En gairebé totes les capçaleres dels anys precedents ens hem dolgut, repetidament, de l’escassetat de sortides que, pel que fa especialment a la nostra colla, caracteritzava una dècada de vaques magres en l’aspecte casteller, malgrat que l’avenç en noves construccions i la consolidació de les ja assolides, sense ser res de l’altre món, també es feien força plausibles i permetien albirar possibilitats de poder millorar, encara una mica més, l’statu quo dels Verds vilafranquins. Tot i això, la presència dels nostres Castellers dins l’àmbit vilatà es va limitar, altra volta, a poca cosa més que les actuacions de Sant Raimon i de la Festa Major, mentre que, fora vila, només actuarien a la demostració castellera que, en substitució del concurs que havia tingut lloc en els tres anys precedents, se celebrà, a finals del mes de setembre, al Portal de l’Àngel de Barcelona.

A casa nostra, Panadés (14 gener) es feia ressò de l’estrena mundial de la pel·lícula «Fiesta Mayor», al desaparegut «Cine Victoria» de la vila, que tindria lloc el dimecres següent, dia 18, i de la qual destacava que «...se desarrolla en Vilafranca y cuyos principales intérpretes son también “amateurs” de nuestra “colla” de “Castellers de Vilafranca”...»; aquesta producció, que, com ja hem vist, comptava amb un fil argumental que donava un cert protagonisme a dos dels enxanetes de la colla (i també a un membre del nostre Ball de Diables), havia estat rodada, com també hem dit, durant la darrera Festa Major. En una crítica posterior, a Panadés (28 gener), algú que signava com a «Bonifacio» analitzava els pros i contres de la filmació, entre els quals tenia cabuda aquest petit lament: «Es una lástima también que en toda la cinta no hayamos podido ver la elevación completa de un “castell”». Sobre aquest fet, s’ha de dir que sí que es poden veure alguns castells sencers, però també unes quantes caigudes. Així mateix, cal pensar que molta gent del públic que aquell dia va omplir la sala es pensava veure un reportatge ampli sobre la nostra Festa Major i, en canvi, es va trobar amb una pel·lícula amb un cert to argumental i més aviat curteta, de la qual les imatges del bigarrat folklore de la més típica esdevenien no gaire cosa més que un bon complement.

Sant Raimon no falla

Una setmana abans, el mateix setmanari havia anunciat els actes a celebrar, els dies 22 i 23, amb motiu de la festivitat de Sant Ramon de Penyafort; entre aquests, es feia constar que, a la sortida de l’Ofici del segon dia, no hi mancarien les actuacions de «...la Banda Municipal de Cornetas y Tambores y los “Castellers de Vilafranca” que levantarán “Castillos, Torres y Pilares”...» (tant una agrupació com l’altra ja havien acompanyat les autoritats, des de l’Ajuntament, per anar a la basílica). En el mateix número, una gasetilla informava que «Pasado mañana, lunes, festividad de San Raimundo de Penyafort, los “Castellers de Vilafranca” concluirán su brillante temporada de actuaciones con la realización de sus atrevidos “Castells, Torres i Pilars”.

Deseamos sinceramente que esta última actuación de la temporada sea un eslabón más en su cadena de éxitos y que los aficionados “als castells” no faltarán, como siempre, a prestar su confortable aliento. Al mediodía, nuestros bravos muchachos se reunirán en una íntima comida de hermandad...».

Al número següent de Panadés (28 gener), Manelic Panadés feia una petita crònica de la festa, amb el títol «Los “Castellers de Vilafranca” en acción», acompanyada de la fotografia del cinc de set vilafranquí al darrer dels concursos Jorba; en el text, hi llegim: «...aparte de los actos religiosos y populares que dan el tono solemne y magistral a nuestra fiesta [...] destacamos la siempre vibrante y emocionada actuación de la colla de “Castellers de Vilafranca”, que con su sola presencia dan ya colorido y aire de fiesta grande en los festejos que participan. Yo no se concebir un acto popular e importante verdaderamente en Vilafranca sin la presencia de nuestros bravos “castellers” y el brillante son de las “gralles”. El mismo día de San Raimundo de Penyafort y como todos los años por esta fecha, la Colla de “Castellers de Vilafranca” se reunió en un ágape de hermandad, con un crecido número de asistentes. Una vez más se debatió la situación actual de la Colla, analizando sus actuaciones pasadas y la conveniencia de unos continuados ensayos, y de que se sientan todos unidos “tanto dentro de la plaza”, — durante sus emocionantes actuaciones—, como fuera de ella, para el bien de Vilafranca y de la que ellos representan con tanto honor como dignidad. Por el Reverendo Mosén Ferrán Bueno, quien bendijo la mesa, se hizo recuerdo y se rezó una oración en memoria del il·lustre vilafranqués, Concejal del m. Iltre. Ayuntamiento y excepcional amante de este viril folklo-deporte, don Félix Cusiné Martí, recientemente fallecido. Asimismo como todos los años, el Casteller señor Milá invitó a sus compañeros y asistentes a una colecta benéfica. Se tocaron las “grallas”, con evidente emoción, levantando grandes aplausos y vivas de todos los concurrentes, visiblemente conmovidos. Al final del acto, se pronunciaron varios discursos a invitación del dinámico “Cap de Colla” señor Gabriel Martínez, cerrando el acto el Primer Teniente de Alcalde de la villa, quien en el propio tiempo de excusar la asistencia de nuestro Alcalde por motivos del cargo, invitó a los firmes Castellers de la Colla de Vilafranca a mantenerse unidos y seguir en el gran camino emprendido en honor y gloria de Vilafranca y los Castellers [...] Fue, en suma, la Festividad de San Raimundo de Penyafort, Fiesta Mayor pequeña de Vilafranca, una jornada memorable en que ¡cómo nó! nuestros castellers estuvieron en acción».

Unes pàgines més endavant, trobem una petita crònica sobre la festa en la qual hom fa constar que «...Los “Castellers de Vilafranca” — actuando alternativamente con la Banda— despidieron la temporada rubricándola con otro de sus éxitos, coronando los Castillos, Torres y Pilares que en tal festividad acostumbran a levantar, siendo muy aplaudidos por el público que llenaba la plaza, como en un día 31 de Agosto. Felicitamos a nuestra “Colla” con el deseo de que en la próxima temporada nos obsequien con nuevos castillos»; tornem a constatar, doncs, que a parer de molts, tant aficionats com comunicadors, per Sant Raimon no començava una nova temporada, sinó que acabava la de l’any anterior.

