Informació i Turisme: Roman Castell i Mestre, i els directors dels setmanaris Acción i Panadés; i, a més a més, Pere Català i Roca, Josep Vallès i Vivó, Josep Vallès i Carbó, Teodoro Sardà i Miret, Juan Fernando Rigual i Raimon Olivella i Soler. De la Comissió de Tresoreria, que presidia Joan Insensé i Bas, en formaven part també Jaume Quer i Perlas, Josep Maria Cuscó i Mateu i Eudald Besolí i Freixedas. I, finalment, també hi havia una Comissió Corporativa, del tot honorífica, que presidia Manuel Benach i Torrents, en qualitat de president del Museu de Vilafranca, i que reunia els presidents de totes les Societats Culturals i Recreatives de Vilafranca i, a més, tots els alcaldes de la comarca, com a vocals. Anys a venir, un dels vocals de la Comissió de Propaganda esmentats —a qui Alfons Chulvi li havia demanat de fer campanya per a l’erecció del monument— confessava dolgut: «Català Pic i Català Roca —pare i fill, que residíem a Barcelona— n’haguérem de desistir, L’ésser nats a Valls —motiu que, per altra part, ens esperonava— ens coartà, quan comprovàrem que les autoritats vallenques —almenys la primera autoritat civil— no s’engrescaven pas gens en el desig que Vilafranca tingués un Monument als Castellers [...] Una mena de gelosia o d’orgull de prosàpia conduïa gratuïtament —al nostre veure— a un enfrontament de Valls amb Vilafranca...».9 En honor a la veritat, tanmateix, hem d’aclarir que, com veurem més endavant, arribat el dia de la inuguració del nostre monument, tant l’Ajuntament de Valls com les dues colles de Xiquets es van portar d’allò més bé i van donar mostres, com era d’esperar, d’una exquisida cordialitat.
Tornem-hi per les Fires
La poc comprensible absència dels Castellers de Vilafranca en l’edició de les Fires de Maig de l’any anterior no es repetiria, per sort, el 1962. D’altra banda, és fàcil d’entendre que si ja havien actuat per Sant Raimon, Festa Major petita, era lògic que també ho fessin en un esdeveniment de caire encara més popular i amb la temporada força més avançada. Acción (5 maig) publicava el programa de les Fires, amb aquesta previsió, per al diumenge, dia 13: «A las 13, exhibición dels Castellers de Vilafranca». I, al seu torn, Panadés (5 maig) incloïa el següent «Aviso.– El martes próximo tendrán lugar los primeros ensayos de los “Castellers de Vilafranca”, para su salida en nuestras Ferias de Mayo»». Aquest darrer periòdic, cinc dies més tard, constatava que «Uno de los actos más simpáticos de las “Fires”, es la aparición de los Castellers de Vilafranca, levantando sus castillos, torres y pilares, con el color verde de sus camisas, imprimiendo otra nota de frescor a la animada primavera en Ferias. Les deseamos una buena exhibición», i també parlava d’una possible i futura exposició, de tema casteller divers, al Museu de Vilafranca, que es voldria fer coincidir amb la inauguració del monument «Als Castellers», però que, finalment, no sabem perquè, no va tenir efecte. En el mateix periòdic encara trobem l’anunci d’una «Gran Gala Artística», a celebrar al saló teatre del Casino Unió Comercial, a benefici del monumental pilar.
De l’actuació completa dels castells que es van poder veure per les Fires, tanmateix, no n’hem trobat cap mena de notícia escrita en les setmanes posteriors, però, com podrem comprovar tot seguit, en una gasetilla de primers d’agost podrem documentar que els Castellers van fer, entre d’altres, el tres de set i el pilar de cinc; de tots dos, així com de la torre de sis (que fou assolida al segon intent) en tenim constància fotogràfica. A més, també disposem d’aquest breu que ens aporta Acción (19 maig), en un article dedicat al certamen firal:«Quedem admirats de l’esplèndida forma en que es troba la nostra colla castellera. Els dos “pilars de cinc” semblaven apoiats a una paret...». A desgrat de més informació, sí que hom notificava, en canvi, que la subscripció promonument ja havia superat, amb escreix, les cent mil pessetes, just quan els seus procuradors la van haver d’interrompre, unes quantes setmanes, per tal de facilitar que els vilafranquins i penedesencs que així ho volguessin, poguessin destinar els seus donatius a una causa aleshores molt més peremptòria, com era la d’ajudar totes aquelles famílies que patien les conseqüències d’una forta pedregada que havia anorreat una bona part de les collites de la pagesia de la nostra comarca.
Més retalls de premsa abans de la Festa Major
A l’Acción (7 jul.), hom significava que «El pasado domingo en el Pueblo Español, de Barcelona, tuvimos ocasión de saludar al escultor Cañas, el cual, como todos saben, está esculpiendo para Vilafranca un monumento “als castellers”. Con su proverbial simpatía el artista nos manifestó que la obra está bastante adelantada, esperando tenerla lista para su inuguración a finales de octubre». Tot i la insistència sobre la possibilitat de voler inaugurar el monument abans d’acabar l’any, l’estrena, com ja hem dit, no tindria lloc fins a la Festa Major següent. Des de Panadés (4 ag.), s’informava de diferents notícies relacionades amb la nostra vila, els castells en general i el monument que anava creixent. D’una banda, el rotatiu nostrat reproduïa l’article que sobre l’escultor Cañas, havia publicat El Noticiero Universal (18 jul.), signat per Manuel Robert i en el qual, a més de la glossa pertinent, dedicada al personatge, l’articulista afirmava, pel que fa als castells, que «Vilafranca del Panadés es la villa que anima con su ejemplo y su aliento tan noble tradición. Y en los momentos que parece que va a desaparecer esta tradición, es ella quien impulsa y verifica y es el centro conservador al organizar competiciones a fin de darles continuidad. Y es precisamente esta villa quien levanta un monumento a “els castellers”. Cañas trabaja en su base el grupo escultórico de “El pilar de cinc”. Es una masa simple en su concepto escultórico en la forma. Cuerpos, brazos, cabezas, actitudes, piernas, manos. Y luego se eleva como una graciosa columna de humo, que en rítmica ascendencia culmina con “L’enxaneta” de (sic. per que) la corona. Tendrá un total de siete metros y medio de altura desde el ras de la cabeza de la última figura. Tendrá un respaldo de piedra labrada que destacará a los hombres de la pirámide. Este monumento de traza arquitectónica y sobria, será el canto de la voluntad del hombre, al tesón, a la fuerza física. Un bello y difícil espectáculo. Y como dice Cañas: “A un soldado desconocido, que nunca sabremos quien es”...».
