Pròleg

L’humanista casteller

Vilafranca del Penedès és sinònim de patrimoni. Les dues torres de la façana de la basílica de Santa Maria, mascarons de proa d’una nau amb el campanar vora la popa, i el pilar del monument als castellers, far d’il·lusions i de batecs corprenedors, expressen l’essència de l’univers material i de l’immaterial en una mateixa plaça. Des de Sant Fèlix del 1963, s’hi fan companyia 365 dies l’any. Els vilafranquins han custodiat la seva Festa Major al llarg de la història com la joia de la corona. Mentre la gran majoria de poblacions del nostre país s’avergonyien de la tradició, el melic del Penedès la preservava i se’n sentia orgullosa, fins a esdevenir la més típica.

En aquest context el fet casteller és peça clau. L’evolució de les construccions humanes no es pot entendre sense el vèrtex de Vilafranca del Penedès. Els castells, les torres i els pilars es gesten en l’ecosistema de la Festa Major. Al costat dels esplèndids registres assolits en la plaça més castellera, les arquitectures humanes han sabut mantenir com en cap altre indret la vinculació indissociable amb la seqüència ritual de la celebració. Els castells a Vilafranca van lligats amb els balls, la tronada, la cercavila, l’ofici, l’ofrena, el toc de vermut, les processons, l’entrada de Sant Fèlix –constel·lació patrimonial com cap altra– o els goigs –marea d’emocions i pinya d’ànimes–.

Enrere queden els llevants de taula en què, en paraules de Francesc Moreno, Melilla, «les enxanetes vallenques i vendrellenques rivalitzaven porta a porta per aconseguir uns calerons extres». En canvi, són ben presents les gralles amb el seu so punyent i els timbals que les compassen, heralds del coronament de cada mítica o senzilla construcció. Afinen amb perfecció i subratllen amb bellesa la immensitat de les alçades i la fragilitat de les aletes.

L’autor d’aquest segon volum dels ‘Castellers de Vilafranca’és la síntesi d’aquesta simbiosi entre castells, balls i instruments en honor del sant que roman dues nits al temple i que la resta de l’any és acollit sota els sostres de vilafranquines i vilafranquins. Després del traspàs de Pere Català i Roca, l’Eloi Miralles i Figueres és el veterà àngel custodi de la castellística moderna, estretament compartida amb els seus estudis dedicats a la imatgeria festiva i els balls blancs.

Mestre d’anàlisis castelleres, coneixedor del folklore més enllà del terme municipal vilafranquí, comptador de caràcters en les cròniques a La Vanguardia que el meu pare comprava cada diumenge i que jo retallava i atresoro, apreciat en places castelleres i festives com Tarragona i Valls, integrant de consells de redacció i de jurats, puntal del consell científic del Museu Casteller de Catalunya a Valls, i memòria viva d’un temps que fuig i que se’ns escapava sense deixar-ne constància minuciosa. És impossible sintetitzar un llegat humanista de gran abast que el país haurà de situar en el pom de dalt del castell de deu.

Després del magnífic i dens primer volum, l’Eloi Miralles treballa ara el període comprès entre 1957 i 1974, temps que cavalquen des de l’any anterior, pràcticament estèril, fins a l’estructuració dels primers folres per part dels Verds. D’aquesta etapa també daten la represa de la colla, les noves camises verdes o un cap de colla inseparable dels Castellers, Carles Domènech, Mènec. Els fets estrictament castellers són contextualitzats en l’atmosfera festiva i cultural, amb fites notables com la creació dels Falcons de Vilafranca, el 1960, o el monument ‘Als castellers’, de Josep Cañas, tres anys més tard.

També és època de concursos, primer a Barcelona entre 1964 i 1966, organitzats pels magatzems Jorba-Preciados, amb la participació en cada edició de totes les colles existents; després, entre 1968 i 1971, a la mateixa Vilafranca amb els trofeus ‘Enxaneta d’argent’per Sant Fèlix; i a partir de 1970 a Tarragona, on el 1972 els Verds assoleixen el seu primer triomf. És en aquest punt, a les acaballes del període analitzat per l’Eloi, quan la seva prosa, que s’enorgulleix de la nostra llengua, es barreja amb els meus primers records de la plaça de toros. La meva família vivia a tocar de l’edifici modernista, aleshores molt més taurí que no pas casteller. Veig aquelles grades tan atapeïdes el matí del concurs en la que era una gran festa de la ciutat i de les comarques castelleres, allunyada del concepte d’espectacle esportiu, on s’aplaudia i no s’escridassava.

Aquests són alguns dels moltíssims detalls llegits o viscuts en aquest segon volum, peça d’orfebreria de l’Eloi Miralles. Segueix les passes del sant de qui pren el nom, patró d’orfebres, ferrers, argenters, daguers i manyans. L’orfebre Eloi va rebre or i pedres precioses del rei dels francs Clotari II per construir un tron. Va optimitzar-les tant que en féu dos i, per l’honestedat en no pispar-li la meitat sobrant, el monarca el nomenà cap de la fàbrica reial de moneda, i el seu successor, Dagobert I, tresorer de la corona. L’Eloi Miralles va rebre l’encàrrec d’escriure la història castellera de Vilafranca. Ha trobat tantes pedres precioses que, generós, ens en brinda no sols la joia en un sol volum, sinó que ja teniu el segon a les mans, i de ben segur en vindran més. Els Castellers de Vilafranca han fet bé de posar-se sota l’advocació d’Eloi Miralles per dotar-se d’un tresor d’orfebreria castellera.

Entre nit i nit de treball intens i altruista, el veurem amb la camisa dels Verds a plaça o a processó, demanarem per ell a la farmàcia, viatjarem junts a descobrir el Corpus de Toledo o el pizzic’antò torraire a la Basilicata italiana, i compartirem els orígens dels nostres castells a la vila d’Algemesí, rodejats de mestres com Tomàs Pla o Joan Beltran. Si enmig d’una munió de muixeranguers amb vestits capicuats vermells i blaus els diuen que hi ha un català, no dubtin que descobriran la bonhomia de l’Eloi. Cada any en la nadala de la Muixeranga, ajudat pels meus fills, el trobo allà al mig, al peu de la Mare de Déu de la Salut.

D’altra banda, si algú els diu que l’ha vist a la dreta de l’alcalde de Valls, Albert Batet, en la darrera sortida de Completes, la nit de Sant Joan, en el breu trajecte de la corporació municipal entre la façana de l’església arxiprestal i la portalada de l’ajuntament, tampoc no ho dubtin. Efectivament era ell que, després de viure el ball de l’àliga a l’interior del temple dedicat al Baptista, fou convidat pel batlle a passar enmig dels dos pilars de cinc de les colles dels Xiquets de Valls, enmig de l’explosió de músiques, campanes, balls, moixiganga, trons, cascades i focs d’artifici de l’atàvica sortida de Completes. Casteller fins a la medul·la; humanista de soca-rel.

Jordi Bertran

Tarragona, diada de Sant Joan del 2015