Hem vist com l’any 1968, tot i que no havia estat favorable per als interessos de la nostra colla en el capítol de castells aconseguits, sí que havia significat una millora evident pel que fa al nombre de les sortides fora vila que s’havien dut a terme. A més, malgrat que s’havia perdut irremeiablement la possibilitat de competir a Barcelona, per la Mercè, la convocatòria del primer concurs «Anxaneta de Plata» havia contribuït a desvetllar l’interès casteller de la nostra entesa parròquia vilatana. Seguint la petja, el 1969 esdevindria força més exitós, amb nous castells i més sortides, i tampoc no hi mancaria una nova edició de l’esmentat certamen a la nostra vila. Per acomboiar totes aquestes bones perspectives i sempre amb voluntat de servei envers la colla, a començaments de la nova temporada, reviscolava, ara ja d’una manera definitiva, el Patronat de Castellers de Vilafranca.
A Panadés (1 març), trobem la constatació d’aquesta darrera notícia, de la mà d’un escrit, a la portada, sota el títol de «Un nou horitzó casteller»; en destaquem la major part del seu contingut: «...En el moment actual, en que estem presenciant una temporada eufòrica de castells, que estem vivint intensament el caliu roent que esperona a les colles a anar millorant les seves actuacions, un moment en que hi juguen uns factors de pes, com són la competició, l’augment d’actuacions, l’haver assolit algunes Colles els castells més difícils i la gran divulgació quasi bé d’àmbit nacional, i en alguns casos internacional que s’està donant a aquesta tradició, l’afició vilafranquina vol situar-se a primera línia. Sabem que a la Colla local hi ha moltes possibilitats, sabem que hi han ganes d’anar per a una Colla millor, més gran i capaç d’aconseguir els castells de primacia. La Colla de Vilafranca vol fer sentir la seva veu en la inminent palestra que es preveu per aquest any que hem començat, en el que seran assatjades autèntiques proeses en el camp casteller. I és per tot això que’l món casteller local es remou i veu la necessitat d’estructurar una organització reunint en un sol nucli totes les seves forces vives i centralitzant els seus esforços per anar amb més seguretat vers l’’autèntica tradició, pel camí de la força, l’equilibri, el valor i el seny. Amb aquest pensament s’ha constituït el mencionat Patronat que promourà la bona marxa de la Colla, procurarà donar a l’afició castellera una resposta convincent i s’esforçarà en situar la Colla Castellers de Vilafranca, l’única de la província de Barcelona, al lloc que l’hi correspon, completant així la tasca castellera que emprengué el ja format “Secretariat Sant Fèlix Màrtir”, promotor dels Concursos “L’Anxaneta de Plata”, alicient màxim per a les Colles forasteres i local. El manteniment d’una Colla de Castells, el preveure possibles accidents, i el desplaçar una quantitat important de gent en totes les actuacions, suposa unes despeses considerables que solament poden cubrir-se amb l’aportació popular, que’s tradueix amb el petit esforç que cada ú de nosaltres podem posar-hi. Vilafranca, tant anomenada “Primera Plaça Castellera”, compta amb una quantitat d’aficionats molt important; a Vilafranca es viu, es respira i s’estima la pràctica dels Castells i és a Vilafranca on sempre s’ha demostrat joiosament que no solament es parla de Castells sinó que ademés els vilafranquins ajuden aguantant o hi pugen. La força de tota aquesta gent que és l’afició local, ha de fer possible que la tasca proposada per aquest recentment constituit Patronat sigui una autèntica realitat».
La sortida dels Castellers per Sant Raimon havia passat amb més pena que glòria per les pàgines de la premsa local, ja que només l’hem trobat reflectida en el programa d’actes publicat a Panadés, tot i que, per sort, disposem de sengles fotografies d’un quatre de set i un tres de set bastits en l’ocasió. Aquest mateix setmanari (15 març) donava compte de les obres de condicionament de la base d’un nou monument d’en Cañas, que s’ubicaria a la zona del Francàs, al terme municipal del Vendrell, una notícia manllevada de la que havia aparegut al barceloní La Vanguardia (13 març): «...Miembros de las “collas” castelleras y vecinos simpatizantes han comenzado las tareas de preparación de la base del Monumento a los castellers de Cataluña, obra del escultor Cañas que se levantará en las cercanías del Arco de Bará. Trabajando voluntariamente y sin remuneración de clase alguna, treinta hombres colocaron el domingo último, durante una jornada de seis horas, treinta metros cúbicos de hormigón y 300 kilogramos de hierro». El monument en qüestió acabaria representant un quatre de vuit —tot i que no fou enllestit fins a l’any 1976 — i es pot veure actualment a l’entrada del Vendrell, per la carretera que ve de Tarragona, un indret on fou traslladat l’any 1995.
Surt el Tothom i parla del Patronat de Castells
El 15 de febrer havia vist la llum un nou setmanari a Vilafranca (que prou falta feia), amb una bonica portada presidida per un dibuix d’en Pau Boada, que incloïa la representació de diversos personatges, entre els quals, un casteller amb la camisa verda. Al cap d’un mes just, publicava un interviu amb «Josep Oriol Rossell i Almirall, primer cap de colla de Vilafranca i promotor del Patronat de Castells», realitzat pel tercet «Jaume-Trini-Frederic». Ve-t’ho aquí: «—Què és el Patronat de Castells de Vilafranca? —És un nucli de promoció de la colla local, i a la vegada un grup de gent disposada a fomentar i donar impuls de vitalitat a aquesta tradició, tant de casa nostra, com són els Castells. —Com està composat? —Per uns aficionats de la vila que senten i viuen a fons els Castells i volen per la colla local un lloc de primacia en el món casteller. —Què representa dintre del moment actual? —Davant la temporada que comencem, en la que es preveuen diades d’emoció i de grans realitzacions
castelleres, el sol fet que una colla com la nostra s’organitzi a fons i prepari totes les seves armes per al combat, fa que creixi l’interès popular i que ja s’esperi amb una certa intriga la sortida al carrer dels castellers. Ells, donant-se compte de la responsabilitat que se’ls planteja, no regatejaran esforços, i aniran tots a la una a desafiar el castell més difícil. —Quina relació hi ha amb el Secretariat “Sant Fèlix màrtir”, promotor dels concursos de Castells a Vilafranca? —És indubtable que Vilafranca necessitava una rampa de llençament per a què els concursos, al fer-los a casa nostra, adquirissin una millor autenticitat i assegurar una continuïtat. Si aquest Secretariat ha promogut un “torneig” en el que s’han de posar a prova les possibilitats de totes les colles, la de Vilafranca no vol quedar enrera i es disposa a la lluita que, si bé serà noble, no per això deixarà de tenir el màxim alicient competitiu, i exigirà de totes les colles que assagin, es preparin, i finalment realitzin autèntiques proeses castelleres. —Com podem contribuir els aficionats a aquesta tasca? —Com ja debeu saber, el manteniment d’una colla de Castells suposa unes despeses força notables, que només poden cobrir-se amb l’esforç popular. El Patronat promourà una campanya de recaptació econòmica a la que esperem que tot bon vilafranquí dongui una resposta autèntica. També confiem en els vilafranquins que puguin venir a la colla a ajudar-nos amb la seva presència, pujant o aguantant, tant se val, mentre suposi un millorament de quantitat i qualitat per la nostra colla. —Objectes immediats d’aquest Patronat? —El Patronat vol ja posar el fil a l’agulla i encarrilar ben aviat l’esforç de tota l’afició local, a fi i efecte que en la temporada que comencem s’hi vegi ja el fruit d’una tasca que s’ha proposat, i que es traduirà en més assaig, més sortides, i per tant, més oportunitats d’assolir els castells que l’afició vol presenciar. —L’afició vilafranquina fa ja temps que viu intensament l’enrenou casteller: últimament amb el pilar de sis i amb els altres grans castells que es carreguen o s’intenten, ¿quin paper hi té a jugar la colla local? —La colla de Vilafranca, que fins fa poc havia d’acontentar-se amb un tercer lloc, vol situar-se a primera línia perquè sap que pot comptar amb molt bons castellers, amb una afició digna de la “Primera plaça castellera” i amb l’ajuda de tots els aficionats locals. Si tot això pot agermanar-se, la colla “Castellers de Vilafranca” entrarà de ple dintre d’aquesta “època d’argent” de la història dels Castells, i podrà fer realitat totes les il·lusions que fa temps venim cobejant davant dels grans castells com són “Quatre de vuit” i “Torre de set”. —Arribarem a veure el “Pilar de Sis” amb camises verdes? —Els que coneixen els Castells saben que per arribar a carregar un “Pilar de Sis” cal que una colla tingui uns anys de curtiment, pugui seleccionar la gent idònia, i, el que és més important, trobar el moment en què es compti amb uns elements que per les seves possibilitats físiques, per la seva experiència i per la seva talla i pes, puguin realitzar l’intent amb un mínim d’esperances d’èxit. No cal dir que voldríem que aquestes circumstàncies es donessin en el sí de la nostra colla; no obstant, no es pot córrer ni precipitar els esdeveniments. Cal esperar...». No haurien de passar ni tres anys, afegim nosaltres, per poder veure carregat un espadat de sis netament vilafranquí.
En el mateix Tothom (22 març), una gasetilla —amb el títol de «Castells» — insistia sobre el Patronat, tot dient que: «...La tasca que s’ha imposat és la de promocionar i donar un impuls renovellador a la nostra Colla “Castellers de Vilafranca”, a fi i efecte que puguem veure feta realitat aquesta il·lusió que fa tants anys l’afició vilafranquina ve esperant. Que la Colla de casa nostra sigui de les primeres i pugui donar testimoni d’aquest autèntic sentit de tradició, folklore i amor a la terra que tan viu és a la nostra vila. Si bé és important l’haver aconseguit reunir un grup de gent que estan disposats a portar a terme aquesta tasca, és encara més important la resposta que tots els aficionats hem de donar a l’hora del nostre ajut econòmic per arribar a cobrir les despeses que suposen el manteniment d’una colla, finançar i promoure actuacions, i resoldre la previsió de possible accidents, i poder donar als petits de la Colla un estímul mitjançant premis i ajudes [...] Esperem que la resposta que Vilafranca donarà als seus Castellers sigui la sòlida “pinya” damunt la qual s’alçaran els grans castells vilafranquins...». És important la referència als premis i ajudes que s’haurien de donar als més petits de la colla; cal recordar que aquests —i també els grans— rebien llavors una retribució econòmica i també que això encara hauria de durar uns quants anys més. En el text s’endevina una voluntat manifesta d’acabar amb aquesta situació, sobretot pel que fa a la canalla, en el sentit que fóra molt més positiu que poguessin rebre alguns petits estímuls — excursions, viatges, visites lúdiques...— o bé ajuts, per exemple, en forma de llibres i/o material escolar. Tanmateix, cal tenir en compte que encara passarien uns anys abans no es pogués normalitzar tota aquesta conjuntura. L’escrit del nounat setmanari vilafranquí (que també fou publicat el mateix dia a Panadés) acabava amb la relació dels membres que formaven el Patronat «representant a l’afició», entre els quals també hi trobem algun casteller; per això, sobta que no hagués estat inclòs l’Oriol Rossell, que també en formava part. Vet aquí, doncs, per rigorós ordre alfabètic, els seus altres components: Eudald Besolí i Freixedas, Fèlix-Josep Cusiné i Via, Manuel Freixedas i Puig, Lluís Giménez i Noguera, Manuel Mestre i Sala,1 Josep Miret i Pujol, Max Miret i Voisín, Joan Morera i Castellet i Josep Pascual i Vivó.
«L’Astasi», un veterà casteller
L’altre setmanari vilatà, Panadés (29 març), incloïa un dels habituals «Santo y Seña», de la mà del «Bachiller Carrasco», dedicat en l’ocasió a «Don Juan Soler Bruna» —conegut popularment com l’Astasi — i amb l’afegit: «Donde se entrevista al “casteller” de mayor edad, de nuestra brava “Colla de Castellers de Vilafranca». Vet aquí el seu contingut: «—¿Es usted de Vilafranca? —Soy hijo de Las Cabañas, pero me considero vilafranqués, puesto que vivo aquí hace más de 40 años. —¿Cuántos años tiene usted? —65 cumplidos. —¿Desde cuando es usted casteller de nuestra Colla? —Hace unos 17 años. —¿Es usted el casteller de mayor edad? —Junto con mi amigo Gil,2 que somos los mayores, los demás son mucho más jóvenes. —¿Qué edad se debe tener para ser un buen casteller? —Los Anxanetas, no deben sobrepasar los 9 o 10 años. Los segundos, terços, etc., están en mejor forma, hasta los 35 años. Els baixos i demás, ya puede haber más variedad, participando gente madura. —¿Colabora usted actualmente todavía en las actuaciones castelleras? —Sí, llevando el botiquín, aunque ayudo siempre haciendo piña o donde me llaman. —¿Alguna anécdota o circunstancia que contar? —Que siempre he acompañado a la Colla en sus salidas o marchas; que guardo un gratísimo recuerdo de la primera salida con camisa verde, que fué a Manresa, durante el “Día de la Provincia” y que por la tarde, cerca de Igualada levantamos un pilar de tres, unos cuantos cara a la montaña de Montserrat, como un homenaje a la Virgen... Era justo cuando se terminó de organizar la Colla, que entonces estaba disuelta. Otra de las marchas, quizás la mejor, fué la que hicimos a S’Agaró. —¿Cómo ve usted la Colla actualmente, cara a la nueva temporada? —La veo muy fuerte y con muchos ánimos de hacer castillos como las demás Collas. Creo que estamos en la mejor forma, y contamos con los mejores castellers que existen. —¿Qué opina la Colla de este Patronato que se ha fundado? —Consideramos que gracias a dicho Patronato todo puede ir mucho mejor, con más salidas y auxilios de toda clase. —¿Qué opinión le han merecido los distintos Caps de Colla nuestros? —Sala, Pedrola, Bolet (a) Garça y actualmente Gabriel Martínez,3 han sido todos excelentes, pero “Gabi” me parece que es de los que con más ánimos lleva la “Colla”. —Una última pregunta: ¿qué le parece la Fiesta Mayor de Vilafranca en relación con los castells? —Que la Fiesta Mayor de Vilafranca, sin castells, seria una Fiesta Mayor muerta. Sin alma. Y que siempre es conveniente que todas las Collas estén presentes.
—¿Algo más que añadir? —Que no deseo otra cosa que dar ánimos a todos los compañeros y componentes, para que la Colla de Castellers de Vilafranca, siga progresando y que este año alcance nuevos y grandes éxitos». Com podrem comprovar més endavant, no li mancava raó al bo del nostre recordat Astasi, que encara va mantenir intacta l’afició fins a la seva mort, ocorreguda l’any 1979.
Afegirem que, el mateix dia, la portada de la revista Destino (29 març) presentava una imatge que havia estat guardonada amb el premi de fotografia Ramon Dimas. Corresponia a la caiguda d’una torre de set durant la Festa Major del 1962 i el seu autor era un tal Joan Morera, «un fotògraf del Penedès», com el qualificava el redactor Manuel Amat en un reportatge de la mateixa revista.
Sortida a Martorell i pluja, a Vilafranca, per les Fires de Maig
El capítol d’actuacions continuaria experimentant una sensible millora durant l’any 1969. I així, el Tothom (5 abril) podia informar que «La colla “Castellers de Vilafranca” ha tornat a reemprendre els assaigs com a preparació per la propera sortida a la vila per les “Fires de Maig”. Sembla que s’intentarà aixecar de nou, entre altres, la tan esperada “torre de set”. Des d’aquesta pàgina i com a vilafranquins els encoratgem a que es vegin realitzats els seus esforços». Abans d’aquesta exhibició, però, la colla en va fer una altra a Martorell, tal com anunciava Panadés (19 abril): «Continúan celebrándose los ensayos de los “Castellers de Vilafranca” que el domingo dia 27, efectuarán su primera salida de la actual temporada, a la vecina localidad de Martorell, coincidiendo con sus tradicionales Ferias». De l’actuació a la vila del Pont del Diable no n’ha transcendit cap més informació que dues exigües gasetilles; una, la que apareix a Panadés (3 maig):«Nuestros bravos “Castellers” realizaron el pasado domingo, en las Ferias de la vecina población de Martorell, un sinnúmero de audaces y perfectos “Castells, Torres y Pilars”, que fueron la admiración de toda la localidad y augurio de muy felices realizaciones para las próximas “Fires de Maig”»; l’altra, la del Tothom (3 maig): «El passat diumenge, actuaren en la veïna localitat de Martorell, la nostra Colla de Castellers de Vilafranca, que carregà i descarregà tots els castells realitzats, amb una creixent perfecció, preludi d’immediates gestes que ja esperem admirar en les properes Fires de Maig»».
Uns dies després, ambdós setmanaris insistien sobre aquesta esperada actuació, tot publicant el mateix text, per bé que amb una setmana de diferència (Panadés, el 10 de maig, i Tothom, una setmana més tard): «Anem a començar ja les Fires de Maig del 69, i dintre d’elles s’anuncia una actuació dels nostres castellers que, si bé per algú pot semblar una actuació més i prou, cal que diguem que els Castells a casa nostra mai han passat desapercebuts, ni d’una manera intrascendental o rutinària.
Cada actuació dels castellers és aconteixement. Quan al so de la gralla s’enfilen els terços sentim un pessigolleig que fa que no sapiguem romandre indiferents davant d’aquesta manifestació folklòrica tant espectacular i tant nostra. Si el castell “fa llenya” ens invadeix el neguit i el sobresalt; ensems que si s’assoleix, amb la ma de l’anxaneta s’alça el nostre entusiasme que esclata en un trò d’aplaudiments i esperona als mateixos castellers a recòrrer al seu coratje per “brodar” la devallada. Aquesta actuació de les Fires de Maig d’enguany, a més del caliu que tota diada castellera suposa ja de per sí, adquireix un interès especial ja que, malgrat trobar-nos tot just al començament de temporada, la colla de Vilafranca vol enlairar la difícil “Torre de Set” que, si bé es probà en la Festa Major de l’any passat (després de la caiguda massegadora del “Quatre de Vuit”) sense poder-la carregar, ha esdevingut l’objectiu immediat per la nostra colla que torna a reemprendre la iniciativa de conquesta, i vol situar-se a primera línea en el món casteller actual. Desitgem que els esforços siguin premiats amb l’èxit i amb la resposta que els vilafranquins podem donar, reunint-nos entorn la “pinya” i ajudant amb el nostre esforç, el nostre caliu i el nostre entusiasme a aquesta colla que amb gran afició i coratge, dóna vida, fomenta i promociona aquesta bella tradició...».