En el mateix número, un altre redactor, que signava J.X., passava revista —sota el títol de «Los “castellers” y sus proezas»— al que havien donat de si fins al moment, al llarg de la temporada, les colles del món casteller; d’entre les notícies que aportava, ens crida l’atenció aquesta, referida a la Colla Nova tarragonina: «Nos dicen, que la “colla de Sant Magí” de Tarragona se ha disuelto. No sabemos el motivo, pero nos duele, por su antigüedad y tradición».10 Pel que fa als Castellers de Vilafranca, aclaria que «(en) Su actuación en las Ferias de Mayo, nos levantaron un “tres de set” espléndido y un “pilar de cinc” de buena factura». I de les altres colles, podem dir que posava més èmfasi —i no sabem per què— a glossar les actuacions de les dues dels Xiquets de Valls que no pas la dels Nens del Vendrell: «...los que han dado la “cara” han sido los de Valls. Y por lo que han hecho y probado, por su tradición castellera y por su personal competente, se puede esperar de ellos hagan castillos difíciles esta temporada».
També a Panadés (18 ag.), l’incombustible Manelic Panadés tornava a la càrrega, tirant de patriotisme, tot assegurant que «El mejor Monumento de la Península radicará en Vilafranca»; això com a titular; més endavant, expressava: «Con motivo de la Fiesta Mayor de Vilafranca, se reanuda la suscripción popular, esperando que los numerosos visitantes y los vilafranqueses ausentes [...] se mostrarán generosos en la excepcional obra en que ha contribuído toda Vilafranca y Comarca». Alfons Chulvi argumentava que en els darrers mesos la generositat dels vilafranquins, a l’hora de fer donatius, s’havia vist repartida en diversos fronts: l’altar de la Mare de Déu del Roser a la basílica de Santa Maria (i també uns nous bancs que havia demanat el senyor Degà), les Colònies a Penyafort, els viatges a Lurdes amb els malalts, les necessitats de tresoreria del C de F Vilafranca (que havia pujat de categoria) i la subscripció prodamnificats de l’última pedregada. Però que ara era el moment de tornar a pensar en el monument casteller, perquè Cañas «...virtualmente tiene concluída en yeso la escultura, de la que ha afirmado será “el mejor monumento de toda la Península”...»; així, doncs, el que pecava de xovinisme no era el redactor, sinó el mateix artista. Aquest darrer encara no podia avançar la data exacta en la qual quedaria enllestida l’obra, mentre que Chulvi acabava el seu article amb una certa ambigüitat: «En cuanto a lugar de emplazamiento, sigue en el secreto del sumario, aunque posiblemente será decidido por la comisión Artística y Municipal, a la vista de la magna obra».
I, un any més, cap a Igualada, abans de «la més típica» «Nuestros bravos “castellers” han empezado los en-
sayos para las salidas de nuestra Fiesta Mayor»; així informava, una vegada més, Panadés (4 ag.) de l’activitat dels nostres Verds, mentre que, el mateix dia, Acción, presumia d’anticipació en transmetre que «Hemos oído comentarios que para el presente año se han contratado las “colles” Vella de Valls y los “Nens del Vendrell”, para actuar el día 30. Sabemos que ambas “colles” se hallan en excelente forma, por lo que es de esperar, si vienen, una emocionante jornada castellera. Será verdad tanta belleza? La colla “Castellers de Vilafranca”, por voluntad propia, actuará los días 29 y 31». Malgrat la bona intenció de voler anticipar-se a la informació de l’altre setmanari vilatà, el cas és que els d’Acción no la van endevinar, ja que Panadés (18 ag.) replicava que «Noticias fidedignas nos dicen que para la próxima Fiesta Mayor actuarán tres collas de “castellers”, los días 29 y 31, los “Castellers de Vilafranca” y para el día 30, las dos de Valls, la “Nova” y la “Vella”, dos collas de solera “castellera” y hoy, junto con las de Vilafranca y Arbós, son las que pueden hacer castillos de buena estructura...». És fàcil d’adonar-se, a la vista d’aquest darrer comentari, de com l’autor de la gasetilla (no consta que tornés a ser el J. X., ja esmentat) tampoc no devia sentir cap mena de simpatia envers la colla dels Nens del Vendrell.