Remembrança d’en Fèlix Cusiné

El bon aficionat casteller que fou el vilafranquí Fèlix Cusiné i Martí havia traspassat, efectivament, el 12 de gener, pocs dies abans, doncs, de la Festa Major petita. De les seves interessants i puntuals col·laboracions a la premsa de casa nostra — amb una interessant visió de futur, pel que fa als Verds, a la que figura al programa de la Festa Major del 1961 — ja n’hem donat compte en aquest mateix volum, així com també en l’anterior, sense oblidar la seva participació en el primer Patronat casteller vilafranquí i el paper destacat que, com a administrador, li va tocar jugar en la Festa Major de Vilafranca del 1955.¹ En ocasió del seu decés, Pere Català va suggerir la creació d’un Premi Cusiné per una monografia local sobre el tema casteller, una iniciativa que no prosperà. En canvi, sí que es recordà d’ell el nostre poeta casteller per antonomàsia, l’Antoni Massanell, qui li dedicà una emotiva semblança que ens és plaent de reproduir: «A LA memòria de fèlix cusiné. Com la recordo, amic, la Vila en festa i enmig la plaça — o món curull d’encís!— t’hi veig encara, rialler, feliç, lloant dels castellers la seva gesta. Avui em diuen que ets lluny. Mes se m’entesta creure que resta intacte el teu somrís i que any rere any, en el moment precís, vindràs per celebrar la nostra Festa. No puc desarrelar-te’n, no! ¿Tú absent quan de l’agost en ser a les acaballes el cor et bat al ritme de les gralles mentre aixequen castells la nostra gent? Just som l’hivern, però. Dorm, doncs, i en calma: prou que et deixondirà el dring d’una Palma. Vilafranca, 15 de gener del 1967».

Parlant de Pere Català i Roca se’ns fa avinent de concretar, a més, que l’article «La temporada castellera a punt de començar», que aparegué a Tele/estel (16 juny)

— l’únic setmanari autoritzat íntegrament en llengua catalana que existia llavors, dirigit per Andreu-Avelí Artís, Sempronio, pregoner de la Festa Major vilafranquina de l’any anterior— porta la seva autoria, així com una de les fotos que l’il·lustrava, corresponent al nostre monument «Als Castellers»; l’escrit — que també conté referències a la relació d’Eugeni d’Ors amb la nostra vila— acabava amb aquestes paraules: «...Vilafranca, magnífica “plaça”, ha donat un exemple i una lliçó de precedència, en bastir el monument “Als Castellers”. Ara, hi ha propòsit — millor dit, hom ho enfoca (els propòsits hi són de temps!)— a Valls, i també a Tarragona, de plasmar altres monuments petris que recordin les gestes dels castellers».

Lluís Solsona entrevista Joan Sol

Sense la possibilitat de poder fer cap mena d’actuació per les Fires de Maig, l’activitat castellera vilafranquina no va trobar continuïtat gairebé fins a la Festa Major. Prou ho sospitaven els de Panadés (6 maig), quan es preguntaven: «¿Los “Castellers” ausentes de las Ferias de Mayo?»; i no va servir de res que, una vegada més, afirmessin: «Una nota cordial y simpática lo constituyen siempre la actuación, aunque breve, de los “Castellers de Vilafranca” en las Ferias. Celebraríamos que no faltara la presencia de nuestra formidable “Colla” en un acontecimiento tan importante como son estas Ferias de Primavera». Doncs, sí, la presència es mudà en absència i els nostres castellers no podien fer altra cosa que esperar i assajar per a la Festa Gran. Abans que aquesta arribés, segons informava Panadés (17 juny), els vilafranquins, aquesta vegada sí, van tenir l’oportunitat d’engrescar el pinxo quan van poder veure-la per televisió: «El pasado martes por la tarde, en el espacio de tve. titulado Mare Nostrum, pudimos admirar una extensa filmación de “La Festa Major més típica de Catalunya”. Programa realizado en lengua catalana y dedicado en gran parte a nuestra Fiesta Mayor. Del extenso repertorio de danzas populares y bailes folklóricos destaca la actuación de los “Castellers” cuyas evoluciones se repitieron una y otra vez en la pequeña pantalla».

I encara a Panadés (1 jul.), deixaven constància que, malgrat l’absència castellera a les Fires, «ha aceptado actuar durante los tres días de la Fiesta Mayor nuestra brava “Colla de Castellers de Vilafranca”». En el mateix número, un parell de grans amics, Lluís Solsona i Llorens i Joan Sol i Rovira, s’erigien en grans protagonistes d’una de les pàgines del setmanari; un d’ells, com a entrevistador, i, l’altre, com a part oposada de l’interviu. Creiem que paga la pena de reproduir-lo en la seva integritat:

«También los senderos de la tradición se integran en la Cultura. Y en algunos de aquellos, no por más modestos — cual en los de la campiña y aún más en los del monte, tampoco por gentes—, dejan de aflorar exquisitos aromas, colores y matices no siempre perceptibles por el común observador.