Cal afegir que tots dos periòdics incloïen també a les seves pàgines els mateixos versos que l’Antoni Massanell havia rimat uns mesos abans a l’hora de glossar els intents de castells dels Verds a la Festa Major de l’any anterior i que ja figuren en el capítol corresponent. També a Panadés (17 maig), hom constatava que «Ayer viernes y a las 11’30 de la noche, los “Castellers de Vilafranca”, durante su ensayo, realizaron varios Castillos de prueba que abren amplias esperanzas para su actuación de mañana domingo, en la que esperamos y les deseamos los mayores éxitos»; una altra gasetilla confirmava que «...nuestros bravos “Castellers” intentarán levantar la nunca conseguida “Torre de set”. Ojalá podamos celebrarla con un gran éxito». D’altra banda, al programa d’actes de les Fires de Maig, també trobem l’anunci que, el diumenge, dia 18, a les 12 hores, «En el recinto ferial, actuación de los “cas- tellers de vilafranca”, en la presentación de la actual temporada ante su público [...] con el intento de la nunca conseguida “Torre de set”». Finalment, el nostre setmanari degà feia «Una crida castellera!», amb un text tan eloqüent com aquest: «El fer castells és una activitat mol popular. Vol dir que és el poble qui la porta a terme, qui la viu i la practica. En una Vila com Vilafranca, considerada amb raó la primera plaça castellera, amb una riquesa folklòrica i amb un sentit extraordinàriament autèntic de la tradició, es podria reunir la colla més gran i eficient de totes. La colla ha adquirit últimament una personalitat molt característica, que podríem definir com una activitat oberta de bat a bat a tothom. Una agrupació local viva, i que tot i siguent folklore, és actualíssima; i això fa que es vulgui llençar una crida a tots els vilafranquins, de totes les edats, de tots els estaments socials, perquè acudeixin a integrar-se a la mateixa. Els uns pujant, els altres fent pinya i potser una altres incorporant-se al nucli central de la colla que ha de pensar, organitzar i fomentar la vigència dels castells per arreu. Tots ells sota la mateixa tònica d’amor a una tradició que, a més del contingut històric i folklòric que posseeix, suposa un bell espectacle i una plasmació estètica-esportiva de la força, la valentia, l’habilitat i el sentit de germanor de la gent d’un país». Vet aquí, doncs, un altre text que corroborava el fet que el Patronat de Castells vilafranquí, ara sí, era quelcom més que un entretoc de bones intencions.
Els bon presagis que hom augurava per a les Fires, això no obstant, no es van poder concretar, atès que, tal com reflectien des de la portada de Panadés (24 maig) «La lluvia caída el domingo al mediodía impidió la actuación de los “Castellers de Vilafranca”», mentre que una gasetilla interior especificava que «...no pudieron realizar la anunciada exhibición con el intento de la “Torre de set” y parece ser que en breve efectuarán una salida por nuestra villa». En el mateix número, s’informava que «El Patronato de los “Castellers de Vilafranca” está procediendo al reparto de unas cartas con el fin de que los aficionados y los vilafranqueses puedan inscribirse como protectores de nuestro viril folklore»; també hi trobem una altra notícia que diu que «La Dirección de la Fábrica Nacional de Moneda y timbre ha obsequiado a la Corporación Municipal de esta villa con un ejemplar de la magnífica Medalla editada por dicha Fábrica en homenaje a los “Castellers” por el interés, valor y pujanza de dichos castillos humanos de todos conocidos y admirados, y dentro de la serie de ediciones que patrocina para la perpetuación de valores humanos en relación con la práctica del deporte, la danza, la artesanía, etc.».4 I encara s’anuncia (curiosament, per partida doble, ja que la notícia apareix tant a la pàgina d’informació general com a la d’esports) que «La Colla de Castellers de Vilafranca han sido contratados para actuar en la vecina población industrial de San Pedro de Riudevitlles con motivo de su Fiesta Mayor, que se celebrará el día 3 de agosto».
Sobre el segon monument casteller d’en Cañas i el d’en Busquets a Valls
Tothom (24 maig) donava compte de la visita a Vilafranca, acompanyats de l’escultor Cañas, d’un grup de promotors del projectat monument casteller que s’havia d’emplaçar a la carretera general a València, dins del terme municipal del Vendrell, per tal de cercar la col·laboració de les entitats vilafranquines; pel que sembla, la Junta de la Societat «La Principal» va entomar la idea i es va oferir com a mitjancera. Una setmana després, el mateix setmanari dedicava l’editorial al susdit monument, amb comentaris com aquests: «...“El Quatre de Vuit”, que si a Déu plau tindrem en el nostre Penedès, creiem és d’una envergadura extraordinària, tan la part material, com tota la seva organització [...] Si mirem el perquè ho fem tot això, podríem respondre: perquè aixecar un monument a les colles de Castellers en general, als castellers anònims, que en tota la seva vida i amb el seu esforç, han fet possible que els Castells, Torres i Pilars siguin una realitat, és senyal de col·laboració i bon gust. Un “Quatre de Vuit” estèticament ja és bonic. Una pilastra encreuada amb l’altra formant un quadre de base i aixecant-se prop de 10 m. per sobre la gran pinya que l’aguanta. S’ha anomenat “La catedral dels Castellers”5 per la seva envergadura, nombre de castellers que es necessiten i el llarg entrenament que fa falta per arribar a coronar-lo. Ara gràcies a la idea d’uns bons amics dels Castellers el tindrem al bell mig de l’àrea Castellera. Entre l’Arc de Barà i El Vendrell. Que d’uns kilòmetres enllà es començarà a veure la seva esbelta figura i no el perderem mai de vista, ja que el terreny és completament plà. [...] nosaltres, els penedesencs, també tindrem el nostre monument on ens hi trobarem tots identificats ja que el “Entre tots ho farem tot” hi cau d’allò més bé i “La unió fa la força” el podríem guardar per a l’hora de la part econòmica, que si més no deu valdre els seus milions de pessetes. [...] volem alentar als seus capdavanters i fer de portaveus en tot el que calgui, ja que tothom és per a tothom». Una gasetilla del mateix periòdic convidava a la inauguració de la base o «pinya» del monument, prevista per a l’endemà, diumenge, 1 de juny, tot especificant que la seva ubicació es trobava pels voltants de la urbanització Masia Blanca, en el creuament de la carretera n-340, del Vendrell a Tarragona, amb el pas del ferrocarril de Sant Vicenç de Calders a Picamoixons. Tanmateix, l’acte inaugural d’aquesta primera fase de l’erecció del «Monument als Castellers de Catalunya» —així havia estat anunciat— no tingué efecte fins al diumenge següent, 8 de juny, tal com bé recollia Panadés (14 juny), tot indicant que es tractava «... de la “pinya” del Monumento casteller que se levantará en la provincia tarraconense [...] a unos 30 kilómetros de Vilafranca...». Aquell 8 de juny, a l’indret escollit, els Castellers de Vilafranca —a l’ensems amb els Minyons de l’Arboç, els Xiquets de Valls (Colla Vella) i els Nens del Vendrell— aixecaren el pilar de cinc, mentre que una renovellada colla de Castellers de Barcelona (que es presentava en l’ocasió) bastia un pilar de quatre. La nostra colla participà també en l’execució d’un quatre de set de germanor que fou plantat tot seguit.6
Des de Panadés (7 juny), s’afegiren també a l’actualitat que el tema havia generat; i així, Manelic Panadés, una mica a la defensiva, per bé que «Sin celos y con grandeza», es feia aquesta pregunta: «¿Un Monumento Als Castellers o a Cataluña?». No li mancava raó a l’Alfons Chulvi, en veure que el monument vilafranquí que ell havia promocionat amb tanta dedicació i que ja comptava, en la seva base, amb la dedicatòria «Als Castellers», podia restar minimitzat per un altre que dugués l’afegitó «de Catalunya» en la seva endreça; ja figurava prou reduït d’aspecte, només en fer la simple comparació entre un quatre de vuit i un pilar de cinc. Per això, referint-se al nostre petri pilar, postil·lava: «...se da el caso que todo ello —el Monumento pletórico de fuerza y movimiento, de alma—, ya tiene un lema: “als castellers”. No sólo a los nuestros, sino a todos: a los de aquí, y a los de Valls, a los de Vendrell; a los presentes, a los que fueron y a los que serán [...] El Monumento “Als Castellers”, ya flamea en nuestra tierra, en el corazón de Vilafranca... El pabellón está enhiesto. Y la historia escrita, y escrita para siempre [...] Ahora bien: nuestro afortunado autor del Monumento “Als Castellers”, realiza una obra escultórica que tiene por fondo el tema que a él le apasiona, le ha apasionado antes y le apasionará de por vida: “Los castellers” de nuevo, y ahora en la versión grandilocuente del “Quatre de vuit”, magistral obra, enorme y excepcional, cuya extraordinaria base ya hemos visto instalada cerca de Vendrell [...] Pero...—y perdonen ustedes—, ¿si el Monumento “a todos los castellers” está hecho y ondea, como pica en Flandes, en el ombligo de Cataluña, en Vilafranca; si en otras ciudades “castelleras” hacen su propio monumento a “sus collas”, lo que nos parece lógico, propio y aún original, ¿por qué la nueva gran obra de Cañas, con tema “casteller”, ha de repetirse como un monumento, tema y fondo semejantes o iguales al que se hizo en Vilafranca? Admitimos que es simplemente cuestión de matiz, pero... ¿por qué ese extraordinario “Quatre de vuit”, que ya veo “in mente” bajo el sol mediterráneo, no ha de variar su lema? Por ejemplo —y con ello va mi voto—: “a catalunya” [...] ¿Qué otro tema —diganme ustedes—, representa mejor la unión, la idiosincracia y la comunión de nuestro pueblo, que nuestros bravos “Castellers”...». Cal dir que, a la fi, Manelic va poder respirar tranquil, atès que el monument casteller vendrellenc ha estat més conegut popularment com «el Quatre de vuit del Vendrell» que no pas amb cap altra denominació; d’altra banda, és sabut que els vallencs es van decantar, ja des de bon començament, per dedicar el seu monument «Als Xiquets de Valls».
Per cert que, a les pàgines del Tothom (14 juny), a la secció «Homes i pobles», Fèlix J. Cusiné entrevistava l’autor d’aquest darrer, que era, com ja s’ha dit, l’escultor vallenc (nascut al poble veí de Fontscaldes) Josep Busquets i Òdena. Amb el títol de «Valls i la seva obra castellera», l’article explicava que l’obra monumental consistia en un obelisc piramidal de tres cares, en les quals són representats el quatre de nou, el dos de set i el pilar de sis7 (que es consideraven llavors les estructures màximes de castell, torre i pilar que s’havien fet sense folre) i a la pregunta de si es podia establir algun símil entre el monument vallenc i el vilafranquí, Busquets responia: «Doncs no es pot comparar, perquè són dos estils escultòrics molt diferents, i artísticament tampoc, perquè cada escultor té la seva personalitat»;8 cap al final de l’escrit, Cusiné aprofitava per tirar algunes floretes a la ciutat bressol dels castells, com ara aquestes:«Quan contemplo entusiasmat l’obra castellera penso: Valls, ciutat amiga!, aixequeu aquest monument recordant a tots els castellers, tant d’una colla com de l’altra, pensant en els nous “xiquets” i també en els antics que tanta glòria van donar a aquest vostre poble tan amable i hospitalari. Vilafranca, que sempre us ha mirat com a mestra i companya, us obre amb tota noblesa els braços i us invita aquest any a lluitar, amb noble competència, amb tots els vostres companys de les restants colles...». Sembla clar que amb aquestes darreres paraules, l’aficionat vilafranquí —qui, a més de ser membre del Patronat, havia estat el representant dels Castellers de Vilafranca en el Jurat del concurs «Anxaneta de Plata» de l’any anterior i ho tornaria a ser en els següents— no pretenia altra cosa que conscienciar els xiquets de la Colla Vella de la necessitat de participar en la segona edició del certamen, que tindria lloc al cap de dos mesos i mig, una circumstància que, com veurem, tampoc no es produí en l’any que estem tractant.
I tornant al nou monument —a la base del qual es pot llegir la dedicatòria: «Valls, gènesi dels castells, als seus Xiquets -MCMLXIX- “Día de la Provincia”»—, el cas és que fou inaugurat només dues setmanes més tard que el corresponent a la primera fase del vendrellenc, és a dir, el 22 de juny. L’estrena comptà, en l’ocasió, amb l’assistència, a més de la Colla Vella local, de totes les altres colles del món casteller: Minyons de l’Arboç, Castellers de Barcelona, les dues dels Xiquets de Tarragona —la Vella i la Nova de Sant Magí—, Nens del Vendrell i Castellers de Vilafranca, i, segons llegim a Panadés (28 juny), «...las siete “Colles” alzaban sendos pilares de cuatro o de cinc»; també hi fou plantat un quatre de set de germanor i multicolor, amb participació de castellers de les diverses colles. I, a més, foren homenatjats els castellers considerats com a més veterans de cada agrupació, els quals reberen un artístic pergamí acreditatiu; òbviament, l’Oriol Rossell, com a fundador, rebé el corresponent a la colla vilafranquina. El periòdic de casa nostra feia constar, a més, que «El Alcalde de la población ofreció el monumento a la ciudad, a las “Colles”, a la provincia y a la región catalana»; però dels espanyols, que se sàpiga, no en va dir res.
Sortides a Vilafranca, pel Corpus, i a Ribes, per Sant Pere, a l’encalç de la torre de set
L’actuació que no s’havia pogut dur a terme per les Fires de Maig, a causa de la pluja, fou traslladada a la diada de Corpus, per tal de comprovar si la torre de set era ja prou madura i a l’abast de la colla. Així, doncs, Panadés (31 maig) anunciava que «El próximo jueves al mediodía, nuestros bravos “Castellers de Vilafranca” realizarán diversas exhibiciones por las calles de la villa y se dirigirán a la Casa Consistorial para levantar frente a ella sus castillos, torres y pilares», mentre que una altra columna (que fou publicada també al Tothom del mateix dia) era una mica més explícita: «La Colla “Castellers de Vilafranca”, que el diumenge de les Fires, degut a la pluja, no va poder
«Corpus de 1969: actuar (actuació molt esperada) anuncia que el proper
Festa de Corpus. Me’n vaig dia 5 de juny, diada de Corpus, tindrem castells a la de casa quan és migdia que a la plaça fan castells, plaça de l’Ajuntament, a la una del migdia.
a la plaça de la Vila. Ens demanen que fem sapiguer que la campanya de
A la plaça fan castells. col·laboracions que el Patronat està portant a terme
El sol, però, avui no hi brilla.
Núvols i núvols i fred ha començat ja a obtenir una resposta positiva, i la a la plaça de la Vila. Colla, agraïda a l’afició vilafranquina, i amb ganes
Núvols i núvols i fred d’entrar amb peu fort a la temporada que comença, i les gralles que anuncien que el castell ja es va enlairant aixecaran els seus atrevits castells amb l’entusiasme a la plaça de la Vila. que els caracteritza». En efecte, els dos setmanaris de la
El castell ja es va enlairant... vila van començar a publicar unes llistes de donants en
Quin cor no bat d’alegria!
I es munta un bell tres de set favor dels Castellers de Vilafranca, uns protectors que a la plaça de la Vila. esdevenien, així, els primers socis del refundat Patro-I es munta un bell tres de set. nat; aquests registres s’anirien repetint periòdicament
I amb igual nombre de pisos, el quatre amb l’agulla al mig durant tot l’any.
a la plaça de la Vila.
I en el que pertoca a l’actuació d’aquell dia de
El quatre amb l’agulla al mig. Corpus, cal dir que, malauradament, tampoc en aquesta
Després... -és cert o ho somnio?- ocasió l’èxit va somriure a la nostra colla pel que fa a la va amunt la torre de set delerada torre de set. Des de Panadés (7 juny) ho explia la plaça de la Vila. caven així: «...En primer lugar realizaron un magnífico
Va amunt la torre de set.
Podran per fi aconseguir-la? “Tres de set” que mereció los mayores plácemes; el
Hi ha un batec d’emoció “Quatre de set amb agulla”, de notable realización;
a la plaça de la Vila. en un alarde de energía probaron la “Torre de set”,
Hi ha un batec d’emoció que la torre ja es perfila... magnífica hasta un momento antes de derrumbarse,
El goig, però, dura poc casi coronada, cuya realización no se culminó por la a la plaça de la Vila. falta de tiempo al subir el “pom de dalt”.
El goig, però, dura poc:
quan semblava indestructible, Rubricaron su actuación dos magníficos “Pilar de cinc”.
la torre es desploma i cau Queremos felicitar a la “Colla” por su tesón, entua la plaça de la Vila. siasmo y espíritu de superación, hacia la realización
La torre es desploma i cau però no el nostre somriure de la ansiada “Torre de set”, que no dudamos vereque el cor ens diu: —la veurem! mos coronada en una próxima actuación de nuestros a la plaça de la Vila. bravos “Castellers de Vilafranca”». D’aquella exhibició
El cor ens diu: —la veurem!
i no n’és pas lluny el dia. castellera també en va deixar constància la vena poètica
D’això no en dubta ningú del Ton Massanell.
a la plaça de la Vila.
També el 7 de juny, Panadés feia constar que a la roda
D’això no en dubta ningú.
Les gralles de nou refilen de premsa que havien convocat els Administradors de i es munta un pilar de cinc la Festa Major s’havia informat de les invitacions que a la plaça de la Vila. aquests havien cursat a totes les colles per tal de parti-I es munta un pilar de cinc.
La tasca ha estat enllestida. cipar al II Concurs «Anxaneta de Plata» i que algunes ja
Les gralles ja han emmudit havien confirmat «de forma verbal y oficiosa» la seva a la plaça de la Vila. participació. El mateix dia, al Tothom, ampliaven la in-Les gralles ja han emmudit.
Tothom fa la seva via. formació tot especificant que «...Igual que l’any passat,
No hi ha sinó solitud el concurs es farà el dia 30, i per no anar a dinar tant a la plaça de la Vila. tard, la part folklòrica s’enllestiria més de pressa. Ara
No hi ha sinó solitud i una esperança molt viva, bé, la colla de Valls no vindrà perquè diu que no es pot que el cor ens diu: —la veurem! desplaçar en un dia feiner...»; i a la pregunta del per què a la plaça de la Vila». no es feia el concurs el diumenge 31, la resposta esdevenia
Antoni Massanell.
categòrica: «...els estatuts del concurs diuen que s’ha de celebrar el dia 30...». Davant d’aquesta contingència, sorgien més preguntes: «¿És que no es poden canviar els estatuts per donar més relleu a la festa? ¿Per què una cosa que es va escriure un dia ha de treure caliu a la “plaça Castellera”?»; i aquesta era la reflexió final: «Per favor: no ens aferrem a la lletra, aquesta ha d’ésser per ajudar, no per ensorrar. El patronat dels castells, o qui pugui, que miri de solucionar-ho...».