També a Panadés (25 ag.) trobem una altra collaboració de Manelic Panadés, de la qual, ni que sigui per la pura i simple anècdota, creiem que paga la pena de transcriure’n uns paràgrafs: «...Al salir de la Emisora vilafranquesa quise, días atrás, dar un paseo por nuestras bellas ramblas que olían ya a Fiesta Mayor. Su aspecto era inmejorable y la temperatura ideal. Entré en el imponderable quiosko de “Casa Bixac” a recoger el periódico de la noche, para conocer las últimas noticias, cuando me apercibí que en su escaparate, entre gafas de sol, boquillas y otros enseres de diverso uso, lucían un par de banderines de esos tan en boga, que los turistas suelen llevarse de recuerdo de las poblaciones visitadas. Cual no sería nuestra sorpresa, ocupados como estamos en la gestión de construcción del “monumento als castellers”, cuando uno de ellos, amén del nombre de Vilafranca del Panadés, reproducía una vista panorámica de la Rambla de Nuestra Sra., con el obelisco, y una fidelísima, si escueta, imagen, de lo que habrá de ser el monumento casteller, según parte del modelo publicado y difundido por La Vanguardia. Desconocemos el nombre del artista que ejecutó el banderín, la persona o empresa que pudo habérselo encargado y si son muchos los establecimientos vilafranqueses que lo disponen para la venta aún antes de estar terminado el “pilar de cinc”, que dará nombre y fama a nuestra villa; pero a todos ellos expresamos nuestra satisfacción, y no nos duelen prendas de felicitar al artista que realizó tan simpático como oportuno banderín, así como también, muy especialmente, a quien tuvo la iniciativa de explotar, aún por anticipado, el monumento “als castellers”. Realmente fueron unos madrugones, y les deseamos que el éxito comercial acompañe su iniciativa, ayudando indirectamente a hacer propaganda de esa importante obra escultórica acometida con entusiasmo por los vilafranqueses, con tan gran éxito popular puesto que va entroncando a nuestro indeclinable sentido de tradición y libertad. El monumento ayuda al comerciante y el comerciante ayuda al monumento...». Entenem del tot comprensible que qualsevol minúcia, per petita que fos, relacionada amb el monument, pogués representar per a l’Alfons Chulvi —veritable i principal artífex de la iniciativa— una cosa íntimament excepcional i digna d’ésser tinguda en compte.
I sense que haguem trobat cap més informació prèvia que no sigui la del programa de la mateixa Festa Major igualadina —que anuncia, en aquest cas de forma correcta, per al dia 24 una «Demostración Folklórica, con la actuación de los “Castellers” de Vilafranca del Panadés...» —, el mateix Panadés (25 ag.), en parlar de «Nuestros “Castellers”», ens assabenta que «Los “Castells (sic.) de Vilafranca han actuado en la fiesta mayor de Igualada, los días 23, por la noche y 24, todo el día. Sus actuaciones fueron muy aplaudidas por el numeroso público que las presenció». Una curta ressenya dels castells aixecats en l’ocasió la trobem en el mateix Panadés (29 ag.), en una gasetilla, signada de nou per J.X., que titula «Buena actuación de nuestros “Castellers” en Igualada» i que continua amb aquests comentaris: «...con un éxito insospechado, sólo unos 53 componentes entre niños, jóvenes y hombres, se montaron unos “tres de set” que por su estructura y esbeltez, queremos reseñar los nombres de los que lo ejecutaron: Bajos, Félix, Rius y Freixedes; segundos, Doménech, Pedrola y Rossell; terceros, Puig, Polo y Garcelló; cuartos, Antolín, Givanall (sic.) y Perico; dosos, Ramonet, Melilla; achecador, Montoya y anchaneta, Batet. Casi se podría decir de los que se llaman “nets” pues la “casola”, los de abajo, estaba completamente desguarnecida. Se montó la “torre de sis” y un magnífico “pilar de cinc” compuesto por Félix (es refereix al Feis Estadella), Doménech, Batet, Ramonet y niño, Batet, que si no hay alguna novedad, y (Dios sobre todo) veremos en la actuación de nuestra fiesta mayor, cosas, que entusiasmarán a los buenos aficionados». Registrem, una vegada més, la col·laboració de l’Àngel Batet, de Gavà, aquesta vegada acompanyat del seu fill, la qual cosa sembla denotar —i era del tot cert— que la colla vilafranquina no anava sobrada d’enxanetes.
Postil·les diverses abans dels tres dies de Festa Major
A l’extraordinari de Festa Major d’Acción (29 ag.) trobem un testimoni de l’aleshores vicari de la parròquia de Santa Maria, Josep Maria Juan-Torres pvre., amb aquesta curiosa i endevinada al·lusió folklòrica i castellera: «...Vilafranca lluita cada any per deixar en bon lloc allò de “la més típica de Catalunya”. És evident que la nostra Festa Major no esdevindrá la més típica degut als “Balls agarraos”, sessions de cine ni partits de Fútbol, sinó per la incomparable entrada, pels Castellers, el Drach, els Diables, els Gegants, els Nanos, els Figuetaires, els Cercolets, les Cotonines, els Bastoners, els Falcons, les Gitanes... Al so de les gralles, Sant Fèlix es sent com el invitat d’honor de la festa. Complagut, des del Cel estant, accepta l’homenatge de l’anxeneta al aixecar el braç com a símbol de l’esforç i unió dels vilatans en mantenir l’esperit sa del nostre folklore...».