Es bien conocida la sensibilidad del amigo Sol — explorador y catador de populares fragancias— en cuanto se trata de nuestras costumbres. Por su vocación y fidelidad “castellera” ha sido acertada y sencillamente conceptuado como “casteller de soca i arrel” por J. Morant en su “Història dels Castells” recientemente editada. Esta es la razón de nuestra entrevista. — Descríbenos, Joan, lo más someramente posible, la “diada castellera” en la generalidad de nuestras “Festes Majors”. — A l’“arribada”, saludo al Ayuntamiento. — Acompañamiento de éste al Oficio. — “Les proves”. — A la salida de Oficio, acompañamiento de las Autoridades al Ayuntamiento, levantando un “pilar” al entrar éstas. — Después de bailar las danzas frente al Ayuntamiento, levantamiento de “Castells, Torres i Pilars”. — “Recapta del llevat de taula”. — Por la tarde, después de la comida de hermandad, “el que té dos rals va a prendre cafè”. — A las cuatro, “Castells” de saludo a las Autoridades, Prohombres y aficionados. — Más tarde, reunión frente al edificio del Ayuntamiento, para acompañar a éste en la procesión. — “Pilars” en la procesión e inexorablemente a la entrada de ésta al templo. — Después, acompañamiento de las Autoridades al Ayuntamiento, frente al cual se levantan los “Castells despedida”. — ¿Cuál consideras la genuina indumentaria“castellera”? — “Espardenyes de treneta a retaló, calcilles blaves, calçotets amb betes, faixa, camisa de pisana de pagès i mocador vermell amb topos blancs”. — ¿Desde cuándo actúas con los “castellers”? — Desde el año 1928. — ¿Con qué “Collas” has actuado? — Empecé al lado de mi padre, ayudando a la “Colla Vella”, de Valls, que entonces dirigía Ramón de Rabassó. Al unificarse éste con la “Nova”, bajo el nombre de “Xiquets de Valls”, fuí con éstos. Y desde que fundamos los “Castellers de Vilafranca”, en el año 1948, siempre con ellos. — ¿Cuál consideras el más importante o trascendental “castell” que has visto? — El “Pilar de sis” casi cargado por la “Colla Nova”, de Valls, el año 1934, en Vilafranca² y el “Tres de vuit” cargado y descargado por los “Nens del Vendrell” el año 1951, por las Ferias de Santa Teresa en su villa. — ¿Cuál consideras la mejor “colla de grallers” que has conocido? — “Els Estons”. — ¿Cuál el mejor “Cap de Colla” que has conocido? — Todos los que he conocido han realizado grandes esfuerzos por su “Colla”. Pero entre todos considero como el mejor a Ramón Barrufet,“Blanco”, que destacó, sobre todos, por su autoridad. — ¿Cómo ves el porvenir “casteller”? — Cada año más difícil. Y este año mucho me temo que, por causa de no celebrarse el “Concurso de Castells” de “La Mercè” en Barcelona, se truncará el renacimiento “casteller” que casi milagrosamente impulsó la firma Jorba Preciados con sus Concursos de los últimos tres años. Los “Castellers” siempre tendremos que agradecer y reconocer lo mucho que la casa Jorba Preciados ha hecho por los “castells”. Por esto no es de extrañar que este año nos desesperemos al ver que nos cierra las puertas del tan esperado IV Concurso de “Castells” Jorba-Preciados, sustituyéndolo por lo que llaman “Festival”. Estoy seguro de que esto supondrá el final del actual renacimiento “casteller”. — Ves alguna solución a todo esto? — Sí, aún cuando para ello fuera preciso otro milagro, que la firma Jorba-Preciados convoque para “La Mercè” su IV Concurso de “Castells”. Si no lo hace, sólo nos queda la esperanza de que lo hagan los Ayuntamientos de alguna plaza “castellera”, tal como Vilafranca, Tarragona, Valls, Vendrell, etc. — ¿Cómo ves la “Colla” de Vilafranca? — Cada día mejor. Si nuestros “castellers” se esfuerzan en los ensayos creo que se pondrá a la altura de las mejores. — ¿Cuál consideras la gesta más relevante realizada por los “Castellers de Vilafranca”? — Fue el año 1965, en Barcelona, en el II Concurso Jorba-Preciados. Acababa de caernos el “Cinc de set” al intentar cargarlo. Lo normal en este caso es que nos hubiésemos desalentado. No fue así y reaccionamos inmediatamente de tal forma que, cual si se tratara de un golpe de sangre, cargamos y descargamos por primera vez en nuestra historia el “Cinc de set”. — ¿Cómo ves a las otras “Colles”? — Todas lo necesitan todo y aún más si dejan de celebrarse los Concursos a que me he referido antes. — ¿Cuál es tu puesto o trabajo en la “Colla”? — Asesoramiento técnico y aleccionamiento y cuidado de los “enxanetas” en cuanto a forma de subir y su lugar y posición en el “castell”. — ¿Qué“castellers” escogerías para hacer un“Pilar de sis”? — Ninguno. Aún seleccionando a gente de todas las “Colles” sería muy difícil realizar este “pilar”. — ¿Cuáles son las principales dificultades que impiden totalmente el normal desarrollo de las “Colles”? — De índole laboral. Las actuales estructuras empresariales no permiten, en muchos casos, prescindir de un empleado que tiene que dejar el trabajo para desplazarse con la “Colla” a hacer “castells”. — De índole económica. El elevado número de componentes de la “Colla”, a quienes hay que compensar además los jornales que dejan de percibir, hace muy difícil su contratación por Ayuntamientos o entidades cuyo presupuesto de fiestas sea reducido. — A esto hay que añadir que es muy difícil encontrar “anxanetes” y “aixecadors”. — Si al entrevistador se le permitiera terminar con lo que él cree que es una justa sugerencia, con el debido respeto, pediría, para el amigo Juan Sol, un público homenaje. Nuestro Ayuntamiento ha realizado otros de similar estilo. Nuestra Fiesta Mayor es, para ello, un marco formidable. Y el asenso popular sería, por descontado, superlativo». No ens consta que l’Ajuntament de Vilafranca s’hagués proposat, a curt termini, de retre cap mena d’homenatge al popular casteller, aleshores a la cúpula directiva dels Verds; tanmateix, sí que aquest, tal com veurem més endavant, gaudiria ben aviat d’un públic reconeixement en ésser nomenat administrador de la Festa Major de l’any següent, i també, força anys després, quan li fou dedicat un dels capgrossos que forma part del nostre Ball de Nans des de l’any 2002. No ens pot passar per alt, així mateix, l’alta estima que, tant Sol com Solsona, sentien pels concursos de castells, tot i que també cal dir que ambdós l’erren en considerar que el fet casteller anava de capbaix, atès que, no gaire més d’un parell d’anys després, la remuntada es faria més que evident. D’altra banda, l’escepticisme de Joan Sol es posa de manifest, encara més, amb la seva percepció de la impossibilitat de poder veure un pilar de sis, més si tenim en compte que, aquell mateix any, els Nens del Vendrell aconseguirien coronar-lo. I en relació al seu informe sobre la necessitat d’assajar, llegim a Panadés (8 jul.) que «Desde hace varias semanas nuestros bravos “Castellers de Vilafranca” efectúan cada viernes sus habituales ensayos con el fin de lograr una puesta a punto y en sus desplazamientos seguir cosechando los éxitos de años precedentes», una gasetilla que trobem calcada una setmana després.

Els Castellers a la inauguració de «Covides»

En relació amb la darrera afirmació de l’esmentada gasetilla, podem objectar que pocs èxits podrien arreplegar els castellers de la nostra colla, si els presumptius desplaçaments als quals feia referència no s’acabaven de concretar. Per sort, però, encara van tenir ocasió de poder posar-se una mica en forma, abans de la Festa Major, arran de l’actuació que van dur a terme amb motiu de la multitudinària inauguració de les instal·lacions de la «Cooperativa Vinícola del Panadés», a l’indret conegut com el Molí de Foc, del terme municipal de Sant Cugat Sesgarrigues. La crònica de Panadés (15 jul.) — la signa l. m. — detalla minuciosament tot el seguit de personalitats i «Autoridades» del moment que es van fer presents en l’efemèride; en canvi, tan poca cosa, pel que fa als castells, com precisar que, després dels parlaments de ritual, que es van fer a la sala d’actes de «Covides», «...en el exterior, los “Castellers de Vilafranca” obsequiaron a los asistentes con sus atrevidas torres humanas, seguidas con gran interés y extraordinaria admiración...»; i per acabar-ho d’adobar, les tres fotografies que il·lustraven l’escrit no feien report de cap castell. Sí que sabem, però, que, en l’ocasió, hi foren bastits castells de sis.

A la portada d’aquell mateix número de Panadés, s’informava sobre les «Nuevas viñetas de la Fiesta Mayor», tot precisant que «De los seis ejemplares editados el pasado año, tres han sido substituídos por otros tantos de análoga temática, en los que aparecen la fachada románica de la iglesia de San Juan, el Monumento “Als Castellers” rodeado de tres “Pilars de cinc” y los gigantes danzando frente a nuestra Casa Consistorial»; a continuació, es proposava que «...de continuarse en años sucesivos esta renovación de viñetas mueva a iniciar una nueva modalidad dentro del coleccionismo local, afición que, como es sabido, siempre ha tenido inquisitivos y denodados cultivadores entre nosotros. Al cabo de un cierto tiempo, un album de estas viñetas puede resultar un inapreciable documento histórico de vistosidad y calidad gráficas incuestionables...»; i encara hom afegia que la col·lecció es podria fer extensiva a d’altres monuments artístics i històrics de la comarca. No es pot negar la bona fe que menava als impulsors d’aquesta idea, una bona pensada que, com es pogué comprovar més tard, no va acabar de cristal·litzar del tot.