Panadés (14 juny) informava que «Han sido contratados para actuar en San Pedro de Ribas el próximo día 29, con motivo de la celebración de la Fiesta Mayor, la Colla de Castellers de Vilafranca. Les deseamos el más lisonjero éxito»; i encara tornava a anunciar l’actuació dues setmanes més tard, tot desitjant «...un gran éxito, más aún con vistas a nuestra ya próxima Fiesta Mayor». Dissortadament, l’èxit no fou ni gran ni afalagador, ja que a Ribes tampoc no hi va haver sort; ho llegim a Panadés (5 jul.): «El pasado domingo nuestra “Colla Castellers de Vilafranca” actuaron en la vecina localidad de San Pedro de Ribas, realizando el “Quatre de set”, intento de la “Torre de set” y dos “Pilars de cinc” simultáneos», mentre que el Tothom confirmava que «L’actuació va consistir en un quatre de set carregat i descarregat, una torre de set que va desplomar-se quan faltava poc per a coronar-se (l’anxaneta era quasi a dalt) i en dos pilars de cinc carregats alhora»; i afegia: «Novament una bona mostra del que son capaços els castellers de Vilafranca, que, no havent aconseguit la torre de set, ens engresca i ens fa esperar la Festa Major de la Vila perquè segur que la veurem plenament realitzada»; sí que la completarien aviat els nostres Castellers, com veurem, la pubilla castellera, però no fou en el marc de la Festa Major de Vilafranca, sinó, uns pocs dies abans, a la d’Igualada.
Toros vs. castells
Pel que fa a actuacions, cal afegir encara que al Tothom (21 juny) s’anunciava per al dissabte, dia 22 (en realitat hauria de dir 21) l’actuació dels Castellers de Vilafranca, a dos quarts d’onze de la nit, a la popular revetlla «Màrtirs Street», que organitzaven els veïns del carrer vilafranquí del Vall del Castell; cal suposar que potser no es deuria dur a terme, perquè no n’hem trobat informació de cap mena, ni tampoc en té la certesa la pròpia gent del barri. El mateix dia, al setmanari esmentat, Jordi Cuyàs entrevistava el prohom Joan Surià, atès que els Administradors de la Festa Major del 1968 havien decidit destinar el sobrant econòmic de l’administració d’aquell any a l’adquisició d’una parella de capgrossos Gitanos, per tal de fer companyia a l’Humbert i la Roseta, estrenats l’any anterior; preguntat sobre qüestions castelleres, l’exadministrador responia així: «Actualment els de Vilafranca estan més en forma que mai: es pot dir que estem passant d’espectadors a actors dels castells. Vull destacar a dos personatges: al cap de colla, un xicot que val molt i que ho sap tirar endavant i al senyor Oriol Rossell, que jo anomeno “apòstol dels castells” i que ho dóna tot per ells [...] sóc, junt amb els meus companys Solsona i Sol, d’aquesta comissió que intervenim en el cas que els administradors decidissin que hi ha concurs de castells, com ha passat aquest any [...] no crec que els de Valls vinguessin encara que el concurs es fes en diumenge, ja que l’any passat ens varen dir que vindrien si no hi havia concurs; el que passa és que estan en mala forma i els sap greu no guanyar. De totes maneres crec que arribarà un temps en què la Festa Major s’haurà de celebrar en un diumenge, però encara no hi hem arribat»; i quan se li demanava per què es feia concurs a Vilafranca i no en un altre lloc, Surià era així de taxatiu:«...només a Vilafranca es destina un pressupost tan elevat als actes populars de la Festa Major (Cada colla se’n duu unes 160.000 pessetes). Per altra banda si es fes a Valls no hi anirien els del Vendrell i a l’inrevés; en canvi aquí, fins ara, havien vingut tots. La plaça de Vilafranca és la pedra de toc dels castells; tots els altres són entrenaments»; finalment, sobre el Patronat dels Castells, opinava: «Crec que va endavant. Ara enviaran unes cartes a les famílies perquè ajudin econòmicament, ja que cal tenir un fons per a cubrir les assegurances i altres despeses. Cal que el poble es senti responsable del que es fa per a ell...».
I ja que hem parlat d’Administradors, ens cal deixar constància d’algunes de les respostes que l’advocat ribetà, afincat a Vilafranca, Josep Maria Bosch i Miret —un dels escollits per gestionar la Festa Major d’aquell any, juntament amb dos companys de professió, Francesc Freixedas i Bové i Ignacio Luís Seguí de Muller, sempre amb el consabut acompanyament de mossèn Maideu— oferia, a Panadés (12 jul.), quan fou interviuat per un redactor que signava A.B. Es veu que al tercet de lletrats vilafranquí els havia passat pel cap de programar una cursa de braus —tal volta per donar una mica de sentit a aquella ja famosa i tan recurrent frase orsiana sobre els toros aplicats als castells—, la qual cosa costava un ull de la cara perquè s’havia de llogar una plaça portàtil, amb tot l’enrenou que això comportava... Però confiaven que, atès que difícilment podrien omplir-la amb gent de Vilafranca i comarca, els turistes de la Costa Daurada i els aficionats taurins de la Ciutat Comtal farien cap a la nostra vila per tal de poder gaudir de la «Fiesta Nacional». A l’hora de la veritat, però, i, potser, per sort, res de res: els castells es van acabar imposant als toros. Tanmateix, no deixa de sorprendre’ns el fet que, en uns moments de gran efervescència castellera, hom encara volgués ressuscitar aquell vell costum d’oferir curses de braus per la Festa Major, el qual s’havia posat de moda, per bé que ocasionalment, durant les primeres dècades del segle XX, malgrat l’opinió contrària d’alguns sectors de la nostra societat, tant llavors com en el temps que ens ocupa.9 És, precisament, en aquest sentit, que se’ns fa avinent de recordar, ara i aquí, alguns dels assenyats comentaris —una informació pràcticament rescatada de l’oblit, com veurem més endavant, per l’Antoni Sabaté
Mill, i que ens ha recordat l’amic Fonxo Blanch— que el nostre bisbe Torras i Bages havia publicat en el seu celebrat llibre La Tradició Catalana, el 1892, i que adquirien, tres quarts de segle més tard, una total versemblança, a recer d’un esperit netament penedesenc. Vegem-ne un tast: «Les diversions catalanes indígenes són senzilles, populars i formoses, i, no obstant, aquesta generació nostra que es titula democràtica serà, segons totes les aparences, la que les veurà desaparèixer i substituir per altres que ni moralment ni estèticament no s’hi poden comparar [...] Deixem perdre el que és de casa i ens gastem diners per importar el que és foraster; ja avui no es veuen les representacions populars vulgarment anomenades balls; ja es van perdent les gralles, flabiols i tamborins i altres instruments molt propis de dies de gatzara [...] els castells de xiquets, viril manifestació, símbol de la força i de l’aplom del nostre poble, són ofegats per les corridas de toros, simbòlica expressió de l’atreviment i lleugeresa d’una noble raça, mes que és molt diversa de la nostra...». Per cert que un monument al nostre gran bisbe seria inaugurat al cap d’unes poques setmanes, concretament el dia 9 d’agost, davant de la seva casa pairal vilafranquina, a la plaça de l’Oli; Panadés (16 ag.) oferiria una àmplia informació d’aquesta efemèride.
Sobre el concurs de castells del dia de Sant Fèlix, a l’interviu de referència que publicava el setmanari degà, l’administrador Bosch manifestava que «...Contamos ya con la respuesta de algunas “colles” y la confirmación de que no participarán las de Tarragona. Hemos pensado en la posibilidad de que el Concurso de este año debido a la larga duración del mismo, se desarrolle en dos jornadas, pero no hay nada decidido en concreto». No caldria dir que aquesta pretensió no s’aguantava per enlloc, més si tenim en compte que el certamen es veuria limitat, com l’any anterior, a la participació, només, de les tres colles penedesenques. Finalment, a la pregunta de si era difícil tractar amb les colles de castellers, la seva resposta era aquesta: «Para mi personalmente es una experiencia nueva y debo contestarle concretándome a este año. Ha habido alguna que efectivamente, no es que haya creado dificultades, pero si, y esto me duele tenerlo que decir, que parece no se ha dado aún cuenta de lo mucho que desde antaño, Vilafranca, de forma generosa, abierta y desinteresada, ha venido tradicionalmente haciendo para todas las “colles”. Deberían todas acudir a nuestra plaza al primer llamamiento y sin reservas de clase alguna, para honrar a San Félix, nuestro Patrono, en el día de su conmemoración...». De la resta de les declaracions de l’Administrador, destriem que el pressupost de despeses d’aquella Festa Major girava entorn d’1.200.000 pessetes.
Més sortides: als Monjos, Mataró i Sant Pere de Riudebitlles
En la seva línia informativa habitual, Panadés (19 jul.) anunciava que «Nuestros bravos “Castellers de Vilafranca” actuarán según se nos informa, en las Fiestas Mayores de Igualada y Mataró». Per altra part, «tots A LA UNA!» era el titular d’una crida que publicava, el mateix dia, el Tothom, i en la qual es feia un toc d’atenció a l’afició, en aquests termes: «Hem entrat ja de ple a la temporada castellera, que es presenta força interessant. L’ambient es comença a bellugar i ja s’està parlant dels castells que veurem enguany. La Colla“de casa” ha preparat un programa d’entrenaments en els quals veritablement es farà molta feina. I és que anant de cara als castells de vuit tots els assaigs són pocs. Caldria que, com l’any passat, tots acudíssim a la plaça per assistir als assaigs i animar als nostres castellers. Ells necessiten el nostre escalf i nosaltres viurem encara més il·lusionadament les possibilitats i l’entusiasme que fa vibrar la nostra Colla. Una Colla que, també com l’any passat, vol assolir els grans castells, i no defallirà fins aconseguir-ho. Tota l’afició ha d’acudir a aquesta crida...». I, a continuació, es detallaven els dies d’assaig fins a arribar a la Festa Major de Vilafranca. No dubtem que aquesta informació i d’altres que feien referència als castells eren degudes a l’empenta del malaguanyat Lluís Giménez i Noguera, que ja començava a ser un referent en el si de la colla. Ell mateix signava, en el mateix número de l’esmentat setmanari, l’article «Parlem de la Festa Major», en el qual trobem aquest apartat: «els castells.– És tan complex el món dels Castells! Hi ha tantes coses a dir que necessitaríem tot l’espai d’un reportatge i més per parlar-ne “una mica”. En pròxima ocasió dedicarem un article a aquest interessant tema. I per fer-ne una referència avui, només citaré el que algú (no recordo qui) va dir: “A Vilafranca els Castells s’aixequen no per pur espectacle i prou, sinó perquè hi ha qui hi posa el cor, els pateix i els viu com a cosa pròpia. Estem vivint el ressorgiment dels Castells: la plenitud de “L’època d’argent”. El moment és esperançador».
Tan esperançador, afegim nosaltres, com era el rosari d’actuacions que, per fi, anava desgranant la nostra colla. El mateix Tothom (26 jul.) postil·lava: «A mesura que ens acostem a la Festa Major, va creixent el caliu i l’entusiasme popular. I amb el que estem vivint més aquest fet és amb els Castells. La Colla de Vilafranca va fent sortides i assaigs. El diumenge passat a la Festa Major dels Monjos, realitzà impecablement el “Quatre de Set”, “Torre de Sis” i dos pilars de cinc a l’hora, donant una nova mostra del moment en que es troba la colla. En els assaigs d’aquesta temporada ja hem vist a descarregar tres torres de sis netes, el que ens fa pensar que a no trigar veurem a la plaça la “Torre de set”. Tots hem d’anar als assaigs, per donar caliu i alentar als nostres castellers que s’estan esforçant per assolir els millors castells». El mateix dia, Panadés, ultra confirmar l’actuació als Monjos, també incloïa una
informació, que havia estat publicada al periòdic Mataró (15 jul.), amb el titular: «Els “Castellers de Vilafranca” en el Programa de las Santas de Mataró» i en la qual es deia que «Es intención de la Comisión de Ferias y Festejos de nuestro Ayuntamiento popularizar los actos del programa de nuestra Fiesta Mayor de las Santas. Hacer que nuestras fiestas lleguen al pueblo y éste las disfrute plenamente. Es por ello que en cada anualidad va acentuándose más este propósito y en el actual son varias las comparsas o grupos folklóricos o agrupaciones artísticas que intervendrán en los festejos. Una de ellas, por cierto celebrada, son los “Castellers” de Vilafranca del Panadés. Constituyen el grupo cerca de un centenar de personas de todas las edades. Desde los superpesados y ya mayores que constituyen la “Pinya” o base, hasta los agilísimos jóvenes que trepan por la columna humana y el más pequeño, el benjamín, que sube arriba del todo para saludar a los espectadores o bien, en la columna que erigirán frente a la Casa Consistorial, llegar hasta el balcón principal para saludar al Sr. Alcalde y ser izado, en medio de la natural expectación...».
De l’actuació a Mataró en donava compte Panadés (2 ag.): «Una vegada més la colla “Castellers de Vilafranca” ha pregonat fora de casa les seves possibilitats i el seu moment de bona forma, alçant els seus castells a la ciutat de Mataró, el passat diumenge, amb motiu de la Festa Major [...] Una actuació abundant i generosa, ja que alçaren més de vint castells, destacant entre ells el quatre de set, dues torres de sis i nou pilars de cinc, descontant novament que els nostres castellers no regateijen esforços quant es tracta d’enlairar-se moguts per l’enardidor espinguet de la gralla, i a la vegada deixar enlaire el prestigi casteller i folklòric de la nostra vila. Ells estan avançant de valent en aquesta difícil però emocionant caminada vers l’actuació culminant de la nostra Festa Major, en la que volen enfrentar-se amb gosadia als tant difícils castells com són la “Torre de set” i el “Quatre de vuit”. Castellers, amunt i crits!!» (signat: h.). En el mateix número també figurava l’anunci del II Concurs «Anxaneta de Plata» —amb la coneguda fotografia dels trofeus lliurats l’any anterior— i s’informava que la Colla Vella dels Xiquets de Valls havia carregat el pilar de sis, la vigília del dia de Sant Jaume, a la revetlla celebrada en el grup d’habitatges que porta el seu nom; també trobem la notícia al Tothom (2 ag.), que completa la informació tot comentant:«...Podem esperar unes jornades fortes aviat? Seria ara el bon moment per una actuació conjunta de totes les colles i que cada una oferís el que té i el que pot donar. Si als de Valls els marxen els complexos i es decideixen de venir a la Festa Major de la Vila tindrem uns grans dies. Sinó... tot el que puguin dir els vallencs serà pura publicitat. Per altra banda desitgem a la colla de Vilafranca uns entrenaments bons que els portin a aconseguir la Torre de Set i el Quatre de Vuit, Castells que l’any passat van provar després de molts assaigs i la sort els va ser adversa».
El mateix setmanari presentava un cartell anunciador del segon concurs, obra del vilafranquí Raimon Colomer, i, a més, indicava que les bases havien sofert petites modificacions i que el termini d’inscripció es tancava el dia 5 d’agost. Curiosament, el cartell del certamen que publicava Panadés (16 ag.) no era el que havia aparegut al Tothom, sinó que reproduïa el de l’any anterior (amb els canvis pertinents), obra d’en Carles Casanellas. En el setmanari degà, a més, l’Administrador Francesc Freixedas confirmava que «...el “Concurs” està en marcha. Participarán “Nens del Vendrell”, “Minyons de l’Arboç” y “Castellers de Vilafranca”. Han confirmado su no participación Tarragona y Valls. Será otorgado el máximo trofeo de la universalidad castellera, al igual que el pasado año,“L’Anxaneta de plata”...»; l’amic Quico manifestava també que, tot i les dificultats sorgides, farien un darrer intent per portar a la Vila la plaça de toros portàtil —amb el nom de «La Guerrillera», mai més ben dit— «a pesar de alguna que otra controversia, propia de ideas cerradas...».
Finalment, de la prevista actuació a la Festa Major de Sant Pere de Riudebitlles, que ja havíem vist anunciada mesos abans, només podem oferir la minsa informació que publicava el nostre Panadés (9 ag.): «La “Colla Castellers de Vilafranca” y la Banda Municipal de Cornetas y Tambores se desplazaron el pasado domingo, a la vecina localidad de San Pedro de Riudevitlles, con motivo de su Fiesta Mayor, cosechando clamorosos éxitos». A la mateixa pàgina, trobem la notícia que «Han confirmado su participación en el “II Concurs de Castells”, a celebrar el día 30, las “colles”: “Minyons de l’Arboç”, “Nens del Vendrell” y “Castellers de Vilafranca”».
El cap de colla torna a la palestra
Davant de les possibilitats evidents que els Castellers de Vilafranca poguessin donar un cop de timó en la seva trajectòria, per tal de fer un pas endavant, era lògic que l’afició pogués estar al corrent de quines eren les ambicions del seu màxim responsable i de com n’estava de preparada la colla davant dels nous envits que s’acostaven. Per això, el trio que signava com a «Jaume-Trini-Frederic» publicava al Tothom (16 ag.) un interviu amb «Josep (sic. per Gabriel) Martinez “Cap de Colla”», del qual es destacava en el titular que «El més pesat són les 2 hores d’ofici abans de sortir a la plaça»; i en una mena de preàmbul, els entrevistadors feien constar que «Festa Major i “castells” són dues paraules que van ben lligades; però avui aquest món casteller per excel·lència és ben marcat i un tant dividit per un partidisme per part de totes les colles que ha arribat a acaparar columnes de diaris ben reconeguts. Què passa a l’entorn d’aquest món? Què en serà del concurs d’aquest any? Per què no vénen els de Valls?».