També esdevé força interessant l’article que, en el mateix número, publicava Isidre Rosés i Segura, un dels administradors de la Festa Major vilafranquina d’aquell any —els altres tres eren Joan Josep Tetas i Balaguer i Joan Martí i Vallès, com a seglars, i l’esmentat Mn. Josep Maria Juan-Torres i Lana, com a representant del clergat—. Porta per títol aquesta frase lapidària: «Es recordaran de qui és en Llorençó» i venia a ser com una mena de justificació del per què s’havia triat una colla determinada més que no pas una altra. Vet aquí, doncs, allò que postil·lava el popular botiguer vilafranquí; «Des del primer moment que vam ser nomenats Administradors de la Festa Major, una de les preocupacions més importants i que tots tres administradors seglars sentírem, fou la dels Castells. Vilafranca és, i desitgem que ho vagi sent en el futur, la plaça més castellera de Catalunya. L’entusiasme que vibra a la nostra plaça és únic. Nosaltres [...] sentíem la necessitat de cercar unes colles de Castellers dignes per la nostra Festa. Ja el mes de Maig es van fer gestions per la colla de “La Muxerra”, de Valls, els representants de la qual es traslladaren generosament a Vilafranca. Aquestes negociacions van ésser condicionades segons el que nosaltres veiéssim el dia de Sant Joan a la vila de Valls. Degut possiblement a un excés de nervis la Colla Nova (La Muxerra), no va tenir l’èxit que’s preveia i aquelles negociacions iniciades en principi van quedar interrompudes. Aquell dia la Colla Vella va coronar els “tres de set” aixecat per sota i la “torre de set”, i va intentar els “quatre de vuit” i el “pilar de sis”. Per conèixer de fet la situació de la colla de la vila del Vendrell, el dia de Santa Anna ens traslladàrem a la veïna població. Confirmant les notícies que teníem de la poca preparació de la colla vendrellenca, aixecaren la “torre de sis”, els “tres de set” i el “pilar de cinc”. A l’acabar l’actuació de la colla, parlàrem amb el Batlle de la població, senyor Bofill. Segons sembla, aquests són els castells que actualment es solen fer en aquella plaça. Però amb les sortides que es fan després, l’entrenament els permet de fer castells més difícils. I quan arriba la Festa Major de Vilafranca, estan suficientment preparats per a fer els “quatre de vuit”. Així mateix el cap de colla, senyor Julivert ho confirmà. Encara que expressà dificultats per a poder reunir un centenar de castellers i venir a Vilafranca. Les negociacions amb la colla de Vendrell quedaren, doncs, interrompudes. Després de diversos viatges a Valls i a Vendrell, s’obtingueren els resultats següents: la colla de “els Nens” de Vendrell quedà descartada. El dia 17 d’Agost, al matí, quedà contractada la Colla Vella, de Valls. I a les set de la tarda del mateix dia, la Colla Nova. Les últimes paraules que’ns digué el cap de colla de la Nova, senyor Llorençó, foren: “A la plaça de Vilafranca ens volem treure l’espina del dia de Sant Joan. Es recordaran de qui és En Llorençó”...». Més que no pas pel seu interès estrictament casteller (a banda que no fa menció de la colla de Vilafranca), ens ha semblat oportú de transcriure aquest text —l’autor del qual, per cert, era un gran aficionat als castells— perquè exemplifica d’una manera fefaent la forma de procedir dels Administradors d’aquella època a l’hora de contractar les colles forasteres.
Però no n’hi havia prou amb aquest escrit per posar de relleu la vena literària d’aquell recordat i animós cansalader del carrer de la Cort, sinó que va fer servir també les pàgines de Panadés per publicar, el mateix dia, «La Fiesta Mayor vista por dentro», una mena de manual de com s’havien de nomenar els Administradors, de com havien de ser, de la seva forma d’actuar, etc. Pel que ens interessa, retenim allò que deia sobre els castells i castellers i, ara sí, sobre la nostra colla: «Los “castells” en Vilafranca son el nervio de la fiesta. Después de seguir varias plazas he llegado a esta conclusión, que la plaza de Vilafranca es la “més castellera de Catalunya”, la única capaz de levantar un Monumento. Y no para recuerdo de años precedentes sino para estímulo de generaciones venideras. Finalmente un abrazo muy fuerte al “cap de colla” de Vilafranca Sr. Doménech, hombre lleno de comprensión y cariño hacia nuestra Fiesta Mayor. Los “Castellers de Vilafranca” están regidos por una “personalidad castellera” que es nuestra más positiva esperanza».
També cal dir que el mateix Isidre Rosés ja havia estat interviuat, a les pàgines d’Acción (11 ag.), pel falconer i bon aficionat als castells, Antoni Carbonell i Solsona —de l’atàvica fonda de cal Quel, amb evocadores reminiscències castelleres—; i a les preguntes del darrer, aquell trempat xarcuter manifestava que havia detectat problemes «—...amb els Falcons que els falten alguns elements», i també que «—...procurarem que el dia 20 (sic. per 30) hi hagin dues colles de Castellers». Una setmana més tard, Carbonell tornava a la càrrega amb un altre dels Administradors: Joan Josep Tetas, el qual explicava que «—...Hem fet gestions amb els de Valls i Vendrell si bé no hi ha res en concret encara»; i a la pregunta de «Perquè no surt el dia 30 la la colla de Vilafranca?», responia: «—Perquè no estan prou preparats i tots en aquell dia esperem veure els quatre de vuit»; però l’amic Ton es mostrava encara més incisiu: «Creu en els quatre de vuit de conjunt?»; i la resposta diplomàtica no es feia esperar: «—Ho considero una bona idea». El 29 d’agost, l’entrevistat fou Joan Martí, que ja havia estat Administrador l’any 1949 i constatava que «—...aquest any els Administradors hem hagut de treballar molt més, i hem tingut més mal de caps, doncs t’haig de dir que per a contractar les colles de castellers hem hagut de fer quatre o cinc viatges a Valls...», també, requerit per tal que expliqués alguna anècdota, va fer el següent comentari: «—Veus aquest terrat? Doncs l’altra vegada que vaig ésser Administrador, els de Valls m’hi van fer el “quatre de sis” i el “pilar de cinc”, què et sembla?»