L’editorial de Panadés (29 jul.) tornava a incidir sobre el tema, d’una manera, podríem dir-ne, una mica més mordaç o, si més no, no exempta d’un cert patriotisme bel·ligerant: «...Algunas de las viñetas son las mismas del año pasado, pero en cambio se han impreso unas de nuevas. Por de pronto se ha echado menos tierra fuera y por tanto más en casa. Nos ha gustado se haya eliminado la que reproducía un castillo en el que nuestros “Castellers” estaban ausentes³ y a la vez debemos felicitar a los Administradores por la edición de una viñeta con la inauguración del Monumento “als Castellers” con varios “pilars de cinc”, y entre ellos, claro está, el de los “Castellers de Vilafranca”. Si estamos viviendo una época de prosperidad y pujanza en nuestro folklore casteller, que se mantiene en una línea ascendente — a la inversa de otros— lo normal es que se defienda lo propio, lo nuestro. Estas páginas han procurado ser siempre defensoras de cuanto tenga sabor local, quizás no siempre se haya logrado, pero esta vez hemos de aprobar el hecho concreto de haber enriquecido la colección de viñetas, con una mejor plasmación de nuestro folklore y esto, siempre nos agrada...».

El primer segell de correus casteller

I ja que ens ha tocat de parlar de segells — tot i que sense valor postal, això sí—, farem bé de dedicar també un breu capítol a glossar la iniciativa que, bo i coincidint en el temps, van tenir els gestors de la «Fábrica Nacional de Moneda y Timbre», en el sentit de crear el primer segell de correus de la història. Panadés (22 jul.) ho explicava així: «...“els Castellers” son hoy, tema de actualidad nacional, con la puesta en circulación el próximo miércoles, de un sello postal con la reproducción del folklore “casteller”, lo cual no deja de ser una satisfacción para Vilafranca. No olvidemos que seguimos siendo “la plaça més castellera” y donde aspiran a concurrir todas las “colles”.

El nuevo sello, según la Orden del Ministerio de Hacienda-Filatelia, de 22 de diciembre de 1966, se emitirá dentro la “Serie Turismo”; valor 1’50 Ptas.; efectos 15.000.000; color policolor; estampación calcográfica; motivo “Castellers”».

Segons que informava Panadés (29 jul.) el director general de l’esmentada «Fábrica» va visitar la nostra vila, fou rebut a l’Ajuntament pel nostre alcalde i «...se interesó vivamente por el tema folklórico, no en vano su estancia en tierra puramente de castillos humanos, obedecía a la puesta en circulación — precisamente aquel mismo dia (26 jul.)— de un sello de correos con un “tres de vuit”...». Sobre el segell en qüestió, Pere Català opina que «...reprodueix un “tres de vuit” d’una colla indeterminada i amb un fons de cases indeterminat. Aquestes indeterminacions hagueren de prevaler, car àdhuc a Madrid arribaren les pressions castelleres no merament filatèliques».⁴

Finalment, cal afegir que Panadés (19 ag.) publicava, en portada, una ampliació notable d’aquell ignot tres de vuit, de curs legal i amb un valor postal de sis rals de l’època, alhora que assegurava que «constituye el mayor homenaje tributado a los “Castellers” en todos los tiempos, contando aparte el de la erección del Monumento “Als Castellers”, inaugurado solemnemente en la Fiesta Mayor de 1963, debido al sublime arte del gran escultor bañerense, Don José Cañas», i acabava desitjant «Que esta reproducción del sello sea una vez más, como el homenaje y admiración de Vilafranca para quienes han proporcionado, entre otros, a través de los años, el calificativo de “La más típica de Cataluña” a nuestra Fiesta Mayor».

Quatre colles en una Festa Major molt castellera

Els Administradors de l’any 1967 — Ramon Gusi Bernadó, Joan Giralt Simó i Joan Anton Giralt Estrada, als qui acompanyava mossèn Josep Maideu i Auguet—⁵ no es pot ben dir que volguessin tirar la casa per la finestra en el que pertocava als castells, però sí que van voler donar-los un protagonisme més gran que el que havien tingut en els tres anys precedents. Per això, a Panadés (5 ag.), el seu director, escudat en el seu pseudònim més habitual, tot i que es passava una mica en averanys, assegurava — en l’article que titulava «“Els Castellers” en la Fiesta Mayor de Vilafranca, 1967» — que «No se concibe una auténtica Fiesta Mayor de Vilafranca sin la participación de “Els Castellers”. La de este año de 1967, nuestros Administradores, van a jugar fuerte esta carta. Pretenden que sea una auténtica exhibición “castellera” con la participación de todas las “colles” existentes, si lo permiten ¡ay! las cifras y guarismos [...] La “colla” de “Castellers de Vilafranca”, parece va a actuar durante los tres días. Que acudirán los “Minyons de Arbós”, els “Nens de Vendrell” y los “Xiquets de Valls” [...] Hace tiempo que a los “Castellers” se les hace honor a sus bravas hazañas y a su mérito propio y tradicional. Por ahí están la última edición de sellos “castellers”, nuestro Monumento, único hasta el presente, y las periódicas invitaciones que se les hacen para actuar en actos de importancia nacional...».

Una setmana més tard, el mateix mitjà (12 ag.) confirmava que «De momento están contratadas cuatro “colles” de “Castellers” y se asegura que se están haciendo gestiones para otra “colla”...». Hem de dir, però, que aquesta cinquena colla no es va arribar a concretar; cal no oblidar que si hagués estat possible de contractar-ne una altra, hauria d’haver estat una de les de Tarragona l’escollida, i això, en aquella època, esdevenia força complicat, i encara més tractant-se d’un dia feiner. Per tant, l’esmentat setmanari (19 ag.) s’hagué de limitar a indicar que «...van a actuar las siguientes collas “castelleres” ante la inmensa afición local y comarcal: Día 29 de agosto: Actuación en la Plaza “más castellera del mundo” de “Castellers de Vilafranca” y “Nens del Vendrell”. Día 30 de agosto: “Minyons de l’Arboç”, “Castellers de Vilafranca”, “Nens de Vendrell” y “Xiquets de Valls”. Día 31 de agosto: “Minyons de l’Arboç” y “Castellers de Vilafranca”, todos los cuales levantarán sus más arriesgados castillos»; i afegia encara: «Felicitamos muy cordialmente a las “colles”, dando nuestra bienvenida adelantada a los bravos “Xiquets de Valls”, “Nens del Vendrell” y “Minyons de l’Arboç”...». En el mateix número, «el Bachiller Carrasco» afirmava: «Los castellers y las sardanas, notas destacadas de la próxima Fiesta Mayor», amb la qual cosa «...la Tenora y la gralla “castellera” se enseñorearán de la Vilafranca en fiestas...». I a la vista del cartell de colles i castellers que es donarien cita a la diada de Sant Fèlix, a La Vanguardia española (30 ag.), el corresponsal vilafranquí J.M.S. comentava que «... entre todos deben ofrecer lo mejor de su repertorio, especialmente “les colles” de Valls y Vendrell, que por su superior categoría se confía hagan honor a su fama y a la tradición castellera de Vilafranca que si no puede disfrutar de la contemplación del “castell de 4 de 8” ya se consideraría defraudada en su Fiesta Mayor por su condición de primera plaza “castellera”...».