La nova negativa de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a participar en el certamen casteller vilafranquí —el II Trofeu Anxaneta de Plata— ja s’havia fet pública setmanes abans, tot argumentant de nou els vallencs la impossibilitat de dur a plaça tots els elements necessaris per competir dignament, tractant-se d’un dia no festiu. De les respostes d’en Gabi, en destaquem les següents: «—La missió del “cap de colla” és buscar la gent, assajarlos, distribuir-los i mirar que cada persona pugi pel seu costat; encara que en algun castell gros a mi m’hi fan pujar, perquè falta gent però queda sempre en el meu lloc el Sr. Joan Bolet que és un home que sap el que es fa i ha fet molt pels castellers de Vilafranca. —Dels cins anys que porto com a “cap de colla” em sento molt satisfet del “cinc de set” que és un castell que els de Vilafranca no havíem pogut carregar mai... i en general de tots els castells ja que són muntats pels de Vilafranca [...] d’anxenetes en tenim bastants i de baixos hi ha molta gent que hi pot anar... de segons, terços, quarts i quints anem molt justos [...] Abans... ni hi havien televisors ni tantes diversions com hi ha ara i la gent anava més als assaigs, per tant hi havia més quantitat i qualitat castellera [...] si és un dia núvol o fred... els castells perillen una mica, són millors els dies de calor, encara que també hi juga el factor nervis... al fer un castell gros... però el que fa posar més nerviós és esperar les dues hores de l’Ofici per anar a la plaça... —El Patronat ha donat confiança i moral a la colla i té com a missió la cosa administrativa... seguros, perquè tots els castellers estan assegurats en cas d’accident, invalidesa i mort... Però els “calers” no fan castells. —Projectes molts... de “torre de set” per amunt encara que aquests castells grossos són molt difícils, la “colla” es troba en un bon moment i crec que podrem lograr un “quatre de vuit” per malament que vagi i amb bona sort un “tres de vuit” (?) ja que en els assaigs s’han lograt cinc “torres de sis netes” i altres castells difícils... —Per celebrar-se el concurs en dia feiner la Colla de Tarragona10 es troba amb la dificultat que la majoria de la gent treballa al moll i per tant hi ha molta dificultat per desplaçar-se a Vilafranca. Als de Valls els passa quelcom semblant i la por de quedar malament els fa quedar a casa». Finalment, Gabriel Martínez creia que no era factible per als seus d’ajornar el concurs fins al diumenge, perquè «... Sortir el divendres, el dissabte i el diumenge concursar... no pot ser. Per altra banda Sant Fèlix és Sant Fèlix». I, amb un notable excés d’optimisme, concloïa: «...tenim ganes de fer castells grossos i per tant podem igualar i superar fins i tot les colles de Valls i del Vendrell».
A la Festa Major d’Igualada: per fi, la torre de set descarregada
«Igualada: assaig general»; vet aquí el títol d’un breu que publicava el Tothom (23 ag.), tot indicant que «Demà, diumenge, és la festa major d’Igualada, la capital de l’Anoia. Allà es concentraran uns quants balls de la nostra festa major, que han estat llogats per representar el nostre folklore. Aquests són els grups de Bastoners i Panderetes, juntament amb els Castellers, que tindran al seu costat la colla del Vendrell. Per ulls vilafranquins aquesta concentració tindrà tots els aires d’un assaig general de la nostra, que estarà al seu davant a una setmana vista. Es pot dir que es podrà pronosticar el resultat de l’anxaneta de plata? Segons rumors també havien d’acudir-hi la colla de Valls, que en saber que actuarien els del Vendrell van fer-se enrera “olímpicament”...». Efectivament, en el programa de la Festa Major igualadina s’anunciava per al migdia del 24 d’agost una «Gran demostración de castells, a cargo de las “Colles”“Els Nens del Vendrell” y “Castellers de Vilafranca”», mentre que a mitja tarda les dues agrupacions actuarien en dos indrets diferents: els vendrellenc ho farien a l’hospital i a la mateixa hora —17, 30 — hi hauria una «Exhibición de la Banda de Música de la Policía Armada (aleshores els grisos eren per tot arreu) y de los “Castellers de Vilafranca” en el Asilo del Santo Cristo». En el mateix número del Tothom, previ a la nostra Festa Gran, el Patronat dels Castellers de Vilafranca feia una crida amb l’objectiu de poder trobar una bona imatge fotogràfica per tal d’il·lustrar una campanya publicitària de cara a la temporada vinent.
Al seu torn, Panadés (23 ag.) publicava una carta que la Colla Vella dels Xiquets de Valls havia adreçat a l’afició vilafranquina i en la qual es disculpava per no acudir al nostre concurs, al·legant que no podia fer-ho en tractar-se d’un dia feiner per a ells. També comentava la recent realització del 14 è programa «Ressò», que presentava l’Agrupació Folklòrica del Casal, i en el qual, juntament amb altres temes d’actualitat, «...Muy interesante y completa también fue la exposición sobre el tema “casteller” que efectuó don Luis Giménez...»; assenyalava, a més, que la vetllada va tenir com a cloenda la projecció de la pel·lícula «Festa Major Castellera», a càrrec de l’Agrupació de Cinema Amateur de la nostra vila. Així mateix, una gasetilla informava de l’edició de tres postals castelleres, amb imatges del fotògraf vilafranquí Antoni Grau, corresponents a un quatre de vuit dels Nens del Vendrell i un tres de set i un pilar de cinc dels Castellers de Vilafranca, tots tres castells aixecats davant del nostre Ajuntament. Pocs dies més tard, Lluís Solsona publicava a Diario de Barcelona (28 ag.) un interessant i complet article que, amb el títol de «Vilafranca Castellera», feia un tomb per la història de la nostra plaça i parlava també de la seva colla i d’altres temes d’actualitat del món casteller.
L’actuació a la plaça igualadina esdevingué un èxit sense precedents, ja que, per fi, els nostres castellers es van poder anotar la cobejada torre de set, amb el valor afegit que significava el fet de poder-la descarregar. Panadés (29 ag.) publicava una fotografia de la torre —no gaire afortunada, per cert, perquè els segons tot just hi treuen el cap—, que havia fet l’Albert Bosch, un jove barceloní que tenia amistats a Vilafranca;11 per contra, la crònica de la «Torre de Set de Vilafranca» era força completa i també un bon punt patriòtica en els seus averanys: «La nostra Colla de “Castellers de Vilafranca” ha entrat al grup de les capdavanteres; hi ha entrat per la porta gran, per la difícil de la “Torre de set”; d’ara endavant l’han de témer les famoses de Valls i Vendrell; ja es parlen de tu a tu. La gesta d’Igualada posa més amunt que mai la tensió de la Plaça més Castellera. Els “Nens del Vendrell”, coneixedors a fons d’aquest art tan complex, saben que els serà dificilíssim guanyar l’“Anxaneta de Plata 1969”, si es que ho aconsegueixen. Tothom qui va admirar el gegantí “Dos de set” de la nostra Colla a Igualada, sap que va sobrar-hi fortalesa, sap que és d’esperar veure repetida la gesta, i els més entesos copsaren amb l’estructura i seguretat definitiva dels “Quatre de set” que alçaren tot seguit, que el “Quatre de vuit” és aprop (les imatges fotogràfiques pertinents revelen que els nostres castellers també hi alçaren un tres de set i un parell de pilars de cinc simultanis, per cloure l’actuació, al costat dels tres que enlairaren els Nens). Vol dir tot això que si la sort no es mostra adversa i podem altre cop descarregar la “Torre” el dia de Sant Fèlix, les proeses no s’acabaran aquí, doncs amb el coratge que infondrà, el “Quatre de vuit” és castell fet. Per la seva banda els vendrellencs és d’esperar que també assoleixin aquests dos castells, ja que’ls porten en cartera aquesta temporada. Per on vindrà el desempat? Pel “Tres de set alçat per sota”? Pel “Tres de vuit”? Proves hem vist per les dues Colles que demostren que hi han possibilitats de coronar aquest últim. Heus ací l’alcanç del aconseguit a Igualada. ¡Quina embranzida porta aquella “Torre de set” que tan magistralment alçaren i baixaren! els
Nani
Carol
Vicens, Mingo
Cisco, Calero
Garcelló, Lluís Hill
Pere Ciuró, Carles Domènech
Fèlix Freixedes, Francisco Mallofré, tots ells gent de “casa” que junt amb tots el qui de “casa” anaren a Igualada, han escrit la millor pàgina de la Història dels Castells de Vilafranca, obrint a la nostra Colla les portes de la fama, recollint els primers fruits de tants anys de preparació, constància i gosadia, que ara que Vilafranca hi participa més que mai per mitjà del Patronat i de l’assistència als assatjos, donant el seu ardent caliu i apoi a la Colla, se’ns ofereixen com a premi a l’esforç de tots»; el setmanari recollia també la iniciativa que havia vist la llum al Tothom en el sentit d’endegar una promoció publicitària de cara a la temporada següent, per la qual cosa es convidava els aficionats a presentar fotografies per tal de triar-ne una que pogués il·lustrar la campanya; la foto guanyadora hauria de quedar en propietat del Patronat. I encara també a Panadés, l’advocat Ignacio Luis Seguí Muller, un dels Administradors de la Festa Major d’aquell any 1969, com ja hem dit, a la pregunta de com es presentava el concurs de castells, comentava que «Después del éxito de la “Colla de Castellers de Vilafranca” el pasado domingo en Igualada, cabe esperarlo todo. Lo que es segura una emoción al rojo vivo y sin duda nuestros muchachos locales como hombres más temidos. Incluso creo veremos bastantes caras vallenses ya que el día (sábado) y la hora, se prestan a ello y no querrán perderse la pugna por lo que a buen seguro harán presencia en la plaza...».
Els del Tothom (29 ag.) es van mostrar força més espavilats en oferir, a la portada, una fotografia millor —i, a més, en color!— de la torre igualadina, una imatge que fou captada per l’aficionat i, més tard, casteller vilafranquí Josep Ferrando i en la qual s’aprecia de forma clara que l’execució de la torre no havia estat pas gens fàcil; i també que, des d’un punt de vista purament estètic, la construcció no era cap meravella, amb els dosos estirant-se a desdir i traient cul de mala manera, la qual cosa havia dificultat l’ascensió —i després la davallada— de la canalla.12 Però la qüestió és que es va poder descarregar i això era el que comptava i que no ens ho podia treure ningú. Potser per això, la redacció del setmanari es mostrava d’allò més eufòrica: «Meravellosa foto! Esforç i tensió per aconseguir aquesta plasticitat. Els castellers de Vilafranca després d’uns vint intents aconsegueixen carregar i descarregar, amb molta traça, la difícil Torre de Set. Amb aquest fet coronen una llarga espera, i es posen a l’alçada de les grans colles castelleres que tenien en el seu historial castells dels més grossos...»; i després de constatar l’esforç editorial i monetari que representava llavors poder oferir una portada en color, afegia: «...volem arribar a l’entranya viva de l’esperit de Vilafranca [...] I com que les coses de Castells agermanen i demanen un esforç de tots, aquest èxit editorial es deu a l’aportació voluntària d’uns homes aficionats als Castells...»; acompanyava l’editorial d’aquell número la coneguda fotografia d’un pilar de quatre aixecat a Sabanell, feia més de vint anys.
En el mateix setmanari Manuel Benach demanava un Museu per a la Festa Major i una de les «Notes de Festa Major» precisava que «D’eufòria castellera pot qualificar-se l’arribada a la vila dels Castellers després d’haver aconseguit la Torre de Set a Igualada el passat diumenge. Sobretot quan es van disposar a celebra-ho en el seu local social: la beguda anava en dansa, els porrons ja no servien i s’havia de beure a broc d’ampolla i tothom cridava d’alegria. El senyor Martínez, el cap de colla, era el qui no sabia pas com fer-s’ho per proclamar als quatre vents el que s’havia aconseguit. Ara, el cert és que la cosa s’ho mereixia». La tarda d’aquell 24 d’agost, diada de Sant Bartomeu,
una forta pedregada, que assolà bona part del Penedès, impedí una més gran i multitudinària celebració de la gesta a casa nostra (malgrat això, els collidors de pardals morts van poder fer l’agost a la Rambla gran, després del diluvi). I també cal dir, per tal de completar la informació, que, a més de la torre de set, els altres castells vilafranquins bastits a Igualada foren el quatre de set, el tres de set i dos pilars de cinc alhora. La conquesta de la delejada torre va merèixer —no podia ser d’altra manera, perquè ell mateix ja l’havia anunciada com a més que probable— aquesta lloa poètica del nostre dilecte Antoni Massanell: «als castellers de vilafranca, amb motiu d’haver descarregat per primera vegada la Torre de Set (24 agost 1969): Davant la vostra Colla, amics, jo em trec la gorra que ara ja heu assolit de fer i desfer la Torre. (Qui em llegeixi que no pensi, humil, que és la de Sis. Temps era temps: avui cal sumar-hi un nou pis). Sempre hem sentit a dir que aquell qui busca, troba. Heu buscat i heu trobat. La “foto” n’és prova. Qui en dubti que la miri —i amb l’esguard ben obert— i veurà les camises com són de color verd. El color verd s’imposa, és vida i és puixança. Oh! com ara ja ens parla d’una nova esperança. Una nova esperança vol dir empaitar un nou fruit. I sols un arbre el dóna: el dels Quatre de Vuit! Au, doncs, amics, coratge: la plaça ja us espera que prou sabreu fer honor a “la més castellera”».
El carro gros, com veurem més endavant, no hauria de trigar gaire a arribar, tot i que no s’aconseguiria per Sant Fèlix, com molts pensaven i era desitjable, sinó unes quantes setmanes més tard, concretament el dia 12 d’octubre. De la primera torre de set a Igualada, també en va parlar, anys a venir, l’entusiasta aficionat local —casteller i amic— Marcel·lí J. Valls i Torné, al programa de la Festa Major de Vilafranca del 1978. Vegem-ne un bon tast, d’aquell vibrant article que ens oferí llavors: «...Tenia jo un any i mig —l’any 1954 — quan la Festa Major d’Igualada rebia per primera vegada aquella novella colla que, estrenada amb il·lusió feia prop de sis anys, estava destinada a escriure pàgines inoblidables en l’antiquíssim llibre dels annals castellers. D’aquella actuació, sentint-ho moltíssim, no m’és possible donar-ne explicacions; espero que se’m comprenguin els motius. El 1969, però, les meves circumstàncies personals havien experimentat un canvi realment acusat mercès al qual, nou anys després, puc recordar amb claredat la visita que la colla de les camises verdes efectuà aquell any a la capital de l’Anoia, alimentant unes notables ambicions que, sortosament, es veurien plenament realitzades per a major satisfacció de Vilafranca, d’Igualada —tostemps familiar pels Castellers de Vilafranca— i de tot el món casteller.
Llavors, l’any 1969, els Castellers de Vilafranca eren una gran colla especialitzada en els castells anomenats de Set. En dues dècades d’activitat, s’havien assolit i consolidat totes aquelles construccions que van des del Pilar de cinc i la Torre de sis fins al Quatre de set amb l’agulla i el Cinc de set, castells aquests darrers veritablement espectaculars i difícils que defineixen de sobres la indiscutible categoria de les colles que s’atreveixen a bastir-los amb èxit. No obstant, mancava aquella consecució de caràcter superior que apropés decididament la colla vilafranquina a les dues colles —Vella de Valls i Nens del Vendrell— que ostentaven solitàries el cobejat ceptre d’agrupacions capadavanteres. Ja no cal dir, amics vilafranquins i castellers, que m’estic referint a la Torre o Dos de set, un castell anhelat des de feia anys, intentat vàries vegades sense haver-se pogut coronar. En aquell 1969 —llegeixo en un article signat per l’amic Eloi Miralles, en un “Tothom” retrospectiu— s’havia probat sense sort a Vilafranca per Corpus i, també, a Sant Pere de Ribes. La desitjada Torre estava mil·limètricament calculada, pesats i sospesats tots i cada un dels pisos des dels baixos a l’enxaneta però, malgrat tot això, continuava comportant-se com una fita infranquejable. La Festa Major de Vilafranca s’atansava i amb ella la segona edició de L’Enxaneta de Plata; calia fer-hi un bon paper. Uns dies abans, però, la presència dels ardits vilafranquins en la tradicionalment castellera Festa Major d’Igualada, motivava una ocasió oportuna per a intentar novament la somniada Torre. Aquesta vegada, n’estaven segurs, no es podia fallar. I tal dit, tal fet. L’esvelta Torre de Set es va enlairar amb delit, confiats els seus castellers en les seves pròpies forces i atenent les precises ordres d’en Gabi. Va patir-se molt però gràcies a una fe inalterable magníficament fonamentada en unes possibilitats imperants, la Torre va ésser triomfalment carregada i descarregada. El mite, enmig d’una esclatant alegria materialitzada en les incontenibles llàgrimes que brollaven dels ulls espurnejants d’aquells homes que estaven vivint un dels moments més feliços de la seva vida castellera, s’havia convertit totalment en la més satisfactòria de les realitats. S’acabava d’iniciar un admirable camí a través del qual els Castellers de Vilafranca conqueririen de forma apoteòsica la posició de colla puntera que tant els ha caracteritzat en aquestes últimes temporades. Heus ací, doncs, el primer Dos de set plantat per la vigorosa agrupació vilafranquina, el dia 24 d’agost del 1969. Un castell memorable que jo vaig viure emocionat —i infructuosament— a través de l’objectiu d’una màquina de filmar; infructuosament perquè, emportat per la mateixa emoció, em vaig oblidar de donar la volta a la película. I a la plaça d’Igualada, un secular escenari casteller, li va correspondre l’immens honor d’acollir aquest primer gran castell de tota una sèrie que aixecaria ben aviat aquella colla que, en aquells moments i tenint en compte la seva joven-
tut i entusiasme, era considerada pels entesos —i no s’equivocaven— com la colla d’un futur que cada dia s’endevinava més pròxim...». L’amic Marcel·lí aprofitava encara la seva engrescada col·laboració literària per felicitar cordialment els Castellers de Vilafranca, tot desitjant-los encara més èxits en el futur, alhora que elogiava també el poble vilafranquí per haver sabut conservar fervorosament, anys i panys, les essències de la nostra Festa Major.
I ara parlen els de Valls
Els dos setmanaris de la vila anaven curulls d’informació, i també d’imatges castelleres, en els extraordinaris de Festa Major. L’editorial del Tothom incidia sobre la problemàtica de mantenir vius els valors de la nostra festa: «...El fet d’enfrontar-nos amb aquests problemes no indica pas que no estimem la festa i ens escapem d’emocionar-nos en el moment de fer l’aleta d’una torre de set, o en el punt culminant de l’entrada, o durant la tronada o el castell de foc...». Més endavant, el duet Raimon i Frederic se les empescaven per fer parlar el nostre Patró en el text: «Sant Fèlix ens diu sobre la seva Festa...», una de les preguntes del qual era aquesta: «—¿Us disgustaria molt que enlloc de fer el concurs de castells el dia 30 es traslladés a un altre dia festiu per tothom?»; i vet aquí la resposta del nostre Sant: «Heu de comprendre que jo tinc el màxim interès que aquestes competicions, per probar la serenitat i el valor dels castellers, siguin el més notrides possible i, per tant, si el dia del meu sant es donés una ràpida visió a tots els balls i dances i una petita mostra de castells i torres —ço que agrairien els cafeters i els bars—, no hi veig cap inconvenient que es destinés un diumenge per a celebrar a la plaça més castellera, com diuen que és la de Vilafranca, per celebrar aquest concurs que podria tenir una importància cabdal, i jo en tindria prou que tots els castellers concursants em vinguessin a saludar sense que em treguessin de “casilles”». Per sort, podem dir que, escolat gairebé mig segle, la diada castellera de Sant Fèlix s’ha mantingut impertèrrita, sense variar ni un bri d’allò que l’ha caracteritzat, ço és la volença de tenir a plaça les millors colles del món casteller i, a més, en el dia que toca: el de la Festa Gran (el que sí que ha canviat, tanmateix, és l’hora d’anar a dinar... però això ja són figues d’un altre paner).