I encara a Panadés (29 ag.), trobem reproduït un article que havia vist la llum a la revista Dionysos —que editava el Museu de Vilafranca— corresponent al mes de juliol; il·lustrat amb la coneguda fotografia d’en Xènius entomant un enxaneta a la balconada de l’Ajuntament vilafranquí, i amb el títol de «Los valores eternos», l’escrit continuava així: «De los hombres de nuestro campo donde la cepa es nervio y numen —Valls, Vendrell, Vilafranca— salieron estos atletas que han venido levantando a través de los años, sus castillos y torres humanas cuando el pueblo ha querido festejar a sus patronos excelsos. Para perpetuarlo, aunque no se haya perdido su actualidad y energía y para estimularlos si cabe, se proyecta levantar en Vilafranca una representación pétrea “dels castells”. Un escultor ilustre será su autor, y un pueblo entusiasta su mecenas. Como símbolo nos parece adecuado el gesto de don Eugenio d’Ors cuando en una Fiesta Mayor de Vilafranca recogía en sus brazos a l’enxaneta como en un rito sagrado ensamblando lo popular y tradicional con los altos valores del espíritu». I encara en el mateix número de Panadés, hom tornava a recordar que aquell any es complien 50 anys de la inauguració del monument a Milà i Fontanals i que aquest fet entroncava amb la realització del pilar que Josep Cañas anava ultimant i pel qual s’havien recaptat ja 114.174,- pts. D’altra banda, ens cal constatar que la portada del programa de la Festa Major —l’autor era en Joan Esteve i Albet— dibuixava la interessant trilogia integrada per Sant Fèlix, la seva incomparable Entrada i un pilar de camises verdes. Al cartell d’en Carles Casanellas i Guasch tampoc no hi mancava representació castellera, a redós d’un estilitzat tres de set.
Un concurs de castells restringit a les dues colles de Valls
Com ja hem vist, una de les prioritats que s’imposaren els Administradors en ésser nomenats fou la dels castells. Per això, van tenir l’acudit de programar un concurs casteller, amb les bases corresponents, per bé que limitat a les dues colles que havien contractat prèviament per a la diada de Sant Fèlix; en aquest cas, les dues dels Xiquets de Valls, la Vella i la Muixerra. Les bases les publicava Panadés (29 ag.) i constaven de dotze punts; el primer especificava quins eren els castells puntuables, amb la particularitat que, atesa la categoria de les colles actuants, la llista, de més a menys puntuació, se cenyia únicament als tres i quatre de vuit, a la torre o dos de set i al tres de set aixecat per sota; el punt desè exposava que hi hauria un jurat «...compuesto por los siguientes señores: don Juan Guinovart Escarré, en representación de la “Colla Vella”; don Ramón Barrufet, en representación de la “Muixerra”; don José Oriol Rosell, en representación de la afición de Vilafranca; don Luis Solsona Llorens, que actuará de secretario»; curiosament, però, no constava enlloc el premi que s’enduria la colla guanyadora. En canvi, Acción (29 ag.) aclaria que «El premio, consistente en una Copa donada por los Sres. Administradores, será disputada entre las “colles” Nueva y Muxerra, de Valls...», amb la qual cosa, malgrat haver desvetllat quin era el premi, el seu redactor confonia la Colla Vella per la Nova o, si més no, no la citava per res. Aquest mateix setmanari també informava que «El Comité de Honor para este Concurso está formado por el M. I. Sr. Alcalde y Sres. Administradores...». Aquests darrers van demanar ajut econòmic a la població per tal de fer viable el concurs; d’aquí ve que al programa de la Festa Major es publiqués una «relación de donantes (van ser 22, en total) que con su generosa aportación de más de quinientas pesetas han hecho posible el Concurso de “Castells” del día 30».
Al susdit programa també trobem un escrit —sense signatura, però que té tota la traça de portar l’autoria d’Antoni Sabaté Mill— que ens plau reproduir íntegrament. Va acompanyat de la coneguda fotografia vuitcentista que retrata aquell primorós tres de set net, amb el Drac als peus i els Gegants vilafranquins a banda i banda; porta per títol «Els Castellers» i vet aquí el seu contingut:
«“Titans”, “Valencians”, “Castellers”, “Xiquets de Valls”: tales son los nombres con que fueron designados en distintas épocas. Es difícil precisar lo orígenes de esta manifestación folklórica. Hay quien le señala remotos antecedentes en el Bajo Imperio; quien en la hegemonía árabe. No faltan los que la hacen oriunda de Valencia. Pero tal como ha llegado hasta nuestros días, la cuna de los castillos es, incontestablemente “el camp de Tarragona”. A mediados del siglo XVIII, un ilustre historiador, el jesuíta expulso P. Francisco Masdeu, escribe: “He visto con mis propios ojos en Tarragona ciertas danzas populares que cada año se renuevan y se llaman en lengua catalana “Els Titans”. En el siglo XIX, las “colles” tienen su continuidad en Valls, con carácter exclusivo. La denominación de “Castellers” parece ser vallense, la de “Xiquets de Valls”, vilafranquesa. La afición arraiga en la capital del Penedès durante el primer tercio del siglo pasado. Dos cofradías vilafranquesas, “El Roser” y la “Muixerra”, dan nombre a las ya míticas “colles” de Valls. La edad de oro de los castillos abarca casi tres lustros: de 1875 a 1889. En el transcurso del presente siglo, han surgido “colles de castellers” en Tarragona, Vendrell, Arbós y Vilafranca. Y también en Barcelona: un injerto de pura cepa vilafranquesa. Si se exceptúa la ciudad condal, la anterior constelación de poblaciones sitúa de modo preciso la demarcación geográfica del genuino folklore “castellaire”. No olvidemos “les gralles”. Sin ellas no hay castillos cabales».