A Panadés (26 ag.), un tal «P. de Vilafranca» entrevistava els tres Administradors laics (ben caricaturitzats pel traç de Joan Esteve) i, entre d’altres, els adreçava algunes preguntes, de tema casteller, que oferim amb les respostes corresponents: «— Por lo visto en el programa será una fiesta castellera. / — Los castillos son algo muy típico, muy de nuestra Fiesta. Las “colles” quieren venir a Vilafranca, la villa quiere “castells”. Gusto a todos. / — ¿Cómo veis, desde el puesto de Administradores, la situación actual de las “colles” de “Castellers”? / — En franca decadencia. Quizás con una estrecha colaboración entre las “colles” — cosa bastante difícil, pero no imposible— puede lograrse el día de mañana, una revalorización. Si no es así, lo difícil será sobrevivir». I en el mateix número, previ a la Festa

Major, hom destacava: «Cuatro “colles” de castellers, nota sobresaliente de los magnos festejos», alhora que invitava la ciutadania al pregó de la festa, que havia estat encomanat al periodista, d’ascendència vilafranquina, José Tarín Iglesias, qui, aleshores, ocupava el càrrec de secretari de l’alcalde de Barcelona, José Maria de Porcioles. Com era d’esperar del personatge, la proclama festamajorenca va ser escrita en castellà, amb la circumstància que això representava fer un pas enrera en la necessària normalització lingüística que el país precisava; ocorre, però, que com sigui que, a darrera hora, el pregoner es va trobar en l’atzucac que, per causes de força major, no podria ser a la Vila en el dia fixat, li va haver de demanar a l’Antoni Sabaté Mill si aquest podria substituir-lo a la privilegiada tribuna de la plaça de Jaume I, per tal de llegir el text que ell havia preparat i fer-lo quedar bé. El cronista vilafranquí, vistes les circumstàncies, accedí a la proposta, tot i que, amb bon criteri, posà la condició que ho havia de fer en català i que, en aquest cas, ell mateix s’encarregaria de traduir-lo. A Tarín no li va quedar altre remei que avenir-se a la proposta i, així, la nostra llengua va poder tornar a ser protagonista d’aquest acte previ de la nostra Festa Major que ja havia anat prenent cos i que, a hores d’ara, ja ha esdevingut tradicional.⁶ També val a dir que en el llarg escrit de l’escriptor barceloní, tot ell farcit d’unes bones dosis d’erudició, no hi hem trobat, tanmateix, cap mena d’al·lusió concreta al fet casteller.

Sí que s’hi referia, en canvi, el polifacètic convilatà Armand Beneyto i Albero — nascut al País Valencià (al poble de Banyeres de Mariola, de la vall de Biar, comarca de l’Alcoià), però afincat a Vilafranca des de ben petit— en el seu poema: «Festa Major», publicat a l’extraordinari — parlem sempre de Panadés — de Festa Major (29 ag.). N’oferim un tast: «...Fins de gom a gom ja la plaça es posa, els festers hi dansen i sonen els trons, repiqueig de mans, somriures de rosa, de noies formoses que estan als balcons. Però en falten uns, que tothom espera amb un gran anhel, aguantant el sol, són els castellers que amb les seves torres del camí del cel emprendran el vol. El castell pren forma, la força ja els brolla, s’aferren els quints, després els sisès,⁷ no se sent ningú fora el cap de colla i en plena harmonia tabals i grallers. Ja per un instant una esgarrifança, el castell tremola, tothom sent neguit, els cors, tot sentint com dolça esperança, quasi no bateguen dins de cada pit. Però ja s’adreça i torna a estar segur, pugen els que falten amb gran emoció, es veu l’anxaneta dir adéu al seu pare i aquest, abraçant-lo, com li fa un petó. I allà que s’enfila, com si fos alat, al ser a dalt somriu i a tothom saluda com aquell guerrer que tornava triomfant després de sostenir un valent combat. I la plaça tota s’uneix en un crit, és un crit ben ferm, d’aquells de debò, dels que no s’escolten sinó a Vilafranca en els dies típics de Festa Major...».

En una altra pàgina, tres fotografies de castells guarni-en el text d’un article dedicat a «La plaça més castellera», sense signatura i amb aquesta explicació: «Estamos en puertas de una Fiesta Mayor que se la ha llamado “castellera”; y no hay para menos puesto que cuatro “colles” van a competir el día 30, es decir, mañana, festividad de San Félix Mártir. En las notas gráficas que publicamos pueden admirarse los castillos de más envergadura que en la actualidad llegan a coronarse y en muchas ocasiones descargarse: — “Cinc de set” de los “Castellers de Vilafranca”. — “Torra de set” de la “Colla Vella” de Valls. — “Quatre de vuit” de los “Nens del Vendrell”. Es de esperar que los vilafranqueses aportarán su apoyo con el aplauso y la presencia, no sólo al esfuerzo de los “castellers”, sino también el que ha supuesto reunir tal número de “colles”. Y al apoyo a los “Castellers” queremos hacer mención, pues es francamente notoria la falta de vilafranqueses que alienten con sus manos y su espíritu la “pinya” o “rotllo” de los “castillos”. “Tots a fer mans i... amunt Castellers de Vilafranca, la vila espera molt de vosaltres”». Davant de l’evidència, no es pot negar que, des de Panadés, hom procurava, sempre que podia, de fer pedagogia per tal d’acostar l’afició als castells.

Precisament en el mateix número del periòdic vilafranquí, també hi trobem «la foto comentada», amb el títol de «Castellers i Pau Casals», en la que es pot veure el Mestre, posant una mà a la pinya d’un castell, a la platja de Sant Salvador del Vendrell; en el text que l’acompanya — signat per Siso — hi llegim: «...Es una nota simpática el veure com la virtuosa mà esquerra⁸ del gran violoncel·lista s’aferra a la nervuda cama del casteller, com si fes créixer les seves energies amb un toc màgic, o volgués també aportar el seu petit gra de sorra en el castell. Potser no era gran l’esforç que hi posava, o potser ho feia simplement per donar més estètica a l’instantània, tant se val; el que per nosaltres és significatiu, és el seu neguit d’acostament, de participació en les coses populars i tradicionals, el seu amor al folklore, a les costums, a les demostracions d’esperit de poble dels de casa nostra. La seva indumentària impecablement blanca, el barret, la corbata, i fins la inseparable pipa, potser contrasten amb el moment, però aquest és en Pau Casals, l’home sensible, l’home conscient del seu virtuosisme i senzill a la vegada, però sobretot ara, l’home que estima el poble i tot el que del poble ha nascut.