A la portada del mateix Tothom, acompanyant la fotografia de la torre de set d’Igualada, trobem aquesta frase lapidària: «Si volen firmem enguany el contracte de l’any que ve», que es desprèn de les declaracions que Josep Gasque —el famós Pep de la Llet, excap de colla— i el veterà casteller Jaume Viñas —antic secretari—, capdavanters ambdós de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, havien fet al redactor Antoni Ribas; algunes de ben sucoses, per cert, com ara aquestes: «...—La plaça castellera de Vilafranca és una plaça de toros, volen que matin el torero. Ells paguen, però fer castells no és sols pagar, és tenir coneixement dels castells que es poden fer. A Vilafranca s’han fet bons castells, però sempre improvisats. Ara... per anar-hi en un concurs, no hi pots anar així com així... [...] —Dieu que ho volen fer per la plaça més castellera...Totes les places ho són de castelleres. A la Bisbal també ho diuen, i Valls que representarà? Nosaltres que no escrivim, que no diem res... [...] Anar a un concurs a Vilafranca en un dia de cada dia no hi pots anar amb tots los caps lligats, perquè un casteller et vindrà després de la feina, l’altre més tard i això no pot ser. En una exhibició podem venir qualsevol dia, perquè vindran els que puguin i es farà el que es podrà [...] Nosaltres vindrem en pla d’exhibició, amb el Vendrell, l’Arboç, Tarragona, i si hi haguessin vint colles... però en concurs, un dia de cada dia, no. Ni a Vilafranca ni enlloc [...] —Ja els ho vam dir als administradors, que van estar aquí...Aquells advocats, junt amb el Parrilla, si volen firmem enguany la contracte de l’any que ve. I no sabem com estarem, l’any que ve... [...] —Ja els hi vaig dir amb el Parrilla i l’Esteve —que porten la batuta de la festa— si féu el concurs el diumenge, pels mateixos “calés” venim el dia 30 i el dia del concurs, què més voleu?», deia el Pep de la Llet, mentre que Viñas reafirmava: «—No és problema econòmic, per les mateixes pessetes hi anàvem dos dies. Figura’t si ens agradaria baixar, que si és en diumenge vindrien deu mil vallencs..., tot lo poble. Del Vendrell no sé quants, però de Valls deu mil. Enguany Vilafranca s’ha equivocat, perquè s’haurien vist castells grossos. Nosaltres tenim en cartera el 5 de 8 i la amb forro, castells que ningú en el segle ha vist.13 Vilafranca us ho perdeu. Nosaltres potser donem massa importància amb un concurs, però és un criteri de la colla. I no la doblegaran per calés ni per res. En diumenge tots els concursos que vulguin. És clar... la por al ridícul la tenim! Hi volem anar preparats, ja que tenim els màxims guardons».
Gasque explicava encara que si no havien anat a Igualada no era per por d’enfrontar-se amb els del Vendrell, sinó perquè aquests hi anaren per menys diners; i, tornant al concurs vilafranquí, rematava: «—L’any passat era l’únic any que ens podien fer baixar del burro, ja que els administradors tots eren de la colla Vella, i el pregoner —Mn. Surià—14 també, i ell podia portar els tràmits... A més, fixeu-vos bé, hi ha sis colles de castellers, i a Vilafranca només en vénen tres... què vol dir això?». La xerrada finia amb algunes consideracions sobre el panorama casteller, per part del casteller Jaume Viñas: «—Torna una altra època bona. És la millor època del segle actual perquè es torna a parlar de castells grossos: torre de set, torre de vuit, pilar de sis, cinc de vuit, tres de vuit... [...] Vilafranca també té colla, i molta afició. És una plaça plena on es veuen a la pinya camises d’altres colles...». Finalment, al Pep de la Llet se li escapava una errada tècnica (cal tenir en compte, però, que l’entrevista havia estat feta abans de la Festa Major d’Igualada) en pontificar: «—La torre de set els de Vilafranca la poden carregar. Descarregar, no!».
Més retalls literaris a l’entorn dels castells
Al seu torn, Panadés, ultra la crònica igualadina ja ressenyada, publicava el ja prou ben conegut poema de Josep Maria Santacana i Serdà dedicat als «Castellers de Vilafranca».15 També hi tornem a trobar l’anunci del «2 on. Concurs de Castells, Trofeu “L’Anxaneta de Plata”», que emprava el mateix dibuix del cartell de l’any anterior; quelcom estrany si tenim en compte que, un mes abans, com ja hem dit, havia estat presentat el corresponent a la segona edició, obra de Raimon Colomer i que era una composició que representava la part alta d’uns pilars, amb els enxanetes fent l’aleta. El setmanari aprofitava, a més, per recordar el resultat del concurs del 1968, amb pèls i senyals sobre el seu desenvolupament. Finalment, la col·laboració castellera es completava amb l’escrit: «pilar DE SET», signat per L. M. U. (l’autor deu ser en Lluís Maria Udina). Tot i que no se’n fa esment, es tracta d’una adaptació molt reduïda, amb força coincidència de personatges —i en versió castellanitzada—, del magnífic treball que, amb el títol de «Una gesta», el notable escriptor vilafranquí Lluís Via havia publicat a Catalana (revista semanal), el 12 d’octubre del 1919;16 la nova glossa —adornada amb un dibuix d’avantguarda que representava un espadat de set pisos— feia així: «La vida giraba en torno a unas pocas calles donde un exiguo número de comerciantes, en sus diminutas y tenebrosas tiendas dormitaban más que vendían: el sol caía pesadamente sobre una villa con sus pocas más de 5.000 almas..., era un sol sahariano, propio de los postreros días de agosto en los que Vilafranca celebra su típica Fiesta Mayor. Eran los tiempos que las calles tenían por toda iluminación las clásicas “teieres” y alguna que otra lucerna de aceite; los años en que fuera proyectada la actual Rambla de San Francisco, es decir, las postrimerías del primer cuarto del siglo pasado. Valls se ceñía el cetro castellístico y Vilafranca era anualmente el escenario de la gran final, la que muchos años más tarde se le llamaría el “Wimbledon Casteller”. Las dos collas vallenses, la “Colla Nova” y la “Colla Vella” rivalizaban en un desenfrenado “més amunt”, más allá, haciendo honor a sendos historiales escritos de proezas. L’Andreu, cap de Colla de la Vella, era el hombre conocedor perfecto del arte casteller y hacía tiempo que no “parava” ningún castillo, pues sabía que con el paso de los años habían menguado sus fuerzas. La prudencia, unida a la fama de excelente casteller que había conseguido, aumentaban su autoridad y prestigio. De clara visión en materia de castellers, escogió al “Ros de la Pina”, un joven de la villa, para que en aquella Fiesta Mayor “parara a segons” el colosal Pilar de Sis, siempre y cuando las pruebas preliminares resultaran satisfactorias. No contava l’Andreu con las preferencias y compromisos del Xipell, un terç que poseía tanto de excelente casteller como de venático cuando alguna decisión no le satisfacía plenamente; queriendo a “segons” otro casteller llamado Lloses. “He dit que serà el Ros i serà el Ros”, gritó l’Andreu. Habíanse presenciado ya, por duplicado —uno por colla—, la Torre de Set, Quatre de Vuit, Sis de Set y el titánico Tres de Nou, coronado por la Vella y que a la Nova se les desplomó, cuando llegó la hora cumbre y solemne del último castillo: l’Espedat de Sis, hoy más conocido por el Pilar de Sis. El Ros de la Pina estaba ya colocado a segon y el Xipell, demostrando su agilidad y práctica de buen casteller, se había colocado, como un lince, sobre sus hombros, mientras las “gralles” hacían sonar su fina y estridente melodía. El Lloses —terç de la Vella—, se había pasado a la Nova en un arranque de rabiosa pugna y como despecho hacia l’Andreu y el Ros, queriéndoles demostrar que sin ellos y sin el Xipell, también podían parar l’Espedat de Sis. La columna humana de la Nova había colocado segons, terços y quarts, mientras ascendía l’Aixecador, estando preparado el menudo Anxaneta, a trancas y barrancas seguía sosteniéndose, mientras la Vella, con l’Anxaneta saludando, aguantaba firme esperando avanzar a l’unísono, los pocos metros hasta el balcón del Ayuntamiento. Con sacudidas epilépticas, que presumían el final, la Nova inició su avance desplomándose cual castillo de naipes. El Xipell y el Ros seguían aguantando sin inmutarse, en l’Espedat más perfecto que recordaban los aficionados; de repente el Ros se inclinó hacia su derecha, como si de improviso el pilar hubiera centuplicado su peso. Era una posición penosa, arriesgada e inaguantable. Con un sobrehumano esfuerzo, una contracción prodigiosa, volvió a enderezarse, estableciendo la línea de la verticalidad. La plaza hervía de emoción. El Pilar iniciaba, por segunda vez, su lento avance cuando el Ros, en otra sacudida más fuerte, se inclinó hacia atrás con inminente riesgo de partirse la columna dorsal. Las piernas del Xipell ejercían una titánica presión sobre la cabeza del Ros, como queriendo triturarla. Lejos de derrumbar el Pilar, el Ros, en un supremo y desesperado esfuerzo, se agachó hasta quedar materialmente sentado sobre la cabeza del que tenía debajo, cubierta por un bosque de brazos de la tupida “crossa”. Un clamor de admiración salió de las bocas de los centenares de personas que presenciaban las actuaciones, cuando el Ros recobró su posición inicial, levantándose con los cuatro castellers sobre sus hombros. El Pilar estaba a pocos centímetros del balcón cuando una última presión del Xipell sobre la cabeza del sufrido segon, imprimió tan fuerte sacudida, que se derrumbó.
La razón o excusa del Xipell fue que quería probar la resistencia del nobel casteller. “Encaixa-la, noi” —le dijo al tenderle la mano—, “I pregona que has fet... l’Espedat de Set... i...”, no pudo terminar la frase, un directo del Ros lo dejaba sin sentidos. «La masa, enardecida, aclamaba a la Colla y al Ros de la Pina en medio de un entusiasmo estremecedor que apagaba el sonido de “les gralles”, como quizá nunca ha podido presenciarse, mientras “l’anxaneta” coronaba el monumental y titánico pilar DE SET». Cal dir que aquest final de la contalla resta, com és fàcil d’entendre, una mica confós per la referència que fa d’un pilar de set que sembla no formar part de l’argument; en canvi, en el text de Lluís Via, es parla que, després de les trifulgues amb els dos pilars de sis, el Ros de la Pina «parava l’espadat de set gloriosament».
La vessant castellera del pregó de Josep Maria Espinàs
Amb un tercet d’Administradors seglars, advocats de professió, no ens ha d’estranyar que el pregó de la Festa Major hagués estat confiat a un company de llicenciatura, tot i que sense exercici, tot s’ha de dir: fou el reputat escriptor Josep Maria Espinàs i Masip, qui, com ja hem vist, havia tastat, uns anys abans, les excel·lències de la més típica per tal d’icloure-la en la seva obra Festa Major (Edicions Destino), publicada aquell mateix any 1969 (de fet, algunes parts dels textos del pregó i del llibre són força coincidents). La seva prèdica va satisfer la concurrència i, pel que fa als castells, va dir això: «Jo he descobert la veritat dels castells a Vilafranca. La preparació d’un castell és lenta. Cal fer a baix una pinya sòlida. Les mans temptegen la millor posició, la pressió adequada; així pugen un parell de pisos. Els castellers de les altres colles, des dels seus llocs, observen atentament el castell que puja. Són ulls avesats, que espien els més petits detalls, els esforços excessius o insuficients, les oscil·lacions dels quatre pisos que ja s’han alçat, si algun dels castellers adopta una actitud massa rígida, indici que està perdent el domini de la pròpia musculatura... Els segons passen terriblement lents, es lliguen l’un amb l’altre, i hi ha una tensió general. Al castell, només li falta ser coronat per l’anxaneta. El noiet comença l’ascensió, arrapant-se amb les mans i els peus a les faixes i les espatlles dels homes... uns homes que sovint tenen els ulls tancats, en una definitiva concentració d’esforç... mentre sona la música punxant de les gralles, com una injecció continua de nervi. L’anxaneta és ja a mig castell, i els homes encara aguanten (ha augmentat una mica la tremolor general de braços i cames), i de la plaça pugen milers de veus, de crits d’ànim; veig la mirada espurnejant de la gent, i jo mateix em sento (ara que l’anxaneta és dalt de tot, és dalt!, és dalt!) una picor als ulls que m’agafa de sorpresa, i la passió general és com un núvol que ho esborra tot, llevat del noiet que ara comença a baixar per l’altra banda del castell... i, en un segon, amb una rapidesa indescriptible, el castell es desarticula, es trenca, però no del tot, i cau mig desfet sobre la gent que fa la pinya. L’entusiasme perquè s’ha aixecat el castell —encara que en “descarregar-lo” hagi caigut— és general. Sento una veu que diu: —“Ja he vist un quatre de vuit. És una bona festa major!”. Per a mi, que no hi entenc, un castell és ple de misteris. Per això li pregunto a l’home del meu costat: —“I com saben quan l’anxaneta ha coronat el castell? Si tenen tanta feina a mantenir l’equilibri, i no poden moure el cap, empresonat pels peus del que tenen al damunt, ¿com estan al corrent de la marxa de l’exercici?”. —“Per les gralles. Els castellers saben com va tot gràcies a les gralles, perquè la música va marcant els pisos”. No quedo gaire convençut. Potser les gralles marquen els pisos que s’alcen, no ho discuteixo, però em sembla que els castellers no les senten, les gralles. Tinc la impressió que la sang els bull a les orelles, congestionats com estan, i que tots els seus sentits s’apliquen a aguantar, a sobreviure a la donació total de l’esforç. Més aviat diria que saben on es troba l’edificació del castell, i el moment brevíssim que l’anxaneta el corona, a través de la xarxa de braços i cames; algun misteriós estremiment, com un llampec de dalt a baix, els deu donar la notícia. Jo he estat testimoni, a Vilafranca, d’un fet que m’ha permès entendre quin estrany verí encomanen els castells. Un dels castellers vilafranquins era a l’Àfrica fent el servei. Pensant en aquest noi, un amic ha filmat l’exhibició, un altre ha gravat la música, els crits i l’ambient en una cinta magnetofònica, i una noia ha apuntat totes les incidències dels exercicis, detall per detall. Així el noi que aquell any no podia ser-hi, haurà pogut imaginar-se perfectament que hi ha estat. Si aquest noi ara és aquí, aquest vespre, el felicito per tenir uns amics tan amics.17 [...] Després del bon dinar, els castellers no presenten ja aquella tensió del matí, aquella sensació de nervis i musculatura a la que salta. Passegen una mica descordats i molts fumen una fària. Al matí, els castellers semblaven tots un. Ara, aquí al passeig, me’ls miro i m’adono que hi ha castellers pagesos, castellers—yeyé, castellers fatxendes i castellers tímids, castellers pares de família que duen sota el braç una joguina que han comprat a la Fira per al nen que tenen a Valls o al Vendrell...».
I per cloure aquest apartat previ a la Festa Major només afegirem que, en el programa, hi foren impreses les imatges d’algunes fotografies de «castells del segle XIX», les quals, més aviat, eren de començaments del segle XX, incloent-n’hi una del típic «Pilar del Porró». També cal constatar, més que res com a curiositat anecdòtica, el mecenatge que un parell de grups d’animosos vilafranquins, amb bons aficionats a la festa i als castells a les seves files, duien a terme sobre alguns dels músics vinguts de fora; concretament, el dels «Sanfermines» es feia càrrec del cost del trio de «Gaiteros de Estella», mentre que els confrares del «7è de Michigan» feien el mateix amb el duet de «Dolçainers de València».
Al concurs, els Castellers de Vilafranca intenten de nou el quatre de vuit, però tornen a guanyar els del Vendrell
I arribà de nou el gran dia. Les tres mateixes colles de l’any anterior eren les que es van tornar a trobar a plaça per concursar. Els vilafranquins van plantar cara novament, però el seu segon intent de carro gros va tornar a decebre, sense fer honor als esforços esmerçats en els assaigs; amb tot, van poder coronar, per primera vegada a Vilafranca, la torre de set. La victòria, com era d’esperar, fou un altre cop per als vendrellencs, tal com deia un dels titulars de Panadés (6 set.): «“Els Nens del Vendrell” se adjudicaron por segunda vez el trofeo “L’Anxaneta de Plata” y el segundo puesto fué para los “Castellers de Vilafranca” coronando por primera vez en nuestra villa la “Torre de Set”». Una fotografia d’aquesta torre —del vilafranquí Joaquim Aragonès— il·lustrava la portada, que incloïa, a més, aquests comentaris: «La fama de “plaça més castellera” se confirmó una vez más el pasado día 30 con las exhibiciones en nuestra villa (por orden de actuación) de “Castellers de Vilafranca”, “Nens del Vendrell” y “Minyons de l’Arboç” que ofrecieron al numeroso público los mejores castillos del año, en una sola jornada y en la misma plaza. La primera actuación del Concurso correspondió a nuestros “Castellers de Vilafranca” que coronaron magníficamente por primera vez en nuestra villa, la “Torre de set”, siendo recibidos con una aclamación apoteósica por la gran muchedumbre que llenaba por completo la plaza y calles adyacentes; se derrumbó al bajar, recibiendo otra salva de aplausos (540 puntos)». Els Nens del Vendrell, en aquesta primera ronda, aconseguiren la mateixa puntuació en carregar també la torre de set, mentre que els Minyons de l’Arboç realitzaren el tres de set (200 punts). La crònica continua així: «Con empate en puntuación entre Vendrell y Vilafranca, la emoción estaba al rojo vivo, más aún cuando empieza la segunda ronda y nuestros bravos “Castellers” preparan el “Quatre de vuit”; los nervios tensos y la incertidumbre en si lo conseguirán o no. Es una empresa arriesgada por nuestra “Colla” con pocos años aún de experiencia en tan altos castillos. Se colocan “segons” y se cree que la “pinya” no es lo suficientemente recia. Vuelta a probar y cuando están los “terços”, otra vez. A la tercera va la vencida y vemos como el castillo empieza a cobrar su espectacular y gigantesca presencia.“Aixecador” y “Anxaneta” trepan por las verticales columnas humanas... una indecisión de ambos hacen que el castillo, con els “dosos” colocados se derrumbe. Los aficionados comprenden el esfuerzo de nuestra “Colla” y saben que el éxito està a la vuelta de la esquina. Muchos afirman que no se tardará en ver coronado el “Quatre de vuit” por los vilafranqueses...». Al seu torn, els vendrellencs sí que van poder completar el carro gros (amb la qual cosa s’enfilaven fins als 1.240 punts) i els arbocencs feien el mateix amb el quatre de set amb l’agulla al mig (i sumaven 500 punts).«Antes de terminar la ronda Vilafranca puede escoger entre empezar la siguiente o intentar otra vez el “quatre de vuit”, cosa que con muy buena visión desiste, y realizan perfectamente el “Cinc de set”...» (amb el qual arribaven als 940 punts); a continuació, els Nens van aconseguir carregar el pilar de sis —el primer que era coronat degudament a la nostra plaça a l’època moderna dels castells—, enmig d’un esclat d’entusiasme i que refermava la seva victòria, assolida amb un total de 2.230 punts; els Minyons, tot seguit, es van atrevir amb la torre de set, però no van poder coronar-la. Finalment, «Los “Castellers de Vilafranca” cargan y descargan el “Tres de set”», i la seva puntuació final arribava als 1.140 punts, mentre que els de l’Arboç, que puntuaven amb un pilar de cinc de comiat, en sumaven 575. Els vilafranquins també van fer el pilar de cinc, mentre que els vendrellencs en van fer quatre alhora, un portat al balcó, després d’haver-lo girat a banda i banda unes quinze vegades. El relat de Panadés acabava deixant constància que «La “Colla Nens del Vendrell” se adjudica el máximo y codiciado Trofeo “Anxaneta de Plata”, siendo para los “Castellers de Vilafranca” el segundo puesto con el “Premi a l’Honor” y para “Minyons de l’Arboç” el “Premi a l’Esforç”»; també que els del Vendrell havien regalat una artística placa en bronze repujat, com a mostra d’agraïment a l’Ajuntament vilafranquí per la seva tasca en pro del folklore casteller. I, finalment, tancava així la crònica: «Dejamos constancia de que nuestra “Colla” actuó también en la plaza y por las calles de la villa el día anterior, realizando varias exhibiciones, así como el domingo que coronaron otra vez la “Torre de set” y descargaron “Tres de set” y “Pilar de cinc”».