Guanya la Colla Vella
El trofeu en litigi se l’endugué la Colla Vella dels Xiquets de Valls, que superà netament la seva rival ciutadana. Pasades les festes, Panadés (8 set.) oferia una extensa crònica de «Los “Castells” de la Fiesta Mayor», signada amb la inicial S. (que correspon a Lluís Solsona) en la qual, a més de referir-se a les actuacions de les dues colles dels Xiquets de Valls, la Colla Vella —comandada pel Pep de la llet — i la Muixerra —dirigida pel Llorençó —, posava l’accent en les exhibicions de la colla local, sempre amb la bona intenció d’encoratjar els seus castellers, tot engegantint una mica més del compte la realitat. I així, llegim «...no es menos cierto que en Vilafranca se vivía en “casteller” desde el día en que el pueblo hizo suya la voz que propuso la erección de un monumento a las “colles” y a las gestas “castelleres”. Siendo de especial consideración la forma en que los “Castellers de Vilafranca”, nuestro aglutinante “casteller”, con un “Cap” del temple del amigo Doménech, han sabido estar en todo y en su sitio, que cada vez pisan con mayor seguridad. Así, ya el día 29, nos saludaron con el esbelto “pilar de cinc”, que precedió a su actuación en la que además cargaron i descargaron el “tres de set” y la “torre de sis”...». I, pel que fa al dia de Sant Ramon, la cosa va anar així: «Los “Castellers de Vilafranca”, en su actuación del día 31, dieron buen fin a las exhibiciones “castelleras” de nuestra Fiesta Mayor. Da idea de su seguridad el hecho de que no les cayera ningún “castell”. Con su “Tres de set”, cada vez más alto y esbelto, su magnífico “Pilar de cinc”, su “Quatre de set” y su “Torre de sis” nos confirmaron su estilo y facultades. Para terminar digamos que la reaparición, en su puesto de “segón”, del amigo y fundador de la “colla” Oriol Rossell, quien en la jornada anterior ocupó su merecido puesto en el Jurado que resolvió la competición entre las “colles” vallenses, fué celebrada por todos».
De la consulta realitzada al documentat arxiu personal del recordat amic, hem pogut extraure aquestes breus «Acotacions» amb les quals acompanyava l’original del seu escrit: «El pilar de cinc del dia 29 dels Castellers de Vilafranca, que va caure, va ésser parat a segons pel Domènech i a terços pel Ramonet. Després se n’aixecà un altre que va ésser descarregat i parat a segons pel Domènech i a terços pel Batet [...] El pilar de cinc que els Castellers de Vilafranca van descarregar el dia 31, el van parar el Domènech a segons, el Puig (Estevet) a terços i el Ramonet a quarts».
També Acción (8 set.) oferia tot el detall de «Els Castells de la Festa Major», precedit d’aquestes anotacions: «Els plafons que decoraven la façana de l’Emisora (una mena de «termòmetre» de la campanya promonument) donaven ambient a la “plaça castellera”. Els castells d’enguany han estat a l’alçada de la categoria de Vilafranca [...] Vilafranca ha estat sempre la Plaça Reina dels castells. El dia 30 d’agost es va demostrar una vegada més. No hi ha paraules per explicar l’ambient que hi havia. Perquè en quedi constància publiquem a continuació una llista dels castells que s’han fet durant la Festa Major, a la plaça: dia 29 Colla “Castellers de Vilafranca”: una torre de sis, un tres de set, tres pilars de cinc. dia 30: Competició entre les colles Vella i Nova de Valls. Colla “Vella o del Roser” de Valls:11 un tres de set, aixecat per sota, una torre de set (caiguda després de fer l’aleta l’anxaneta), un quatre de vuit (caigut després de fer l’aleta l’anxaneta), un pilar de cinc; a l’hora de l’entrada, un pilar de cinc aguantat durant varis minuts. Colla “Nova o Muxerra” de Valls: un quatre de set amb l’agulla al mig, un tres de set aixecat per sota. Una torre de set (caiguda després de fer l’aleta l’anxaneta), un pilar de cinc, un intent del quatre de vuit; a l’hora de l’entrada, un pilar de cinc. dia 31 Colla “Castellers de Vilafranca”: un tres de set, una torre de sis, un quatre de set, un pilar de cinc.
A la crònica de Panadés —de la qual ja hem parlat pel que respecta als castells dels vilafranquins— detectem petites matisacions o diferències en relació a la que ofereix Acción. Segons aquella, el quatre de set amb l’agulla al mig dels xiquets de la Muixerra només va ser carregat, ja que els va caure el pilar; la torre de set de la Vella va ser coronada al segon intent; i el tres de set aixecat per sota de la Nova (la Muixerra, evidentment) fou descarregat també en segona temptativa; i, a més, afegia: «Podríamos darnos cuenta del mérito de los “castells” levantados haciéndonos dos consideraciones. La una, es que la “Torre de set” no se había levantado en Vilafranca desde el año 1959, en que la cargó la “Colla Vella” de Valls, ocurriendo además, que desde entonces únicamente se ha realizado en algunas ocasiones por las “colles” vallenses en su ciudad. La otra, es que este año aún no se había levantado el “Quatre de vuit”, debiéndose además tener presente que el año pasado únicamente se levantó dos veces, ambas por los “Nens del Vendrell”, la una en nuestra Villa (aquest només carregat) y la otra en la suya...»; tenint en compte aquesta darrera informació, hem de convenir que els Administradors de la nostra Festa Major se la van jugar de valent en prioritzar la contractació d’una segona colla vallenca, la Muixerra —recentment reorganitzada, cal recordar-ho— en detriment d’una altra, la vendrellenca, que apareixia com a força més consolidada i que, a Vilafranca, sempre acostumava a mostrar un esperit combatiu i, en moltes ocasions, a reeixir en els seus intents. Tot amb tot, com bé explicava l’Isidre Rosés, la poca entitat dels castells que els Nens havien fet a la diada de Santa Anna al Vendrell —i potser també les pretensions econòmiques— degué ésser determinant i allò que va acabar de decantar la balança en favor dels vallencs.