Potser també ell va dir en aquells moments: “Terços amunt! Soni la gralla i ronqui el tabal”».

No escatimarem elogis al fet que els que portaven la batuta de Panadés — que, tot i el seu més que reconegut vilafranquinisme, ja sabem prou bé el peu que calçaven i quina era la seva ideologia política— s’avinguessin a publicar aquest text sobre Pau Casals; tal volta ho hem d’entendre com un senyal que potser algunes coses, sobretot pel que pertocava a la llengua pròpia, començaven a canviar, encara que molt tímidament, a casa nostra. D’altra banda, també cal dir que en el programa de la Festa Major d’aquell 1967 s’incloïa l’article «Los orígenes de la Fiesta Mayor», que té l’empremta de l’Antoni Sabaté Mill i es clou amb aquest paràgraf final: «...En el campo de Tarragona se conservaron “els Xiquets de Valls” o “castellers”, versión relativamente moderna, a juicio de algunos eruditos, de una danza antiquísima conocida por el “ball de valencians”». Malgrat que, per curar-se en salut, volia emparar-se en el criteri d’alguns doctes en la matèria, sembla clar que, aleshores, el nostre dilecte cronista ja apostava decididament pel Ball de Valencians, com a precursor directe dels castells hominals, en una època en la qual, en algunes altres publicacions, hom encara barrinava sobre la possibilitat d’altres precedents.

Carro gros vallenc i cinc de set vilafranquí «“Els Castellers” máximo exponente de la Fiesta Mayor,

1967». Aquesta era la categòrica afirmació que presidia — juntament amb la imatge fotogràfica, força habitual, com hem anat veient, del monument «Als Castellers»— la portada de Panadés (9 set.), amb l’afegit que destacava la «Esforzada participación de las collas: “Xiquets de Valls”,“Castellers de Vilafranca”,“Nens del Vendrell” y “Minyons d’Arboç”». Dels castells assolits per les quatre colles en aquella Festa Major tan castellera, en donava complida informació la crònica que porta per títol «Después del último cohete», de la qual destriem que, el dia 29, els Nens del Vendrell van bastir el quatre de set amb l’agulla al mig, la torre de sis i el pilar de cinc, mentre que els Castellers de Vilafranca s’anotaven el quatre de set, la torre de sis i el pilar de cinc; tots sis castells foren degudament carregats i descarregats. A tall d’anècdota, hem de referir que aquell dia, a mig matí, el cap de colla dels vendrellencs es dirigí personalment a la licoreria que la família Cusiné regentava a la Rambla petita de Vilafranca i, després de la preceptiva xerrada amb en Fèlix Josep — ja coneixem de sobres l’amistat que Julivert mantenia amb tota la nissaga— entaulà conversa amb el nostre company Francesc Mallofré, que treballava a l’esmentada empresa. El Jan, coneixedor de la gran afició que aquest casteller vilafranquí sentia pels castells i, encara més, de les seves possibilitats, li oferí l’oportunitat de pujar a segons del quatre de set amb l’agulla dels Nens; i no solament això, sinó que fins i tot, l’endemà, podria parar, a baixos, el quatre de vuit. El bo d’en Siscu s’ho va rumiar una estona i, finalment, accedí, no sense que s’hagués fet, però, la reflexió que això dels castells era una activitat completament amateur i que no lligava ningú d’una manera contractual; a més, es dóna la circumstància que, a causa d’unes diferències que havia tingut amb alguns castellers de la nostra colla, se n’havia desvinculat i es trobava lliure del tot, per la qual cosa podia decidir allò que més li convenia. Així fou, doncs, com el Siscu No Ploris es posà aquell dia la camisa vermella — malgrat algunes reticències que aquest fet generà— i parà, amb èxit, a segons, el quatre de set amb l’agulla al mig vendrellenc; tanmateix, l’endemà, a baixos del carro gros, com podrem comprovar tot seguit, ja no tindria la mateixa sort.

I pel que fa al dia 30, la crònica del nostre setmanari destaca la «...Gran demostración Folklórica Popular, con su tipismo y tradición que la hacen incomparable en todo su amplio significado. Momento culminante de la misma fue la actuación de cuatro “colles de castellers” que rivalizaron en noble lid, demostrando su coraje, viveza y conjunción sobre sus hombres, especialmente las “colles” de Valls y Vilafranca. Actuó en primer lugar la “Colla Vella” de Valls coronando y descargando una “Torre de set” perfecta, pulcra y que sorprendió a los mismos realizadores; los “Minyons de l’Arboç” cargaron y descargaron un “Quatre de set” y seguidamente “Els Nens del Vendrell” intentaron un “Quatre de vuit” que si bien no se veía muy seguro se derrumbó sin coronarlo, por pura mala fortuna. A continuación los “Castellers de Vilafranca” levantaron y descargaron un magnífico “Cinc de set” con gran justeza y perfección, demostrando una excelente compenetración entre los “castellers”, pues no olvidamos que es un castillo para el que son necesarios más hombres que en el “Quatre de vuit”.⁹ La “Colla Vella” en su segunda actuación coronó un estupendo “Quatre de vuit” pero cuando ya descendían “els dosos” se desplomó. Un inoportuno chaparrón truncó la actuación castellística y como final las cuatro “colles” levantaron sendos “Pilars de cinc”; que los “Castellers de Vilafranca” y la “Colla Vella” trasladaron hasta el balcón del Ayuntamiento...». Així, doncs, la pluja esdevingué la gran protagonista d’aquell Sant Fèlix, juntament amb el carro gros que coronaren els xiquets de la Colla Vella de Valls.

Amb raó, exultava el setmanari vallenc Juventud (2 set.) en el seu titular: «Nuevo y apoteósico triunfo de la Colla Vella en Vilafranca del Panadés»; en donem un tast, en el qual aprofita per tirar floretes a l’afició vilafranquina: «...Huelga decir lo que significa y ha sido y es, Vilafranca para los bravos ejercicios folklóricos de los “castells”. Vilafranca del Panadés no sólo es una “plaça” entusiasta y admiradora, de antiguo, de los “castells” y en la cual las “Colles” vallenses, cuando eran ellas únicamente las que los levantaban, han hallado siempre el calor, el apoyo y el estímulo, sino que es también precisamente porque es vieja ya en su admiración y colaboración, una “plaça” entendida y que sabe lo que quiere y lo que vale. Es por ello que, el día de San Félix, Patrón de la ciudad, es también el día grande por los “castells”, sin los que, estamos seguros, Vilafranca no sabría celebrar su Fiesta Mayor. El hecho de participar en la exhibición diferentes “colles” hacen de la exhibición sino un “oficial” Concurso si “una competición”, entre ellas. Triunfar es siempre la meta, pero lograrlo en Vilafranca, colma todos los anhelos, aún sea sin trofeos. El mejor honor es triunfar en la exhibición. Y la “Colla Vella” nada menos que con un maravilloso (al decir de los de Vilafranca, el más bello castillo que de su clase, han presenciado) “Dos de set, fet i desfet” y un “Quatre de vuit” que, inesperadamente, pues el castillo subía (més aviat diríem que baixava) y se mantenía bien, se desplomó al ir a descender ya “els dosos”, uno de sus más preciados y estimados éxitos. Unicamente otra “Colla”, la dels “Nens del Vendrell”, intentó el “Quatre de vuit” sin poderlo coronar...».