Al Tothom (6 set.), el redactor i casteller Lluís Giménez s’expressava en termes molt semblants i oferia una crònica castellera força completa dels tres dies de Festa Major. En el que pertocava a la nostra plaça i als castellers vilafranquins, deia el següent: «...Vilafranca ha estat novament l’escenari d’una impressionant explosió castellera, demostrant una vegada més que els castells són el plat fort de la Festa i l’exponent més enèrgic i autèntic de la manera de ser, pensar i sentir de la gent del nostre poble [...] Tenint ja aconseguida la torre de set de la colla local a Igualada, com un preludi dels grans castells d’enguany, s’alçaren ja el dia 29 els primers castells amb força, seguretat i valentia, carregant i descarregant els quatre de set, torre de sis i pilar de cinc [...] Si mai hem estat en una plaça en la qual es fan castells, i on l’entusiasme esclata amb tota l’eufòria més popular i expressiva possible, aquesta és la plaça de Vilafranca. En ella s’hi aboca tota la força tradicional i tota la riquesa folklòrica d’un poble que és conscient de la seva història i del seu sentiment profund envers els popis costums. La plaça se’ns mostrava plena de gom a gom, i el nerviosisme propi del moment trobava sortida amb una xerradissa constant que es mantenia en els centenars de grups de gent que, impacients, es disposaven a ésser testimonis d’una actuació que es preveia emocionant. D’acord amb el sorteig efectuat prèviament, encetava el concurs la colla de Vilafranca enlairant la torre de set, que un cop carregada magníficament es desplomava en iniciar la davallada [...] Aleshores la nostra colla afrontava amb gosadia el tan esperat i comentat “Quatre de vuit”, el qual, degut a la indecisió de l’enxaneta, no pogué arribar a carregar-se i caigué aparatosament [...] Els nostres castellers, sense defallir, van deparar-nos seguidament el més perfecte i segur cinc de set de tot el seu historial [...] i un immillorable tres de set [...] El dia 31, la colla de Vilafranca, després de realitzar immillorablement una torre de set en la qual no volgué pujar l’enxaneta, es tornava a tirar amunt arribant a carregar-la, però s’esfondrà quan s’intentava desfer-la. També es va fer un immòbil “Quatre de set” i “Pilar de cinc al balcó”. Cal veure en tota la descripció dels castells realitzats durant la nostra Festa Major, que no en va s’està insistint últimament en què el moment actual casteller és, no solament esperançador, sinó ja una realitat palpablement òptima. Els castells estan ja en el camí que farà que poguem veure, a no tardar, castells quasi bé llegendaris, com són el “Tres de Vuit” i d’altres, i que a totes les nostres festes poguem comptar amb l’enardidora realització de grans castells, aquesta manifestació tan viva i autèntica del nostre país».
En el mateix número, veiem publicades les puntuacions obtingudes per les colles al concurs, així com una carta d’«un vilafranquí» que exposa aquesta curiosa conversa escoltada en una taula de cafè: «—¿T’has fixat en la diferència que hi ha entre els de l’Arboç i els de Vilafranca? —I tant! Els de casa porten la camisa verda, mentre que els de l’Arboç... —No, home, no! No em refereixo pas als Castellers, sinó als programes de la Festa Major d’enguany...». El remitent es lamentava que en el programa de l’Arboç, dels 67 anuncis publicats, 48 eren redactats en català i la resta, 19, en castellà, mentre que, en el vilafranquí, dels 109 que oferia, només n’hi havia cinc en la nostra llengua pròpia. Malament! I això que feia només unes setmanes que havíem dedicat un monument a l’autor de La Tradició Catalana...
A Panadés (13 set.), Manelic Panadés postil·lava sobre allò que podria passar al cap d’un any, a la vegada que incidia en alguna qüestió ja repetida: «Con ausencia de los de Valls, vivimos jornadas memorables, que no desmienten que Vilafranca sigue siendo el palenque “Casteller”, el “Coven Garden” de los Castells. El “Pilar de sis” fue una saeta lanzada al cielo, realizada por los Nens del Vendrell. Veremos el año próximo, con la asistencia de los “Xiquets de Valls”, por coincidir en dia festivo, como irá eso del Concurso Casteller “L’Anxaneta de plata”. Va a ser sonado...». També s’informava del decés, amb només 59 anys d’edat, del bon casteller Rossend Ventura i Gumà, el popular Sendo, tot indicant que «El finado era miembro entusiasta de los “Castellers de Vilafranca” a la cual agrupación perteneció y había desempeñado algún cargo en la misma a los principios que se fundó. En el entierro asistieron un nutrido grupo de sus compañeros que le acompañaron hasta la última morada y le ofrecieron una corona a su memoria».18
Febre de quatre de vuit
El casteller Josep Miret, tan compromès com el que més, assegurava al Tothom (20 set.) que l’octubre casteller ens portaria a unes «Pròximes jornades importants», de les quals havien d’ésser protagonistes, no solament les colles capdavanteres del Vendrell i de Valls, sinó també la de casa, perquè —deia— «Vilafranca ha d’aconseguir el 4 de 8, per poder ser major d’edat». Com a preàmbul, postil·lava que «En la passada Festa Major hem gaudit d’uns dies plens d’esdeveniments castellers a la nostra vila: tots hem vist la puixança que aquest art està adquirint en la nostra època, però aquest termòmetre de Vilafranca que amb tanta precisió acusa aquesta creixença, pren sempre la pulsació a les colles en el moment àlgid de l’estiu, quan encara queden, no obstant, per veure els resultats de les jornades castelleres de tardor, els dies de les Fires de Valls o el Vendrell, on les seves colles fan el “Fi de Curs Castellístic”. A Vilafranca les colles es troben front a front; aquí amiden llurs forces en arriscada competència, i coronen les més envejoses proeses. Després quan arriba la tardor, enardits pel èxits obtinguts o bé esperonats a superar algun castell caigut que cobegen amb neguit, els castellers fan un va i tot, i en un últim esforç proven cada any en les seves viles respectives de superar-se a si mateixos...». A continuació, Miret abordava el tema sobre el que farien o podrien fer, tant vallencs com vendrellencs, abans d’acabar l’any i, per acabar, reflexionava: «I a Vilafranca, què farem? Serem menys que els altres? No! Ja l’any passat la nostra colla de Castellers de Vilafranca aprofità l’avinentesa d’escaure’s al setembre el seu vintè aniversari, per fer una sortida amb bons castells a la plaça. Aquest setembre la Colla compleix la seva “majoria d’edat”, fa els seus dos (sic. per vint-i-un) anys... i com per tothom això representa una plenitud, que ja hem pogut palpar amb les tres Torres de Set que porta fetes la Colla, amb la primera inclús descarregada, proesa demostrativa de la maduresa del seu moment actual.
És per tot això que, aprofitant totes aquestes circumstàncies exposades, seria l’hora d’unir els esforços de tots els que a Vilafranca estimem i fruïm dels castells, per apretant més que mai la pinya, formant una immensa soca, alcéssim al mig de la nostra plaça amb la presència de tots, aportant-hi el més gran entusiasme, aquell “Quatre de Vuit” que ja hem tingut “en portes”, el dia de Sant Fèlix. I que ara encoratjat per tots, sigui, coronant-se en la pròxima sortida de la Colla, el millor premi per tots —per Vilafranca i la seva Colla— a una majoria d’edat vertadera, assolint el “Quatre de Vuit”, el castell més gran entre tots els grans castells». És el moment de destacar, ara i aquí, que els Nens del Vendrell, el 21 de setembre i a la vila pròpia, aconseguiren carregar i descarregar, per primera vegada, el delerat pilar de sis.
«Amunt i crits!»; aquest era un dels titulars de Panadés (27 set.), que donava pas a l’escrit —signat per Siso— que intentava adobar el terreny casteller a l’aguait de noves fites, alhora que esperonava l’afició per tal de fer costat a la colla vilafranquina davant del repte que aquesta s’havia imposat per tal de cloure encara més dignament l’any casteller, una temporada en la qual també les colles de Valls i el Vendrell s’havien fixat nous objectius. Vet aquí el text en qüestió: «Ha passat la Festa Major, i amb ella tota la complicada filigrana folklòrica que, en el transcurs de pocs dies, —quasi bé unes hores— va trencar sorollosament la monotonia del nostre tarannà quotidià, amb les seves explosions, coloraines, dances, rialles, bons àpats, alguna que altra oració i moltes ganes de fer gran festa. Tot ha passat ja. Tot ha tornat al repòs esperant l’any que ve. Però... amics, no tot ha deixat de moure’s; no tot resta ja en silenci. Hi ha quelcom que no reposa, que no pot tancar les portes, que no sap esperar fins un altre any. Es tracta dels Castells. Els Castells no passen mai a les golfes. S’acaba la Festa Major, de la que ells són el plat fort; però segueixen la dança, fins i tot augmentant la seva eufòria. Per la veïna vila del Vendrell hi ha passat Sant Zacaries, ara arriba l’aniversari de la nostra Colla, després al Vendrell la Fira, i a Valls Santa Úrsula. I tot això sense que decaigui el neguit, l’espectació i l’enrenou que sempre intranquilitza molt saludablement la vida dels Castells. Fa ben pocs dies que els “Nens del Vendrell” realitzaven la proesa del segle descarregant el “Pilar de sis”, i sabem que per la Fira volen anar pel “Tres de vuit”, com també la “Colla Vella” de Valls fa dies que parlen (!) del “Cinc de vuit” i la “Torre de vuit amb forro”. Ah! però cal dir també que la Colla de casa no s’adorm pas als llorers, encara que ja té al seu historial, la “Torre de set” carregada i descarregada, no defallirà fins aconseguir el gran castell tan cobejat: el “Quatre de vuit”. I d’aquí pocs dies, concretament el 12 d’octubre, el diumenge que per motius de tipus pràctic (la Colla ha volgut esperar el moment més òptim dels seus castellers)
s’ha escollit per celebrar la festa del XXI Aniversari del naixement de la Colla, s’enlairarà novament a la plaça de la vila el difícil “Castell de vuit”, en el que els nostres castellers hi posaran tot el seu coratge. No hi ha de faltar ningú. Cal que tothom s’ajusti a aquesta celebració que començarà ja al matí amb unes bones “Matinades”, la missa, i finalment actuació a la Plaça, concluint la festa amb un Dinar de germanor. La Colla “Castellers de Vilafranca” està en un magnífic moment. Ara s’està començant a trobar el fruit de tot un laboriós treball de preparació, captació de gent, assatjos i maldecaps. Solament el descarregar la “Torre de set” a Igualada, ja va ésser una proesa i, ara, davant del proper instant del “Quatre de vuit” cal que diguem: “Tots a la una i que a la Plaça hi siguem tots!”». En el mateix número del setmanari degà, a banda de felicitar els castellers vendrellencs pel seu èxit més recent, s’informava que la nova colla de Castellers de Barcelona s’havia exhibit, en pròpia plaça, per les festes de la Mercè i també que «Nuestros bravos “Castellers de Vilafranca” actuarán en Montserrat el próximo día 19 de octubre, domingo, con ocasión de la tradicional Romería a la Santa Montaña».
Tot albirant la proesa
Set dies després, el tal Siso tornava a la càrrega a Panadés (4 oct.), amb un altre titular ben explícit: «Quatre de vuit!», amenitzat amb la fotografia d’un carro gros vendrellenc. El text, abrandat i a tall d’arenga, que seguia és aquest: «Fa ben pocs anys que sentíem a dir:“Quant tornarem a veure els “Quatre de vuit”? Semblava que’l món dels castells trontollava; semblava imminent la devallada vertical. Però mercès als Concursos i a la inquietut d’un bon nombre d’aficionats, tornà l’eufòria i novament els Castells s’han revitalitzat, demostrant-nos una vegada més que aquesta vella —i bella— tradició està fortament arrelada a la nostra terra i que l’esperit ardent que’ns mou a estimar i treballar pels Castells no solament no decau, sinó que creix prometedorament. I ara, apropant-se la festa de l’Aniversari de la Colla, sapiguent que s’ha de tornar a fer l’intent del “Quatre de vuit”, sapiguent que és precisament la nostra Colla la que ho intenta i sapiguent que després del rescent intent de la Festa Major tothom ha comprés que es pot fer, ens donem compte de que tothom, els que pugen, els que fan pinya, i els que s’ho miren, no ens acontentem amb dir: “Es pot carregar”, sinó que hi afegim: “s’HA DE carregar!”. El que coneix una mica les interioritats dels Castells, sap que si per una banda un castell mai es pot donar per fet fin l’hora de la veritat, també sabem que a la Colla local hi ha la qualitat suficient com per a fer-lo, i si a la qualitat hi sumem l’esperit de la Colla, el calliu del poble, el saludable amor propi de voler-lo fer, i l’entusiasme del mób casteller devant d’aqquesta
Colla que amb la “Torre de set” ha passat ja a primera categoria, ens hem de sentir forçosament optimistes en quant a l’actuació del dia 12. Quan una Colla intenta amb gosadia assolir aques titànic Castell, necessita que entorn seu es formi un caliu especial. Cal que a la plaça tothom hi aporti no solament la seva presència sinó també el seu escalf. Aquells moments en que tothom para el respirar, pendents del cimbreix del Castell, meravellosa espectació d’un poble que va seguint les evolucions de l’infant que s’enrapa, aquells moments que desemboquen en una tronada d’aplaudiments, en una explosió de l’eufòria, massa estona retinguda, són els moments en que es patentitza més clarament l’autèntica manera de viure, sentir i estimar els Castells, catacterística dels vilafranquins. Cal que tot Vilafranca es reuneixi entorn els Castells, aguantant o aplaudint, però que hi siguin. Vilafranca sempre ha vetllat pels Castells; els necessita; i potser una vegada més el cor de la vila saltarà de festa per haber aconseguit el gegantí castell: el “quatre DE VUIT”»; en el mateix número, una gasetilla sobre les «Matinades» avançava que «El próximo domingo día 13 (sic. per 12) del actual, celebración del XXI Aniversario de la fundación de los “Castellers de Vilafranca” se celebrarán unas “Matinades” que a las ocho de la mañana recorrerán las calles de nuestra villa, en las que están invitados los vilafranqueses y comarcanos. En el recorrido serán invitados por diferentes casas comerciales e instituciones locales y en la que ya han ofrecido su colaboración los Sanfermines de nuestra villa y los de la Peña Maginenca. Se esperan nuevas colaboraciones...».
La setmana següent, Panadés (11 oct.) es posicionava «Devant (sic. per Davant) la proesa», i el mateix Siso d’abans tornava a prendre l’envit per acabar d’engrescar el personal: «En arribar a la vigília de la gran actuació de la nostra Colla de Castells, ens donem compte de que a Vilafranca veritablement els Castells són força vius. El vilafranquí fidel a una història que’s remonta a moltes generacions pretèrites, sent, estima i viu els Castells. Pel vilafranquí no és solament un espectacle o una nota pintoresca més dintre les seves festes, sinó que és molt més. Cada actuació castellera commociona tot el poble. Són molts els aficionats; aficionats de veritat. Dels que en diada de castells senten ja tot el matí el pessigolleig de l’espera. Dels que quan arriba el moment decisiu s’apropen a la “pinya” clavant les seves mans en les nervudes cames dels castellers, embrutant-se la camisa i aguantant el sol encaparrador. Pel casteller que puja, sobre tot pels menuts del “pom de dalt”, és important el bon nombre d’aficionats que envolten el “rotllo”. Ells els donen seguretat i confiança. El geni i l’esperit de lluita dels castellers es veu crescut per l’entusiasme dels que des de baix estrenyen els braços i els animen amb la seva veu i el seu mirar il·lusionat devant la gesta.
Tota la ancestral riquesa folklòrica d’aquest art tant viril i tant nostre, adquireix una autèntica dimensió i grandesa quant els castellers s’agermanen a la “pinya” amb el poble. Es el poble qui fa els castells, els que pugen (també són poble) i els que aguanten. Com també els que aplaudeixen i enardeixen des de qualsevulga lloc de la plaça. Tothom sap que demà els Castellers de Vilafranca tornaran a intentar el difícil castell de vuit pisos. Sabem que vindrà gent del Vendrell, de Valls, de l’Arboç i de molts altres pobles de la comarca. Pobles on es coneixen molt els Castells i on també ha arribat la notícia d’aquesta valenta prova. Es preveu una gran espectació. Cal també afegir que el nostre Ajuntament i la Diputació Provincial han volgut també donar un estímul concedint un premi a la Colla si aconsegueix el triomf. 6.000 pessetes, si es carrega el “Quatre de vuit” i 4.000 per la “Torre de set”. Tothom es fa ressò de l’eufòria que aquesta actuació de demà ha despertat. Volem acabar la present nota manifestant el nostre desig més sincer: Castellers, bona sort i que l’èxit sigui vostre!». Cal dir també que l’article anava acompanyat de dues fotografies de castells vilafranquins: un tres de set més antic i la torre de set recent, de la diada de Sant Fèlix; i també que el mateix número detallava el recorregut que farien els grallers a les Matinades de l’endemà.