I encara a Panadés (8 set), trobem una «Impresión al desgaire de la Fiesta Mayor», signada per «Rivarol», que explica, entre d’altres coses, que «...A la liza de los grandes torneos “castellaires” confluyó toda la comarca y la flor y nata de la afición “del camp de Tarragona”, que es tanto como decir del universo mundial. Modestia aparte. Los castillos se montaron a altas temperaturas de emoción y calor, como exigen las ordenanzas del más puro tipismo. No se vió todo lo que cabía esperar de las dos “colles” de Valls, pero tampoco nadie se sintió defraudado por completo. Presenciar como sucesivas oleadas de hombres coronan un “quatre de vuit” con brio y ritmo trepidantes es una cosa bastante seria. Los nuestros no llegaron a tanto el día 29 pero su trigo fue limpio. Y, dicho esto, hagamos punto y aparte, que no es nuestra intención invadir el terreno de los cátedros en tal materia. “Els castells són tota la Festa Major de Vilafranca”, sentenciaba a nuestro lado uno de esos entendidos que había soltado la lengua sin fuero ni medida, influido sin duda por el ambiente en plena ebullición que reinaba en la plaza. Gracias a la luz y calor de gran fiesta, los castizos —castizo viene de casta— volvieron a saborear, con toda esa riqueza de sutiles matices que sólo ellos saben captar, uno de los instantes más pletóricos de las fiestas: la salida de Oficio el día 30. Una salida que, paradójicamente, tiene mucho de entrada: la “dels Xiquets de Valls” a la plaza con sus “pilars” andantes, seguidos de las autoridades y pueblo. “Que n’és de bo això”, oímos exclamar a uno de esos castizos, ex-administrador por más señas, mientras era estrujado por la avalancha de gente que fluía por el estrecho caño de la calle de Santa María. Y, tras un breve respiro, añadía: “Sense aquests moments la Festa Major no seria res”».
Una setmana més tard, Acción (15 set.) publicava una carta «De la Festa Major», signada per “Un vilafranquí del Penedès”, en la qual aquest manifestava la seva decepció pel fet que aquell any s’havia perdut aquell vell costum que havia inventat l’avi de cal Corra, segons el qual, «Des de feia més de 10 anys, després de fer els castells al migdia, a la plaça es feia una tocada de totes les gralles que s’iniciava amb el “quatre de vuit”, i després tots en comitiva i tocant el “toc de processó”, s’anava pel carrer de la Cort i la Rambla de Sant Francesc, fins arribar devant del Monument a Milà i Fontanals, es tornava a tocar el “quatre de vuit”. Aquest simpàtic acte, havia esdevingut ja tradició dintre la nostra festa, però mai, a pesar d’ésser una cosa viva i arrelada, no s’ha posat al programa de les festes [...] No valdria la pena, per evitar que un altre any torni a passar el mateix, que les persones responsables, s’encarreguessin de posar-ho al programa? [...] Les despeses econòmiques per a pagar els grallers, ja es trobarien entre la gent, com cada any, encara que tampoc seria la mort de ningú, si l’Administració de la festa hi posés les 250 o 300 pessetes que val un refresc pels grallers...». No cal dir que, com es pot comprovar actualment, les coses van tornar al seu lloc, i també que ara podem constatar sense recança com, una Festa Major darrera una altra, un nombrós seguici fa el recorregut esmentat, tot acompanyant els grallers —amb el «toc de vermut» més que no pas el «tomb de processó», o bé amb músiques incorporades més modernament— en acabar l’actuació castellera del migdia (o hem de dir millor, la tarda?) del 31 d’agost.
Anecdotari
Segons explicava l’Emili Miró, a redós de la seva presència a la Festa Major vilafranquina d’aquell 1962, «Allí vaig fer coneixença d’un capellà que estigué les tres hores que durà l’actuació dret i a ple sol (el sacerdot era un vilafranquí que regentava la parròquia de Sant Antoni de Pàdua, de Sabadell, i al qual “també l’espinguet de les gralles posa la pell de gallina”)».12 Així, doncs, la presència del clergat, al migdia de Festa Major, es feia tangible no solament a la balconada de l’Ajuntament —com havia succeït durant anys i panys— sinó també, a peu de plaça, al rotllo del castell; i el cas és que aquesta avinentesa que descriu Miró no ha estat pas l’única que ha vist els vicaris de les parròquies de casa nostra, i àdhuc de fora, fent mans a la pinya. D’altra banda, els donatius destinats al monument «Als Castellers» continuaven fent créixer a bon ritme la subscripció. El termòmetre instal·lat a la façana de la casa que acollia l’emissora de Radio Vilafranca anava pujant de temperatura. Hi va ajudar també la bona disposició de tot un estol de noies de la vila que van participar en la col·lecta que es va dur a terme els dies de la Festa Major; Panadés (29 set.) feia públic l’agraïment a totes aquestes bones minyones en nom de la comissió promonument. I els seus membres feien pública, també a Panadés (20 oct.), la seva gratitud per una important subvenció rebuda de part del nostre Ajuntament i, alhora, comunicaven que s’estaven donant «los últimos toques a la base de piedra del “pilar de cinc”, cuya vera efigie será conocida en el mundo del arte, atada para siempre a Vilafranca, ciudad del vino, en ese trasiego turístico, en que el cine, la televisión y los modernos medios de difusión imprimirán el “sello” con que el monumento, como un árbol en el paisaje, centrará a Vilafranca...». Segons Acción del mateix dia, ja només faltaven 27.000 pessetes per cobrir la totalitat de les despeses que eren precises per a la seva realització, mentre que Panadés concretava més en afirmar: «sólo faltan 27.357,70 ptas», i afegia: «vilafranqués ¡contribuye!», una crida que es tornaria a repetir la setmana següent.
I encara Acción (20 oct.) feia saber que «El pasado martes, día 16, y con motivo de las Ferias de la vecina población del Vendrell, la “colla” castellera “Nens del Vendrell” levantaron, entre otros un “quatre de vuit” aunque, según rumores, con más gente de Tarragona y Vilafranca que del Vendrell. El escultor Cañas acudió a esta manifestación castellera para tomar algunas notas sobre “l’enxaneta” de su monumento “als castellers”...». Pel que es veu, els dirigents de la colla vendrellenca continuaven la seva particular política de fitxatges, una circumstància, aquesta, que veiem corroborada pel mateix historiador dels Nens del Vendrell, Emili Miró, qui, en una carta tramesa al seu amic Pere Català, cofessava: «Pere: no et fiïs massa de la potencialitat de la colla, per tal com hi pujaren tres castellers de Tarragona i quatre de Vilafranca. I, per si això fos poc, un regidor hagué de demanar que els aficionats s’acostessin al rotllo o que, si no, no es podria provar el “quatre de vuit”. Quan cal demanar això i el Jan ha d’anar a buscar castellers a fora, no és pas bon auguri per a la vida de la colla [...] i és que el Julivert no es veu amb cor de fer el castell “de set” amb els del Vendrell solament...»;13 aquesta dependència, per a bé o per a mal, encara es veuria perllongada uns pocs anys més.