Hem de fer notar que tant la crònica de Panadés com la de Juventud, desmenteixen la que aportava, anys a venir, Pere Català, qui — hem de creure que a causa d’una confusió— adjudica, a més, a la Colla Vella, un tres de set aixecat per sota; i pel que fa als vendrellencs, indica que repetiren l’intent del quatre de vuit, sense aconseguir-lo, que descarregaren el quatre de set amb l’agulla al mig i que intentaren també la torre de set. Finalment, en el que pertoca a la nostra colla, afirma que no fou assolit el cinc de set i que sí que reeixí amb els quatre de set amb l’agulla al mig i tres de set,¹⁰ castells que, com veurem tot seguit, no foren bastits pels de la camisa verda fins a l’actuació de l’endemà. Són massa diferències coincidents com per poder donar versemblança a totes aquestes afirmacions del conspicu estudiós vallenc. Entenem que és més que probable que se li haguessin barrejat els papers i que una part de la seva presumpta crònica correspongués a l’exhibició que tingué lloc, unes setmanes després, a Barcelona, la vigília de la festa de la Mare de Déu de la Mercè. D’altra banda, també veiem, en una altra secció del mateix número de Panadés de post-Festa Major, com, a més d’ampliar la informació castellera ja consignada, es corrobora el ple assoliment del cinc de set per part dels vilafranquins: «Los “Castellers de Vilafranca” no han regateado su esfuerzo en hacer castillos, torres y pilares, en los días de su actuación en nuestras fiestas, saludando autoridades, administradores, en las calles y ramblas, esfuerzo que se vió premiado por los aplausos de los vilafranqueses y foráneos. Entre los tres días montaron y descargaron unos 38 castillos y pilares (aparte de lo oficial), y en las procesiones cargaron y descargaron 18 pilares de “cinc”»,¹¹ uns nombres, aquests, força notables (tot i que pel que fa als pilars, potser hom n’hauria computat més del compte), si ens atenim al que deuria ésser més normal en aquells anys; l’escrit acaba amb aquesta rotunda afirmació: «En la foto que publicamos (el cinc de set), castillo máximo que la colla de “Castellers de Vilafranca” coronó y descargó en las pasadas fiestas» (amb tot, hem de fer notar que la fotografia que es presenta correspon al que havien descarregat també al concurs de can Jorba de l’any anterior). També j. f. Llunyà hi deia la seva en el seu «Revoltillo» ja habitual: «Los “Castellers de Vilafranca” demostraron tener mucha garra. Además de estar en buena forma. Creo hicieron callar algunas bocas que no vacilan en alabar foráneos. Lo que se podía hacer, por un lado, y lo que sólo se podía intentar, por otro, quedó demostrado. ¡¡Bravo “Castellers”!!». No és difícil d’endevinar que aquest redactor (ignorem si podria ser el mateix Alfons Chulvi o bé algú de la seva corda) també li deuria tenir l’ull posat a la colla dels Nens del Vendrell, atès que, tot i que d’una forma un xic soterrada, és obvi que, per un costat, lloava els castells vilafranquins i, per l’altre, menystenia l’intent del carro gros per part dels vendrellencs.

I per acabar d’arrodonir el dietari casteller d’aquells tres dies festius, assenyalarem que, segons el report de Panadés (9 set.), el dia 31 d’agost, els Minyons de l’Arboç van completar la clàssica de set, és a dir: quatre de set, tres de set, torre de sis i pilar de cinc,¹² mentre que els Castellers de Vilafranca descarregaven també el quatre de set amb l’agulla al mig, el tres de set, la torre de sis i dos pilars de cinc. Però no s’acabà aquí l’actuació de les dues colles, ja que la van cloure amb «un “Quatre de set” de “germanor”, con dos “regles” (sic, per rengles) de cada “colla” y “aixecador” y “anxaneta” de Vilafranca...». A manera de reflexió, haurem de convenir que l’experiència d’aplegar quatre colles en una mateixa diada no deuria semblar desencertada als ulls de l’afició i, sobretot, als de molts dels que remenaven les cireres, en l’aspecte casteller, a la nostra vila. L’actuació del quartet, doncs, degué ésser el motiu — juntament amb la desaparició de la competició castellera, com a concurs, que ja era habitual a Barcelona, per la Mercè— pel qual l’any següent,Vilafranca agafaria el compromís de convocar la primera de les edicions del certamen casteller «Anxaneta de Plata». Finalment, per cloure aquest apartat de disquisicions a l’entorn de la nostra Festa Major del 1967, farem bé de constatar que, per fi, els Castellers de Vilafranca van poder actuar, a la nostra plaça, amb totes les de la llei, tots tres dies del final d’agost. Que ja tocava!...

A Barcelona, exhibició castellera, però sense concurs

El nostre Panadés (9 set.) també publicava la ja esperada gasetilla que anunciava castells a Barcelona, per la seva festa patronal: «El próximo día 23, en la Avenida de la Puerta del Angel, de Barcelona, tendrá lugar una exhibición “castellera” en la que participarán varias “collas” entre ellas los “Castellers de Vilafranca”». Que no hi hauria concurs ja era més que previsible després de la mala maror que hi havia hagut l’any anterior. Pere Català ja ho havia avançat a Tele/estel (16 juny), al susdit article «La temporada castellera a punt de començar», del qual extreiem aquestes reflexions: «Enguany, a Barcelona, segons notícies que ens arriben, no serà efectuat el Concurs de Castells, que en els tres darrers anys han patrocinat els Magatzems Jorba-Preciados. Hi haurà, això sí, exhibició castellera (nocturna, se’ns ha dit;...?), també a l’avinguda del Portal de l’Àngel i en el mateix diumenge següent a la festivitat de la Mercè; com l’any passat, com l’anterior i com l’altre. Però Concurs de Castells, no. Aquesta vegada, no. Serem alguns que, en el fur intern, ho celebrarem. Ens pot agradar la notícia que no sigui convocat el Concurs [...] per diverses raons. La raó primera i principal és que, per a molts adeptes dels Castells, els concursos castellers no són sant de la nostra devoció. Hem pogut observar que, en els concursos, massa sovint hi ha preterició que l’arquitectura hominal no és una arquitectura de blocs. Àdhuc sembla que no sàpiguen això alguns castellers, puix que n’hem vist que “paren” o “posen mans” amb anell al dit, rellotge al braç i cigarret al llavi. Als que som — o ens sembla d’ésser— amants conscients dels Castells, als que sentim el tremp dels Castells, ens agraden els Castells pels Castells; ens plauen els Castells per la “força, enginy, valor, seny i germanor” que volem que sigui tothora el seu lema,... No ens sedueix el “més difícil, encara!”. Sí, en canvi, l’harmonia. Volem “l’obra ben feta”. Tenim consciència que un castell és un monument impressionant, de factura clàssica; un monument que trontolla, que perilla, que necessita tot el nostre escalf solidari, perquè damunt uns homes cepats, s’enfilin uns vailets i, dalt de tot, l’“anxaneta” — la nota més tendra del castell— ofereix, “fent l’aleta”, el monument abellit al públic. Talment el pom de flors que rep l’estimada, els Castells són, per a les poblacions castelleres, motiu d’homenatge. Són els Castells un esport? Són un espectacle circenc? Són un joc? Són un ball? Per a mi — al capdavall, vallenc—, representen la sublimació dels balls populars»; el mateix vallenc, afincat a Barcelona, remarca encara que «l’any passat, les coses no rutllaren, en el fons, com cal, en la data del concurs,... Va haver-hi massa caigudes; quanta llenya, Mare de Déu!...».

