Quan l’Eloi em va demanar d’escriure el text de presentació d’aquest segon volum de la història dels Castellers de Vilafranca, senzillament, vaig quedar molt sorprès i el fet em va trasbalsar íntimament: no m’ho esperava. Un cop restablert del primer impacte emocional, automàticament em van venir a la memòria tot un munt de records i sensacions provinents del passat. La relació de l’Eloi amb el meu pare es remunta cap a final dels anys 60, quan, de la mà del Josep Galofrè, ja feia un temps que havia aparegut per la colla. L’Oriol anava cada dia a pesar-se a la farmàcia Miralles en una bàscula manual que funcionava des de molt antic i, entre pesada i pesada, la feien petar; i ja us podeu imaginar de què anava la cosa... Un dia d’estiu del 1970, el meu pare li va dir al de l’Eloi, quan aquest encara era estudiant, si l’endemà podria prescindir del seu ajut a la farmàcia, perquè havien d’anar a Perpinyà a fer unes gestions encaminades a portar els castellers a les Festes de Pau i Treva que tindrien lloc a la vila propera de Toluges, a la Catalunya Nord; i, com que el pare Miralles no li podia negar res al meu, va acceptar. L’Eloi, en aquella circumstància, ja va donar mostra del tremp i els dots organitzatius que sempre l’han caracteritzat. Aquesta bona relació ja no es va interrompre mai i va créixer, no només en els ambients castellers, sinó també en el terreny personal i, fins i tot, professional, fins al punt que el meu pare considerava l’Eloi com el seu «germà» petit, com un més de la família, vaja; sempre el va tenir per una peça clau de la colla, com un dels seus cervells, no tant per la seva fortalesa física a l’hora de fer castells, sinó pel seu potencial intel·lectual i directiu. És evident que tant els Castellers de Vilafranca com el món casteller en general li devem molt i que som el que som gràcies a persones com ell, amb més de 45 anys de servei a la «causa».

De l’etapa de la colla relatada en aquest volum en tinc molts records, no pas perquè els hagi viscut in situ, ja que vaig néixer el 1970, sinó per les tertúlies castelleres que, de manera habitual, tenien lloc a la masia de Cal Cassanyes. Recordo les trobades amb membres de la colla Rabassons, així com les estades de vacances amb la família Miret-Rovira, en les quals el Josep, el pare, posava de manifest que era un pou de ciència castellera. Cada dos anys se celebrava a casa un sopar amb motiu de les deliberacions del jurat del premi «Força, Equilibri, Valor i Seny», presidit per l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, i jo, d’amagat, sota la taula, escoltava totes les converses castelleres dels contertulians. Em vaig aprendre els noms de tots els castells d’aquella època, ja que, amb el pare, visionàvem les filmacions amb pel·lícula de 8 mm. que ell captava tot seguint les actuacions més importants de l’any, de les quals em feia cinc cèntims i jo escoltava el relat àvidament. Actualment, aquells rotllos envellits constitueixen un dels arxius fílmics més complets sobre tema casteller relatiu als anys 60 i 70 del segle passat i, fruit de tot això, ha quedat permanentment instal·lada a la masia una saleta castellera, tal com la va deixar el pare, que

Presentació

molts dels Verds anomenen el Santuari, plena de tots aquells records en forma de fotografies, cartells, pellícules, reconeixements i premis que fan que puguis traslladar-te a temps passats, amb vivències moltes de les quals les trobem incloses en aquest volum. Un excap de colla, el Lluís Esclassans, em va dir fa pocs anys: «cada vegada que entro en aquesta habitació sento la presència de l’Oriol i l’atmosfera castellera dels 60 i 70». Crec que té tota la raó del món.

A casa, les tertúlies sempre giraven sobre una sèrie de temes que acostumaven a repetir-se: el perquè de les camises de color verd o de la llarga travessa del desert dels anys 1957-68, amb les reiterades absències a plaça, per Sant Fèlix, de la nostra colla fins a l’any 1965; les primeres consecucions de la torre de set i el quatre de vuit, l’any 1969, i també dels grans pilars; o el primer concurs guanyat a Tarragona, el 1972, i, sobretot, les baralles amb els Nens del Vendrell i el seu cap de colla Joan Julivert. Per cert que, pel que fa a la relació del Jan amb el meu pare, cal dir que de bon començament els va unir una gran amistat, la qual va propiciar el nostre naixement com a colla, però més tard, per culpa de la «guerra dels enxanetes», van estar més de quinze anys sense parlar-se, fins que es van reconciliar com si res no hagués passat; coses dels castells...

El pare em parlava sovint dels caps de colla de tots aquells anys: del compromís del «Pedrola» en la reorganització de la colla; de l’ànim i el coratge del Carles Domènech qui, en una segona etapa de mandat, portaria la colla cap als castells de nou; de l’amistat i la bona avinença amb el Joan Bolet, «el Garsa», casteller des dels primers moments de la colla; del Gabi Martínez, el «Domador de lleons», que tenia una personalitat i un caràcter increïbles i amb qui vam carregar el primer quatre de vuit... I vull fer una menció a part del Lluís Giménez, a qui l’Oriol tenia en la màxima consideració; d’ell deia que va ser el primer cap de colla modern de la història dels castells, tot un líder que ens va portar a guanyar el concurs tarragoní del 1972; malauradament, una greu malaltia va fer que n’hagués de deixar el comandament prematurament i mai no sabrem fins on haguéssim pogut arribar amb ell com a cap de colla.

Com deia el pare, aquella era una època que tots els castellers es coneixien, anaven a veure les actuacions més importants de l’any i feien tertúlia a peu de plaça. Era un món casteller entranyable i conegut només per uns quants, sense tuits ni castells a la tele, però en el qual la «mala llet» i la rivalitat, en el bon sentit de la paraula, també existien, tant com ara... o més!

Totes aquestes històries i moltes més les podreu gaudir en aquest magnífic segon recull de l’Eloi. Espero de veritat que us vagi de gust i...Visca els Castellers de Vilafranca!!!

Antoni Rossell i Trens Vicepresident dels Castellers de Vilafranca