El mateix dia, al Tothom, hom es feia la que era la pregunta del dia: «Demà, el quatre DE VUIT?»; el text que segueix no duu signatura, però volem endevinar-hi l’autoria d’en Lluís Giménez, qui, hores més tard, esdevindria un dels protagonistes de la gesta. Ve-t’ho aquí: «Mans crispades, ulls expectatius, cors il·lusionats, nervis en tensió... —Què és el que passa? ¿Quin neguit mou a tota aquesta gent, que fa que no reposin, que estan inquiets, omplen la plaça i promouen un enrenou inusitat? —Ah! però no ho sabeu? ¿No sabeu que avui, aquí, ara mateix aquests aguerrits castellers volen intentar amb gosadia el gran castell? No sabeu que dintre el seu pit hi crema ja fa dies una dèria, una il·lusió que només pot ésser satisfeta afrontant enèrgicament la lluita? —Però, la lluita contra què? —Oh! Vós no deveu pas ésser d’aquí! Ca! Si fóssiu d’aquí sabríeu que ells lluiten contra el difícil, contra la gravetat, contra la incertesa, contra l’adversitat, la desconfiança i l’esfondrament. —Però... tot això... defensant què? —Ah! amic meu... ua causa noble. Ells defensen la tradició, el folklore, la història, la vila, l’orgull, el seny, la valentia i la força. El triomf... I ara, després dels assaigs, després dels intents, tenint ja realitzada la Torre de Set, posaran tot el seu saber i poder en aquest intent d’assolir el cobejat Quatre de Vuit...
—Anem a fer mans? —Ara ja sou vilafranquí!».
Per donar més força a la convocatòria, es va editar un cartell anunciador, en el qual constava que, a les 8 del matí, hi hauria matinades, a càrrec de l’Escola de Grallers de Sitges i de la Colla de Grallers del Vendrell; que, a les 12, se celebraria la missa a la basílica de Santa Maria, amb l’oferiment dels fruits del Camp; que, a la 1 del migdia, a la plaça de la Vila, «els “Castellers de Vilafranca” intentaran carregar el “quatre DE VUIT”»; i que, a les 14,30, tindria lloc el dinar de germanor. Aquest cartell, precisament, va merèixer els elogis del Tothom (11 oct.) «...per la línia fina de la presentació, o bé per la fotografia amb quatricomia de la “Torre de Set”, feta a Igualada que li dóna una presència digna de fer constar» (cal fer notar que, en aquells anys, no era gens habitual editar cartells publicitaris castellers per anunciar actuacions concretes, a no ser que es tractés d’un concurs).
El mateix dia, a Panadés, encara hi trobem una altra notícia relacionada amb els castells: la de la mort, als 47 anys, del casteller Joan Domènech i Soler,19 amb motiu de la qual «Una Comisión de los “Castellers de Vilafranca” en representación de la Colla asistió a los actos (enterrament i funeral, a la parròquia de la Santíssima Trinitat) y ofrecieron una corona a la memoria del finado, el cual había pertenecido a ella antes de su enfermedad...». A la mateixa pàgina, també es dóna compte de l’accident de trànsit que havia patit, el dimecres anterior, el casteller vilafranquí Leopoldo Garcia Gil, Polo, i que, dissortadament, li impediria de pujar al quatre de vuit anunciat per a l’endemà, diumenge.
Carro Gros!!!
I per fi arribà el gran dia: 12 d’octubre. A Vilafranca, l’ambient era de gran festa i amb força gent vinguda de fora, malgrat que, a la mateixa hora, també hi havia castells a Valls, a càrrec de la Colla Vella. A la sortida de missa de dotze, els Castellers de Vilafranca, ai las!, no van poder descarregar el quatre de vuit a la nostra plaça, però sí que el van carregar; que aquest era el gran objectiu: poder tenir la foto, com diria un profà. El dissabte següent, dia 18, els dos setmanaris vilatans es van portar bé i oferien, en portada, sengles fotografies del carro gros; la del Panadés era de Joaquim Aragonès i la del Tothom de l’Enric Tomàs. El comentari del primer dels dos rotatius apel·lava —com era previsible— a una de les connotacions, diríem oficialistes, de la diada: «El dia de la Raza (i encara sort que no parlava de la «Hispanidad»), “la Colla de Castellers de Vilafranca” conmovió hasta los cimientos a Vilafranca, levantando el más hermoso y grande de los monumentos: ¡¡El Quatre de vuit!!». La crònica la signava, aquesta vegada amb nom i cognoms, Alfonso Chulvi Revoltós, el qual treia pit amb aquesta glossa: «La intensidad registrada fue de primera magnitud [...] ante una gran muchedumbre espectante, los castellers de la camisa verde, —verde como el verde de nuestras viñas en fruto— entraron por el portalón de la historia y de la fama, levantando fieramente el más hermoso “Quatre de vuit” de los que jamás hemos visto. Al coronarlo nuestro “anxaneta” culminó limpiamente 21 años de preparación y esfuerzos conjuntos de la Colla de Castellers local, que ese día, precisamente celebraba el vigésimo primer aniversario de su primera salida oficial como colla propia. ¡Ese fue el mejor regalo que obtuvieron y ofrecieron a Vilafranca, la de las grandes lides castelleras! ¡Cuántos sudores, cuántos esfuerzos, cuánto espíritu de intriga y derrota arrumbaron de un golpe, dando “jaque mate” al “Quatre de vuit”! ¡La partida ha sido limpiamente ganada! ¡Que aprendan los agoreros, los hombres sin fe, de nuestros bravos castellers! Ya no son aquella “colla” diminuta, disminuída en la unión y en la sección, —que jamás han sido pequeños en espíritu nuestra Colla, a las órdenes de “Gabi”, el mejor “Cap de Colla”, según sus propias y eufóricas palabras del momento— es ya una “Colla” grande; ha pasado a pertenecer al grupo de las “Collas Mamut”, permítasenos la fea expresión. Quienes desde el tendido ¡ay! les hemos ido viendo avanzar paso a paso, año a año, desde los primeros tiempos hasta Pedrola, hasta el gran Gabi, hemos de mostrar abiertamente nuestra admiración. Y así lo hacemos, sin rubor, con la más íntima de las satisfacciones, felicitándoles con calor, cordialmente, en esta jornada impreensible (sic.) del 21 Aniversario de su fundación, con Oriol Rossell,“Garça” y tantos otros, en que han visto coronada su obra bien hecha con el fantasmagórico “Quatre de vuit” verde —único—, ondeando en el corazón de la villa, que registró el día 12, Festividad de la Colla de Vilafranca, registrada para siempre en la historia y en toda el área donde se practica —en Babel—, tan noble como cosmológico ejercicio de levantar torres humanas. ¿No se cumple ahora la mayoría de edad antes, o sea a los 21 años? Pues nuestra Colla lo ha hecho. O somos o no somos. Felicidades a todos».
No cal dir que la crònica de Josep Miret en el mateix setmanari, era força més planera; i, a més, el casteller aprofitava per desgranar, un per un, tots els actes de la diada. Ve-t’ho aquí: «S’havia anunciat, se’n parlava, s’esperava i els resultats han sigut més complerts que el que els més previsors especulaven. La jornada castellera que per celebrar el XXI Aniversari de la Colla, ens han brindat els Castellers, fou per Vilafranca un dia històric. Ja a les 8 del matí, set grallers amb tres ressonants redoblants, envahien els aires de la Plaça de la Vila amb el nostàlgic espinguet de les “matinades”. L’emotivitat fou gran quan al passar davant l’Hospital, un vibrant “Toc de Castells” fou brindat al company Polo, el gran terç vilafranquí, combaleixent allí del seu recent accident de tràfic.
Qué en donava de bo, contemplar els deu grallers uniformats, amb les seves camises blanques arremangades i cenyides per unes vermelles faixes! Tot al llarg del curs de les matinades fou seguit per un nombrosíssim grup d’aficionats castellers, que aplegats a cada parada ha ont foren obsequiats amb xerricades al porró i amb les típiques coques, s’animaven cada cop més en enceses converses sobre el “Castell de vuit” que s’intentaria. La primera “parada i fonda”, que fou a Cal Conesa, costejada pel Grup Sanferminés, ens sorprengué ja amb una magnífica traca valenciana; rebuda que es repetí al llarg de les recepcions a Cal Cusiné pels “Maginencs”, a Cal señor Mestre Sala, a la molt brillant de “Cal Posas” (la típica casa dels senyors Recasens), fins que a final de trajecte ens oferí l’espectacle final de coheteria, culminat per un vibrant “Toc de quatre de vuit” davant del “Cafè del Nen”, la casa gran dels Castellers. A quarts de dotze, amb gran espectació i ulls esperançats contemplàvem les proves que féu la Colla, els últims tocs al “Quatre de vuit”, ans de l’hora de la veritat a la Plaça. D’una solemne senzillesa fou l’emotiva Missa de les dotze, en la que la Colla ofrenà tots els seus èxits i esforços en un emocionant Ofertori, que sigué contestat per Mossèn Frederic en una magnífica homilia. Les vibrants notes del gegantí orgue de la Basílica, escamparen de les mans de Mossèn Maideu per tot el temple amb pregona magestat les tonades castelleres. I a la una, a la “Plaça més Castellera”, una plaça plena de gom a gom, s’obria per fi el foc de la gran batalla. Els baixos, crosses i agulles, trenaren junt amb tots els castellers i aficionats, una sòlida pinya, que constituí el formidable peu, base del gros castell, que amb decisió i amb l’art dels grans castellers, alçaren tots des dels segons a l’enxaneta, arrancant fins al cim màxim l’emoció de tots els presents, que en coronar-se el Castell, pujà als seus punts límits, produint-se un gran esclat de crits i aplaudiments que en la devallada els castellers queien rient del seu “Quatre de vuit”. Les felicitacions, abraçades i llàgrimes es prolongaren a la resta de l’exhibició, que consistí en el “Tres de set”, dos “Pilars de cinc” a l’hora, i “Pilar de cinc” portat al balcó, tot perfecte. L’últim acte de la festa, el Dinar de germanor, que oferia la Colla als seus Castellers, amb la col·laboració de l’Acadèmia de Tastavins Sant Humbert i les firmes locals Licors Cusiné i Xampany Freixedas, que aportaren el “suc” necessari... Presidia la taula l’Alcalde doctor Melo, juntament amb totes les forces castelleres de la vila, allí estaven els membres del Patronat dels Castellers, els senyors Chulvi i altres periodistes locals, que estem segurs que millor que ningú plasmaran en els seus articles l’ambient, la germanor i la satisfacció que presidien l’èxit. Després de brillants parlaments d’Autoritats i assistents, un toc final de les gralles concluí la jornada.
Festa gran com hem vist, festa auguri de més èxits, de l’època dels grans castells vilafranquins. Temporada aquesta la del 1969, que ens ha mostrat, que ens assenyala per al futur, lo molt que pot la col·laboració de tots.
Aquest “Quatre de vuit” del que estem tan orgullosos és el fruit al costat que els castellers han fet Vilafranca sencera, ja siguin les Autoritats, o bé la Caixa d’Estalvis del Penedès que ha donat el decisiu apoi moral a l’otorgar el material, de la subvenció del Segur d’Accidents, que concertà amb la col·laboració de la Mútua d’Assegurances del Penedès, gest lloable per la gran repercussió en la moral de tota la Colla; i l’ajuda representativa per excelència, la de tots els vilafranquins que per mitjà del Patronat aportant la seva valuosa ajuda, siguent gràcies a ells, més encara de tot el poble, l’activitat castellera». L’escrit de l’amic Miret anava acompanyat d’allò que hom anomenava la «fitxa tècnica» del quatre de vuit, és a dir, la llista dels castellers que l’havien fet possible, des dels baixos fins a l’enxaneta, havent de descartar, però, per raons òbvies, la referència de tots els altres castellers que participaren a la pinya; l’alineació era la següent:
Vicens Querol
Antolín (fill)
Vicens Mingo
Ramonet Càndit Antolín Pedrín
Moreno «Gimenall» Calero F. Martínez
E. Garcelló S. Rius L. Hill F. Hill C. Domènech L. Giménez L. Ciuró Oriol Rossell
Fèlix Estadella Fèlix Freixedas Francesc Mallofré
Ramon Ventura.
Aquesta fitxa mereix alguns aclariments i també alguna o altra correcció (de fet, la llista que oferia el Tothom s’ajustava una mica més a la realitat, per bé que no del tot). Per començar, el cognom de l’enxaneta estava mal escrit: és Carol en lloc de Querol; l’aixecador era l’Antolín Giménez, fill del qui —amb el mateix nom i cognom— pujava a quints; i, aquest darrer, era germà del també quint Ramonet i del quart Enric Giménez, Gimenall; els dosos eren Vicenç Marciánez i Domingo Izquierdo, Dominguín, qui, al seu torn, era germà del Pedro Izquierdo, més conegut per Pedrín, que també anava a quints, mentre que qui completava aquest pis era el Cándido Pérez (aquest també tenia un germà a la colla, l’Alfonso, que no pujava tan sovint); entre els quarts, a més del Gimenall, hi veiem Francesc Moreno, Melilla, amb Ramon Calero, el seu amic de sempre, i el Siscu Martínez, germà del cap de colla; a terços: Emiliano Garcia, Garcelló, Santi Rius i els germans Fèlix i Lluís Hill; a segons, al costat de tres emblemàtiques figuress que, al llarg de la història castellera vilafranquina, han estat caps de colla —Oriol Rossell, Carles Domènech i Lluís Giménez— el quart home era en Pere Ciuró; i van parar a baixos aquells que, per l’ordre que veiem en l’alineació, duien els àlies de Feis, Xedes i Siscu No Ploris, amb en Ramon Ventura, que completava el quartet.
També per la nostra part hem de dir que, en relació als dos intents vilafranquins del quatre de vuit en els dos Sant Fèlix anteriors, el del 12 d’octubre va comportar un parell de canvis, un d’accidental i l’altre, segons el nostre parer, molt substancial: el primer fou degut a la baixa circumstancial del casteller Polo, ja esmentada, a causa de l’accident de trànsit que havia patit uns dies abans i que li ocasionà la fractura de diverses costelles i motivà la seva substitució per un molt jove casteller, en Santi Rius; l’altre, més força més traumàtic, s’esdevingué per la raó que molts dels castellers que pujaven al carro gros consideraven que la presència del cap de colla al pis de segons no era el més convenient per als interessos del grup, ja que consideraven que al Gabi li venia just. Per això, van acabar gairebé imposant la seva substitució per un animós Lluís Giménez, el qual ja havia apuntat bones maneres en els mesos precedents; un canvi, aquest darrer, que, més endavant, tindria un repicó encara més sonat, atès que derivà en la substitució de l’un per l’altre en la direcció de la colla.
A la mateixa pàgina de Panadés, trobem encara un breu que parla de «Castells i Castellers» —acompanyat de la coneguda caricatura de l’Oriol Rossell, realitzada per Manel Baró— amb aquest text: «El qui fou primer “Cap de Colla” dels “Castellers de Vilafranca”, fundador i gran impulsador de l’activitat castellera a la vila, en Oriol Rossell Almirall, va parar a segons el “Quatre de vuit” i fa 19 anys també a segons va parar el mateix Castell»:20 curiosament, en la mateixa gasetilla, el text continua en castellà: «En el corto espacio de tres días, se han realizado verdaderas proezas castelleras, como: Día 12: los “Castellers de Vilafranca” delante del Ayuntamiento levantaron el “Quatre de vuit”. En Valls, el mismo día, la “Colla Vella” el “Cinc de vuit” y el “Pilar de sis”. Dia 15: En las Ferias de Santa Teresa (Vendrell),“Els Nens del Vendrell” cargaron y descargaron la “Torre de set”, el “Quatre de vuit”,“Tres de vuit” i “Pilar de sis”. La enhorabuena a todas las Collas».
Totes aquestes referències les trobem també en una gasetilla del Tothom (18 oct.), quan assenyala: «Aquesta setmana ha sigut castellera per excel·lència. Simultàneament al primer “Quatre de vuit” per la colla de Vilafranca, a Valls la colla Vella coronava el difícil, monumental i matusser “Cinc de vuit”,21 tot i que just al moment d’arribar l’enxaneta a dalt es va desmoronar [...] al Vendrell, el passat dimecres, van actuar els “Nens” en forma apoteòsica...» —amb la torre de set, el quatre de vuit, el tres de vuit i el pilar de sis, carregats i descarregats,22 en un clima de gran eufòria—, i la petita recensió acabava precisant: «Naturalment, això és solament una fase i els pojectes sorgeixen amb rapidesa inusitada. Pel proper dia 26 d’aquest mes, els de Valls tenen previst d’aconseguir el “Tres de vuit” i la “Torre de vuit amb forro”; pel 9 de novembre, el Vendrell intentarà el “Cinc de vuit”».23 Aquell mateix dia, la crònica sobre el primer carro gros vilafranquí la signava Fèlix J. Cusiné i anava acompanyada d’una seqüència fotogràfica, obra de J. Sogas Khüni —que la titulava com a «Petita història del “Quatre de vuit” de la colla de Vilafranca» — i en la qual tres instantànies mostren l’entrada dels quints, el moment de carregar-se el castell i l’instant de la caiguda, amb els dosos encara al seu lloc. El text d’aquell qui era llavors membre del Patronat casteller vilafranquí era aquest: «Són ja XXI els anys que els Castellers de Vilafranca han complert, i de la mateixa manera que les persones en aquesta edat, encarrilen la seva vida futura, la colla “Castellers de Vilafranca” ha volgut fer saber a l’afició castellera d’arreu, que la seva majoria d’edat ja ha arribat. I aquest any ens ho ha demostrat en “Tres torres de set” i aquest impressionant “Quatre de vuit”. » 12 d’octubre de 1969, és aquesta una altra data que s’ha d’escriure en el llibre d’or dels Castells, tots els vilafranquins recordarem aquesta data amb gran emoció. La plaça estava replena de gent, i com que el Castell s’havia anunciat en programes i cartells, els nervis estaven a flor de pell. Era aproximadament la una del migdia, quan es forma la pinya i pujen els “segons”. ¡Ja estem bé!, diu un d’ells i s’enfilen els “terços”, gairebé no tenen temps d’ajuntar els seus braços quan toque la “gralla” i pujen amb gran suavitat, però molt lleugers “quarts i quints”, tots quatre a l’hora el “Pom de dalt” s’enfila sense cap por, i arriba aquell moment que s’estrenyen les dents i els ulls estan ben oberts sense fer el més petit moviment ni les perpelles, i el cor batega amb més força que mai, quant a l’enxaneta li falten els últims tres passos per carregar el castell. Per fi arriba al cim, la plaça sembla que tremoli pels crits de la gent, els aplaudiments són delirants. I és la mateixa emoció dels Castellers que fan desplomar el “Castell” quant “l’enxaneta” ja estava a l’esquena dels “quarts”. L’alegria era immensa, abraços, felicitacions, s’havia pogut assolir el somni de molts vilafranquins. Fa quasi cent anys de la gran època d’or dels Castells humans, podria molt ben ser, amic lector, que estiguéssim encetant una altra gran època Castellera, arrel d’aquest “Pilar de sis” carregat i descarregat de la colla dels Vendrell i d’aquest últim “Cinc de vuit” dels “Xiquets de Valls”. Vilafranca no pot quedar enrera, ara és quant ha de lluitar més que mai per posar-se sempre a l’altura d’aquestes dues colles de tanta experiència i tradició castellera. Vilafranquins, ajudem de la millor manera possible als nostres castellers, doncs han conseguit posar el nom de Vilafranca juntament amb les més anomenades colles “Castelleres”. Amunt, castellers de Vilafranca!».