Així, doncs, els organitzadors es desmarcaren del concurs i, per tant, Panadés (23 set.) tornava a parlar de la «Exhibición Castellera», de la qual tornava a precisar que «Hoy sábado, a las 8’30 de la noche, tendrá lugar en la Avenida de la Puerta del Angel y patrocinado por la casa comercial Jorba-Preciados, de Barcelona, una exhibición de Castillos, Torres y Pilares, por las “Collas” castelleras: Tomarán parte en ella “Els Castellers de Vilafranca”, “Xiquets de Valls” (Colla Vella),“Nens del Vendrell”, “Minyons de l’Arboç” y las dos “Collas” de “Castellers de Tarragona” (“Nova” y “Vella”)». Al seu torn,

Pere Català postil·là, al cap d’uns anys, que «fou com un sucedani dels anteriors concursos...»,¹³ sense més. No deixa de ser curiós el fet que, durant les setmanes immediatament posteriors a l’esmentada exhibició, el setmanari vilafranquí no aportés cap mena d’informació de com es va desenvolupar ni dels castells que s’hi van realitzar, la qual cosa esdevé la millor prova que no havia despertat l’interès que sí que havien desvetllat els concursos anteriors. Per sort, sí que hem pogut saber, però — perquè surt publicada la fotografia pertinent a Món Casteller — que els Castellers de Vilafranca plantaren, en l’ocasió, el quatre de set amb l’agulla al mig.

Al cap d’unes setmanes, Lluís Solsona dedicava un apartat del seu article «1967. Año de gracia “castellera”», publicat, ara sí, a Panadés (25 nov.), a fer una particular glossa de l’actuació nocturna i conjunta; el paràgraf en qüestió duia el títol literari de «Se doblaron a torrentes», amb reminiscències d’aquell que havia publicat poc més d’un any abans (i clarament oposat, per tant, a allò que havia predicat Pere Català a Tele/estel); vegem-lo: «Por que temíamos que se agotaran los Concursos de Barcelona — en aquellos momentos innegable estímulo “casteller”—, al comentar el del año pasado y haciendo nuestro el precepto de “Ni secar fuentes... ni doblarse a torrentes”, clamamos ante los patrocinadores por su continuación. Mas nuestro clamor — que a pesar de nuestra buena intención llevaba el germen de un mal vaticinio— fue del todo inútil y los torrentes — de la inhibición ante el compromiso de lo espectacular: ante lo auténtico— arrollaron a aquellas esperanzadoras y magníficas olimpiadas “castelleras”, para levantar en su solar y en su misma conmemoración un desangelado Festival Nocturno “Casteller”. Recordemos de él el “Tres de set alçat per sota” cargado y descargado por la “Colla Vella” de Valls». Entenem que aquest castell deuria ser, doncs, el de més vàlua de tots els que es van aixecar aquella nit a la Ciutat Comtal; quina diferència de l’any anterior amb aquell estilitzat tres de vuit coronat igualment per la degana colla vallenca!

Una lloa a Vilafranca

En el mateix escrit, suara esmentat, de l’amic Solsona, unes paraules prèvies feien report de l’«Apoteosis “castellera” de San Félix» (es refereix, naturalment, a la diada del 30 d’agost d’aquell mateix any), de les quals cal remarcar el fet que — tot i haver nascut, el seu autor, a la marinera Torredembarra— destil·len un vilafranquinisme, de terra endins, evident i apassionat: «Vilafranca — villa franca y, en la acepción más dilecta, la “Plaça més castellera”— nadie mejor que tú cultiva la liturgia “castellera” (el homenaje de los “pilans” ¿no son fama de tu “Entrada”?). Nadie como tú, abre sus brazos a las “colles” y a todas las gentes “castelleres”. Por ello, junto a tus “Castellers de Vilafranca”, acudieron a tu cita los “Nens del Vendrell” la víspera de su (sic, per tu) Festa Major; éstos, la “Colla Vella” de Valls y los “Minyons de l’Arboç” el día de San Félix; acompañando también los últimos a tus “castellers” el día siguiente. Vilafranca — por ser quien eres— los aguaceros del día de San Félix dieron la oportunidad precisa para que, en el mínimo tiempo, se consumara tu apoteosis “castellera”. Bastó el escaso plazo para que la “Colla Vella” de Valls cargara y descargara una rápida y magnífica “Torre de set” y cargara un “Quatre de vuit”, que se desplomó cuando ya empezaban a bajar los “dosos”. Para que tus “Castellers de Vilafranca” cargaran y descargaran — alto y seguro— el único “Cinc de set” del año. Y para que los “Nens del Vendrell”, con dignísima voluntad y esfuerzo, intentaran un “Quatre de vuit”, que no alcanzaron a coronar porque se desplomó al iniciar “l’enxaneta” la acción de cruzar sobre “l’aixecador”. Por ti, los “Castellers de Vilafranca” — tu quintaesencia “castellera”— levantaron, en los días de tu Fiesta Mayor, más “pilars de cinc” — se contaron diecisiete— que el conjunto del resto de las “colles” actuantes. Por ti, tu mejor Alcalde, el doctor Melo, tiene en proyecto, para el próximo año, un plan “casteller” de amplios horizontes. Nos consta que lo condiciona a la colaboración de todos — especialmente de las posibles “colles” participantes—».

És evident que, de la darrera frase, es desprèn que ja hi havia in mente l’embrió d’un ambiciós projecte que els seus valedors no trigarien gaire a començar a posar-lo en marxa: la convocatòria, pel dia de Sant Fèlix de l’any vinent, d’un nou concurs de castells, aquest cop a Vilafranca. Per altra part, cal afegir que l’any casteller 1967 s’acomiadava amb sentors de pilar de sis que arribaven des del Baix Penedès; els Nens del Vendrell, en efecte, havien coronat, en pròpia plaça, aquest preuat espadat, tot i que amb algunes irregularitats que no desvirtuaven pas la proesa, entre les quals el fet que, després de mitja centúria, més o menys, cap enxaneta encara no havia pogut fer-li, degudament, l’aleta.¹⁴ Tanmateix, de pilars de sis, per sort i amb les aletes ben dibuixades, en vindrien uns quants més... i altres colles s’afegirien a la festa en el futur.