I encara més notícies sobre el monument
A la revista San Jorge (oct. 1962), el periodista Manuel Robert reproduïa una variant de l’article «EL MOMU- mento A LOS “castellers”» (acompanyat de les imatges pertinents) que ja havia publicat anterioment al «Ciero» —com diria el nostre inoblidable Bitxac, el popular venedor de diaris de la Rambla petita—. N’oferim un tast, no exempt d’elucubracions literàries: «José Cañas, hombre nacido en el Panadés, en Bañeres, en los lindes del luminoso campo de Tarragona, bajo el cielo azul de luz encantada que caracteriza el Mediterráneo, no es un escultor en la función pura y simple de un oficio. Es un escultor en función directa y simple de su vocación profunda y sincera. Sabe que hay que estar siempre abierto a la conquista y al ataque, como fin y norte en la vida y en el arte. Madura sin prisa, posee el don de la espera y pone esperanza, ilusión, trabajo, voluntad, a su servicio. Tenaz, inquieto, sólido, Cañas sabe perseverar en sus fines. No desvía nunca ni un punto el compás de su rumbo. Sabe trazar y mantener el timón del arado de un destino y de un ideal humano. El monumento a “els castellers” está esculpido en “pedra floresta” de las Borjas, Lérida [...] Su situación, casi segura, será entre el Museo del Vino y la basílica de San Félix (sic.). Villafranca del Panadés es la ciudad que con Tarragona, Valls, El Vendrell, Arbós, Gavá, y Barcelona en menor escala, mantiene la tradición de esta bella y viril exhibición de destreza. Tarragona guarda la más antigua tradición, ya que, en referencia escrita, existen datos de que en el siglo IV (?) de nuestra era se celebraba durante las fiestas de mayor realce. Juego de voluntad, equilibrio, fuerza: monumental e inverosímil pirámide humana. Como pájaros se levantan en el cielo y forman la geometría de una masa sólida, alada y bella. Villafranca del Panadés con Valls, son las ciudades que animan con su ejemplo y su aliento tan notable tradición...».
Abans d’acabar l’any, l’Alfons Chulvi encara cremaria els últims cartutxos per tal de promocionar el seu monument «Als Castellers», amb la publicació, a Panadés (1 des.), d’un generós i documentat article que titulava «brochazos», en el qual també expressava —d’entrada i en virtut de la contemplació de les imatges que oferia— que «De ahí saldrá el monumento vilafranqués “Als Castellers”», a més de «La generosidad de nuestro pueblo ha hecho posible tal obra de arte». En el text, fa esment d’una nova visita realitzada al taller de l’escultor Cañas per tal de poder informar els lectors del setmanari del curs de l’execució del petri monument i sosté que les fotografies que inclou són prou reveladores del que esdevindrà «...el “pilar de cinc”, que simbolizarà en piedra a estos bravos atletas de ánimo esforzado que son los “castellers”: secular tradición popular de nuestra tierra catalana, cuya ingente obra se había mantenido en secreto a petición del artista...». A continuació, tot resseguint un article de Pere Català i Roca, publicat a Destino, fa una breu incursió sobre allò que ha representat el fet casteller en el camp de la literatura —citant com a autors assenyalats Àngel Guimerà, Narcís Oller, J.A. Clavé, Cosme Vidal, etc.—, en el de la pintura —amb especial menció per a Josep Maria Sert i també per a Marc Aleu, Picasso i d’altres—, i, encara, en el de l’arquitectura, la música i l’escultura —posant l’accent «en la feliz iniciativa de Vilafranca en escojer al notable artista Cañas para llevar a efecto la realización de tan ingente obra» —, sense oblidar algunes arts menors a l’entorn dels castellers, així com la referència als cartells i programes de Festa Major, fotografies artístiques, petites figures i, sobretot, per l’interès que ens ateny com a vilafranquins, «la decoración de un magnífico rosetón en la Basílica de Santa Maria en la que unos castellers lucen la camisa verde de nuestra “Colla”,14 y entre otros [...] el plafón con que D. Carlos Quer decorara uno de los salones de nuestra Casa Consistorial...».15 Per acabar, Alfons Chulvi detallava les característiques del monument, algunes ja conegudes i altres no tant, com ara que el pes total fóra d’unes vint tones (Cañas havia dit que en serien trenta-cinc) i que constaria de sis blocs de pedra, provinent de la Floresta, localitat propera a la vila de les Borges Blanques.
Unes setmanes després, Panadés (22 des.), a més de donar la notícia —acompanyada d’una fotografia de Pere Català i Roca— d’una important donació rebuda de part de la Diputació Provincial de Barcelona, afegia que Josep Cañas esperava tenir enllestit el monument per a finals del pròxim mes de febrer. Tot i això, encara es mantenia alguna cosa en secret, si ens atenim al que deia aquesta altra gasetilla del mateix dia: «Hace meses que los técnicos de urbanismo del Ayuntamiento, están en la tarea de estudio por el emplazamiento del monumento “Als Castellers”, que como es ya sabido de todos va a elevarse en nuestra villa». La solució a aquesta incògnita sobre la ubicació de la monumental escultura —tot i que l’article esmentat del Ciero ja havia suggerit alguna pista— no es donaria a conèixer, finalment, fins ben entrat el 1963, l’any de la seva inauguració.