A la mateixa pàgina del novell setmanari vilafranquí trobem una altra col·laboració que no podia faltar: el poema de l’Antoni Massanell, dedicat «Als Castellers de Vilafranca, amb motiu d’haver coronat, per primera vegada, els quatre de vuit», i que ell desitjava com el que més. Vet aquí els seus versos, com sempre, d’allò més escaients i que, en aquest cas, combinen un sonet: «Cal que us mirem els ulls si hem de copsar tot el goig de la gesta castellera. ¿Ens el podríeu dir d’altra manera sinó amb les llàgrimes?... Amics, no en va heu bregat temps i temps sense dubtar que un dia plantaríeu la bandera al bell cim del castell de més solera. I ens ho acabeu, avui, de demostrar. Quin any aquest més gran i ple de glòria!: encara amb cor content per la victòria de la Torre i ja ens deu un novell fruit. D’ara endavant no us cal témer batalla. ¿No heu assolit ser Colla de gran talla en coronar el soberg Quatre de Vuit?».
A La Vanguardia española (14 oct.), el corresponsal J.(Josep) M.(Martí) S.(Soler) parlava de «Un éxito de los “castellers” locales», ja que «Después de haber rozado el éxito en precedentes intentos, por vez primera, la colla de “castellers” de Vilafranca ha conseguido coronar el difícil y majestuoso “cuatre de vuit”, uno de los castillos humanos de más alta puntuación. Con este triunfo, nuestra colla se integra, por derecho propio, en la primera categoría de “castellers” y es de esperar de la alta calidad de sus componentes que, a medida que adquieran experiencia, logren superar sus actuaciones, aportando una mayor y noble rivalidad a las lides castelleras, tan típicas de nuestra tierra».
La sobretaula del dinar de germanor del 12 d’octubre, enmig d’un clima d’entusiasme i de satisfacció —sota un tendal enorme instal·lat a la plaça de la Verdura, entre la font i el bar del Coro — va deixar alguna anècdota més que sucosa. Ja abans de començar l’àpat —això ho rememorava sovint l’amic Lluís Mas, que hi era present— es veu que algú, des de la mesa presidencial, es va adonar que el company Joan Sol s’havia assegut en una de les altres taules —envoltat de castellers i amics, això sí— quan, pel seu càrrec de tècnic i muntador de pinyes, li hauria correspost de seure amb l’alcalde i els capdavanters de la colla. I com que ja havia passat una bona estona sense que ningú li hagués dit res, quan fou requerit finalment a ocupar un lloc a la presidència, una mica caraestirat contestà: «Jo ja estic bé, ara; i m’he sentat aquí perquè, com diu l’Evangeli:“No et posis mai en un lloc distingit, que, si de cas, ja t’hi cridaran”...». No caldria dir que, per més que es busqui, aquesta frase, entre hilarant i lacònica, no es pot trobar —per la senzilla raó que no hi figura— a cap dels quatre evangelis que conformen el Nou Testament; i és que l’amic Sol, a voltes, tenia unes sortides que divertien de debò. Acabat el dinar i després dels parlaments de ritual, el cap de colla fou obsequiat per un grupet de castellers amics, que li feren lliurament d’un quadre amb la fotografia del seu nebot Josep Miquel, que aleshores tenia un any i pocs mesos, amb el monument «Als Castellers» com a teló de fons; Gabriel Martínez agraí de tot cor el regal i, visiblement emocionat, va improvisar un breu parlament que conclogué amb aquestes paraules: «Aquest nen serà casteller..., com son pare..., com son avi..., com son onclu!... Estic molt content, però jo, ara, aquest quadru el regalo a la colla». Cal dir que aquesta darrera decisió va deixar una mica desconcertats els seus companys més íntims, però no hi ha dubte que el Gabi la va endevinar llavors amb el nebodet, qui —com a Pepe Martínez— ha estat casteller de soca-rel, sorprenent i voluntariós terç de pilar de cinc i col·laborador eficient de diverses juntes; afegirem que el quadre en qüestió va romandre penjat uns quants anys a les parets del Coro, d’on fou recuperat per la família en traslladar la colla la seva seu a Cal Figarot.
Ben contents i satisfets, tots cap a Montserrat
El diumenge següent al del primer carro gros de color verd, els nostres Castellers tornaren a Montserrat, amb motiu del tradicional Romiatge vilafranquí. Panadés (11 oct.) li havia dedicat un ampli reportatge gràfic, una de les fotos del qual era la del quatre de set de l’any anterior i duia aquest peu:«Los “Castellers de Vilafranca” levantan sus atrevidas torres frente a la fachada principal del benedictino cenobio. El P. Abad y Comunidad de monjes, presencian las exhibiciones desde el balcón principal». Al punt del migdia, tal com s’havia anunciat, també actuaren a la plaça del Monestir, juntament amb els Castellers, els Falconers de Vilafranca i el Ball de Panderetes. De l’exhibició castellera ens en parla Lluís Maria Udina: «A les places, diumenge al migdia hom pot aplaudir les actuacions dels Castellers de Vilafranca (que una setmana abans han carregat per primera vegada el quatre de vuit) que ofereixen als romeus el Tres de set, Torre de sis i Pilar de cinc»; com cada any l’actuació dels Castellers és mercès a la col·laboració de la Caixa del Penedès».24 No hi ha dubte que la informació la va treure de la que oferia Panadés (25 oct.):«Destaquemos también las realizaciones de nuestros Castellers de Vilafranca que levantaron, entre otros el “Tres de set”, la “Torre de sis” y el “Pilar de cinc”...». El cas és, però, que la fotografia que apareix a la portada de l’esmentat setmanari correspon a un quatre de set (i, a més, en publiquem una altra) i la realització d’aquest castell concorda amb la notícia que apareix al Tothom (25 oct.):«El passat diumenge i malgrat el mal temps va pujar a Montserrat, a part dels romeus que ho feren el dia abans, un bon nombre de vilafranquins [...] per veure els castells [...] tots disfrutaren de l’actuació dels castellers que pujaren un 4 de 7 (del 3 de 7 no se’n parla), la torre de sis i dos pilars de cinc i un de quatre; també vàrem gaudir de l’actuació de “falcons” i “panderetes”». Es veu que aquesta mostra folklòrica no va ser gaire del gust del gasetillero de torn, si fem cas dels seus darrers comentaris: «Tot plegat donava a l’esplanada de la muntanya un aire de Vilafranca en festa, potser una mica llunyà del que creiem que ha d’ésser una Romeria».
El mateix dia, en una altra pàgina, trobem una carta —signada per t. S.C.— en la qual, entre d’altres consideracions, hi ha algunes reflexions interessants: «... Vilafranca, com tots sabem, és la plaça castellera per excel·lència. Aquest títol, però, crec que de la mateixa manera que s’ha aconseguit també es pot perdre, o sigui que ens cal defensar-lo. Però no defensar-lo de paraula. Dic això per diverses raons. Una d’elles és que cap de les tres primeres gestes castelleres que he esmentat (es referia al pilar de sis i al tres de vuit, descarregats al Vendrell, i al cinc de vuit, carregat a Valls), no han tingut lloc a la nostra plaça, i això ens hauria de doldre. Actualment, de la manera que fa un parell d’anys van les coses, quan l’ambient casteller està més caldejat és, precisament, a finals de temporada o sigui a l’octubre. Vull dir amb això que els dies en què s’escau la nostra Festa Major, finals d’agost, resulten ara poc apropiats per a decidir res en quant a vencedor absolut de l’any, per concurs que hi hagi. A més, per motiu d’aquest concurs, l’afecció castellera fa uns anys que ha de restar sense poder contemplar una confrontació Valls-El Vendrell. És això, doncs, el que crec que ens cal recuperar...». A continuació, l’autor de la missiva proposava la celebració d’una Festa de la Verema, força més tardana que la nostra Festa Major, que pogués incloure una exhibició de castells; ja sabem que el suggeriment no va trobar resposta, però sí que, al nostre entendre, esdevingué un toc d’alerta que propicià els invents posteriors d’altres diades castelleres vilafranquines que sí que han fet fortuna: la de Sant Miquel, primer (sovint canviada de data segons les exigències), i la de Tots Sants, més tard.
A Panadés (25 oct.), Alfons Chulvi aprofita l’avinentesa de la celebració del XXI aniversari dels Castellers de Vilafranca per fer una nova «Entrevista con don J. Oriol Rossell, hombre clave de la castellística local». Més que no pas el repàs de la història castellera d’aquests vint-i-un anys, de la qual ja hem parlat a bastament i que torna a ser un dels temes principals de l’interviu, ens interessa destacar els projectes de futur que, per a la colla, proposava el seu fundador; vegem-ho: «...Los objetivos a lograr por la Colla de Vilafranca son, a mi criterio, los siguientes: 1. Entiendo que la colla debería tener, como mínimo, 150 hombres, estando la puerta abierta para toda persona que quiera ser probada para participar. 2. La más estrecha de las colaboraciones de la actual Comisión Técnica con el “Cap de Colla”. 3. Designar oficialmente una persona responsable, con dos ayudantes, que cuide muy especialmente de los pequeños castellers, que requieren singular atención, tanto a la hora de entrenamiento, actuaciones públicas, como de trato. 4. Convocarse y celebrarse ensayos de invierno, semanales, a local cerrado, para los componentes que actúan del cuarto piso para arriba.
5. Atender a la prensa y medios de difusión nacionales, a través de persona o personas idóneas. Un oficiante de Relaciones Públicas. 6. Mantener la mayor compenetración dable entre nuestro Patronato administrativo actual y la Junta de la Colla. 7. Establecer una organización, designando una a modo de capataces o jefes de grupos de personal actuantes (Baixos, crosses, agulles, etc.), con el objetivo de facilitar contactos, opiniones técnicas, avisos de comunicación para ensayar o actuar, a modo de “escuadras castelleras” a las órdenes del cap de colla, quien les dará consignas e instrucciones concretas. 8. Entiendo que debemos cuidar, cara al futuro, la cantera castellera, prestando especial atención a grupos como “Els Falcons”, que tan excelentes resultados han proporcionado y no dudo, con ello, que la Colla de Vilafranca puede alcanzar una posición dignísima dentro de esta era actual tan emocionante de la castellística que vivimos todos. Pensamos que se va a prestar más atención cada día a este excepcional deporte propio y hemos de levantar bien alto, entre todos, el nombre de Vilafranca». No caldria dir que, començant per l’idioma, es nota clarament la mà d’en Chulvi en la confecció i la redacció d’aquests objectius; entenem que l’Oriol, per descomptat, també hi podria haver dit la seva, però és cert que mai no se li hauria ocorregut d’emprar mots com els de «oficiante», «capataces», «jefes», «escuadras castelleras» o «deporte propio», més propis d’altres organitzacions, no tan folklòriques, que, en aquella època, convivien amb el fet casteller. L’entrevista —que anava acompanyada d’un dibuix, signat per Revoltós, al·lusiu al quatre de vuit— finia amb aquest agraïment: «...debo agradecer públicamente el apoyo entusiástico de todos los vilafranqueses, que tan bien han correspondido a los esfuerzos de nuestra Colla, siendo un deber hacer especial mención ahora de la felicitación recibida del actual Alcalde, Dr. don Luis Melo, quien nos participa el acuerdo tomado por el Pleno del Muy Ilustre Ayuntamiento por el que muestran su satisfacción por el hito alcanzado del “Quatre de vuit” de la Colla de Castellers de Vilafranca, en sus 21 años...»; aquest acord municipal havia estat pres en la sessió plenària corresponent al dia 15 d’octubre.
Uns dies després, el Tothom (1 nov.) parlava del «Quatre de vuit en imatges», tot informant que «El passat divendres, dia 24, i en el local social dels castellers (el Cafè del Coro) es va projectar una pel·lícula en color que havia estat presa el 12 d’octubre passat. Aquesta pel·lícula reflexava tota la consecució del quatre de vuit pels castellers de Vilafranca i és propietat de l’Eloi Miralles». És just d’afegir que per a la realització d’aquesta cinta en super8 —que recollia, a més de l’actuació (amb el carro gros com a gran protagonista), les ja força concorregudes matinades, un esmorzar casteller que vam fer a la casa que el doctor Pere Grases tenia a Montaspre i el
dinar de germanor— vàrem comptar amb la inestimable col·laboració de l’amic Josep Galofrè. També cal constatar el «Testimoni» de la revista vilafranquina Casal, corresponent al mes de novembre, en la qual, al costat de la fotografia del recent quatre de vuit, es feia constar la «Congratulació per l’èxit dels castellers de vilafranca». Així mateix, hem de destacar que el 26 d’octubre, la ciutat de Valls, de la mà de la Colla Vella, havia viscut també una jornada castellera molt interessant, la diada de Santa Úrsula, en la qual, els seus Xiquets, després de carregar de nou el cinc de vuit, van completar el tres de vuit (el primer que descarregaven, al segle XX, en el seu compte particular) i van coronar també el pilar de sis, després que, per ben poc, no arribessin a tastar l’èxit amb la torre de vuit folrada, que s’esfondrà amb l’aixecador ja col·locat. Cal destacar aquest dos de vuit vallenc pel fet que es tractava del primer intent d’un castell folrat de tota la centúria passada i també perquè hi havia molt poca gent al folre (només dotze castellers) i els segons no duien crosses ni tampoc hi havia agulla entre ells dos. El mateix setmanari Tothom feia constar que «...el públic va quedar satisfet i la gran quantitat de vilafranquins que van desplaçar-se a Valls, així ho manifestaven en arribar a la vila».
I encara més sortides: a Martorell i a Vilafranca, per la festa del Casino
El 1969 havia estat més que profitós per als Castellers de Vilafranca en el capítol corresponent a les sortides, no solament pel que s’havia aconseguit, sinó també pel que fa al seu nombre total. Però, abans d’acabar l’any, encara en vindrien dues més. La primera la trobem anunciada a Panadés (8 nov.): «Mañana, con motivo de la celebración del “Día de la Provincia”, nuestra “Colla de Castellers de Vilafranca” actuará en la villa de Martorell. Les deseamos los mejores éxitos»; la setmana següent, el mateix setmanari ens fa cinc cèntims de com va anar la cosa a Martorell: «...nuestros bravos “Castellers de Vilafranca” realizaron unas magníficas actuaciones en diversos sectores de la población, que todas fueron presenciadas por numeroso público que los admiró y aplaudió. Frente al Ministro de la Gobernación25 y demás autoridades, efectuaron un “Quatre de set”, muy arriesgado por los pocos componentes que formaban la “pinya”...».
I abans de passar a l’última actuació de la temporada, cal deixar constància de la darrera proesa dels Nens del Vendrell quan, el 23 de novembre, van aconseguir carregar i descarregar, a la plaça Vella vendrellenca, el pilar de set amb folre,26 només dos mesos més tard d’haver completat també, per primera vegada, el pilar de sis (de la nova gesta dels vendrellencs n’informaren puntualment els dos setmanaris vilafranquins). Haurien de passar gairebé vint-i-sis anys per poder tornar a veure descarregar l’espadat de set, quan els Castellers de Vilafranca el bastírem, a Reus, el primer dia d’octubre de l’any 1995.
Passats uns dies, a les pàgines del Tothom (6 des.), trobem anunciat el programa de les festes d’aniversari del «Casino Unión Comercial», en el qual es preveia, per al migdia de l’endemà, una «Exhibición castellera a cargo de los “Castellers de Vilafranca”, en la que se rumorea intentarán “carregar i descarregar” el dificilísimo “Tres de vuit”»; era com fer volar coloms enmig de l’eufòria que les darreres actuacions havien generat; però, a l’hora de la veritat, res de res, tot i que també cal dir que la tongada de castells exhibida fou prou meritòria. Ens en parla Panadés (13 des.): «Dintre dels actes amb motiu del CXVI Aniversari del Casino Unió Comercial, tingué lloc una brillant exhibició dels nostres “Castellers de Vilafranca”, alçant un castell dels grans com és el “Cinc de set”, ademés del “Quatre” i el “Tres de set”, aquest últim molt prometedor per la seva estructura adient al castell “Tres de vuit”, del que n’era un evident precedent; es concluí amb varis “Pilars de cinc” i de “Quatre”, un d’ells amb gent nova que no es pogué descarregar. Tota l’afició i la Colla en particular, agraí la deferència del Casino Unió Comercial, al oferir-nos els tan populars Castells, que aportaren el seu “escalf” a la seva Gran Festa hivernal. Es de resaltar també l’elegant gest de l’altra Societat vilafranquina, el “Casal”, que cedint el seu espaiós vestíbul, féu possible la necessària preparació dels castellers, amb l’assaig general allí realitzat».
Aquestes darreres anotacions posen de manifest que la nostra colla començava a calar a fons dins l’entrallat social vilafranquí i el fet és que aquesta relació que comportaven les primeres col·laboracions amb d’altres entitats de la vila no havia fet més que començar. Encara el 18 de desembre, hi hagué una sessió de cinema al Saló de Plens de l’Ajuntament, la qual va incloure els darrers èxits castellers de la temporada i va culminar amb dos documentals, amb pel·lícula de format 16 mm., de l’aficionat barceloní Joan Torres Domingo, que recollien imatges de les danses i comparses de la nostra Festa Major i del II Concurs de Castells «Anxaneta de Plata», respectivament. Aquesta notícia la ressenyava Panadés (20 des.) alhora que publicava també aquest breu: «El Patronat i Cap de Colla dels “Castellers de Vilafranca” desitgen a tots els castellers i a l’afició en general, unes bones festes i un molt casteller any 1970». En anys successius, aquests bons desigs ja es plasmarien en unes nadales castelleres adients, com ja s’havia fet en anys anteriors (vegi’s les d’en Pau Boada dels anys 1950, 1951 i 1965).
Pel que sembla, tot eren flors i violes de cara a l’any nou que s’entrelluïa; si més no, aquesta era l’aparença que, des del més estricte punt de vista casteller, es percebia en l’ambient de casa nostra. Tanmateix, ho veurem tot seguit, quelcom molt important s’estava coent en el si de la colla dels Castellers de Vilafranca...
